Estem tot just sota l’emoció de la sortida de sis presoners polítics de les garjoles espanyoles i també amb la indignació de veure com quatre bones i honrades persones, encara romanen dins la presó, per obra i gràcia d’un jutge injust i només per satisfer els llops del govern i els mitjans espanyols que demanen sang i revenja. Per què a sis els deixa en llibertat sota fiança i a quatre no? Doncs perquè el jutge hi veu risc de reiteració delictiva i que aquesta reiteració pot tenir conseqüències greus i això més que justícia sembla revenja d’Estat. Atenció doncs, la campanya que començarà aquesta nit pretén presentar Catalunya com un país violent que necessita el rescat dels normals i això no es veritat. No ens hem de deixar dir que som un poble violent. Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart no ho són, i la millor manera de demostrar-ho és fer una campanya activa, alegre, convençuda i orgullosa, anar a votar el dia 21-D amb un gran somriure. I guanyar. Cal transformar el dolor i la indignació en una victòria electoral. Tenim tres opcions per votar il·lusió i independència, com afirma en Joan-Lluís Lluís, un escriptor que viu fora de Catalunya però que sap copsar les inquietuds del poble català i coneix bé el seu tarannà. Les tres opcions són vàlides per arribar a l’alliberament de la resta de presos, per recuperar les nostres institucions potinejades pel govern Rajoy i per confirmar la declarada República. L’escriptor dirigeix una carta al 130é. President de la Generalitat, que podeu llegir tot seguit, i en la que diu que li agradaria poder dividir el seu vot en tres parts i donar-ne un tros a cadascuna de les tres opcions. Ara be, com que això no és possible, opina que és evident que la comunitat internacional i en primer lloc la Unió Europea, es fixaran en els resultats de la candidatura que encapçala el President Puigdemont i perquè obtingui la homologació internacional, caldrà que sigui ell qui guanyi aquestes eleccions.
Admirat president de Catalunya…
T’escric mitjançant Vilaweb perquè crec que el que puc dir-te, avui, és el reflex d’allò que pensen molts ciutadans de la nació catalana, entesa com el conjunt dels qui s’hi reconeixen i que, com bé saps, desborden els límits del Principat. Voldria fer-te preguntes, però serien preguntes banals, d’aquesta banalitat que tenim els humans quan ens dediquem una mica d’atenció els uns als altres. Com vas? En què penses quan aconsegueixes de no pensar en el moment polític i històric? Com vius el dia a dia d’aquest exili? Com el viu la teva família? Preguntes banals, i alhora imprescindibles. Deixaria les preguntes polítiques per més tard, perquè estic segur que per a tu la política és secundària, tot i que t’embolcalla ara completament, tot i que determina el teu destí personal, tot i que lliga el teu destí personal al destí de Catalunya. En aquests gairebé trenta anys que, de tant en tant, ens hem anat trobant per aquí i per allà, a Girona o a Perpinyà, la idea que m’he anat fent de tu es basa essencialment en l’evidència de la teva honestedat intel·lectual i el teu rigor moral. Allò que fa que siguis, avui, precisament on ets. Però sé també que la vida, com a corrent que ens emporta és, per a tu, més important i més gran que la política. I allò que enllaça la vida amb la política, allò que des de la vida irriga la política i des de la política condiciona la vida, és la llibertat definitiva de Catalunya. I per això fas el que fas i ets on ets.
He rellegit els articles que vas dedicar a Flandes i a Brussel·les, en un viatge que vas efectuar per les minories i les grans ciutats de l’Europa occidental, el 1993, i que vas convertir en reportatges a Presència. Hi analitzaves les identitats flamenca i valona, el conflicte lingüístic, el pes de Brussel·les que s’anava enfortint com a capital europea. I ara hi vius, i ara hi esperes a la vegada de poder tornar a casa nostra i que casa nostra sigui un país independent. També he tornat a fullejar el teu Cata… què?, el llibre que vas publicar el 1994 per fer evident l’enorme desconeixement que imperava al món sobre l’existència mateixa de Catalunya. Un desconeixement que ens hem encarregat de reduir al no-res, singularment, aquests darrers mesos. No sé si recordes les últimes frases d’aquest llibre, que semblen una pregunta que ens fas a tots plegats a través dels anys: «És cert que el món de fora ens ha mirat més temps com a poble oprimit pel franquisme que no com un poble en democràcia (…). Què en traurem, d’aquí una vintena d’anys, d’haver tingut un procés democràtic tan llarg com el procés totalitari? Quina és la imatge que podrem projectar, si ja no serem més als ulls del món aquella nació oprimida que va lluitar per la democràcia i la recuperació nacional? La resposta, no ens enganyem és, com sempre, a casa nostra.»
Hem fet, tots plegats, un camí enorme des del 1994 i tots plegats ens mereixem arribar a bon port. I això, és clar, passa per les eleccions del 2017, passa per guanyar-les, i passa per administrar una victòria sobre la qual pesarà la constant amenaça espanyola fins el dia mateix de la independència efectiva. Cada dia és més evident que l’article 155 és una actualització del dret de conquesta. Cada dia és més evident el desig de saqueig, cada dia la temptació d’instaurar un nou absolutisme espanyol a Catalunya es fa més forta. Per defensar-nos, tenim la gent –«Sols el poble salva el poble», va recordar amb tant d’encert el vice-president Oriol Junqueras– i tenim aquestes eleccions. Guanyar aquestes eleccions és una condició necessària, però no suficient, per a aconseguir la independència efectiva de Catalunya. Saps que jo, que no resideixo (encara no) al Principat i no tinc nacionalitat espanyola, no podré votar el 21 de desembre. Si fos elector, però, em trobaria davant un cas de consciència inèdit: les tres llistes independentistes em semblen igual d’honorables, igual d’impecables. Per primera vegada a la meva vida, si pogués votar, tindria ganes de dividir el meu vot en tres parts iguals. I aquesta sensació, que no sóc l’únic que la té, és deguda al fet que aquest procés ha representat també una mena de destil·lació progressiva que ha conduït al resultat que tenim avui: tres llistes amb un grau de lleialtat a Catalunya i a la independència com a objectiu primer com no s’havia vist mai.
Tot i això, com que no és possible de dividir un vot en tres, et votaria a tu. Perquè és evident que la comunitat internacional i, en primer lloc, aquesta trista, trista Unió Europea, es fixaran en els resultats de la candidatura que encapçales. La premsa tendirà a reduir el resultat a una contesa entre tu i Mariano Rajoy. I perquè et declari vencedor caldrà que les hagis guanyat, tu, aquestes eleccions. És clar que ERC i la CUP poden acordar que, amb independència del resultat final, estiguis confirmat com a president de Catalunya, però la primera pregunta arreu del món serà: Carles Puigdemont ha arribat primer, o no? I jo, que des d’un punt de vista estrictament jurídic i administratiu no tinc res a veure amb tu, perquè ni voto ni visc al Principat, et dic, per acabar, que no tinc cap dubte que ets el meu president.
Joan-Lluís Lluís
Escriptor
Article publicat al digital VilaWeb.cat el diumenge 3 de desembre del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada