“Ordeno y mando”

Sembla que la corba de la pandèmia comença a doblegar-se i podria ser cert, però el desconfinament parcial de la construcció i de la indústria ordenat pel ‘Gobierno’ de Pedro Sánchez, segons diuen els més eminents epidemiòlegs, podria fer rebrotar altre cop la maleïda Covid-19. Quan el president espanyol va agafar el comandament únic per lluitar contra la pandèmia ja vàrem poder intuir per on anirien els trets:  desfeta del sistema autonòmic, regressió de les llibertats, militarització del sistema, etc. Tots els que vàrem fer el servei militar sabem com resolen els problemes els que manen a l’exèrcit: ho fan normalment amb tres senzills mots: “ordeno y mando”. Els virus segur que no entenen aquest llenguatge. Cal denunciar en aquest sentit que la tornada a la feina s’ha fet, com és normal en aquest ‘Gobierno’, amb total improvisació i sense instruccions ni normes clares pels milions de treballadors que han de retornar al seu lloc de feina.

És realment preocupant la deriva militarista que està prenent la resposta a aquesta crisi. Declarar la ‘guerra’ a un virus —una forma de vida biològica— no aporta cap fórmula útil per a fer-hi front, sinó que situa el problema en un àmbit que no li pertoca. La resposta des de la seguretat armada és totalment inadequada i ineficaç per abordar la situació generada per la Covid-19. Qui ens ha de donar seguretat en aquests moments no són els militars engalonats que acompanyen cada dia les rodes de premsa del ‘Gobierno de España”, sinó els professionals sanitaris, els serveis públics i les polítiques públiques. L’actual situació d’emergència sanitària està comportant greus afectacions per a la població i la mort de persones estimades. La propagació de la Covid-19 està conduint a una situació d’incertesa socioeconòmica. A la vegada, la crisi actual està evidenciant la necessitat urgent de transformació de l’actual model socioeconòmic cap a un altre que asseguri i posi al centre la vida humana i la sostenibilitat del planeta. Totes aquestes qüestions no se solucionen amb un “ordeno y mando”.

Tornant al començament, sembla que a casa nostra el confinament ha fet efecte i el nombre de contagis i morts es va reduint, i encara podria ser més efectiu si el Pedro Sánchez hagués fet cas al MHP Torra allargant una o dues setmanes més el confinament total de la població. Les conseqüències d’aquest desconfinament parcial no se sabran fins d’aquí deu o quinze dies, per tant no cal que els ‘emmedallats’ treguin pit avui o demà passat perquè s’han reduït el nombre de contagiats o de morts, sinó que ho facin les setmanes vinents suposant que tot hagi funcionat correctament. Per veure com afecta aquesta militarització de la lluita contra el coronavirus, és molt interessant llegir l’article titulat “Caqui en temps de pandèmia” escrit pel director del setmanari La República, Carles Ribera, on fa un estudi del paper de l’exèrcit aquests dies afirmant que és el resultat de l’aplicació política del principi d’Arquímedes. Podeu llegir l’article tot seguit.

Caqui en temps de pandèmia

En paral·lel a la crisi econòmica galopant que ens està caient al damunt, un altre dels efectes secundaris destacats d’aquesta pandèmia és la militarització del llenguatge i de la imatge que està experimentant l’Estat espanyol. Serà interessant analitzar d’aquí a un temps de manera comparativa el llenguatge polític utilitzat pels diferents mandataris mundials a l’hora d’afrontar la crisi. La semàntica política, o la semiòtica, no són temes menors perquè tenen efectes a mitjà termini en la construcció de mentalitats i imaginaris col·lectius.

De moment ja ho han alertat aquesta setmana entitats de pau, drets humans i cooperació catalanes. Exigeixen al govern espanyol que abandoni la deriva militarista i critiquen l’ús del llenguatge bèl·lic i la presència de l’exèrcit. A més, i aquest punt crec que és el més important i transcendental, reclamen que el pressupost destinat a despesa militar es destini a polítiques socials.

La despesa en defensa és clau en aquest assumpte. Perquè fa tres setmanes que sembla que la tropa uniformada hagi caigut en paracaigudes per ajudar el poble contra un papu dolent en una operació de blanqueig que no fa altra cosa que amagar la realitat: el que passa amb l’exèrcit aquests dies és la simple aplicació política del principi d’Arquímedes: submergit en el pressupost de l’Estat, el lloc que ocupa l’exèrcit és igual al volum de despesa en serveis socials i sanitaris que desallotja. És a dir, tot allò que ha de fer l’exèrcit és tot allò que no caldria que fes si els diners anessin on han d’anar. No cal ni ser antimilitarista, per entendre això. Es pot convenir que un mínim de pressupost en defensa és necessari per a qualsevol país. Una altra cosa és el que passa a l’Estat espanyol.

Afortunadament a Catalunya, com que no tenim exèrcit (el que paguem amb els nostres impostos pràcticament sempre ha estat utilitzat per reclutar-nos per a guerres llunyanes o reprimir-nos a casa nostra), els nostres governants estan evitant en tot moment l’argot casernari en la gestió de la crisi. Això sí, la bel·ligerància sembla que, després d’alguns dies de bandera blanca, la tornen a canalitzar per apunyalar-se entre socis de govern.

Que no han estat capaços d’anar coordinats en una qüestió tan important com la consecució de la independència, ja ho havíem experimentat. Que no siguin capaços d’aparcar les diferències ni davant d’una crisi tan descomunal com la que estem vivint, és per pensar que la covid-19 té un competidor important amb el virus del caïnisme.

Carles Ribera

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 10 d’abril del 2020