Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de febrer 2016

La negligència, la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau

Com sardines....
Ja hem posat el punt i final a una nova i exitosa edició del Mobile World Congress a Barcelona. Han estat quatre dies en què la ciutat ha esdevingut el centre de l'atenció mundial, en què la tecnologia ha aclaparat pàgines de la premsa i dels xarxes virtuals. I quatre dies en què la Sra. Colau ha topat amb les seves pròpies contradiccions: activista o alcaldessa? populisme o pragmatisme? Ada Colau va arribar a l'Ajuntament de Barcelona amb la mateixa contundència amb què havia fet oposició “social”. El Congrés dels Mòbils era un dels màxims exponents del “capitalisme salvatge” que volia combatre. Va rebaixar gas de seguida, però això no va impedir que el senyor John Hoffman màxim responsable del MWC digués que quan acabés el MWC avaluaria l'impacte que ha tingut la vaga de TMB en el congrés. La conversió de l'alcaldessa, però, va ser total i ara n'és una entusiasta. Està més que contenta ara assegurant que ha estat un èxit perquè Barcelona és una ciutat “bonica i acollidora”. Barcelona pot ser bonica, però acollidora... La ciutat ha estat un caos i un vesper de reivindicacions sectàries aquests quatre dies. Ella ho va fomentar i ara en recull les conseqüències. El cap de files de CiU criticava ahir que l’equip de Colau “s’ha quedat mirant el caos” sense intervenir, i que això ha posat en risc la imatge internacional de Barcelona en un aparador tan important com el MWC. La regidora d’aquesta mateixa formació, ha publicat un article criticant la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau. Podeu llegir-lo en el nostre Blog.

La negligència, la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau

Aquesta setmana els barcelonins hem patit la pitjor crisi de mobilitat dels darrers anys.

Fa molt de temps que Barcelona ocupa un lloc destacat en la majoria de rànquings que es fan per àmbits sobre les grans ciutats del món. Per exemple, em l'àmbit comercial i econòmic és la segona millor ciutat europea per fer -hi compres, la primera ciutat del sud d'Europa en atreure inversió estrangera o la tercera ciutat del món en organitzar esdeveniments internacionals. El nostre port és el primer d'Europa i el quart del món en creueristes.

A més, en l'àmbit de la qualitat de vida de les persones és la cinquena ciutat del món i la sisena marca més valorada també tenint en compte aquest aspecte.

Malgrat que la crisi ha afectat massa famílies barcelonines, aquesta projecció internacional de Barcelona i les altes quotes de benestar que hem assolit són un èxit col·lectiu, de la societat civil, de l'empenta de moltes persones i d'un Ajuntament que, com a administració, ha esta capaç de capitalitzar tota aquesta riquesa humana i convertir-se en una gran plataforma de promoció de la ciutat, però alhora, de garantir que la riquesa generada es distribueixi equitativament.

En aquesta relació d’ èxits col·lectius, en sobresurt l’organització anual fins el 2023 del Mobile World Congress, un esdeveniment que té uns efectes molt beneficiosos per la nostra ciutat i els seus ciutadans. Primerament, en promoure una industria basada en la innovació i la recerca, en segon lloc perquè genera 13.000 llocs de treball indirectes i, finalment, perquè ens segueix situant com a referents al món en un sector d'alt valor afegit. Per no fer esment als 400 milions d’euros d’impacte econòmic.

La ciutat està preparada per acollir, sense problemes, els 100.000 congressistes i donar resposta a les seves necessitats i, a més, seguir funcionant amb normalitat. És a dir, que fins ara, hem estat capaços d’acollir tots aquests visitants i que la resta de ciutadans que hi vivim i hi treballem puguem seguir gaudint dels mateixos serveis sense que aquests es vegin afectats.

Malauradament, enguany no ha estat així. La negligència, la incompetència i la inoperància del govern municipal d’Ada Colau ha fet estralls i ens ha portat a un caos pel que fa a la mobilitat, impropi d’una ciutat com Barcelona que juga en la lliga de les primeres ciutats del món. Aquests dies, hem vist com els veïns no hem pogut fer un ús dels transport públic d'una manera normalitzada i com els participants i organitzadors de l’esmentat congrés han estat molt crítics amb la gestió de la crisi.

Sra. Colau, sap que ha posat en risc la continuïtat del Mobile World Congres i que ha deixat en entredit la capacitat de Barcelona per acollir esdeveniments d’aquesta envergadura? Sra. Colau, assumeixi responsabilitats polítiques.

Francina Vila i Valls
Regidora a l’Ajuntament de Barcelona

Article publicat al digital indirecte!.cat el divendres 26 de febrer del 2016

16 de febrer 2016

Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país

"Estimem-nos", ens deia sempre la Muriel, "estimem-nos que això és tan bonic". Així comença l’escrit de comiat que l’actual President d’Òmnium Cultural en Jordi Cuixart ha fet en memòria de la malaguanyada Muriel Casals. Aquests dies s’han vessat centenars de lletres glosant la figura i l’obra de la que fou presidenta de l`Òmnium, com la que ha escrit el filòleg Biel Ferrer que fou president d'Òmnium del Baix Camp entre els anys 2010 al 2014 i que amb el títol “Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país” fa un recull de les vivències i del camí que van compartir amb la Muriel a Reus al llarg de tots aquests anys. Serveixi aquest escrit que publiquem en el nostre Blog, com el nostre modest homenatge a una dona que va fer d’Òmnium el pal de paller del procés al costat de l'Assemblea Nacional Catalana, amb la certesa que el seu mestratge ens ha de servir de guia pels reptes que haurem d’afrontar com a País.

Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país

Finalment, no hi vaig anar. I, doncs, no ens hi vam trobar. No recordo ben bé per quin motiu. Ara me'n sap tant, de greu. Era a Reus, divendres, 29 de gener d'enguany, al vespre, poques hores abans de l'accident fatal, l'endemà, a Barcelona, que l'ha dut fins al traspàs, aquest diumenge passat, 14 de febrer, a l'Hospital Clínic. Quinze dies d'incerta esperança, com el títol d'una de les pintures del seu amic català d'origen portuguès, artista plàstic, Rui Gomes, que inaugurava exposició a la galeria reusenca Anquin's de la Pepa Quinteiro, Os jardins de Edgar. A la foto i al vídeo que la galerista va penjar al facebook, encara la hi podem veure admirant els quadres que, a propòsit de l'obra literària de l'escriptor Edgar Allan Poe, encara estaran penjats a l'indret fins al dia 1 de març. Me n'havia assabentat mitjançant un missatge per WhatsApp. I també al seu compte de Twitter perquè, amb 70 anys, s'esforçava per estar al dia en les noves tecnologies i hi era prou activa. La seva darrera piulada: "Quadres i literatura, aliments per al cap i el cor". Sensibilitat artística i cultural, fidelitat a l'amic i al país.

De fet, la Muriel hi havia vingut molt sovint, a la ciutat de Reus, d'ençà que havia esdevingut presidenta d'Òmnium el 20 de març de 2010. La primera vegada fou quan va fer-nos a mans una senyera, la que penja al balcó, amb motiu de la inauguració de la nova seu d'Òmnium Baix Camp, al raval de Santa Anna mirant cap a la plaça de Prim, gràcies a la deixa del patriota Josep Maria Ferrer Camprubí. Era el matí de dissabte, 22 d'octubre de 2011, i fou aleshores quan li vaig sentir per primera vegada aquell argument que va ser fonamental per avançar cap a la definició de l'entitat com a motor del sobiranisme: Òmnium havia nascut per salvar la llengua i la cultura a fi de salvar el país; ara, calia salvar el país per poder salvar la llengua i la cultura.

De fet, al lema històric de l'entitat (llengua, cultura, país), hi vam afegir, amb ella a la Presidència, dos mots més, tan importants com els altres: cohesió (mitjançant les activitats de lleure i de convivència "Quedem?" per veure Catalunya amb uns altres ulls, els de les persones vingudes d'arreu del món) i educació (en defensa de la immersió lingüística, mitjançant la plataforma Somescola.cat). En acabat, fou l'11 de gener de 2012, amb motiu de la commemoració del quarantè aniversari de la nostra entitat al Baix Camp i la inauguració de l'exposició "40 anys d'Òmnium Baix Camp", que la presidenta Muriel Casals va venir a Reus.

Alhora, el mateix dia, assistíem al Círcol a la conferència magistral que pronuncià amb el títol "Catalunya Avui: Economia, Política, Cultura", en què ens demostrà la seva saviesa com a professora emèrita i doctora en Economia a la UAB. Després, la Muriel va recollir, el dia 21 de setembre de 2012, de mans de l'alcalde Carles Pellicer, la Menció Honorífica de l'Ajuntament de Reus en reconeixement a la tasca en la promoció i la normalització de la llengua, la cultura i la identitat nacional de Catalunya i, de manera especial, en acomplir-se el 40è aniversari de la seu territorial al Baix Camp. També va participar a la presentació de l'obra Per què volem un Estat propi?, un assaig coral, el 25 de gener de 2013, al Centre de Lectura, amb altres personalitats, com el professor Josep Murgades. En el seu escrit al llibre, hi planteja que, en comptes de preguntar-nos les raons per reclamar la independència, caldria plantejar-se les raons per les quals cal mantenir l'actual relació de dependència dins de l'Estat Espanyol. De fet, les seves aportacions a l'argumentari socioeconòmic a favor de la independència de Catalunya són rellevants. I encara dijous, 4 de setembre de 2014, va parlar al Teatre Fortuny, en el multitudinari acte de la campanya Ara és l'hora. Units per un país nou, amb Lluís Llach, Modest Guinjoan, Laura Borràs, Carme Forcadell i molts d'altres oradors... Intel•ligència, generositat i rigor.

La Muriel feia nit a Reus quan hi venia. Sempre s'hostatjava a l'Hotel Gaudí. Tinc un record molt clar de les converses amb ella les primeres vegades que va venir a Reus quan, ja de nit, l'acompanyàvem fins a l'hotel i sempre acabàvem plantejant-li la nostra impaciència per tal com Òmnium encara no havia fet el pas d'esdevenir entitat independentista i ella ens demanava paciència i cura per tal de fer el pas en el moment adient, a fi de no violentar ningú i de fer-ho ben carregats d'arguments i d'evidències incontestables, com així va succeir finalment dilluns, 29 d'octubre de 2012, a la Declaració de Santa Coloma de Gramenet, on s'havia iniciat la immersió lingüística. També ens deia que era del tot convenient la coexistència d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana perquè generaven discursos complementaris. Pacient dona, coratjosa patriota. Sàvia dirigent.

Quan va sonar com a probable presidenta de la Generalitat de Catalunya arran de la victòria dels partits independentistes a les eleccions del 27 de setembre de 2015, li vaig adreçar un missatge, "L'enhorabona, presidenta!", que ella em va contestar: "Ex-quasi!!!!! serà mascle i bo". I així va ser: ella s'afirmava com a expresidenta d'Òmnium i admetia haver estat ben a prop de la presidència de la Generalitat però reivindicava Carles Puigdemont, com a home i excel·lent president. Ens vam enviar abraçades i ànims. En acabat, quan sí que va esdevenir presidenta, de la Comissió d'Estudi pel Procés Constituent, li vaig demanar que, ara sí, em permetés d'expressar-li l'enhorabona pel seu nomenament com a presidenta de l'esmentada comissió del Parlament de Catalunya i li vaig dir que la seva mà esquerra li seria molt útil per tirar endavant la nova responsabilitat i la importantíssima tasca. I ella em va contestar: "No serà fàcil, però estimulant. Feina Òmnium, de fet!". I tant!, sempre mirant d'acostar voluntats de persones ben diverses amb honestedat i bon to... però ja no va poder ser. Malaguanyada líder, enyorada presidenta.

Si he volgut recordar fets i dates, converses i emocions, detalls i esments, és perquè el camí que vam compartir amb la Muriel Casals a Reus i arreu no pot quedar estroncat. Ella romandrà en la nostra memòria en la mesura que sapiguem retre-li homenatge amb la nostra acció seguint el seu tarannà sensible i fidel, pacient i coratjós. Li hem d'agrair tantes coses, a la Muriel. Per això ara li diem a reveure al cel de Reus, al país nou: la tercera República Catalana, la que serà ja independent, on ens retrobarem amb ella, amb el seu somni, amb el nostre somni, amb la nostra estimada Muriel.

Biel Ferrer
Filòleg.

Article publicat al diari reusdigital.cat el dilluns 15 de febrer del 2016

12 de febrer 2016

Ada Colau, Alfred Bosch… Pactar, què?

L'alcaldessa de Barcelona ha renovat el contracte milionari amb Telefònica pel mateix termini i la mateixa quantitat, 3.2 milions d'euros, que ho volia fer en Xavier Trias. Ho ha fet adjudicant-lo a la multinacional amb qui s'enfrontava amb la samarreta blava durant la lluita per assolir l'alcaldia. Ada Colau va guanyar les eleccions aprofitant cada conflicte social per carregar contra Xavier Trias i per a omplir-se la boca de promeses populistes que, ara que governa, està incomplint a tort i a dret. Potser aquesta última és una de les més escandaloses, però ni han moltes més. Ara diu que vol pactar amb el PSC i amb ERC per tenir un un govern fort. Si llegiu en el nostre Blog l’article que ha publicat el periodista i professor a la Blanquerna en Francesc Viadel, us fareu una idea de les complicacions que tindrà l’alcaldessa de Barcelona per arribar a qualsevol acord amb els regidors de la oposició. Sembla que la gran mestressa de la Barcelona en Comú es veurà abocada tard o d’hora a una moció de censura que ja triga.

Ada Colau, Alfred Bosch… Pactar, què?

L’entrada triomfal d’Ada Colau a la Casa Gran el tòrrid juny de l’any passat va tenir gairebé la fastuositat de la que va fer Liz Taylor –llegiu Cleopatra, faraona d’Egipte- a una fascinant Roma de cartró pedra tal i com la va imaginar Mankiewicz.

A falta d’una troupe de sinuosos dansaires mig nus de Núbia i d’una escorta de ferotges soldats abillats amb cuirasses d’or fent-li de comparsa, Colau va comptar amb l’entusiasme d’un heterogeni conglomerat de seguidors procedents de la societat civil no domesticada pel sistema. Un conglomerat que durant els darrers anys havia crescut a l’ombra de la crisi en les perifèries de Barcelona sense que els seguidors de Xavier Trias, ni encara els de Collboni, arribaren a olorar-los.

Colau havia guanyat les eleccions per la mínima, i la relació de forces resultant no feia preveure que anés a ser fàcil tancar un govern mínimament estable. L’alterada i sansculotiana posada en escena de la CUP així com les cares de pomes agres dels “ciudadanos” i dels populars durant la presa de possessió auguraven una legislatura de vàlium i camamilla via intravenosa. Com sigui, aquell dia la nova alcaldessa va creuar la plaça de Sant Jaume en olor d’una multitud convocada a toc de batucada i xarxes socials, dominant el centre de l’escena com una gran vedette del Folies Bergère, envoltada per uns intimidats regidors de l’oposició que ben bé haurien pogut ser devorats en un tres i no res per uns qualsevol colauites passats d’entusiasme i a compte de les desigualtats del món, les màfies financeres i la pobresa energètica. Res a veure, per exemple, amb la victòria i la celebració dolça i alhora apassionada de Joan Ribó sobre Rita Barberà, un dels darrers vestigis del franquisme espanyol.

Des de l’aleshores han passat moltes coses. Principalment, la realitat ha posat a prova la retòrica política i l’alcaldessa no només se les ha hagut de veure amb els seus antics amics de la PAH els quals consideren que no està fent prou contra els desnonaments sinó que ha hagut de donar explicacions per un seguit de contractacions escandaloses d’amics i familiars, contractacions en la millor tradició de la vella política que tant diu combatre. Des de fa temps també que corre la brama per la ciutat i les redaccions dels diaris que la feina bruta de cada dia, la de la gestió que cal engolir sense la música dels poemes de Pablo Neruda o les tonades de Quilapayun, se la mengen amb patates els disciplinats milites d’Iniciativa de Catalunya… vés quin remei!. Fet i fotut, és un secret a veus que bona part dels de Colau, regidors inclosos, no tan sols tenen poca experiència sinó que en alguns casos també tenen poca tirada a trepitjar l’ajuntament.

El cas és que la minoria de Colau és més dura del que podria assemblar. És una minoria dissimulada pel seu indiscutit èxit mediàtic i blindada amb una manera d’entendre la política tan hiperideologitzada com contradictòria. Amb tot, per primera vegada en molts mesos, el projecte colauita podria començar a fer esquerdes i la seua líder és qui millor ho sap.

Unes eleccions anticipades amb la possibilitat de presentar un partit nou de guanyadors hauria esvaït els neguits de l’alcaldessa de qui diuen que el despatx de l’ajuntament se li fa cada dia més petit sobretot veient les camallades de gegant que Pablo Iglesias fa per Madrid.

De moment, però, les eleccions hauran d’esperar i així, doncs, Colau necessita desesperadament tancar un acord de govern, tenir un govern estable. El PSC sembla bastant disposat ha acceptar un pacte. És una qüestió de pura supervivència, més crematística que ideològica i qui digui el contrari és un hipòcrita o un babau. Des de l’estimbament a traïció de Jordi Hereu a mans dels seus propis: Assumpta Escarp, Jordi Martí, William Carnes, etc… els socialistes a la ciutat no han pintat fava ni pintaran en els pròxims cent anys. S’han quedat sense bases però amb una caterva de mariscals de camp i generals que es moririen de pena amb un sou de professor d’institut i que malden per continuar en la roda i esdevenir útils a qualsevol projecte que els aculli. Alguns ja han aconseguit situar-se i amb nota, a la vora mateix del nou poder local com si mai no hagueren tingut res a veure amb aquella ciutat que la mateixa Colau ha combatut a foc i flama retòrica, s’entén.

El pacte amb els republicans és, però, tota una altra cosa. ERC és un partit emergent en un context polític que li és molt favorable. Un partit que procura no exagerar el seu esquerranisme per no haver de desdir-se de massa coses, liderat per un Alfred Bosch amb unes idees molt sòlides sobre el com i el què ha de ser Barcelona més enllà dels sermons incendiaris a què ens tenen acostumats darrerament.

Colau ha demanat el suport de Bosch, sí, però ho ha fet amb la prepotència i la improvisació habitual amb què ha fet moltes coses i ni les maneres, ni el fons, no han agradat gens ni mica.

L’alcaldessa en primer lloc ha demanat un pacte però sense definir, sense cap punt a discutir. La signatura d’un full en blanc a major glòria de la seva entronització. Els republicans no han vist ni un paper, i només saben del pacte pels mitjans de comunicació i encara no. Podríem dir que Colau ha convidat Bosch a un autèntic besamans.

En segon lloc, la regidora oblida que és molt difícil que els republicans puguin compartir govern amb un PSC que per a ells representa el passat com de fet l’hauria de representar per a la mateixa Colau a no ser que vulgui cruspir-se les restes dels socialisme local com s’ha cruspit les d’ICV.

Així les coses, entre entrar o no en un govern amb un full de ruta tant vacil·lant com volàtil, Bosch té una alternativa. El republicà potser hauria de mantenir una sensata equidistància i donar suport només a aquelles iniciatives del govern municipal que adoptades d’acord a uns objectius, d’uns preacords degudament discutits i consensuats fora del brogit de la rua carnestoltenca de l’exaltació ideològica i cesarisme municipalista, sense tancar-se ha parlar amb ningú quan convingui. I més endavant ja veurem. Qui vulgui cucs que peli fulla.

Francesc Viadel i Girbés
Doctor en Sociologia

Article publicat al digital directe!cat el dijous 11 de febrer del 2015

04 de febrer 2016

Així és en 'Puigdi', el fill del pastisser

Carles Puigdemont ja exerceix de President. Aquesta setmana s’ha sotmès a la seva primera sessió de control. Els seus adversaris polítics ja el van coneixent i nosaltres també anem descobrint les seves virtuts i les seves febleses. Per saber d’on ve aquest home, fins fa poc desconegut per la majoria de catalans, val la pena llegir la semblança que d’ell ha escrit la periodista Mayka Navarro i que publiquem en el nostre Blog i on ens explica els orígens de l’actual President de la Generalitat i el seu recorregut vital fins arribar a dirigir la primera institució del País.

Així és en 'Puigdi', el fill del pastisser

El president Puigdemont és un home que sempre "ha anat al seu rotllo", segons afirma el seu germà gran. De petit somiava ser astronauta. Reservat i autodidacta, no suporta que pelin taronges al seu voltant.

Acceptar la responsabilitat de ser el 130é. president de la Generalitat no ha estat l'únic ensurt que Carles Puigdemont Casamajó (Amer, 29 desembre de 1962) ha donat a la seva família. No tenia ni quatre anys, i ja portava aquestes ulleres de pasta irrompibles a l'estil Manolito Gafotas, quan Carles es va perdre a l'Estartit. Els seus pares, Núria i Xavier, van avisar als municipals i per descomptat a la Guàrdia Civil. El van trobar feliç en uns cavallets, donant voltes a dalt d'un cavall. L’anècdota ja dibuixa el que seria la seva manera de ser. Carles immers gairebé sempre en el seu món ple de paraules. "Al seu rotllo", defineix Francesc, el més gran dels seus germans.

Les temporades d'estiu, la família Puigdemont venien dolços a la costa, però l'obrador i la pastisseria la tenen des del 1928 al número 6 del carrer Sant Miquel d'Amer, a la Selva, Girona. Segon de vuit germans, Carles va créixer entre sucre, ous, farina, mantega, llevats i avellanes, i va perfumar la seva infància amb el dolç olor de la crema cremada. Corria per l'obrador mentre el seu pare modelava un a un els Capricis, l'especialitat de la pastisseria Puigdemont. Tot i la tradició, a Carles només li van interessar els pastissos per menjar-se'ls. Quin és el seu preferit? "Tots. Quan ve cal frenar-lo. Que no el deixin sense postres. És un llaminer ". Ho explica Francesc, al capdavant de l'obrador que aquests dies ha multiplicat la producció de Capricis pels curiosos que s'acosten a la pastisseria del president.

Fins a tercer d'EGB, Carles va assistir al col·legi d'Amer, públic com l'escola a la qual seguiran assistint Magalí i Maria, les dues filles de 8 i 6 anys de Puigdemont i la periodista Marcela Topor. Els següents cinc anys els va passar intern al santuari del Collell, a Sant Miquel de Campmajor, un col·legi situat al mig del bosc, que recorda al Hogwarts de Harry Potter, regit per capellans i seglars, i que va forjar molta de la personalitat de Puigdemont. Allà va alimentar la seva immensa passió per les paraules, per la literatura i pels llibres, d'història i de política, que des de sempre ha consumit amb voracitat i amb una necessitat insaciable per aprendre.

El seu amor per les lletres va portar-lo a fer estudis de Filologia Catalana i Humanitats, i amb 18 anys va redactar quatre cròniques de futbol per al diari “Los Sitios” de Girona. El juny de 1983 va entrar a treballar al diari El Punt, la mateixa setmana que el periodista Albert Gimeno. Tots dos amb vint i pocs anys van congeniar i es van fer bons amics. "Era un tipus molt divertit i intel·ligent, rèiem moltíssim. Ja llavors estava molt polititzat. Sortíem de copes per Girona i la Costa Brava, i quan jo li feia un comentari sobre una noia que acabava de passar, Puigdi em responia amb la independència ", recorda Gimeno.

Les seves aventures van acabar quan va conèixer a la redacció la periodista Elianne Ros, que havia arribat de becària a El Punt. Van estar junts cinc anys. "És un home amb molt caràcter i personalitat, que tenia uns rampells que amb el temps va anar domesticant. Per ell tot era transcendental ", explica. Junts van recórrer Europa, però sempre buscant en la destinació una relació amb Catalunya. "Vivia l'independentisme, quan gairebé ningú era independentista, amb absoluta normalitat", recorda. Home reservat i autodidacta, Ros està convençuda que fou la seva estada al Collell el que va empènyer el president a crear aquest món interior tan viu que el feia diferent. "Té una cultura i una preparació molt superior a la mitjana", afegeix. Amb Gimeno coincideix que s'equivoquen els que creuen que Puigdemont serà un titella al servei d'altres.

Fou en aquesta època, quan Puigdi va conèixer al que segueix sent un dels seus escassos amics. El també periodista Carles Porta. La llavors núvia de Porta era la millor amiga de Ros. "En 35 anys d'amistat no m'ha fet ni una sola putada. Mai m'ha enganyat. Ni m'ha decebut. Mai hem discutit. És tal com el veuen, senzill, honest i net. Un tipus normal ", explica.

Puigdemont tenia set anys quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna. A la seva casa d'Amer no havia arribat encara la televisió, però Carles va decidir que seria astronauta. I si hagués pogut hauria escapat a un altre planeta quan va trencar la seva relació amb Ros. Es va prendre un any sabàtic i va recórrer els pobles d'Europa que lluitaven per la independència.

Al tornar, emprenedor i valent, va deixar El Punt i el 1999 va crear l'Agència Catalana de Notícies. D'allà va saltar a la Casa de Cultura de Girona, i fou una nit d'estiu, en el marc del Festival Internacional de Teatre Amateur, que una companyia romanesa va recalar per actuar a Girona. Puigdemont es va quedar enamorat de la bella Marcela, Mars, i li va demanar al periodista Xevi Xirgo que exercís de Celestino. La jove va tornar amb la seva companyia i Puigdemont la va festejar intensament com tot el que es proposa en la vida, amb cartes d'amor i visites. Dos anys després, es van casar pel ritus ortodox a Romania i a l'ajuntament de Roses. Ella dirigeix el mensual Catalonia Today i ja ha dit que espera mantenir tant com pugui "la normalitat" en el dia a dia.

Diumenge passat a la nit, Puigdi, ja president, la seva dona Mars, i uns amics íntims van sopar al Köning un popular local d'entrepans de Girona. S'havia alliberat de la corbata i encara no li havien retallat el pèl. Sempre el va portar llarg i desordenat. Amb la cabellera dissimulava les seqüeles d'un gravíssim accident que va patir poc després d'entrar a El Punt. Una nit d'hivern amb boira, en tornar a Amer va encastar el seu cotxe contra un camió que estava creuat sense senyalitzar al mig de la carretera. El camioner va fugir. Quan un caçador va parar per socorre'l, Carles va cridar: "Seguiu aquest camió!". El va operar el doctor Antoni Bordas i li va salvar un braç i l'ull dret.

Melòman de fa anys que taral·leja una cançó, el tema principal de la banda sonora de Retorn al futur. El seu està per escriure. El seu DeLorean s'anomena Procés.

Mayka Navarro
Periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el 16 de gener del 2016