En els seus inicis, les relacions entre Convergència Democràtica (germà gran) i Esquerra Republicana (germà petit) havien estat especials i tal vegada difícils, com els dos germans de la paràbola del fill pròdig en la que els dos fills maldaven per agradar al pare (llegeixis, el poble), exhibint un perfil sobiranista per controlar el lideratge de la causa nacionalista. Durant els anys en els que ERC fou un partit residual, amb uns resultats electorals més aviat minsos, els convergents no tenien cap problema en acollir amb certa benevolència les proclames independentistes del ‘germà petit’, és a dir d’ERC. Però a mesura que els resultats electorals d’Esquerra anaven creixent, CDC es va veure obligada a variar el rumb del seu ideari per adaptar-lo a la nova realitat política del país, cada vegada més abocada a demanar la independència com la seva prioritat política.
Llavors va arribar el moment que el germà gran, Convergència, va haver de canviar de vestit i transformar-se en un partit amb un nou nom i amb un programa netament independentista. L'hegemonia dins el món nacionalista, i ara sobiranista, ha estat doncs el cavall de batalla permanent entre ERC, una formació d'esquerra i independentista, i el liberalisme nacionalista/sobiranista encarnat per CiU, Convergència, PDeCAT i Junts per Catalunya. Artur Mas i Carles Puigdemont han mantingut amb prou feines la preeminència del seu partit, però la formació d'Oriol Junqueras fa temps que va deixar de ser el germà petit.
Actualment, ser independentista ja no és alternatiu, folklòric i revolucionari, sinó transversal, ‘mainstream’ i possibilista. Igual que la “S” i la “O” del PSOE volen dir “socialista obrer” sense que el partit hagi fet res de socialista ni d’obrer des de fa dècades, la condició independentista d’un partit català en el postprocès s’ha convertit en una adscripció purament performativa. Evidentment, el gen convergent ha tingut de ‘mutar’ en saltar a l’espècie republicana. Mentre Convergència va aconseguir la seva hegemonia amb un discurs clàssicament nacionalista i conservador dirigit a les famílies històriques del país, coneixem perfectament l’aposta d’Esquerra per “l’independentisme no-nacionalista”, una síntesi fascinant i atractiva com ho són totes les contradiccions.
El viratge d’ERC des de les seves posicions netament independentistes, cap a una situació més pragmàtica i propera a les tesis del ‘Gobierno de Madrid’, ha desencadenat una tempesta política a Catalunya que ha suposat l’abandonament de la formació de Junts del Govern del país, deixant-lo en les mans exclusives d’Esquerra. Això ha fet que la formació de Junqueras s’hagi vist en l’obligació d’omplir els càrrecs que han deixat buits al Govern els membres de Junts per Catalunya, amb personal més o menys preparat i fidel al seu ideari. Endemés amb l’enorme hàndicap que representa quedar-se en el Parlament només amb el suport de 33 escons dels 135 diputats de la Cambra. Aquest és el panorama en què es troba ara ERC i que analitza, amb ploma sempre esmolada, la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ”I ERC no s'esperava la que li cauria”, on parla també del complex que sempre havia tingut ERC de ser, com dèiem al principi, el ‘germà petit’ dins l’independentisme. Llegiu l’article de la Rahola tot seguit.
I ERC no s'esperava la que li cauria
Crec que una de les febleses d’ERC —que segurament explica el pecat d’ingenuïtat que acaba de cometre— rau en el doble complex que pateix des del final de la dictadura: d’una banda, un enorme complex de superioritat respecte als altres partits, que mai no s’han amoïnat d’amagar, tal vegada pel pes històric. Alhora, però, com si fos una mena d’estrambòtic oxímoron freudià, també ha patit, des de la Transició, un notable complex d’inferioritat respecte al catalanisme majoritari, que, amb la figura de Pujol, va aglutinar-se al voltant de Convergència. L’obsessió dels republicans per guanyar i neutralitzar el germà gran del catalanisme era tan malaltissa que va marcar totes les decisions del partit durant dècades, i segurament també va ser el responsable de molts dels seus errors. Recordo perfectament, en els anys en què era diputada, la dialèctica abrandada que hi havia entre les files d’Àngel Colom, sempre favorables a acords amb tot el món sobiranista, i les del Puigcercós de l’època, obsedits per marcar el perfil esquerranós per damunt de l’eix nacional, i frontalment contraris a donar oxigen a CDC. De fet, així varen acabar les coses...
A ERC sempre s’ha respirat aquest complex d’hereu neguitós que urgia de tenir les claus de la masia, però mai no es moria el pare. I devia ser aquest impuls primari el que els va portar, només guanyar pels mínims el seu competidor directe, a una eufòria que va derivar en sonora i pública prepotència. Des del primer minut ERC es va comportar com si hagués guanyat per majoria absoluta, i va tractar els aliats de Junts amb públic menysteniment. Recordem les declaracions sobre actuades i altives del mateix Oriol Junqueras, o el fet significatiu d’iniciar els contactes per formar govern amb la CUP i no amb Junts. I a partir de la investidura, el president Aragonès —i el global d’ERC— va mostrar un explícit capteniment de superioritat que finalment ha derivat en el gest histriònic de destituir el vicepresident Puigneró, causa directa del trencament del Govern.
ERC estava convençuda que havia fet finalment el sorpasso a l’espai que tradicionalment havia dominat Convergència i que ara liderava, des d’una mirada independentista i rupturista, el president Puigdemont. Per fi guanyaven els eterns rivals —els primers de la llista, en rivalitat— i tocaven el cel. A més, les enquestes els beneïen, tota la cort mediàtica del règim, en permanent estat de guàrdia davant les hosts de Puigdemont —que és el veritable perill per a l’Estat—, es dedicaven a fer la gara-gara a ERC, convertits en els indepes bons, ordenats, raonables i, si calia, dòcils. Des de les darreres eleccions, ERC ha viscut el somni daurat de ser estimat pels diaris i els micròfons més poderosos, mentre rebia copets a l’esquena dels prohoms de la cort espanyola. En algun moment, en Rufián i companyia han viscut el miratge de ser un Pujol 2.0, rebuts, escoltats, raspallats; només que, a diferència del real, permanentment menystinguts.
És així com s’ha gestat un estat d’autoestima sobredimensionat que fa creure a ERC que poden navegar per aigües parlamentàries sense tenir ni aliats, ni cap majoria. Al capdavall, per fer el sorpasso definitiu a Junts no era bo que alguns dels consellers més notables del Govern fossin juntaires, mentre els consellers d’ERC se submergien en un pantà de mediocritat. Per això la prepotència a l’inici de la investidura, per això el menyspreu permanent durant aquests setze mesos, i per això l’arrogància en la crisi final. ERC estava convençuda que havien estat cridats a la casa del pare i que era el seu moment de glòria, de manera que podia llançar llast juntaire per la borda. Però varen llegir malament els indicis, varen ser incapaços d’analitzar on es ficaven i, sobretot, no es varen adonar que tots aquells que els havien fet servir per criticar i anorrear Junts els deixarien a l’estacada quan ja no fossin útils.
I aquest és el moment en què estem. Tal com escrivia en José Antich, ERC no va recordar que al Govern també hi fa fred quan el poder és precari i les aliances han desaparegut. Ara que la coalició ja no existeix i que el Govern és tan vulnerable que, probablement, té els dies comptats, tots els poders fàctics que han rigut les gràcies a ERC, l’han elogiat als micròfons i l’han beneït a les enquestes, es passaran en massa a les files socialistes. L’Upper Diagonal ha arribat a la convicció que ara toca una llarga època socialista per calmar les aigües i fer desaparèixer el virus independentista, de manera que no donaran gens de peixet al govern precari d’Aragonès. A més, no oblidem que per entronitzar Salvador Illa al poder, ERC ha passat de ser un aliat —mentre llimava la força de Junts—, a ser una nosa, no endebades els seus límits electorals es toquen. I mentre tot això passa, Esquerra es veurà obligada a menjar-se amb patates els pressupostos de Madrid gratis i sense ‘amore’, talment com va fer amb els anteriors. No hi haurà concessions de cap mena, perquè als socialistes no els interessa que a ERC li vagi bé, ni tingui cap èxit. Però, això sí, sortiran molt somrients a la foto. I com que, per art de no se sap què —deuen ser els serrells de l’indult?—, ERC es veu incapaç de no votar tot el que li demana/exigeix el PSOE, la festa serà completa. Tant com considerable la bufetada.
Pobra Esquerra, tan feliç que se sentia amb l’Upper Diagonal rient-li les gràcies...
Pilar Rahola
Periodista
Article publicat al digital EL NACIONAL el diumenge 23 d'octubre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada