Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 d’abril 2018

Justícia podrida

Des de dijous passat gairebé no es parla d'una altra cosa: la sentència del tribunal de l’Audiència de Navarra, format per dos homes i una dona, que condemnava als cinc brètols de 'La Manada' només a nou anys de presó. Malgrat els fets, descartava el delicte d'agressió sexual i el limitava a ‘abús sexual’. D'aquesta manera, quedaven absolts dels delictes d'agressió sexual, robatori amb violència, delicte d'intimidació i contra la intimitat. Un dels tres magistrats, arribava fins i tot a demanar l'absolució per als cinc acusats. El magistrat Ricardo González s’ha negat a condemnar-los i ha volgut que ho sàpiga tothom. En canvi, la jutgessa Carmen Lamela ha empresonat i acusat de sedició dos militants pacífics i pacifistes com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i ha acusat de terrorisme uns joves que van tenir un altercat amb uns guàrdies civils de paisà. Aquesta és la justícia espanyola. De fet des de dijous sabem que un fantasma ronda per aquest Estat en descomposició. És el de l’arbitrarietat a l’hora de perseguir i jutjar tan les agressions contra les dones com els que demanen una República Catalana o es barallen en un bar. L’única diferència és que aquesta vegada la justícia està xocant contra milions de dones conscients i mobilitzades i més de dos milions de persones a Catalunya a les que no impressionen ni les seves togues ni els seus rituals. Ara sabem que aquests magistrats només són una “manada” que en protegeix una altra. El cop que ha rebut la credibilitat de la justícia espanyola per la condemna a un grup de delinqüents és gran. Molta gent s’està fent avui una pregunta: ¿aquests dos jutges i aquesta jutgessa, és que no tenen filles o netes?. És del tot indecent i absolutament indignant que en aquest Estat hi hagi uns jutges que tinguin els pebrots de dir que no hi ha violació en l’actitud dels cinc nois de “La Manada” i que, fins i tot, un d’ells consideri que cal emetre un vot particular per deixar constància que ell veu en el vídeo, no una noia indefensa que està sent violada, sinó “jolgorio”. La sentència vessa masclisme per tots els seus porus i ves a saber si en el fons s’explica, també, perquè dels cinc agressors sexuals un era guàrdia civil i un altre militar. Però la crua realitat és que el seu comportament, a part de ser un delicte, va ser fastigós. La sentència dels tres jutges de l’audiència de Navarra també. No és doncs estrany que dos prestigiosos catedràtics de Dret hagin qualificat de ‘ments podrides’ les que han estat capaces d’emetre aquesta sentència. Ho han fet en l’article que podeu llegir tot seguit. 

Una sentència pitjor que el delicte
Per a la víctima de la conducta dels cinc membres de “la manada”, que ha estat qualificada pel Tribunal de Navarra com ‘abús sexual’ i no com ‘violació’, ha d'haver estat molt més dolorosa la conducta dels jutges que la dels que la van agredir.

I ha de haver-ho estat, perquè objectivament, des d'una perspectiva moral ho és, encara que no ho sigui des d'una perspectiva jurídica. Els jutges que van dictar sentència no han comès cap delicte, tot i que sí que han vulnerat l'ordenament jurídic. Però moralment la seva decisió suposa una violació per a la noia molt més dolorosa que la que va patir realment pels integrants de “la manada”. Perquè és impossible que ella entengui que, després de passar el que va passar, la sentència hagi estat la que ha estat.

El "abuso sexual" que diu la sentència, la violació que realment va patir en els Sanfermines, va ser ‘la loteria en negatiu’. Va tenir mala sort. Es va topar amb uns subjectes que la van degradar convertint-la en objecte de les seves fantasies de dominació masculina, en la qual la dominació sexual ocupa un lloc destacat. Però va ser mala sort. Li va tocar perquè li va tocar, com li podia haver tocat a qualsevol altra dona. Com de fet els ha tocat a altres dones abans i malauradament, li seguirà tocant a unes altres.

La sentència d'un Tribunal és una altra cosa. Una sentència no pot ser una loteria. Que una dona es topi amb cinc energúmens és una desgràcia, però que els jutges facin una descripció en els fets provats de la sentència del que no pot ser res més que una violació i a continuació no la qualifiquin jurídicament com a tal, és molt pitjor que una desgràcia. És una destrucció de la confiança en el procés d'administració de justícia.

La conducta dels cinc membres de “la manada” és un indicador que hi ha un percentatge de podridura en la societat espanyola, l'olor emergeix de tant en tant. Però la conducta dels jutges és un indicador que hi ha alguna cosa podrida a l'interior del poder judicial. I això és molt més greu. Perquè amb l'existència de conductes com la dels integrants de “la manada” cal comptar-hi, perquè no se li pot posar fi, encara que calgui fer tot el possible per posar-li. Però amb l'existència de conductes com la dels jutges de Pamplona no solament no cal contar-hi, sinó que hauríem de donar per descomptat que no existeixen.

Només amb ments molt podrides es pot dictar una sentència com la que aquests jutges han dictat. Jurídicament és possible que no se'ls pugui exigir cap responsabilitat de tipus penal. Però moralment la seva conducta és menyspreable. Jo per descomptat aquesta sentència no la respecto. Més encara: em repugna. Si hi ha jutges que entenen que es pot exercir la funció jurisdiccional de la forma en què ells ho han fet, aquest país té un problema molt seriós.

Hi ha vegades en que el remei és pitjor que la malaltia. I això és el que ha passat en aquest cas. La conducta dels membres de “la manada” és constitutiva de delicte. La dels jutges que l'han qualificat, no ho és. Però per la societat espanyola en general, i per les dones i la víctima concreta en aquest cas, la conducta dels jutges és molt més perillosa que la dels agressors.

La inseguretat que genera la sentència és molt superior a la que genera el "abuso sexual", en realitat violació, que es va produir fa uns anys en els Sanfermines. Estadísticament sabem que hi ha un percentatge d'agressions sexuals i de violacions. Hi ha un percentatge d'inseguretat amb què les dones han de comptar. Aquest percentatge es multiplica de manera extraordinària amb sentències com la coneguda dijous.

Montesquieu va definir la llibertat com la sensació que cada un té de la seva pròpia seguretat. Després de la sentència del Tribunal navarrès de dijous, les dones a Espanya no poden no sentir-se menys segures i, per tant, menys lliures.

Per tot això no puc entendre que les quatre associacions de jutges hagin emès un comunicat considerant desproporcionada la reacció social contra la sentència. Els jutges són individualment titulars d'un poder de l'Estat. Són els únics individus que tenen aquesta condició. El corporativisme judicial no és, per tant, semblant als altres corporativismes que puguin existir en la societat. Aquest desgraciat comunicat no fa més que subratllar la gravetat de la decisió judicial. Una vergonya.

Javier Pérez Royo
Catedràtic de Dret Constitucional

Ruth Rubio Marín
Catedràtica de Dret Constitucional Comparat

Article publicat al digital de  eldiario.es  el divendres 27 d’abril del 2018

Traduït de l’original castellà per la Secretaria de l’UCS


24 d’abril 2018

Sant Jordi groc

La Diada de Sant Jordi d’enguany ha estat, com cada any, una festa excepcional. Ens hem regalat llibres i roses i hem portat el groc arreu amb els llaços i les roses, tot amb la normalitat, la pau i el somriure que caracteritza el poble català, enyorant als que estan segrestats en presons llunyanes  o a fora de Catalunya en exilis forçats. El groc ha estat notícia també des del diumenge quan, en nom del rei i de la unitat d’Espanya i per protegir la final de Copa, no sabem de quins terrorismes inventats es van suspendre drets constitucionals, ni que fos per unes hores, requisant tot el que era de color groc als soferts afeccionats del Barça, que volien mostrar el seu recolzament als nostres presos polítics. Tots els totalitarismes volen ofegar qualsevol símbol que els recordi la causa del seu enemic. Els governants espanyols ho han fet d’una manera tan matussera i estúpida obligats per l’obstinada necessitat de silenciar el contrari del que passa, que ens han regalat el símbol més universal possible, un color. El groc. Detesten el groc i ens volen separats, doncs tenim clar que celebrem el Sant Jordi tots Junts com un gran poble i engalanats de groc. Els Albiol, Arrimades i Cia. ens volien amargar el dia i no ho van aconseguir, com diu el diputat Albano Dante Fachín en la carta oberta que ha escrit a aquests dos personatges i que podeu llegir tot seguit. Aquesta carta i encara que sembli mentida,  ha enfurismat Enric Juliana que, en un moment de còlera força incomprensible, ha insultat per Twitter Albano Dante Fachín dient-li ‘Com pots ser tant ruc’. És evident que el periodista no s'ha llegit l'article i que n'ha jutjat el contingut només per l'enunciat. Nosaltres hem de continuar el nostre camí: república, llibertat per poder viure dignament i molts Sant Jordi com aquest.

Carta oberta a Albiol i Arrimadas: Sant Jordi serà sempre nostre

Hola Xavier, hola Inés:

Sé que avui deu ser un dia dur per a vosaltres. Ahir a Catalunya es van vendre milions de llibres i això, sense dubte, per a vosaltres és una mala notícia. Quan la teva política es basa en la mentida, la manipulació i en la intolerància que neix de la ignorància, el fet que ahir la gent compri llibres és una amenaça. Sé que avui és un dia dur i de molta feina per a vosaltres perquè haureu de fer hores extres al programa d'Ana Rosa o de Susanna Griso. Res millor per combatre la llum que poden aportar els llibres que la brutícia, la mentida i la manipulació de les clavegueres televisives. Vinga, ànims.

Dit això, però, tinc molt males notícies per a vosaltres: Sant Jordi serà sempre nostre. Mai serà vostre. Esteu fora. Arribats a aquest punt de la carta potser ja esteu preparant la denúncia per delicte d'odi contra mi. Però em reafirmo: esteu fora del nostre Sant Jordi. I quan dic "nostre" no em refereixo a "independentistes", ni a "catalans", ni a "gent d'esquerres". El "nostre" Sant Jordi (el que mai serà vostre) és dels que creiem en la cultura com a eina de creixement de les societats. En aquest "nostre" incloc a un munt de gent que es compra llibres que jo mai llegiria. En aquest "nostre" incloc gent que defensa i pensa coses que jo no compartiria mai. En aquest "nostre" incloc gent de dretes, d'esquerra, de centre, que parla en català, en castellà, que xiula Puigdemont, Ada Colau o a vostès mateixos.

Xavier i Inés: el "nostre" Sant Jordi (on vosaltres no hi cabeu) és el Sant Jordi de gent que, pensi el que pensi, vol reflexionar, vol llegir i vol que les idees corrin lliurement en novel·les, assajos, fotografies, poemes i cançons. El "nostre" Sant Jordi és un punt de trobada on autors i lectors (d'esquerres, de dretes, catalans, madrilenys i japonesos) posen sobre milers de taules milers de visions del món. Diverses, contraposades, enfrontades. El "nostre" Sant Jordi és això. Vosaltres, quan demaneu "no polititzar Sant Jordi" el que esteu demanant és just el contrari. Us molesta que la gent escrigui, que la gent llegeixi i que la gent pensi per si mateixa i es faci preguntes. A vosaltres us agradaria un Sant Jordi on els llibres fossin apolítics, on la gent fos apolítica, on els discursos dels autors fossin apolítics. És a dir: un Sant Jordi que no fos Sant Jordi.

Sabem que els llibres no us agraden. Sabem que sou més de lleis mordasses que de llibres. Sabem que calleu quan es prohibeixen llibres. Sabem que perseguiu periodistes i que us molesta la llibertat d'expressió. I sabem que voldríeu que només us miréssim a vosaltres mentint i manipulant en les televisions de l'IBEX. Sabem que, si fos per vosaltres, a Sant Jordi només hi hauria globus taronges i repartiment de roses. Del color que vosaltres considereu oportú, és clar. Sabem que us agradaria, però això no passarà. Mentre el dia de Sant Jordi es vengui un exemplar d'un filòsof grec d'aquells que voleu foragitar dels estudis secundaris, mentre la gent pugui comprar el llibre que vulgui sense preguntar-vos a vosaltres, Sant Jordi serà un acte polític. Un acte profundament polític en contra d'aquells que voleu una societat callada, uniforme i acrítica. Sant Jordi serà sempre nostre i vosaltres esteu fora. I per molts anys.

Albano-Dante Fachin
Diputat al Parlament

Article publicat a la web FOT-LI POU el dimarts 24 d’abril del 2018       

19 d’abril 2018

Cop d’estat

Darrerament polítics, articulistes i tertulians varis utilitzen, crec que un pèl frívolament, les paraules ‘cop d’estat’ per qualificar certes actuacions de persones o institucions. Per alguns el 9N, el 6 i 7-S, l’ 1-O, el 27-O etc. son sengles cops d’estat a Catalunya, perpetrats tan des del Parlament com des del Govern pels ‘exaltats’ independentistes. Potser tots plegats hauríem de protegir aquesta qualificació i reservar-la únicament i exclusiva per aquells fets que realment tots coneixem, per experiències sofertes per nosaltres o els nostres avantpassats, i que han estat veritables cops d’estat, com ho va ser el del 23 de febrer del 1981, protagonitzat per la Guàrdia Civil sota el comandament  del tinent coronel Antonio Tejero. Aprofundint en aquest tema, ara que les mentides judicials del jutge Llarena cada cop es van fent més evidents i  es van girant en contra d’ell, els unionistes  tornen a insistir amb la brama del ‘cop d’estat’ a la Constitució i a l’Estatut que es va produir els dies 6 i 7 de setembre al Parlament. Potser no som conscients de tot el què va passar realment aquells dos dies a la seu de la nostra institució. Si voleu tenir un bon argumentari per desmuntar totes aquestes falòrnies que, dia rere dia, van llençant els espanyolistes, heu de llegir tot seguit l’article que l’escriptor i gestor cultural Oriol Izquierdo va publicar fa uns dies  titulat ‘La tragèdia dels dies 6 i 7 de setembre’, en el que desfà un a un tots els prejudicis que s’han fet sobre la validesa o il·legalitat de les lleis que es van aprovar l’estiu de l’any passat en aquelles dues accidentades sessions parlamentàries.

La tragèdia dels dies 6 i 7 de setembre

Segur que la cançoneta us sona: així que hi dónes peu, els unionistes retreuen els tan gravíssims fets que segons ells van tenir lloc al parlament el 6 i 7 de setembre de l’any passat. Que si s’hi va cometre un cop d’estat, que si es van suprimir la Constitució espanyola i l’Estatut, que si a ells se’ls van conculcar tota mena de drets, que si va ser la demostració indiscutible de la naturalesa antidemocràtica de l’independentisme, que si es va perpetrar la fractura definitiva de la societat en dues meitats, que si tomba i que si gira. Tenen raó, tots aquests que des d’aleshores s’esquincen la roba i es cobreixen el cap de cendra? Va anar així, la cosa? Perquè, què va passar els dies 6 i 7 de setembre al parlament?

Jo ho recordo bé. Va passar que la majoria absoluta independentista integrada per Junts pel Sí i la CUP va sotmetre a votació i debat dues lleis clau, la del referèndum i l’anomenada llei de transitorietat jurídica, mentre les altres forces, fins i tot el que aleshores era Catalunya Sí Que es Pot, hi van posar tots els entrebancs que es van saber imaginar. Va passar que, davant una proposta de discussió política crucial, l’unionisme va respondre amb exercicis de filibusterisme de la pitjor mena. Uns exercicis que ja no han abandonat i que acompanyen de la construcció d’un relat sobre els fets que se n’allunya des del principi. Que hem de denunciar incansablement cada vegada que el repeteixin.

I el repeteixen quan diuen que no es va respectar el reglament. És fals. Les amenaces del govern espanyol sobre aquell ple van dur a modificar el reglament per poder agilitar la tramitació parlamentària dels projectes. Aquelles modificacions, que els mentiders titllen d’irregulars i en què s’emparen per anar reiterant que no se’ls va respectar, van ser després considerades correctes ni més ni menys que pel ‘seu’ Tribunal Constitucional. Però això ja mai no es recorden d’esmentar-ho.

I el repeteixen quan diuen que no se’ls va permetre exposar la seva posició davant els projectes de llei. És fals. Van intervenir gairebé tantes vegades com van voler, gràcies a l’exercici de flexibilitat que va fer la ‘soferta’ presidenta Carme Forcadell per a exasperació dels que esperàvem que la discussió progressés. Una exasperació que va expressar molt educadament Marta Rovira al ple mateix quan els va demanar que deixessin de plantejar qüestions reglamentàries i entressin a debatre el contingut de la llei. Perquè semblava que el volguessin evitar. Vaja, que no ho semblava. Quan amb el ‘reglamentisme’ es pretén substituir la discussió política ja som al cap del carrer.

I el repeteixen també quan afirmen frívolament que amb aquell ple es va cometre un cop d’estat perquè en aprovar totes dues lleis es van anul·lar la Constitució i l’Estatut. Què més hauríem volgut, uns quants i no pas pocs! Però és fals. Precisament la llei de transitorietat va ser la concreció normativa d’allò que se’n va dir el pas de la llei a la llei: l’instrument que garantia que, en el cas que el referèndum evidenciés una majoria favorable a la independència, no se saltaria al buit jurídicament sinó que es transitaria amb seguretat de les normes anteriors a les noves normes. I, repetim-ho, només en el cas que el referèndum fos favorable a la independència.

Però això deu semblar un matís menyspreable als representants polítics de l’unionisme, que no es cansen de repetir que els dies 6 i 7 de setembre la Constitució i l’Estatut van ser derogats. I torna-hi. És fals. I a més ho diuen com si això hagués estat un caprici de quatre eixelebrats. Però no. Les lleis que es van aprovar aquells dos dies van obtenir la majoria absoluta dels vots dels parlamentaris escollits en sufragi universal el setembre del 2015. Elegits justament amb un programa electoral que prometia que farien el que van fer. És a dir que tenien tota la legitimitat per fer-ho. Que no van enganyar ningú. Que allò no va ser fruit d’obscurs contubernis amb nocturnitat i malícia per transgredir els marcs legals establerts, per més que uns patètics números de la guàrdia civil disfressats de Montalbano —i que en Pau Vidal em perdoni una comparació tan desafortunada— i el prevaricador jutge Llarena es vulguin entestar ara a provar-ho.

Arribats a aquest punt no defugiré l’únic argument d’alguns unionistes que a mi em sembla digne de ser tingut en compte: n’hi havia d’haver prou només amb una majoria absoluta per votar dues lleis com aquelles, o hauria calgut que fossin aprovades amb una majoria reforçada? L’analogia és forta: si per modificar l’Estatut cal una majoria de dos terços… Però aleshores hem de recordar que el camí que ens va dur fins allà, i que després ens ha dut fins on som ara, no l’hem triat nosaltres, sinó que ens ha estat imposat com l’únic possible davant la negativa absoluta al diàleg per part de les institucions de l’estat i la pràctica insultantment obstruccionista dels qui, com les forces polítiques unionistes, en són col·laboradors necessaris. La unilateralitat no ha estat una opció, sinó l’única sortida digna, obligada a conseqüència de la reiterada negativa a tot.

I aquí és on som. La tragèdia que, aquesta sí, es va viure els dies 6 i 7 de setembre és que, a les propostes de diàleg i de discussió de projectes polítics dels uns, els altres només hi oposaven la llei de la força, la demagògia i el menyspreu, els escarafalls més histriònics. I això no ha deixat de ser així del 21 de desembre ençà, almenys fins a la setmana passada, cada vegada que el parlament s’ha reunit.

Oriol Izquierdo
Llicenciat en Filosofia i Lletres

Article publicat al digital VilaWeb el diumenge 1 d’abril del 2018

15 d’abril 2018

La mamella catalana

Espanya està muntada d’una manera que si la gran mamella catalana s’estronca els espanyols ho passaran molt malament. Ho saben a Madrid, que des de fa més de 300 anys s'hi han estat alletant, que l'han espremuda per treure-li tota la llet possible i per això cada dia escoltem parlar de la “unidad de España” o que “España no la pueden romper estos catalanes”. Aquestes i d’altres frases per l’estil amaguen darrera seu només un objectiu: els espanyols no volen deixar anar la ‘teta’ catalana i faran el que sigui per tenir-la ben agafada, encara que el preu sigui desacreditar-se democràticament davant de mig món. La darreres actuacions policials, judicials i polítiques van en aquesta única direcció. No es veritat que ens estimin, ni que ens vulguin al seu costat, més aviat al contrari ens odien i ens voldrien ben lluny, però ‘la pela és la pela’ i ens volen per exprimir la mamella dels ‘calers’. Ho han reconegut economistes espanyols dient que  "España no podría sobrevivir en el euro sin Cataluña". Saben que si Catalunya se’n va, Espanya no serà un país viable, econòmicament parlant. I com que veuen en perill continuar alletant-se amb la mamella quadribarrada afegeixen que "los catalanes tienen que liderar España, no salir de ella. Una hipotética independencia de Cataluña no significaría sacar a Cataluña de España, sino acabar con España, porque España no tiene sentido sin Cataluña". Però la mamella catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s'hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients. Finalment la teta catalana s'ha vist les orelles i no està disposada a continuar sent la font d'aliment d'aquells que durant tant de temps l'han maltractada, l'han insultada i l'han vexada. Val la pena llegir l’article del sociòleg Duran Pich, que ha volgut titular amb el mateix apel·latiu de l’obra de Quim Monzó ‘El perquè de tot plegat’, i on l’autor raona, amb xifres concretes, els motius reals que té Espanya per impedir el desmembrament de l’estat, si no vol quedar a la intempèrie abocada com Grècia al rescat bancari i a la seva ruïna econòmica.

El perquè de tot plegat

Hi ha moltes raons per explicar per què dos milions llargs de ciutadans catalans s'han donat de baixa administrativament de l'Estat Espanyol. No insistirem en això, ja que l'abundància de motius fa innecessari tractar de seguir indagant.

Però, ¿quina és la raó essencial per la qual els membres de les classes extractives de l'Estat tinguin una obsessió gairebé malaltissa amb la "unidad de Espanya "? A què es deu aquesta barreja de patriotisme canós (que porta a un seguit de ministres a entonar himnes legionaris) amb altisonants declaracions autoproclamant un "Estado de Derecho"? Tot això sona a " Living Theatre ", quan Judith Malina i Julian Beck, en els anys seixanta del segle passat, saltaven de l'escenari a la platea i acorralaven a uns burgesos espantats.

Apartem les bambolines i els focs d'artifici. L'única cosa que els importa és la possibilitat que se'ls s'ensorri el ‘tinglado’. ("Look for the money, guy ").

En termes econòmics, les relacions entre Catalunya i l'Estat Espanyol són relacions asimètriques, descompensades. Ningú discuteix això. Les diferències són de matís. La dada concisa i acceptada és que per cada euro que els catalans (ciutadans, empreses i institucions) paguem al fisc (la Hisenda de l'Estat), ens queden només 60 o 65 cèntims, i amb això no cobrim les nostres necessitats. Que després ens "prestin" 20 cèntims a través del FLA i ens cobrin interessos per això, és un retorn als acudits d'Otto i Fritz, que feien les delícies dels nens de la postguerra.

Quan es cita el "sistema de finançament" com un model fiscal, es diu una sobirana estupidesa. Finançar és prestar o dotar diners perquè algú faci una activitat. Catalunya no necessita cap sistema de finançament; amb els recursos que genera té més que suficient per a escometre la despesa pública corrent i invertir en el necessari.

Però en aquest cas, l'asimetria desapareixeria i amb ella també desapareixerien les raons que la determinen.

Vegem algunes xifres.

El Consell General d'Economistes d'Espanya, que compta amb totes les benediccions de l'Estat, ha publicat recentment un informe amb el títol ‘Riscos i incerteses de futur de l'economia espanyola’. Els seus autors són Antonio Pulido i Julián Pérez, essent el primer catedràtic emèrit d'Econometria i director de Ceprede (Centre de Predicció Econòmica) i el segon director del departament d'Economia Aplicada de la Facultat d'Econòmiques de l'Autònoma de Madrid. Pulido San Román és un pota negra de les prediccions econòmiques, al qual se li reconeix un gran rigor en l'anàlisi de dades.

L'informe és molt ampli i maneja moltes variables de diferent naturalesa. Ens centrarem únicament en l'apartat que es dedica a "què passaria si Catalunya prengués com a referència el denominat “cupo basco", que suposa administrar els propis recursos impositius i contribuir únicament amb una quota, a unes suposades ‘despeses generals’ de l' Estat ".

Els autors interpreten que el Dèficit Fiscal de Catalunya (el que paga enfront del que rep) és aproximadament el 5% del seu PIB (el 5% de 210.000 milions d'euros, és a dir uns 10.500 milions d'euros). És una interpretació a la baixa (probablement deguda al mètode de càlcul considerat  ─el de benefici─  que té escassa racionalitat pel seu caràcter subjectiu i discrecional), enfront de la banda del 6,5 al 8,7% que és la xifra estimada en la majoria dels estudis realitzats per diferents grups d'acadèmics, prenent com a base el mètode del flux monetari (tant entra, tant surt).

Deixem-ho estar en la hipòtesi menys favorable per als interessos catalans: només 10.500 milions d'euros. Però si aquests diners es queden a les nostres arques i no en les de l'Estat, a aquest últim li falta exactament la mateixa xifra i no pot continuar amb el seu sistema actual de repartiment. Perquè d'això es tracta: no és un sistema de finançament, sinó un sistema de redistribució.

¿Què passaria doncs en aquest escenari, que és el que gaudeixen actualment Euskadi i Navarra? Molt senzill, canviaria substancialment el quadre macroeconòmic català: el PIB creixeria un 5,2%, amb un impacte directe en la creació d'ocupació (200.000) i en lloc de tenir un Dèficit Fiscal tindríem un Superàvit, superàvit que permetria reduir el Deute de la Generalitat, aplicar una política d'inversions en infraestructures i millorar l'eficiència i eficàcia de la gestió corrent.

La part negativa, segons els autors, és que la resta de comunitats autònomes sortirien perjudicades, especialment Madrid, Canàries i Extremadura. I és que, com diria un castís, no hi ha més cera que la que crema: tant entra, tant surt.

Com era inevitable i fins i tot acceptant la força poderosa dels fets, Pulido i Pérez assenyalen cap al final els possibles costos deguts a la caiguda de les exportacions de Catalunya a l'Estat Espanyol. És a dir, introdueixen el saldo comercial en el seu estudi. L'introdueixen amb fòrceps, perquè ells saben millor que ningú (informes de Ceprede) que el pes de les exportacions catalanes a l'Estat ha anat caient progressivament. A part que, barrejar el tema comercial amb el fiscal, és un parany per aficionats,  ja que el comerç és un pacte lliure entre venedor i comprador, que tracten de maximitzar la seva satisfacció (ningú compra per amor sinó per interès), i el saldo fiscal (positiu o negatiu) és fruit d'una decisió política imposada arbitràriament per una de les parts.

Els autors, per pal·liar els efectes del seu diagnòstic de base, presenten els principals fluxos de mercaderies de l'economia catalana (en milions d'euros), segons Ceprede (novembre 2017).

El principal client de Catalunya és la mateixa Catalunya, que compra per valor de 31.400 milions d'euros de la seva producció. Després ve França, amb 10.460, Aragó amb 9.709, Alemanya, amb 7.736 i Itàlia, amb 5.932.

Com importador, el principal proveïdor de Catalunya és Alemanya, amb 14.567.000 milions, seguida de la Xina, amb 7.445, França, amb 7.272, Itàlia, amb 6.337 i Andalusia, amb 4.253.

La seva conclusió (original i innovadora) és que les comunitats de l'Estat tindrien menys capacitat de compra en el nou escenari, no per raons ideològiques (el famós boicot ) sinó perquè quedarien més empobrides i això afectaria les vendes catalanes.

Acceptant aquest plantejament, el que no expliquen és justament el procés de substitució que s'ha donat en les exportacions catalanes en els darrers vint anys, pel que el mercat domèstic espanyol ha perdut pes de mica en mica en favor del mercat exterior. El 1995, les vendes al mercat exterior representaven el 36,5% del total; el 2015 van representar el 62,3%. Per contra, les vendes al mercat espanyol representaven en la primera data el 63,5% i en el 2015 van representar només el 37,7%. Aquest canvi no és conjuntural, sinó estructural. Si extrapolem a mig termini, les vendes al mercat espanyol poden arribar a ser gairebé residuals.

Finalment, des de l'òptica de la demanda, el mercat català continua essent un mercat molt important per a les empreses de l'Estat, un mercat que en el nou escenari augmentaria la seva capacitat de compra, fet que redundaria en major benefici també per als seus proveïdors espanyols.

No ens enganyem, el sistema foral no s'aplica a Catalunya perquè deixaria un retrat en blanc i negre d'un Estat decadent, que ha institucionalitzat la subvenció com a forma de vida, tant per a les macroempreses lligades a les decisions del BOE, com per a les classes passives properes al pessebre del poder.

La política de redistribució no ha servit per res. S'ha gastat de forma supèrflua (pa i circ) i s'ha invertit amb criteris ideològics (la xarxa de l'AVE com a símptoma de la seva megalomania) i no amb criteris econòmics.

El relat inventat sobre la ‘rebel·lió, sedició, organització criminal’  i altres perles pel que fa al posicionament del poble català, tracta d’amagar la fragilitat política i econòmica d'un Estat que fa aigües per tot arreu. Això de la “unidad de España" és la seva última coartada.

Fins quan?

Alfons Duran Pich
Llicenciat en Sociologia i Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el dijous 12 d’abril del 2018

05 d’abril 2018

La darrera portada (2)

Després de l’entrada publicada al nostre Blog dissabte passat, sobre la desaparició momentània del ‘Diari de Sabadell’, ens ha semblat adient fer-hi uns afegits aclaridors, tot mantenint els dos missatges bàsics:

1. La nostra Associació, com entitat que vetlla per la preservació del patrimoni cultural de la ciutat vol aprofitar per recordar, en un breu resum, la història del diari que ha estat sens dubte durant més de 75 anys un referent del periodisme local.

2. Que no desaparegui la capçalera del nostre diari local és una gran notícia. Confiem que la nova direcció tingui en compte totes aquestes circumstàncies històriques i emprengui la publicació d’un progressista nou ‘DIARI DE SABADELL’, obert a una ciutat que necessita disposar de mitjans amb esperit crític i constructiu des de la llibertat i el respecte.

Segur que, per les presses de publicar l’article, en parlar dels periodistes que han escrit al diari, no vam fer prou justícia a figures i noms de col·laboradors que involuntàriament ens vàrem deixar al tinter. És els cas dels periodistes de l’actual plantilla i també de Josep Ache, Antonio Santamaria i Víctor Colomer, que van ser acomiadats fa pocs anys, al començament de la reestructuració del diari. Igualment un record pels col·laboradors periòdics en temes culturals com Pere Roca i Garriga i  Joan Ripoll. També pels columnistes com Joan Brunet i Joan Saumoy o aportadors eventuals com Jordi Serrano, Manel Larrosa, Manel Cunill i molts d’altres periodistes i escriptors, que segur que encara ens deixem i que farien aquesta llista molt llarga, cadascun d’ells amb les seves pròpies idees i línies de pensament i que, donada la llarga trajectòria del diari, per força s’han tingut d’adaptar als diferents moments històrics, polítics i socials que ha viscut la ciutat.

I pel nostre comentari en relació a la línia editorial mantinguda pel diari durant molts anys, valgui com a justificació el darrer article de Ramon Rodríguez Zorrilla, director des del 1977 fins el 2013, qui va tenir càrrecs de responsabilitat al “Frente de Juventudes” als anys 60, i que amb el títol ‘Tots som catalanshttp://www.diaridesabadell.com/tots-som-catalans/, fou publicat en forma de carta el 10 de novembre de l’any passat i on semblava beneir, de fet, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució tot just aprovat. Després de la seva lectura que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Les nostres són de molta tristesa i ràbia per tota la repressió que va endegar el “Senado Español”, envers un procés pacífic i democràtic, legitimat per els resultats de les eleccions del 2013 i del 2015, amb mandats democràtics ben clars per el procés d’ independència de Catalunya,  com a resposta i en defensa de la nostra dignitat, després de la ignominiosa sentència del Tribunal Constitucional, veritable ‘cop d’estat’ contra la Constitució i l’Estatut, aprovat en referèndum, però sobretot legitimat, en la nostra opinió, pels resultats de les darreres eleccions del 21-D, ja amb presos i exiliats polítics, a qui el mateix M punto Rajoy va desafiar a que s’hi presentessin com a candidats, i perseguir-los després judicialment, al no obtenir el defensors del 155 la victòria que ell mateix havia previst.

Per acabar i com a homenatge a tothom que va fer possible una capçalera que ens enorgulleix  com la del ‘Diari de Sabadell’ , recomanem la lectura del darrer article de Josep Mercadé Mateu, director des del 2013 fins el seu tancament el 31 de març d’enguany. http://www.diaridesabadell.com/la-redaccio-sha-quedat-buida/

Volem finalment reiterar el nostre agraïment i millors desitjos al grup ‘NOVAPRESS EDICIONS’ i als nous propietaris, Marc Basté i Leo Torrecilla, per aconseguir que els sabadellencs puguem tornar a veure el proper 10 d'abril, amb un nou equip, el nou rotatiu a tots els quioscs de la nostra ciutat.

Associació Sabadell Memorial
Unió Catalanista de Sabadell

03 d’abril 2018

Parlem dels CDR’s

Quan es va percebre que el referèndum de l’1-O seria un segur torcebraç al Rajoy, que no restaria indiferent a la seva execució, grups de ciutadans van autoorganitzar-se per tal de defensar els col·legis electorals i en cadascun d’ells es va formar el propi CDR (Comitè de Defensa del Referèndum), amb gent de tota procedència, edat, tipus i pensament polític, però sobre tot amb gent de ‘bona fe’. Un cop fet el referèndum, els CDR’s en lloc de desfer-se, en haver acabat la seva funció, algun partit va veure-hi una llavor per aprofitar aquest sistema d’autogestió i solidaritat,  i transformar-los en un nou CDR (Comitè de Defensa de la República). Aquest nou fenomen polític, sense caps visibles, sense jerarquies ni lideratges, han anat creixent a tots els barris, pobles i ciutats, arribant fins a formar CDR’s en clubs de futbol, clubs de petanca o llars de jubilats. Ara s’està veient que el problema que es planteja dins d’aquests moviments, en principi pacífics, és la infiltració de gent extremista, anti-sistema i demès fauna violenta, que perjudica les seves accions i presenta el procés independentista, segons els defensors del 155, com a “kale borroka”. Aquest relat no li convé ni al procés ni als presos/exiliats, ja que podria servir per fer un relat retroactiu dels fets de l’1-O i presentar-los com a actes violents i penalitzar-los amb el delicte de rebel·lió que fins ara no es detecta per enlloc. Això afegiria un nou ‘error’ als que descriu l’enginyer Pep Centelles en el seu article titulat “1-O, La ‘Primera Pedra’ de la República”, on explica la doble equivocació que van cometre les forces sobiranistes en valorar com actuaria el Rajoy davant el desafiament de l’1-O i que, segons l’autor de l’article, fou l’inici o ‘primera pedra’ de la fundació de la República.

1-O, La “Primera Pedra” de la República

El primer error

Com tots els col·lectius humans les forces sobiranistes hem comés errors en la lluita pel dret a l’autodeterminació. En la meva opinió, el primer i principal error ha sigut pensar que l’Estat espanyol era ja un estat democràtic. Fins i tot els més pessimistes pensaven que amb 40 anys el ‘Reino de España’ havia assumit un mínim de cultura democràtica que permetria, si més no, la negociació.

Ara hem aprés que l’Estat espanyol es passa la democràcia pel forro. Entre altres coses veiem com un jutge decideix descaradament qui pot ser elegit o no President de la Generalitat.

El PSOE i el PSC, que podien semblar més demòcrates, s’apunten a la fal·làcia de que el referèndum genera divisió i conflicte. El cinisme és vergonyant quan amb la fe del convers parlen de divisió dins de les famílies. Tot el contrari, el referèndum és la fórmula més adient per a resoldre aquest tipus de conflicte. Ho vam veure a Escòcia. Ni que tant sols es tractés d’un referèndum consultiu, per atraure la simpatia dels votants la campanya unionista generaria missatges d’amistat i bon rotllo, faria ofertes de garantir drets, mostraria voluntat d’entendre’s, etc. Després, el SÍ i el NO tindrien probabilitats equilibrades de guanyar. El referèndum pactat no divideix, sinó que rebaixa el conflicte i uneix.

El segon error

Aparellat a l’error de pensar que l’Estat espanyol era un estat democràtic hi ha l’error de pensar que l’Estat volia resoldre el conflicte. Error d’ingenuïtat.

Ara, amb sorpresa, constatem que aquest Estat no té cap voluntat de resoldre el conflicte. Ara constatem que l’Estat espanyol és un estat segrestat per una elit extractiva fortament arrelada al franquisme i al militarisme. De fet, aquesta elit viu del conflicte. Se sent còmode en el conflicte i somia amb un conflicte violent. Per això es posa tant nerviosa amb el pacifisme. Per això li cal inventar-se la violència (tumultuosa). A hores d’ara ningú dubta que en Rajoy està on està gràcies al conflicte amb Catalunya. El PP guanya vots massacrant ‘indepes’ catalans. I, per tal de no ser superat per ‘Ciudadanos’, com més mala llet posi en aquesta tasca, millor. De fet, segueixen el model cínic de maltractador masclista (“qué esperaban del estado, Rajoy dixit, me obligas a pegarte”). L’espiral de competició entre PP i C’s, amb un PSOE curt de gambals que fa d’espectador estúpid, ens portarà molta repressió.

Ara que ja han comprovat que tenen els ‘mèdia’ domesticats i que, llevat d’honorabilíssimes excepcions, la ‘progressia’ intel·lectual espanyola manté la boca callada, rebrem hòsties per totes bandes i de tots els poders de l’estat. Les més sàdiques les del poder judicial. Ho estem comprovant.

S’havia de fer

Hem comés un doble error amb forta càrrega d’ingenuïtat, però s’havia de fer. No podíem anar aguantant una degradació progressiva, una presa de pèl creixent. La sentència del Constitucional de 2010 va ser el trencament explícit dels pactes de 1978. No podíem ser granotes bullides, com aquelles que moren de felicitat perquè no s’adonen que la temperatura de la bassa va pujant a poc a poc. Ho havíem de fer, i ho hem fet. No ho hem guanyat tot, però hem avançat molt. Si mirem enrere, veure’m que la ciutadania ha fet molt camí i que cal continuar. Ho podem fer.

L’1 d’Octubre és la primera pedra

Res és gratis i menys la llibertat. Les eleccions del 21-D varen ser un gran èxit, però el 1er. d’Octubre va ser la primera pedra de la República.

La metàfora és clara:

Quan es vol construir un edifici, primer es fa un projecte. El projecte ha d’estar carregat de somnis. Ha de ser un projecte engrescador. Un projecte il·lusionant. Ja ho deia Saint-Exupéry, “si vols construir un vaixell, no comencis per fer buscar fusta, tallar taulons o distribuir el treball; primer has d'evocar en el poble l'anhel de la mar lliure i ample”. Ningú ens va enganyar, en tot cas ens vàrem deixar il·lusionar. No hi ha ni traïdors, ni covards. Hi ha la realitat que s’imposa. Jo mateix vaig dedicar energies a engrescar gent amb els meus posts 
(https://ciutatvellaperlaindependencia.wordpress.com/2017/12/16/del-155-en-farem-el-55-per-cent/).

• Una volta es té fet el projecte es posa la primera pedra. L’1 d’Octubre dos milions de persones vàrem posar la primera pedra (i vàrem rebre la primera hòstia) i això no té marxa enrere.

• Després ve la feina dura de construir. Fonaments, estructures, reajustaments. El terreny resulta més complicat del que s’havia suposat. De cert que haurem de canviar de “model constructiu”. Ja hem après que amb un 47% la via unilateral no funciona. Ara sabem què és un estat, i sabem com és l’Estat espanyol.  Canviar de “model constructiu” no es fa amb quatre dies. És el que estem fent aquests dies i encara pot durar alguna setmana més.

Durant la construcció sorgeixen problemes i contratemps. A voltes s’ha de desmuntar alguna paret o reajustar una biga. Però qui ha viscut la llibertat té més forces per viure, més forces per construir. L’energia i la capacitat hi són, només ens cal una bona direcció d’obra. Ens cal un bon lideratge. Està a les nostres mans escollir-lo bé.

INDESINENTER: Sense aturar-se. Incessantment.

Pep Centelles i Portella
Enginyer industrial
Màster en Economia Urbana

Publicat al Blog de l’autor el dimarts 13 de març del 2018