Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de febrer 2012

Les mentides del govern del PP

Espanya i el joc de la culpa

A mesura que Espanya s'enfronta amb la realitat dels seus problemes econòmics, s'està convertint cada vegada en més difícil separar la realitat econòmica de la ficció política. Dijous passat, el ministre d'economia d'Espanya va admetre que el dèficit del pressupost de 2011 havia perdut el 6% de l’objectiu del PIB en prop de 2 punts percentuals i va posar en dubte que Espanya pugui complir amb l'objectiu de dèficit imposat per la UE per l'any 2012. Com sigui que el risc del deute segueix en nivells alts, l'estratègia del nou govern espanyol és ara donar la culpa als governs regionals, com Catalunya, i alhora, aprofitar la crisi per prendre de nou el poder que s'ha transferit a les regions des del 1980. Per desgràcia, els mitjans de comunicació internacionals ho estan començant a comprar.

Això no obstant, si bé pot ser cert que algunes regions espanyoles han malbaratat els seus recursos, en el cas de Catalunya (capital: Barcelona) això està lluny de la veritat.

En els últims anys, Catalunya ha sigut fiscalment molt responsable, malgrat tenir una estructura financera sense sortida, imposada pel govern central. Una de les regions més productives d'Espanya (contribueix amb un 18,7% al PIB espanyol), paga una quantitat d’impostos sorprenent més gran del que rep del govern central per la seva despesa.

El desequilibri ha esdevingut tan gran que posa en perill l’estat del benestar a Catalunya. Un informe del 2005 publicat pel govern català afirma que els catalans havien aportat 47.000 milions d'euros al govern central, i que havien rebut només 30.000 milions d'euros per la despesa, resultant en un desequilibri fiscal de gairebé 17.000 milions d'euros, un 9,8% del PIB. Un estudi publicat pel govern central espanyol hi estava d'acord, estimant que el dèficit seria del 8,7% del PIB. En altres paraules, cada any els contribuents catalans destinen l'equivalent a uns 21.000 milions de dòlars directament al govern central. Això fa que sigui impossible que el govern català arribi a final de mes, malgrat el fet que és responsable de lliurar una àmplia cartera de serveis als seus ciutadans que el govern central delega i amb totes les responsabilitats que han crescut, (sense tallar el seu propi personal funcionari! ).

No només el finançament és insuficient, sinó que es paga de forma erràtica, per exemple, fins ara Espanya s'ha negat a lliurar 759 milions d'euros - (1.000 milions de dòlars) - que ja havien estat aprovats i inclosos en el pressupost central. El ministre d'Economia de Catalunya, ha acusat el govern espanyol de la retenció dels fons que en deuen a Catalunya per tant per fer veure millor el deute d'Espanya com pitjor el de Catalunya.

Com sigui que Catalunya no té poder propi de recaptar els impostos, per tal de compensar aquesta falta de finançament, el seu govern regional ha hagut de retallar el seu pressupost en un 10%, provocant la ira de molts dels seus ciutadans. Va tractar d'implementar retallades pel seu compte, però en lloc de arribar immediatament a l’objectiu de dèficit fiscal del 1,3% exigit per Madrid, va optar per un pla a dos anys, amb un dèficit del 2,4% per al primer any, i un 1,3% el pròxim. Com no volia que les regions gaudissin d’aquesta autonomia, la ministra espanyola d'Economia ha anunciat recentment que tots els nous pressupostos de les regions han de ser aprovats per l'Executiu espanyol. És com si el pressupost de l'estat de Califòrnia hagués de tenir el vistiplau d'Obama.

Malgrat el fet que proporciona més fons a Espanya del que ingressa, Catalunya veu com els projectes del govern central en el fons no ajuden als ciutadans catalans. El govern espanyol va gastar 60.000 milions de dòlars, en la creació de línies d'alta velocitat de ferrocarril, que uneixen comunitats de baixa densitat de població amb una demanda insignificant, com la connexió entre Toledo (80.000 habitants) a Conca (56.000 habitants), i que finalment va ser tancada el juny de 2011, ja que costava al voltant de 22.000 $ per dia per funcionar, i en sis mesos, només havia tingut 2.796 passatgers.

Mentrestant, no hi ha servei de trens d'alta velocitat des entre els principals ports com la ciutats de Barcelona (amb una població metropolitana de 5 milions de persones), València (2,3 milions) i la frontera francesa. Per desgràcia, això és un exemple entre molts. Autopistes sense peatge, noves escoles i aeroports buits abunden a tot Espanya, mentre que els viatgers de Catalunya ha de pagar peatges exorbitants, les seves escoles són velles i amuntegades, i l'aeroport de Barcelona està limitat per volar a determinades destinacions internacionals a favor de Madrid Barajas.

Això es suma al menyspreu palpable expressat per la majoria de polítics espanyols (i els usuaris de Twitter en espanyol!) cap a Catalunya, i us podeu adonar de per què ara el suport a la independència catalana és més alt que mai: al voltant del 44% votaria a favor d'un estat independent català, en contrast amb al voltant del 28% que votaria en contra. Fa una setmana, el fins ara extremadament prudent President català, va alertar, en una entrevista amb el Financial Times, sobre el creixent divorci emocional entre Catalunya i Espanya i va anunciar els seus plans per aconseguir la sobirania fiscal plena.

De fet, amb els 21.000 milions de dòlars de més que una Catalunya independent recaptaria en un sol any, podria acabar amb el seu deute públic total en dos anys i encara construir un nou aeroport a Barcelona, una molt necessària línia d'alta velocitat ferroviària a la frontera francesa , així com diversos hospitals, escoles i superior quota de centres de recerca.

El govern espanyol ha d'estar preocupat per perdre la seva principal font d'ingressos, i per això respon fent el seu millor esforç per aplaçar que Catalunya gaudeixi de qualsevol tipus d’independència, i per convèncer el món que el dèficit espanyol és culpa de Catalunya. No us en cregueu ni una paraula.

Germà Bel
Catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona
Carles Boix
Professor de Política i Afers Públics, Woodrow Wilson School, Universitat de Princeton
Elizabeth Castro
Editora, Catalunya Premsa
Elisenda Paluzie
Degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de Barcelona

Article publicat al diari The Huffington Post el dijous 23 de febrer del 2012

24 de febrer 2012

Cicle d'informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

L’Economia a Sabadell

En les quatre primeres conferències del Cicle informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya” s’ha posat de manifest la feblesa de la societat civil sabadellenca i el desori cultural dels diferents Ajuntaments que aquests últims 75 anys la ciutat ha hagut de suportar. Durant els 40 anys de guerra i dictadura, la destrucció del patrimoni cultural va ser esfereïdor. Tan gran va ser, que encara no s’ha pogut recuperar el nivell intel·lectual que s’havia assolit. Van ser anys d’obscurantisme, por i repressió, que han marcat i condicionat la democràcia actual. Arrosseguem lleis, esquemes mentals i hàbits d’un passat que hem oblidat, però que encara estan operatives les seves conseqüències. 

La indústria sabadellenca, amb el tèxtil com a paradigma, tampoc es va salvar de l’ensulsiada. A la paràlisi de la guerra, va seguir l’aïllament internacional i un proteccionisme esterilitzador, que van sentenciar a mort les fàbriques que no van saber evolucionar d’acord amb els nous temps i que la Unió Europea imposava. Les diverses crisis que tant Sabadell com la resta del país han patit, ha foragitat de la ciutat empreses punteres en el ram tèxtil llaner, en el metal•lúrgic, en el químic, etc. i ha deixat el teixit industrial desfet i gairebé inexistent.

Però el factor més negatiu, és l’espoli financer que Espanya imposa a Catalunya i que impedeix el finançament adequat d’empreses i serveis, i que ha mig destruït el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis. Hem patit un tracte discriminatori amb infraestructures deficitàries i obsoletes (ferrocarrils, carreteres i aeroports), que afavoreix descaradament l’economia espanyola a expenses de l’economia catalana.

Els ajuntaments democràtics de que ha gaudit Sabadell, populistes i força desorientats, no han afavorit ni la indústria ni la cultura. S’han malbaratat diners prestats en projectes, propaganda i obres de dubtosa utilitat, que l’esclat de la bombolla immobiliària ha evidenciat, deixant palesos els errors i la falta de seny. Si no propiciem un canvi radical, la ciutat es dirigeix amb pas ferm, decidit i confiat, directe a l’abisme de la irrellevància i la mediocritat. De ciutat industrial, esdevindrem un suburbi de Barcelona, que oferirà els seus serveis com a ciutat dormitori. 

Modificar aquesta dinàmica, està a les nostres mans. Enfortint la Societat Civil, col•laborant en les entitats i moviments ciutadans que es preocupen de la cultura, de la ciutat i de l’esdevenidor. En aquest camí, us proposem la 5ª conferència del Cicle, que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el dijous 1 de març de 2012, a 2/4 de 8 del vespre amb el títol :

“L’Economia a Sabadell”

“De ciutat industrial a ciutat de serveis o dormitori. La decadència industrial de Sabadell. L’espoli fiscal. Les empreses, infraestructures, xarxa viària i ferrocarrils, el futur de l’aeroport. El mercat europeu i les caixes d’estalvi.”

A càrrec d’En   Josep Milà i Masoliver

Economista i sociòleg. Coordinador de la secció d’Economia i Ciències socials de la Fundació Bosch i Cardellach.

22 de febrer 2012

Els errors de l’Alícia

L'Alícia i les subvencions culturals

Diu l'Alícia que no hi hauria retallades tan dures a la sanitat si no es donessin subvencions a les entitats culturals i es destinessin aquests diners als hospitals. Bé, cal admetre que és una veritat com un temple. De la mateixa manera que també ho és que no hi hauria retallades, ni a la sanitat ni enlloc, si Espanya ens deixés de robar i tots els nostres impostos es quedessin aquí. Tampoc no hi hauria retallades socials tan grans si deixéssim d'invertir estèrilment en l'exèrcit espanyol (que les úniques guerres que ha guanyat han estat quan ha massacrat la pròpia població). No hi hauria tantes retallades si, com deia Muriel Casals, els partits catalans, entre els quals el PP, no fossin finançats amb fons públics. I tampoc no hi hauria retallades tan grans si suprimíssim d'una vegada les quatre diputacions provincials o el ministeri de Cultura.

Però, és clar, l'Alícia ja sap ho tot això, però no en dirà ni mitja paraula. I no en dirà ni mu perquè a ella no li interessa la veritat; només li interessa l'afebliment del catalanisme polític, cultural, econòmic i social. Se li veu el llautó quan posa Òmnium com a exemple de les entitats culturals que vol deixar de subvencionar. Per què no va parlar de les cases regionals de la FECAC? O de la Feria de Abril? Hom podria adduir que ella parlava d'entitats culturals, i seria cert: com tothom sap, la FECAC i altres entitats no són associacions culturals, sinó autèntics dics contra la integració dedicats al manteniment de la flama nostàlgica espanyola.

Però l'Alícia, amb les seves afirmacions, ha comès un error de principiant, més digne d'un polític amateur que no pas d'un polític de raça. Criticant Òmnium i les altres associacions culturals ha demostrat la gran vàlua que aquestes organitzacions tenen en la reconstrucció nacional de Catalunya. Només pel fet que ella les hagi criticat val la pena fer-se'n membre i que el nostre Govern veritable els atorgui subvencions generoses, tal com va anunciar ahir Quico Homs. És com quan el PP critica els mitjans públics: símptoma de la gran feina que fan i de la necessitat imperiosa de la seva continuïtat. Per això cal demanar a l'Alícia que faci el favor de criticar públicament la Bressola, que convindria obrir d'una vegada l'escola de la Costa Vermella.

No és aquesta la primera vegada que l'Alícia comet errors elementals. La seva insistència en presentar-se com a gran campiona política de Catalunya evidencia la seva debilitat extrema i manca d'autoestima. "Dime de qué presumes y te diré de qué careces", que diuen els castellans. Fent-ho demostra, però això ja es veu a simple vista, el seu poc gust i elegància: els catalans veritables mai no ens vantem de res, i menys encara dels èxits. A més, és una actitud poc intel·ligent: si quan pacta amb CiU és una gran triomfadora, el dia que CiU pacti amb ERC serà una gran perdedora?

Jaume Clotet
Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de febrer del 2012

19 de febrer 2012

El pressupostos de l’Alícia

Parelles

La política, diuen, és l'art del possible. A la pràctica això vol dir que s'ha d'estar disposat a menjar-se algun galàpet de tant en tant i, sobretot, que no s'han de tenir manies a l'hora de compartir llit. La política propicia companys de llit estranys, inesperats. En aquest sentit fa pensar una mica en aquelles comunes hippies dels anys seixanta: no es tractava de triar la parella i després anar al llit, la norma era triar el llit i després ja es veia quina parella t'havia tocat. Vull dir, res de prejudicis burgesos. Toca qui toca i endavant.

El lúcid lector ja sap en què estic pensant. Efectivament, un se'n va al notari acompanyat de fotògrafs per registrar rebuig etern a segons qui i al cap de no res es troba agafat de bracet del segons qui. No és culpa de ningú, es que la política té aquestes coses. Els polítics realment professionals són fàcils de detectar: no diuen mai mentides i no diuen mai la veritat. És l'art de la política. Estan condemnats –com els homes del temps– a anunciar avui el que passarà demà i a explicar l'endemà per què no ha passat el que varen anunciar. Ara mateix la política catalana està condicionada per un estat de cohabitació un pèl contra natura. Estem en plena política matrimonial hindú: obedient, el cavaller Artur accepta una núvia que ell no hauria triat si no fos per les circumstàncies i la pressió familiar. L'Alícia, que ho sap, se sent feliç per l'estatus aconseguit però no pot dissimular el sofriment que li causa el desdeny de l'ingrat. I és així com l'un i l'altra hauran de trobar la manera de fer-nos oblidar les febleses mútues que els han portat a aquest punt.

Aquest és el programa polític de fons de l'actual majoria parlamentària: han de convèncer la ciutadania que no sempre els matrimonis per amor tenen final feliç. Han de persuadir-nos que, com a l'Índia, els matrimonis de conveniència acordats amb el vistiplau de les dues famílies tenen millors garanties d'èxit. Els temps que corren són tan estranys i difícils que la gent està disposada a acceptar apostes contra pronòstic.

Miquel Berga Bagué
Doctor en Filología Anglesa
Professor a l’Universitat Pompeu Fabra


Article publicat a EL PUNTAVUI el diumenge 19 de febrer del 2012

16 de febrer 2012

La insubmissió fiscal

"Diem prou!", un crit de dignitat

Diem prou! Cada dia que passa està agafant més força la iniciativa d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana, Priorat, amb deu treballadors, de negar-se a acceptar l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya. Farts d'aquesta situació i de la covardia de la classe política, van decidir que a partir d'enguany iniciarien una insubmissió fiscal consistent a pagar els seus impostos de l'IVA i de Societats a un compte corrent de la Generalitat de Catalunya. Ho han expressat amb aquestes paraules:

"La situació personal -els nostres tres fills en plena infantesa- i la professional -tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils per al sector, en què no s'hi val a badar- ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin tots a l'una -miracles a Lorda!-, després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor -sanitat, educació, cultura...-, ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res. Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s'hi molt més del que se'ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d'Heribert Barrera: "Tenim pressa, molta pressa!" Ens hi juguem el ser o no ser. Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S'han acabat les reivindicacions folklòriques!. No us demanem un copet a l'espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i que ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. [...] La nostra decisió no té marxa enrere."

Com ha explicat diàfanament el Cercle Català de Negocis, els catalans patim un robatori escandalós de 22.000 milions d'euros anuals que suposa la desaparició del 40% dels impostos recaptats a casa nostra, i això no hi ha cap país que ho pugui resistir. De fet, no es tracta només de no poder-ho resistir, sinó de tenir prou dignitat per no voler-ho consentir. Aquesta és la raó per la qual convé que no pari de créixer el nombre d'empresaris i d'ajuntaments catalans -com ara els de Berga i Arenys de Munt- decidits a fer que els impostos que paguen es quedin a Catalunya en lloc de deixar que se'ls emporti un altre país. I perquè això s'agilitzi, més enllà de l'estimulant i documentada pàgina de diemprou.cat amb milers d'adherits, cal que la Generalitat faciliti les coses a l'empresariat. És molt important que els empresaris insubmisos sàpiguen que poden comptar amb la receptivitat del govern del seu país en aquest sentit. Tal com estan les coses, hauria de ser precisament el govern el més interessat a acabar amb el saqueig espanyol de Catalunya. Al capdavall, les retallades que estem patint són la terrible conseqüència de tot plegat.

I és que estem parlant d'un robatori sense parangó a Europa. Un robatori que està abocant Catalunya al caire de l'abisme amb infraestructures obsoletes i amb una degradació letal en àmbits bàsics, com ara la sanitat, l'ensenyament i tota mena de serveis socials, a més de l'anorreament de la nostra identitat i cultura i de la persecució sistemàtica de la nostra llengua amb la intenció de convertir-la en una andròmina inútil i residual. Espanya, mitjançant l'ús de la força, ens ha fet administrativament espanyols. Però sap que amb aquest extrem no en té prou. Li serveix per espoliar-nos i per enriquir-se amb els nostres recursos, però no li serveix per convertir-nos veritablement en espanyols. Per això s'enfurisma insatisfeta i es converteix en el viu retrat del subjugador que observa desolat com, per més cops que violi la víctima, només en podrà posseir el cos, mai la ment.

Victor Alexandre
Escriptor i periodista.

Article publicat al diari e-Notícies el dimecres 15 de Febrer del 2012.

07 de febrer 2012

La derrota de Carme(n) Chacón

El PSC ha de reflexionar (més)

L’aventura de Carme Chacón, que pretenia aconseguir la secretaria general del PSOE, hauria de fer reflexionar el PSC. Totes les costures del Partit dels Socialistes Catalans han saltat en un procés en què han quedat massa en evidència les grans contradiccions que fa massa temps que entelen. En primer lloc ha quedat ben clar que un català pot aspirar a liderar els socialistes espanyols sempre que deixi de ser-ne. No català en genèric, però sí català en aspiracions. En aspiracions nacionals de diferència i de normalitat, que haurien de ser justament les que definissin el PSC. Carme Chacón ha hagut de presentar la seva candidatura a Andalusia, ha apostatat del pacte fiscal que el seu presumpte partit negociava a Barcelona amb el govern d’Artur Mas i ha abdicat de qualsevol reivindicació federalista, que ha estat substituïda per una timidíssima apel·lació a la “diversitat”. Fins i tot, llançada de ple a la recta final de la campanya, s’ha estimat més presentar-se com a Carmen, perquè a Espanya la “diversitat” no arriba tan lluny.

Però tot això no només vol dir que un dirigent del PSC només pot aspirar a liderar el PSOE si renuncia als trets bàsics d’identitat del seu propi partit. Vol dir també que el PSC ha construït un PSOE fals. Un quimera feta a base de voluntarismes interns i d’aparences externes. El PSOE, tal com ha recalcat Alfredo Pérez Rubalcaba després de guanyar el congrés, no és una “federació de partits”, sinó un “partit federat”. El problema –el problema per als socialistes catalans– és que ells no es presenten com a la federació catalana del PSOE sinó com un partit federat, justament allò que rebutja el nou secretari general. I el problema també és que el PSOE es comporta com a partit únic i que les pretensions diferenciadores que els socialistes catalans van aprovar al seu darrer congrés s’aigualeixen quan els seus membres arriben a Madrid.

Tot això ha quedat en evidència en el darrer congrés de Sevilla. Com també s’ha evidenciat que el PSC hauria patit encara més del que patirà ara si Carme Chacón l’hagués guanyat. La nova secretaria general del PSOE hauria encarrilat les pretensions diferenciadores del PSC. Els socialistes catalans haurien hagut de sacrificar-se per no contradir ni debilitar la que hauria estat la nova líder del socialisme espanyol. Massa contradiccions i massa sacrifici. I encara, al remat, ha quedat ben clar que el PSC compta molt poc dins el PSOE. Ni poden ser diferents ni hi pinten gran cosa. Tot això no mereix una reflexió?


Vicent Sanchis
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 6 de febrer del 2012

06 de febrer 2012

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 2 de febrer proppassat es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la quarta conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"Els Museus de Sabadell "

(Museus d'Història i d'Art, Institut de Paleontologia, altres aspectes del patrimoni i de les institucions culturals de la ciutat)

La conferencia fou desenvolupada per en Miquel Crusafont i Sabater, ex director del Museu d’Història de Sabadell. Doctor en Història i en Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’acte s’havia de celebrar al Casal Pere Quart, però l’Ajuntament va decidir tancar tots els locals Municipals, per por d’una gran nevada. Cap servei meteorològic, ni d’emergències de la Generalitat ho havia previst. Tampoc la ràdio o la TV van donar cap avís d’emergència per la zona de Sabadell. Tot allò que no depenia de l’Ajuntament va funcionar amb absoluta normalitat i sense cap incidència.

Dit això, tot seguit podeu llegir un resum de la seva documentada i brillant exposició, palesada pels llargs aplaudiments dels assistents:

Sabadell ha disposat d’un llegat artístic, industrial i cultural de primer ordre, que supera amb escreix a la majoria de les ciutats europees semblants. També disposa d’un magnífic potencial humà, que ha bastit una societat civil, amb una gran força creativa. En ells llargs i foscos anys de la postguerra, fou capaç de superar la guerra civil, la invasió franquista i la dictadura falangista. Amb l’adveniment de la democràcia, es va propiciar un enfortiment del poder polític en el si de la societat sabadellenca. Aquesta situació, per si mateixa, no seria pas negativa, si la ideologia imperant durant tots aquest anys no hagués estat intervencionista ni sectària, fet que desgraciadament es va produir. Si a això hi afegim a més la mediocritat dels dirigents polítics i de la gent que els envolta, entendrem perquè a Sabadell s’han perdut tantes oportunitats i s’ha malbaratat el patrimoni intel·lectual, històric i humà. El panorama museístic de Sabadell, n’és el trist paradigma.

Sabadell s’ha salvat del naufragi intel·lectual, principalment gràcies a les Entitats i al seu teixit associatiu, que amb moltes dificultats i entrebancs, han emprès pel seu compte ─lliures de la tutela política─, una sèrie d’iniciatives que han reeixit i que ens porten l’esperança de que podrem superar aquesta situació d’apatia i desori per part dels polítics de torn. Una mostra en poden ser: l’Institut de Paleontologia, el Museu del Gas, el Teatre del Sol i el de Sant Vicenç, l’Orquestra Simfònica i els Amics de l’Òpera, son el millors exemples d’aquestes activitats, fetes per un grapat de persones que, esmerçant esforços i detraient hores del seu temps lliure, han portat a terme un treball ingent per fer que aquestes i d’altres iniciatives, no deixin la ciutat orfe del seu patrimoni cultural.

Sabadell necessita recuperar el passat, per poder construir un referent de cara l’exterior i de cara el futur. Aquesta és la única forma que tenim per reafirmar la nostra personalitat i evitar ser un suburbi de Barcelona.

02 de febrer 2012

L'estigma de ser català

Carme Chacón, contra Catalunya amb "uñas y dientes"

Sembla mentida els extrems a què pot arribar l'autoodi quan ha perdut el sentit del ridícul i esdevé esperpent. Carme Chacón ─Carmen de España, a Olula del Río─ s'esforça nit i dia per ser més espanyola que els espanyols i prega, si us plau, que no li tinguin en compte l'enorme xacra d'haver nascut a Catalunya. Al capdavall, ningú no tria el seu lloc de naixement i ella, que com aquella “aceituna”, és “española como ninguna”, si hagués estat consultada, mai no hauria triat Catalunya. Ara, per tant, per culpa d'aquell infortuni ─perquè realment no pot ser qualificat de cap altra manera el fet de néixer a Catalunya─, no té altre remei que fer-se perdonar els orígens. En aquest sentit, el seu comportament recorda força el de les dones que, en aspirar a un càrrec de relleu en una societat masclista, es veuen obligades a demostrar que són millors que els aspirants masculins. Aquest és el motiu pel qual, conscient de l'estigma que suposa ser català, Chacón fa mans i mànigues per demostrar més espanyolitat que el seu rival. I és que ho té molt difícil. D'una banda, perquè no transmet la més mínima intel·ligència política i tot el que diu es pot resumir amb la paraula buidor. De l'altra, perquè és catalana. De fet, aquest és un llast tan gran que s'hauria de produir una conjunció astral màgica perquè assolís la secretaria general del PSOE. I encara que això s'esdevingués, caldria un miracle perquè pogués materialitzar el seu somni de ser presidenta d'Espanya. Per si de cas, però, ella ja fa temps que es passeja per aquell país cantant i repartint floretes en qualitat de Carmen la de Ronda.

Una d'aquestes floretes la va llançar el passat 20 de gener des del Diario de Sevilla sota el títol "Carme Chacón: contra el pacto fiscal a Cataluña":

"He combatut amb “uñas y dientes” la proposta de pacte fiscal que defensa CiU, entre altres formacions nacionalistes. Sota aquesta denominació, aquestes formacions pretenen emmascarar l'adopció del concert econòmic per a Catalunya. Fórmula que sempre he rebutjat."

No es pot ser més patètic, certament. Però ja hem dit que l'autofòbia catalana, que és la minyona de la catalanofòbia, no té sentit del ridícul ni res que se li assembli. Carme Chacón és una catalana que titlla de nacionalistes els qui no abracen la seva doctrina nacionalista espanyola, una catalana que lluita perquè Espanya continuï robant 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya i una catalana que afirma que ha combatut i que combatrà amb “uñas y dientes” tota fórmula que pretengui acabar amb aquest robatori, cosa que coincideix perfectament amb el que deia el seu company d'autoodi i de partit Miquel Iceta el 15 de juny de 2010, des dels micròfons d'Onda Cero. Iceta ja emprava el mateix terme bèl·lic per expressar el rebuig dels socialistes als qui defensem els drets i les llibertats nacionals de Catalunya: "Combatrem l'independentisme". Els nacionalistes espanyols són així d'agressius i de bel•licistes. Es comprèn, doncs, que la senyora Chacón se sentís tan realitzada al capdavant de les forces armades espanyoles. No és aquesta la màxima aspiració d'un espanyolista, dirigir els tancs a què al·ludeix el punt número 1 de l'article 8è de la Constitució espanyola?

En la cursa per la secretaria general del PSOE, per altra banda, s'ha produït un fet altament il·lustratiu del grau de catalanofòbia espanyola i de la necessitat catalana de tallar com més aviat millor tota relació amb Espanya que no sigui d'igual a igual, de nació a nació, d'Estat a Estat. El fet en qüestió té a veure amb l'inici de la campanya de Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots dos van començar-la a Andalusia, però només Chacón s'ha justificat i ha apel·lat a la seva sang tot remarcant que el seu pare, Baltasar Chacón, va néixer a Olula del Río, Almeria. Rubalcaba, en canvi, que és de Solares, Cantàbria, no n'ha tingut cap necessitat. De fet, a ningú no li importa on van néixer els pares i els avis de Rubalcaba perquè ell sí que és espanyol i, consegüentment, si anant a Andalusia no s'ha mogut del seu país, quina importància té que comenci la campanya a Andalusia, a Cantàbria o a Extremadura? Només un estrangera com Carme Chacón necessita justificar-se. I les raons són dues: perquè és catalana i perquè ningú no entén que un polític estranger vulgui ser president del país veí en lloc de ser-ho del seu.


Victor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 2 de Febrer del 2012