Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de maig 2016

Ampliar la base independentista o desplaçar-la?

Avui que tothom s’escandalitza pels vandàlics fets de la Vila de Gràcia, potser caldria contestar la pregunta que fa en Joan Canadell,  cofundador del Cercle Català de Negocis:  “¿estem intentant ampliar la base independentista o el que fem és desplaçar-la només cap a l’esquerra?”. Segurament  en l’article que ha escrit aquest empresari podem trobar-hi la resposta. Sembla que la dèria d’alguns polítics independentistes és acostar-se cap als partits anti-capitalistes o de esquerra-esquerra, per tractar de portar-los cap al procés de bastir un Estat propi. Llavors també ens podem preguntar: Son aquests vàndals de Gràcia els que portaran Catalunya cap la plena sobirania? S’han vist regidors  i  diputats d’aquests partits  que volem desplaçar  cap al procés, davant o al darrera de la pancarta d’aquests provocadors i hem escoltat astorats com, en seu parlamentària, una diputada de la CUP condemnava  l’actuació de la policia catalana mentre justificava i defensava l’actitud dels violents. Amb aquesta gent no anirem enlloc. No serà pas amb aquestes actituds que s’eixamplarà la base independentista, si no amb treball, democràcia i respecte per les persones i els bens públics i privats, que aconseguirem afegir  al procés aquells que encara dubten que siguem capaços  d’assolir  una Nació catalana lliure i democràtica.

Ampliar la base independentista o desplaçar-la?

Ja fa temps que dins el sector independentista hi ha un acord general en el sentit que cal ampliar la base de l’independentisme abans de fer el pas definitiu de trencament. Jo no hi estava del tot d’acord, però, en tot cas, vaig entendre que no anirà pas malament tenir el màxim de suports, i per tant, em vaig sumar a la idea. Matiso que no hi estava d’acord del tot perquè, si uns cosa he vist en aquests vuit anys de procés, és que tendim a pensar en el que passarà en un futur immediat amb la idea que tot romandrà estable, i jo estic convençut que a mesura que avancem cap al trencament, les reaccions de l’Estat seran tan desproporcionades que la base de l’independentisme s’engreixarà no per la dreta o per l’esquerra, sinó simplement per la gent que se sent demòcrata, sigui unionista o no. Espanya està arribant a uns límits d’antidemocràcia que ja espanten fins i tot personatges tan unionistes com en Sardà… Esperem i veurem.

Però admeto que sí, que més val no anar de sobrats i que fem tot el possible per ampliar la base independentista. Doncs bé, n’hi ha que s’han agafat el tema pensant que només s’ha de fer per l’esquerra, i sobretot agafant vots del sector Catalunya Sí Que Es Pot, Podem, Colau, etc. I per això una de les estratègies que s’utilitzen és anar contra l’anomenat centredreta català, el que representava la CIU de sempre, fins al punt de carregar-se el líder i insultar-lo, o elevant a la categoria d’intolerables polítiques conservadores que en moments com l’actual donen molt de suc mediàtic però molt poc impacte real, com la discussió sobre IRPF, models públics o privats, o impost de successions.

Jo, que em relaciono força amb el petit i el mitjà empresari d’aquest país, dels que exporten tant com poden, que generen llocs de treball a la industria de valor afegit, dels que s’han guanyat el que tenen en general a còpia de molta feina, puc dir que, lamentablement, durant aquests mesos estic assistint a un escanyament del sector independentista per l’espai centredreta. En efecte, no són pocs en quantitat i en qualitat, els empresaris i directius que em fan evident que, en els darrers mesos, comencen a sentir desafecció, i alguns clarament ja no en volen saber res, i en tot cas, senten preocupació per la manca d’unitat d’acció de tots els partits. S’estaria produint, al meu entendre, no una ampliació de la base independentista, sinó un desplaçament, en tot cas; una ampliació per l’esquerra amb reducció pel centredreta. I això em dol molt. Primer, potser perquè al Cercle Català de Negocis vam dedicar sis anys d’intensitat explicant per tot el territori els arguments econòmics per la independència a la pime catalana, i per tant, part de la nostra feina es veu ara contrarestada. I segon, perquè aquestes visions miops sobre el procés, de curta volada si voleu dir-ne, no l’espatllaran però el faran endarrerir. I jo també tinc pressa, i no em guanyo la vida amb la política, i per tant, si podem ser independents demà millor que passat.

Podria ser que fins i tot els que diuen que tenen tanta pressa i que cal tirar pel dret alhora no entenen que una visió extremadament esquerrana del procés fa que el sector que genera més llocs de treball de qualitat del país està perdent la il·lusió que tots plegats havíem aconseguit fomentar. Potser els passa allò que ja han entrat a la ratera de la política i han perdut el sentir del poble, no només del que se senten més seu, sinó de tot el poble català.

He estat molt optimista, durant els darrers vuit anys de procés; sempre he dit que, mentre avancem, anem bé. Però darrerament crec que estem estancats, i no a causa del nostre govern, justament. Els 14 mesos que queden són suficients per fer la feina que cal fer si hi ha unitat d’acció i de visió conjunta. Si no arribem al moment de trencament units, no podrem trencar, i per tant, anem sumant mesos… No vull pensar que calgui una nova legislatura per manca d’enteniment dels 72 diputats i que l’excusa siguin els matisos…

Potser que la societat civil en comenci a prendre consciència i pressionem per tornar a alinear els partits per la darrera pantalla del procés. Tenim els espanyols distrets fins que tinguin un nou govern.

Si no és que tinguem unes terceres eleccions, ens queden pocs mesos per poder fer pinya, tots a l’una, per allò que ens hem mobilitzat al carrer durant aquests darrers tres anys.

CDC, ERC, CUP i els qui s’hi vulguin afegir: és hora de tornar a donar-nos les mans de punta a punta del país sense preguntar què votem ni de quin color som. És hora d’ampliar la base independentista començant per recuperar la il·lusió dels que l’han perdut.

Joan Canadell
Cofundador del CCN i membre del Secretariat Nacional de l’ANC.

Article publicat al digital Lliure i Millor.cat el dimarts 24 de maig del 2016

17 de maig 2016

Per què hem d’anar a votar el 26J?

Les enquestes que es van publicant aquests dies sobre els possibles resultats del 26-J coincideixen només en una cosa: l’abstenció pujarà a un nivell molt alt en aquesta contesa electoral. El professor de ciència política Lluís Orriols ha assegurat que l'abstenció marcarà aquestes eleccions i també ha assenyalat quins partits seran els més damnificats. Caldrà reflexionar doncs molt bé si el fet de no anar a votar, com proposen els  “cervellets” de la CUP, beneficia o perjudica Catalunya.  S’han fet estudis que demostren el profit que els catalans en podem treure d’una alta participació a les properes eleccions espanyoles. Si voleu descobrir les consideracions que s’han publicat darrerament sobre els avantatges d’anar a votar a partits independentistes el 26J, podeu fer-ho llegint-ho tot seguit en el nostre Blog.  

Per què hem d’anar a votar el 26J?

1. Per complicar la governabilitat a Espanya

Si cap independentista anés a votar el 26J, CDC i ERC els escons que obtindrien serien zero i els 15-20 diputats que podrien ocupar aquestes dues forces polítiques anirien a parar als altres partits. En base a les enquestes, Podemos podria reeditar la seva victòria a Catalunya. Ben al contrari, imaginem que l’independentisme aconsegueix captar 2 milions de vots i obté  24-25 diputats al congrés espanyol, això pot condicionar tots els pactes per a confegir un govern a Espanya. Una Espanya que ja porta 9 mesos sense govern i que podria seguir aturada 9 mesos més, amb l’immens desprestigi internacional que això comportaria.

2. Perquè el vot útil no ha funcionat mai.

Catalunya va aportar 21 diputats el 2004 al PSOE espanyol gràcies al mal anomenat  “vot útil”  i també pel famós “apoyaré” de José Luís Rodríguez Zapatero.  Quatre anys després, els catalans altra cop van atorgar  25 escons al PSC-PSOE de Carme Chacón, que dos anys després no va frenar la decapitació de l’Estatut. Els votants van voler evitar un govern del PP, però, va ser pitjor el remei que la malaltia. Probablement amb una o dues legislatures més de ferri executiu popular, l’Estatut s’hagués liquidat de manera molt més ràpida i el procés potser s’hauria engegat força abans.  Ara, trobem en Podemos la reedició del "talante" de Zapatero: Diu NO a la independència amb un somriure afirmant que és pel nostre propi bé (es veu). Tot i així, el que fa Podemos encara és molt més pervers que l'engany del PSOE. Podemos estafa els electors que no coneixen el mecanisme constitucional per a fer creure que aconseguiran un referèndum per Catalunya, cosa que és impossible assolir, doncs necessitarien el dos terços de la Cambra, quantitat totalment inassolible.  Això els fa guanyar vots i temps, un temps que a nosaltres ens va a la contra, dinamitant literalment el procés a Catalunya. Avançarem el dia que comprenguem que els estafadors podemites són encara pitjors que els cavernícoles unionistes que, al menys, parlen clar i fan augmentar l’independentisme. Perquè PP o C's ens aboquen a la unilateralitat, que és l'única via possible, mentre els d'Iglésias i la Colau adormen el procés esperant un encaix de Catalunya amb Espanya que el catalans ja en tenim l’experiència que no es produirà mai.

3. Perquè el temps de Duran i Lleida al Congrés ja ha acabat

La pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol ens ha dut a la misèria moral, cultural i econòmica. L'agressió de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut ha confirmat que l'autonomisme condemna el nostre país a l'extinció i a la misèria, i que la relació amb Espanya no és fruit d'un pacte entre iguals sinó d'una situació de dominació. Després de més de trenta anys de l'actual règim, la majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat d'independència. Volem un Estat català independent dins de l’Unió Europea. Qualsevol temptativa federal, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable.

Si vols la independència, vota-la també a les eleccions espanyoles!

Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell –

16 de maig del 2016

09 de maig 2016

La nova Convergència

Sense pressa però sense pausa, Convergència Democràtica de Catalunya emprèn el rumb cap a la seva renovació, amb la certesa que serà el mateix Artur Mas expresident de la Generalitat i líder de Convergència qui liderarà els canvis en el partit, i que ho farà sense pressa però amb ma ferma i segura. Com han manifestat els seus responsable polítics, la refundació de Convergència es basarà en tres eixos principals: l’eix nacional, que vol dir la creació d’un nou estat i d’un estat independent; l’eix social, que fomenta la generació de l’activitat econòmica; i l’eix l’ètic, que vol dir tolerància zero amb la corrupció. És doncs des de la certesa del lideratge de Mas, que molts dels articles i declaracions que es fan arran d’aquesta renovació de CDC,  incideixen en mostrar l’expresident com l’objectiu a abatre. Com a conseqüència d’això  alguns dels comentaris que es surten a la xarxa també van en el mateix sentit, es a dir,  la desaparició de Mas. Llavors sorgeixen d’altres comentaris que defensen la figura de l’expresident.  Una de les persones més actives en aquest sentit, és la que publica amb el pseudònim d’Isabel C., que escriu uns comentaris concisos i sovint molt lúcids que hem resumit i que podeu llegir en el nostre Blog.

La nova Convergència

No entenc la mania d'alguns militants de partits d'esquerra de posar-se a alliçonar els convergents sobre quines persones els han de liderar i quines no.  La immensa majoria dels que, essent militants de partits d'esquerra, dels qui mai a la vida votarien CDC ni que fitxés el David Fernández com a líder (dirien que s'ha venut i continuarien votant les seves sigles d'esquerres), es van dedicar a fer tot el possible, ajuntant esforços amb les clavegueres de l'Estat espanyol, per expulsar en Mas, mai a la vida votaran CDC encara que Mas ja no sigui el presidenciable. Aleshores?

Òbviament, ho van fer precisament perquè sabien, com ho sap l'espanyolisme i ho saben les clavegueres de l'Estat espanyol, que érem molts els catalans que no votàvem CDC per CDC, sinó perquè el lideratge de Mas encaixava perfectament amb la nostra visió del país, amb la nostra visió d'Estat i ens donava confiança de que les coses es farien ben fetes. I després d'haver fet mans i mànigues per carregar-se en Mas, ara encara se'n mofen de que CDC estigui perdent votants. D'això se'n diu cinisme.

El mateix passa amb aquells que demanen insistentment que CDC es converteixi en una mena de succedani d'ERC o En Comú Podem pel què fa a la ideologia o polítiques a defensar. El que pretenen és que centenars de milers de catalans que no compartim el programa de certs partits d'esquerra, ens acabem de quedar orfes, si és que ja no ho estem.

Però això té un perill. El perill d'abocar-nos a l'abstenció. I és aquesta abstenció la que farà fracassar el procés. I un cop fracassat, i amb CDC enfonsada, els del peix al cove recuperaran el timó. Aquest és el primer efecte. El segon, menor però igualment perillós, és que molta d'aquesta gent orfe acabarà fent el mateix que fan molts de l'esquerra, votarà ideologia passant tres pobles del país i el seu alliberament nacional. I si CDC ja no és útil, votaran PSC, votaran C's i votaran PP. Per això és que el PSC aguanta tot el que li cau, esperant aquest moment.

Feu-me cas, deixeu que siguin els votants potencials de centre i de centre dreta els que triïn els lideratges que ells entenguin que els representen millor i la ideologia o programa amb els que se senten més identificats. Respecteu-ho. En el món hi ha d'haver de tot. Ara per ara, la única cosa que podria tornar a mobilitzar gran part dels votants que feien que CDC fos cabdal per representar una part important del país, és recuperar l'Artur Mas. Total, si els d'esquerra no votareu mai CDC amb ni sense l'Artur Mas. La única cosa que passa és que sense l'Artur Mas empenyeu molts votants de CDC cap a l'abstenció o finalment cap a PSC, C's i PP, i penseu que això us convé, però no és així, perquè això farà de l'independentisme una via estreta, cada cop més estreta i identificada només amb una part dels partits d'esquerra, sense la necessària complicitat d'altres sectors socials que són imprescindibles per construir un Estat nou.

Si CDC segueix perdent electors, s'obre la porta de bat a bat a que siguin els partidaris de tornar al temps del peix al cove els que es facin amb les regnes d'aquest partit. Però és precisament des de l'esquerra independentista i des de l'espanyolisme que es posa més carn a la graella per fer fracassar CDC electoralment, exigint per exemple que es tiri a les escombraries l'únic lideratge que és capaç, si se sap envoltar d'algunes cares noves, de recuperar gran part de l'electorat que s'ha perdut, i sí, em refereixo al Mas. Aquell a qui potser els militants d'esquerra han après a odiar, però el mateix que ha fet que molts altres catalans independentistes votem CDC enlloc de quedar-nos a casa desentenent-nos de la política i del procés.

No sou els militants d'esquerres els que heu d'escollir els líders de CDC. Són els votants que no se senten proclius a votar partits d'esquerres, almenys no aquesta esquerra tan extrema i progressivament més i més populista i “hippy happy flower” que tenim a Catalunya, els qui ho hem de decidir. CDC ha de tenir clar que no són els votants més actius de partits d'esquerra els que li han de dir qui l'ha de liderar o quina ha de ser la seva ideologia.

El lideratge de Mas funcionava perquè érem molts més els votants de Mas que els votants de CDC per CDC. Tirar-lo a les escombraries de la història, com vol Espanya i volen els partits d'esquerra només pendents d'aprofitar la grisor o els dubtes que sembren altres lideratges, portarà a molts votants potencials de CDC a abstenir-se, uns quants a votar ERC i la resta a passar de tot fins que escampi.

Que posin totes les cares noves que vulguin, però cometran una errada monumental si fent seguidisme de la campanya d'odi contra Mas promoguda per aquells que només busquen precisament enfonsar electoralment CDC, es creuen allò de que a Mas se li ha passat l'arròs. Els lideratges es jubilen a les urnes, no als despatxos a mans dels aparatchik dels altres partits rivals. A en Mas les urnes no l'han jubilat pas. Perquè si a ell l'haguessin jubilat les urnes, què no haurien fet ja amb els altres líders de la resta de candidatures, oi?

I això no està renyit amb la necessitat de que al seu costat comencin a aparèixer relleus de futur, gent que no tingui manies d'apostar per la transparència, la democràcia interna i la lluita contra la corrupció. Hi ha valors, com el de Mas o el de l'ex conseller Mas-Colell dels que CDC no en pot prescindir. Com no sigui que CDC esperi que la votin els votants més d'esquerres i, francament, això no passarà mai ni té per què passar.

Tota etapa de renovació exigeix cares noves, sí, però sense salts al buit. Sense prescindir d'allò que funciona per a la mena de votant que et vota. Que no es despistin. Una cosa són els militants de CDC i una altra molt diferent els votants. I els votants hem votat no pas CDC, sinó que hem votat unes cares i ulls concrets, missatges amb cara i ulls, currículums, trajectòries, lideratges.

Extracte dels comentaris de Isabel C. en els digitals els dies 5 i 6 d’abril del 2016

02 de maig 2016

Colau a lloms d’un cavall desbocat

Barcelona en Comú demana que la ciutadania ajudi a pal·liar la seva incompetència. El regidors colauites Jaume Asens i Gala Pin, incapaços d'aturar desnonaments, criden a la mobilització de la gent com si no tinguessin eines des de l'Ajuntament. Molts ens preguntem com és possible que una administració que té a l’abast  totes les eines per posar remei a la situació, hagi de recórrer a l’activisme social com si encara fossin a una entitat com la PAH. En aquest context, el grup municipal de CiU va denunciar el mes passat que el nombre de desnonaments a Barcelona ha baixat només de 8,5 per dia a 8,1, cosa que evidencia incompliments electorals de l'equip de la Colau. També podem parlar del nepotisme que practica BcnEnComú, doncs ara sabem que Adrià Alemany, el marit de l'alcaldessa de Barcelona, passarà a encarregar-se de les relacions polítiques i institucionals i Vanesa Valiño, la dona del tinent d'alcalde Gerardo Pisarello, serà l'assessora del regidor d'Habitatge de l'ajuntament.  Aquestes només son dues mostres de com gestiona BcnEnComú l’ajuntament de la capital de Catalunya. Ni han moltes més. El periodista i escriptor en Francesc Viadel, analitza aquesta gestió en l’article titulat “Colau a lloms d’un cavall desbocat”, on explica els intents, fins ara fallits, de pactes que l’alcaldessa ha proposat en les darreres setmanes.

Colau a lloms d’un cavall desbocat

Mai com ara l’Ajuntament de Barcelona, si exceptuem els darrers mesos de l’alcalde Hereu, havia navegat tant a la deriva. Colau i els seus, convençuts d’estar complint una missió transcendent, semblen incapaços no tan sols de relacionar-se amb normalitat amb la resta dels partits que configuren el consistori sinó d’entendre, també i encara que sembli increïble, la qüestió més elemental com és que no compten amb la majoria política.

Comença a haver-hi la percepció que l’endogàmia, els tics autoritaris, el personalisme exacerbat i el recurs al maximalisme ideològic quan no hi ha manera de gestionar, estan soscavant les possibilitats de traduir en política el desig de la ciutadania d’un canvi cap a l’esquerra. El malestar fins i tot comença a afectar, encara que no transcendeixi públicament, als principals aliats polítics de Barcelona en Comú, relegats a un segon plànol o bé condemnats a dur el feixuc pes de la gestió diària,  mentre l’alcaldessa es dedica a consolidar una estructura partidista o a jugar a la política de Madrid. Altrament, la crisi del Mobile World Congress o el fracàs rotund en les negociacions per a aprovar el pressupost  parlen per si soles de la gravetat de la situació.

Fa uns dies que ERC, després de mesos de contribuir a una certa estabilitat, ha mogut peça. Alfred Bosch acaba de proposar un pacte no sense advertir abans que l’Ajuntament sembla un cavall desbocat. Un cavall a lloms del qual va Colau en direcció cap al no res.

L’oferta republicana passa per repetir la formula de Badalona, la de Sabadell si és vol, és a dir, configurar un govern amb ERC, Barcelona en Comú i la CUP. Els republicans no volen en aquest govern al PSC per tal com entenen que seria posar de nou en el poder un partit que, amb la seva política de pactes amb formacions com Ciudadanos o amb les seves velles aliances amb l’establishment de la ciutat, s’ha allunyat definitivament dels plantejaments d’esquerra. Bosch vol alhora un govern també que sigui capaç de parlar amb CDC, la principal força de l’oposició. L’aritmètica mana i no és cap secret que sense els convergents tampoc no serà possible afrontar amb èxit molts dels enormes reptes que ara mateix té la ciutat. 

Colau, de moment, no ha dit res i continua treballant per una aliança amb el PSC que Jaume Collboni, en privat, ja dóna per feta. Una aliança entre el PSC i BenC que en qualsevol cas resultarà insuficient per a garantir l’estabilitat necessària i que només serà útil als socialistes per a mantenir una estructura política moribunda i qui sap si per a Colau mateix que potser està pensant en termes d’una inversió de futur.

La CUP s’ha pronunciat de moment en contra tot i que és evident que algun dia haurà de triar entre la hiperideologització i les possibilitats reals d’aplicar el seu programa, si més no en part, a través de l’acció política institucional. Si a Badalona, a Sabadell o a Montcada la CUP ha estat capaç de fer aquest pas i d’assumir responsabilitats res no fa pensar que Barcelona això  no sigui també possible. Cal no oblidar que bona part de l’èxit de creixement de la formació independentista va lligat al de la seva gestió en moltes viles del país, a la posada en pràctica d’un municipalisme que, sense renunciar a la ideologia, s’ha adaptat a les contingències de la realitat.    

Sense pressupostos, amb problemes molt seriosos sobre la taula com el de les desigualtats socials o el de les tensions entre la ciutat i l’Estat a compte d’infraestructures fonamentals, Colau ha d’aquietar el cavall, ha de triar entre pactar o llanguir, entre el discurs o l’acció.

Francesc Viadel
Doctor en Sociologia

Article publicat al diari digital directe!cat el dilluns 2 de maig del2016