La primavera catalana

No tan sols els polítics catalans veuen que la situació a casa nostra és irreversible. També altres polítics com Iñaki Anasagasti, veuen que els anhels de Catalunya per assolir un Estat propi son antagònics amb les prevencions i traves que hi veuen els espanyols. Per això parla de l’hivern de la política espanyola i que jo contraposo amb la primavera catalana que s’albira amb el pacte CiU-ERC. Si llegim els motius del Sr. Anasagasti que ha escrit en el seu Blog, comprendrem molt millor aquestes sensacions. 

 Feliç ANY NOU !

Ha arribat l'hivern a la política espanyola

Feia temps que en el viatge a Madrid el comandant de l'avió no ens deia el que ens va anunciar aquest dimarts: "Senyors passatgers. L'aeroport està totalment cobert per una boira molt espessa, però no s’alarmin, tenim una hora de combustible i els informo que utilitzarem per aterrar el pilot automàtic ". Glup!.

Doncs una cosa així succeeix amb la política a Madrid. Que aquesta no existeix. Només hi ha pilot automàtic. La boira ho tapa tot, tenim poca gasolina i més que un govern és un pilot automàtic que funciona posant en el tauler un NO com una casa. El PP no admet ni una esmena a res, s'incompleix flagrantment el programa electoral, Madrid està de cap per avall, les cues de l'atur creixen, els menjadors de Càritas són més visitats que el Crist de Medinaceli en el seu moment, no hi ha diàleg polític, i tot és piconadora, guillotina. No m'estranya gens que una gentada compri loteria com a bojos. Al senat fins i tot els d'Amaiur han comprat loteria del PP, i aquests d'Amaiur i tots de tots. Jo tinc loteria de Villaviciosa, de Zamora, de Lugo, d'Algesires, d'Eibar i no sé de quants altres llocs. I a la recíproca vaig portar un talonari de cent números del Batzoki de Matiko i en un moment el vaig vendre com si ho regalés. Coses de l'hivern en què vivim.

I avui, Artur Mas ja és president de la Generalitat amb el suport d'ERC, i la inhibició en gairebé tot del PSC i l'agressivitat manifesta del PP, que és la força catalana. Per tot això per a mi la gran notícia de la dècada, no de l'any, és el canvi d'actitud política de CiU. El seu afartament ha fet que la seva política avui sigui irreconeixible amb la seva política d'ahir. Res a veure. I la conec molt de prop.

Per això parlo de l'hivern de la política espanyola. I a l'hivern plou, fa fred, neva, hi ha inundacions, gelades, calamarsa, núvols baixos, molt fred i el temps esdevé desagradable. És l'evidència que s'anuncia després del debat d'investidura català, però no per a Catalunya, sinó pels que encara somien amb Madrid com a seu olímpica.

Per què s'ha arribat a això?. Perquè a Madrid no hi ha polítics seriosos, sinó patriotes espanyols i molta gent que no tenen ni idea de res, una incultura oceànica, la creença que Madrid i el Reial Madrid és Espanya, i un rei que envia targetes de Nadal només en castellà, mentre riu com un babau i té a la seva dona més farta que als catalans.

Hem de convenir que això neix fa 34 anys després d'una mala negociació constitucional de Miquel Roca el 1978. Ponent constitucional va valorar més la seva glòria personal que era passejada cada any amb Peces Barba, Gabriel Cisneros i Solé Tura que una Catalunya que hauria d'haver apostat per la figura del Concert, i consagrar clarament la distinció de nacions i regions dins d'un estat plurinacional . Avui Miquel Roca calla però és un dels grans responsables de la manca de benzina per al motor del cotxe català. I si es vol fer una anàlisi seriosa del que ha passat, no s'ha d'obviar aquesta dada que té nom i cognom. Menys glòria per a qui no la mereix.

Però dit això, cal assenyalar que el 1978 hi havien només dues demandes d'autogovern. La basca i la catalana que van ser aigualides per pressió militar i generalitzat el procés amb el cafè per a tothom, amb la LOAPA, amb el nul desenvolupament autonòmic per donar com a resultat un estat autonòmic espanyol car, malgastador i inviable. Però han estat el PP i el PSOE els responsables d'aquest Frankenstein. No nosaltres.

