Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




08 de juliol 2015

'Divide et impera'

Estem vivint aquests dies l'enèsim debat sobre la llista unitària. Una llista amb personalitats de la societat civil i sense polítics i sobretot, diuen els d’ERC, sense Mas. Finalment els catalans votarem el que hàgim de votar, però la llista sense polítics és una pirueta del tot infantil. Què té d’especial una llista amb tot l'star-system nostrat i plena de “celebrities” i alhora pactar un govern de polítics o fer al cap de sis mesos unes altres eleccions per escollir si som rossos o morenos. Com diu la Pilar Rahola en l’article que podeu llegir en el nostre Blog, “Divideix i venceràs”, això han fet des de fa mesos ela governants de Madrid i nosaltres hi hem caigut de quatre grapes. De fet, Pablo Iglesias i en Duran han estat promoguts pels mitjans de la casta espanyola i l’Ibex 35 amb la missió concreta de rebentar el procés sobiranista i, molt particularment, les plebiscitàries i a fe de Déu que ho estan aconseguint amb l’ajut inestimable dels tontos útils d’ERC que els ho estan posant , com diuen aquells, “a huevo”.

'Divide et impera'

Per bé que la frase s'atribueix a Juli Cèsar, no sembla que hi hagi cap prova que en confirmi l'autoria, però se sap que va ser una tècnica molt eficaç per mantenir les fronteres dels imperis. Divide et impera, aconsellava el vell llatí, i certament no hi ha manera més eficaç de dominar els pobles con­querits, que aconseguint la divisió entre ells.

Aquesta màxima antiga devia ballar pel cap d'un governant més proper, per bé que igualment seduït per l'eròtica de l'imperi. I així va ser com l'ínclit Aznar va pronunciar, sense moure el bigoti, una frase profètica: "No ens hem d'amoïnar per Catalunya. Ja es barallaran entre ells".

Doncs bé, aquí som, dos mil anys després de Juli Cèsar, bo i demostrant com la divisió dels súbdits garanteix la força dels imperis. Dels imperis o de les seves restes, que bona és una única colònia, si es pot esprémer. Estalviem-nos les perífrasis, sil·logismes, eufemismes i la resta d'opcions per deixar l'ànec marejat. El que ens passa és que estem dividits, i per bé que les raons són moltes i algunes lògiques, oblidem la raó fonamental: entretinguts en defensar el pati de casa, perdrem el país sencer. Quants més senyals de fatiga pot enviar la ciutadania, la mateixa que s'ha manifestat massivament unida cada vegada que l'hem convidada a fer-ho? Quanta gent de seny a la qual teníem seduïda estem disposats a perdre perquè hem decidit espantar-los amb baralles de gallines? Quant de temps podem esmerçar en perdre el temps que no tenim? Potser seria hora de dir prou, remenar en el bagul dels mals endreços per tal de recuperar el seny perdut i prendre decisions de l'alçada que la història, si va de veres, ens exigeix. Perquè, si em permeten amics, saludats i coneguts del procés, portem mesos fent l'ase. I a cada bugada hem perdut llençols, flassades i fins i tot la vaixella de porcellana.

Encara som a temps, i en funció dels resultats de la votació de l'Assemblea Nacional Catalana, tot és pot refer. ­Però una cosa sembla certa, sigui com sigui, amb la dosi d'imaginació que correspongui i amb els sacrificis personals que exigeixi, hem d'aconseguir la unitat de les forces del procés o haurem perdut la guerra sense haver començat la batalla. Ja vindran els temps de debatre sobre el color dels mobles, la distribució de la casa i l'edifici sencer, i certament la pluralitat de les ­opcions que bateguen en la societat catalana tindran cabuda i, si cal, baralla. Però ara som a les portes d'un moment de gran transcendència, si més no per a tots aquells que creiem que cal decidir sobre el nostre futur i replantejar, si s'escau, el nostre estatus polític. I personalment, si em per­meten la confessió, estic disposada a la duresa del moment, però no estic ­disposada a veure com se'n riuen de nosaltres perquè estem fent el ridícul. Divide et impera. Dos mil anys després, esperem que no siguem els catalans els darrers en demostrar-ho.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 05 de juliol del 2015