Cop de puny sobiranista

Al senyor Pere Navarro, li han clavat, presumptament, una bufetada. I diem presumptament, perquè sembla ser que ell i només ell ha vist l’agressora (era una dona, oi?). Tot sembla indicar que estem, presumptament, davant un muntatge del PSC que, de confirmar-se acceleraria la descomposició d'aquest partit que va camí de desaparèixer. Pot ser que tot no hagi anat més enllà d’un copet a l’esquena amb quatre paraulotes. El que sí sembla es que el fet, si s’ha produït, s’hauria produït igualment i al marge del procés sobiranista endegat. Era una bufa, pel que se sap, amb regust de passat. Ell ho aprofita àvidament i miserable, per afirmar solemnement que és el sobiranisme qui produeix aital agressió, i el periodista Jofre Llompart es pregunta en l’article que podeu llegir a continuació, si el socialisme o el federalisme, per la mateixa regla de tres, generen violència.

Generen violència el federalisme i el socialisme?

No. És clar que no. I aquesta simple insinuació haurà causat irritació entre els socialistes i federalistes de bona fe. Exactament la mateixa que provoca entre els sobiranistes de bona fe (que en són molts) sentir-se dir que les seves idees generen crispació. Se’n diu empatia. Les ideologies pacífiques no generen violència. Per això si algun dia un socialista agredeix a algú en nom del socialisme, les idees socialistes no quedaran automàticament desacreditades. S’agafa l’agressor, se’l condemna en proporció a la seva acció i llestos. Atribuir la violència a l’independentisme és, en el millor dels casos, pervers. I els qui pretenen associar una cosa a l’altra ho saben.

Pere Navarro, aquest promotor del diàleg que encara no ha dialogat amb els dirigents del PSC que li han plegat, hauria de saber com a exalcalde que amb la convivència no s’hi juga. Ell, que va ser tant contemporitzador amb l’imam de Terrassa quan van aparèixer escrits sobre com s’havia de pegar una dona sense que es notés, sap que la violència és una arma de doble tall.

A Pere Navarro l’han pegat. És un acte condemnable. I a l’autora de l’agressió que se la jutgi i pagui davant la llei de manera d’acord amb la magnitud de l’agressió. No cal posar en qüestió la naturalesa de l’acció, però aleshores que tampoc es qüestioni que Rafel Martín va ser apallissat per portar l’estelada a Mestalla. En aquest cas hi ha un informe mèdic que acredita la gravetat de les lesions. Si clavar un cop de puny a un diputat és violència, apallissar un jove al crit de “catalán de mierda” és catalanofòbia. El que és contradictori és que l’agressió a Navarro serveixi per generalitzar (“hi ha un ambient de crispació”) i en canvi pel segon es digui que va ser “un fet aïllat”.

Tampoc serveix d’argument que l’ambient de crispació el provoqui la no-trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy. Potser convé recordar que arran del cas Bárcenas, Alfredo Pérez Rubalcaba va decidir trencar relacions amb el PP i ningú, ni tan sols el PSC, va llegir aquesta decisió com un factor de trencament social. O tots moros o tots crispadors.

És curiós veure com els autors de mantres com “cal parlar dels temes que interessen a la gent i no de la consulta” ara hagin capgirat l’argument com una truita i no només parlen constantment d’aquest tema sinó que s’han inventat nous problemes. Només fa falta caminar per qualsevol carrer de Catalunya i comprovar que no hi ha aquesta “tensió insuportable”, com ahir va dir una agraïda Rosa Díez que el dia de Sant Jordi va compartir –somrient tota l’estona- sostre i cafè amb Jaume Barberà, Jair Domínguez, Rafel Nadal i Pedro Jota Ramírez.

Per tant, anem a buscar tres exemples de “temes que preocupen la gent” i que, seguint la mateixa regla de tres, generarien crispació:

Quan la PAH va posar de moda els ‘escraches’ es va generar un debat força interessant sobre aquest mètode, però no em va semblar que cap dirigent socialista posés en dubte la dació en pagament per liquidar la hipoteca.

A la passada vaga general hi van haver piquets que van tallar carreteres. Es pot debatre sobre si protestes d’aquest tipus són efectives o contraproduents, però no em va semblar que cap dirigent socialista abandonés l’oposició a la reforma laboral.

Ara farà uns mesos, un grup de dones van assetjar despullades a l’arquebisbe de Madrid. Podem parlar de si agrada o no agraden les maneres, però no em va semblar que cap dirigent socialista es plantegés donar suport a la llei Gallardón de l’avortament.

I per aquests tres fets, es pot deduir que generen crispació la dació en pagament, l’oposició a la reforma laboral o el rebuig a la llei de l’avortament? No. O com a mínim, no menys que el que demanen 3 de cada 4 catalans: poder votar quin futur polític volen per al seu país. Per cert, dins d’aquests 3 catalans que sí que volen votar hi ha molts socialistes. Per tant, perquè quan la lluita la lideren els socialistes és legítima i quan no ho fan llavors és crispació?

Perquè si filem molt prim, el federalisme, com la independència, representa un canvi en l’statu quo actual entre Catalunya i Espanya. Perquè d’aquests dos sistemes només genera crispació la independència? Què passa, que no és un trencament també crear un estat federal? Llavors, una de dos, o tots dos ‘trencaments’ són igual de violents o bé el federalisme que proposa el PSC (la seva direcció) no és tan ambiciós. Potser en aquest punt convé recordar que la Declaració de Granada del PSOE no contempla que Catalunya sigui una nació amb possibilitat de votar el seu destí autònomament d’Espanya.

El PSC està més a prop de perdre nous militants que no pas de guanyar-los. Potser enlloc de fer-li el joc al PP, Ciutadans i UPyD es podria entretenir a fer un llistat, atractiu i rigorós de tots els avantatges que tindria per a Catalunya quedar-se a Espanya en format federal. Hi hauria millores econòmiques, socials, polítiques i culturals? Estic segur que, de bona fe, ells pensen que sí. Només es tracta de posar-los damunt la taula. I ben ràpid: no fos cas que el PSC rebés un nou cop de puny, metafòric, a les urnes.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 29 d’abril del 2014

La criminalització d’Artur Mas

Una enquesta que ha publicat el diari ‘El Mundo’ apunta que el 46,4% dels espanyols creu que el govern espanyol hauria de suspendre l’autonomia de Catalunya si el president Artur Mas convoca la consulta el 9 de novembre sense el permís de l'Estat. Aquest és el panorama que ha esdevingut desprès del refús al Congrés de Diputats espanyol de la proposta catalana per fer el referèndum. Ara toca criminalitzar el President Mas i fer-lo responsable de tots els mals que la independència portarà a Catalunya i si cal empresonar-lo. Tot això ho comenta en Víctor Alexandre en l’article que podeu llegir a continuació. Que tingueu un bon Sant Jordi.

La criminalització d’Artur Mas

El govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d’abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències“Un polític ha de ser valent i donar la cara”, ha dit Pere Navarro. I és que l’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s’hi ha afegit l’altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D’una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l’acte fos un simple tràmit; de l’altra, l’evidència que quan el president d’un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l’autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d’Artur Mas i provocar una frustració col·lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l’absència de Mas va fer que el pla se n’anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l’espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Té gràcia, per altra banda, que Mariano Rajoy sigui precisament una de les veus que canten excel·lències d’Ibarretxe per haver anat a Madrid l’1 de febrer de 2005 i que blasmen el president Mas per no haver-lo imitat el 8 d’abril de 2014. Jo tinc ben presents les imatges d’aquell debat que va durar vuit hores i recordo perfectament el menyspreu de Rajoy al lehendakari. El president espanyol Zapatero va romandre al seu escó escoltant-lo. No compartia ni mitja paraula, però com a mínim va tenir l’educació de parar l’orella. Rajoy, en canvi, es va aixecar i va marxar. I quan li va tocar parlar a ell, va dir això: “¿Piden diálogo? ¿Diálogo sobre qué? ¿Sobre la desfachatez?” Va ser un espectacle repulsiu veure com PP i PSOE havien pactat la humiliació d’un demòcrata com Ibarretxe. No se’n van sortir del tot, però, ja que Ibarretxe, després de preguntar-los “¿com explicaran als bascos que el seu futur ha estat pactat per vostès dos?”, va rebutjar el protocol de seguir la votació des de la sala annexa que li havien habilitat i va abandonar el Congrés.

Arribats aquí, diguem que l’evolució de l’espècie humana no s’explica sense la transmissió de l’experiència. La transmissió de l’experiència fa la gent més sàvia i evita que caigui en paranys que han esdevingut letals per als seus predecessors. Per això Catalunya està jugant tan bé les seves cartes i, en comptes de fer passos en fals –passos motivats per una comprensible i més que justificada indignació–, opta per dinamitar l’absolutisme espanyol des de dins. És a dir, segueix fil per randa l’ordenament jurídic d’aquell país fins que acaba posant-lo en evidència davant del món. No és estrany, doncs, que l’espanyolisme tregui foc pels queixals. En treu tant, de foc, que ara, amb Duran i Lleida a l’ombra, el Partit Popular i el Partit Socialista han ordit un altre pla. Han decidit que, vist que no han pogut fulminar el president Mas a Espanya, ara cal intentar fulminar-lo a Catalunya. El pla consisteix a criminalitzar la seva figura, consisteix a dir que el govern espanyol no el reconeix com a interlocutor i que, per tant, pel bé de Catalunya, el que ha de fer és abandonar la política i anar-se’n a casa. “Marxi, senyor Mas!”, seria l’eslògan. La idea és que els catalans creguem que sense Mas tindríem més engrunes d’autogovern i que allò que ens impedeix aconseguir-les és la seva persona. Així, esberlat el lideratge polític del procés de transició nacional, la independència de Catalunya es veuria frenada una bona colla d’anys i tot tornaria a ser com abans.

Fixem-nos, per altra banda, que la campanya de criminalització del president Mas la comença el PP a Madrid i de seguida la continua el Partit Socialista a Catalunya: “Senyor Mas, marxi com més aviat millor!”, crida Pere Navarro. Duran, és clar, no pot dir això en veu alta. Però necessita destruir el procés independentista perquè sap que si no ho fa el procés independentista el destruirà a ell. Tanmateix, tot això no són més que efectes col·laterals. El més important és que la grandíssima derrota catalana que l’espanyolisme havia previst a Madrid es va convertir en una grandíssima victòria, ja que tot el món va poder veure fins a quins extrems arriba l’absolutisme espanyol contra els plantejaments democràtics d’un poble que vol votar. No hi ha res com aquestes escenificacions televisades per mostrar al món qui és el demòcrata i qui és l’absolutista, qui és la paraula i qui és el mur, qui és el raciocini i qui és la “cerrazón”.

Víctor Alexandre

Escriptor i columnista

Article publicat a el diari digital elSingular.cat el dimarts 22 d’abril del 2014

Independència amb bon humor

Ja tenim la gigafoto ! Ens hem buscat i ens hem trobat; tots som allà, alegres, festius, somrients, donant la ma a l’amic, al conegut, al saludat i també al desconegut, que per uns moments comparteix aquella emoció amb nosaltres. Tots amb el mateix somriure, manifestant al mon el nostre orgull de ser catalans i que formem part d’aquesta nació. Ara que ja coneixem la proposta de l’ANC pel proper 11S, estem segurs que omplirem la Diagonal i potser encara sobrarà gent. Com explica molt bé en Quim Torra en el seu article titulat “La independència és una qüestió de bon humor”, segur que els catalans que anirem a BCN i omplirem a vessar la Diagonal, hi anirem amb un somriure d’orella a orella, doncs el 9N serà a tocar. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

La independència és una qüestió de bon humor

Aquesta setmana, mentre esperàvem la gigafoto, es llançava l’operació Castells a Europa, iniciativa d’Òmnium que pretén aixecar “human towers for democracy” en les principals capitals europees. El país bull d’iniciatives i arreu hi trobes un somriure, l’alegria d’estar vivint un moment esperançador, un temps de revolta deliciosament optimista.

Entre els catalans i el bon humor s’ha establert una curiosa complicitat. Recordo el famós lip-dub per la independència de Vic, per exemple, una explosió d’alegria, amb l’abraçada dels joves i dels vells, els bastoners i els patinadors, els cap grossos i els sardanistes, les torxes i les senyeres. L’alegria d’un poble que avançava. Els 10.000 a Brussel·les, la manifestació del 10 de juny de 2010, les festes i enceses d’espelmes, els onzes de setembre…

Abans d’ahir, quan es va fer pública, l’amic Jaume Ciurana piulava: “El més fantàstic de la gigafoto és que tothom riu...”. El dia de la presentació dels Castells a Europa, els caps de les colles es feien un “selfie” entre bromes. Hi ha un aire com de primavera que il.lumina les cares.

No voldria que es llegís tot això com un al.legat a favor del cotó-fluixisme. Ans al contrari. Que tot això ho hem de transformar en vots? I tant. Que ha d’arribar el moment de trencament –i ha de ser enguany-? Només faltaria. Que caldran sacrificis i coratge? Indubtablement. Però avui no ha res més revolucionari que el somriure dels catalans.

Insultats, vexats, escarnits. Han caigut sobre els nostres caps les més grolleres i abracadabrants amenaces. Un paorós diluvi de la inquisició, sense aturador. El més recent: si a començaments de la setmana Javier Solana afirmava que “siempre hay tragedia cuando se cambian las fronteras”, ahir vam conèixer que la Sra. Núria Espert l’avançava per la dreta: “La independència portarà molt dolor i èxode”. Aquest és el to: tragèdia, dolor, èxode. Catalunya vagant per l’espai. La ruïna i la misèria eternes per nosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills, i els… Transiten del cataclisme a l’apocalipsi, passant per l’harmagedon. Tot plegat desprèn un aire mòrbid molt lamentable. Són figures atrapades enmig d’una tragèdia grega. Dramàtic, pobra gent.

I, tanmateix, tu obres la gigafoto i només veus gent somrient; promous un verkami per a fer els castells a Europa i en dos dies i mig 1.4000 ciutadans aporten 60.000€, la meitat del que es necessita; veus, dia a dia, com 2014 es va transformant en l’any de les nostres vides. I desitges tota la sort del món a l’Espanya de després de la nostra independència, que sàpiga aprofitar una oportunitat única per a enfrontar-se al mirall de les seves pors. Té molt a guanyar-hi, Espanya, després de la catarsi.

En les tenebres es consumeixen els provincians (hauríem d’anar abandonant la paraula “unionista”: ni a això, no arriben, no volen “unir” una nació a una altra, volen mantenir quatre províncies). Que s’hi quedin, enmig de la seu tortuós i retorçat viatge a les tragèdies gregues.

Quan en Jordi Calvís (exemplar perfecte de l’home nou que representa l’independentisme) va promoure la meravellosa #indepebeta, em vaig atrevir a dir, i perdonin l’autocita: “La gran, l’enorme diferència, el fet que ho canvia tot entre el moviment independentista català i l’apocalipsi unionista és, qui ho hauria de dir, l’humor. L’alegria s’encomana i l’esperança és la malaltia més contagiosa. Només calia veure la gent l’11 de setembre, només cal escoltar el poble, cada dia, només cal estar atent a les palpitacions de la terra per adonar-se’n. Deixem-los en la seva espiral d’odi i marxem a divertir-nos. La independència és una qüestió de bon gust, va dir Ramon Barnils, i jo la tunejaria com “La independència és una qüestió de bon humor”. “Keep the momentum”, que deia un cap meu suís. A riure i a vèncer l’impossible.

Quim Torra

Advocat i editor

Article publicat a elSingular.cat el dijous 3 d’abril del 2014

SI a la independència de Catalunya (6ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El passat dijous 27 de març, es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la sisena conferència del cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitzen l’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta sisena sessió es va desenvolupar sota el títol:

Relacions internacionals de Catalunya

La conferencia va anar a càrrec del Sr. Josep Manuel Suárez i Iborra, Llicenciat en Ciències Empresarials i Psicologia per la Universitat Autònoma i en Direcció d'Empreses per l'IESE, ex director del Banc Sabadell a Londres i cofundador del Centre Català al Regne Unit continuador del Casal català, fundat per Carles Pi i Sunyer i Josep Trueta. Actualment exerceix com a Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya al Regne Unit i Irlanda.

El públic que omplia a vessar la Sala d’Actes de l’Acadèmia, va seguir l’acte amb molt d’interès. Tot seguit podeu llegir un breu resum de la seva brillant exposició:

El conferenciant va començar dient que actualment la Generalitat de Catalunya, com ens amb vocació d’Estat, és present al món a través de cinc Delegacions que el Govern ha obert a països estratègics: Brussel·les (delegació davant la UE), Estats Units (Nova York - Washington), Paris, Berlín i Londres. Totes elles funcionen amb un mínim de persones que no té comparació amb l’ingent quantitat de funcionaris que omplen les ambaixades espanyoles a les mateixes ciutats. Aquestes “ambaixades” tenen la funció d'agrupar en un sol espai les oficines sectorials del Govern en el país on actuen, per tal de racionalitzar i d'intensificar les relacions amb l'estat estranger i es dediquen fonamentalment a informar correctament i veraç sobre la realitat catalana, als governs, organismes internacionals, premsa i centres de poder polític, econòmic i social, per contrarestar les falsedats que el mitjans de comunicació i el govern espanyols, i també les ambaixades i consolats propaguen arreu del món. També per coordinar la tasca que, a l’estranger, realitzen els diferents ens catalans, com ara el ICEC o el COPCA, per defensar els interessos de Catalunya i donar a conèixer la nostra realitat cultural, política, econòmica i social, obrir mercats, atendre els catalans residents a l’estranger i orientar-los en temes laborals o universitaris.

En concret la Delegació que el Sr. Suárez dirigeix a Londres, te contactes freqüents amb membres del Parlament,

organitza i promou més de 200 actes cada any i es relaciona amb les més de 90 empreses catalanes establertes a la capital del Regne Unit. També mante vinculacions amb la premsa lliberal com ara diaris com “The Independent”, “The Daily Record”, “Financial Times”, i “The Scotsman”, per tal de fer-los arribar de primera ma les notícies i els esdeveniments que diàriament succeeixen a Catalunya.

El senyor Josep Suárez va afirmar que la marca “España” està totalment desprestigiada i és considerada internacionalment com el paradigma de la corrupció, la ineficàcia i la prepotència. Per això cal utilitzar les marques Catalunya, Barcelona i Barça, que gaudeixen d’un merescut prestigi i que ens obren les portes al comerç, al turisme, al coneixement, a la tecnologia i a les relacions internacionals necessàries per millorar la nostra economia, propagar la nostra cultura i aconseguir la independència. Cal tenir en compte que Barcelona és la primera destinació turística dels anglesos i que, especialment des de l’Onze de Setembre del 2012, Catalunya és molt més coneguda al Regne Unit i Escòcia.

Precisament la darrera part de la seva conferència, la va dedicar el Sr. Suárez a explicar a tots els presents, les diferència entre els processos sobiranistes que estan vivint Catalunya i Escòcia, partint de la base que les dades socioeconòmiques d’ambdós països son totalment diferents: Catalunya pateix un espoli del Regne d’Espanya de 16.000 mil milions d’euros, amb un atur de més del 22 % i amb gairebé el doble de taxa d’immigració, Escòcia està totalment subvencionada econòmicament per Londres, amb una taxa d’atur del 7 % i la diferència més important rau en que, a Catalunya el procés independentista està protagonitzat per tot el poble, societat civil, partits i Govern, en canvi a Escòcia l’encapçala el partit del Primer Ministre Mr.Alex Salmon, va guanyar les eleccions amb el compromís de fer el referèndum que, d’altra banda, ha estat beneït per Londres, al contrari del govern espanyol que no admet ni la democràcia d’un referèndum, ni cap possibilitat de negociar res.

Per acabar el conferenciant va voler aclarir que, malgrat les informacions contràries que arriben des del govern de Madrid, la Unió Europea mai no expulsarà Catalunya d’Europa doncs no es pot permetre el luxe de prescindir de 7’5 milions de contribuents nets i del potencial industrial i econòmic dels catalans.

El públic que va estar molt atent a totes les explicacions, va mostrar el seu interès en el col·loqui que es dugué a terme al final de la dissertació del Sr. Josep Suárez a qui va acomiadar amb grans aplaudiments.

La força social del sobiranisme

En comptes de concentrar una bateria de desqualificacions i insults contra l’actual president de la Generalitat, els sectors polítics i mediàtics de l’Estat espanyol més recalcitrants a les aspiracions catalanes haurien de prendre nota de la força social que ha aconseguit el sobiranisme. Llegiu més avall, l’editorial publicat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol parlant d’aquesta campanya mediàtica de l’Espanya més antidemòcrata.

Editorial

No és una novetat, en les relacions entre Catalunya i Espanya, l’intent de reduir el problema al comportament d’una sola persona, es digui Jordi Pujol o Artur Mas. Els fets, però, han demostrat que aquesta és una manera barroera d’intentar enganyar-se sobre les dimensions reals del conflicte. És evident que, en qualsevol mena de procés que busqui trencar un estatus quo, l’existència d’un lideratge fort esdevé una condició indispensable. Per fortuna, el nostre país compta, en aquests moments, amb aquest lideratge. Ara bé, també en qualsevol procés que intenta un canvi o una ruptura, cal una massa social que l’empenyi i cal, també, el compromís d’allò que els experts en diuen els líders d’opinió. La interrelació entre aquests tres elements –el lideratge polític, el lideratge social i el conjunt de la població– és allò que acaba determinant la fortalesa d’un moviment col•lectiu. Des d’aquest punt de vista, el que hauria de preocupar de debò els grups polítics i mediàtics que no estan disposats a acceptar un canvi de l’actual estatus de Catalunya és la força transversal del sobiranisme –i l’augment constant dels homes i dones de Catalunya que veuen inviable, en aquests moments, un encaix amb Espanya.

Menys ofuscats que la majoria de la premsa espanyola editada a Madrid, bona part dels mitjans de comunicació internacional sí que s’han adonat que la força del sobiranisme català resideix, en una mesura important, en el compromís dels líders d’opinió. Alguns dels economistes catalans de més prestigi, alguns dels escriptors catalans de més prestigi, alguns dels periodistes catalans de més prestigi, alguns dels cantants catalans de més prestigi i alguns dels esportistes catalans de més prestigi s’han mostrat bel·ligerantment partidaris de la ruptura amb Espanya. Aquest és un fet absolutament inimaginable a França, la Gran Bretanya o qualsevol altre estat de la Unió Europea i, fora de l’àmbit espanyol, provoca curiositat i respecte.

D’ençà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, l’independentisme no ha fet més que guanyar adeptes. Des del punt de vista espanyol, aquesta dada haurà de pesar per sempre sobre les espatlles del Partit Popular –perquè ha estat el partit que ha governat Espanya durant aquest període– i, en especial, dels seus dirigents. En aquest sentit, potser ja va essent hora d’advertir que en aquest cas, en el de les relacions entre Catalunya i Espanya, el PP ha demostrat tenir ben poc sentit d’estat. Ha preferit buscar rèdits electorals en un anticatalanisme que ha practicat fins a la constitució de meses petitòries de firmes contra l’Estatut a intentar una política d’entesa i conciliació. Que aquest no sigui l’únic camp on el PP ha actuat d’aquesta manera no treu gravetat a la qüestió. En aquest context, no hauria d’estranyar-nos que el PP tornés a embolicar-se amb la bandera de la unitat d’Espanya –una unitat visigòtica, per entendre’ns– per intentar superar les males expectatives amb què afronta els imminents comicis europeus.

Tot fa pensar, doncs, que l’escalada de despropòsits verbals dels dirigents del PP contra Catalunya continuarà durant les properes setmanes. I tot fa pensar també que l’endemà de les eleccions europees el desencontre entre les dues parts haurà augmentat sensiblement. Afortunadament, des de Catalunya podem oposar un lideratge clar i una societat on el sobiranisme avança en bona mesura per la implicació de les figures populars del país en les quals bona part dels ciutadans s’emmirallen.

Editorial

Centre d’Estudis Jordi Pujol

Publicat al Butlletí núm 374 del CEJP del dimecres 19 de març del 2012

El pànic de García-Margallo

El ministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo, ha assegurat que, en cas d'independència, "Catalunya estaria condemnada a vagar per l'espai sense reconeixement internacional" i quedaria exclosa de la UE "pels segles dels segles". Amén. Com molt be escriu el periodista Jofre Llompart, si no fos perquè és el ministre d’Afers Exteriors d’un país oficialment occidental, a García Margallo se l’hauria de prendre per un d’aquells humoristes caiguts en desgràcia i que es mal guanyen la vida fent monòlegs en creuers de segona. Al fil d’aquestes inversemblants manifestacions del ministre, el conseller del Govern Federal Canadenc el senyor Agustí Bordas, fa des de la distància, un minuciós repàs a les actuacions del govern espanyol i en concret del inefable ministre en contra del procés d’independència català, en un excel·lent article que podeu llegir més avall.

El pànic de García-Margallo

Enquesta rere enquesta, es confirma la força creixent de l’independentisme català. Aquest proppassat cap de setmana, l’enquesta de GESOP per al Periódico de Catalunya ha tornat a certificar la fermesa estructural del sobiranisme català, una opció majoritària i aparentment immune a les pressions dels grups de poder financer i mediàtic sotmesos a les directrius del Govern espanyol. Més encara, mentre el bloc de partits catalans proconsulta ja sobrepassaria els dos terços del Parlament, el Partit Popular ─liderat per la microfònica Alícia Sánchez-Camacho i amb majoria absoluta a l’Estat espanyol– esdevindria el 6è partit de la Cambra catalana, essent, de facto, quasi bé negligible en el panorama polític català.

Mentre el Govern espanyol rebutja un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i intensifica els mecanismes de pressió diplomàtica per fer minvar la internacionalització del moviment autodeterminista català, la democràtica premsa anglosaxona viu amb perplexitat l’autoritarisme ascendent demostrat per l’Executiu espanyol. Per exemple, Geoff Cowling, l’antic Vice-cònsul britànic a Barcelona escrigué que, tenint l’exemple del referèndum d’Escòcia al Regne Unit, “la democràcia [...] no s'hauria de témer tampoc a Espanya.” Un altre destacat unionista britànic, Matthew Parris, articulista de The Times, criticà el galdós paper del teledirigit Jose Manuel Barroso i defensà la inexorabilitat de la independència catalana si així ho decideixen els ciutadans catalans. Per acabar-ho d’adobar, l’antiga Presidenta de Letònia Vaira Vike-Freiberga també recolzà el dret a l’autodeterminació de Catalunya i Vaclav Klaus, ex-president txec, assegurà que una Catalunya independent romandria part de la Unió Europea.

És evident que García-Margallo viu amb frustració l’emancipació catalana; el document titulat “Por la convivencia democrática” –enviat a la xarxa d’ambaixades i consolats de l’Estat espanyol a l’estranger i només publicat a la web del Ministeri d’Afers estrangers un cop el Diari Ara ja n’havia fet la difusió– és un lamentable pamflet mancat de solvència històrica i del rigor exigible a qualsevol ministeri d’un Estat occidental. En particular, llegint les més de 200 pàgines trufades amb cites del propi García-Margallo, un observador estranger seria incapaç de trobar explicacions raonables per entendre el perquè s’ha esberlat el fràgil sistema de governança post-franquista de l’Estat espanyol; ¿quina credibilitat pot tenir un argumentari que evita parlar de les invasions competencials de l’Estat central, les conseqüències reals de l’esbudellament de l’Estatut de 2006 mitjançant l’ús instrumental del Tribunal Constitucional espanyol i la repressió contra el catalanisme exercida durant el Segle XX? García-Margallo descriu una inversemblant arcàdia feliç, un melancòlic conte de fades que insulta la intel·ligència del lector.

Els catalans sabem el perquè l’OPA sobre Endesa, impulsada pel malaurat Ricard Fornesa, fou bloquejada. Som conscients que durant quasi bé la meitat del darrer segle, hem viscut presoners de l’anticatalanisme més ferotge imposat per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco. Coneixem la intencionalitat final de la Llei Wert i la “Ley de Seguredad Ciudadana”. Tenim presents les conseqüències del “Plan Hidrológico Nacional”. També recordem la impunitat generada durant la superficial transició espanyola que permet, encara ara, la publicació d’informació policíaca contra jutges sobiranistes, la redacció d’informes fantasma contra polítics catalans i la protecció d’editors de diari que cometen delicte electoral. En definitiva, tenim plena consciència que el substrat ideològic del règim franquista mai no ens ha abandonat en atorgar amnistia als criminals de la dictadura: l’Estat espanyol mai no ha assolit un estàndard democràtic homologable a la resta d’Europa. Malauradament, patim una rendició de comptes no feta, amb conseqüències com les evidents actualment.

Finalment, els catalans també sabem que, com afirmà Martin Wolf, director associat del Financial Times, “Catalunya és perfectament viable des d’un punt de vista econòmic com a país independent” i que l’ordenament jurídic europeu no contempla, actualment, l’expulsió d’un Estat català. A més, la pretesa “indissolubilitat” de l’Estat espanyol –o dit d’una altra manera, l’eternitat de l’Estat espanyol– és un dogma absurd i ridícul.

Malgrat l’ancestral supèrbia i menyspreu dels ministres espanyols com García-Margallo, els catalans volem viure en llibertat i tan sols pretenem fer-ho amb mètodes pacífics i democràtics. Mentre García-Margallo vol atemorir-nos afirmant que una declaració unilateral d'independència a Catalunya la "condemnaria a vagar per l'espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles", els catalans no ens deixarem intimidar amb fantasioses hipèrboles. Com diria Spock, l’assenyat personatge de ‘Star Trek’, desitgem una “llarga vida i prosperitat” als nostres amics espanyols. Això sí, com a respectats veïns.

Agustí Bordas

Llicenciat en Ciències Polítiques

Alt càrrec a l'administració del Canadà

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dilluns 11 de març del 2014

La difícil unitat dels catalans

Una llista encapçalada per l'economista i exdiputat del PSC, Germà Bel, amb Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras, dos dirigents de CiU i ERC sense concretar, i amb Ernest Maragall com a número sis. Aquests són els noms i cognoms dels sis primers llocs de virtual candidatura unitària que CiU i ERC havien pactat per afrontar les eleccions europees del 25 de maig. Aquesta llista no va reeixir finalment perquè en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. També cal tenir en compte les vicissituds internes entre Convergència i Unió per bastir aquesta llista i el posterior acostament d'Oriol Junqueras a noms històrics del socialisme català com Montserrat Tura o Ernest Maragall. Tot això ho explica el periodista Vicent Sanchis en un article publicat a Nació Digital amb el títol “Maragall, Tura i Bel” que podeu llegir més avall.

Maragall, Tura i Bel

Ningú ha filtrat encara la llista unitària que van pactar per a les eleccions europees Convergència i Esquerra. Està ben dit Convergència i Esquerra, perquè Unió se’n va desentendre. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van arribar a acordar que els democratacristians, que no acceptaven cobrir-se sota el mateix paraigua amb els republicans, no trencarien ni la federació ni el govern per aquesta opció. Duran va acostar-se llavors cap al PNB, que no va voler formar una candidatura de coincidència ideològica i nacional amb UDC. El líder d’Unió va reaccionar amb avisos velats cap a Mas, però la sang no va arribar al riu perquè, en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. Com que la seqüència sencera de l’episodi encara no ha estat revelada, Oriol Junqueras s’ha estalviat haver d’explicar-se. El seu gir, però, encara és una incògnita i ha fet malbé un pas més cap a l’anomalia política necessària si es vol culminar amb encert el procés sobiranista.

Sigui com sigui, la llista que van pactar Mas i Junqueras no era només una llista d’unitat. Incloïa elements de pluralitat que haurien multiplicat els efectes virtuosos de la proposta. L’obria, per exemple, l’exdirigent del PSC Germà Bel, i la tancava l’extambé dirigent Ernest Maragall. En primer i en sisè lloc. Pel mig, Ramon Tramosa, Josep Maria Terricabras i només dos dirigents de Convergència i Esquerra que no van acabar de ser definits. ¿Només es tractava d’una llista unitària? Més aviat, no. Més aviat el pacte definia una nova majoria sobiranista i independentista. Una majoria transversal que podia haver fet d’efecte crida per als dirigents del PSC que encara breguen amb penes i treballs contra l’opció de Pere Navarro. Una opció que és la majoritària en els òrgans del govern del partit i que a mesura que han passat les setmanes s’ha fet més i més inflexible.

Després d’aquest fracàs, Oriol Junqueras ha multiplicat els gestos de complicitat cap als exdirigents catalanistes del PSC. Diuen els periodistes que ERC “negocia amb Nova Esquerra Catalana, d’Ernest Maragall, i s’especula amb la possibilitat que l’exconseller d’Educació vagi de número dos a Europa”. No seria estrany. Com també s’ha fet habitual que el president d’Esquerra “festegi” en públic amb Montserrat Tura i amb altres exalts càrrecs socialistes que encara mantenen el carnet però que han estat exclosos dels grans òrgans i les grans decisions del partit. Aquesta és una opció intel•ligent, per part d’Esquerra. Però encara era molt més intel·ligent, molt més hàbil, molt més generosa, la llista unitària perduda cap a Europa en què Germà Bel i Ernest Maragall es fonien en un magma que tard o d’hora serà imprescindible per arribar al punt de transgressió necessari en el procés sobiranista.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dilluns 3 de març del 2014

SI a la independència de Catalunya (5ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El dijous 27 de febrer passat, es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la cinquena conferència del cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la valuosa col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta cinquena conferència es va desenvolupar sota el títol:

¿Perillen les pensions i la seguretat social?

L’exposició i debat d’aquest apassionant tema va anar a càrrec del Sr. Carles Campuzano i Canadès, Llicenciat en Dret i Diputat al Congrés. Portaveu de la Comissió de Treball i Seguretat Social, adscrit de la Comissió de Sanitat i Serveis Socials i de la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords dels Pactes de Toledo, i també portaveu adjunt de la Comissió de Cooperació Internacional per al Desenvolupament i de la Comissió per al Estudi del Canvi Climàtic. Vocal de la Delegació Espanyola a l’Assemblea Parlamentària de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE).

L’acte va ser seguit amb molt d’interès per nombrós públic que omplia la Sala d’Actes de l’Acadèmia. Tot seguit podeu llegir un breu resum de la seva brillant exposició:

El conferenciant va començar afirmant que els jubilats i pensionistes, ha estat de llarg el col·lectiu que menys ha pogut notar aquesta crisi que estem encara patint, ja que malgrat no s’han augmentat les pensions en la mesura adequada, els diners pagats als jubilats han estat la única font d’ingressos de moltes famílies. Si tenim en compte, que l’atur a Catalunya és del 22% (Espanya és d’un 26%) moltes famílies a l’atur, subsisteixen gràcies a les pensions del jubilats, aquest drenatge del poder adquisitiu, comporta un agreujament de la precària situació en que es troben abocats molts treballadors.

Dit això cal constatar que el govern del PP, valent-se de la seva majoria absoluta, ha trencat el Pacte de Toledo en el qual es basaven les pensions, i amb la nova llei de pensions ha substituint la seva actualització segons l’IPC, per un càlcul abstrús difícil d’entendre i que només serveix per justificar un sistema que empobreix als pensionistes, i que resumint es pot dir que, en el pitjor dels escenaris possibles, les pensions s’incrementaran anualment en un 0,25 % i en el millor dels casos no seran augmentades més de l’IPC més un 0’25%. Amb aquesta prespectica s’arriba a la conclusió que en el millor supòsit l’increment de les pensions tardarà més de vint-i-cinc o trenta anys a compensar la inflació als jubilats.

El Sr. Campuzano va explicar tot seguit que el pagament de les pensions no es basa en la capitalització de les quotes que han pagat els afiliats, sinó en les aportacions que fan els treballadors en actiu en aquests moments. No hi ha cap compte corrent en un Banc o Caixa a nom del jubilat d’on se li pagui la seva pensió. Només en un moment donat, i preveient l’impacte de la jubilació dels “baby boomers”, es a dir la generació nascuda entre els anys 50 i 60, es va crear un “Fons de Reserva”, durant els anys de bonança econòmica i que en aquests moments els governs, tant a mans del PP o del PSOE, s’han encarregat de polir-se tots els diners i buidar aquest fons. Per tant en aquest aspecte es viu al dia, no existeix cap estalvi. Només es poden pagar les pensions amb els diners que cada mes l’Estat ingressa de les quotes d’empresaris i treballadors, no funciona cap aportació extraordinària dels fons. El que si funciona és aquesta malentesa solidaritat espanyola de drenar els recursos que genera l’economia catalana per afavorir a als espanyols a canvi de res.

La darrera part de la seva conferencia la va dedicar el Sr. Carles Campuzano en avaluar com funcionaria el sistema de pensions en una Catalunya independent. La possibilitat d’una fallida del sistema va dir que era una gran mentida i que només s’utilitza des de l’unionisme per fer por als jubilats, dient-los que no cobraran les pensions si Catalunya esdevé independent. Aquesta fal·làcia cau pel seu propi pes si com es va dir abans, les pensions es paguen amb els diners recaptats, per tant com a Catalunya actualment es recapten més diners que Espanya, podria arribar a succeir que, en un Estat propi, tal vegada les pensions es poguessin augmentar.

Tot seguit el conferenciant va tranquil·litzar als assistents dient que la realitat de la Seguretat Social en una Catalunya independent, és absolutament més favorable a la que s’haurà d’enfrontar des d’Espanya. En la mesura que el sistema de pensions està basat en el principi de repartiment i solidaritat entre generacions, en el supòsit d’una Catalunya independent, la viabilitat del sistema dependria de les cotitzacions i impostos que paguen empresaris i treballadors i no pas d’una decisió de Madrid.

En aquests anys, per altra banda, s’ha generat un Fons de Reserva que permet fer front al dèficit d’ingressos que té el sistema des de 2010 i que és el resultat dels acords del Pacte de Toledo . El Fons de Reserva s’explica de manera molt significativa pels excedents generats des de Catalunya en anys de bonança. Per altra banda cal tenir en compte que al teixit laboral català, bàsicament industrial, hi han incorporades les dones. Això fa que la relació entre beneficiaris i cotitzants, permeti uns ingressos que permetran garantir el pagament de les pensions. Àdhuc, la situació futura de les pensions d’una Catalunya independent són més favorables que a la resta d’Europa.Una Catalunya independent hauria d’afrontar en aquesta matèria els mateixos reptes que la resta de països europeus: l’envelliment de la societat i el seu impacte econòmic i la globalització i la competència global; certament amb millors condicions amb les que ho estem fent amb l’actual dependència de Madrid.

Per finalitzar la seva esclaridora intervenció, el diputat Campuzano va fer una breu reflexió sobre el futur del càlculs per fixar les pensions, dient que potser ha arribar l’hora de estudiar que els augments d’aquestes prestacions vagin més lligats a la riqueza o al PIB del país, que no a la inflació. Es un debat que està viu i del que se’n parla en molts espais especialitzats.

Cal afegir que el Sr. Carles Campuzano va estar acompanyat en aquest acte per la també diputada al Congrés Sra. Lourdes Ciuró i per aquest motiu, el públic que omplia la sala, amb una important presència de jubilats, van dirigir nombroses preguntes a ambdós diputats, en el col•loqui que es va obrir en acabar la conferència, demostrant l’interès que va despertar el tema entre els assistents. Finalment tant el Sr. Carles Campuzano com la Sr.Lourdes Ciuró van ser acomiadats amb grans aplaudiments.

Canvis a La Vanguardia

Fa pocs dies que ha canviat la direcció de La Vanguardia, i sembla que la nova Vanguardia de Màrius Carol fa enyorar l'antic director, en José Antic. Potser llegint l’article que amb el títol “Torna, Pepe, Torna” ha escrit el periodista Andreu Barnils, ens podem fer càrrec dels canvis que s’estan produint en aquest diari i potser també en el programa de 8TV que dirigeix en Josep Cuní, tots dos propietat del Grup Godó. Llegiu l’article i opineu.

Torna, Pepe, torna

Aquest és un resum de La Vanguardia d'aquests darrers dies. Ha estat una setmana per a emmarcar.

Dimarts 4 de febrer.

La Vanguardia presenta el nou equip directiu. Són els homes escollits pel nou director, Màrius Carol. Ací els teniu en formació
http://www.lavanguardia.com/comunicacion/20140204/54400808657/marius-carol-presenta-nuevo-equipo-directivo-la-vanguardia.html .
Entre les novetats, Albert Gimeno. Fins fa quatre dies, gener del 2014, Albert Gimeno treballava a les ordres del PP, al Ministeri de l'Interior espanyol, departament de Premsa. Gimeno va entrar a La Vanguardia l'any 1993, però del 2012 al gener del 2014 va treballar per al ministre Jorge Fernández Díaz. Així doncs, durant un parell d'anys, La Vanguardia tenia un ex-treballador a les entranyes del Ministeri d'Interior. Ara, en canvi, i ja en plena època de Màrius Carol, passa a l'inrevés: és el Ministeri de l'Interior que té un ex-treballador a les entranyes de La Vanguardia. En aquest joc de tres bandes, molta sort a tothom. Sobretot.

Dijous 6 de febrer.

La Vanguardia publica a la seva pàgina web una reunió entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy a la Moncloa. Minuts després, premsa de la Generalitat anuncia que el president Artur Mas es troba sol al despatx de Barcelona. Twitter, durant hores, va mofar-se de la pífia. Alguns van dir que La Vanguardia tenia tantes ganes de diàleg que s'inventa reunions. Alguns altres, que no tenia res a veure amb La Vanguardia. Que era el govern, que filtrava una notícia per veure qui era l'espieta. Una maniobra per a saber per on es filtra informació. Vés a saber. Sigui com sigui, La Vanguardia va fer marxa enrere. Va despenjar la notícia. Jo diria que aquest error no hauria passat amb Pepe Antich de director.

Divendres 7 de febrer.

La Vanguardia amaga les xifres d'una enquesta sobre la independència. L'enquesta, encarregada pel Grup Godó va ser anunciada al programa de televisió '8 al dia', que presenta Josep Cuní. Doncs resulta que el Grup Godó no dóna els resultats finals del sí-sí. L'abstenció, tampoc no s'ensenya. Increïble, però cert. La notícia que en va fer La Vanguardia és una notícia increïble de llegir. Vinga dades (fins i tot separades per sexe!) però el sí-sí i l'abstenció no apareixen enlloc. Un autèntic festival. I encara sort de Pilar Rahola, que al programa '8 al dia', en directe, va pressionar magníficament bé Josep Cuní perquè donés les xifres de l'abstenció. A Cuní, quan les deia, semblava que li arrenquessin un queixal: un 10,8% d'abstenció. Només aleshores, amb totes les dades a la mà, es podia saber el tant per cent de SÍ-SÍ final.

Dissabte 8 de febrer.

Llegiu aquest article del politòleg David Sempere, titulat 'El sí-sí puja fins al 52%'. http://www.naciodigital.cat/opinio/7659/si-si/puja/fins/al/52.

És un article demolidor sobre la jugada bruta d'aquest divendres i les dades que amaga. Jo, un altre cop, crec sincerament que una cosa com aquesta no hauria passat amb Pepe Antich de director. Amagar les dades? No, gràcies. Això és un diari seriós. Màrius Carol, en canvi, va tirar pel dret i les va amagar. Va haver de ser Pilar Rahola, un altre cop, que els ho va haver de dir en directe per la televisió. Fluixet, allà al fons, però els ho va dir: 'Això és trampa'. Ho és. 'Chapeau' per ella per haver-ho dit.

En una sola setmana he vist com La Vanguardia manipulava barroerament les dades per a no acceptar que el sí-sí guanyaria el referèndum, informava de reunions que no existien i anunciava que ex-treballadors del Ministeri d'Interior espanyol ara treballarien dins la direcció de La Vanguardia. És, potser, massa per a mi. No hauria dit mai que fos capaç de dir-ho, però aquí ho deixo escrit: torna, Pepe, torna. L'enyorem molt, Pepe Antich. Tot això, amb tu, no passava. O no passava tant.

