Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 de març 2018

L’astúcia

La paraula astúcia és un terme que s’utilitza sovint quan es vol fer esment de la sagacitat, capacitat i habilitat que presenta un individu a l'hora de comprendre o de resoldre determinada situació que a la llum de qualsevol resulta ser bastant complexa de resoldre. És a dir, aquest sentit del terme el fem servir sempre que vulguem indicar que tal o qual individu disposa d'una facultat notable que és capaç de distingir sense problemes sobretot allò que per a la majoria és incomprensible o difícil de desentranyar. És important assenyalar que l'astúcia no es vincula directament amb la intel·ligència, la formació intel·lectual, ni amb la cultura d’algú, sinó amb l'habilitat d'actuar d'una manera concreta davant d'una situació determinada, és a dir, desenvolupar-se, resoldre o anticipar-se a alguna cosa o situació, qüestions que per descomptat no es poden mai aprendre en una facultat, sinó que és la vida o la disposició natural les que permeten fer-ho en realitat. L'astúcia fou una expressió que Artur Mas va fer molt popular quan el Govern preparava la consulta del 9N del 2014, suspesa pel Tribunal Constitucional. L’astúcia és, avui encara, un dels trets que caracteritza moltes de les actuacions dins el procés català. Recordem el tema de les urnes, del canvi d’automòbil a l’interior d’un túnel del President Puigdemont el dia 1 d’octubre, la mateixa votació amb el cens universal, etc. ¿Podem pensar doncs que podria ser l’astúcia la que hagués dictat l’estratègia del viatge de Puigdemont des de Finlàndia i la seva detenció en territori alemany?. Aquesta possibilitat la desenvolupa el periodista Iu Forn en l’article que podeu llegir tot seguit.

I si tot fos una estratègia?

En aquest moment hi ha més emprenyament que lideratge. Més ràbia i rauxa que estratègia. Lògic. L'Estat ha utilitzat un jutge per fer passar com a legal una ficció que justifiqui l'objectiu final: escapçar l'independentisme i escarmentar qui defensa aquesta ideologia.

Fa temps que es busca relacionar el “Procés” amb la violència. I de moment tot és literatura. Sí, els ha servit per empresonar a qui els ha donat la gana, com els ha donat la gana i acusats del que els donat la gana, però el que busquen és que hi hagi violència. Seria un error oferir-los aquesta victòria. Alguns diuen: “És que si empresonen gent sense haver-hi violència amb l'argument que són violents, tant per tant...”. Bé, però hi ha una cosa que és la raó política. ¿Si jo sóc un espectador imparcial, un ciutadà de l'Europa on és inconcebible el “A por ellos” i que no sé de què va la cosa, al costat de qui estaré, de qui usi la violència o qui es carregi de raó política?

No som un estat i davant tenim un Estat que usa totes les armes per vèncer. I Europa és un club d'estats com l'espanyol pels quals som una molèstia. La causa catalana només pot provocar gestos i pressions d'Europa cap a Espanya amb la pressió de les seves opinions públiques.

Per tant, el primer que cal demanar a tothom és calma. La pressa i les batzegades no duen enlloc. S'ha acabat el “tenim pressa”. Prou ja de pressa. Ara mateix, pressa per fer què? Per anar on? Sabem què volem fer i com? No. El President de la Generalitat és a Alemanya detingut a l'espera d'esdeveniments dels quals en parlaré unes línies més avall, el vicepresident a la presó d'Estremera i la resta del govern a l'exili o la presó, com hi són els dos líders de les dues grans organitzacions civils del país. O sigui, no hi ha líders. Per tant, la pressa a l'armari. I la clau a l'armari.

Sí, twitter, Facebook, whatsapp o Telegram van molt ràpid i volem que tot passi ara mateix. I tothom especula i, asseguts al sofà de casa, molts diuen què passarà i ens ofereixen lliçons de dret internacional. Però la justícia és una altra cosa. I l'alemanya més. I aquí és on volia arribar.

I si Puigdemont hagués provocat la situació? Especulem? Va, que és gratis i relaxa. El President té un assessorament  legal molt potent a Bèlgica i en altres països europeus. Gent experta que sap de què va la cosa. Alemanya, al contrari de Bèlgica, és la capital real d'Europa i Merkel és la seva presidenta. I ara té un problema que ha de resoldre. Potser peco de passerell, però podent fer diverses combinacions en avió des de Finlàndia a Bèlgica i sabent que el CNI el segueix, em costa creure que Puigdemont s'arrisqui a fer un viatge en cotxe de tants quilòmetres per ser aturat precisament a Alemanya.

¿I si resulta que Puigdemont i els seus assessors legals busquen provocar un problema polític intern a Alemanya? I de pas a Europa? I si busquen que, per evitar una crisi interna, Alemanya negui l'extradició? S'ho imagina? Si la justícia de la capital europea real donés la raó a Puigdemont, ¿en quin lloc quedaria la justícia espanyola i els seus arguments per mantenir 9 persones a la presó acusades de delictes inexistents?

I si això no fos així, si no fos una estratègia sinó una pífia monumental de Puigdemont, escolti, mil milions de vegades millor estar en mans de la justícia d'un país com Alemanya que en mans de la justícia política espanyola.

Per tant, com va dir el poeta, molta til·la i wait and see...

Iu Forn
Periodista

Article publicat al digital ElNacional el diumenge 25 de març del 2018