Els politics fan nosa?

El conseller de la presidència, Francesc Homs, ha assegurat que l'acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras per una llista sobiranista està a tocar. Ens agradaria compartir el seu optimisme, però l’acord pot esdevenir un miratge doncs, mentre en Mas no fa retrets ni posa objeccions, en canvi l’Oriol ja posa “condicions”. Comencem malament. Desprès surt el Baròmetre d'Opinió Pública i diu que un 50% dels catalans votarien 'No' a la independència i un 43% votaria 'Sí', 7 punts de diferència, i li ha faltat temps a la “caverna” del PP (Soraya Sáenz de Santamaría i Dolors Montserrat) per afirmar solemnement que «el suport sobiranista va a la baixa» o també que «els catalans estan farts de la independència». No anem bé. Si els polítics catalans no es posen les piles i deixen de banda els seus interessos de partit, no ens en sortirem. Per això és important bastir una llista de la societat civil, però sense deixar de banda els polítics, que no fan cap nosa i que han de ser, en definitiva, els que han de portar el lideratge del procés. De tant en tant, navegant per Internet et topes amb gent de la dita “societat civil” que escriu coses molt interessants i assenyades, a parer nostre. Si voleu llegir dues opinions, aneu al nostre Blog i trobareu els dos posts que van escriure l’anomenada “Isabel C.” i un pseudònim anomenat “Idees”, el primer abans de l’anunci de l’Oriol Junqueras i l’altre després de fer la darrera proposta el líder d’ERC. Son per meditar una estona al voltant del procés i del debat de les llistes.

Reproduïm els dos posts

Isabel C.

26/06/2015

Per fi algú se n'adona que si alguna estratègia enterrarà ERC és, precisament, triar la via de ser tan políticament correcte amb Podemos i els ”encolauats”. Tot el contrari és el que cal fer i de manera urgent, sistemàtica, inclement i incansable. ERC i a vegades les CUP, estant deixant que aquest lerrouxisme espanyolista se'ls mengi l'electorat i a sobre, sobre tot ERC, es pensen, equivocadament, que l'única manera que tenen de recuperar aquests electors és dissimulant que no saben que Podemos i ICV són unionistes i no només unionistes, sinó que han acabat essent la darrera bala a la recambra de l'espanyolisme per avortar la independència de Catalunya.

De fet, Pablo Iglesias ha estat tan promogut pels mitjans de la casta espanyola amb la missió concreta de rebentar el procés sobiranista i, molt particularment, les plebiscitàries. Si tenim la sort de guanyar el 27S, ja veureu què ràpid el desactiven des dels mateixos poders i mitjans que l'han tret del carrer i l'han posat davant de totes la càmeres. O el retornen al racó de la inexistència a on Espanya sempre ha tingut a l'esquerra al tuf d'extraparlamentària, o, molt més probable, l'absorbeix el sistema inamovible que mana sempre a Espanya hi hagi República o Monarquia, franquisme o pseudo democràcia. Mai no l'haurien deixat anar tan lluny si no fos que Espanya sap que si per algun cantó som molt febles, els catalans, és pel costat esquerra.

La nostra esquerra viu permanentment enlluernada i acomplexada a poc que es presenta un xarlatà de «gauche divine» espanyola bramant "ocurrències" i calúmnies tronades a tort i a dret. Els catalans, com a efecte secundari del franquisme, patim de la malaltia de la doble mesura. Amb les ambigüitats calculades de la dreta (Duran) hi ha llicència per entrar a matar. En canvi, quan aquestes o pitjors ambigüitats calculades venen per l'esquerra, ens apressem a posar-hi venes, a imaginar-nos que en realitat no són tan unionistes com alguns es pensen, perdonem i ens inventem que diuen el que no han dit i que segurament pensen el que no diuen.

Repeteixo, la única manera que tenen ERC i CUP, però sobre tot ERC, de reeixir i frenar la sagnia dels seu electorat és desemmascarant Podemos i la marca electoral En Comú. I ho ha de fer sense complexos de cap mena, sense por, amb la convicció de que la raó i la justícia social està amb aquells que no es conformen a mendicar el que ja és nostre, que no es resignen a gestionar la misèria. La raó i la justícia social estan del costat dels qui volem un Estat per fer les grans polítiques socials que mai, absolutament mai, es podran fer si continuem sotmesos a Espanya. Sense por i sense complexos, si us plau. Si no és així, no entenc per què es neguen a una candidatura unitària i transversal que és la única que pot enfrontar-se amb certes garanties de victòria a la que ja es pot qualificar sense por a ser titllat de “conspiranoic” com la gran operació de l'Estat espanyol anomenada Podemos.

Quin mal li ha fet a ERC el trencament entre CDC i la Unió de Duran... Fa la impressió que ERC pensava anar tirant fins el 27S sense disputar l'espai electoral que se li està menjant Podemos, limitant-se a recollir els vots que si fos només per triar entre Mas i Junqueras, anirien de pet cap a Convergència, però... com que comptaven amb que hi hauria Duran clavant punyalades per l'esquena... la gent acabaria votant ERC ni que fos amb una pinça al nas. Per això ara estan rabiosos i reclamen que CDC s'hauria de dedicar exclusivament a captar votants de dreta, fent veure que no saben que CDC no és ben be un partit de dretes i que Mas és més capaç d'aglutinar vot transversal, de diverses ideologies, que no pas ERC i Junqueras. Però el que no diuen és que el motiu del malestar, el motiu real, és que eren ells, la direcció d'ERC, la que pensava que no caldria moure cap dit, que es podia guanyar l'hegemonia dintre del bloc sobiranista només refiant-ho tot a les punyalades que Duran continuaria assestant al Mas.

Es a dir, en realitat, era ERC la que volia viure del vot que, sense Duran, és un vot que s'inclina més cap a CDC. No ho dic com a retret. Però algú havia de dir-ho i a mi mai m'ha fet por ser políticament incorrecta. No té sentit que ERC refusi una llista unitària i que després dimiteixi ─com està fent─ de barallar-se amb Podemos pel mateix espai electoral en el que pesca Podemos. Si no es veuen en cor d'arribar a aquest espai electoral, és un suïcidi que vagin sols a les eleccions i haurien de ser els primers interessats a formar candidatura amplia, transversal, amb presència de personalitats i de gent de CDC, ERC, MES, la Unió Indepe, Avancem, etc. Anar per separat només tindria sentit si es veiés que ERC s'arremanga, se'n va als barris proclius al vot ètnic espanyolista, defensa amb ungles i dents que la independència és l'eina per una política social amb majúscules i per a un canvi de model productiu que no ens faci tan vulnerables a les crisi. Però no veig a ERC disposada a això. Al contrari, la veig totalment descol·locada com si s'hagués fet el pla de que només calia asseure i esperar que li ploguessin els votants de Mas que, per por a Duran, haurien de votar ERC. I ara el pla se n'ha anat a fer punyetes i ERC que no reacciona... Si us plau, reaccioneu.

Idees

03/07/2015

Celebro que s'hagi recuperat la il·lusió en fer una llista unitària. No puc evitar el fet d'estar content. De debò. Molt. Ara ens cal donar un cop d'efecte. Sorpreneu-nos. Si us plau. És mentida que la pilota està sobre la teulada de la ANC. Ara és indispensable que els polítics i la societat civil, degudament representada, es trobin, sense fer soroll i que arribin fins allà on puguin o vulguin arribar. A aquestes alçades, tothom ha tingut el temps necessari per entendre que el procés cap a la independència és quelcom que clarament supera la política de partits. Ens supera a tots i ens situa en una posició desconeguda però absolutament dignificant.

Ara és quan es materialitza tot i quan menys podem estar per punyetes. Ara és quan s'ha de fer notar, exercitar i pagar amb l'exemple de la generositat, la humilitat i la confiança. Els polítics i la societat civil, degudament representada, han de consensuar l'abast d'aquest compromís i ens haurien de sorprendre amb una posada en escena conjunta. Sigui quina sigui la proposta, tots a una, sense retrets i sense escarafalls, tothom a arromangar-se. El temps per tirar-nos els plats pel cap ja s'ha acabat. Ara ens cal sumar esforços i pensar, per sobre de tot, amb la unitat d'acció i el full de ruta. Ara és el moment de cercar complicitats a tots els àmbits, de col·laborar amb el President Rigol per fer evolucionar el Pacte Nacional pel Dret de Decidir cap al «Dret a la Independència».

Aquesta és la darrera oportunitat que tenen els polítics de demostrar allò que diuen: primer el país, fora personalismes. També és el moment de ser sensats i acceptar que el procés cap a la independència és, en essència, un procés polític. Un procés tant transversal que és bo que hi hagi també una aportació per part de la societat civil.

Ara bé, des de la política, defensar que només hi hagi candidats de la societat civil és no tenir-ho ben entès, seria una disfunció molt atípica, desmereix a qui ho defensi. Allò que és més democràtic és fomentar la tolerància i ser, pel bé del país, el màxim d'inclusius. En tot aquest procés hi ha d'haver un lideratge que no podem diluir, tant sols per una qüestió de credibilitat internacional, tant sols això. Tindria una certa lògica que aquest lideratge pugui recaure en el President Mas. El que és més difícil d'entendre és la desconfiança a aquestes alçades. Contraposar el lideratge de l'actual President Mas a la unitat es fa difícil d'entendre si no és des de l'enveja, el personalisme, el partidisme, la desconfiança injustificada o el sectarisme i el dogmatisme mal entesos que es confonen amb l'espanyolisme esterilitzant.

Cal recordar que el President Mas va dir que no es tornaria a presentar i també cal recordar que no calia que anés primer. Però d'aquí a haver-ne de prescindir per assolir la unitat és un autèntic despropòsit. Ell s'ha ofert a fer de President Frontissa, tant sols això. Si ell no va primer a la llista no passa res, però no estaria malament, de cara a l'exterior que pugui ser el cap visible. Si us plau, polítics sobiranistes i representants de la societat civil, poseu-vos d'acord en allò que més convé al país i si no podeu... fins allà on pugueu o vulgueu.

No hi ha més cera que la que crema. Tenim el que tenim i és amb tot el capital polític i humà que tenim que haurem de tirar endavant. Poseu-vos d'acord i feu una escenificació conjunta en la que, a partir d'aquell moment tothom hi comenci a posar la cansalada sense retrets ni contraofertes. Haurà començat la campanya electoral més llarga, intensa, arriscada, gratificant i plena d'esperança de la nostra vida. Creieu-me. No en dubteu.