Andreu Barnils i Carrera

Periodista. Llicenciat en Comunicació

Article publicat al diari digital VilaWeb.cat el diumenge 9 de febrer del 2013

No és un xoc de trens

Ara resulta que la senyora Susana Diaz presidenta d’Andalusia pot venir a Catalunya a dir-nos que podem fer o dir respecte de la nostra sobirania i negant als catalans el dret a decidir. Imaginem-nos al President Artur Mas fent a Cadis o Sevilla una conferència en la qual donés lliçons als andalusos sobre allò que poden i no poden sentir, pensar i fer, pobret ! sortiria en globus. Doncs aquesta bona senyora vol ser la “guardahuas” (guardaagulles) dels trens per evitar que xoquin. Gràcies peró no cal. Aquesta metàfora del xoc de trens, li serveix magníficament al sancugatenc Jofre Llombart per escriure un article on desmenteix , amb arguments de rabiosa actualitat, aquesta possible confrontació. Tot seguit el podeu llegir.

No és un xoc de trens

Tothom tranquil. No hi haurà cap xoc de trens. No n’hi haurà perquè la metàfora no és vàlida. No hi ha cap tren anant sense control contra un altre. El que hi ha és un tren de 17 vagons i un dels vagons vol decidir si se’n desenganxa. I no el deixen: ni desenganxar-se, ni decidir-ho, ni tan sols dir-ho en una Declaració de Sobirania (que ha estat declarada inconstitucional). Perquè cada cop que els passatgers del vagó anomenat Catalunya intenta aixecar la mà per veure quants volen deixar la resta del tren, llavors entra el revisor, que es pensa que el vagó és seu, i ho prohibeix: no és que prohibeixi desenganxar-se, prohibeix que els passatgers ho votin.

Hi ha un vagó que es planteja desenganxar-se i la resta de vagons no li deixen ni plantejar-s’ho, aquesta és la metàfora. I Susana Díaz no pot presentar-se com la guarda-rail que amb un canvi d’agulles pot evitar el xoc de trens perquè ella presideix un dels vagons que es nega a la llibertat de l’altre. Són els mateixos vagons que fa uns anys veien en aquesta Catalunya no només un vagó sinó la locomotora que els tirava endavant. I ara, aquests són els mateixos que li diuen que per sí sol, aquest vagó no se’n sortiria. Curiosa contradicció: un vagó pot tibar els altres setze, però per sí sol ni tan sols arrencaria.

Però no només això, el revisor també controla quin idioma es parla a dins, i malgrat que els passatgers ja s’havien posat d’acord, ara resulta que –per decret- un 25 per cent de les converses han de ser en castellà. És la última imposició per bé que n’hi han hagut més. Potser el millor resum seria explicar que cada vagó disposa d’un dispositiu per controlar la temperatura interior. Això fa pensar als seus passatgers que poden controlar el fred o la calor de manera autònoma. El que no s’ha acabat d’explicar és que, quan li convé, el revisor imposa una temperatura idèntica per tot el tren i el que decideixi cada vagó queda inhabilitat. I per tant la funció d’aquest aparell autònom resulta inútil. Inútil no com a insult, sinó com a definició: no serveix per a res.

De fet, durant molts anys, el vagó s’ha pensat que podia decidir tot el que hi passava al seu interior i que fins i tot podia influir en el rumb que prenia tot el tren. Però, parlant de rumbs ferroviaris, el vagó, per exemple, amb prou feines va poder dir res sobre si el corredor del Mediterrani havia de passar, oh meravella, pel Mediterrani. Parlant de Mediterrani, el vagó Catalunya estava enganxat amb el vagó País Valencià i tenien un transmissor de ràdio a través del qual es podien parlar. Ara el revisor ha tallat els cables i a més els ha dit als valencians que la llengua amb què es parlaven no és la mateixa. I atenció: el revisor, després de llegir que l’Acadèmia de la Llengua ha establert que el català i el castellà són sinònims, el revisor ha decidit deixar-ho. Deixar de llegir, vull dir.

És el mateix que va passar la setmana passada, quan diversos vagons van demanar saber quin era l’esforç que aportaven cadascun per tirar endavant el tren. Al principi el revisor va dir que sí, però al final va dir que no. No volia fer emprenyar els vagons que tenen una velocitat de creuer falsa perquè no és la que ells tindrien per sí sols sinó la que obtenen precisament per formar part del tren.

No hi haurà xoc de trens perquè els trens només poden xocar quan es poden veure les cares de tu a tu. I un dels suposats trens del futur xoc no el reconeix, no el veu com un ens propi, sinó justament com una part del seu engranatge. I no concep que aquesta part esdevingui un tot. Però per si un cas, al manual d’instruccions hi té un article on deixa clar que si un vagó es vol desenganxar, l’exèrcit se’n carregarà que no se separin. I davant d’aquestes pretensions, hi ha qui es pensa que amb un pacte fiscal la cosa es solucionarà, el famós xec de trens. No es tracta ni de xec ni de xoc. Es tracta d’agafar el vagó i, com va fer el poeta, fer via fora.

Jofre Llombart

Sotsdirector del programa El Mon a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat del dimarts 4 de febrer del 2013

NO a les balances fiscals

Un altre NO s’ha afegit als nombrosos NO que arriben des del “Gobierno de España”. Ara li ha tocat a les balances fiscals. Montoro ha dit que no les vol publicar, amb l’excusa que això augmentaria el nombre d’independentistes, fantàstic !. L’economista Clara Ponsatí, especialista en Economia Pública, Estratègia i Negociació va donar fa temps unes opinions favorables a la celebració del referèndum que li van proporcionar l'honor d'haver estat expulsada de la Càtedra Príncep d'Asturies de la Universitat de Georgetown. En un article mol lúcid, titulat “El mètode Montoro: Amagar les dades”, aquesta experta economista fa una anàlisi del fet que ara Madrid no vulgui donar les balances fiscals. Podeu llegir l’article complert tot seguit.

El mètode Montoro: Amagar les dades

En la seva darrera visita a Barcelona el Ministre Montoro ha anunciat a bombo i platerets que ha encarregat a un grup d'experts un “nou mètode” per mesurar els fluxos fiscals interterritorials. Diu que aquest mètode superarà la noció de balança fiscal, i acabarà amb la polèmica del Dèficit Fiscal de Catalunya. El “Metode Montoro” desmuntarà definitivament, amb evidències contundents, els arguments que afirmen que Catalunya contribueix a les arques de l’Estat molt massa més del que rep en retorn –el famós 8% del PIB, ho recorden?. Quan el “Metode Montoro” es faci públic quedarà meridianament clar que pertànyer a Espanya és un bon negoci pels catalans.

Les balances fiscals interterritorials són exercicis de comptabilitat pública complexos. Els criteris no són indiscutibles. I sobretot, cal disposar de bones dades. Tot i la complexitat, els diversos mètodes han estat abastament estudiats i tenen un sòlid consens entre els experts de la comunitat acadèmica internacional. Hi ha dos procediments. El més directe és facil: s’assignen despeses i ingressos al territori on es es mouen els calés. És el que es coneix com el criteri dels fluxos monetaris.

L’altre mètode es diu del flux de beneficis. Aquest és molt més complicat d’aplicar: cal identificar els “beneficiaris” de les despeses, i això no es tan fàcil perquè requereix criteris per decidir quins territoris són els beneficiaris de despeses com un nou Picasso pel Museu Reina Sofía, o la coberteria a l’Ambaixada de Washington. Finalment el resultat d’un o altre mètode cal ajustar-lo segons el nivell de deficit de l’Estat: o sigui, allò que tots plegats paguem avui a crèdit i en el futur en impostos. Fins ara, sempre que s’ha fet el càlcul de les balances, ja sigui el govern i economistes privats, catalans o no, ha donat el mateix: 8% del PIB pel primer mètode. I ha resultat un gran joc de trilers pel segon mètode, segons el qual els catalans ens beneficiem de la inversió en polítiques que, per exemple, minoritzen la nostra llengua. Al capdavall, però, calculant les balances fiscals amb un criteri o l’altre el que compta és que l’aplicació del criteri sigui rigorosa, i s’exposi amb transparència. El mètodes estàn ben establerts. Per fer els números, els experts només necessiten les dades.

Ah, les dades, on són les dades? A gener de 2014, ja fa temps que totes les operacions de l’hisenda pública espanyola es fan amb una clicada del ratolí. L’Agencia Tributaria i el Tresor són punters en l’ús de les noves tecnologies. El Govern espanyol té les dades, hi tant! Però ningú més hi té accés: ni els ciutadans, ni els experts, ni els governs de les comunitats autònomes, ningú. El 2008 el govern espanyol va encarregar el càlcul de Balances Fiscals al Instituto de Estudios Fiscales. Van publicar els resultats corresponents a l’any 2005: un dèficit del 8,5% del PIB per Catalunya. Mai més, res més. Des d’aleshores les dades territorialitzades d’ingressos i despeses del govern espanyol són un secret d’Estat.

I vet aquí que el senyor Montoro, en lloc de fer públiques les dades d’una vegada, ens promet una gran innovació metodològica. El ministre excita la meva curiositat; m’agraden els reptes per ampliar la frontera de l’anàlisi econòmica. Qui són els eminents experts als quals ha encarregat aquest desafiament intel·lectual? Friso per saber els detalls de la seva contribució, i per veure la llum. Si aquest savis s’empesquen un nou mètode que supera els estàndards actuals per calcular balances fiscals, la descoberta valdrà la pena. Però, ¿com podrem avaluar la seva contribució, i donar-los crèdit si s’escau, si no disposem de les dades?. ¿Com podrem avaluar les virtuts del seu mètode si no el podem comparar amb les balances fiscals de sempre?

Però Montoro no diu que la raó del canvi de metodologia sigui la voluntat de ser més precís, més transparent, més veraç. No. La raó, diu, és evitar que es generin greuges territorials. ¿Deu voler dir que si es publiquessin les dades ens sentiríem agreujats? Cada any, els catalans contribuïm amb el 8% del noste PIB a l’Estat sense cap contrapartida: Solidaritat, delme, espoli, extorsió... triïn el terme vostès mateixos. ¿Si el ministre Montoro disposés de dades per desmentir-ho, no creuen que li interessaria fer-les públiques? El resum polític és admirable: mentre no es reconegui l’abast de la injustícia, ningú no podrà queixar-se. Ja m’imagino, doncs, que per crear el nou mètode primer deuen haver decidit el resultat conciliador, i després ja s’inventaran la metodologia.

El Mètode Montoro: Amagar les dades. En aquest cas, el menysteniment als experts, és també el menysteniment als ciutadans.

Clara Ponsatí

Economista

Article publicat a elSingulardigital.cat el diumenge 26 de gener del 2013

SI a la independència de Catalunya (4ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proppassat dijous 23 de gener i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, va tenir lloc la quarta conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta quarta conferència es va desenvolupar sota el títol:

“El dèficit de les infraestructures”

La conferència va anar a càrrec d’en Pere Jordi Puig i Ysern, empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

Els nombrosos assistents a l'acte van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. Tot seguit oferim un breu resum de la seva brillant exposició:

Per començar el Sr. Puig va constatar el fet que Catalunya aporta cada any a Espanya el 12% del seu PIB, més de 22.000 milions d’€. Premeditadament, l’Estat espanyol, utilitza aquests diners per fer tota classe d’infraestructures inútils i absurdes als llocs on menys es necessiten. Va posar diversos exemples, com la línea de l’AVE entre Madrid i la Corunya, amb estacions pobles amb tres-cents habitants, o la línea entre Madrid i Alacant on s’han gastat més de 1.900 milions d’euros per estalviar només 50 minuts en el recorregut amb tren convencional. En definitiva la gran aposta per cohesionar la nació espanyola dels últims governs de l'Estat fa aigües per tot arreu. A les faraòniques despeses per obrir noves línies com la de Galícia i l'alt cost del seu manteniment cal sumar-hi la poca rendibilitat de molts dels seus trajectes. Així, segons dades de Renfe de l'any 2012, un de cada quatre trajectes oferts per Renfe dins dels serveis AVE, només té un passatger diari.

El conferenciant va explicar abastament que el dèficit d’infraestructures públiques a Catalunya s’ha convertit en una qüestió de creixent preocupació entre les principals institucions civils catalanes, en el món empresarial i acadèmic. De fet, s’ha erigit en el tema central del debat sobre el futur econòmic de Catalunya. El Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç, Foment del Treball i el Col·legi d’Enginyers, entre d’altres, han elaborat molts treballs que manifesten amb profusió el handicap que representen per al desenvolupament de l’economia catalana les greus deficiències en matèria d’infraestructures. Unes limitacions que també tenen conseqüències serioses per a l’economia espanyola en la mesura que Catalunya n’és el motor econòmic més important. La falta d’infraestructures està frenant de forma alarmant la productivitat de

les empreses catalanes.

Els governs tant del PP com del PSOE han malbaratat els recursos, construint més vies ràpides que França i Alemanya juntes. Autovies gratis i sense cotxes. En canvi a Catalunya ni fa ni deixa fer. Amb aquesta política centralitzada, radial, discriminatòria i econòmicament ruïnosa, dificulta que les empreses catalanes es puguin desenvolupar i ser rendibles. Una empresa mal comunicada, mai serà competitiva. Els beneficis dels aeroports catalans, serveixen per subvencionar els aeroports sense avions d’Espanya. Els beneficis dels ports de Catalunya s’utilitzen per millorar els ports deficitaris espanyols, que ens fan la competència. És de sentit comú, que les carreteres i els trens s’han de fer allà on es necessiten, com fan tots els governs del món. L’Estat espanyol prefereix fer les infraestructures al mig del no res, allà on no fan falta. Pren les decisions en funció de la seva ideologia nacionalista i xovinista. Mai pensant en la rendibilitat de les inversions. Ara s’han esverat perquè el Prat porta més viatgers que Barajas. És el gran problema d’Espanya. La seva fal·lera centralista i discriminatòria envers Catalunya, és una fàbrica d’independentistes.

Pel que fa a la nostra comarca el Sr. Puig, com a responsable d’infraestructures de la Cambra de Comerç, coneix molt be el tema del Quart Cinturó i referent al mateix va dir que el govern espanyol ha deixat caducar la paperassa per construir el denominat Quart Cinturó, la via ràpida que havia d'unir el Baix Llobregat i els dos Vallesos envoltant Barcelona i que s'ha trobat amb tota mena d'entrebancs. Hi ha trams del cinturó construïts, però ara com ara no es podrà completar. Si el govern espanyol, que té la competència de l'obra, la decidís acabar, hauria de començar tràmits des de zero. El ministeri de Medi Ambient del govern espanyol ha confirmat que ha declarat la caducitat de l'expedient de tramitació del quart cinturó en el tram entre Sabadell i la Roca. Això implica que l'expedient queda arxivat. El reconeixement de la caducitat implica l'aturada de l'estudi informatiu que es va presentar a final de 2010 i obliga a iniciar el tràmit des de bon començament.

A la vista de tots aquest despropòsits, i per acabar la seva intervenció, el Sr. Puig va afirmar que la única possibilitat de disposar d’infraestructures adequades, de poder decidir sobre les inversions necessàries i d’evitar l’espoli econòmic a que estem sotmesos, es aconseguir un Estat propi, que defensi els nostres interessos. Som els catalans, els que hem de decidir que fem amb els diners que recaptem. Quines obres, infraestructures i serveis són els que necessitem. Només amb la independència, podrem sortir de la crisi i assegurar el benestar de tots els ciutadans de Catalunya.

Per finalitzar l’acte es va obrir un col·loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions que van confirmar l'interés sobre el tema de la conferència.

La Tercera Via als Oscars

Amb una ploma àgil i molt encertada, el periodista Victor Alexandre, escriu un article titulat “Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies”, en el que compara les recents i freqüents trobades entre Navarro i Rubalcaba amb una escenificació còmica i podríem afegir de vodevil, i l’escriptor titula la comèdia amb el nom de “Tercera Via”. Val la pena llegir l’article que publiquem íntegrament en el nostre Blog. En aquests moments tant seriosos, posar una mica d’humor a la política sempre és convenient. Tal vegada si l’obra assoleix un gran èxit de taquilla, podria presentar-se com a candidata als Oscars d’enguany.

Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies

Les escenificacions de Pere Navarro amb Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un punt de comicitat que cal agrair en uns moments tan mancats d’alegries com els actuals. No són bons actors, perquè se’ls nota massa que interpreten, i els seus espectacles estan mancats de contingut intel·lectual, però hi posen tan bona voluntat, s’esforcen tant a ser creïbles, que acaben dibuixant un somriure indulgent en els rostres que els miren. El nou muntatge de la seva companyia és una comèdia d’un sol acte titulada “Tercera Via” i compta amb un repartiment farcit de noms que pel seu histrionisme recorden els primers anys del cinema sonor, en què els actors i les actrius, influïts encara pel cinema mut, gesticulaven teatralment i emfasitzaven l’expressió. Aquí, en el repartiment de la nova comèdia de Rubalcaba i Navarro, hi trobem, entre d’altres, Susana Díaz, Elena Valenciano, Maurici Lucena, Antonio Balmón i Miquel Iceta. És a dir, un estol de veus grandiloqüents i de cantarella rància que vaguen erràtiques per un decorat amb olor de naftalina.

L’argument gira entorn d’un grup d’amics conservadors, immobilistes i antidemocràtics –però afeccionats a fer-se passar per progressistes- que opinen que el seu país s’ha tornat boig i decideixen aturar-lo abans no faci un disbarat. El disbarat de voler ser lliure. Lliure com la resta de països lliures. La llibertat, segons els estatuts de l’associació d’aquesta colla d’amics, és un mal molt perniciós, i la dèria de voler ser lliure és un desequilibri psíquic que requereix tractament mèdic. La prova és que la llei prohibeix la llibertat. La prohibeix pel bé del país i també per la salut mental dels seus habitants. I això, per tant, inclou la prohibició de votar, ja que l’expressió del pensament de la gent per mitjà d’una papereta en una urna constitueix un deliri que ratlla la demència. Rubalcaba, Navarro i els seus amics ho repeteixen a tort i a dret: “La consulta no es pot fer i no es farà. La democràcia és fer el que diu la llei, si no ja no és democràcia”.

Sembla, doncs, segons aquests amics, que el país està equivocat, ja que pensa just al contrari. Per això, en veure’s en minoria al Parlament, s’esgarrifen i es pregunten: com pot ser que un país pensi que no és la democràcia el que està al servei de la llei, sinó que és la llei el que està al servei de la democràcia? Com por ser que un país digui que unes lleis que no permeten l’exercici de la democràcia són lleis antidemocràtiques? Com pot ser que un país defineixi com a totalitàries unes lleis que prohibeixen votar? Hi ha coses que no es poden permetre, i aquesta n’és una. Sort en té el país, d’aquests amics que vetllen pel benestar de la seva captivitat. Una hora i mitja després, en caure el teló i aparèixer Rubalcaba, Navarro i companyia a saludar, els quatre gats que hi ha a la sala fan un breu aplaudiment de cortesia i respiren alleujats pensant que tot plegat només ha estat una comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 18 de gener del 2014

SÍ a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proper dijous dia 23 de gener a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, tindrà lloc la cuarta conferència del Cicle "SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA", que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquest curs el Cicle s'ha dividit en dues parts, i en la primera s'analitza la qüestió

PERQUÈ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA ELS CATALANS ?

i dins d'aquest apartat aquesta cuarta conferència desenvoluparà el tema:

EL COL·LAPSE DE LES INFRAESTRUCTURES

L’Estat espanyol ens discrimina i ens roba. Malgasta els nostres diners en obres absurdes i no fa les infraestructures necessàries per l’activitat econòmica i comercial. Les obsessions nacionalistes i centralistes del govern del PP, ofeguen els criteris de racionalitat i d’eficàcia. La marca Espanya és sinònim d’incompetència, descrèdit i corrupció.

La conferència anirà a càrrec del Sr. Pere Puig i Ysern. Empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

El silenci d’Obama

La indiferència i el silenci del president Obama davant l’enèsim intent de Mariano Rajoy per menystenir el procés d’independència de Catalunya, cal entendre’l perquè a dia d’avui els mandataris de les primeres potències del món no volen posicionar-se en un afer que consideren “intern”, però això no vol dir que no tinguin una opinió formada del que passa a Catalunya i a l’Estat espanyol. També és cert que la majoria d’aquests màxims mandataris sí entenen que les lleis no poden estar per damunt de la democràcia. El català amb passaport canadenc Sr. Agustí Bordas, en un article titulat “Rajoy perd el temps a Washington” escriu una reflexió molt ben documentada de la visita que ha fet recentment el president Rajoy a la Casa Blanca, i que podeu llegir tot seguit.

Rajoy perd el temps a Washington

Com molts altres centres acadèmics del món, la Georgetown University –la universitat catòlica més antiga dels EUA i una de les més prestigioses d’Amèrica del Nord– segueix amb interès el procés d’independència de Catalunya. De fet, el Georgetown Public Policy Review, el butlletí imparcial del Georgetown Public Policy Institute, amb seu a Washington, destaca la possible autodeterminació catalana com un afer d’importància mundial enguany.

Hom pot imaginar amb facilitat que esdeveniments com la massiva Via Catalana per la Independència o bé la repressió exercida per l’ambaixador espanyol contra la sobiranista Clara Ponsatí –doctora en economia per la Universitat de Minnesota i antiga ocupant de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown– han familiaritzat les elits del Districte de Colúmbia amb les aspiracions catalanes i els mètodes antidemocràtics del govern espanyol.

Unes altres elits, les de l’Altiplà castellà, semblen començar a prendre consciència de la fragilitat del règim constitucional post-franquista. Davant la seva manca d’autoritat ètica, la fugida endavant triada pel partit governant a l’Estat espanyol ha estat l’accentuació del seu tarannà més autoritari. Així doncs, propostes legislatives altament coercitives com ara la Llei Fernández–Díaz –Orden Público 2.0– demostren les tendències despòtiques d’un partit incapaç de condemnar, encara avui, els crims impunes del règim feixista.

Segons la crònica de la Razón, un dels diaris més descaradament sotmesos als dictats del Partido Popular, Mariano Rajoy es va presentar ahir a la Casa Blanca amb “una explicació preparada per situar en el seu context l’ofensiva sobiranista del nacionalisme català i explicar a Obama per què Catalunya no és Escòcia ni el Quebeq” (sic).

Si hom dóna credibilitat al pamflet marhuendià, és evident que Rajoy malbaratà els pocs minuts que li dedicà Obama i el seu intèrpret. Mentre la Secretaria d’Estat americana sap que Catalunya segueix el perfil de qualsevol altre moviment d’autodeterminació modern, pacífic i democràtic d’Occident, l’equip de John Kerry també és conscient que la gran diferència d’aquest cas rau en la resposta donada per l’administració central espanyola.

Així doncs, mentre la Federació canadenca i el Regne Unit –democràcies de prestigi internacional– han demostrat com accepten el principi democràtic, els dos principals partits de l’Estat espanyol –PP i PSC-PSOE– romanen obstinadament oposats a donar la veu als catalans.

És precisament per donar veu a les legítimes aspiracions catalanes que, enguany, el govern català tindrà delegat a Washington per potenciar els contactes polítics amb les autoritats dels EUA. Desitjo que aquest sigui el primer pas per consolidar, en un futur no massa llunyà, unes excel·lents relacions diplomàtiques entre dues repúbliques veritablement democràtiques.

Agustí Bordas
Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 13 de gener del 2014

Els somnis de la Camacho

Alícia Sanchez Camacho deu somniar cada nit amb l’Artur Mas. Cada cop que obre la seva formosa boqueta, és per nomenar el President Mas. Ara ens ha dit i promès que el seu PP no pactarà mai més amb CiU. Això és totalment possible perquè el PP com a partit desapareixerà de Catalunya quan siguem independents. El problema per l’Alícia no és Ciu ni l’Artur Mas, el seu problema és la seva nul·la credibilitat desprès de l’afer de la Camarga i de la seva promesa d’un “Foro de la Verdad” que encara l’estem esperant. De fet el PP català té encara un altre problema i s’anomena Enric Millo. El periodista Victor Alexandre en el seu article “Enric Millo, portaveu de la caverna”, afirma que els espanyols ens volen mesells i sotmesos i no volen insubmisos, i per evitar-los i anorrear-los, tenen els seus negres a Catalunya, com Millo que és la versió catalana d’aquells negres amarats d’autoodi, que renyaven els negres insubmisos. Llegiu l’article complet tot seguit.

Enric Millo, portaveu de la caverna

El sotmetiment d’una col·lectivitat als designis d’una altra és impossible sense la col·laboració parcial de la col·lectivitat sotmesa. El dominador es pot imposar per la força, sí, però sense el col·laboracionisme, és a dir, sense el submís carregat d’autoodi que li faci la feina bruta, la dominació tindrà poc futur. Tard o d’hora, per més actiu que sigui el col·laboracionisme, la dignitat malmesa del dominat es regenerarà i acabarà recuperant allò que li va ser arrabassat. Espanya, per desgràcia, n’ha trobat molts, de col·laboracionistes, a Catalunya. Especialment entre la gent de dretes i benestant. En general, es tracta de persones militants o simpatitzants de partits d’extrema dreta i ultranacionalistes espanyols, com ara PP, Ciudadanos i PxC, que repeteixen com un lloro les consignes de la caverna madrilenya contra els drets i les llibertats nacionals de Catalunya. En són un exemple les declaracions d’Enric Millo, portaveu del PP, acusant el simposi acadèmic “Espanya contra Catalunya”, celebrat dies enrere al Centre d’Història Contemporània, d’“atiar el victimisme i la hispanofòbia”. Madrid dicta i Millo repeteix.

A Madrid no li interessa que els catalans coneguin la seva història, no li interessa que prenguin consciència de l’atac secular espanyol que han sofert en forma de repressió militar, cultural, lingüística, econòmica i social. L’espanyolisme sap que la consciència es fonamenta en el coneixement, i el coneixement és l’arma més poderosa contra l’opressió. Per això Enric Millo va tan atrafegat aquests dies repetint les consignes de Madrid. Millo és la versió catalana d’aquells negres amarats d’autoodi, que renyaven els negres insubmisos. La difusió de les barbaritats que l’amo havia comès es considerava victimisme i amofòbia, i els negres que les denunciaven eren qualificats de victimistes i amofòbics. Uns quants anys més tard, Millo i el seu amo de Madrid fan el mateix. L’amo de Madrid arrufa les celles i Millo renya els catalans, l’amo de Madrid dóna un caramel a Millo i Millo s’estarrufa. “Quina llàstima que la majoria de catalans no són com tu”, diu l’amo de Madrid a Millo. I Millo respon: “Els catalans són uns desagraïts, amo”. El que Millo no sap és que l’amo de Madrid el menysprea més a ell que no pas als catalans insubmisos. No li ho diu, perquè li és útil, però el menysprea profundament. Tothom menysprea el qui, mancat de la més mínima dignitat, intenta destruir la dignitat dels seus.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat a Nació Digital.cat el dissabte 21 de desembre del 2013