Tothom està d’acord que, en la situació pandèmica que estem vivint, la prioritat ha de ser la salut en majúscules, és a dir: evitar contagis, reduir al mínim la mortalitat, incrementar la curació dels infectats, reforçar el sistema sanitari i poder sortir tan aviat com es pugui d’aquest mal son. Tot això és cert però també de forma paral·lela s’han de preveure i resoldre les conseqüències econòmiques que està provocant aquesta aturada mundial de l’economia.
Com molts dels malalts que omplen aquests dies les UCI dels hospitals, l’economia mundial està en un coma induït potser perquè les autoritats, en l’intent de frenar una crisi sanitària sense precedents, han provocat una crisi econòmica que no s’havia produït mai en aquests termes, que ha fet que ens endinsem en un terreny del tot desconegut. Només sabem que l’FMI diu que ha començat ja la pitjor recessió global des de la Gran Depressió registrada als anys trenta del segle passat. El mateix FMI preveu una caiguda del 8% del PIB espanyol el 2020 a causa de la crisi provocada pel covid-19. La nova previsió rebaixa en gairebé 10 punts la del gener d’aquest mateix any, que estimava que l’economia espanyola creixeria un 1,6%. Espanya, que es preveu que també arribi al 20,8% d’atur el 2020, serà així el segon estat europeu més perjudicat per la pandèmia a escala econòmica, només superat per Itàlia, per a qui l’FMI preveu una caiguda del PIB del 9,1%.
Els darrers dies hem escoltat la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, dient que l’entitat està “completament preparada” per augmentar la compra d’actius “sempre que sigui necessari i durant el temps que calgui” i s’ha mostrat disposada a “fer tot el que sigui necessari per ajudar a la zona euro en la crisi”. La presidenta del BCE s’ha mostrat disposada a augmentar els estímuls per fer front a la crisi. El BCE ja ha anunciat que augmentarà les seves compres de deute públic i privat fins als 1,1 bilions d’euros aquest any com a resposta al covid-19. Totes aquestes boniques paraules se les endurà el vent si no s’apliquen mesures realment efectives.
Malgrat tot, l’FMI apunta també raons per a l’esperança: que el nombre d’infectats disminueix als països més afectats, a conseqüència de les mesures adoptades; que és probable que es trobi aviat una vacuna o tractaments per curar la malaltia; que la majoria de països han adoptat importants mesures per protegir famílies i empreses i, finalment, que hi haurà la reacció coordinada dels bancs centrals i dels organismes multilaterals per ‘dotar de liquiditat’ el sistema monetari mundial. Aquesta darrera solució, pel que fa a la ‘liquiditat’, que dóna l’FMI per l’esperança és la que analitza el Professor Associat de Finances de l’EADA Business School, Joan Torras Ragué, en el seu article “Ara ens preocupa la inflació?”, on defensa que la millor solució per posar un eficaç pal·liatiu a l’economia és engegar més aviat que tard la ‘maquineta d’imprimir diners’, tot dient que en les actuals circumstàncies d’extrema necessitat és el mateix donar crèdits, que en el millor dels casos no es podran retornar totalment, que regalar a empreses i particulars els diners que donin els Bancs Centrals europeus i mundials. Si voleu podeu llegir l’article d’aquest expert economista tot seguit.
Ara ens preocupa la inflació?
Som molts els economistes que en les darreres setmanes, i per tal d’evitar que la crisi del coronavirus es converteixi en una crisi de solvència, estem advocant per imprimir diners més que per donar préstecs sense interessos.
La pregunta més generalitzada i la que més por fa és: què passarà amb la inflació? Perdrem poder adquisitiu?
Les causes que provoquen inflació són conegudes, i n’hi ha de diversos tipus. Permeteu-me l’exercici de simplificar-les i així entendre per què el fet d’imprimir diners no generaria inflació en el context econòmic actual.
D'una banda, una causa de la inflació són els desequilibris en l'oferta i la demanda de béns i serveis; és a dir, si volem comprar molts més béns o serveis dels disponibles, es produeix un augment de preus, i per tant de la inflació. Per contra, si hi ha massa oferta de productes, i la demanda és menor que aquesta oferta, els preus tendiran a reduir-se. En la situació en què ens trobem, l'oferta està aturada (les empreses no produeixen), i la demanda, sense recursos (molta gent no té ingressos recurrents, hi ha ERTOs...). Per això, si donem diners a les dues parts implicades en el procés, el que farem és restablir l’equilibri, i per tant no generaríem inflació.
D'altra banda, una altra causa de la inflació és l’augment dels costos, per exemple l’augment del preu de les primeres matèries, però amb la crisi del coronavirus les primeres matèries com el coure, el sucre, el cacau, el cotó o el blat han caigut respecte als nivells de gener del 2020. El petroli, l’alumini i el gas natural s’han desplomat. Per tant, sembla que aquesta crisi ha tingut l’efecte contrari sobre els costos. Les primeres matèries s’han abaratit, i molt.
També tenim altres causes menys directes que afavoreixen la inflació, com la inflació autoconstruïda, que fa que augmenti quan es preveu un fort increment de preus en un futur, cosa francament improbable ara mateix, o la inflació derivada dels augments de sous per contrarestar la inflació, improbable també perquè l’economia està aturada.
La clau està en la inflació que deriva de la política monetària dels bancs centrals. Ara bé, si imprimim diners només generarem inflació si ho fem per damunt de la demanda real que hi hagi, i, ara mateix, la demanda és tan gran i la inflació tan baixa que ens podem permetre atendre aquesta demanda. I, per ser sincers, ens ho hem de permetre si no volem acabar amb una crisi de solvència.
En el cas improbable que imprimim diners, els regalem i es dispari la inflació, què pot passar? Sempre ens quedaran els mecanismes clàssics per reduir-la, com pot ser l’augment dels tipus d’interès, que ara mateix estan en mínims històrics, o fins i tot establir sostres de preus.
Crec que la inflació és l'última cosa que ens hauria de preocupar ara mateix, i, al capdavall, hem de ser conscients que és el mateix donar crèdits que no es retornen que regalar els diners. I d’això ja en tenim experiència (derivada de la crisi del 2008): actualment la majoria de crèdits als països o a la banca no s’han retornat, i d’inflació no se n'ha generat. En definitiva, em preocupa més poder pagar el pa que quedar-me sense.
Joan Torras Ragué
Economista
Article publicat al diari ara el dimarts 14 d’abril del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada