També pot ser una traïció al mandat de l’1-O, col·locar el català en el menú lingüístic de Netflix i HBO a canvi de permetre tramitar els pressupostos espanyols i obrir-se a negociar-los. Si aquest és el plantejament, ¿què s’hi ha d’anar a fer, a Madrid, escalfar la cadira i fer discursos abrandats, com fa Rufian, quan li toca pujar al faristol? O el que s’està proposant és, en realitat, no presentar-se a les eleccions espanyoles i deixar els escons buits? Si és així, que es digui. Tinguem tots plegats aquest debat. Per tot això, hem d’insistir a demanar als partits catalans que s’autoanomenen independentistes que parteixin de la base que, amb aquest PSOE i amb aquest president triler del govern espanyol, a més a més sense les garanties i condicions imprescindibles (mediació internacional, fi prèvia d’hostilitats, etc.), mai es podrà negociar l’exercici de l’autodeterminació ni l’amnistia.
Cada vegada que el PSOE necessita els vots dels catalans esgrimeix la cançoneta que més o menys ve a dir: ‘si no em voteu això, vindrà la dreta’. En veritat aquest eslògan sobre ‘que ve la dreta!’ no té la menor credibilitat. El lot complet de l’Estat espanyol és de dretes, reaccionari, anti-il·lustrat. D’aquí la intolerància, la violència, el maltractament, la corrupció, l’amiguisme, la desídia, la cridòria, la vulgaritat. La basta maniobra d’identificar Vox i el PP amb tot això és un parany. No hi ha diferències significatives entre els seus caps “pensants” i les dels líders dels partits hegemònics (PP i PSOE). Només cal repassar la carrera política de personatges com González, Aznar, Guerra, Rajoy, Bono, Rato, Díez, Acebes, Rodríguez Ibarra, Álvarez-Cascos, Griñán, Sáenz de Santamaría i molts altres. Qualificar-los com polítics democràtics no té sentit.
Ara caldria fer-nos la reflexió següent: ¿què passaria si els catalans féssim caure el govern del PSOE-Podemos? Algunes enquestes recents (potser interessades), pronostiquen la victòria de la dreta de PP i Vox en les pròximes eleccions i molts catalans pensen que això portaria més misèria i maltractament per la nostra Nació. Per això és molt interessant llegir l’article del periodista, Jordi Barbeta, publicat amb el títol ‘Que governi Vox i rebenti tot!’, on escriu que dins de l’independentisme no falten veus partidàries del ‘com pitjor millor’. Sostenen que difícilment es reprendran les mobilitzacions i la unitat d’acció fins que l’adversari torni a ser el PP en coalició amb Vox i la gent torni a tenir ganes de marxar d’Espanya. Llegiu aquest article a continuació.
Que governi Vox i rebenti tot!
Els partits independentistes continuen proclamant el seu memorial de greuges i reclamant al Govern de l’Estat tota mena de concessions: amnistia i referèndum, però també infraestructures, reparacions, transferències, reformes i, sobretot, diners, perquè, com va dir el conseller Giró, “el país ens cau a trossos”. Utilitzo maliciosament la paraula concessions perquè, en general, que s’atorguin les reivindicacions no depèn de la part catalana que reclama, sinó de la voluntat de la part espanyola de concedir-les. La qüestió és què poden oferir a canvi els independentistes al govern de Pedro Sánchez per forçar la seva voluntat i que s’avingui a atendre les reivindicacions catalanes. I només hi ha una resposta.
Que interessi al govern espanyol, a canvi de les concessions, els independentistes només poden oferir estabilitat política. I no cal dir que els conceptes, estabilitat i independència són políticament incompatibles i excloents l’un de l’altre. Si hi ha estabilitat, l’Estat no tindrà cap incentiu per negociar la independència ni res que se li assembli i si es produís una gran mobilització independentista, l’estabilitat saltaria pels aires.
En tot cas, com tothom ja ha interioritzat que la independència no la tenim a tocar i que el referèndum, anant bé, queda, en paraules del president Junqueras, per al 2030, és lògic fins a cert punt que els partits independentistes intentin treure alguna contrapartida apostant per l’estabilitat. L’estabilitat és el contrari de la mobilització i, francament, tampoc es veu els partits independentistes gaire capaços de tornar a treure la gent al carrer, ni de convocar vagues i protestes prou multitudinàries com per fer trontollar el Govern de l’Estat. Així que quan parlem d’estabilitat com a contrapartida a oferir al Govern de l’Estat, ara mateix només ens podem referir a l’estabilitat parlamentària al Congrés dels Diputats, que passa inexorablement per l’acord pressupostari.
Efectivament, l’estabilitat del govern PSOE-Unidas Podemos per poder acabar la legislatura depèn quasi exclusivament que s’aprovin ara els pressupostos de l’any que ve. Si no s’aproven, seria un fracàs personal de Pedro Sánchez i el més probable seria que pocs mesos després aniríem a unes eleccions anticipades amb moltes possibilitats que les guanyés el bloc de la caverna amb majoria absoluta. Tanmateix, si s’aproven els pressupostos, la resta de la legislatura serà per a Pedro Sánchez gairebé un camí de roses; perquè ara no, que estan pendents els fons europeus, però, per al 2023, el govern espanyol sí que podrà tirar milles amb pressupostos prorrogats. I es dona la circumstància que els 23 diputats independentistes són imprescindibles per rebutjar les esmenes a la totalitat i aprovar els comptes de l’Estat. Dit d’una altra manera, aquests pressupostos són el ser o no ser per a Pedro Sánchez. S’ho juga tot, la continuïtat del govern i la seva pròpia carrera política, per tant, és l’únic moment en què la minoria catalana independentista podia fer valdre la seva aposta per l’estabilitat. Després dels pressupostos no disposaran de cap altre argument per exigir res. El que no aconsegueixin ara no ho aconseguiran mai.
Hi havia una primera qüestió que els independentistes havien de resoldre prèviament. Estarien disposats a fer caure el-govern-més-progressista-de-la-història i propiciar un govern de l’extrema dreta? Era fonamental tenir-ho clar perquè si no són capaços de fer creure Pedro Sánchez que el poden fer caure, el president espanyol es farà un fart de riure sabent que, com tantes vegades els catalans, van de "farol". Amb tot, a l’independentisme no falten veus partidàries del ‘com pitjor millor’. Sostenen que difícilment es reprendran les mobilitzacions i la unitat d’acció fins que l’adversari torni a ser el PP en coalició amb Vox i la gent torni a tenir ganes de marxar d’Espanya. És una frase recurrent en els cercles independentistes més desanimats: “Que governi Vox, que rebenti tot, i així tindrem la República”.
En tot cas, per a una operació d’aquesta transcendència hauria estat imprescindible la unitat d’acció dels grups independentistes, que brilla per la seva absència, obsessionats cadascun d’ells en diferenciar-se dels altres per guanyar poder autonòmic. Sense anar més lluny, la CUP, sempre exercint com a principal factor desestabilitzador de la majoria independentista, està obstaculitzant l’aprovació dels pressupostos catalans al Parlament de Catalunya. Això implica cedir al PSC la capacitat d’aprovar-los o tombar-los, amb la qual cosa obliga de retruc Esquerra Republicana a ser molt prudent a Madrid, no fos cas que fent-se el valent a Madrid perdés bous i esquelles. En realitat, ERC ja està compromesa amb el PSOE des dels indults, perquè òbviament no haurien pogut donar suport a res més tenint el seu líder empresonat. Així que tornem al de sempre, el pacte del dentista entre PSOE i ERC, que ja va bé als republicans per a la seva estratègia prioritària de perdurar al Govern de la Generalitat.
Llavors resulta que com ERC no presenta l’esmena a la totalitat i els quatre diputats del PDeCAT s’afanyen a presentar-se com a campions de l’estabilitat política espanyola mani qui mani, el PSOE ja té assegurat que els pressupostos de l’Estat no seran tombats, amb la qual cosa els vots contraris de Junts i de la CUP esdevenen irrellevants. Serveixen només per acusar ERC i PDeCAT de claudicar i vendre's per un plat de llenties i bla, bla, bla.
En conclusió, Pedro Sánchez superarà el tràmit dels pressupostos, Rufián, com abans Roca i Duran, presumeix d’haver aconseguit grans coses per a Catalunya, alguna gent celebrarà l’estabilitat, d’altra s’irritarà i bona part desconnectarà de la política que s’ha posat molt avorrida com sol passar amb els déjà-vu.
Jordi Barbeta
Periodista
Article publicat al digital ELNACIONAL.CAT el diumenge 31 d'octubre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada