El triomf aconseguit per l’equip jurídic de Puigdemont a l’Alguer no només reforça el seu paper com a líder de l'independentisme més irredempt ̶ el que considera, en essència, l'1-O com un mandat vigent en el seu quart aniversari ̶ , sinó també com a actor clau en la resolució del conflicte i amaga un missatge dirigit cap a la Moncloa i, de retruc, cap a Palau: sense Puigdemont i sense Junts x Catalunya, qualsevol solució serà incompleta. La llibertat de Puigdemont és un element bàsic en la represa ̶ tímida, discreta i complicada ̶ del diàleg entre l'Estat i la Generalitat, i per això és indispensable la presència de la formació de Puigdemont en la taula de negociació/diàleg. L'expresident i el partit que lidera encarna un ‘NO SURRENDER’ que només obté moral des de les victòries a l'exterior.
Tampoc podem passar per alt que les successives victòries de l’exili català demostren la debilitat de l’Estat Espanyol, que fa que la seva repressió tingui aquest caràcter de revenja, mostrant que és la pròpia d’un imperi en el seu ocàs. Massa gent independentista es mira només la repressió, desconeixent que la dinàmica de derrota ens porta a perdre, puix només tenim el que ens anem guanyant. En un context europeu democràtic, un Estat feble arrelat en una dictadura és impossible que es desprengui de tots els elements que el suporten i això és el que hem vist durant el procés, el que va veure el món durant l’1-O i és el que pot acabar assumint la UE quan la seva pròpia justícia dicti sentència. Aquesta és la principal feblesa de l’Estat: la poca credibilitat democràtica que té, guanyada a pols i feta evident pel procés i ara per l’exili. Aprofitem doncs aquesta feblesa i com diu el periodista, Andreu Barnils, en el seu article titulat ‘Estat feble’, no ens limitem a denunciar les repressions i els atacs de l’estat espanyol. Quatre anys després del Primer d’Octubre cal que deixem de plorar i aprofitem la debilitat del rival per cridar als quatre vents les febleses de l’estat. Podeu llegir l’article d’en Barnils a continuació.
Estat feble
Diuen, diuen, diuen, que un dirigent de l’esquerra abertzale basca ha fet aquesta observació darrerament: “Quins uns, els catalans! Declaren la independència i els han de treure de la presó abans de complir la sentència sencera; amb quatre anys i mig són fora, i encara creuen que perden! Que ens ho diguin a nosaltres, amb els anys que hem passat a la presó i sense haver declarat encara la independència. Perden, qui diu que perden?”
La reflexió del líder basc obliga, d’una manera frontal, a capgirar com un mitjó la tàctica adoptada fins ara per una gran part de l’independentisme català. D’ençà de l’any 2017 que plorem perquè ens trobem davant un estat repressor, que ha sobrepassat els límits d’un estat democràtic (n’hi ha prou de comparar-ho amb Escòcia), que envia a l’exili i a la presó homes plens de raó. I es fa servir la repressió per posar un mirall davant l’estat espanyol, un mirall que acabi afeblint les seves relacions internacionals, accentuï la seva mala imatge i ajudi la causa catalana. Tot això ha donat fruits. És innegable.
Però la reflexió del dirigent basc obliga a deixar de pensar en l’estat com un ens bàsicament repressor i prou, i veure’l també com un ens bàsicament feble. Que això també dóna fruits. Feble perquè, tot i que la seva estratègia ha estat la d’un estat repressor, i ho ha estat amb intenció, no se n’ha acabat de sortir: van voler reprimir les urnes del Primer d’Octubre, i febles com són, se les van haver de menjar amb patates. Van voler, repressors com són, condemnar mig govern a penes de més de deu anys, i al cap de quatre anys i mig són fora. (I són fora per la pressió internacional que, febles com són, no han pogut aguantar, diria.) Han volgut, repressors com són, aïllar els exiliats Puigdemont, Ponsatí i Comín, però, febles com són, es troben que tots tres són eurodiputats al Parlament europeu. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont. I no l’han detingut.
Aquest article no defensa una dicotomia. Aquest article defensa que l’estat espanyol és repressor i alhora feble. I que potser que comencem a il·luminar la part feble de l’estat i no solament la repressora. Veure’l feble, ajuda. I si és feble, encara més. Aquest article creu que es poden fer totes dues coses alhora. Denunciar la part represssora i subratllar la part feble.
Dir que els consellers tan sols han passat quatre anys i mig a la presó no és pas negar la repressió de l’estat, és afirmar-ne la feblesa. Tot i voler, no poden més. Dir que els exiliats són eurodiputats no és pas negar la repressió de l’estat, és accentuar-ne la feblesa. No han pogut més. Si l’objectiu de les penes de presó i els anys d’exili era d’espantar possibles intents posteriors de camins unilaterals, una reflexió a fer és fins a quin punt la presó espanta i fins a quin punt quatre anys i mig, no. Si la tàctica era de castigar per espantar, i veiem que, per febles, no ho han pogut fer gaire, podem inflar la seva cara repressora o subratllar la seva cara dèbil.
Per mi, és ben curiós que sobretot sigui la gent de l’exili (actualment la que més repressió sofreix) la que subratlla amb més vehemència la cara feble d’un estat que no aconsegueix de reprimir, tot i les ganes que en té. L’exili i Jordi Cuixart. Cuixart sempre ha subratllat la feblesa de l’estat. Fent-ho, evites un dels objectius més clars de l’estat: presentar-se molt més monstruós, poderós i castigador que no és. No és per falta de ganes. És que no poden més. Això sí, hem de deixar de plorar tothora pels racons. Dediquem-nos també a subratllar la feblesa de l’estat.
Les nostres llàgrimes són la seva força; no ens limitem a la denúncia. Cal deixar de plorar, quatre anys després del Primer d’Octubre. I saber veure la feblesa del rival. Això em sembla que ens ve a dir el dirigent basc. O dit d’una altra manera: hem de comptar amb la violència del rival en el futur. Però també amb la seva feblesa.
Andreu Barnils
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb el dissabte 2 d’octubre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada