Llençar benzina al foc

El Tribunal Suprem ja té redactada la sentència del judici del procés i també, des del dilluns passat, ja estan fixades les penes per a cada un dels acusats, segons expliquen els mitjans propers al cas. Un darrer pas que Manuel Marchena, president de la Sala Penal, es guardava pel final per evitar filtracions i que fa suposar que es farà pública la sentència en una data imminent, segurament dilluns 14 d'octubre. Com a màxim, no serà més enllà del 16 d'octubre, ja que en aquesta data caldria prorrogar la presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tothom sap que la sentència serà dura , si no per tots segur que pels que l’estat considera el  ‘capos’ de la inexistent rebel·lió. Ara és el moment de posar seny i això pel que sembla no és pas el que fan els principals actors d’aquest procés. Els uns cridant a la desobediència (pacífica això sí), coneixent que quan les masses surten al carrer se sap com comença la cosa, però mai ningú pot preveure com acabarà i que si es produeixen enfrontaments amb les forces de l’ordre, serà l’excusa perfecte per acusar a l’independentisme de violència i  terrorisme. Els altres atiant als mitjans afins i als personatges de baixa categoria moral amb espectacles com el que es va viure en el Parlament la setmana passada en el debat de la moció de censura al Molt Honorable President Quim Torra, provocat pels ‘hooligans’ de Ciudadanos.

Fins a cert punt es podria admetre que la Guàrdia Civil s’ha pogut sentir ofesa perquè el Parlament va votar una declaració perquè marxés de Catalunya, però això no és excusa per aplaudir, com han fet els polítics i mitjans de Madrid, el discurs inflamat i sobre tot polític, que va fer el general responsable de l’institut armat al nostre país. En un estat democràtic, les respostes polítiques les donen els polítics, no els que duen uniforme. És molt poc elegant expressar-se en un to bel·ligerant amb els Mossos d’Esquadra just quan estan coordinant esforços davant la resposta a la sentència. Posar-se a la boca el “Ho tornarem a fer” és irresponsable, quan s’esperen centenars de milers de persones als carrers del país protestant per la sentència del Procés i quan venim de les càrregues de l’1-O, que tant mal van fer a la reputació d’Espanya al món. El primer manament d’un policia és no llençar benzina al foc. I això precisament és el que va fer Pedro Garrido el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, en l’acte de la seva patrona. En presència de la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra, Garrido i el director general del cos, Félix Azón, van atacar els Mossos –la institució i el major Trapero–, van desqualificar el Parlament de Catalunya, van vanagloriar-se dels seus atacs contra els ciutadans d’aquest país pel simple fet de votar i es van atrevir fins i tot a robar els mots a Jordi Cuixart dient ‘ho tornarem a fer’.

Aquesta actitud del principal responsable del cos armat a Catalunya és infame i hauria de merèixer una sanció exemplar que podria arribar a la seva destitució, com ha demanat el Govern Català en una carta a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Ho faran? segur que no. Ens ha agradat molt el ‘davantal’ que el periodista i conductor del programa ‘El Mon a RAC1’, Jordi Basté, ha fet aquest dijous a l’encetar l’informatiu de les vuit, on ha llegit uns extractes dels articles d’Antoni Puigvert i del conseller Buch, i on també exigeix la rectificació de les paraules del director de la Guàrdia Civil.  Podeu llegir transcrit el ‘davantal’ tot seguit.

 Apagar focs

 Ahir l’Antoni Puigverd va fer un magnífic article a La Vanguardia . Passo a llegir-ne un extracte:

“Set independentistes (no sabem si violents o només baladrers) han estat empresonats i se’ls ha aplicat la llei antiterrorista sense contemplacions (decisió que funciona com a avís a navegants). Mentrestant, hi ha una bona colla de piròmans espanyolíssims, acollits als salons més distingits, codirigint partits, ocupant escons, signant articles en diaris seriosos. Quan es parla d’espirals de silenci, s’ha de recordar que a cada bàndol hi ha energúmens treballant per rebentar els dics de contenció. Els que podien corregir-los, no han gosat. Els que podien aturar-los, han callat.

Què es pot fer per evitar que aquest malestar arreli per sempre? En primer lloc, no tenir por de posar pau allà on tots, aquí i allà, volen brega. En segon lloc, posar-se incondicionalment al costat dels perdedors, és a dir, dels condemnats. No per acceptar les seves tesis, però sí per fomentar el retrobament. O Catalunya és empàtica amb els condemnats o es dividirà, ara sí, irreversiblement. Si es van equivocar, ara ja no compta. Tampoc no servirà de res queixar-se dels jutges del Suprem: si es van deixar endur pel clima de venjança que impera a Espanya (aquest 62% que no volen indult), ja ho decidirà el tribunal europeu. L’important és que els presos surtin de la presó, com més aviat millor: indult, amnistia, el que sigui. Cal que els catalans, pensin com pensin, treballin decididament en aquesta direcció.”

A la mateixa Vanguardia d’ahir, Miquel Buch, conseller d’Interior, escrivia:

“L’ordre públic s’ha de posar al servei de tots els membres de la comunitat; quan és democràtic serveix doblement a la llibertat creant espais oberts a la decisió lliure i també garantint la coexistència pacífica de les llibertats, d’acord amb el principi que el límit de la llibertat pròpia és la dels altres. El deure de la policia, tal com va escriure Jaume Curbet, és permetre el lliure exercici de les llibertats fins i tot quan són contraposades; només ha d’intervenir quan l’ordre o la pau estiguin amenaçats per l’ús de la violència o l’amenaça.”

I parlava de servir “al conjunt dels catalans i catalanes”. És a dir, calma. Molta calma. Apagar focs.

Mentre això es deia ahir, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya feia un discurs polític vestit de policia. Pedro Garrido, durant la seva intervenció en un acte de la comandància, va dir: “independentisme i terrorisme no és el mateix”, però també assegurava que la Guàrdia Civil ha contribuït a la “fonamentació” de la sentència del procés amb “un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”. Parlava dels set detinguts dels CDRs la setmana passada que són a la presó.

I Garrido va reblar el clau: “Aquesta brillant actuació ens enfronta a tots a la veritat, i és que la pretesa revolució dels somriures s’ha convertit amb més facilitat de la desitjada en un rictus que dissimula odi i mesquinesa capaç de generar dolor i patiment”.

A l’acte, van condecorar la secretària judicial del 13, Montserrat del Toro, la senyora que va crear un exagerat relat saltant per les teulades de la Conselleria d’Economia (com van demostrar Mayka Navarro a La Vanguardia i Maiol Roger a l’Ara). A l’acte d’ahir, van convidar el fiscal Javier Zaragoza, un dels protagonistes del judici del procés.

Quan van acabar els discursos, els representants dels Mossos van marxar ofesos. I no ens estranya. En una època delicada, qualsevol rebaixa de tensió hauria de ser benvinguda. Si es demana que els Mossos facin la seva feina hem d’exigir també que la Guàrdia Civil faci la seva. I ahir van fer un acte de part. Només d’una part. Els caps dels Mossos estaven indignats.

Passar-se pel folre la presumpció d’innocència, condemnar abans de jutjar està massa de moda, però que l’opinió la faci un general de la Guàrdia Civil és preocupant. Que la cúpula dels Mossos marxés no és cap bona notícia a les portes de la sentència. Estaria bé que, o es matisés, o algun dels seus superiors, el ministre si cal, demanés disculpes per un discurs que, el pots pensar, però te l’has de callar. Primer perquè per ser qui sou i segons perquè no és veritat.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal de l’informatiu del Mon a RAC1 del dijous 10 d’octubre del 2019.

La llavor de l’1-O

Aquesta setmana tots el  telenotícies han mostrat per enèsima vegada les imatges de les càrregues de les forces de seguretat el dia 1 d’octubre del 2017. No per repetides son menys impactants i, malgrat els dos anys transcorreguts, encara ens fan molt de mal. Tots tenim en el record la il·lusió amb que els sobiranistes catalans vàrem encarar aquells dies: concentracions, reunions més o menys clandestines, activitats extraescolars, urnes, paperetes, votació i recompte. Immensa alegria compartida. El referèndum del dia 1-O va ser possible gràcies a una gran feina duta per tots: institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i sobretot el poble, les persones individuals que amb la seva dedicació a la causa catalana, lluitaren per la llibertat.

L'1-O de 2017  haurà marcat un abans i un després en la història de Catalunya. Fou un èxit social, democràtic i col·lectiu. Malgrat les amenaces, les grans dificultats i la violència policial, milers de catalans vam exercir un dret tan legítim com és el de votar. I l’exercici d’aquest dret ens va fer més forts que mai en la lluita cap a la nostra llibertat. Es va situar Catalunya en el mapa a nivell internacional i es va demostrar exemplarment al món que som un poble determinat a decidir el seu futur. Que malgrat les adversitats defensem els nostres drets individuals i col·lectius de forma pacífica, cívica i democràtica.

Ara ens volen fer creure que els independentistes som violents i que alguns han de ser jutjats com a terroristes, fins i tot embolicant amb aquest qualificatiu als Presidents Torra i Puigdemont. Vist el fracàs de les porres contra la gent asseguda pacíficament el dia 1 d’octubre, l’Estat ara ho vol provar d'una altra manera: mostrant al país i al món sencer que els violents i els terroristes som nosaltres. Doncs ara és quan hem de utilitzar més el cervell que les vísceres. Els catalans, que sempre hem actuat pacíficament, hem de ser més curosos que mai, ja que amb la força ens guanyarà sempre l’estat espanyol, perquè en té més i és en el camp on es mou millor i, a la llarga, perquè perdrem el poc o molt recolzament exterior que un dia o altra tindrem, i finalment perquè donarem la raó a aquells que saliven pensant només en aplicar-nos el 155. Com ens han dit els presos polítics Sánchez i Cuixart en la seva darrera carta des de la presó de Ladoners: “La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat”

Fa dos anys vam plantar aquesta llavor de llibertat i d’il·lusió que, malgrat tots els entrebancs, ha arrelat amb força. Hem de cuidar-la i adobar-la perquè broti amb determinació! Mantinguem-nos ferms, units, democràtics i pacífics! Tossuts, decidits, desobedients, peró mai violents. El profesor Grosfoguel ha dit recentment: "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils". Aquesta és la qüestió fonamental: la unitat. El periodista i ex director d'Anàlisi i Prospectiva de la Universitat Oberta de Catalunya, Martí Estruch i Axmacher, fa un recordatori senzill i emocionat d’aquell Primer d’Octubre del 2017, en un article que podeu llegir tot seguit.

Primer d’Octubre, segon aniversari

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

Martí Estruch Axmacher

Ex delegat de la Generalitat a Berlín

 

Article publicat al digital   Vilaweb  el dilluns 30 de setembre del 2019

Truquen de matinada

La democràcia és el sistema polític en el qual, quan algú truca a la porta de carrer a les sis del matí, se sap que és el lleter. (Winston Churchill)". Les irrupcions violentes que es va generar la matinada d’aquest dilluns, per part de les forces de la guàrdia civil, en domicilis particulars a Sabadell, Mollet, Cerdanyola del Vallès i a altres municipis de Catalunya, ens han recordat malauradament aquesta frase del polític del Regne Unit, que resumeix encertadament la definició del que ha de ser una veritable democràcia.

Quan escoltem líders polítics de Madrid repetint una i altre vegada que Espanya és una democràcia “consolidada”, hauríem de pensar en aquella altre frase, aquest cop precisament del llenguatge popular espanyol, que diu: “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Democràcia en grec significa ‘el govern del poble’ i l’estat espanyol és diu demòcrata perquè els espanyols votem cada quatre anys (o menys) i triem als nostres representants. Els diputats ens representen, el poble no pot decidir res, només votar cada quatre anys.

Les polítiques dutes a terme durant els darrers 40 anys, tant pels governs espanyols de dretes com d’esquerres, venen a demostrar-nos que Espanya no és una democràcia consolidada, es val de l'estat de dret, les lleis, etc. per ocultar aquesta neo-dictadura post franquista, que es nodreix amb allò de: ‘et deixo fer el que vulguis sempre i quan el que vulguis, no sigui quelcom que posi en perill la sagrada unitat de la pàtria’. Si fos una democràcia consolidada entendria que la legalitat s'ha d'adaptar sempre a la legitimitat, i quan sorgeix la desobediència civil en un territori, és perquè no s'estan fent bé les coses.

Tot plegat ve a tomb dels greus esdeveniments que van succeir el dilluns a les nostres ciutats i que ens van recordar lamentablement les actuacions del 20-S del 2017. Llavors la guàrdia civil cercava proves relacionades amb el referèndum del 1-O, ara van per un altre camí. Volen penjar als independentistes catalans l’etiqueta de terroristes dient-los que son pitjors encara que la desapareguda ETA. Hi ha molts polítics i mitjans de Madrid que desitgen que l’independentisme català sigui violent. Ho desitgen molt fortament. Bavegen davant de la idea d’una Catalunya amb violència i ho volen assimilar amb la violència d’ETA. Diuen en públic: “Ho veus?”, i en privat: “Per fi!” o bé pontifiquen: “Quan s’exalten tant les emocions tot acaba petant”. Per ara aquí encara no ha petat res, i tampoc en molts altres llocs on també hi ha emocions.

El president d’Òminium Cultural, en Jordi Cuixart, té raó quan preveu per a després de les sentències un escenari equivalent al de la lluita antifranquista. El “todo es rebelión” substituirà el “todo es ETA”  i és probable que l'estructura civil del catalanisme comenci a patir atacs de l'Estat fonamentats en mentides prefabricades. Com al País Basc, les entitats de cultura popular, de defensa de la llengua i els mitjans de comunicació fora del control de l'Estat formaran part de la diana de jutges, fiscals i policies. I com al franquisme, les garanties jurídiques deixaran d'aplicar-se a depèn de qui, com hem vist aquesta setmana a Sabadell i les altres localitats on van irrompre, de matinada, les forces de l’ordre.

S'acosten temps durs que exigiran resistència i unitat a la ciutadania d'aquest país. De moment, nou famílies més han entrat en un infern d'arbitrarietat i menyspreu. Nou més. Això quan les sentències ni tan sols han sortit. Per tant no hem de tenir por ja que, com diu la sociòloga Cristina Sánchez en el seu article, ens volen fer por perquè ells ens tenen molta por a nosaltres, sobretot  si els polítics, les forces socials i el poble anem units. Una candidatura unitària de l’independentisme a les properes eleccions, seria la millor eina per fer por a Madrid. La faran?. Podeu llegir l’article  de Cristina Sánchez tot seguit.

Ens tenen molta por; per això ens volen fer por!

Les detencions d’ahir, la manera com s’han produït i, especialment, la seva justificació deixen clar que tot el relat que assegura que l’independentisme està de baixa, o directament mort, és mentida. Cert és que a un estat que tingui per res la democràcia li costa poc saltar-se tots els preceptes que la sustenten i reprimir la discrepància política, que no necessàriament ha de ser dissidència, com qualsevol dictadura a l’ús; però, en tot cas, no es posen a treballar si consideren que l’amenaça és irrisòria.

I si no, recordeu com es fotien obertament, totes i tots ―si més no, tots els que en van parlar―, els actors socials, polítics, econòmics i administratius espanyols de les primeres iniciatives reclamant llibertat i independència, encara que només fos per decidir. D’aquells riures van passar a l’acció per aturar-nos ―recordeu la recerca de les urnes i paperetes―, i després van passar a fer-nos por ―amb escorcolls i detencions que no semblaven altra cosa que arbitràries―, fins a culminar la seva estratègia amb els cops de l’1-O i la presó i el judici a la cúpula independentista per escapçar el moviment definitivament. En la seva lògica, no queda més, pot ser que treure els tancs, per fer el mateix a més escala, perquè si no es dialoga, si no es negocia, l’única sortida és fer valdre la força. I, certament, un estat en té molta, de força, més encara si aquesta l’aplica no pas de fronteres enllà, sinó dins del seu propi territori. A això van, i d’aquí l’arribada continuada d’efectius dels cossos armats de l’estat espanyol a Catalunya.

Espanya s’ha situat aquí, en aquest paradigma de la violència institucional, no en té un altre. Se sigui estat o ciutadania, se sigui de dretes o d’esquerres: violència. Per això sempre la resposta a l’independentisme és una amenaça amb un puny o una arma, o un jutge, i no una contrapartida de model social, polític o econòmic. És l’absència de raó, és només el poder i la força. I per això també és tan important que l’independentisme encaixi en la definició de banda armada, com ETA, atès que és el referent més directe que tenen. En el judici ho han intentat a tort i dret i no se n’han sortit més enllà d’un relat tragicòmic de la bestialitat de la ciutadania que participa en el procés, que ha deixat els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil molt mal parats pel que fa a la seva competència professional. 

És només en aquest marc que es pot entendre, i fins i tot així costa, el comunicat que ha fet la Guàrdia Civil i les imatges que ha proporcionat per avalar la seva actuació. Però costa encara més d’entendre que en la declaració de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya i d’un partit que va patir la repressió de l’estat franquista, sobre els fets justifiqui que es tracta d’una detenció preventiva. Sento molt que els represaliats pel règim franquista que són socialistes tinguin, a hores d’ara, aquestes i aquests representants. És molt pitjor això que no pas les declaracions de Lorena Roldán, o altres igual de cridaneres, perquè només denoten la seva ignorància en la diferència entre “apretar” i “prémer”.

Cristina Sánchez Miret

Professora de la Universitat de Girona

Article publicat al digital elNacional el dimarts 24 de setembre del 2019

Acarnissament

El passat 9 de setembre els catalans podríem haver celebrat el 87é aniversari de l’aprovació en el “Parlamento Español” de l’Estatut que fou anomenat popularment ‘Estatut de Núria’, derrogat per Franco l’any 1938. En lloc d’aquesta celebració, ens vam haver d’empassar l’acte d’obertura de l’any judicial que es va celebrar el mateix dia i justament a la mateixa sala del Suprem on mesos enrere vam veure asseguts els presos polítics catalans. Casualitat? Potser no, però això ens recorda que estem a vigílies de la publicació de la sentència contra els presos polítics catalans empresonats des de fa dos anys, una sentència que es preveu dura. La fiscal general de l’Estat, María José Segarra, va insinuar en aquest acte la possibilitat, o potser hauríem de dir més que segura ‘probabilitat’, que els presos polítics catalans compleixin condemna en presons espanyoles ja que, segons va afirmar: “es posible que los políticos presos esten recibiendo un  trato de favor en los centros penitenciarios de Cataluña”.

Això no deixa de ser un exemple més de l’acarnissament amb que l’estat espanyol tracta el tema dels presoners i, en definitiva, tot el que fa referència al procés independentista català. ¿Com s’explica sinó que ara mateix s’intenti portar a la presó també a l’actual President Quim Torra amb l’excusa de la pancarta de la Generalitat que es va negar en un primer moment a retirar del balcó, o també que es demanin cinc anys de presó per un dirigent de l’ANC acusat d'haver retirat una bandera espanyola de la delegació del govern espanyol a Girona en el primer aniversari de l’1-O?

El President Artur Mas fou entrevistat ahir a RAC1 per l’Agnès Marquès i, entre moltes altres qüestions interessants, va recordar-nos que el  “Tribunal de Cuentas”  espanyol, arran dels fets del 9-N, va ordenar l'embargament de propietats de Mas, Ortega, Rigau, Homs i Vilajoana. Malgrat haver satisfet els acusats, gràcies a la caixa de solidaritat, el total del 5 i pico de milions d’euros, va dir que encara no li havia estat aixecat l’embargament del seu habitatge per uns suposats ‘interessos’ pendents.

Fa poques setmanes el mateix Tribunal de Comptes va activar la segona fase del procés d'embargament preventiu contra l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, l'ex-vicepresident Oriol Junqueras i 16 exalts càrrecs més, pel suposat desviament de fonts públics per fer realitat el referèndum de l'1-O. El Tribunal actua fruit de les querelles que van interposar la Fiscalia d'una banda, i Societat Civil Catalana i Advocats Catalans per la Constitució, de l'altra. Es ben curiós que, amb la corrupció del PPSOE que hi ha a tot l’estat espanyol, el primer cas on s'embarguen béns als polítics per la seva responsabilitat en l'exercici del seu càrrec sigui per organitzar un referèndum.

Estem davant doncs de l’acarnissament amb que l’estat vol doblegar la voluntat dels catalans fins arribar a la seva submissió total.  Com va dir recentment un presentador de TV3: ‘s’ha demostrat que una part molt important de la societat espanyola no ens estima ni ens vol. O, més ben dit, ens volen sotmesos i amb el cap cot. Hi ha un abans i un després de l’1-O’.

Per entendre que és i qui controla aquest Tribunal de Comptes, val la pena llegir l’article que ha escrit recentment el prestigiós economista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, on descriu quines son, en principi, les funcions d’aquest organisme estatal i quina ha estat la seva deriva arran del procés català. Podeu llegir l’article tot seguit.

El Tribunal de Comptes

Anticipo que el ciutadà sap poca cosa d’aquest organisme de l’Estat. Una institució d’aquelles que configura una constitució que es vulgui considerar mínimament moderna, com a alta instància de control dels comptes públics. Amb seu a Madrid (on si no, malgrat que res tècnic ho justifiqui?), amb uns vuit-cents treballadors ben pagats, encantats de conèixer-se i que mouen, com altres milers i milers de funcionaris, l’economia madrilenya. Sí. D’aquells recursos que els que fan balances fiscals torçudes ens imputaran a tots els catalans sota la idea que som iguals beneficiats de la seva despesa que els mateixos madrilenys.

La inacció d’aquest tribunal ha estat una constant en la nostra democràcia, mancada dels controls d’eficàcia, efectivitat, eficiència i equitat de l’actuació pública. Tot i això, res ens ha estalviat als contribuents la parafernàlia dels seus alts càrrecs ben pagats, cementiri d’elefants, refugi de nomenaments polítics, des del seu president fins a antics ministres nacionalistes espanyols, avui consellers amb dues secretàries i xofer per barba. Fins fa poc, d’ells res no se’n sabia simplement per la seva falta d’acció, i millor no remenar-la per no posar en evidència el descontrol del mateix òrgan controlador. Aquest s’ha posat, si més no ara, de moda per dues raons: la primera, perquè han sortit a la llum les corrupteles amb què actua. Els convido a posar “nepotismo en el tribunal de cuentas” a la xarxa, i és probable que se’ls acabin les ganes de pagar impostos. Més d’un centenar dels seus vuit-cents empleats són familiars directes, inclosos alts càrrecs, amb germans i cunyats!

Però, com en altres fronts de la política populista espanyola, aquest tribunal ha trobat un camí de condonació de culpes pròpies i ha aconseguit sortir del focus de l’interès dels mitjans pels anteriors elements de corrupció i inoperància, a canvi de formar part dels ariets contra el procés català. S’ha apuntat a la persecució contra els que feren possible el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Cinc milions d’euros és la multa que, amb poca legitimitat al meu entendre, han carregat els consellers polítics del Tribunal a Artur Mas i els altres, considerats responsables del procés participatiu. Milions d’euros que han estat avalats com s’ha pogut per evitar embargaments de béns personals. Qui mai s’havia distingit per castigar i multar actuacions públiques(i mira que a Espanya han tingut oportunitat de controlar desviaments de diners públics dels governs socialistes i populars), ara emergeix com a pal de punxó, disfressat com una peça més de la repressió judicial.

Alerta, però, que per als que creuen que el fi justifica els mitjans: actuant així es comet una nova barrabassada legal per allò que contra els independentistes tot s’hi val! El Tribunal de Comptes actua com si fos part judicial pel fet que, a diferència de les sindicatures autonòmiques, el del “reino” sí que té fiscalia pròpia per a delictes, indicis o responsabilitats comptables i pot iniciar procediments sancionadors. Tot i donar veus a les parts, no es tracta, però, d’un veritable judici, sinó d’un procediment administratiu. Allò que sorprèn és que aquesta fiscalia remeti actuacions no a la Fiscalia General sinó a un tribunal (el de Comptes) que té els seus membre nomenats políticament i que ni tant sols necessiten ser juristes! Decisions que no poden ser considerades sentències. Però ells sancionen, solve et repete, i si no agrada ja es reclamarà al Tribunal Suprem, i la causa es veurà quan es vegi. I mentrestant els mitjans i els xerraires ja han condemnat els afectats, i les sancions s’han hagut de proveir. Si a una fiscalia pròpia que ja no és independent, vist com es nomena des d’aquell pseudoorgan de control, li afegim un tribunal de no juristes amb clares vinculacions polítiques i uns delictes jurídicament interpretables, ja tenim el marc perquè en resulti qualsevol cosa, a gust i gana del decisor.

La demostració ens la donen els casos, per exemple, d’Ana Botella, senyora del president Aznar: inicialment culpabilitzats per la mateixa fiscalia i després revisada la culpabilitat per un tribunal de tres membres de la Cort de Comptes, amb dos d’ells nomenats pel PP. O la de Maroto, antic batlle de Vitòria, amb igual resultat. Al contrari avui: canya al mono català! Cal veure fins i tot, per a comprovar la malevolència de la seva actuació, la decisió presa contra el president Mas, on en un dur vot particular es critica com s’han manegat els nombres, clarament injustificables, per a la sanció imposada. Era el vot de la consellera del PSOE, jurista competent. I és que per als estudiosos dels comptes públics resulta tragicòmic veure com qui no ha estat capaç mai de fer una bona auditoria operativa intenta aquí imputar com a malversació una compra d’ordinadors que existeixen i s’han comprat legalment, o, a la vista del nyap, com ara intenten inventar-se un cost d’utilització de capital públic per haver obert els col·legis en un dia festiu per a que la gent pogués anar a votar. Una valoració mai feta abans, mal feta ara i que permet recarregar aquella multa del 5 milions abans esmentada.

Són tantes les coses que estan passant a Espanya per mor de preservar la unitat de la pàtria, forçant lleis i judicis, que si no fos perquè alguns analistes ja no donen abast en la denúncia, esdevindria un escàndol de la malanada democràcia espanyola de tal magnitud que no hauria de deixar dormir els demòcrates espanyols. En definitiva, en aquest context, els del Tribunal de Comptes no són sinó comptes de fireta, dels quals el temps mostrarà els enganys que contenen. Però d’entrada el mal ja estarà fet. Qui se’n recordarà, d’aquí a uns anys, de tota aquesta fallida democràtica quan s’emetin les sentències de veritat, la dels tribunals europeus, quan ara ja ni es consideren les del Tribunal Constitucional quan dirimeix avui contra el govern Rajoy que forçava ahir, amb el recurs per ell mateix presentat, la suspensió de les decisions de la cambra catalana.

Guillem López i Casasnovas

Economista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dissabte 7 de setembre del 2019

La pancarta de l’ajuntament

Cada migdia de dotze a una (caps de setmana inclosos) més d’un centenar de ciutadans es troben davant del ‘nostre’ ajuntament portant cadascú la seva pancarta que demana la llibertat dels ‘nostres’ presos polítics. L’alcaldessa Marta Farrés amb el suport dels vots unionistes (ho van aprovar per la mínima PSC, Ciutadans i Podemos a la Junta de Portaveus) i sense esperar el primer Ple de setembre, va decidir treure de la façana consistorial la pancarta que demanava ‘LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS’. Això es va fer realitat el 26 de juliol poc abans de les 4 de la tarda.

L’endemà mateix de la retirada, una persona sola, com a protesta es va plantar al migdia a les portes de l’Ajuntament amb una pancarta que demana la llibertat dels presos i, a la vegada, com a mostra de solidaritat amb els dirigents independentistes a la presó, entre ells, la sabadellenca Carme Forcadell, exregidora i expresidenta del Parlament, i també el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Poc a poc, diàriament, s’han afegit a aquesta solitària i solidària persona ciutadans anònims que, a títol personal, es concentren a la plaça Sant Roc en protesta de la retirada de la pancarta. Aquest dissabte fa sis setmanes que el primer ciutadà va plantar-se a la plaça. Dia a dia la quantitat de persones ha anat augmentant, ja que van començar uns pocs i a partir d’aquí la cosa ha anat creixent i cada vegada hi ha més gent. És una iniciativa personal, cadascú hi va l’estona que vol i no cal estar-s’hi tota l’hora perquè ja s’entén que la gent té coses a fer. En el recompte que es fa diàriament dels ‘cigronets’ que cada participant a l’acte col·loca en un pot que, pacientment, mena una parella asseguda al centre de la manifestació, les darreres setmanes s’han comptabilitzat una participació de més d’un centenar de persones, concretament aquest darrer dissabte d’agost 132 ànimes donaven testimoni del seu suport als presos.

Treure una pancarta que demana una mica de justícia és una cosa absurda i contranatura feta  per un ajuntament que vol ser progressista. Hi ha gent a la presó per haver-nos defensat a tots. Estan a la presó perquè han defensat el que la ciutadania va votar. Els sabadellencs es manifesten davant l’ajuntament per solidaritat amb ells i la iniciativa va cobrint dies: ja ha sobrepassat els 35 dies consecutius. Un dels promotors de l’esdeveniment ha dit: “De moment, estarem aquí cada dia fins que els presos surtin de la presó. Intentarem anar-ho fent fins aquell dia”, i defineix l’acció com a “molt del poble”. Diu que ha vingut algun exalcalde i també algun regidor i regidora de l’actual consistori, però “només de passada”. Al acabar l’acte es crida durant uns moments ‘llibertat’ i desprès es fa una breu cantada a l’ombra dels edificis i dels pocs arbres que hi ha a la plaça.

Darrerament s'ha editat un fulletó on es convoca a tots els sabadellencs i sabadellenques el divendres  6 d’agost a 2/4 de nou del vespre (mitja hora abans del pregó), a manifestar-se també amb les pancartes davant l’ajuntament com es fa diàriament, per fer visible a l’alcaldessa, Marta Farrés, quan surti al balcó de la casa de la vila, el rebuig del poble a la seva lamentable actuació al foragitar de la façana la pancarta dels presos.

Aquest dissabte l’escriptor i professor jubilat sabadellenc, Antoni Dalmases, ha publicat un article titulat “Els neutrals”, on critica la retirada de la pancarta i ho argumenta amb el debat sobre la “neutralidad” que pregonen els defensors de la seva desaparició de la façana del nostre ajuntament, dient que “ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia”. Llegiu l’article tot seguit.

Els neutrals

Ens han pres la pancarta, el nostre reclam de llibertat i justícia, que recordava la dignitat que els ciutadans exigim a través del nostre ajuntament. Nostre, sí, de tots els ciutadans que volem que se’ns respecti i que es faci justícia amb els nostres representants exiliats i tancats a la presó per dur a terme el que els vots majoritaris han expressat contínuament. Fa vergonya haver de recordar que els vam votar massivament una vegada i una altra i encara una altra. I que la nostra majoritària elecció pacífica, democràtica, feta segons les lleis dels carcellers, no ha estat respectada. Per això parlo de la dignitat, de la justícia i de la llibertat que ens volen arrabassar els que treuen la pancarta.

Ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia. Neutrals contra la llibertat i la justícia? Gent espantada, de curt abast (“virgensita, que me quede como estoy”). És gros dir-ne justícia i llei de l’arbitrarietat que només pretén perpetuar les coses, desoint la veu i els vots de la majoria. Que no som majoria? Quan ens han comptat? Ah, no, que no ens podem comptar! Que les majories no són aritmètiques, per als neutrals i els seus guàrdies. Estranya, primitiva i feudal visió de la societat. És la neutralitat dels qui apliquen les lleis fetes contra tots els qui no pensen com ells. És la neutralitat d’aquells que abans d’apallissar-nos van patrocinar allò tan hipòcrita de “Parlem/Hablemos”, que quan va ser l’hora es va convertir en “Peguem/ Peguemos”. Els draps blancs de rendició representaven el buit total, el no-res, que quan no van servir d’esquer per a ingenus van desaparèixer. Pot Ser Cert, oi? Podem dir que els neutrals que ara treuen les pancartes representen les sensibilitats que s’ofenen si es reclama la llibertat dels nostres presos i exiliats. Quina sensibilitat tan racional i humana, oi? I es veu que hi ha gent que s’ho creu! És el magnífic resultat de la demagògia institucional i les mentides que escampen els mentiders a sou. Sort que uns quants ciutadans es planten cada dia a la plaça de Sant Roc per reclamar el que és nostre!

Fa uns dies vaig tenir una experiència que molts també deveu haver viscut. Era de vacances, passejava arran del mar i vaig creuar-me una dona que es dedicava amb fúria a arrencar els llaços grocs de la barana del passeig. “Que li molesten?”, li vaig dir en un to ben tranquil, sense alterar-me. “Sí, a la vista!”, em va respondre amb una mirada d’odi d’aquelles que als judicis consideren d’estima patriòtica i de defensa de la constitució. El marit se’m va mig encarar empipat –l’edat no li garantia gaire èxit en un hipotètic enfrontament que jo no pensava pas tenir–, barbotejant unes paraules inintel·ligibles delatores dels seus límits mentals, i es van allunyar remugant, sense arrencar-ne més. L’endemà, al mateix passeig no hi havia ni un llaç. La seva eficàcia destructora és indiscutible i provada. Si alguna cosa saben fer és això: estripar símbols de llibertat, amagar i prohibir les paraules que els posen en evidència… i en diuen ser neutrals!

Com els arrencallaços, els qui embruten pintades que demanen llibertat, els histèrics rabiosos que no suporten les paraules que desemmascaren que la seva neutralitat és només unitarisme, uniformització –el sentit gregari de determinades cultures frisoses de cabdills mereixeria un estudi a fons–; els qui treuen les pancartes que denuncien la seva neutralitat com una forma d’hipocresia covarda rendida als poders dels colpistes del 36, que per fer-se un lífting el 78 van redactar una Constitució simulada que incompleixen (per exemple: l’article 47 parla del “dret a l’habitatge digne i adequat que els poders públics han de fer efectiu”; però ells són més del 155, oi?).

I ara l’Ajuntament neutral (ha! ha!) ha tret la pancarta, fent bons aquells versos del nostre conciutadà Pere Quart que parlava d’ells dient: “Venceren perquè eren forts/ i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança / Catalunya, fera mansa…”. I segueix… I nosaltres seguim!

Antoni Dalmases

Escriptor

Article publicat al Diari Sabadell el dissabte 31 d’agost del 2019

Reforma o ruptura

Darrerament s’està posant sobre la taula, per part del mon sobiranista, el concepte ‘ruptura’ o si voleu ‘confrontació ’ amb l’Estat espanyol. Ho va dir el president Torra a la Universitat Catalana d’Estiu el passat 20 d’agost, fent una crida perquè l’independentisme basteixi un programa que impliqui tothom, per a aconseguir una ruptura democràtica. Ha donat suport així a l’opció de confrontació del president Carles Puigdemont. Justament quan el vice-president empresonat Oriol Junqueras insisteix que l’única solució a l’actual enfrontament amb l’Estat és el diàleg i la democràcia o, dit d’una altra manera, la ‘reforma’.

És curiós que més de 40 anys desprès de la mort del dictador sorgeixi el mateix dilema que es va produir durant la primera transició, on es va viure intensament el debat sobre la millor manera d'arribar a la democràcia: a través d'una reforma de les lleis o per mitjà d'una ruptura absoluta amb el règim franquista. A la mort de Franco, l’oposició democràtica clamava sense ambigüitats per la ‘ruptura democràtica’, és a dir, pel trencament net i pacífic amb la dictadura i l’autoritarisme. Tanmateix, el règim va saber maniobrar de manera que aquella ruptura no va arribar mai i, en canvi, es va obrir pas una reforma pilotada des de la cúpula militar i les forces polítiques i econòmiques lligades encara al règim. L’Espanya postfranquista, va viure d’aquesta renda mítica dels anys vuitanta fins que a partir del 2010 l’esclat simultani de l’independentisme català i del moviment dels indignats del 15M va rebentar la bombolla i va desfer el miratge. Però sobretot va ser l’extraordinària mobilització de l’independentisme que va catalitzar la caiguda definitiva de la màscara, arran del crits del policies bramant “a por ellos” i sobretot amb el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. El règim va reaccionar de la única manera que coneix: tan sols amb la repressió, les porres i tancant qualsevol porta al diàleg.

En el context que ens trobem ara reclamar, com ho fa el president Torra, la ruptura democràtica, amb el ressò històric d’allò que hauria pogut ser i no fou, és un gran encert polític. Però dissortadament fins ara l’independentisme ha estat incapaç d’aprofitar el moment dolç que va representar l’1-O i els esdeveniments posteriors. Els dubtes i les incoherències no li han deixat prendre decisions que permetrien rematar la construcció de la República independent començada el primer d’octubre de 2017. Per altra banda, les divisions i els enfrontaments dins mateix del projecte sobiranista, fan molt difícil trobar un camí per desencallar l’atzucac en que es troba immers.

Per això convé, de tant en tant, refrescar la memòria d’aquells que encara no veuen els avantatges que tindria pel Catalunya una ruptura amb l’Estat espanyol i per fer-ho és interessant la lectura de l’article titulat ‘Per què molts catalans volem marxar d’Espanya’, que podeu trobar més avall i on l’autor, Manel Mas, amb pocs i senzills exemples respon a aquesta pregunta: Quins beneficis obtenim els ciutadans de Catalunya formant part de l’Estat espanyol?. A les preguntes que deixa a l’aire l’articulista, encara podríem afegir-hi la sensació que volen crear des de Madrid sobre la inseguretat que suposadament es viu a Catalunya i sobre tot a Barcelona. Per què s’esforcen a desacreditar la nostra policia? La resposta es pot trobar si escoltem les declaracions dels dirigents del PP que insisteix en la necessitat d’enviar un altre cop reforços policials a Catalunya i, amb aquesta excusa, tenir-los ja instal·lats aquí per quan arribi la sentència del judici al presos polítics catalans. Llegiu l’article d’en Manel Mas tot seguit.

Per què molts catalans volem marxar d’Espanya

Aquesta pregunta la fan molts ciutadans espanyols, estranyats alguns i emprenyats la gran majoria. Només una minoria, generalment culta i ben informada ho entenen però, com ja queda dit, es tracta d’una minoria.

Vull destacar que tinc família a Andalusia, la meva esposa, també tinc família a València, la meva mare, i jo, a la dècada dels 70, vaig residir un any i mig a Madrid on conservo bones amistats. He tingut ocasió de parlar amb tots ells i exposar-los els motius i la resposta ha estat similar: De tot el que ens parles no en teníem ni idea. Els noticiaris de televisió i la premsa nacional (?) no sols no en parlem sinó que us posen a parir.

Catalunya és la comunitat que més aporta a l’estat. El 16% de la població genera el 20% del PIB, aporta el 24% dels impostos i el 30% de les seves exportacions. Són xifres prou importants per a tenir-les en compte el govern de Madrid. Perquè faig aquest esment? Doncs perquè el govern central, ja sigui el PP com el PSOE ens tracten com una colònia.

El maltractament contra Catalunya es va iniciar el 1714 després de la guerra de secessió i la promulgació del decret de Nova Planta, no faré ara un relat històric prou conegut però del tot ignorat a Espanya. Situats al segle XX la dictadura de Primo de Rivera el va iniciar, la CEDA, durant la república el va continuar i tothom sap com va ser amb el franquisme un cop acabada la guerra civil. Mort del dictador vàrem confiar en la transició i la democràcia.

Molt aviat i, especialment, després del 23-F, l’estat va començar l’incompliment sistemàtic de l’estatut i va aplicar la LOAPA. Catalunya va donar suport a diferents governs amb el fi d’una bona governabilitat a nivell estatal. Aquest fet no ha tingut el reconeixement que es mereix per part espanyola. Es va aprovar un segon estatut que va ser retallat pel TC, cosa del tot inconstitucional, ja que Catalunya no té l’estatut aprovat pel poble en referèndum tal com especifica la Constitució.

Responen a la pregunta del títol són molts els motius, en citaré només uns quants.

• Fa 50 anys que paguem peatges d’autopista. A Catalunya no s’han fet autovies gratuïtes.
• Algú pot explicar-me perquè no es compleixen els pressupostos? Com és que a la mitjana de l’estat s’arriba al 75% d’execució i a Catalunya només s’executa el 64%? Si tots som iguals, perquè a Madrid s’executa el 114%? Iguals, de què?
• Perquè cada any l’aeroport del Prat té vagues i a Madrid no? Perquè hi ha problemes de l’AVE només a Barcelona? A 6 anys que estem esperant l’estació de la Sagrera i ens diuen que l’obra està al 40%. S’acabarà abans la Sagrada Família?
• Tant el Port com l’Aeroport de Barcelona són els que més beneficis reporten a l’estat, en el cas del Prat els beneficis són 12 cops els obtinguts per Barajas. El port Barceloní és amb els seus beneficis, el que suporta la majoria de ports d’Espanya.
• La patronal Foment del Treball, en un recent informe, ha dit que a Catalunya li manquen 28.000 milions d’euros destinats a infraestructures diverses que l’estat no ha fet, entre les quals el corredor del Mediterrani, quart cinturó…
• El ferrocarril, en especial rodalies, és un desastre. L’estat no ha complert el compromís que estava pactat i pressupostat.

El més curiós és que totes aquestes mancances perjudiquen a tots els ciutadans, tant si és tracta d’independentistes com unionistes però, els partits espanyols, amb representació a Catalunya no protesten, igual van fer (callant la boca) quan el Constitucional va anul·lar un total de 25 lleis del Parlament adreçades a millorar la vida dels ciutadans a Catalunya.

Desisteixo d’enumerar l’aspecte polític i judicial de l’actual situació, igual que la campanya de l’odi respecte a Catalunya però, és evident que també és un motiu més per afegir a les ganes per obtenir la independència.

Encara voldria afegir uns altres motius prou importants que demostraran, sens dubte, que Espanya no estima Catalunya i l’únic que vol és que no marxi i seguir esprement-la al màxim, ja que, financerament, l’estat es troba pràcticament en fallida. No ha estat amb la negociació ni el pacte la fórmula emprada per l’estat per a resoldre el contenciós amb Catalunya. Les mentides i el xantatge han estat els seus arguments. Recordem el muntatge que es va fer per desacreditar Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, inventant una història falsa d’un compte milionari, fora del país, de  13 milions d’Euros. Qui va participar en l’operació? Doncs des d’un ministeri fins a la premsa i alguns canals de televisió. L’escàndol va perjudicar Trias que, si bé per poc, va perdre l’alcaldia en aquelles eleccions. I els autors què? El titular del jutjat penal número 20 de Madrid, Ignacio U. González, ha absolt Eduardo Inda y Esteban Urreizteta, per un presumpte delicte greu de calúmnies després de publicar en El Mundo una informació falsa d’un compte de Xavier Trias a Suïssa.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Ens tracta Espanya en igualtat de condicions com a la resta del territori? Igual que Madrid, per exemple? Tant si ens sentim catalans, espanyols o les dues coses, no creuen que se’ns maltracta pitjor que a una colònia? No és lògic que molts catalans desitgem marxar d’Espanya? Existeixen motius més que sobrats per desitjar la independència o no? Els contraris a ella estan satisfets amb l’actual situació, tot i el perjudici que els representa a ells i les seves famílies? No queden clares la manipulació i el xantatge a què ens sotmet l’estat deliberadament? En algun moment ha ofert Espanya una solució per resoldre aquest contenciós? Quins són, realment, els avantatges de pertànyer a Espanya?

Manel Mas

Periodista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el 4 d’agost del 2019-08-24

Dret d’autodeterminació

El candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha respost a la petició del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per reunir-se amb l'entitat en el marc de la ronda de contactes per encarar la investidura i li ha reiterat que el diàleg "només pot ser dins de la Constitució" i ha repetit que el dret a l'autodeterminació reivindicat per Cuixart a la seva missiva "no existeix" a la Carta Magna espanyola i explica que només està contemplat per organismes internacionals per a casos de "països en procés de descolonització". Això és rotundament FALS.

Aquesta ‘cantarella’ arran del dret d’autodeterminació apareix en totes les manifestacions que tant PP com PSOE i no diguem C’s i Vox han anat desgranant aquests darrers temps i per això creiem interessant analitzar de forma més amplia les falsedats que s’han dit i publicat sobre aquest tema, tenint en compte que es tracta de la ‘clau de volta’ de les reivindicacions que el vuitanta per cent de la població de Catalunya fa l’estat espanyol i que sempre han topat amb el mur de la Constitució i les lleis espanyoles.

1. El dret d’autodeterminació no és un dret universal. FALS

La llei internacional té allò que es defineix com a ‘ius cogens’, és a dir, ‘normes de dret imperatiu’. Són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho decreten. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No en pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, es coneix com el de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

2. El dret d’autodeterminació només val per a les colònies. FALS

La Carta de les Nacions Unides, que tots els seus integrants han d’acceptar, en l’apartat segon de l’article primer declara que la seva funció és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i al dret de la lliure determinació’. Posteriorment, les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret d’autodeterminació, en virtut del qual determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural.’ No es parla, doncs, en cap cas de ‘colònies’ sinó de ‘pobles’.

De fet, tots els estats nous que són reconeguts, d’entrada ho són en virtut d’aquest dret. Durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Analitzem el cas de Kossove: el seu dret d’autodeterminació ara és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Fins i tot hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès d’autodeterminar-se però no l’estat resultant, perquè no estan d’acord amb la manera l’ha exercit. Sèrbia, que durant anys ha negat aquest dret a Kossove perquè era part del seu territori, ara ha proposat un referèndum per a reconèixer-ne la independència.

Aquest dret, doncs, va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític, no únicament colonial. Quan un poble, sigui quina en sigui la definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, els qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que li neguen parcialment qui no el reconeixen.

La Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials, de l’any 1960, és un dels textos de l’ONU que hi fa referència. En aquest cas, restrictivament, limitant-se als pobles colonitzats, objecte, a més, d’una llista oficial de casos. Tot i això, l’article segon remarca que:

«Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.»

Aquesta declaració és la base de la teoria segons la qual aquest dret només es pot aplicar a països colonitzats. Però amaga els altres textos fonamentals de l’ONU i, molt especialment, la Carta de les Nacions Unides. A banda hi ha l’evidència dels fets, car molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d’autodeterminació com a font de legitimitat.

És, per exemple, el cas d’Eslovènia: «Eslovènia és un estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l’autodeterminació.»

O també de Portugal: «Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, com també el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió.»

O el del Paraguai: «La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s’ajusta a aquests principis: la independència nacional; l’autodeterminació dels pobles…»

O el de Sud-àfrica: «El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l’autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d’aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l’herència de la llengua, dins una entitat territorial en la república o en qualsevol altra forma.»

Fins i tot Alemanya l’invoca per justificar la reunificació: «Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d’Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació.»

3. Cap estat no reconeix el dret d’autodeterminació  FALS

Com ja hem vist, no és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no impediria que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí a fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Implícitament, per tant, reconeixia el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.

L’opinió, repetida pel govern espanyol, segons la qual només el recull la constitució d’Etiòpia és errònia. Indirectament, és reconegut per tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui, la immensa majoria—. Directament, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, es fonamenten precisament en la invocació legal d’aquest dret. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que el reconeixen en les seves vigents constitucions:

Alemanya; Angola; Bangladeix; Bolívia (que l’atorga explícitament a les nacions índies que la integren); Brasil; Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació); Catar; Colòmbia; Croàcia; Cuba; República Dominicana; Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes); Eslovàquia; Eslovènia; Estònia (que reconeix les minories nacionals); Etiòpia (que reconeix el dret de la secessió de les nacions que l’integren); França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar); Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport); Hondures; Hongria (que reconeix els drets de les minories); Iran; Kossove; Letònia; Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories); Montenegro; Nicaragua (que reconeix el dret de les minories d’autodeterminar-se); Paraguai; Filipines; Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles); Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part); Sèrbia; Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística dins una entitat territorial); Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se); Surinam; Timor Oriental; Turcmenistan; Ucraïna i Veneçuela.

Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d’autodeterminació a les seves lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara el Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), el Regne Unit (a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons)  o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

4. La constitució espanyola no reconeix el dret d’autodeterminació  FALS

És un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo tan bon punt n’accepten les normes com a superiors dins l’ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, doncs, l’admet de manera explícita a l’article 10.2. que diu textualment:

«Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»

Per tant, la constitució espanyola sí que reconeix que ha d’interpretar la seva pròpia norma a partir de les de els Nacions Unides. I hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que:

«Els propòsits de les Nacions Unides són:

[…]

desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya. Hi diu:

«Article 1.

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.»

I és interessant de remarcar que aquest mateix article, en l’apartat tercer, estableix que tots els signants del pacte, ‘incloent-hi’ (és a dir, no solament) els qui tenen responsabilitats d’administrar territoris no autònoms, han de promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.

5. Si es tracta d’un territori autònom, no té dret d’autodeterminació sinó d’autodeterminació interna  FALS

Aquest és un altre argument desmentit pels fets, perquè la immensa majoria dels països que s’han independitzat abans gaudien d’alguna mena d’autonomia i d’aquesta han passat a la independència.

Aquest argument ha emergit, sobretot, a partir d’una lectura interessada del cas del Quebec i el conegut dictamen de la Cort Suprema de Canadà sobre la seva secessió, que no li nega el dret de l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Només conclou que el sistema constitucional canadenc no li permet d’exercir aquest dret i que, per tant, no pot invocar-lo per sortir-ne unilateralment sinó que de manera negociada.

De fet, la qüestió plantejada en aquesta teoria és particularment interessant, car parteix del reconeixement que un poble amb autonomia reconeguda dins un estat no pot ser retirat unilateralment ni d’aquesta autonomia ni dels seus drets, que no poden ser alterats. Això no significa automàticament que tingui el dret d’exercir l’autodeterminació i de proclamar-se independent com a manera de recuperar l’autonomia que tenia. D’això se n’ha dit la situació ‘remedial only’.

Així doncs, per concloure aquesta anàlisi i rebatre les declaracions de l’estat espanyol sobre el dret de Catalunya a poder celebrar un referèndum, hem d’afirmar que el debat sobre si l’autodeterminació es pot aplicar a una nació no colonitzada en el sentit més clàssic de la paraula és un debat caduc. I encara cal remarcar la importància de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kossove, del juliol del 2010, que va servir per a tancar el debat definitivament. El tribunal deixa clar que no hi ha cap norma legal internacional que prohibeixi una declaració d’independència. I va molt més enllà, perquè afirma que fins i tot una declaració unilateral, si no viola els drets humans, és acceptable: ‘No hi ha cap prohibició contra la unilateralitat en sí.’

Resumin-t’ho en poques frases:

•  El dret d’autodeterminació és un dels drets humans fonamentals, recollit en diferents pactes de les Nacions Unides.
• Espanya ha signat diferents tractats que defensen aquest dret. No cal que reformar la constitució, que ja preveu dins el seu ordenament el dret de l’autodeterminació.
• És un escàndol que hi hagi presos polítics en un país de la Unió Europea com Espanya per defensar aquest dret.
• És vergonyant l’actitud de la UE davant el cas català i només s’explica per la por dels estats poderosos a altres possibles independències internes.
• Catalunya reuneix totes les condicions per esdevenir un estat si així ho decideixen els seus ciutadans.
• Espanya no pot invocar el concepte d’integritat territorial, només es pot aplicar en conflictes entre estats, no internament. L’apel·lació a la indissoluble unitat d’Espanya no pot estar per sobre el dret d’autodeterminació.

Unió Catalanista de Sabadell

 

 

Els catalans sempre ploren

Parafrasejant el títol d’aquella telenovel·la mexicana “Los ricos también lloran”, podríem dir que sempre se’ns acusa als catalans d’estar ‘plorant’ i demanant coses a Madrid. Potser això és cert, però la veritable raó de les nostres queixes és el greuge que pateix Catalunya des de fa anys, per no dir segles, greuge que mai ha estat reconegut per l’estat espanyol.

Avui volem recordar les converses que Rajoy i Mas van deixar de tenir fa dos anys, quan havien de reunir-se per parlar i de renegociar els 23 punts que va plantejar el Govern català i que eren fonamentals per Catalunya. Ho volem aprofitar tot recuperant un carta que va escriure el desembre de l’any 1956 al dictador Francisco Franco, el que fou alcalde de Sabadell del 1940 fins a 1960, el franquista José Mª Marcet i Coll i en la que li presentava 23 discriminacions i queixes que, a parer seu, sofrien llavors els catalans. Ves quina casualitat, 23 punts també, com el 23 d’en Mas. El desinterès que ha demostrat l’estat espanyol envers Catalunya des de fa anys queda palès, llegint l’article titulat  ‘La carta de Marcet a Franco’ escrit pel sabadellenc  Jaume Barberà Canudas, on hi podreu trobar els 23 punts que va fer arribar el batlle Marcet a Franco i que, com escriu Barberà: “a Franco segur que no li van agradar ja que l’any 1960, al cap de tres anys, el “caudillo” va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell.

Curiosament, si llegim aquestes queixes de Marcet a Franco i les comparem amb els punts que Mas va fer arribar a Rajoy i en els que parlava bàsicament de qüestions econòmiques, infraestructures, àmbit social, administracions públiques, lingüístiques, culturals, i d’altres temes rellevants, com les beques universitàries, els centres especials de treball, les retallades al fons per al Programa de Desenvolupament Rural, etc. etc., podem comprovar que, malgrat els més de seixanta anys transcorreguts, les reclamacions catalanes segueixen sent pràcticament les mateixes, amb la paradoxa que les unes van ser denunciades per un batlle franquista de dretes i les darreres per un nacionalista català i president d’una institució com la Generalitat, que ni el Marcet ni el Franco haurien volgut veure reinstaurada a Catalunya.

La carta de Marcet a Franco

Per favor, no hi vegeu en aquest article  ─perquè no hi ha cap intenció per part del que l’escriu─ cap mena de rerefons polític. Ni cap traça d’inclinació; ni a favor, ni en contra de l’alcalde José Maria Marcet. Com tampoc, cap mena d’interès en rememorar al dictador. Tant sols em porta la voluntat de recordar que després de seixanta anys les coses segueixen igual. No sé, si per efecte de la famosa frase: “atado y bien atado”.

Des l’any 1956 fins ara hi ha hagut molts canvis importants en aquest país: el Pla d’Estabilització, la mort de Franco, la restitució de la monarquia, l’adveniment de la democràcia, l’entrada a Europa, l’alternança de governs de dretes i esquerres i un mínim i curt batec d’autonomia, aviat retallada. Però pel que fa als greuges envers nostre, no ha canviat res de res.

S’han suspès, per enèsima vegada, i sembla que per molt temps, les obres de connexió de la B-30 amb l’A2, deixant un milió i mig d’habitants (els dels dos Vallessos) sense possibilitat d’accedir a l’única autopista gratuïta que surt de Catalunya. Tant pels sabadellencs, com per les empreses de l’entorn, és un greuge realment important. I no diguem de les avaries de Rodalies, que quan no és una catenària, és un fallo informàtic i quan no, és una baixada de tensió o una màquina que s’atura al mig del trajecte. Aquests dos exemples són, només, una mostra de l’escàs interès que el govern central té en invertir a Catalunya. El més fotut del cas és que aquest desinterès és el mateix de seixanta anys enrere.

El batlle Marcet li va dir a Franco que a Espanya hi havia dues vares de mesurar, una pels catalans i una altra per la resta d’espanyols. Aquesta gosadia se la va permetre en una carta que li va enviar el mes de desembre de 1956 en la que li presentava 23 reivindicacions. Ves quina casualitat, 23 també, que us recorda?

Rellegint els 23 punts i comparant les situacions d’aleshores amb ara, podem apreciar si hi ha diferències o no. Els adjunto en castellà, tal com varen estar escrits, per no caure en cap error de transcripció.

1.- El problema de las autoridades: sistemáticamente se designa para altos cargos de Barcelona a personas sin arraigo en la población y en su gran totalidad no son naturales de ella.

2.- Economía: en los cargos políticos de la Administración española raramente se tropieza con algún catalán; ni siquiera en lo sindical cuentan los catalanes entre los jefes nacionales, incluso en actividades singularmente radicadas en esta región.

3.- Energía eléctrica: ésta es siempre la zona más castigada por las restricciones; al volver a ellas se ha empezado por Cataluña y los cortes son mucho más intensos que en otras partes, por ejemplo Madrid, donde se tiene la atención que aquí se desconoce, de dar corriente al mediodía para que funcionen los ascensores; los catalanes tienen que prescindir de ellos.

4.- Carbón: las antracitas del Norte se cotizan en Cataluña un cincuenta por ciento más caras que en el resto del país, para forzar el consumo de lignitos, de pocas calorías y baja calidad.

5.- Petróleo: el uso de petróleo para cocinas, muy extendido, es una auténtica calamidad popular; desde octubre la colas son constantes, y de horas, para su adquisición, y ésta es una de las más positivas fuentes de mal humor y derrotismo.

6.- Carreteras: se hallan en estado deplorable e intransitables muchas de ellas, en peores condiciones que en otras partes, aun la general y las turísticas, que tantas divisas producen al país.

7.- Transportes urbanos: hay abandono de material y de líneas; no se cuenta, como en Madrid, con aportaciones y avales del Estado.

8.- Industria: el prurito de la descentralización aparece como un pretexto anti-catalán. Difícilmente se dan instalaciones nuevas, ni se permiten ampliaciones, frente a las facilidades en cualquier otra provincia, como si hubiesen dos medidas en España: una para los catalanes y otra para los demás.

9.- Automóviles: en Barcelona se matriculan más “SEAT” que en ninguna otra provincia, mientras en Madrid, y otras, resulta más fácil obtener coches de importación; circulan aquí muchos de estos con la matrícula M u otras, de los que, obtenido el coche, lo vendieron en Barcelona con fuertes primas.

 10.- Alimentación: el índice de ración alimenticia oficialmente publicado, es el siguiente:

 – Madrid: 13,55 pesetas diarias por persona

 – Barcelona: 17,65 “             “                       “

desviándose al Centro carnes y pescados del Norte, que se cotizan aquí un treinta por ciento más que allí.

11.- Tributación: la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid.

12.- Excepciones aduaneras: las obtienen industrias competidoras de las de Cataluña y a éstas difícilmente se les dan medios siquiera para renovar su utillaje.

13.- Líneas aéreas: insuficiencia del servicio entre Madrid y Barcelona; dificultad de billetaje y casi imposibilidad de servicio rápido de viaje sin contar con las agencias.

14.- Comercio exterior: imposible actuar en este campo sin una fuerte vinculación con empresas radicadas en Madrid, donde hay que despacharlo todo, salvo raras excepciones.

15.- Vivienda: sigue el problema con gran gravedad y agudeza; los realquilados y los que esperan casa para contraer matrimonio son auténticos desengañados de las posibilidades de solución de su problema.

16.- Puerto: el abandono y suciedad son completos. Barcelona viva de espaldas al mar. Los organismos existentes son completamente ineficaces.

17.- Banca: Cataluña, en todos sus centros vitales es codiciada por los grandes bancos; la Banca catalana no tiene posibilidades.

18.- Futbol: hay impresión de un trato diferencial; Barcelona no cuenta en el calendario de partidos internacionales, parece que molesta la tradición, antigüedad y deportividad de los elementos de aquí.

19.- Escuelas: más de cincuenta mil niños sin escuela hay en Barcelona. Los niños de los inmigrantes crecen y viven aquí en el más completo abandono.

20.- Los catalanes en Madrid: como no sea por la amistad es difícil a los catalanes el acceso a los Ministerios y centros oficiales, para plantear sus problemas. No se advierten gestiones colectivas de las autoridades barcelonesas en Madrid; cuesta hallar intérpretes de Cataluña –hombres públicos, presidentes de entidades, etc.- que sean recibidos en la capital.

21.- Salarios y seguridad social: el último aumento de salarios a quedado absorbido por la inflación; el aumento tremendo de la seguridad social -el aumento se ha elevado de un 47 a un 50 por ciento para los Seguros Sociales y la otra mitad, tan sólo, cobra en mano el obrero- ha defraudado a los que pagan y a los que cobran.

22.- La tristeza de Barcelona: Barcelona fue siempre una ciudad laboriosa, con vida y alegría, ahora se nota como un ambiente de tristeza y pesadez en todas las clases sociales. El contraste con Madrid, de vuelta de la capital, es enervante. Abandono en lo Municipal, el alcalde sin popularidad ninguna, encerrado en la torre de marfil de su apatía y desgana; suciedad e inactividad urbanística, deficiencia de transporte, malestar y fermento de protesta y desengaño.

23.- Orden público: se mantiene con dignidad en la calle y con honradez intachable desde el Gobierno Civil, con recto sentido de autoridad, pero no hay acción política eficaz en general y en la prensa, desacertada e hiriente muchas veces.

Aquestes reivindicacions, contingudes a la carta, són ignorades o oblidades degut al pas dels anys, però són vigents pel seu significat i el seu contingut en general i per tant mereixen formar part del patrimoni documental de Sabadell.

A Franco segur que no li van agradar. Va citar Marcet, a Madrid, el mes de febrer de 1957. Les hi va negar totes i, a més, en va fer culpables als mateixos catalans. Pràctica molt usual dels governs, de sempre, d’allà, girar com un mitjó les demandes catalanes per convertir-les en problemes.

L’any 1960, al cap de tres anys, Franco va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell, es desconeix amb quin percentatge hi havia influït aquella carta. El dictador era una persona molt rancuniosa, només una mentalitat plena de rancúnia es capaç de firmar set sentències de mort en l’ocàs de la seva vida.

Jaume Barberà Canudas

Enginyer i escriptor

Article publicat al blog  Sabadellejant   de l’autor el juny del 2018