Davant d’això Maragall va proposar la reforma de l'estatut català que Zapatero va dir que assumiria en la seva totalitat. No ho va fer i el Tribunal Constitucional, format per magistrats elegits pel PP i el PSOE, va deixar l'estatut irreconeixible en les seves apostes identitàries. Una més. Un Tribunal Constitucional que és un àrbitre casolà i deixa Catalunya sense el degut finançament i amb el consegüent ofec econòmic. Davant d’això el debat va derivant perquè a Madrid només troben burla, incomprensió, animositat, manca de visió política i de reconeixement del que fins llavors havia fet CiU en els moments dels grans reptes. I es produeix la desafecció i com a conseqüència d'ella una immensa manifestació en la celebració de la Diada, cop de porta de Rajoy a Mas, eleccions anticipades i un parlament sobiranista català que posa data a un referèndum i decideix anar creant instruments d'estat per afrontar no només la crisi sinó la possibilitat de navegar sols pel món, tot i les pressions europees, empresarials, i polítiques de tota mena.

I és que Espanya, senyors de Madrid, té un problema i el problema no és Catalunya, ho són vostès que han agreujat aquesta desafecció, aquesta separació, aquesta recerca d'un camí propi d'una Catalunya que com em va dir Cavero en relació amb la impossibilitat d'una Navarra incorporada a la CAB, "perquè té frontera, graner i dimensió de país independent".

Aquest divendres hem tingut un debat a la televisió ETB Rafa Lareina (Amaiur), Ramón Rabanera (PP), Javier Lasarte (PSE) i jo. L'argumentació del PP, aquí i a Madrid és la mateixa. No es pot trencar la cohesió de la societat catalana amb aventures i la decisió final recau en tot el poble espanyol, no en la decisió dels catalans a diferència del que passa al Quebec i a Escòcia. És a dir, perquè no hi hagi ruptura ni esquerda de la cohesió, la minoria unionista ha de manar sobre la majoria catalana o catalanista. I com els catalans són menors d'edat, que votin per ells tots els espanyols.

Per això parlo de l'hivern de la política espanyola, perquè una cosa molt profunda s'ha trencat i em fa l’efecte que serà per sempre. Però a l’hora cal parlar de la primavera de la política catalana. Ja res serà igual. Ja hi ha molt català mitjà que veu possible un nou estatus que no es quedi circumscrit a un pacte fiscal, i hi ha molt europeu que sap que tot i les pressions dels amics de Margallo i de les “boutades” d'aquest, una Catalunya europea és possible . I en això estan i en això estem.

Zorionak Artur Mas i Zorionak a Catalunya!.

Iñaki Anasagasti

Senador per Biscaia

Article publicat al seu Blog el 25 de desembre del 2012 (Traduït del castellà)

Felicitació de Nadal

Ens havíem plantejat publicar una felicitació nadalenca de les que volten per la xarxa, per desitjar als nostres amics unes bones festes, però en llegir el magnífic article que ha escrit en Quim Torra, i que ens ha fet espurnejar els ulls, hem preferit publicar-lo al nostre Blog en lloc de la típica felicitació nadalenca. Si molts de nosaltres poguéssim escriure com ell, segur que també ens vindrien al cap els nostres avantpassats, avis, oncles o pares que, des de la seva senzillesa i humilitat, varen treballar i lluitar per fer una Catalunya més lliure i pròspera i que també potser van somiar que arribessin uns moments com els que ara estem vivint. Per ells ara no podem defallir i tots junts hem d’aconseguir portar a Catalunya a esdevenir una Nació lliure i amb un Estat independent dins d’Europa.

Bon Nadal a tothom i que el 2013 sigui el començament d’aquesta alba de llibertat que reclama l’escriptor i que nosaltres també desitgem.

Bon Nadal de Llibertat

Tota una vida cosint i treballant, de dia i de nit, al portal de l’entrada de casa o a la llum d’un quinqué, amb les butxaques de la bata sempre plenes de fils i agulles i botons i cintes de colors que s’enredaven amb caramels i regalèssies, anissos i pegadolces, les llaminadures que tenia sempre a punt per quan els néts arribaven a veure-la, perquè ells sempre sabien que en aquelles butxaques de l’àvia hi havia una muntanya de tresors que els estaven esperant.

Va néixer l’any 1907, la primera filla d’una família de pagesos arreglats, amb casa al carrer d’en Joli (avui Anselm Clavé), de Santa Coloma de Farners. Una casa amb eixida i cort, on s’hi matava porc i es desplomaven els pollastres i les panotxes de blat de moro penjaven del sostre, assecant-se al sol, daurant-se veient passar el temps. Com tantes noies de la seva edat, la Maria, sortint de l’escola, anava a cosir. Calia fer arribar diners a casa i els seus pares la van enviar a aprendre de modista a Santa Eulàlia del Passeig de Gràcia de Barcelona, una de les cases de moda de més prestigi aleshores. La Maria cosia i feia patrons i emprovava els seus vestits a les senyores que vivien en aquells pisos enormes de l’Eixample, una mica tocades i posades. Treballava dissabtes i diumenges, i al vespre, quan la botiga tancava, la Maria se n’anava caminant fins a la casa dels seus parents, on vivia. S’allitava d’hora, i a la seva habitació, entre vetes i fils, retalls i mocadors de fer farcell, gases i cremalleres, la Maria es posava a somniar amb els seus pares i germans, amb les seves amigues que havia deixat enrere i amb aquell xicot, morè i espavilat, que un dia, a la Festa Major, li va fer reservar en seu quadernet tots els balls de la nit.

Així anaren passant quatre anys, i només el dia d’inauguració de la Fira de Santa Llúcia, quan s’obrien les parades de la catedral, i els pastors i els àngels i la molsa i el suro i el Nen Jesús ocupaven els seus llocs de cada any, aleshores aquell dia les modistetes de Barcelona feien festa grossa, i és conegut que els estudiants i dependents les empaitaven, en va, perquè elles estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred -i les protegien d’algun pessic impúdic-.

Després, la Maria va tornar a Santa Coloma. Ja no s’hi mouria mai més. La seva arribada fou un triomf espectacular. Tothom volia fer-se els vestits amb aquella modista que portava els dissenys més avançats i à la page de la capital. Però la Maria, que no sabia fer una altra cosa, va seguir treballant i treballant.

Es casà amb en Domènec, millor dit, en Mingo. Ell feia algunes feines a la impremta i també exercia de barber, que compaginava amb la botiga de perfumeria i papereria que havia obert. Aviat arribaria la Carme, la primera filla, nascuda el mateix 14 d’abril de 1931, guanyant-se les poques pessetes que el Govern del President Macià va concedir a tots els recent nascuts aquell dia. En Mingo, republicà, semblava haver triat la data expressament.

Després va esclatar la guerra del desastre nacional. En Mingo va ser reclutat. La Maria va haver de començar a negociar amb els béns i materials de la botiga, que intercanviava per verdures i fruites. O el que fos. Amb la desfeta, el seu marit va ser tancat en un camp de la Catalunya Nord. La travessa del pantà franquista la va fer la Maria treballant i treballant. Com tothom. La Maria seguia cosint i cosint, amb les butxaques plenes de fils de tots colors. Fins i tot quan va arribar la primera tele en blanc i negre, la Maria es passava tota l’estona que durava el programa que fos cosint. No es va jubilar mai. La veieu sempre remenant una olla o sargint uns mitjons amb el taló foradat.

Mai no va queixar-se ni una sola vegada, mai no va donar un no a ningú per resposta, mai no va deixar de tenir un somriure a punt per a qualsevol que el necessités. Tampoc mai no va dir ni una paraula en castellà perquè no el sabia. Despistada i discreta, sense temps per gairebé res que no fossin els seus patrons i els seus didals de cosir, fugint de cap protagonisme, la Maria va viure una vida de treball tenaç i inesgotable, però en mig del qual la seva senzillesa, la seva bondat i la seva alegria natural van il·luminar sempre tots els que la van conèixer. Era prodigiós: només acostar-t'hi et feia sentir bé.

La Maria Garriga, la meva àvia, ha estat la millor persona que m’he trobat a la vida. Mai ens va renyar, però no per res, sinó perquè era impossible enfadar-se amb ella. En cada moment sabia trobar una paraula amable de consol, o callava perquè no hi havia res a dir. El silenci de l´àvia també et feia companyia, com si una dolça pau t'abracés. L’horroritzava donar feina o que algú es preocupés per ella. Estava contenta si nosaltres estàvem contents. En tenia prou amb ben poca cosa, gairebé res. Va estimar i va ser molt estimada, sense adonar-nos-en, ni ella ni nosaltres. Els seus néts l’adoràvem, i encara ara la veig amb una bosseta d’anissos a la mà o durant una Festa de Reis, aguantant-me el fanalet, mentre jo li posava la meva mà a la seva butxaca per trobar el meu tresor. Tampoc no es necessita gairebé més que això per recordar a algú per sempre.

I en aquest Nadal que tot és alegria pel futur que ens espera, us convido, amics lectors, a que recordeu a tots els que han fet que avui siguem aquí, a l'alba de la nostra llibertat.

Bon Nadal a tothom.

Quim Torra
Advocat i editor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 20 de desembre del 2012

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 13 de desembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la tercera conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“L’economia catalana sense Espanya”

La conferencia fou desenvolupada pel Sr. Modest Guinjoan, Doctor en Economia per la UAB i autor del llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”. El conferenciant fou presentat pel també economista Dr. Joan B. Casas, Degà del Collegi d’Economistes de Catalunya, que feu una extensa i completa biografia de la carrera docent i professional del Sr. Guinjoan.

Tot seguit oferim un breu resum de la documentada i brillant exposició del Sr. Modest Guinjoan, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència que varen omplir a vessar la sala d'actes:

El conferenciant va començar la seva exposició dient que Catalunya en aquests moments es troba en una cruïlla de camins: un pot portar-nos cap a la independència i l’altre cap a la submissió a Espanya. Si escollim el primer camí, hem d’admetre que és un camí sense retorn i n’hem d’assumir les conseqüències. Una d’elles serà sens dubte un possible boicot comercial, i que va ser l’eix central de la seva exposició. Malgrat tot, abans de veure quins serien els seus efectes, va convenir que Catalunya té un potencial econòmic, industrial i social capaç de superar qualsevol entrebanc en aquest camí.

Per bé o per mal, moltes de les noves adscripcions a l’independentisme es deuen a raons econòmiques. Amb tot, encara hi ha qui que, precisament per raons econòmiques, encara dubta sobre la viabilitat econòmica d’un estat català independent. Malgrat les opinions d’acadèmics de prestigi (i ara polítics) com el conseller Mas Colell o del ex-economista del FMI i professor de Harvard, Kenneth Rogoff en favor d’aquesta viabilitat, la reacció dels empresaris és bàsicament de por, amb tres arguments bàsics: poden quedar fora de la Unió Europea, els espanyols trauran els tancs i segurament no vendrem a Espanya.

Tot seguit i fent referències molt concretes al llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”, que el Sr. Guinjoan va escriure en col·laboració amb en Xavier Cuadras Morató, professor titular del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, el conferenciant va explicar que els autors en el llibre han fet un exercici de simulació, amb dades econòmiques a la mà, per demostrar que, tot i que es produís un dur boicot per part dels consumidors espanyols als productes catalans, Catalunya hi sortiria guanyant gràcies a la desaparició del dèficit fiscal.

Aprofundint en el en el cas concret dels efectes d’un possible boicot als productes catalans per part d’un mercat espanyol ressentit pel procés d’emancipació català, el conferenciant va desgranar tots els escenaris possibles que afectarien Catalunya, considerant que hi ha moltes circumstàncies que no podem prendre en consideració. És un procés que tindria moltes incerteses, sobretot derivades del tipus de transició que hi hagués, que tindria repercussions econòmiques. Aquests escenaris són pràcticament impossibles d'estimar d'una manera mínimament rigorosa. En canvi, el dèficit fiscal és conegut, i hem mirat la repercussió comercial que pot tenir si hi ha un boicot, que és una amenaça de la independència, i l'hem intentat quantificar. Per exemple si Catalunya no fos acceptada a la UE, les conseqüències per a l'economia catalana podriren ser que això dificultaria les exportacions a la resta d'Europa, sense cap mena de dubte, però no d'una manera enorme. Hi ha molts països tercers que tenen avantatges comercials que fan que siguin competitius a Europa, però evidentment és un escenari indesitjable. El nostre principal mercat, després d'Espanya, és Europa.

A continuació va establir una hipòtesi de un boicot del 40/20, es a dir que els consumidors espanyols fessin un boicot del 40% en vendes al consumidor i 20% a empreses, encara que sembla que això és tirar llarg doncs difícilment s'arribaria a aquest nivell. L'impacte d'un boicot així podria fer caure un 6% el PIB, però que es veuria compensat àmpliament per la reducció d’un 8% del dèficit fiscal. D’altra banda cal considerar que les empreses competeixen en els mercats que poden i en aquells en què tenen capacitat per implantar-se. El mercat espanyol és un mercat tradicionalment molt important, però també és cert que està perdent pes relatiu en la cistella de clients de les empreses catalanes, i això és normal en un procés de globalització i d'integració europea com el que estem vivint.

Per acabar el Sr. Modest Guinjoan va arribar a la conclusió que el boicot no seria tan greu com ens podríem pensar, ja que al seu parer no podria ser molt llarg en el temps i que es centraria en una sèrie de productes, no en tots, i per a moltes persones podria tenir una durada relativament curta. Depèn molt del tipus de transició política que hi hagués: si fos una decisió molt majoritària a Catalunya, que fos acceptada a Espanya amb resignació, amb una negociació política entre els dos governs i la UE, potser tindríem una situació a la txecoslovaca en què hi hauria antipaties durant un cert temps, però no hi hauria un daltabaix en termes comercials. D’altra banda, també va treure valor al típic argument unionista contra les reclamacions per reduir el dèficit fiscal català contraposant-lo a un superàvit comercial en un context de mercats oberts com l’actual. Finalment va donar dades concretes de la creixent obertura de l’economia catalana al mercat no espanyol, fet que afavoreix la disminució de l’esmentat boicot hipotètic espanyol contra Catalunya.

Al final es va fer un animat col·loqui entre els assistents i el dos economistes presents a la sala i als que van acomiadar amb grans aplaudiments.

La Norma està emprenyada

La cimera que van celebrar els partits polítics catalans, convocada pel president Artur Mas, per parlar de l’atac al nostre sistema educatiu, va ser molt positiva. Lluny de dividir Catalunya, tal com pretenien des de Madrid, l'actitud del govern espanyol està unint com mai els partits catalans. Son 107 contra 28, es a dir 80% contra 20%. Si això no és majoria senyor Wert pleguem: l’objectiu de la seva reforma, no és pas millorar la qualitat de l’ensenyament, del que es tracta és de reformar ideològicament l’escola catalana i la immersió lingüística. Francesc Homs, ha dit també que la reforma plantejada pel ministre Wert és “una reforma constitucional encoberta”. Per tot això la nostra Norma havia de dir-hi alguna cosa, no podia callar i prou, i ara se’ns presenta emmurriada i ens diu “NO ENS TOQUEU EL CATALÀ”. El President Jordi Pujol, escriu un article molt interessant sobre aquest important tema que tot seguit podeu llegir.

El nucli dur del catalanisme

Del catalanisme o del nacionalisme català. Dues expressions equivalents. O, per dir-ho en termes més discursius de la reivindicació catalana, de mantenir la seva identitat i de disposar dels instruments polítics, econòmics i institucionals per a conservar i desenvolupar la seva personalitat pròpia. Generalment, plantejat en un marc espanyol on això sigui possible. Ara amb el dubte per part de molts de si realment això és possible. Però sigui quina sigui la formulació política i institucional que finalment es propugni proposar o establir, cal recordar quin és el nucli dur del moviment de reivindicació catalana des de la segona meitat del segle XIX. És la llengua i la cultura. I la memòria i la consciència històriques. També l’economia. També la política. Però el desencadenant primer i principal han estat la llengua i la cultura. Hi ha nacionalismes basats en la religió, o en l’ètnia o la raça, o en la geografia i la distància. O només en l’economia. No és el cas de Catalunya. El nucli dur del moviment català és sobretot la llengua.

Avui no tothom parla català a Catalunya, com sí que era el cas l’any 1900. Però continua sent el que li confereix personalitat pròpia. També li dóna personalitat que hi hagi una bona, molt bona, convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants. O més exactament entre catalans catalanoparlants i catalans castellanoparlants. Que uns i altres hagin fet seva la formulació catalanista –indiscutida des de fa més de seixanta anys– que «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya». En un país que es va formar durant segles entorn de la llengua catalana, que ha evolucionat, però que no ha perdut els fets que el fan diferent, que són la llengua pròpia, la cultura i la consciència lligades a aquesta llengua, la seva memòria. Incorporant-hi una altra llengua, a causa, sobretot, de la vinguda a Catalunya de molta gent castellanoparlant, amb un alt grau d’integració social, humana i de consciència.

Avui, per tant, podríem dir que el que confereix caràcter diferencial a Catalunya és el català, la bona convivència de català i castellà, i de catalanoparlants i castellanoparlants. De fet, que continuem essent i volem continuar essent. En la línia d’una altra afirmació també dels anys seixanta, «Catalunya, un sol poble». Però això requereix el manteniment del català. Com a llengua també a l’abast de tots els catalans, és a dir, de tots els que viuen i treballen a Catalunya. I com a llengua respectada i valorada.

Amb tot això durant els darrers trenta anys hem arribat a construir una societat catalana que ha funcionat bé. I en què tothom, o la molt gran majoria de la gent, s’hi ha sentit còmode. Hi han contribuït diverses coses. Una d’elles, l’estat del benestar. Una altra, una societat oberta i participativa. També la convivència lingüística i social. I això ha estat un dels objectes de la immersió lingüística. Que sempre ha estat en el punt de mira de sectors polítics, socials i ideològics molt importants a Espanya. I més ara, més que mai. Ara, per una banda, creuen que ens poden destruir. Però, per l’altra, també veuen que ara la reivindicació catalana és molt potent. Per l’altra, també s’adonen que tot el sistema institucional espanyol, i no només l’econòmic, de dalt a baix, està en crisi.

Però en el plantejament de xoc frontal destructiu propi de sectors que des de fa ben bé quatre o cinc anys dominen la política espanyola, això encara exalta més la seva agressivitat. I la seva voluntat de neutralitzar definitivament, de residualitzar i d’escombrar allò que veuen com una anomalia, com un cos estrany que fa nosa. I això és Catalunya no entesa com el que el llenguatge franquista l’anomenava una “peculiaridad” o una “lengua vernácula”, sinó com un país de debò de cap a peus. I que té com un fet molt determinant la llengua catalana, un fet que significa arrels fondes de passat, estructura mental i cultural, eina de respecte, de convivència i integració. El català, més que mai, no és només allò que n’hem dit el nucli dur del catalanisme. És el nucli dur de Catalunya. El que més garanteix la seva continuïtat en el temps, el que més reclama per part de tothom un esforç de convivència i de respecte. En benefici de castellanoparlants i catalanoparlants. En definitiva, de Catalunya.

Per assegurar tot això, fa més de trenta anys es va implantar la immersió lingüística a les escoles. Que en tots sentits ha estat un èxit. Perquè ha permès que el català no quedés ofegat. Ha permès assegurar que el català fos de coneixement general per part de tota la gent de menys de quaranta o quaranta-cinc anys, i assegurar la barreja de la població infantil (no solament catalans i castellans, sinó de totes les procedències). I que ha complert el compromís que a Catalunya tots els escolars coneguessin bé tant el català com el castellà (que va ser un compromís molt principal del govern de Catalunya ja des del primer moment). I el cert és que el mateix Ministeri d’Educació ha dit repetidament, oficialment, que el coneixement de la llengua castellana per part dels escolars catalans no és inferior al dels estudiants del conjunt de l’Estat. I si bé és cert que hi ha hagut alguna queixa, molts poques, de pares que voldrien escoles totalment castellanoparlants –per tant, la segregació del sistema escolar–, també ho és que n’hi ha hagut, també molt poques, de pares que les voldrien només en català. I això també segregaria. No és el que convé a la societat catalana.

El català, dèiem, és el nucli dur de la reivindicació de Catalunya com a país, com a personalitat col·lectiva. I la immersió és una eina molt principal de creació de cohesió i de convivència. Per això sempre s’ha advertit que l’atac contra la immersió, per més bé que s’adornés, representava una línia vermella per a Catalunya. A no traspassar. Perquè es veu d’una hora lluny que l’objectiu seria mirar d’anar arraconant el català. Que, repeteixo, és un fet determinant de la identitat catalana.

Per això ja fa molts anys, i repetidament, la Generalitat i quasi tots els partits polítics catalans han dit sempre que ha calgut que la immersió lingüística era una línia vermella a no traspassar. Perquè afecta un dels elements més essencials de la personalitat de Catalunya, i de la política de cohesió i de convivència de Catalunya. I de progrés social i cívic. Que el Tribunal Constitucional va validar l’any 1994, però que darrerament un altre Tribunal Constitucional de “dudosa constitucionalidad” ha invalidat. I ha obert la porta perquè, en aplicació de la política que ara s’imposa en els cercles dominants de Madrid, s’engegui una operació amb la idea de veure si ara acabem amb aquesta anomalia –segons ells– que és el català. Amb arguments, un to i unes actituds de molts anys enrere i que ens pensàvem que havíem superat. I als quals ara caldrà oposar-se, amb mentalitat com sempre convivencial i integradora, però amb rotunditat.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí núm. 320 del CEJP del 12 de desembre del 2012

Antoni Farrés (in memoriam)

Antoni Farrés (1945-2009), fou un històric dirigent del PSUC i ICV i alcalde de Sabadell durant 20 anys després de guanyar les primeres eleccions municipals de la democràcia. Va tenir un paper clau en el municipalisme català i prova del seu perfil polític transversal va ser la seva bona relació amb l'expresident català Jordi Pujol i el seu càrrec com a assessor de la conselleria de Governació quan el democratacristià Josep Antoni Duran i Lleida era conseller. Aquest record ve a tomb si llegim l’editorial d’avui del diari LA VANGUARDIA on analitza l’estil de govern municipal de l’actual alcalde de Sabadell en Manuel Bustos i el compara amb que va mantenir el malaguanyat Toni Farrés durant la seva vida al servei de Sabadell. Toni t’enyorem ! Llegiu tot seguit l’editorial complet.

L'alcalde de Sabadell

Ha passat una setmana i mitja des que va sortir a la llum el cas de corrupció a l'Ajuntament de Sabadell, en el que es troba imputat el mateix alcalde, Manuel Bustos. En aquests dies han anat apareixent diferents informacions relatives a aquest cas. Així s'ha sabut que, a més de suposades concessions irregulars d'obres del consistori ─previ pagament d'un dipòsit de 120.000 euros, més el 3% de l'import de la licitació, si s'obtenia─, el jutge investiga si hi va haver frau de recursos públics relacionats amb el Pla E afavorit pel govern Zapatero. També s'estan analitzant presumptes irregularitats en la concessió de serveis funeraris i en el contracte d'escombraries. Així com també les presumptes pressions que van exercir Manuel Bustos ─"cal col·locar", ordena l'edil en una conversa telefònica─ i Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, sobre l'alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez, perquè contractés sigui com sigui a una ex-alt càrrec del tripartit.

Centenars de converses telefòniques intervingudes estan en poder del Jutjat d'Instrucció número 1 de Sabadell. I són aquests materials, entre d'altres, els que han impulsat el jutge a fer fins a dotze detencions i imputar en la causa a 26 persones. En tot moment, Manuel Bustos ha reiterat que mai va participar en cap trama de corrupció urbanística ni de cobrament de comissions. I, òbviament, només la Justícia pot corroborar, o no, les seves afirmacions. Però és també un fet incontestable que, després de la seva declaració de diumenge passat, el jutge el va mantenir imputat per delictes contra l'administració, tràfic d'influències, omissió del deure de perseguir delictes i malversació de cabals públics. En aquestes circumstàncies, Bustos va convocar dimarts una roda de premsa per anunciar que deixava l'alcaldia "per uns dies", nomenant el seu número dos, Joan Carles Sánchez, fins ara tinent d'alcalde de Presidència, com a alcalde accidental de Sabadell. Bustos va recórrer a aquesta fórmula, sense renunciar al càrrec, com si se’n anés de vacances.

La resolució judicial de l'operació Mercuri, que així s'anomena el cas que ens ocupa, pot demorar molt. La ciutadania es pregunta què passarà mentrestant. Està clar que Sabadell, cinquena ciutat de Catalunya, no pot entrar en una situació d'interinitat. S'ha de mirar cap a un futur millor, sense ombres. La situació és prou complexa com per supeditar el bon govern municipal a qüestions personals. I és clar també que de les converses de Bustos s'infereix un estil de govern personalista i un exercici del poder no exempt de rivets grollers o sòrdids, que de vegades sembla més proper a les maneres caciquils que al rigor procedimental democràtic. Tampoc afavoreix el perfil de Bustos que mantingués en càrrecs públics, o amb molta influència en l'administració municipal, a familiars directes com el seu germà Francisco (regidor d'Espai Públic), la seva companya sentimental Montserrat Costa (cap de Presidència de l'Ajuntament) o el seu oncle Melquíades Garrido, imputat pel seu paper en els fets investigats. Es pot adduir que això succeeix en altres corporacions. Però no que sigui desitjable. I menys encara a Sabadell, on Antoni Farrés, antecessor en el càrrec de Bustos, va observar durant vint anys una conducta irreprotxable que li va comportar l'afecte ─i el vot─ de sabadellencs de tota condició social i política.

Editorial

Publicada al diari LA VANGUARDIA el dissabte 8 de desembre del 2012.

Invitació del President a la 3ª Conferència del Cicle "Les Relacions Catalunya Espanya

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

El passat 25 de novembre de 2012 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Han estat unes eleccions excepcionals, transcendents i gratificants. Són les primeres en els 30 anys de democràcia espanyola que plantegen clarament la independència de Catalunya. Una democràcia sota sospita de ser la continuació encoberta del franquisme. El govern espanyol ha reaccionat amb la mala baba habitual. Especialment greu i significativa, és la creuada del ministre Wert per destruir la cultura i la llengua catalana. Volen espanyolitzar Catalunya, sospirant per la solució final patentada pels nazis. Res de nou a l’oest en 300 anys.

Amb una gran participació, els ciutadans de Catalunya, vam deixar clar d’una forma majoritària i democràtica, que volíem exercir el dret per decidir el nostre futur. Que reclamem un Estat propi. Que reivindiquem l’Estat Nacional Català. Tot i l’engany, difamació i manipulació electoral del diari “El Mundo”, corejat i amplificat pel Govern espanyol, el PP i el PSC-PSOE en contra de CiU, els unionistes en van sortir derrotats. I el seny va prevaldre sobre la ignomínia. Ja pot anar bramant l’Alícia Sánchez Camacho. Alea iacta est.

El xantatge, les coaccions, les amenaces, l’espoli, els enganys i els furibunds atacs a que ens sotmet el Govern espanyol, ens aboquen irremissiblement i sense alternativa, a la independència de Catalunya. La por de perdre la seva última colònia i per tan d’haver-se de posar a treballar, els terroritza. A Madrid, encara que dissimulin i facin el fatxenda, estan espantats. Al no poder enviar tancs, avions o tricornis, els ha obligat a utilitzar massivament, la guerra bruta mediàtica, jurídica, econòmica i financera. L’Estat Espanyol s’ha convertit en un abocador curull de porqueria.

Per contrarestar les falsedats, les pors, les mentides i les calúmnies que els nostres enemics estan escampant arreu, us oferim la conferència organitzada per l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell amb el títol:

“L’economia catalana sense Espanya”.

La conferència anirà a càrrec del Doctor en Economia per l’UAB  Sr.Modest Guinjoan.

El dijous 13 de desembre a les 7 del vespre

a l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, carrer Sant Joan 20

La presentació del conferenciant, serà feta pel Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, que amablement ha acceptat la invitació per assistir a aquest acte.

Repicar i anar a la processó

El pànic d’Esquerra a governar

Només han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d’Esquerra ja s’han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l’estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l’ús del mot independència i el compromís d’assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.

Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d’un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d’Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d’aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L’Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d’infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.

És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d’Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l’any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d’enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l’autodeterminació amb aquestes paraules: “Tenim pressa, molta pressa”. Curiosament, l’endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: “No tenim pressa”. Aquest canvi recorda la versió anglesa –What a difference a day makes– d’un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d’un dia a un altre.

Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d’aquest 2012, i és cert. D’independència, llavors, només en parlava l’independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d’Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l’ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història –esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble– i el gros dels votants d’Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d’independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.

“No es pot anar a la processó i repicar campanes”, deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d’aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l’oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d’un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d’una covardia inadmissible i impròpia d’algú que es diu independentista. D’aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l’espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d’altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l’artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d’assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d’això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat a elSigulardigital.cat el dimarts 4 de desembre del 2012

Una legislatura complicada

Governar i deixar governar

Sembla que no hi haurà tàndem al govern. CiU no vol baixar sola a l'arena i Esquerra prefereix ser el poli bo. Potser un govern amb 71 escons independentistes seria, d'entrada, una mostra de fortalesa de cara al món, i a més, desmuntaria l'estafa matemàtica de Madrid de dir que el pla d'Artur Mas ha fracassat. Però per agradar al món no l'has d'estar contínuament mirant per veure si et mira sinó concentrar-te a fer la feina ben feta. I pel que fa a Madrid, com que l'espanyolisme té la bilis com a única arma, la vomitada serà incondicional i infinita, com que tot s'ho inventen, sempre tindran maneres de fer mal. I més encara si els dos partits independentistes governen plegats. En safata. Quina mina!

Ja està bé que CiU governi sola. A més, els toca. No entenc les cagarrines, ara. S'han presentat per poder governar i això és el que han de fer. Han guanyat per més del doble d'escons que la segona força, més del que cal a qualsevol país per governar amb legitimitat. Hauran de pactar, sí. També han hagut de pactar durant aquests dos anys. I també haurien de pactar si Esquerra formés part del govern. Tindran tota la responsabilitat, sí. També l'haurien tinguda amb la majoria absoluta. Si el president comença amb ànims de perdedor, malament. Si el verí espanyol ja li ha arribat a la sang, malament. Ha guanyat. El dret a decidir té majoria àmplia, i ell, malgrat les retallades, ha estat per molta diferència el candidat més votat.

Per tenir un govern fort, el que necessitem és un govern i -sobretot- un president que se sentin forts. També necessitem un cap de l'oposició que, per responsabilitat, sigui generós, perquè Mas té molts més vots, perquè Mas és qui es juga la cara, perquè Mas ja té massa enemics i perquè l'èxit de Mas i l'èxit de la independència són vasos comunicants. Junqueras diu que Esquerra assumirà responsabilitat. Bé, doncs la màxima responsabilitat que ha d'assumir és la d'ajudar el president. Sembla que ho té clar. Totes les seves declaracions van en aquest sentit. Veurem. Ho esperem. Si tots dos estan a l'alçada, i jo crec que ho estaran perquè són honestos i intel·ligents, hi haurà un referèndum i el guanyarem.

Àstrid Bierge
Periodista i escriptora.

Article publicat al Butlletí num. 818 de la FCO el 30 de novembre del 2012