L'aposta perduda de Mariano Rajoy
Al convocar eleccions anticipades, el primer ministre espanyol Mariano Rajoy esperava trencar l'impuls del moviment independentista. Dijous, els catalans van decidir el contrari. És una derrota punyent la que Mariano Rajoy acaba de patir a Catalunya. Quan el 27 d'octubre, com a reacció a la declaració unilateral d'independència del govern català, el primer ministre espanyol va suspendre l'autonomia de la regió i va convocar unes eleccions anticipades, esperava trencar el moviment independentista. La seva vicepresident, Soraya Saenz de Santamaria, fins i tot es jactava d’haver-lo ‘decapitat’.
El dijous 21 de desembre, els votants catalans van decidir el contrari. Amb 70 diputats dels 135, els partits nacionalistes conserven la majoria al Parlament de Catalunya, fins i tot perdent dos escons i superen el 47,5% dels vots, el mateix nivell que el 2015. Més humiliant per a Madrid, el Partit Popular de Mariano Rajoy conserva només tres diputats al Parlament de Barcelona. Per descomptat, aquest partit mai va ser dominant a la regió, però el 2012 encara tenia dinou escons, i el senyor Rajoy no va escatimar esforços, anant amb més freqüència de l'habitual a Catalunya per donar suport als seus candidats. "Estem al costat correcte de la història ", es vantava ell mateix fa només dos dies.
Sobretot, el partit del primer ministre ha estat superat amb escreix pel partit ‘Ciudadanos’ que, amb el 25% dels vots i més d'un milió de vots, es converteixen en el primer partit català i es referma cada vegada més, a nivell nacional, com el jove rival centredreta del vell Partit Popular soscavat pels casos de corrupció. "Espanya ha de tenir un projecte de futur que entusiasmi a tots els espanyols", va declarar el seu president, Albert Rivera, partidari de noves eleccions nacionals, mentre que el senyor Rajoy esta al front d’un govern minoritari .
Destituït per Madrid a finals d'octubre i exiliat a Bèlgica , l'expresident autonòmic, Carles Puigdemont, apareix com a guanyador de les eleccions. Ha quedat per davant del seu exvicepresident Oriol Junqueras, el líder de l'esquerra republicana catalana (ERC) que ha hagut de fer campanya des de la presó. Tot i que el senyor Puigdemont està amenaçat de ser arrestat per ‘rebel·lió, sedició i malversació’ si torna a Barcelona, les urnes l'imposen com a potencial president de Catalunya.
D’altre banda, l'expresident català ja no és l'hostatge de l’independentisme d'extrema esquerra de la CUP, que ha perdut sis dels seus deu diputats i ja no està en posició d'àrbitre. Amb seixanta-sis electes, i sempre que es puguin arribar a entendre, els partits del Sr.Puigdemont i el Sr.Junqueras tenen una veu més que la anti-independència. Poden buscar el suport de Podemos, hostil a la independència però favorable a un referèndum d'autodeterminació.
Què faran els independentistes amb el seu èxit en una Catalunya dividida per la meitat? "La República Catalana ha derrotat la monarquia de l'article 155", va dir Puigdemont, referint-se a l'article de la constitució que va permetre a Madrid prendre el control de la regió. Però ni ell ni els representants de l'ERC van plantejar una declaració d'independència unilateral la nit de les eleccions. Enviaran la pilota al camp de Madrid. "O Rajoy canvia la recepta o nosaltres canviem de país", va dir el Sr. Puigdemont, que és una forma de dir que la independència no és l'única sortida de la crisi.
El diàleg de sords entre aquests dos líders que no són capaços de parlar entre ells és una de les causes de la violència, principalment verbal, que s'ha instal·lat els darrers tres mesos a Catalunya. Però en aquesta regió fracturada, el resultat no pot ser el xoc de dos camps irreconciliables. Els votants catalans van votar massivament (gairebé el 82% de participació) i van expressar la diversitat de les seves opinions, que no es poden reduir a un debat maniqueu entre separatistes i unionistes.
El Sr. Puigdemont ha enviat un missatge al primer ministre espanyol: "Senyor Rajoy, faci política ! Conegut pel seu immobilisme, haurà de forçar la seva naturalesa i fer propostes a Barcelona. Aquest és el significat del resultat del 21 de desembre. També és el significat de la història.
Eleccions del 21D: majoria absoluta independentista
El poble català ha parlat. La presó, l'exili, la intervenció de l’autonomia, la repressió i la censura no han tingut èxit davant la voluntat dels ciutadans. La majoria absoluta dels separatistes, 70 escons de 135, 57 escons unionistes i 8 escons, ni sí ni no.
Acusats de rebel·lió, dos presidents d’organitzacions independentistes de la societat civil (ANC i Òmnium), el pacifisme dels quals no cal demostrar, estan a la presó , també el conseller d'Interior i el vicepresident. El president de la Generalitat de Catalunya i quatre ministres van haver d' exiliar-se a Bèlgica, encara que finalment l'ordre internacional d'extradició va ser retirada pel govern espanyol per no perdre la partida, de manera que les acusacions no es van mantenir. L'autonomia catalana fou intervinguda a través de l'article 155 de la Constitució espanyola. Aquest article no permet dissoldre el Parlament de Catalunya ni convocar eleccions anticipades. Malgrat això, el govern espanyol les va avançar sense que això provoqués cap escàndol a Europa.
La censura durant la campanya va batre rècords: prohibició de certs anuncis publicitaris electorals, prohibició de la presència del color groc a l'espai públic i d’altres al·lusions a la llibertat dels presos polítics. Els mitjans de comunicació catalans no podien utilitzar determinades expressions, la televisió pública catalana no va poder retransmetre de forma completa la gran demostració d'independència a Brussel·les del 7 de desembre (podia emetre’n només un minut cada mitja hora). Els consellers catalans posats en llibertat condicional abans del seu judici tenien la llibertat d’expressió limitada. La repressió també va ressorgir: professors acusats de parlar a classe sobre la violència policial l'1 d'octubre al referèndum; llocs web tancats, comptes de Facebook cancel·lats, milers de perfils de Twitter eliminats.
Fins i tot hi ha un informe recent de la Guàrdia Civil espanyola, lliurat al Tribunal Suprem, que inclou una nova llista de persones acusades de rebel·lió i sedició, una llista cada vegada més llarga. Fins i tot l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat citat per haver llegit una proclama en una manifestació a Barcelona. Això en un context on el portaveu de l'executiu espanyol declara davant les càmeres de televisió que és gràcies al primer ministre, Mariano Rajoy, que els líders catalans estan a la presó(1). Ja no pretenem creure que la justícia espanyola sigui independent .
Amb tot plegat: ¿cal recordar que, d'acord amb el marc constitucional i penal espanyol, l'exercici de l'autodeterminació no és un delicte? Només cal llegir els articles 10.2 i 96 de la Constitució espanyola(2)per convèncer-se’n, o l'anàlisi d'un jurista experimentat que parli en un diari unionista ─vegeu el seu article "A Espanya, avui és no és un delicte per un parlament que declari la secessió "─ (3). La proclamació de la independència no és delicte.
Malgrat aquest context excepcional, la independència ha guanyat encara més.
Articles publicats al diari Le Monde el 22 de desembre del 2017
(Traduït del francès pel secretariat de l’UCS)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada