Arribats a aquest punt ens podem preguntar: el castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, és clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat i ara és simplement l’idioma colonial imposat fa 300 anys. El procés de bilingüització s’hauria d’ensenyar a les escoles. Són dades objectives molt importants per poder-se formar una opinió. És veritat que molta gent, interessadament, creu o vol fer creure que aquí es parla castellà des de fa segles i això no és cert. D’altra banda hem de ser conscients que els lingüistes saben que el bilingüisme és insostenible durant segles, sempre és un procés passatger fins que una de les llengües s’imposa. El concepte de bilingüisme pot quedar una mica confús. Saber un idioma no et converteix en bilingüe. Molta gent parlen fluidament l’anglès o l’italià, però no per això són bilingües o trilingües.
La relació que el català viu amb el castellà a casa nostra no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla. Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dona quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han d’emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.
A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu. Com afirma repetidament el professor Josep Maria Virgili: “Una situació de bilingüisme amb una llengua forta com el castellà és insostenible. Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català”. Sembla que darrerament tornen a sonar veus que auguren la desaparició del castellà a Catalunya, cosa totalment falsa com molt bé escriu l’historiador, Pere Bosch, en el seu article titulat ’La llengua d’aquí i la d’allà’, on analitza els distints punts de vista que tenen els mitjans i els polítics de Madrid sobre aquest tema. Podeu llegir aquest article tot seguit.
La llengua d’aquí i la d’allà
Aquesta darrera setmana ha tornat a ressonar la vella cantarella sobre la persecució i la desaparició del castellà a Catalunya. Ja ho saben: com que el castellà és una llengua en perill, amb poquets parlants arreu del món, com que gairebé no se sent als carrers del nostre país, ni als jutjats, ni als cinemes, ni allà on vulguin i com que, per acabar-ho d’adobar, els governs d’aquí, siguin tripartits, bipartits o unipartits, estan obsedits a perseguir-lo i a fer-lo desaparèixer, els polítics i periodistes de la Meseta clamen a l’infern. El problema d’aquest discurs no és només que no té res a veure amb la realitat, sinó que se sustenta en una doble vara de mesurar. Dit en altres paraules: allò que es denuncia aquí és bo allà i allò que s’argumenta allà no es pot aplicar aquí.
Només cal resseguir les intervencions dels polítics o rellegir les portades d’alguns diaris per comprovar-ho. Dijous passat, per donar-ne exemple, el diari El Mundo advertia: “El govern vigilarà els docents universitaris que facin servir l’espanyol.” I denunciava: “Incita que els estudiants delatin els professors universitaris que no facin servir el català.” En realitat, tal com va aclarir la consellera Gemma Geis, es tracta de fer un seguiment “per garantir el compliment de l’ús de la llengua de docència de l’assignatura triada en el pla docent de l’estudi oficial” i, al mateix temps, “els drets lingüístics dels estudiants i el professorat”. Aquell mateix dia, unes capçaleres més amunt i uns quilòmetres més enllà, el diari ABC es mostrava consternat perquè s’havia admès una proposta de Junts per “permetre l’ús de les llengües cooficials en els plens i els escrits” del Senat. El principal motiu per rebutjar aquesta iniciativa és que si s’acaba aplicant “es triplicarà la despesa en traductors”. Es veu, segons sembla, que la despesa d’aquí no té la mateixa importància que la d’allà. Perquè, com deuen haver pogut comprovar a través d’aquestes dues notícies, quan alguns mitjans es fixen en el que passa aquí, estan obsedits a garantir la diversitat lingüística, sense escatimar mitjans ni recursos. En canvi, quan es reclama això mateix allà, quan es demana que es pugui fer servir el català al Senat o al Congrés, el plurilingüisme desapareix i s’imposa la llengua de l’imperi.
Pere Bosch i Cuenca
Historiador
Article publicat al digital LaRepública el divendres 24 de setembre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada