Els dirigents de Podemos, van començar dient que la consulta del 9N s'havia de fer amb permís o sense. Més tard, Pablo Iglesias va canviar el to del discurs i va proclamar que el dret a decidir de Catalunya s'havia de supeditar a un procés de reforma constitucional. Ara la cosa empitjora. Aquesta setmana el número tres del partit, el presumpte defraudador Juan Carlos Monedero, ha afirmat que la independència de Catalunya és “un somni irreal”. Si voleu llegir un bon article, clar, senzill i contundent arran de la situació actual del procés d’independència, aneu al nostre Blog i llegiu el que ha escrit el periodista Jordi Finestres titulat “No compliquem les coses”, on ve a dir que la força del procés radica en la gent i compara l’actual situació amb la que es va viure en el nostre país l’any 1936. La gent catalana es intel·ligent i ja n'està farta de demagògies barates com les de Podemos o Ciudadanos. L'enemic, el rival, digueu-ho com vulgueu és l'Estat Espanyol i és contra ell que hem de lluitar. Si ens mantenim units i no compliquem les coses no podran amb nosaltres.
No compliquem les coses
L’estiu del 1936 el meu admirat periodista-referent Josep M. Planes escrivia a La Publicitat, davant l’imminent aixecament armat feixista que “ni por, ni nervis, ni ‘prudència’. Disposem de tots els ressorts necessaris per a defensar l'Autonomia i la República. No val la pena, doncs, de complicar les coses. N'hi ha prou que nosaltres n'estiguem convençuts perquè els enemics ho vegin clar. Ens sembla que ja ha arribat l'hora que la por la tinguin els altres”.
Si substitueixen “Autonomia i República” per “procés sobiranista i Catalunya” podem traçar un paral·lelisme entre la situació d’aleshores i la d’avui. Sense armes, feliçment. Avui la munició d’aquells que volen aturar el procés democràtic engegat des del 2010 a Catalunya es basa en l’amenaça verbal, la imputació judicial, el pornogràfic ús dels instruments de l’Estat, la barroera campanya mediàtica i el populisme demagògic. Tant se val si aquests ingredients són remenats pel totalitarisme constitucional del Partit Popular o per l’eficient maquinària demagògica de plataformes oportunistes com Podemos o Ciudadanos, avesats a usar una terminologia ben contundent contra la revolució democràtica que viu Catalunya.
Que la minyona política de Pablo Iglesias a Catalunya digui que basarà la seva campanya en l’odi contra el president Mas em sembla d’una baixesa moral pròpia dels millors temps d’Alejandro Lerroux en els mítings al Paral·lel. O que la senyora Sánchez-Camacho digui dia sí, dia també, que tot el que fan els representants d’una majoria de catalans és il·legal demostra el baix nivell intel·lectual de l’unionisme.
La força del catalanisme polític i social rau precisament en el que reivindicava Planes, la unitat de convenciment, la força de la pluralitat optimitzada per un objectiu comú. És l’hora que CDC, UDC, ERC i CUP entenguin que el missatge llançat massivament, contínuament, persistentment, pel poble és ben clar: treballar per la independència de Catalunya, sense miraments ni velles confrontacions ideològiques que ara mateix ni interessen ni són desitjades excepte pels adversaris de la plena sobirania de Catalunya.
Mentre el missatge central contra el màxim representant del país, Artur Mas, per part de formacions aparentment tan antagòniques ideològicament com poden ser PP, Ciudadanos i Podemos continuï sent tan unitària, el catalanisme polític no pot perdre ni un segon més en ressuscitar velles picabaralles que no ens van endur enlloc més enllà de l’empobriment nacional durant anys, de grisor autonòmica, ja sigui quan manaven uns (Pujol) com els altres (tripartit). Els grans avenços i mobilitzacions ciutadanes han coincidit en èpoques de màxima generositat especialment de les dues grans formacions del catalanisme polític. Per tant, que els profetes d’uns i dels altres, els apòstols de la confusió i els acomodats en la nòmina pública deixin de buscar divergències perquè hi ha massa en joc.
Tinguem-ho clar. La democràcia està del nostre costat. Ja ha arribat l'hora que la por la tinguin els altres.
Jordi Finestres
Periodista
Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 11 de març del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada