Colau a lloms d’un cavall desbocat
Mai com ara l’Ajuntament de Barcelona, si exceptuem els darrers mesos de l’alcalde Hereu, havia navegat tant a la deriva. Colau i els seus, convençuts d’estar complint una missió transcendent, semblen incapaços no tan sols de relacionar-se amb normalitat amb la resta dels partits que configuren el consistori sinó d’entendre, també i encara que sembli increïble, la qüestió més elemental com és que no compten amb la majoria política.
Comença a haver-hi la percepció que l’endogàmia, els tics autoritaris, el personalisme exacerbat i el recurs al maximalisme ideològic quan no hi ha manera de gestionar, estan soscavant les possibilitats de traduir en política el desig de la ciutadania d’un canvi cap a l’esquerra. El malestar fins i tot comença a afectar, encara que no transcendeixi públicament, als principals aliats polítics de Barcelona en Comú, relegats a un segon plànol o bé condemnats a dur el feixuc pes de la gestió diària, mentre l’alcaldessa es dedica a consolidar una estructura partidista o a jugar a la política de Madrid. Altrament, la crisi del Mobile World Congress o el fracàs rotund en les negociacions per a aprovar el pressupost parlen per si soles de la gravetat de la situació.
Fa uns dies que ERC, després de mesos de contribuir a una certa estabilitat, ha mogut peça. Alfred Bosch acaba de proposar un pacte no sense advertir abans que l’Ajuntament sembla un cavall desbocat. Un cavall a lloms del qual va Colau en direcció cap al no res.
L’oferta republicana passa per repetir la formula de Badalona, la de Sabadell si és vol, és a dir, configurar un govern amb ERC, Barcelona en Comú i la CUP. Els republicans no volen en aquest govern al PSC per tal com entenen que seria posar de nou en el poder un partit que, amb la seva política de pactes amb formacions com Ciudadanos o amb les seves velles aliances amb l’establishment de la ciutat, s’ha allunyat definitivament dels plantejaments d’esquerra. Bosch vol alhora un govern també que sigui capaç de parlar amb CDC, la principal força de l’oposició. L’aritmètica mana i no és cap secret que sense els convergents tampoc no serà possible afrontar amb èxit molts dels enormes reptes que ara mateix té la ciutat.
Colau, de moment, no ha dit res i continua treballant per una aliança amb el PSC que Jaume Collboni, en privat, ja dóna per feta. Una aliança entre el PSC i BenC que en qualsevol cas resultarà insuficient per a garantir l’estabilitat necessària i que només serà útil als socialistes per a mantenir una estructura política moribunda i qui sap si per a Colau mateix que potser està pensant en termes d’una inversió de futur.
La CUP s’ha pronunciat de moment en contra tot i que és evident que algun dia haurà de triar entre la hiperideologització i les possibilitats reals d’aplicar el seu programa, si més no en part, a través de l’acció política institucional. Si a Badalona, a Sabadell o a Montcada la CUP ha estat capaç de fer aquest pas i d’assumir responsabilitats res no fa pensar que Barcelona això no sigui també possible. Cal no oblidar que bona part de l’èxit de creixement de la formació independentista va lligat al de la seva gestió en moltes viles del país, a la posada en pràctica d’un municipalisme que, sense renunciar a la ideologia, s’ha adaptat a les contingències de la realitat.
Sense pressupostos, amb problemes molt seriosos sobre la taula com el de les desigualtats socials o el de les tensions entre la ciutat i l’Estat a compte d’infraestructures fonamentals, Colau ha d’aquietar el cavall, ha de triar entre pactar o llanguir, entre el discurs o l’acció.
Francesc Viadel
Doctor en Sociologia
Article publicat al diari digital directe!cat el dilluns 2 de maig del2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada