El Secretari General de Junts, Jordi Turull, deia ara fa poc més d'un mes "Així no podem seguir". I tenia raó. Esquerra no havia complert cap de les tres condicions que va posar Junts per continuar a l'executiu, malgrat aparèixer a l'acord de legislatura. Ni la que feia referència a refer una direcció estratègica del Procés, ni la que demanava coordinar els grups parlamentaris a Madrid, ni tampoc una tercera per reorientar la taula de diàleg. Els republicans van mantenir aquesta posició de força perquè se sentien avalats per alguns precedents: per exemple, quan van deixar caure Laura Borràs a la presidència del Parlament o quan van deixar fora Junts de la taula de diàleg per no portar-hi només consellers. Tot això no va tenir conseqüències en el gabinet de Pere Aragonès. Ara bé, aquest cop aquests repetits desafiaments entre els dos partits han tingut les conseqüències que tots coneixem.
Finalment, la militància de Junts per Catalunya ha optat per no seguir en el govern, i això pot marcar el futur rumb del partit, que va unit, diuen, i té més clar ara cap a on va. Ha sigut l'opció encertada? Només el temps ens dirà el cost que això pot tenir, no només per JxC i ERC, sinó pel país. Ara és ERC qui té un problema greu, com va exposar la Presidenta Borràs. El president ha perdut la confiança de 41 dels 74 diputats que el varen fer president. Un president amb dignitat i cultura democràtica, dimitiria i convocaria eleccions. ERC s'encamina a un govern dèbil, que només podrà ser sostingut per suports parlamentaris puntuals, segurament, en forma de nou tripartit. Potser això és el que volien molts simpatitzants d'ERC, però no això serà pas gratuït. Veurem quan costa de recosir l'independentisme, i quant trigarem a tornar a tenir una estratègia unitària.
Esquerra vol governar en solitari a la Generalitat. No serà, però, un camí gens fàcil. La sortida de Junts implica una pèrdua de suport parlamentari cabdal per als republicans, que es quedaran amb una minoria de diputats. Tot i això, des d’ERC semblen determinats a mantenir-se a la Generalitat com a mínim fins que passin les municipals del maig del 2023, objectiu per al qual necessitaran anar amb forces com els comuns o el PSC a la cambra. Des del punt de vista de la gestió de govern, la crisi s’hauria de resoldre amb la dimissió del president i amb la retirada del govern de tot el seu partit, perquè han estat els incomplidors del pacte de govern i, sobretot, Pere Aragonès ha acumulat decisions equivocades, molt greus, en les darreres setmanes fins a l’espurna incendiària de destituir al vicepresident Puignerò amb l’excusa d’una enrabiada. Però potser el fet més negatiu és la mentida reiterada sobretot el que fa referència a una taula de diàleg inexistent. La renúncia de Pere Aragonès és una possibilitat versemblant, però en el regne d’Espanya en general, i en una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, en particular, la versemblança no hi és, ni se l’espera.
L’espurna que ha fet saltar pels aires l’estabilitat del govern d’Aragonès ha estat la decisió de Junts de deixar-lo sol i abandonar l’executiu. Aquesta decisió ha estat àmpliament debatuda en l’interior del partit, amb opinions a favor i en contra. Els favorables a sortir del govern ho feien amb arguments prou sòlids com els que exposava, un dia abans de la votació, l’excoordinador de Polítiques Internacionals de la Generalitat, Aleix Sarri, que en un fil de twittter, va anar desgranant una darrera l’altra les raons per les quals, a parer seu, Junts per Catalunya havia d’abandonar el Govern. Malgrat que avui ja coneixem la resolució presa pels militants de JxC de deixar sola ERC al front del Govern, ens ha semblat interessant recuperar aquell fil de twittter, que pot posar un mica de llum sobre els motius que els ha portat a prendre aquesta decisió. Podeu llegir el fil de twittter tot seguit.
Una decisió difícil
Avui a les 12 h de la nit començarà la votació de la consulta de Junts per Catalunya sobre la seva continuïtat o no al govern. Per això vull explicar per què crec que la millor opció pel partit i pel país és sortir-ne.
Amb tot i abans d’entrar-hi m’agradaria refutar un comentari que aquests dies he sentit sovint i que trobo molest. Aquesta acusació injusta que Junts per Catalunya trenca la unitat de l’independentisme si surt del govern. Vull recordar que Junts per Catalunya neix a l’exili, a Leuven, quan eren molt pocs els qui pujaven a veure el President Puigdemont i encara menys el qui creien que se’n podia sortir. D’aquella llavor en va sortir una llista, i d’aquella llista uns anys després, un partit. Des de l’exili, i tot en contra, el MHP Puigdemont, president legítim d’aquest país, guanyà les eleccions del 21D dins el bloc independentista. La seva re-investidura i la continuació de l’embat de l’octubre semblava un fet, així es va acordar. Tanmateix, no va passar mai.
Aquell 30 de gener de 2018 va ser un dia funest. I allà començà la divergència estratègica gegant entre Junts i ERC. Va ser una jornada traumàtica per JxCat que veia com el seu líder, fundador i president legítim a l’exili era apartat, i no pel 155. Junts i la CUP hi eren, altres no. Això no obstant, per preservar la unitat independentista i aixecar el 155, es va decidir prioritzar la formació de govern malgrat que no inclogués el President Puigdemont. Un error que hem pagat molt car. Hauríem d’haver anat a eleccions aquella primavera i així ho vaig defensar quan vaig ser preguntat. S'imposà formar govern. Calia aixecar urgentment el 155 per, suposadament, mantenir l’embat independentista. No va passar mai i el 155 ha seguit amb formes més subtils.
Però aquell 30 de gener de 2018 no és l’únic gripau que s’ha empassat Junts per Catalunya. Aquella mateixa primavera la CUP no va voler votar en Jordi Turull com a president el dia abans d’entrar a la presó. Turull, un dels més grans bastidors de ponts que té el moviment independentista i un polític honest i valent. De nou un error de país, però novament per mantenir la unitat de l’independentisme, no es van forçar eleccions. Un any i mig després, la Junta Electoral, un mer òrgan administratiu, enmig de la seva folla croada contra el President Torra per l’assumpte de la pancarta va decidir que calia retirar-li l’acta de diputat.
Quan va arribar el ple del Parlament, ERC va assegurar a Junts el dia abans que l’acta no seria retirada fins que no hi hagués una sentència judicial. No va ser així i aquell 29 de Gener de 2020, Roger Torrent va decidir unilateralment retirar l’acta de diputat al MHP Torra. La imatge de Pere Aragonès sense aplaudir al cap del seu govern parlava per si sola. I, tanmateix, què va fer JxCat? Va destituir Aragonès i els consellers d’ERC? Va convocar eleccions? No. De nou es va decidir protegir un bé superior: mantenir la unitat de l’independentisme.
Va passar el temps, hi va haver eleccions i es va formar el govern actual. El pacte incloïa que Junts acceptés la (mal) anomenada taula de diàleg a canvi d’una sèrie de condicions, entre les quals la preparació d’un embat definitiu per tal de fer efectiu el mandat de l’1-O. Tanmateix, el mateix dia que s’havia de reunir la famosa taula, Pere Aragonès va decidir vetar els noms que havia proposat Junts per Catalunya (Jordi Sànchez, Jordi Turull, Míriam Nogueras i Jordi Puigneró) perquè tres d’ells no formaven part del govern. L’acord d'investidura entre Junts i ERC no especificava que els integrants de la taula haguessin de formar part del govern, però van ser vetats igualment. Junts, de nou, fins i tot va contenir les crítiques i va aguantar per mantenir la unitat. Una unitat cada cop més formal. I què va fer Junts? Aguantar. No prendre cap decisió precipitada i va decidir prioritzar la unitat independentista per sobre de tot. Així arribarem a les negociacions del darrer mes. Els darrers dies s’ha volgut imposar un relat per desprestigiar Junts per Catalunya i tractar les seves propostes, aprovades per unanimitat, de maximalistes i això és fals.
En primer lloc, és obvi que de forma molt transversal fa molts mesos que hi ha incomoditat pels incompliments i abusos d’ERC en la seva forma de portar la coalició de govern. Per aquest motiu pels volts del primer aniversari de l’acord d’investidura, es posà en marxa una auditoria sobre el grau de compliment d'aquest. Paral·lelament es celebrà el congrés nacional de Junts per Catalunya, on les ponències es van aprovar per pràctica unanimitat. A la ponència política, que jo mateix vaig coordinar, es proposà (resumint molt) practicar una estratègia independentista a l’interior en línia amb l’exili i el ‘Preparem-nos’ del ConsellxRep. També incloïa la possibilitat de fer una consulta sobre seguir o no al govern. Passat l’estiu i feta l’auditoria, els resultats eren bons a nivell sectorial però desastrosos a nivell polític. ERC ho incomplia absolutament tot, i en cap vessant s’estava avançant cap a la independència gràcies a la feina governamental o pel que fa a l'acord de govern.
Per aquest motiu el 29 d’agost es va decidir per unanimitat fer un nou intent amb ERC per al compliment de l’acord de govern que va permetre investir Pere Aragonès, posant el focus en tres punts de l'acord.
a) la creació d’un espai de coordinació estratègica, b) coordinació a Madrid i c) que a la taula de diàleg només es parli d’amnistia i autodeterminació.
També s’aprova fer una consulta en algun moment del mes d’Octubre.
Les setmanes següents, la reacció d’ERC i del President de la Generalitat és de rebuig, sense matisos de cap tipus. Pel mig, decideixen atacar i desprestigiar la manifestació de l’11-S. Arriba el debat de política general i Junts torna a demanar el compliment de l’acord de govern. Avisa que, si no es compleix l'acord, es plantejarà una moció de confiança, amb l’esperit de què Pere Aragonès renovi els compromisos d’investidura o consolidi un canvi de rumb. La resposta ja la sabem, la destitució per deslleialtat (?!?!) del vicepresident Jordi Puigneró, que ni tan sols coneixia amb tots els detalls la posició de Junts per Catalunya i que havia mostrat total lleialtat al govern com és ben sabut.
Vist això, a la reunió de dijous passat de JxCat es decideix organitzar la consulta pels propers 6-7 d’Octubre i es torna a intentar negociar amb ERC pel compliment de l’acord de govern, afegint-hi la restitució de Puigneró com una mostra de bona voluntat de treballar junts. La negativa per part de Pere Aragonès durant tot el cap de setmana és total. Fins i tot quan es rebaixen de forma clara els plantejaments per part de Junts per Catalunya. No hi ha cap intenció d’arribar a cap acord. I així s’ha arribat fins aquí. Però per què són importants els tres punts citats anteriorment? Perquè sense coordinació estratègica de tot l’independentisme, s’imposa la estratègia d’uns respecte a tots els altres i és impossible preparar un embat futur envers l’estat espanyol, anul·lant per complet l’estratègia de Junts per Catalunya. Perquè sense coordinació a Madrid, no hi ha la mateixa força per negociar, s'estabilitza a canvi de quasi res el govern espanyol i es retrocedeix en l’autogovern, votant fins i tot contra els posicionaments del govern català. Perquè una taula de diàleg que no parla d’amnistia i autodeterminació sinó d’altres coses, no té el propòsit d’acostar el país a la independència per la via negociada sinó que de facto normalitza una situació repressiva.
Normalització via taula de diàleg, que a més envia un senyal erroni tant internament com internacionalment. El missatge que s’envia no és tant de carregar-se de raons sinó de reintegració constitucional. I per damunt de tot Junts ha fet aquestes demandes, perquè els pactes es compleixen. Vist com ha anat tot plegat, sembla que ERC té molta més voluntat de complir els pactes amb el PSOE que amb Junts per Catalunya i l’independentisme. Si demanar complir un acord signat, pel qual es va votar una investidura, és una exigència inassumible i provoca la destitució fulminant d’un vicepresident, hi ha un problema molt greu. Unitat no pot voler dir submissió. Junts per Catalunya és una formació que va ser néixer el Novembre de 2017 i formalitzada el juliol de 2020 per assolir la independència, no per legitimar el qui dia passa any empeny. I tot això sense oblidar la suspensió sumaríssima de LauraBorras com a Presidenta del Parlament en ple estiu i violant els seus drets polítics, és clar. No és un fet menor tractar així la presidenta del partit amb qui fas coalició.
La darrera deslleialtat ha estat la destitució de Jordi Puigneró com a vicepresident dimecres passat. I la resposta de Junts? Per increïble que sembli, de nou dijous passat vam decidir que havíem de fer un últim intent de mantenir la unitat. Va fracassar, com tots sabem. Aquesta ha estat la “unitat” que hem viscut els darrers anys i mesos. Una “unitat” basada en l’agressió constant cap als líders de Junts per Catalunya, en el menyspreu de les seves propostes i la priorització dels pactes amb el PSOE per part dels dirigents d’ERC.
Curiosament amb la consulta ja engegada i després de setmanes amb un rebuig total a complir l’acord de govern, Pere Aragonès diu que veu “marge” perquè Junts segueixi al govern. Una jugada de manual i que no pot considerar-se com a sincera després de tot el que hem vist. Un moviment que recorda molt altres moments que ha viscut aquest país en què justament abans de prendre una gran decisió arriben ofertes de diàleg que després s’esfumen com per art de màgia o es degraden fins a ser irreconeixibles. Pere Aragonès no ha canviat de posició, sinó de paraules. Crec que la tria que ofereix a Junts continua essent molt clara: o submissió o oposició. Malauradament, no hi ha res més per molt que algunes proclames abrandades d’última hora diguin el contrari.
Junts per Catalunya ha de sortir de govern. No perquè sigui una decisió ideal, sinó perquè és la millor de les que tenim sobre la taula. Perquè el cost de continuar-hi i continuar avalant el gir estratègic d’ERC des del 2017 és molt major que el de trencar-hi i confrontar-la. Crec fermament que continuar a govern en aquestes condicions pot acabar amb Junts per Catalunya com a projecte polític autònom per esdevenir una simple crossa d’ERC que no tingui altra opció que avalar l’estratègia de la renúncia i un diàleg fictici. També crec que continuant al govern aquest anul·lament estratègic de Junts per Catalunya seria un cop molt dur per al moviment independentista en el seu conjunt, i per descomptat, per l’estratègia de l’exili encapçalat pel President Puigdemont. Perquè el problema no és que la direcció d’ERC avui vagi més “lenta” com he sentit dir els darrers dies, i que cal “esperar-la”. El problema és que fa dies que va en sentit contrari al què una direcció de partit independentista hauria d’emprendre. El problema és que el mal que es fa al futur del país fent seguidisme de l’estratègia actual és molt major que el bé que es faci amb polítiques sectorials a curt termini.
Si Junts per Catalunya surt del govern, la realitat és que no es trenca cap unitat del moviment independentista, perquè no es pot trencar allò que fa molts dies que no existeix. Junts per Catalunya, doncs, amb els propis programes electorals i textos polítics i ideològics a la mà, crec que té el deure de liderar una alternativa independentista a una línia que considerem equivocada. Una alternativa independentista que no normalitzi allò que no és normal, i intenti refer una estratègia anti-repressiva que no passi per la renúncia als propis principis sinó a la defensa democràtica dels nostres drets com a poble. Una alternativa independentista que estigui disposada a preparar, en coordinació amb el Consell per la República, un desbordament democràtic que permeti organitzar una segona volta de l’Octubre del 2017, i que aquesta sigui definitiva. Una alternativa independentista que recordi que aquest poble es va autodeterminar amb el referèndum de l’1-O, i que entengui que ara el repte és treballar per fer-ne efectiu el seu mandat democràtic.
I com farem tot això i moltes coses més? Doncs amb l’ajuda, no només de tot el talent que té un partit com Junts per Catalunya, sinó també de tres textos que van gaudir de la pràctica unanimitat del partit. La ponència política, la ponència sectorial i la municipal (*).
Ponències vigents i que aplicades i defensades, poden fer de JxCat no només l’alternativa independentista que necessitem sinó també posar la defensa de la nostra nació (tant de la llengua com un sistema econòmic basat en pimes i emprenedors) al cor del nostre projecte. Ponències que marquen un rumb tant des del govern com des de l’oposició. I parlo amb coneixement de causa, doncs jo mateix vaig coordinar la ponència política que avui tant citen alguns interessadament.
Sortir del govern vol dir deixar d’esperar canvis que no arribaran i marcar un rumb propi que aposti per la confrontació amb l’estat i acosti aquest país a la seva independència. Molta gent està decebuda amb el rumb dels darrers anys, no en podem decebre ni un més. I no oblidem que per ser creïbles en la defensa dels drets col·lectius cal estar disposat a defensar els d’un mateix i pagar-ne el preu. Assolir la independència no és fàcil, trigarem més del que voldríem, però més difícil serà com més triguem a construir una alternativa. Algú a qui admiro i respecto va dir l’altre dia que la cruïlla en què es troba avui Junts per Catalunya és entre l’ànima i la matèria i que ell triaria l’ànima. Ho subscric. Només s’hi pot afegir un recordatori: que la matèria, sense ànima, esdevé inerta, sense vida.
PS. Aquests dies són molt intensos pels militants de JxCat, però hi ha una cosa que mai no oblidaré. La gent que tot i formar part del govern, donen suport a sortir-ne per lleialtat a les pròpies conviccions. A tots ells moltes gràcies. És un veritable honor compartir projecte.
PS2. També vull enviar el meu reconeixement a tots els militants de base que aquests dies se senten pressionats de formes diverses. Gràcies també a tots vosaltres, la vostra resiliència i compromís és la força de Junts per Catalunya.
Aleix Sarri i Camargo
Polític
Ponència política
https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Politica_v6_ESTILS.pdf
Ponència sectorial
https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Sectorial_v4_ESTILS.pdf
Ponència municipal
https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Municipal_v3_ESTILS.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada