L’acord entre CiU i ERC quan van pactar que les plebiscitàries es celebrarien el 27S i amb llistes separades, no impedeix que ara puguin arribar a un altre acord per refer la llista única. La idea que els partits sumen més si van dividits no funciona enlloc del món, és errònia i això es constata en totes les enquestes. Oriol Junqueras hauria d'obrir en aquest sentit una reflexió, també pel bé del seu partit. Des que va rebutjar la llista unitària (no única) ha deixat d'encapçalar les enquestes del CEO, i a la darrera, la suma de CiU i ERC no feia majoria absoluta. La unitat fa la força i els de Madrid ho saben i ho temen. Després de les municipals tot això s'haurà de replantejar, perquè no ens podem permetre cap més error de gruix en el procés. Això també ho creu en Jofre Llombart que, en un article que podeu llegir en el nostre Blog, escriu: “una cosa acordada no vol dir que esdevé inamovible, com la constitució espanyola o les taules de la llei de Moisès, valgui la redundància pètria”.
Tampoc passa res per plantejar de nou la llista unitària.
Arran de les últimes enquestes, en què va quedar clar que no és ben bé infal·lible la llegenda de “per separat sumem més”, va començar a córrer la remor que potser caldria replantejar-se la llista unitària. I acte seguit va haver la contra-remor de tornar a tancar novament la qüestió. No és cap secret assenyalar que la remor 1 sorgeix de l’àrea d’influència de CDC i la remor 2, en sentit contrari, de la d’ERC.
Els arguments a favor i en contra de la llista unitària continuen fervorosament defensats per uns i altres. I de fet n’hi ha de molt legítims i potents quan escoltes partidaris i detractors. Però també és cert que depenent com vagin les eleccions municipals els súper-convençuts (sigui en el sentit que sigui) podrien tenir l’humà dret a dubtar. I també és cert que els que encara no veuen clara la solució de les llistes separades potser s’acaben convencent de la presumpta bondat d’aquest sistema.
Ara, el que sí costa d’entendre és que hom es tanqui hermèticament a redebatre-ho. Comparteixo que potser ara no és el moment i potser sí que ho serà l’endemà de les eleccions quan s’haurà comprovat quants vots ha obtingut cada formació al conjunt del país. Això passarà el 24 de maig, però potser caldrà endarrerir el debat encara una mica més enllà: a partir del 14 de juny. Aquell dia passen dues coses molt importants pel procés: Unió decidirà si aposta per la independència o iniciativeja i també aquell dia es constitueixen els ajuntaments, cosa que permetrà conèixer quina política d’aliances preval, si la de fer ajuntaments independentistes o ajuntaments dreta/esquerra.
Aquell dia, doncs, es visualitzarà si Esquerra està majoritàriament per fer consistoris tripartits o consistoris 9N. I si fa alguns consistoris tripartits caldrà veure si exigeix al PSC i a Guanyem/Podem sumar-se a la Declaració de Sobirania com a condició per investir alcaldes socialistes i e-colaugistes. I Convergència també haurà de demostrar el mateix a l’altre eix, bàsicament en joies de la corona del PP català com Badalona i Castelldefels. Es repetirà la situació del 2011, en què l’abstenció de CiU va comportar –de facto- el nomenament de Xavier García-Albiol com a alcalde? En el sentit contrari, el de necessitar suports del PP, Xavier Trias ja s’ha afanyat a descartar cap pacte amb Alberto Fernández Díaz.
Això als ajuntaments. Mentrestant, en algun hotel executiu de Barcelona o la seva conurbació Unió Democràtica estarà resolent un dels dilemes més importants de la seva història: si aposta per la independència o Duran i Lleida. El líder socialcristià s’ha apuntat a la moda de les formacions amb primera persona del plural: després de Guanyem, Podem i Avancem ara arriba Construïm. Aquesta plataforma s’integrarà a la òrbita d’Unió si les coses es mantenen com fins ara o, pel contrari, esdevindrà la pista d’aterratge per a Duran si l’estelada guanya.
Passi el que passi a Unió, això tindrà un efecte directe en CiU, per tant en el procés i per tant en el debat de la llista unitària. Una Convergència sense Unió pot eliminar algunes al•lèrgies als sectors d’ERC més reticents a la candidatura global. Però una Convergència i Unió amb Unió amb la independència assumida i Duran derrotat també. Sigui el que sigui, el futur de CiU es jugarà a mitjans de juny. Aquest fet, sumat als pactes municipals i sobretot a quina és la fotografia nacional en conjunt el 24 de maig (quants vots suma cada bloc) serà el que decidirà si cal o no replantejar-se la idoneïtat de la llista unitària.
PD: Un dels principals arguments per no reobrir el debat és que això ja està pactat entre CiU i ERC, com si fos tan inamovible com la constitució espanyola o les taules de la llei de Moisès, valgui la redundància pètria. Bé, no serà la primera vegada que es fan cops de timó en aquest procés. Només cal recordar que d’una pregunta innegociable es va passar a una doble pregunta (cosa que va possibilitar sumar Iniciativa i Unió) i que del primer 9N o mort es va passar a un succedani que va satisfer tothom. Si s’està disposat a trencar un Estat no crec que costi massa trencar un acord per, si s’escau, fer-ne un millor.
Jofre Llombart
Periodista
Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 28 de març del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada