Governar des de Waterloo

El President Puigdemont obre la porta a governar des de Brussel·les, ja que en la seva opinió, “amb les opcions que dóna la tecnologia”, no seria un problema estar a l'estranger. Puigdemont ha defensat que és viable ser president des de Brussel·les gràcies a les noves tecnologies, però en canvi no podria exercir el càrrec com “presidiari” a Espanya. Ha subratllat, en aquest sentit, que la disjuntiva és “governar des de Madrid, a través del 155 o governar des de Catalunya i també des d'Europa”. Puigdemont ha anunciat la creació del Consell de la República i una ofensiva judicial d’una dimensió fins ara desconeguda. Lluny de renunciar a res ni de retirar-se, el president legítim ha plantat cara i ha demandat judicialment l’Estat al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per les seves violacions reiterades dels Drets Humans. A partir d'ara Catalunya té dues capitals: Barcelona i Waterloo. La premsa espanyola ha quedat descol·locada  per la retirada de Puigdemont i es mou entre l'entusiasme i el desconsol. Uns s'autofeliciten, es pengen la medalla i s'atribueixen els ‘mèrits’, d'altres continuen carregant contra l'independentisme i alguns ho barregen tot. Una mostra d’aquesta premsa madrilenya la hem trobat amb l’article titulat “L’Estat perd la batalla de Waterloo”, on el director adjunt de 'El Confidencial' el periodista Juan Carlos Escudier analitza l’estratègia dels estats espanyols i català enfront el procés independentista. Llegiu-lo tot seguit.

L'Estat perd la batalla de Waterloo

L'estratègia de l'independentisme ha pogut resultar en algun moment maldestre i estrafolària i el mateix Puigdemont un personatge sense sal, entre cru i poc fet. Però a mesura que ha anat passant el temps, la cocció ha anat lligant les salses i, més enllà de divergències internes i retractacions judicials, cal reconèixer que la famosa batalla pel relat s'inclina del seu costat. El sobiranisme català està a la sopa, en els carnavals, a les cancelleries, a la premsa internacional i properament també a l'ONU, al comitè de drets humans on pensa dirigir-se l'exiliat president per denunciar la persecució de l'Estat espanyol. Que el Govern s'atribueixi el mèrit de la seva renúncia ‘provisional’ a ser investit, perfectament planificada per altra banda, és en tot cas un enorme rot amb el qual tracta d'alleujar-de l'empatx.

Tot i que potser ho fos en algun moment, l'objectiu actual de l'independentisme no és la independència ni la proclamació de la República sinó posar de manifest les contradiccions del sistema i raspallar, com ho faria un fuster, el vernís democràtic d'unes institucions que comencen a mostrar la seva fusta en cru i la seva vulnerabilitat davant els elements i el corc. La legalitat no pot defensar-se amb estratagemes.

Ja li va passar al Tribunal Constitucional que, forçat a un contorsionisme insà en magistrats tan poc flexibles, va passar de ser intèrpret de la Constitució a taquígraf de l'Executiu, establint unes mesures cautelars per a la investidura de Puigdemont amb què esquivar la pretesa impugnació d'un acte no consumat. I no deixa de passar-li al Tribunal Suprem, que segueix traspassant les fronteres del Dret per endinsar-se al pantanós terreny de l'estratagema.

Un cop es confirmi la candidatura de Jordi Sánchez a la presidència, i el jutge instructor li prohibeixi sortir de la presó per ser investit en oberta contradicció amb la pròpia doctrina del Tribunal, es posarà de manifest que no és el Parlament sinó un senyor amb toga el que decideix qui s'asseu a la butaca de la Generalitat. I finalment serà l'Estat espanyol el que quedarà marcat quan l'assumpte arribi al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i, gairebé amb tota probabilitat, sentenciï que no es poden vulnerar els drets polítics de qui no ha estat condemnat perquè gaudeix, fins i tot en presó preventiva , de presumpció d'innocència.

Igual passarà amb Jordi Turull, ara en llibertat, a qui s'ha reservat el tercer lloc de la llista, i que podrà ser president almenys uns mesos fins a la sentència, o uns dies si el magistrat li aplica l'article 384 bis de la Llei d'enjudiciament criminal, que permet la inhabilitació de càrrecs públics contra els quals s'hagi dictat una ordre de processament i incorri en un presumpte delicte de rebel·lió. Aquest és el joc d'uns i altres. Al sud de l'Ebre serà fàcil parlar de la perversa estratègia de l'independentisme i el seu fingit victimisme, encara que al nord d'aquesta mateixa ratlla serà difícil desmuntar la tesi que tot ha valgut, inclòs l'ús de la Justícia com a braç armat, per guanyar una guerra en què no es fan presoners. Aquesta és la imatge que quedarà de la democràcia espanyola.

Als independentistes els podem fer múltiples retrets, denunciar les seves fintes a la llei o les seves flagrants transgressions, i també els podem recordar que la seva apropiació del sentir d'un poble, malgrat representar una mica menys de la meitat dels vots, és més que indeguda. Se'ls pot culpar de tacticisme, d'anteposar els seus interessos partidistes als generals, i de menysprear una ciutadania que segueix sense saber quin és el seu programa de govern i que no viu només de pa i dies històrics. Ningú va dir que fossin esperits purs.

Puigdemont no és Napoleó però la barroeria del Govern li ha donat la victòria a Waterloo, on serà entronitzat al capdavant d'un Consell de la República tot el virtual que es vulgui però altament simbòlic. La cirurgia de l'article 155 s'ha demostrat inservible. El gra al cul és ja una pústula altament infecciosa.

Juan Carlos Escudier
Director adjunt "El Confidencial"

Article publicat al digital  10.Público  el divendres 2 de març del 2018

Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS