Aquest cop tot ha començat quan la presidenta de Congrés, Meritxell Batet, ha comunicat a Alberto Rodríguez la pèrdua de la seva condició de diputat de Unides Podem. D'aquesta manera, Batet ha traslladat al parlamentari l'ofici remès aquest divendres pel Tribunal Suprem, en el qual el president de la Sala Segona de l'Alt Tribunal, Manuel Marchena, advertia que la inhabilitació de Rodríguez era "obligada", malgrat que l'equip jurídic de la cambra baixa i la Mesa va acordar dimarts passat, amb els vots favorables de PSOE i Unides Podem, mantenir l'escó de Rodríguez, tot i la condemna a un mes i quinze dies de presó com a autor d'un delicte d'atemptat contra un agent de l'autoritat, en una manifestació el 2014. Cal recordar que el diputat va pagar una sanció de 540 euros en substitució de la pena de presó, tal com va imposar l'Alt Tribunal en la seva sentència.
L’aplicació de la doctrina Torra a un diputat de Podemos, incloent-hi amenaces de tota mena a la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, tenia tots els elements per agafar les crispetes i asseure’s a esperar el desenllaç. El diari ABC deixava clar, fa uns dies, quina era la seva sentència: “Rodríguez, auténtico símbolo de la llegada de un partido antisistema al Congreso, debe marcharse con deshonor. Por delincuente.” Batet ha fet amb el diputat dels seus socis de govern el mateix que Torrent va fer amb el president Torra. Amb l'agreujant que Torrent feia fora no un diputat sinó al Molt Honorable president de la Generalitat, cosa que li venia molt bé al seu partit, Esquerra Republicana, per avançar eleccions i posar al delfí de Junqueras al capdavant de la Generalitat. O pretenien que el president Torra fos l’única persona de la història apartada del càrrec per aquest mètode antidemocràtic? Doncs, miri, no. Si aquesta és la llei, és lògic que s’apliqui a tothom. O tots o ningú.
El que ha passat ara és una gravíssima ingerència del poder judicial sobre el legislatiu. Un pols intolerable, perquè no està tan clar, com vol fer veure el Suprem, que complir aquesta sentència comporti la pèrdua de l'escó. A hores d'ara ja hem après que, a Espanya, Marchena és la llei. Tothom diria que la llei hauria de ser al Congrés de Diputats, on rau el poder legislatiu. Però el Tribunal Suprem ja concentra els tres poders de l’Estat sense que ningú gosi posar-s’hi en contra. Marchena ha volgut humiliar la presidenta del Congrés i l’ha obligat a prevaricar. Batet ha cedit a les pressions de Marchena i de la (ultra) dreta política i mediàtica que demanaven sang i, a sobre, ho ha fet encara a risc de prevaricar. Aquest alarmant afer l’analitza la prestigiosa periodista de tribunals, Elisa Beni, en el seu article titulat originalment en castellà “La muerte del Derecho (de villanos y de cobardes)”, on opina que el Dret ja no significa res, el Dret ha mort i estan dedicant la seva vida a un cadàver del què només pot emanar corrupció i descomposició. Si voleu, podeu llegir l’article traduït al català tot seguit.
La mort del Dret (de roïns i de covards)
Si tot els sembla tan embolicat que resulta inintel·ligible, acolliu-vos al consell que em va donar una vegada un magistrat dels que prestigiaven les punyetes: quan un argument aparentment saberut i complex en Dret dugui a solucions absurdes, el millor que fa un bon jurista és repassar la línia argumental perquè segur que és errònia. El Dret no és un art per engendrar disbarats sinó per solucionar conflictes i, en darrer terme, per fer Justícia, així que és sospitós que del seu ús recte no es derivi ni una cosa ni l'altra. El Dret tampoc és, com ens volen inculcar de forma poc casual, tan interpretable que esdevingui capritxós, finalista, imprevisible, aliè a la lectura lògica de les normes o directament arbitrari. Això no és Dret, aquesta és la pèrdua de significat del Dret, la seva mort, i amb ella la de la nostra forma política i la de la societat democràtica tal com la concebem.
Si el càstig per donar un cop de peu a un policia, de tal gravetat que es resol amb una indemnització a la víctima de 50 € i amb un càstig de presó tan baix que no existeix en el Codi Penal, per la qual cosa cal commutar-lo per 540 € de multa, comporta de retruc la pèrdua d'una acta de diputat, representant el més sagrat d'una democràcia, i que afecta el dret fonamental de representació del diputat i dels seus votants, és a dir, si el càstig acaba sent el més greu que li pot passar a un diputat, que és deixar de ser-ho, hi ha alguna cosa que no quadra. Ja ho vaig dir en l’article “Nosotros, el pueblo”. Aquí no hi ha proporcionalitat ni justícia material ni respecte als principis mínims rectors del Dret. Alguna cosa falla i no cal ser Papiniano per adonar-se'n. N'hi ha prou amb resumir que, ni la sentència de la Sala II diu que el diputat hagi de deixar de ser-ho, ni els lletrats de les Corts dictaminen que aquest sigui el resultat de l'execució d’aquesta, ni Marchena en el seu estrany ofici de resposta s'atreveix a escriure que això és el que cal fer, ni el Reglament de Congrés preveu la pèrdua de la condició de diputat sinó per quatre causes i cap es dona en aquesta sentència. Què ha passat llavors?
L'actuació de la Justícia en aquest cas és aberrant. Triga set anys a jutjar un fet objectivament d'escassa rellevància, per més apassionat que un sigui de l'ordre, i pretén que comporti conseqüències que mai s'haguessin pogut produir d'haver-se pronunciat a temps. Abandona en la sentència el principi de "l’in dubio pro reo", com recorden dos dels membres de tribunal i després, fora de context, sembla exigir una forma d'execució que ell mateix no pot aplicar essent que li competeix no només jutjar, sinó executar allò que ha jutjat.
No és l'única però sí la més ultratjosa.
La presidenta de Congrés, Meritxell Batet, ha decidit, sota la seva única responsabilitat, emprendre una acció de tanta gravetat com retirar l'acta a un diputat electe: sense reunir la Mesa de Congrés i sotmetre-ho a votació, sense fer cas de l'informe dels lletrats de les Corts que són els experts per oposició en dret parlamentari i sense que ningú li hagi exigit ni pogués exigir-li, almenys que sapiguem, que ho fes així. Presidir una cambra legislativa no és cosa de laxes ni de covards. Batet ha nedat moltes vegades en l'equidistància ̶ com quan després d'un comportament inacceptable de Vox va preferir reprendre a tots els diputats per igual ̶ i ara cau de quatre potes en la ignomínia parlamentària. No ha d'estar preocupada perquè compta amb l'inaudit suport del seu partit, del que parlaré després, i amb l'aprovació sorneguera de qui es creu, potser amb motiu, l'home més poderós d'Espanya.
Posar-li una querella a la presidenta de Congrés per això és una estupidesa i una mala estratègia, també si ho fa Podem. No serà admesa a tràmit perquè no té el més mínim sentit jurídic. No sembla molt intel·ligent donar-li al qui consideres el teu fustigador un element gratuït perquè et fustigui i això és el que fa Podem o una part de Podem o, finalment, el mateix diputat, ara que ningú vol fer-se càrrec de l'autoria de tan desraonada decisió.
Ser ministra del Govern d'Espanya i acusar directament al Tribunal Suprem d'un delicte en una xarxa social és no saber què vol dir ser ministre, no saber on són les línies i voler donar avantatges absurds i tensar un Govern que, al capdavall, és el que defenses que volen fer els que corrompen el Dret contra tu: acabar amb el Govern de què formes part. Un ministre no és un activista. El que jo puc dir, coneixent quines línies no puc trepitjar, no ho pot dir Ione Belarra. Mira que ho he dit vegades i no n’aprenen. Són com Janus, volen ser ministres i líders d'opinió i fer oposició tot a la vegada. Entrar i sortir. Veurem que això no acabi amb una altra anul·lació per sospita de calúmnia.
Una institució no pot ser utilitzada espúriament per defensar un grup de poder o als amics. Això de Lesmes i la seva cort amb el CGPJ no té nom. Reunir la Comissió Permanent ̶ i quina atribució té per fer això la Permanent? ̶ per a ‘prendre coneixement’ d'una piulada!, ni que sigui d'una ministra, i sortir en defensa de la independència d'uns jutges que no li han demanat cap empara, què vol dir? Que la declaració no és jurídica sinó política. L'empara el concedeix el ple a un jutge que prèviament ho ha sol·licitat. Afirmen indignats en el seu comunicat que són ja diverses les vegades, en el seu inacabable i extenuant mandat, en què han hagut de sortir en defensa de la independència judicial, però obliden dir que sempre ho fan per defensar els mateixos, és a dir, a Marchena i els seus mentre que els altres s'han de llepar les penes sols. Obliden dir que Belarra els espanta, però Concepció els posa. Tan descarat és que els vocals Costa, Mozo i Sepúlveda van votar directament en contra.
Un diputat és un serf de la gleva dins la nostra pobra democràcia. A la fi és un número, una clau de vot. Amb la falta de respecte que els demostra el mateix Congrés gairebé seria suficient que el líder de cada grup tingués el nombre de vots que acumula. La solució de la suspensió del diputat Rodríguez per un període d’un mes i mig ̶ deixant de banda tota la polèmica jurídica, que jo crec que no hauria d'haver comportat ni tan sols això ̶ hagués estat menys onerosa per a un dret tan bàsic i fonamental com el de representació i també per a l'autonomia parlamentària i el respecte a les seves pròpies normes com a primer poder de l'Estat, però em temo que hagués deixat al grup de Govern amb un número menys durant aquest període. Aquí és on enquadro la laxitud el PSOE amb aquest clar atropellament, a no voler problemes i a no haver de cercar un vot més durant aquest temps. S'equivoquen. Renunciar a la irrenunciable supremacia del Primer Poder i assumir que aquest pugui ser manipulat i alterat d'aquesta manera s'acabarà girant contra ells. Recordin el que se li va fer sense raó a Atutxa ̶ i així ho va dir Europa ̶ i el que es va fer als catalans i recordin el que admeten que es faci ara. Després no plorin.
Pensin a partir d'ara en el que suposa concedir un suplicatori i pensin a arbitrar legalment les substitucions temporals de diputats, com recullen altres ordenaments o vagin donant-li les claus de la Carrera de San Jerónimo als posadors de querelles i als senyors del Suprem, els qui cap poble ha triat. Així ens anem estalviant les eleccions també que, al capdavall, es tracta de votar bé o si no, que altres arreglin el que el poble fa malbé.
La desesperança esgota. Estem en mans de roïns i de covards. El dels roïns, que tenen els seus interessos i treballen per a la seva glòria i la dels seus, no em sorprèn. És el dels covards el que m'indigna. Tot això que els escric avui i que els escric altres caps de setmana ho saben desenes, centenars, jo diria que milers de persones que callen. Callen encara que saben que s'estan vulnerant principis bàsics. Callen i saben que els pressupostos jurídics que s'han aplicat són erronis. Callen encara amb la seguretat que si tot el que diuen les lleis pot ser interpretat en un sentit i en el contrari, si no es pot esperar una solució correcta, si no es pot predir un resultat, llavors el Dret no significa ja res, el Dret ha mort i estan dedicant la seva vida a un cadàver de què només pot emanar corrupció i descomposició.
Jo ho deixo al seu arbitri. Qui és roí i qui és covard. No ens sorprenguem si coincidim. La veritat encara existeix, fins i tot en el Dret.
Elisa Beni
Periodista
Article publicat al digital elDiario.es el dissabte 23 d’octubre del 2021
(Traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada