A casa nostra diaris com l’Ara, el PuntAvui o fins i tot el Segre o l’Sport, reben cada anys substanciosos finançaments de diners públic. En el dia a dia, la promiscuïtat amb el poder polític i econòmic a l’hora de prendre decisions periodístiques es percep més que mai. De dalt a baix en tota la jerarquia, des de la direcció fins a l’última redactora. Quan una notícia que afecta una de les marques o un dels empresaris partícips en l’empresa arriba al diari, segons les diferents fonts consultades, un dels primers mecanismes que opera a l’hora de filtrar-lo i no publicar-lo (o publicar-lo sense entrar-hi a fons) és l’autocensura. A la redacció tothom entén amb qui s’estan jugant les garrofes, i en un context de precarietat laboral absoluta, els professionals no estan per baralles amb l’empresa.
Per això ha aixecat tanta polseguera l’editorial de VilaWeb del 23 de juliol on el seu director, Vicenç Partal, denunciava les falsedats escrites en un llibre publicat fa poc per Pòrtic Edicions i escrit pels periodistes de Nació Digital Oriol March i Joan Serra. El text afirmava que Jordi Bacardit, com a membre de l’equip negociador d’Esquerra Republicana, havia expressat a Marta Rovira la sorpresa perquè un comunicat negociat entre ERC i Junts el gener del 2018 l’havia hagut de negociar amb el director de VilaWeb. Els que anem seguint en Vicenç i vam decidir de donar suport a aquest diari sabem de la teva honestedat i escrupolositat. L’honestedat i professionalitat de Vicent Partal i la credibilitat de VilaWeb estan fora de tot dubte i l’han guanyada a pols al llarg de molts anys. Els lectors ho sabem i n’estem molt reconeguts. Malauradament queda palès que això no es pot dir de tots els periodistes ni de molts diaris. La pregunta clau és: Cui prodest? És només vedetisme i xafarderia desfermada sense escrúpols per part d’aquests periodistes o hi ha intencions més inconfessables?
Si entenem que la deriva dels mitjans, tant catalans com espanyols, cap a posicions més ‘còmodes’, es deu a aquests lligams amb els grans grups financers, podríem sospitar que l’afirmació que fa en Joan Puig Cordo, editor del digital La República, quan diu que l’estat espanyol vol acabar amb la independència a través dels mitjans de comunicació, pot esdevenir ben certa a mitjà termini. Si voleu llegir l’article d’en Joan Puig, podeu trobar-lo tot seguit.
Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació
Res no és casualitat i tot està motivat. Avui s’ha fet públic que l’exconseller Andreu Mas-Colell passa a ser el president del consell editorial del diari Ara, rotatiu que, des que va renunciar a publicar la publicitat de l’1-O, ha fet un gir espectacular respecte a la independència. Aquesta capçalera ara ho veu com un impossible i les seves editorials, com també bona part dels seus opinadors, aposten per ser “realistes”. Un dels seus articulistes de referència, aquest mateix diumenge i a la contraportada, escriu, o més ben dit, exigeix a ERC i a Junts que “aprofitin la bona disposició del PSOE per millorar les transferències i aconseguir un augment de les inversions”. Qui ho diu és en Toni Soler, el productor estel·lar de TV3 amb el seu milionari programa, Polònia. Soler considera la independència una utopia i demana el retorn al “peix al cove”.
Paral·lelament, el director de La Vanguardia, el vaixell insigne del Grup Godó, ens vol fer creure que el PSOE ha tornat a la “via federal”, quan és palès que el partit de Pedro Sánchez mai no ho ha fet i no sembla que ara tampoc vulgui implementar el federalisme a l’estat espanyol. És igual: en Jordi Juan ens ho vol fer empassar amb el seu article “L’alternativa federal”. Podríem seguir. La majoria d’informacions o d’opinions polítiques porten el mateix discurs: demanen oblidar l’independentisme per centrar-nos a aconseguir petites fites que la història demostra que mai no s’acaben complint. Volen molles i no pas el pa sencer, insistint en el “pragmatisme”: la independència és una utopia i la realitat ens obliga a pactar recuperant la fórmula del “peix al cove”.
Aquesta línia editorial cada cop és més unànime a la majoria de mitjans catalans: acabar amb l’independentisme i seguir com fins ara, cada cop més espoliats i amb menys capacitat de decidir. I resulta fàcil de comprovar que tots aquests diaris són els que han rebut més finançament en publicitat institucional del govern independentista català. Així, ara per ara, mentre LA REPÚBLICA no té gens de publicitat del govern català, els mitjans que cada dia ens diuen que oblidem la independència en tenen pàgines senceres. I tots ja pensen en el premi major, el que Pedro Sánchez ha donat al PSC, nomenant un socialista català, en Francesc Vallès, com a secretari d’estat de comunicació. Vallès disposarà de 125 milions d’euros, pel cap baix, per repartir en publicitat institucional i reforçar el missatge socialista a Catalunya. Tots els mitjans que van martellejant amb el “peix al cove” esperen cobrar per fer la feina bruta d’intentar acabar amb l’independentisme.
Tampoc no és casual l’atac contra un dels editors més lliures que tenim en aquest país, en Vicent Partal, un independentista de pedra picada que, com molt bé ha explicat ell mateix, ha estat diana d’una veritable infàmia, camuflada en format “llibre d’autor”. El llibre en qüestió pretén explicar els enfrontaments entre Junts i ERC, però de fet acaba sent un relat de part i aprofita per empastifar l’editor assignant-li un rol inventat.
Tampoc no és casualitat la deriva dels mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, que cada cop més incompleixen una de les seves principals raons d’existir, la promoció i respecte a la llengua catalana, i que, en l’àmbit polític i social, no s’amaguen d’omplir tertúlies i programes amb personatges majoritàriament contraris a la independència. TV3 i Catalunya Ràdio cada cop en van més plens de col•laboradors vinculats al Grup Godó que, ara que per incompetència ha perdut el canal de televisió, ocupa cada dia més programes de la televisió pública, a més, sense costar-li ni cinc. L’espanyolització dels programes informatius és més evident que mai, ho veiem aquests dies amb les informacions dels jocs olímpics, però també del què i de com ens parlen: les notícies són plenes d’informacions que passen a Espanya i s’obliden de tota informació sobre la Catalunya Nord, les Illes o el País Valencià.
Tot plegat es resumeix en una campanya brutal per convertir l’independentisme en una utopia de quatre bojos i per això carreguen contra les xarxes socials i el poc periodisme lliure que tenim a casa nostra. En paper només ens queda El Punt, malgrat l’error que ha fet renunciant a tots els Països Catalans, i solament ens queda part de la premsa digital i altres espais de llibertat com Octuvre.
Com a editor d’un petit mitjà que va mantenir la publicitat de l’1-0, he comprovat en carn pròpia com n’ha estat de difícil sobreviure durant aquests anys. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb, que també pateix càstig institucional. Com s’explica sinó que l’Ajuntament de Barcelona posi quasi els mateixos diners en publicitat al Crític que a Vilaweb? Com s’entén la poca publicitat que ha rebut en els darrers anys del govern català? Com és possible que el govern de Catalunya posi tres vegades més publicitat a un diari groc, com l’e-notícies, amb molt poques visites, que a La REPÚBLICA?
Nosaltres no callarem i seguirem endavant defenent que el poble de Catalunya té el dret inalienable a la seva autodeterminació i que, a més, se’l va guanyar democràticament l’1-O. Tant se’ns en dóna tots els que ara volen que tornem al “peix al cove”.
Joan Puig Cordo
Editor
Article publicat al digital La República.cat el diumenge 25 de juliol del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada