Les relacions Catalunya – Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proper dijous dia 30 de maig a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, es celebrarà la cloenda del cicle amb un debat amb tots els ponents que han intervingut en aquestes conferències que sota el títol “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA” , l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, han vingut oferint aquest curs. Amb aquest motiu, el President de l’ASM ha volgut publicar la següent carta oberta:

Benvolgudes amigues i amics:

Amb aquest Debat Obert, s’acaba el curs 2012-13 amb el cicle de cinc conferències que han analitzat des de diversos punts de vista les relacions Catalunya-Espanya.

Pel proper curs, i responent a la qüestió de màxima actualitat i transcendència a Catalunya, hem programat un nou Cicle de conferències que sota el nom “La independència de Catalunya” vol ajudar a divulgar, entendre i donar resposta al dilema que els catalans tenim plantejat: La Independència de Catalunya o la submissió a Espanya. En la situació en que ens trobem immersos, és convenient fer un comentari o justificació d’aquest cicle de divulgació.

L’Estat Espanyol i per extensió natural el conjunt de l’Espanya d’idiosincràsia castellana, no te cap projecte de futur, ni social, ni polític, ni econòmic. El govern del PP i la oposició del PSOE, han perdut la carta de navegar, estan instal·lats en la indefinició i tots els seus plans es resumeixen al “qui dia passa, any empeny”. L’Estat de les Autonomies ha fracassat i s’ha convertit en un fòssil pudent, inútil i que no satisfà a ningú.

A Catalunya i als catalans, perquè s’ha convertit en un instrument d’opressió, que vol continuar la política franquista i falangista, utilitzant subreptíciament, una democràcia intervinguda pel poder judicial i submisa al dictat del govern madrileny de torn.

Tampoc als poders fàctics de l’Estat Espanyol, dominats i al servei d’una casta de funcionaris, amics i parents, on la corrupció, la ineficàcia i la cobdícia són els trets dominants i definitoris d’aquesta banda de delinqüents. Una situació que es vol perpetuar utilitzant una Constitució i uns Tribunals supeditats als interessos dels polítics i oligarques dominants. Que no els repugna, gens ni mica, la utilització de la guerra bruta o de qualsevol altra mitjà per espuri que sigui.

Als espanyols per la seva lògica imperialista i dominadora, per radicalitzar la seva política assimiladora, jacobina i destructora de tot allò que no sigui espanyol. Per esborrar del mapa qualsevol discrepància o personalitat diferenciada del model oficial. Per poder seguir robant i espoliant als catalans. Per acabar la feina del dictador Franco aliat de Hitler i servidor fidel dels nazis, obsessionat per eliminar definitivament la cultura, llengua i la personalitat de la nació catalana.

En aquesta croada anticatalana, són factors importants, la hostilitat permanent del PP i dels Ciutadanus, contra el Govern de la Generalitat i molt especialment contra el seu President. Ajudats pel PSC, que seguint les consignes del PSOE, intenten torpedinar la política de la Generalitat, amb propostes forassenyades i estúpides com ara el federalisme o la submissió a l’ordre constitucional establert.

La degradació és tan important i evident, que en qualsevol país civilitzat, tot el Govern del PP, hauria dimitit i anat a la presó. Amb aquest panorama, és fa més que evident la necessitat de constituir un Estat propi i un govern que defensi els nostres interessos i com la única via per superar la crisi i l’espoli a que estem sotmesos. Per totes aquestes consideracions, l’ASM va endegar un cicle de conferències sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Culminarà aquest cicle, amb un Debat Obert amb la intervenció dels ponents i la participació els assistents.

Aquest és la nostra aportació al procés sobiranista en que Catalunya està compromesa i que condiciona i assegura el nostre futur. També la nostra supervivència com a poble.

Rebeu una cordial salutació.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

En el debat es tractaran els següents temes a càrrec del seus respectius ponents:

1- Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya.

Per en Miquel Crusafont i Sabater. Dr. en Història i Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’IEC.

2- La Societat Civil a Catalunya.

Per na Teresa Mira i Lozano. Arquitecte. Membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya i de la Fundació Bosch i Cardellach.

3- L’Economia catalana sense Espanya.

Per en Modest Guinjoan, economista, autor del llibre “Balanç de l’Economia Catalana sense Espanya”.

4- Les infraestructures de Catalunya.

Per en Pere Puig i Ysern, Empresari del sector logístic. Responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

5- Catalunya en el marc de la Unió Europea.

Per en Joan Canadell, Secretari general del Cercle Català de Negocis, empresari, Enginyer Industrial.

La por

Publiquem tot seguit unes interessants reflexions sobre la independència, que el periodista i presentador de “Singulars” a TV3 en Jaume Barberà, autor de “S'ha acabat el bròquil”, llibre de no-ficció en llengua catalana més venut d'aquest Sant Jordi, ha publicat desprès de la seva darrera xerrada a Radio Puig-Reig i que ell mateix titula “La por”, aquesta mena de por que tots el catalans hem de perdre si volem tenir un Catalunya lliure i sobirana. 

Llegiu aquestes reflexions, valen la pena.

La por

Ahir, vaig participar en el Forum 10, organitzat per Ràdio Puig-reig. La trobada va començar a les 9 del vespre, i havia de durar 60-75 minuts. La meva intervenció no havia de passar de 30 minuts i, després, seria el torn del públic. Els organitzadors esperaven unes 100 persones. Aquestes eren les previsions de la bona gent de Puig-reig.

Els resultats van ser diferents. La trobada va durar gairebé 150 minuts i la meva intervenció va superar els 90 minuts. La sala es va fer petita: se'm va dir que hi havia 200 persones i n'hi va haver que no van poder entrar. Plovia a bots i barrals. Vaig arribar a casa a les 2 de la matinada, quan hi havia d'haver arribat a les 12. Hi hauria pogut arribar més tard: la gent no volia marxar. El públic era majoritàriament de mitjana edat, encara que també hi havia joves i gent gran. La trobada es va acabar amb un aplaudiment la durada del qual em va incomodar força.

Sí, ara ja ho puc dir ben alt: tornem a voler implicar-nos. Tornem a voler escoltar. Tornem a voler ser subjectes. Si això és el que ens ha portat la crisi, benvinguda crisi!. Jo no vaig anar a Puig-reig a fer de "celebrity" de segona fila. No hi vaig anar a explicar batalletes de la foguera de les vanitats. Hi vaig anar com faig sempre, sense cap guió previ. Això sí, la meva intervenció tenia aquest títol: "El futur és nostre: impliquem-nos-hi".

Vaig mirar els ulls d'alguns dels assistents i em vaig deixar anar. Viure és trobar-se, és comunicar-se. I vaig començar a parlar de la indefensió apresa i de la por, de la por que ens fa sobreviure i de la por tòxica, la que ens paralitza. Vaig parlar de la independència. I ho vaig fer de la mateixa manera que ho fet aquí: la independència és només un instrument, un instrument que ha de servir per construir una societat millor.

Vaig posar molt èmfasi en la necessitat d'acceptar l'altre, perquè l'altre també som nosaltres. Vaig recordar que Catalunya és el que és avui gràcies a centenars de milers de persones que van haver de marxar forçosament dels seus pobles per sobreviure. Vaig repetir el que ja he dit moltes vegades i que ho puc resumir així: la independència de Catalunya no respon a cap sentiment de superioritat ni es fa des de l'odi, sinó que és una simple resposta a un fracàs, el fracàs de constatar que la classe dirigent espanyola, avui ampliada i legitimada per una Constitució que ens condemna sempre a perdre qualsevol votació, no ens accepta com som. Una classe dirigent, el Madrid-Centre de Poder, que no té res a veure amb els madrilenys ni amb altres ciutadans espanyols. Una classe dirigent que, de fet, no entén ni vol entendre com és possible que encara no hagi pogut assimilar-nos, que no hagi pogut eliminar-nos com a ciutadans que ens sentim nació.

Vaig voler destacar també que Catalunya ha fet sempre de la diversitat riquesa, i que això ha de continuar així. Vaig defensar que la llengua castellana és la meva segona llengua i que vull que també sigui oficial en la nova Catalunya. I, per si algú ho oblida, vaig fer notar també que de la mateixa manera que jo em sento català, i vull que em respectin els meus sentiments, també hi ha persones que se senten espanyoles i tenen tot el dret a no ser ofeses ni menyspreades. I encara que pugui semblar un contrasentit, vaig explicar que hi ha conciutadans que, tot i sentir-se espanyols, votarien sí a la independència. Però que no ho farien si entenguessin que sentir-se català exclou el fet de poder-se sentir espanyol. És a dir, vaig defensar, com he fet aquí diverses vegades, la independència inclusiva.

Avui, s'ha escampat per Espanya l'entrevista que em va fer el "Punt-Avui" i que es va publicar ahir. I s'ha fet amb aquest titular: "Un conocido presentador de TV3 afirma que España quiere "eliminar" a Cataluña". És obvi la intencionalitat d'aquest titular. I no em detindré a rebatre'l. No cal. Si els que el destaquen no entenen que la classe dirigent espanyola no ha volgut fer mai pedagogia de la plurinacionalitat d'Espanya ni ha volgut entendre que la diversitat és riquesa, no ho aconseguirem ara. Si no veuen que l'única Espanya que ells accepten i defensen és la de la uniformitat, ara tenen un problema: els que ens sentim exclosos, volem sortir-ne. Volem decidir.

Com podem voler quedar-nos dintre d'un Estat on el partit que en aquests moments el governa és capaç de fer un vídeo on es diu que en la Catalunya independent tots els conciutadans amb cognoms d'origen espanyol seran obligats a canviar-se'ls? Sí, en lloc de García, Garriga?. L'estratègia dels disbarats, de la por tòxica. Les pensions, la ciutadania europea, la llengua, el mur, els sentiments, la frontera, la pobresa, l'enfrontament, la divisió, la resta, l'exclusió, el nazisme.....

He comès un altre error. Com sabeu, era dels que defensava que des de Catalunya es podia tornar a proposar una alternativa a Espanya, una Espanya regenerada políticament i econòmicament. Una Espanya amb una nova Constitució feta sense l'alè franquista al clatell. Em vaig equivocar. I ho he tornat a fer quan, en un primer moment, esperava que des d'Espanya sorgís un discurs sensat, amb arguments. No és així. La resposta d'Espanya és poder estendre al màxim el virus de la por tòxica.

La resposta a aquests disbarats és la que ens va donar ahir un pare de família a la trobada de Puig-reig: "No he nascut a Catalunya. A casa, parlem en castellà. I vull la independència de Catalunya".

Jaume Barberà

Periodista

Dretes i esquerres

Potser ara toca que esquerres i dretes es posin d'acord d’una punyetera vegada. Hi ha una cita atribuïda a Josep Pla que diu: “El que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, per justificar la tírria universal que els espanyols mostren envers Catalunya. Potser no és cert aquesta assignació a Pla, el que si es veritat és que el jove Pla posa en llavis del seu pare la següent expressió: “Pensa que el que s'assembla més a un home d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet.” Per això semblaria lògic que, en aquests moments d’emergència nacional, s’arribessin a posar d’acord en el Parlament des del partit més progressista i d'esquerres fins al més conservador i de dretes, per defensar Catalunya enfront dels atacs que, dia si i dia també, es reben des de Espanya més retrograda. Aquest és el fil conductor de l'article titulat: “Catalanisme prioritari” escrit per en Jofre Llombart.

Catalanisme prioritari

Ja aniria sent hora que Catalunya deixés de ser un segon plat ideològic i passés a ser el primer. M’explico. Durant la Guerra Civil es va “aconsellar” al catalanisme que renunciés a reclamar la plena sobirania per defensar la República. Val, d’acord: legítim, lògic i necessari. El mateix durant la oposició al franquisme. A la transició, es va reclamar “responsabilitat” al catalanisme per consolidar la democràcia i una Constitució que, per cert, va sacralitzar la unitat indissoluble d’Espanya (I) i per cert (II) amb l’aval de l’exèrcit. Però vaja, res, tot sigui per la democràcia, companys. Més tard l’excusa va ser l’entrada a la CEE (1986), després els Jocs Olímpics i posteriorment l’entrada a l’euro. Ara és la sortida de la crisi. Sempre apel·lant al nostre seny, sempre demanant que el catalanisme renunciés al discurs rupturista pel “bé comú”, per “l’interès general”, o el sempre irritant “sentit d’Estat”. Això hauria estat bé si aquesta lleialtat hagués estat recíproca. Però a canvi vam rebre un AVE vint anys tard, el combat contra la llengua catalana, l’espoli fiscal i una autonomia política que com a molt ens permet escollir dos festius l'any.

Diversos factors poden haver intervingut en aquest fre. Per exemple, la bona fe europeista del president Pujol. No se li pot imputar cap mala volença. Es creia que un nacionalisme controlat afavoriria l’entrada a Europa de l’Estat, i amb ella de Catalunya. És cert que hi van haver renúncies (la primera el pacte fiscal l’any 1978) però els diferents governs espanyols (començant amb els de la UCD passant pels de Felipe i els d’Aznar) van saber treure profit d’aquest sentit del deure que tenia el President Pujol. Ara fins i tot ell s'ha adonat d'aquest engany i s'ha reconegut independentista per eliminació. I amb ell, el partit que va fundar, dirigir i manar: Convergència Democràtica. A l’altre eix, i com a segon factor, també hi ha hagut una esquerra que també s'ha mostrat atemorida pel poder de l’esquerra espanyola. Sempre amb l'ai, ai, ai... l’ui, ui, ui, el “junts, que ve la dreta”. Era el seu “ara no toca” particular, aquest cop disfressat amb jaqueta de pana. És aquesta esquerra que sempre ha confiat (també quasi sempre de manera benèvola) en què a l'altra banda del riu hi havia una esquerra espanyola esperant-la amb la mà estesa i la guitarra penjada. Una esquerra però, que ha estat abans espanyola que esquerra, i que mai ha perdut el sentit unívoc de l'Estat, que mai s’ha cregut el federalisme, o almenys no ha pres ni una sola mesura en aquest sentit mentre ha governat (de 1982 a 1996 i de 2004 a 2011). Els Bardem i Víctors Manuels capaços de fer una vaga de fam pel Frente Polisario i callada amb la vergonya aberrant del Lapao i del reportatge de Telemadrid.

Doncs bé ni que sigui per justícia però sobretot per una qüestió d'intel·ligència, dignitat i supervivència, ara potser aniria sent hora que dretes i esquerres del país li tornessin a Catalunya aquest deute ideològic. Tampoc passaria res, de fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a decidir i a dret –si així ho vol la majoria- a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears. Ah, i també escollir el nombre de festius l’any.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat a elSingularDigital.cat el dimecres 15 de maig del 2013

El xoc de trens està servit

El Tribunal Constitucional ha liquidat una declaració política, una simple idea que només era un punt d'arrencada per a, més endavant, fer un plantejament jurídic i institucional. Aquests dotze funcionaris de partit, han respost a l'estímul del PP i el PSOE i s'han pensat que amb quinze línies en tenen prou per passar per sobre de la voluntat democràtica del poble català. Aquest malaurat tribunal només és una pedra més en el camí que, inexorablement, porta Catalunya cap a l'emancipació. Els espanyolistes no conceben altra cosa que guanyar. Arrasant, devastant, derrocant. No hi haurà un "parlem-ne", ni tampoc un "no, però...", no oferiran cap altra sortida que la derrota i la rendició. Si cal ho faran amb els tancs i la Guàrdia Civil. Ni tan sols són conscients que aquesta vegada per a vèncer necessitaran convèncer. Tots aquests sentiments queden prou ben reflectits, en dos articles titulats: “És la sobirania, estúpids” d’en Francesc Puigpelat i “Ara toca desobeir l'Estat” d’en Vicenç Partal, triats entre les nombroses opinions que han aparegut avui als diaris i que, si voleu, podeu llegir tot seguit.

És la sobirania, estúpids!

El Tribunal Constitucional (TC) ha dit que "no" a la declaració sobiranista del Parlament i hi ha hagut un seguit de gent que, per a variar, s’ha començat a exclamar i esquinçar les vestidures. Fins i tot s’han anunciat noves acciones legals, recursos i contrarrecursos. Tot plegat, em cansa. Per què no fem l’únic coherent que es pot fer, que és ignorar la legalitat espanyola? El TC ha fet el que havia de fer. Si la Constitució diu que la sobirania recau sobre el poble espanyol, i el Parlament replica amb una declaració dient que recau sobre el poble català, la conclusió és evident: la declaració del Parlament és inconstitucional. No cal ser doctor en Dret ni passar cinc mesos debatent per adonar-se’n.

La qüestió és simple i irreductible: o el poble espanyol és sobirà, o el poble català és sobirà. I punt. Tota la resta és xerrameca. Cal portar el conflicte a aquest punt de simplicitat absoluta i despullada. O sigui que, sisplau, senyor Artur Mas i senyora Núria de Gispert: ¿podrien estalviar-nos la humiliació i confusió de més paperassa legal?

Parafrasejant Bill Clinton, cal arribar al cap del carrer i exclamar: “És la sobirania, estúpids!” Per part de suposant no-nacionalistes, havíem sentit fa anys sonors sermons que advertien que la “sobirania” és un concepte bizantí i inútil, i que debatre sobre aquest concepte era com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Que n’eren, de mentiders! La sobirania és la clau de volta de tot. Totes les guerres que en el món han sigut, han estat per qüestions de sobirania. I totes les crisis que es fan i es desfan, es basen en temes relacionats amb la sobirania.

Per exemple: tota la (nefasta) gestió de la crisi que han fet, primer Zapatero i després Rajoy, no ha pivotat sobre el deute, ni el creixement, ni l’atur. No, això no els interessava. L’únic que comptava era la sobirania. Espanya no podia “cedir sobirania” a Europa sota cap concepte, i per això l’únic criteri que guiava l’actuació del PSOE i el PP era evitar el rescat. “Espanya no pot perdre sobirania”, clamaven. “No estem disposats a donar la nostra sobirania a Brussel•les ni a Berlín”, afegien. Tot el creixent antieuropeisme i antigermanisme que es detecta a bona part de l’opinió espanyola té com a única base una defensa aferrissada, estil alçament del 2 de maig, de la sobirania espanyola.

I arribem al cap del carrer. Els espanyols reivindiquen el dret a cometre qualsevol animalada disfressada de pujada d’impostos per tal de no cedir sobirania a la UE ni a Alemanya. I, alhora, responen als catalans que reclamar sobiranies és cosa de nacionalismes medievals i passats de moda. En què quedem?

Francesc Puigpelat

Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dijous 9 de maig del 2013

Ara toca desobeir l'Estat

La metàfora del xoc de trens va fer fortuna ja fa anys en la política catalana, en el sentit que seria inevitable tard o d'hora un xoc de trens entre la voluntat del poble de Catalunya i l'immobilisme supremacista de l'Estat. Ara el xoc de trens ja ha passat, com ho demostra la insòlita actitud del Tribunal Constitucional espanyol que suspèn, o creu que suspèn, la Declaració de Sobirania feta pel Parlament de Catalunya. No sé si ho saben ells però aquesta és una suspensió pírrica.

Hi ha moments en els quals dubte si els nostres diputats són conscients del que van votar aquell dia però això no invalida en cap cas el valor jurídic, he dit jurídic sí, de la Declaració de Sobirania. Si les coses segueixen com van, la independència de Catalunya acabarà essent objecte de disputa al Tribunal Internacional de l'Haia. I per al Tribunal, hi ha tota la jurisprudència que ho avala, les decisions d'Espanya després de la declaració de sobirania ja no tindran l'efecte legal que tenien abans. De fet no en tindran cap. El marc de joc el va moure la declaració, ho sàpiguen o no els nostres diputats, i ja no és el Regne d'Espanya sinó la comunitat internacional on es juga el nostre futur. Cosa que el text de la suspensió, per cert, deixa més que clar. Ells sí que en són conscients i per això ho diuen que la declaració “és un acte de poder constituent”. Clar que sí.

Ara, però, de forma immediata, la qüestió és com reaccionar a tot plegat. I a parer meu, decidisca el que decidisca el Parlament, cal que hi haja un gest explícit de desobediència a les institucions de l'Estat per part de les institucions catalanes i per part de la societat també. Com una resposta proporcionada a l'agressió rebuda. La forma que aquesta desobediència prenga em sembla secundari. Poden proposar arriar la bandera espanyola dels edificis de la Generalitat. O retirar els diputats de Madrid. O votar al Parlament negant el dret del TC a ingerir-se... o posar data a la consulta. No és tant el que fem sinó com ho proposem i com guanyem espai.

Vicent Partal i Montesinos

Periodista i director de Vilaweb.

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 09 de maig de 2013

Retalleu, retalleu catalans!

Els polítics extremenys es superen dia a dia. Ahir la vicepresidenta de la Junta d’Extremadura exigia a Catalunya que retalli més i més. La número dos de Monago i portaveu del Govern, Cristina Teniente assegurava que la seva comunitat no pot ser sempre la que se sacrifiqui i que les comunitats incomplidores no haurien de tenir un dèficit del 2,1%” com demana el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Quina barra! Catalunya subvenciona Extremadura i encara volen que nosaltres retallem més. Val la pena llegir l’article “Perles espanyoles” que publiquem més avall, per veure quina mena de gent pul·lula per aquesta Espanya de cabra i pandereta i que els catalans hem de aguantar, confiem que per poc temps.

Perles espanyoles

El dia de Sant Jordi el vaig passar a Washington perquè, aprofitant que visc a Nova York, la "traidora del reino" Clara Ponsatí m'havia convidat a participar a una taula rodona sobre la situació a Catalunya vista per les noves generacions. Quan preparava la meva intervenció, vaig pensar que la manera més directa i efectiva d'explicar a un grup d'americans què està passant a Catalunya seria explicar com és Espanya. Entre d'altres coses, en el meu guió hi duia una tirallonga de declaracions fetes per espanyols i que eren frontalment contràries a la sobirania, al dret a decidir i a la independència. Al final no vaig poder llegir-les, no vaig tenir temps, però crec que està bé fer un repàs dels grans èxits espanyols.

L'Aleix Vidal Quadres és l'estrella indiscutible d'aquesta secció, és una mina de ràbia i d'hostilitat, sobretot per aquesta obsessió que té de voler empresonar Artur Mas i de voler que la Guàrdia Civil intervingui Catalunya. Ho ha dit tantes vegades que segur que es toca davant del mirall imaginant-se amb l'uniforme i prenent Catalunya ell mateix. És un animal. No és limita a criticar la il·legalitat del procés, com poden fer els de Ciutadanus o Alícia Sánchez Camacho, sinó que també menysprea el sentiment: "Una gran majoria dels nostres conciutadans distingeix perfectament qui és el veritable demòcrata entre el que reclama serenament que es compleixi la llei i el que se la posa com a gorra embriagat d'emocions tribals". I la més bèstia: "Espero que algun dia els catalans paguin per tot això". Mare de Déu Senyor. A sobre, després de tot aquest patriotisme de vena inflada, és capaç d'acabar les seves intervencions dient coses com aquesta: "Hem d'apostar per una Europa que promogui valors universals que facin capaç a la ciutadania de superar diferències culturals, vèncer egoismes nacionals, desmitificar sobiranies i assegurar la pau, viure en llibertat i per la llibertat." Amén. És com José Bono, que després d'assegurar que preferia morir que veure una Espanya "trencada i desintegrada", va dir que ell no és un "nacionalista" sinó un "internacionslista", que dius, encara sort!

Toni Cantó -l'anti-nacionalista- i el "feixisme lingüístic" que per a ell representa la immersió lingüística, també era a la llista. "A mi no em deixen estudiar en castellà a Catalunya. De la mateixa manera que qualsevol alumne pot estudiar ciències o lletres jo vull triar si prefereixo castellà o valencià, crec que és lògic, que no hi ha país al món en què passi això." Que a 126.000 famílies valencianes els fos denegat l'accés a una escola valenciana per falta de places, això és la llei, democràcia, però que 1.000 famílies hagin demanat l'educació en castellà a Catalunya i la immersió els ho impedeixi, això és feixisme. S'entén molt bé, és la mar de comprensible.

Després hi ha els de la broma, com Peces Barba, tot un pare de la sacra Constitució, que després de dir que aquest cop no caldria bombardejar Barcelona per resoldre la situació, va considerar que "no es el mateix fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA". La meva besàvia no pensaria el mateix. Pobreta, el sostre li va obrir el cap mentre corria amb la seva filla en braços per amagar-se sota el llit. Mira tu quina gràcia. El cas d'Antonio Tejero, que un 20 de novembre -maco!- va anar a la comissaria per denunciar a "Arturo" Mas per voler saltar-se la llei, també és molt graciós. "Who is Tejero?", m'haguessin preguntat els americans. Res, un que va entrar al Congrés amb uns amics i unes pistoles. I això m'hagués portat de cap a Ibarra, que li disputa el primer lloc a Vidal Quadras, sobretot després de comparar el que pretén fer Artur Mas amb el que van fer Tejero, Mussolini i... va, fot-li un Hitler també. En general els polítics extremenys mai baixen del top-10. Sempre serà un clàssic el cas de Fernández Vara demanant a Catalunya que retorni la mercaderia humana que ens vam emportar fa anys -més els fills i els néts, que deuen ser els interessos. I aquesta fatxenderia que gasta l'actual govern extremeny presumint del seu compliment del dèficit i criticant l'incompliment del govern català, és per pixar-se de riure. "No serem sempre les mateixes comunitats autònomes les que ens sacrifiquem", protestava ahir la vicepresidenta de la comunitat amb més superàvit fiscal de l'estat. S'han de tenir molt grans. De res, extremenys, de res.

És una llàstima que no tingués temps de llegir cap d'aquestes declaracions ni moltes més que duia preparades, són molt gràfiques, retraten molt bé el nivell de la gent amb la qual ens toca enfrontar-nos. En tot cas, diria que tot va quedar clar. Saps, quan ets fora i expliques que l'únic que demanem nosaltres és votar i que ells no ens deixen, no cal explicar gaire més, tothom entén que tinguem tantes ganes de fotre el camp.

Astrid Bierge

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 1 de maig del 2013.

Duran i Camacho, dos cadàvers polítics

Ells potser no ho saben, però són dos cadàvers polítics. Es diuen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos són un llast per a les seves respectives formacions i no passarà gaire temps sense que aquestes decideixin llançar-les al buit com a única solució per poder-se enlairar. Duran i Lleida s’ha convertit en un problema cada cop més insostenible per a Convergència Democràtica i és avui el principal enemic que té el president Mas, fins al punt que en les passades eleccions, sumant-se a la caverna espanyola, va fer unes “oportunes” i ben planificades declaracions per tal de restar vots a CiU. I Sánchez-Camacho, a més de revelar-se com una màquina de perdre escons en benefici de Ciudadanos, ha pastifejat –encara més– el nom del PP amb l’afer de La Camarga. De fet, la difusió de les seves paraules en l’esmentat restaurant l’ha mostrada com un càrrec polític habituat a gastar-se 900 euros en bosses de pell de cocodril, cosa que ha fet que molta gent es pregunti d’on treu els diners. Del sou, de les dietes o dels extres?

Duran, per la seva banda, creia haver trobat en el confederalisme la maniobra perfecte per fer-se passar per catalanista sense ser independentista. Però algú li va comunicar que Catalunya no es pot confederar amb Espanya sense ser independent, ja que la confederació només és possible entre iguals, i, des d’aleshores, va dient que la independència de Catalunya ha de durar només “un instant”, talment com un flaix. Duran, per tant, vol que Catalunya sigui independent per dir immediatament que vol ser dependent. I és que el líder d’Unió i Sánchez-Camacho són dues cares d’una mateixa moneda. El primer, quan era jove, segons explica Eugeni Casanova en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, “exercia el càrrec d’animador del Cara al sol” a l’institut de Tamarit de Llitera amb “molt d’entusiasme” i denunciava amb “posat altiu” els companys que “no s’hi esforçaven”. La segona, sempre delerosa de sortir a la tele, demana la dimissió del president de Catalunya, per haver iniciat un procés sobiranista. Curiosament, ves per on, no va demanar mai la dimissió de Fraga Iribarne per haver estat ministre feixista i fundador del seu partit.

Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no s’adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius, s’esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la història del nostre país. Res de res. L’únic que podrien fer per mirar d’ennoblir mínimament la seva imatge futura seria presentar la dimissió. Però no ho faran perquè el cinisme, l’arrogància i els deliris de grandesa que arrosseguen estan per damunt d’una lleialtat a Catalunya que mai no han tingut.

Victor Alexandre
Escriptor

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 27 d’abril del 2013

Oliveres i Forcades, l'estranya parella

La monja Teresa Forcades i l'economista Arcadi Oliveres van engegar la setmana passada el Manifest per a la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya, amb el propòsit inicial que, abans de Sant Jordi, s'hi hagin adherit cent mil ciutadans. Una de les tesis principals del Manifest té a veure amb el fet que “l'actual ordenament polític ha fracassat”; i l'objectiu “no és crear un partit polític nou”, sinó que cal “un canvi de model”. No es pot preveure quina fi farà aquesta proposta, només cal destacar un precedent, dins el món sobiranista de fa uns anys, quan l'anquilosament o la incompetència de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional: Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Per la banda social, la desorientació dels partits de sempre ha generat algunes experiències més o menys revulsives com pot ser la CUP. L'estranya parella que formen Oliveres i Forcades també s'hi veu amb cor. Podeu llegir si voleu més avall,  l’interessant anàlisi que l’escriptor Melcior Comes fa al respecte d’aquesta nova proposta.

Els entabanadors

La temptació de la utopia deu ser una de les passions polítiques més difícils de dominar. Quan hom planteja objectius polítics ho fa mogut sempre per les millors intencions, i es pensa que el que ell proposa és La Millor Idea Possible per a arreglar els múltiples problemes de la societat en què viu. Tanmateix, no és que aquesta Gran Idea estigui equivocada, és que la societat és plural i hi ha d’altres col·lectius amb d’altres Grans Idees, contradictòries amb la d’aquell o d’aquell altre col·lectiu: ¿i qui ha de decidir, doncs, quina de les dues, tres o cinc-centes Grans Idees és la més vàlida i mereix la seva implementació normativa?

L’utopisme, és, doncs, difícilment democràtic, perquè és difícilment pluralista. Democràcia vol dir pluralitat, i pluralitat significa moltes veus, moltes idees i interessos, diferents maneres d’entendre la moral o la justícia. L’utòpic té un Projecte Meravellós, i encegat per la seva meravella s’atreveix a menysprear o relegar els altres projectes, els quals o bé ignora o bé ni s’ha atrevit a considerar, no fos que altres “evidències” vinguessin a corregir les seves Grans Certeses.

Amb el procés cap a la possible independència de Catalunya passa el mateix: molts col·lectius lliguen aquest procés amb un canvi de model social i econòmic, decantat cap a l’esquerra o cap a la dreta, més cap el mercat lliure o cap a l’economia intervinguda. La independència de Catalunya seria un punt més en la transformació radical que els vindria de gust veure consumada, i això també sense estar atents ni al pluralisme ni a les idees contràries que manifesten d’altres partits, plataformes ciutadanes, col•lectius i associacions, sindicats, etc…

Des d’aquest utopisme —una forma de ceguesa sofisticada— es demana també una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), sense ni considerar que a Catalunya hi ha d’altres persones que s’han manifestament en contra d’aquest procés (però no de votar-lo en les seves fases preliminars). Una Declaració, a més de poc democràtica, seria contraproduent, seria exposar-se al ridícul i a la repressió legal, abocaria la Transició Nacional a un final abrupte i llastimós, amb uns resultats que pagaríem tots els catalans.

S’ha d’anar molt en compte perquè en temps de desencís sorgeixen també venedors de remeis extraordinaris, el fracàs dels quals ells mai no solen pagar en la pròpia pell. És molt fàcil jugar a fer política des de fora dels despatxos, fer-se el milhomes quan no és la pròpia responsabilitat la que està compromesa. Quan no et passen la factura dels teus errors polítics és molt fàcil disfressar-se d’estadista.

Oliveres i Forcades, en aquesta línia, ens proposen —atenció— un Procés Constituent, vertebrat entorn d’algunes idees ja ben presents en els programes d’alguns partits amb representació parlamentària (Iniciativa, CUP). Sense ni tan sols concórrer a unes eleccions ni erigir-se en la forma d’un partit polític, els impulsors d’aquesta manifest ja se senten legitimats per formular tota una Constitució de la República catalana!

¿És possible ser més superbiós, i alhora més mel•liflu? Acompanyen les consignes més ardents amb la mirada més melindrosa, el posicionament més extremat amb maneres untuoses i paraules confitades i humils…

(La monja Forcades, que em sembla un personatge equívoc, ens deia que no ens vacunéssim contra una pandèmia que va matar arreu del planeta prop de 20.000 persones!, amb l’excusa dels interessos econòmics de les indústries farmacèutiques: com si les nostres vides fossin menys importants que el boicot comercial! Millor el risc per la vida que no la complicitat amb l’entramat capitalista, no és així?! És com si sortís algú a dir-vos que no us possessiu el cinturó de seguretat del cotxe, perquè també rere aquesta mesura hi ha ‘els interessos de les multinacionals de l’automòbil i de les asseguradores’: ¿com és que tanta gent es va empassar les seves falòrnies a YouTube? L’efecte halo? ¿Com és que després de difondre un discurs tan perillós i irresponsable no es fa desaparèixer el personatge de l’escenari públic, completament desacreditat? Encara recordo quan va sortir per la televisió i parlava a un plegat de nens, explicant-los que havia estat perseguida per les seves opinions… ¿perseguida? Ai, el victimisme…)

M’agradaria veure la cara d’aquests activistes si des d’un posat anarcocapitalista o islamista o d’extrema dreta xenòfoba o des de l’ecologisme radical —que vol que els arbres tinguin representació parlamentària— proposessin també els seus models de societat —amb el seu decàleg pompós i campanut— i demanessin suports massius per a la seva versió de la Catalunya Meravellosa. ¿No apel•larien llavors, ells mateixos, al vot i a les eleccions, al pluralisme i als processos deliberatius?

Oliveres i Forcades expliquen els seus remeis com si fossin nous, com si sorgissin d’un nou cabal d’idees fantàstiques acabades de caure del cel de la Bona Gent. El problema, però, és que aquestes idees —formulades en la seva literalitat més absoluta— ja tenen representació parlamentària, ja han estat debatudes, ja han format part de programes electorals de partits polítics que fet i fet no arriben a sumar un terç del vot legítim. Quina sorpresa! Cada quinze dies ens tornen a vendre, empaquetat de nou, el mateix producte ideològic. No demano que es retirin, no, però tampoc que no facin com si no sabessin de què va la cosa… Tornar cada poques setmanes o dies a inventar la democràcia o el Nou Socialisme amb rostre humà és una tasca vana, condemnada d’inici a dilapidar les energies i a generar frustració.

I que tampoc no dissimulin els seus periodistes adeptes, perquè hi ha tot un plegat de xoumans —empresaris de la pròpia imatge— que s’apunten a donar cobertura a allò que en cada moment fa més soroll ‘benpensant’, simplement perquè això els permet no perdre pistonada. Quan aquestes idees i els seus sostenidors surtin de l’escenari —ja no seran ‘la moda del moment’—, ells continuaran allà, parlant d’ètica empresarial o de vi ecològic.

És ben depriment que en un moment en què tots hauríem de fer un esforç de seriositat i bona fe, de realisme i esperit pactista, proliferin les martingales, els somnis entabanadors i els comentaris frívols.

Melcior Comes
Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 19 d’abril del 2013

Consulta si, consulta no

Les declaracions del conseller de Justícia, Germà Gordó, en el sentit que una consulta sobre el dret a decidir depèn d’un acord amb Madrid, han fet saltar espurnes a tota la classe política catalana. Unes espurnes que s’han encès amb particular intensitat no a les files d’ERC, que ha compromès el suport al govern precisament a canvi de garantir aquest procés, sinó a les de CDC i l’esquerda es dibuixa no entre CiU i ERC o entre CDC i Unió, sinó l’esquerda es perfila a l’interior mateix del famós pinyol que envolta el president. Ara bé tant Oriol Junqueres com Josep Rull, immediatament s’han apressat a dir que el procés sobiranista tindrà el ritme que la ciutadania marqui i també a sentenciar en favor del front del "sí o sí a la consulta”. També Quico Homs conseller de presidència ha afirmat que el camí cap a la consulta és un procés de dignitat que no té marxa enrere, perquè la dignitat d’un país no és negociable. Cal però que tots vagin d’acord, com demana en el periodista Toni Aira en l’article que podeu llegir tot seguit, doncs si no ho fan així, la confusió s’instal·larà a la ciutadania i això és el que menys convé en el procés independentista.

Tot és massa confús

L’any 2009, amb el tripartit de Montilla en fase crepuscular, naixia a Catalunya Ràdio un programa de nom “Tot és molt confús”. Pere Mas n’era el seu presentador i el cas és que l’espai era molt divertit i el títol molt escaient al moment polític. Però aquesta temporada, la 2012-2013, va saltar de la graella. Sembla que ja no estem per a festes i que el nom del programa faria curt per al tauler polític i social que vivim. Ara, més que molt, tot és massa-massa confús. Cal?

El president Mas va dir fa poques setmanes “no passaré a la història com un traïdor”. Ho va dir en reunió amb els seus consellers i a propòsit del fet que no renunciarà a l’objectiu de fer la consulta durant aquesta legislatura, prioritàriament l’any 2014. I ens el creiem. Jo com a mínim. Crec que Esquerra també. I una part molt important dels qui van votar sobiranista en les últimes eleccions fan igual. Ara! Que les paraules dels seus no el facin traïdor, a ell. I que les obvietats no ens facin traïdors, a tots plegats.

Jordi Carbonell, històric d’ERC, va pronunciar per primera vegada L’Onze de Setembre del 1976 una frase que esdevindria emblemàtica i que jo acabo de tunejar: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Anys després, matisava: “La prudència és fonamental en la nostra política i ho és en un país que ha de saber mantenir-se. Ara bé, un país prudent no vol pas dir un país que capitula contínuament, que s'ajup constantment”. Apliquem-ho al que està passant. Les paraules, les declaracions dels polítics, són necessàries. Hom diria potser que inevitables. Però hi han de ser, per descomptat. I allò que és obvi també ha d’existir, per manifest. Ara, potser que deixéssim de recrear-nos-hi. Potser que deixéssim de confondre (tant) el personal.

Dimarts escoltava el conseller i portaveu Homs tractant d’explicar que la part contractant de la tercera part diu que la part contractant de la segona part ha volgut dir ix tot i que se n’ha entès zeta. Malament. En això no ens hauríem de perdre. De fet, no ens hauríem de perdre en general, si el president i el seu govern aspiren a no projectar la imatge de traïció a una part importantíssima de la societat que van ajudar a engrescar (i molt) fa escassament mig any.

El president Mas, Germà Gordó i qui sigui que estigui implicat al màxim nivell en el procés sobiranista hauria d’evitar reiterar constantment obvietats que, per innecessàries, acaben confonent. Perquè hi ha moltes ganes de confondre, sobiranisme enllà, igual com hi ha una tendència natural massa enquistada en l’independentisme, que consisteix en dur-se les mans al cap i dramatitzar a la mínima. Senyors del Govern: no donin més excuses que no els calen, als uns i als altres.

Seria recomanable, doncs, que des del camp d’aquells que estan pel procés no hi sumessin, de confusió. I està passant. Massa. Però són a temps de fer saltar aquest concepte de la graella. A diferència del que passava amb aquell mític ràdio-xou de Catalunya Ràdio, l’espectacle que estem vivint ara mateix en la política catalana ja no fa gens de gràcia. Ens el petem ja, si us plau? Però tots, eh? I anem per feina.

Toni Aira

Doctor en comunicació URL i periodista.

Article publicat al elSingulardigital.cat el dijous 18 d’abril del 2013

La immersió “again”

Una altra instància judicial ha tornat a qüestionar el model d’immersió lingüística (i van quantes?). En aquesta ocasió el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anat una mica més lluny. La interlocutòria que ha fet pública aquesta setmana ha passat de demanar a la Generalitat que garanteixi l’escolarització en castellà d’alguns alumnes a estendre la petició a l’aula on estudien o a tot el centre escolar. És a dir, la petició dels pares d’un noi ha d’acabar provocant que tota una classe o tota una escola s’hi adapten a la força. Immediatament la consellera Irene Rigau, va tornar a anunciar (i van quantes?), que el govern recorrerà aquesta enèsima decisió judicial. Potser algun dia s’acabaran les instàncies on recórrer, però, mentrestant, aquesta és l’estratègia que ha triat el Govern de CiU per no haver de modificar d’arrel el model lingüístic escolar. Malgrat tot això es interessant de llegir l’article que una universitària com la Maria Vila escriu arran d’aquest tema i que trobareu més avall. Val la pena fer-ho per comprovar com encara subsisteix aquella persona que, de sobte, aixeca el dit amb la intenció de bloquejar el desenvolupament normal d'un acte públic només perquè es desenvolupa en català. "Es que yo no lo entiendo" és la frase màgica que pretén encara imposar la supremacia de la ignorància per sobre de la relació normal d'una societat amb la llengua que la relliga.

No calen tribunals

Ahir vam saber que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una interlocutòria on diu que si un sol alumne ho demana, la classe s'haurà de fer en castellà. A les xarxes socials de seguida vam tenir la bona pensada de fer un hashtag que recollís la nostra indignació, que el món sencer vegi que l'ofensiva judicial de l'Estat espanyol és més agressiva que mai i que es volen carregar la llengua.

I el problema és exactament aquest: que molts no han passat ni passaran mai de fer uns quants tuits amb mala bava i, si alguna entitat ho convoca, concentrar-se davant dels seus ajuntaments. Que l'enemic no és el CNI, sinó els catalanistes (ara independentistes) que no estan disposats a arriscar res. Perquè això que diu el TSJC que s'ha de fer a partir d'ara és, senzillament, el que sempre ha passat a moltes aules universitàries del país: “Total, no passa res, no sé per què t'ho prens tan a pit, el castellà l'entenem tots i així Fulanito no perd el fil”. I així constantment en un bon grapat d'assignatures, el professor catalanoparlant canvia la llengua perquè hi ha un sol estudiant, en una classe de vuitanta persones, que se sent més còmode amb el castellà. Els qui ens queixàvem (i d'això no fa ni un any), de seguida érem vistos pels altres catalanoparlants de la classe com uns barretinaires amb poc més que ganes de tocar els nassos. I érem dos, amb el suport d'alguna entitat com la FNEC. Ara tothom s'escandalitza amb la interlocutòria del TSJC, però a mi m'hauria agradat molt trobar tanta indignació a la universitat, on no ha calgut cap tribunal perquè el castellà vagi desbancant el català a les aules. Avui, estic segura que tots aquells catalanoparlants estan d'allò més indignats amb el TSJC, però si tornessin a la universitat no canviarien el seu conformisme. Aquest és el país que tenim.

Tot això ho pensava ahir després de llegir l'enèsima interlocutòria sobre la immersió. No gaire més tard, la consellera Rigau compareixia davant dels mitjans per dir que el seu departament no pensava executar-la en aquests termes. No “som on érem”, com va dir ella mateixa arran d'una de les sentències del Tribunal Suprem. I aquest cop, ara sí, sembla que el govern es planta. Benvinguda sigui la valentia que molts no han sabut tenir.

Maria Vila
Periodista
Estudiant de 1r de Dret a la Universitat Pompeu Fabra.

Article publicat al Butlletí núm. 913 de la FCO el divendres 11 d’abril del 2013

Immersió lingüística

Malgrat els intents del ministre Wert de relegar el català a quarta llengua en l'ensenyament de primària i secundària, del recurs al Tribunal Suprem que va interposar una família contra la interlocutòria del TSJC, que avalava el sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes, i finalment els esforços del PP de Catalunya que ha registrat una proposició de llei al Parlament, per modificar la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) per garantir que el castellà i el català siguin vehiculars a les escoles catalanes, apel·lant a les últimes sentències del TC, del Suprem i del TSJC, la realitat és tossuda i només 17 famílies han demanat fins ara l’escolarització en castellà per als seus fills. Ho explica amb molta claredat el següent editorial de la Fundació Catalunya Oberta.

Només 17

El Partit Popular i el govern de Mariano Rajoy han intensificat durant els darrers mesos la campanya contra la immersió lingüística del sistema escolar de Catalunya. En realitat, l’ofensiva va començar a prendre volada arran de la sentència contra l’Estatut i s’ha anat articulant judicialment amb les múltiples resolucions de diferents instàncies, com ara el Tribunal Suprem o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Decisions que en algunes ocasions han estat contradictòries i que de vegades semblaven condemnar a mort el sistema català. Debades han estat els múltiples arguments a favor de la immersió com a garantia de la cohesió social.

En realitat, el debat sobre la idoneïtat de la doble línia, de la immersió o de la lliure opció lingüística és fals. Perquè l’únic punt que val la pena defensar políticament és que la decisió sobre l’escola catalana correspon exclusivament al Parlament de Catalunya. Una opinió que el ministre José Ignacio Wert i el govern de Mariano Rajoy pretenen rebatre amb els fets. És a dir, amb l’aprovació d’una nova llei d’educació que consagri la doble opció. Contra aquesta pretensió a Catalunya s’han aixecat sovint veus sensates que addueixen que el PP provoca i atia un debat i un conflicte socials inexistents. O en tot cas, minoritaris fins a l’anècdota.

El Partit Popular i Ciutadans n’han fet bandera contra la realitat. Quan són precisament aquestes dues forces les que més reclamen –sovint a crits– que el govern s’ha de limitar a atendre “les qüestions que preocupen els catalans”. D’acord amb aquesta lògica interessada i tramposa, fins a quin punt la introducció del castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament preocupa els catalans? Ahir va quedar ben clar. A pregunta del mateix PP, el departament d’Ensenyament va fer públic que aquest curs fins ara només 17 pares han demanat escolarització en castellà per als seus fills. Encara no s’han tancat les preinscripcions, però l’any passat la xifra va ser més alta: 106 pares. Aquesta és la gran preocupació i aquest és l’abast del gran problema. Potser ha arribat el moment que el PP i Ciutadans deixin d’apel·lar a presumptes drets individuals i reconeguin que del que es tracta, seguint el mateix ministre Wert, és d’espanyolitzar els nens catalans. Que ho facin... el dia que aconsegueixin la majoria absoluta.

Editorial
Fundació Catalunya Oberta

Publicat al Butlletí num 908 de la FCO del dissabte 08 d’abril del 2013

El divorci express

La llei per la qual es modificava el Codi Civil en matèria de separació i divorci, va suposar l'entrada a Espanya del conegut com Divorci Express que vol dir que quan l’esposa o el marit diuen a la seva parella “Hem de parlar”, ja pots anar preparant els papers del divorci. Aquest sistema de separació civilitzada és el que potser haurem d’aplicar tant si ho volen com si no volen amb els espanyols. Ara be, abans ens hauran de pagar els deutes, tal com diu el periodista de RAC1 en Jofre Llombart en el seu article que precisament porta el títol “Hem de parlar” on afirma que si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen.

Hem de parlar

Fa uns anys, quan era jove, si una nòvia et deia “Hem de parlar”, mala peça al teler. Primer et sortia del cos etzibar-li “si ja ho estàs fent, parla...” però després, a còpia d’anar-te trobant amb moltes situacions com aquesta ja veies que la cosa no era per anar fent bromes. “Hem de parlar” equivalia a “et vull deixar”. Quedaves, parlaves, i efectivament, et deixaven. Després, amb el temps ja vaig veure que, per sort, no era l’únic afectat per aquesta fórmula i que hi havia molts més nois que abans de ser desnonats de la parella eren advertits amb un “hem de parlar”.

Ara, les coses han canviat i les parelles són capaces de tallar per Whatsapp o per DM del Twitter. Però l’ “hem de parlar” continua vigent almenys pel que fa a la connotació unidireccional del terme. Si ara et truquen de La Moncloa i et diuen “hem de parlar” vol dir que has d’acceptar el xantatge. Però en diuen diàleg. “Hem de parlar” vol dir que obriré l’aixeta no en funció dels ciutadans que tens sinó de si renuncies a les teves idees. D’això se’n diu prevaricació: Acceptar el nou marge de dèficit a canvi de renunciar la consulta. Perquè Catalunya sempre ha d’aconseguir les coses a canvi d’alguna renúncia i la resta no? O és que Madrid –la comunitat més endeutada de l’Estat- haurà de pagar alguna penyora per rebre més oxígen europeu?

Si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen. No, no em refereixo al dèficit fiscal (que tampoc estaria malament com a mínim reconèixer l’espoli) sinó simplement al que s’han compromès a pagar (les liquidacions del Fons de Competitivitat i la Disposició Adicional Tercera). No hi ha res a parlar amb els que no et paguen el que deuen, incompleixen les promeses i et neguen el dret a preguntar què vols ser de gran. Però encara pitjor els que vinculen una cosa a l’altra: et pagaré si reuncies a ser. Però encara pitjor: et pagaré amb uns diners que són teus i que tinc jo si renuncies a ser tu mateix, tal vegada perquè aquesta perniciosa relació continuï.

Hi ha vegades que t’aixeques amb ganes que el president del teu país, recuperi l’esperit inicial de l’expressió, agafi el telèfon i li digui al president espanyol: “Hem de parlar”.

Jofre Llombart
Periodista i sots-director del Món a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 3 d’abril del 2013

La trobada Mas-Rajoy

Els presidents del govern espanyol i català, Mariano Rajoy i Artur Mas, ja s'han trobat. La trobada, que no s'ha conegut fins fa poc, va servir per analitzar la situació de les finances catalanes i espanyoles, i per saber com l'un i l'altre podran acabar acomplint l'objectiu de dèficit fixat per Europa. Com diu la Mònica Sabata en el seu article, que podeu llegir més avall, aquesta trobada entre els dos presidents té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Molts opinadors i també alguns polítics, sobretot de l’oposició, malfien d’aquesta trobada i temen que las possibles concessions que el PP pugui fer a Catalunya, tinguin una contrapartida de CDC sobre el procés sobiranista. Cal retrobar la necessària unitat entre tots els partits que donen suport al dret a decidir si com escriu l’articulista l’objectiu és salvar el país.

Entre l'economia i la consulta

La crisi econòmica és tossuda i, en conseqüència, la gestió de la política catalana es fa cada dia més complicada i més pesada. És ben conegut per tothom que el govern d’Artur Mas viu permanentment acorralat —i de ja fa massa mesos per a la salut del país— entre la gestió de l’asfíxia econòmica i financera de la Generalitat de Catalunya i el compromís d’organitzar una consulta perquè els ciutadans d’aquest país puguin exercir el seu dret de decidir. O el que és el mateix: la Generalitat ha de fer front al dia a dia per pagar als funcionaris i als proveïdors alhora que ha d’acomplir el compromís sobiranista adquirit després de les eleccions del 25N. És una dicotomia perversa i desestabilitzadora més que no pas tranquil·litzadora. Al capdavall, l’ase dels cops són sempre els mateixos: el poble català i el Govern. Els perjudicis per als ciutadans són clars. Ara: i el Govern? Hi ha partits, sindicats i organitzacions socials que —almenys de moment— assetgen el Govern sense reconèixer que el principal culpable d’aquesta situació és el govern espanyol i no pas el català. Deixant de banda la crisi, l’espoli fiscal ha fet molt de mal a Catalunya. Si tothom fos capaç d’assumir-ho, probablement la situació seria ben diferent. El govern espanyol condiciona l’acció del Govern fins al punt que, de vegades, el bandeja i el margina. És el govern espanyol qui té la clau de la caixa i les estructures d’estat. Arribats en aquest punt, és obvi que la situació és greu i cal posar-hi remei. És que sinó el país se’ns desfarà a les mans.

En aquest sentit, la trobada del dia 21 d’aquest mes entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Els he de confessar que fa unes setmanes servidora no es creia que el govern espanyol seria capaç de modificar els objectius de dèficit de les comunitats autònomes. Tanmateix, m’equivocava. Les prediccions actuals indiquen que el principal resultat de la reunió Mas/Rajoy podria ser precisament aquest. Així doncs, sembla que el govern d’Espanya està disposat a rebaixar l’objectiu de dèficit a Catalunya quan la Unió Europea els rebaixi el seu. Si aquest fet es produís, les finances catalanes millorarien una mica i, probablement, permetria estalviar a l’executiu de Mas de fer algunes retallades importants. Hi ha experts que ja han anunciat que si Catalunya pot augmentar el sostre de dèficit també podrà estalviar-se de fer ajustos per valor de més de dos mil milions d’euros. Tanmateix, aquesta no és la solució als problemes de Catalunya. La perpetuació d’aquesta dependència econòmica només ens duu al fracàs com a país. Per dir-ho ras i curt: aquesta és una solució conjuntural que no resol la mar de fons, el maltractament econòmic continuat de Catalunya a mans d’Espanya.

Fer política significa gestionar el dia a dia però també implica buscar el bé comú. I crec que cal fer-ho sense renunciar als anhels que tenim com a país. És per això que des d’ara mateix també cal buscar una solució “política” per a la celebració de la consulta. I fer-ho de manera segura i responsable. Aquest és l’altre gran objectiu de la legislatura, atès que els resultats del 25N així ho indiquen i perquè avui ja hi ha 104 diputats al Parlament que estan a favor de l’exercici del dret de decidir. Llavors, jo em pregunto: ¿per què aquests diputats no són capaços de fer costat al president Artur Mas de manera decidida i inequívoca? ¿Per què és tan difícil concretar un govern d’unitat nacional que es posi al servei de l’únic líder que té el país per dur a terme la transició nacional? ¿Per què els partits encara es dediquen a la politiqueria —que és còpia de la que es fa a Madrid— sense donar resposta al futur del nostre país? ¿Per què els partits sobiranistes es desentenen del Govern davant la necessària gestió d’una economia en crisi? Per a mi, la solució és senzilla: tots els partits que estan a favor del dret de decidir haurien de ser capaços d’unir-se al voltant de Mas i acceptar la seva oferta de pacte de govern. Si acceptessin aquesta proposta seria més fàcil resistir els atacs de l’aparell de l’estat, es bastiria un sòlid front comú català, es reforçaria el lideratge presidencial i s’avançaria en el procés cap a la plena sobirania. Francament, no em sembla que sigui tan difícil aconseguir-ho, sobretot si l’objectiu és salvar el país. No hi perd ningú i, en canvi, hi guanyem tots els ciutadans.

Mònica Sabata

Psicòloga i presidenta de FOCIR

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 29 de març del 2013-03-29

Les relacions Catalunya - Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 14 de febrer l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, va programar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la cinquena conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, sota el títol:

“Catalunya en el marc de la Unió Europea”

La conferència va anar a càrrec del ponent Sr. Albert Pont i Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, especialitzat en relacions internacionals per la UAB, Executive MBA per la Salle Business School, Vicepresident del Cercle Català de Negocis i autor del llibre “Delenda est Hispania”.

Tot seguit podeu llegir un resum dels diferents punts que el conferenciant va tractar en la seva brillant exposició, que fou seguida amb molt interès per la nombrosa concurrència que va assistir a l’acte.

El conferenciant va iniciar la seva exposició explicant que el Principat de Catalunya sempre ha estat una entitat de Dret Internacional Públic, per tant gaudeix de totes les manifestacions de la subjectivitat internacional (immunitats, codificació, dret consular, dret marítim, etc.), per tant la seva sobirania és originària i plena. Aquesta sobirania va ser suprimida pel Decret de Nova Planta del 1716, que fou il·legítim i il·legal perquè la sobirania d’un Estat no pot ser suprimida per la voluntat d’un altre Estat. Actualment la Nació catalana està sotmesa a una dominació que es manifesta en la negació com a poble, la uniformització jurídica i el sotmetiment a les lleis, usos i costums de Castella, l’assimilació cultural, la repressió lingüística i la limitació de l’ús públic de la llengua catalana.

Tot seguit el Sr. Pont va analitzar la situació de Catalunya en relació amb la Unió Europea, afirmant que en el marc de la UE, Catalunya ha de poder exercir el dret de l’autodeterminació, sense ingerències externes i amb el ple sotmetiment de la Comunitat Europea a la voluntat del poble català. Partint de la base que Catalunya forma part de la Unió Europea (UE) des del 1986, l’establiment d’un nou Estat significa un nou estatus, perquè la UE no disposa de cap norma específica que reguli la secessió interna. Això no vol dir, en cap cas, que Catalunya quedés immediatament fora de les institucions comunitàries en esdevenir un Estat. Cal tenir en compte que la ciutadania europea és un dret individual adquirit per tots els catalans que no es pot eliminar. La majoria d’experts assenyalen que la permanència de Catalunya dins la UE dependrà d’una decisió “essencialment política” dels caps d’Estat i de Govern dels països europeus que es prendrà expressament per aquest cas.

Diversos estudis conclouen que Espanya, en aquest supòsit de secessió catalana, també hauria de sol·licitar formalment l’adhesió a la UE, perquè del procés català en sortirien dos estats resultants que serien diferents dels inicials. El timing seria més ràpid pel fet d’haver format part prèviament de la UE. Malgrat tot, cal insistir que és un procés absolutament inèdit. Com apunten alguns coneixedors de la matèria, aquesta manca de regulació “no implica prohibició”, segons ha apuntat el Tribunal Internacional de Justícia. A més, hi ha experts que apunten que una actuació restrictiva dels drets polítics de Catalunya (suspensió de l’autonomia o inhabilitació del president, per posar dos exemple) podrien posar Espanya en una situació de compromís que la inhabilitaria per impedir la pertinença catalana a Europa.

A continuació el conferenciant va aprofundir en el tema de la moneda tot dient que en el cas de deixar de ser membre de la Unió Europea i de l’Eurozona això no implicaria que Catalunya hagués de deixar d’utilitzar l’euro com a moneda. Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà operen amb aquesta divisa tot i no formar part de la unió monetària. Si Brussel·les hi posés impediments, Catalunya podria crear una moneda pròpia, que podria ser perfectament la pesseta catalana, amb un tipus de canvi que anés sempre lligat a l’euro, com han fet molts països de Sud-Amèrica i Centre-Amèrica amb el dòlar dels Estats Units a les últimes dècades.

Finalment el Sr. Pont va constatar que fins ara la societat civil catalana i el Govern de la Generalitat estan seguint amb decisió els passos que ens han de portar a la plena sobirania: manifestació de la voluntat popular (11-9-2012), eleccions amb el dret a decidir (25-11-2012), proclamació d’aquest dret al Parlament (23-1-2013), incorporació del PSC a aquest dret (13-3-2013). Ara venen els passos més complicats: negociació amb l’Estat espanyol per autoritzar el referèndum, consulta popular (en cas de negació) i finalment Declaració Unilateral d’Independència (DUI) en cas d’esgotament de tots els altres camins.

El públic que omplia la sala, va demostrar el seu interès amb el contingut de la conferència amb grans aplaudiments i participant activament en el col·loqui que es va fer al final de l’acte.

Dret a decidir

Cada dia que passa sembla que l'estratègia de l'Estat contra el procés sobiranista s’embarranca més i més. Després de quatre mesos de mà dura i mobilització dels aparells de l'Estat, el bloc del dret a decidir no para d'enfortir-se. Avui mateix es votarà la Parlament una resolució pel dret a decidir, que serà aprovada per 104 diputats dels 135, es a dir un 77 per cent de tot el Parlament. Només els de Cs’, el PP i... atenció!! les CUP no votaran a favor del dret a decidir. Aquests fets demostren que l’estratègia del Govern de Madrid ha fet fallida i això és el que explica el periodista en l’article publiquem tot seguit.

Embarranca l'estratègia de l'Estat contra el procés sobiranista

L'estratègia de mà dura que va dissenyar el govern de Mariano Rajoy contra el procés sobiranista, amb especial participació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, està embarrancant. Després de quatre mesos amb càrregues de tota mena, inclosa la mobilització dels aparells de l'Estat, el bloc favorable al dret a decidir no ha parat d'enfortir-se. Aquest migdia es veurà al Parlament, quan hi donin suport els partits sobiranistes i també el PSC. L'estratègia dissenyada per la Moncloa està fracassant. Ni han aconseguit tombar el president Artur Mas, ni han pogut trencar l'acord parlamentari CiU-ERC, ni han afeblit la base política del dret a decidir.

El primer atac contra el procés va ser en plena campanya electoral quan el diari 'El Mundo' va publicar l'esborrany acusant el president Artur Mas de tenir diners a Suïssa. L'ofensiva mediàtica, a la qual van donar crèdit des de Sáenz de Santamaría, al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, passant per la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va erosionar electoralment Mas, però ahir es va constatar la seva falsedat. El banc suís Lombard Odier, on hi hauria d'haver els comptes del president, va respondre oficialment que aquests no existeixen. I el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, va confirmar que el suposat informe de la UDEF tampoc no es real, i que no sap dir d'on surt l'esborrany ni qui n'és l'autor. La maniobra política ha quedat clara.

L'atac que ha protagonitzat aquesta setmana la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, contra els Mossos d'esquadra, al rebutjar la seva escorta, tampoc no ha acabat de sortir bé a la líder popular. Camacho s'ha quedat sola en aquesta actitud, i ni tan sols li ha donat suport Ciutadans. I la base de la seva acusació contra el director general dels Mossos, Manel Prat, sustentada en un informe de la Policia Nacional, ha estat desmentida no només per Prat sinó també per la periodista del Periódico Mayka Navarro. Per ara la líder del PP no se n'ha sortit en la seva estratègia i ha mostrat un inusual nerviosisme. El popular Jaime Mayor Oreja ja va llançar en el seu dia una ofensiva similar contra l'Ertzaintza, precisament per atacar el pla Ibarretxe.

El resultat d'aquesta fallida estratègia serà la votació aquest migdia al Parlament de la resolució del PSC sobre el dret a decidir, que recull la de CiU que es va votar recentment al Congrés i que va provocar la ruptura de vot dels socialistes catalans amb el PSOE. La prova que el dret a decidir s'està enfortint és també aquesta evolució que ha fet PSC, així com també el fet que Foment del Treball fracassés en el seu intent de convocar un acte unionista al palau d'Esports. Avui al Parlament es veurà la majoria més àmplia mai vista a favor del dret a decidir.

Lluís Bou

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 13 de març del 2013.

El nou Alcalde de Sabadell

Sabadell ja té nou alcalde. Desprès de totes les anades i vingudes per teles, ràdios i diaris de l’anterior alcalde, el transparent Manuel Bustos, en Joan Carles Sánchez (1971) ha estat investit aquest dimarts per 13 vots a favor i 14 vots nuls ja que l’oposició ha votat coordinadament de forma nul·la. Sánchez assegura que arriba amb la “mà estesa i humilitat”. Per convèncer el ciutadans de Sabadell, cal que el nou batlle faci un gir de 180 graus a la política feta des de l’ajuntament, foragitant d’arrel l’anomenat “estil Bustos”. Per això trobem molt adient la carta oberta que li ha tramès l’ex-regidor de l’Entesa, en Ferran Izquierdo i que podeu trobar tot seguit.

CARTES DELS LECTORS

Benvolgut Sr. Sánchez,

Li escric amb la preocupació de qui fa anys que no viu a Sabadell, però se sentia orgullós de ser sabadellenc i s’estima la seva ciutat de naixement. Encara no em dirigeixo a vostè com a senyor Alcalde perquè, com ha demostrat la diferència entre l’alcalde Farrés i el senyor Bustos, per a ser alcalde no n’hi ha prou amb tenir els vots dels regidors, cal guanyar-se el respecte de la ciutat. Vostè ja ha tingut el vot, ara li ha arribat el moment de guanyar-se la legitimitat, però no ho tindrà fàcil.

Fa poc vaig tenir l’ocasió d’escoltar-lo en un acte cultural al Principal. Allí, vostè va intentar distanciar-se de la brutícia que està sobreeixint de les clavegueres de l’ajuntament, però li farà falta més que discursos per a guanyar-se la confiança de qui estima Sabadell. Hi ha alguns passos imprescindibles que ha de fer ràpidament perquè marcaran el futur seu i nostre.

El primer pas té relació amb la part més visible del clima corromput a la ciutat, la part judicial. La lectura de les pàgines obertes del sumari del cas Mercuri ens permet veure que vostè no es va voler embrutar amb els tripijocs dels imputats. Ens en congratulem tots, i coneixent-lo ens hauria sorprès el contrari.

No obstant això, durant molt de temps no va veure el que estava passant en una àrea que era de la seva responsabilitat, la qual cosa és molt greu. Jo només hi puc trobar dues explicacions: o va prestar molt poca atenció a la seva feina, o va desviar la mirada per no veure la brutícia. Cap de les dues explicacions el deixa ben parat. Si n’hi ha una tercera cal que la faci pública immediatament! I el primer pas per a què el creiem és cessar els càrrecs imputats i exigir la dimissió dels regidors. Mentre no ho faci serà l’hereu del senyor Bustos, no l’alcalde de Sabadell. I no val amagar-se darrera la presumpció d’innocència. Aquest és un concepte jurídic, vàlid per als tribunals, no per a la política. La política i la gestió dels afers públics s’ha de basar en l’ètica, i aquesta fa temps que es va perdre a Sabadell amb “l’estil Bustos”.

El diccionari de l’IEC, entre d’altres, dóna les següents definicions de l’acció de corrompre: “Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana”; i “Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums)”. A Sabadell la corrupció va arribar molt abans que als Jutjats. L’estil Bustos ha corromput la vida sabadellenca durant massa temps. Estic convençut, també perquè el conec, que aquest no serà el seu estil, però novament ens haurà de convèncer. I, un cop més,el primer pas és exigir la dimissió dels regidors imputats, la primera la del senyor Bustos. Els socialistes de Sabadell han acceptat anys i anys el seu estil. Alguns militants del PSC, molts dels històrics, en converses privades en malparlaven, el menyspreaven i fins i tot l’insultaven, però dins el seu partit i a la ciutat van acceptar el seu lideratge i estil perquè guanyava eleccions. I també van acceptar càrrecs i prebendes. Van oblidar l’ètica. El problema és que, excepte l’Entesa per Sabadell, la majoria de grups municipals d’una manera o altra en algun moment també s’han deixar tocar poc o molt per l’estil Bustos. La poma podrida té aquesta propietat, acaba contaminant a qui no se n’allunya el suficient. Per a tothom ha arribat el moment d’aprofitar l’ocasió per a recuperar l’ètica a la política!

Sr. Sánchez, és el moment de fer neteja, de llençar les pomes podrides, i vostè en té la millor oportunitat perquè està al lloc més adequat. Tinc l’esperança que ben aviat ens podrem dirigir a vostè com a Sr. Alcalde. Està a les seves mans.

Cordialment,

Ferran Izquierdo

Professor a la UAB i ex-regidor de l’Entesa per Sabadell

Carta publicada al diari digital iSabadell.cat el dimecres 6 març del 2013