Una possible explicació de la davallada d’ERC pot ser el lideratge i les accions d’Oriol Junqueras. Fins ara no hi ha ningú que doni un relat clar i coherent sobre la forma d’actuar de Junqueras. La majoria pensen que la seva transformació de comportament es deu a un bescanvi per la concessió del seu indult, uns altres pensen simplement que és un traïdor, i les raons poden ser diverses: ha prioritzat el partit per sobre la independència, està sotmès a un xantatge o és el seu ego ple de rancúnia i passió incontrolable pel poder. Cap d’elles encaixa, amb l’excepció potser d’un ego patològic. L’escenari ha canviat després de les darreres eleccions i hem de persistir per portar a ERC a la irrellevància o per pressionar de totes les maneres possibles a Junqueras i a la cúpula del partit més compromesa amb ell a dimitir. Ara mateix, JxC ha ofert anar plegats a la convocatòria d’eleccions legislatives espanyoles. Sabent tot el que ara ja sabem d’ERC i de Junqueras aquesta proposta és un suïcidi. Sabem que Junqueras no és de fiar en absolut i que quan més mal ens pugui fer ens el farà.
Ara s’entén molt bé que un personatge narcisista i superb com Junqueras no pot llegir la realitat com ho fem la majoria dels mortals i no se n’anirà si no és que el fan fora els seus propis militants desintoxicats. Molts pensem que hi ha d’haver un relleu dràstic en els polítics catalans, no només a ERC. El cop que ha rebut l’independentisme és com l’avís que rep el fumador abans de deixar l’addicció. Què li passa a Oriol Jonqueres? Què li passa a Pere Aragonès? No entenen res o no ho volen entendre? Òbviament també suspenen en lectura i interpretació de la davallada de vots que han tingut en les passades eleccions municipals. Són incapaços de preguntar-se què estan fent malament? El mal que han fet és irreparable i imperdonable. Per ERC la paraula independència ha desaparegut del seu discurs. Ara, diu Aragonès, hem d’anar units per defensar la democràcia!, és obvi Sr. Aragonès que tots som demòcrates, però el que volem és la unitat que ens donarà la força per ser independents. S’ha de veure si la militància d’ERC serà capaç de fer un toc d’atenció seriós als seus dirigents. Si no rectifiquen, possiblement la davallada de vots que han tingut en les municipals, serà un joc de nens comparat amb la davallada que tindran a les properes generals.
És cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tant ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufián com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Com molt bé escriu la periodista, Pilar Rahola, aquestes eleccions han donat uns “Senyals poderosos” a l’independentisme per poder concloure que, sense un full de ruta clar i transparent, i un líder seriós i pragmàtic que ens meni cap a la separació d’aquesta Espanya vella i podrida, no s’assolirà mai el somni d’una Catalunya lliure i sobirana. Llegiu l’article d’aquesta periodista tot seguit.
Senyals poderosos
Aquestes eleccions han enviat tants missatges que caldran anàlisis més reposades que les pròpies del dia després. Però alguns símptomes són tan clars, que permeten conclusions immediates, tant a Catalunya, com a Espanya, per bé que els respectius terratrèmols són de signe contrari. A Catalunya, el nom clau és Oriol Junqueras i la seva contundent derrota; a Espanya és Díaz Ayuso i la seva contundent victòria. I en ambdós casos, les rèpliques del terratrèmol han sacsejat tot el mapa polític.
A pams, tot començant per Catalunya, on la victòria del PSC va de la mà de la derrota d’ERC. En aquest sentit, sembla clar que l’estratègia d’Esquerra d’allunyar-se de l’eix nacional en favor de l’eix ideològic –amb la consegüent fractura en l’independentisme–, i fer-ho amb la lletania de "eixamplar la base", només ha servit perquè el PSC dominés tres de les quatre capitals catalanes i la majoria dels ‘ressorts’ de poder. Tres capitals, amb la capital del país a la corda fluixa, a tenor de la voluntat de Collboni de desmentir-se a si mateix, no acceptar el resultat victoriós de Trias i intentar un tripartit.
Per tant, és cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tan ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufian com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Amb un afegit: ERC també ha perdut per la nefasta imatge en el Govern, on els escàndols, errors i fracassos marquen la gestió quotidiana. D’aquí se’n deriva la seva considerable baixada a tot Catalunya, el fracàs a Barcelona i la notable pujada de Junts arreu, amb la victòria a la capital com a colofó. Sens dubte, ERC és la gran derrotada de les municipals catalanes, i el resum l’ha fet, via Twitter, l’exconseller Puigneró: "Sacrificar tota una estratègia unitària de país per guanyar un regidor a Santa Coloma de Gramenet a costa dels Comuns".
A les Espanyes, en canvi, el gran derrotat és Pedro Sánchez, que perd la majoria de places fortes i rep un càstig d’enormes proporcions. Que la reacció immediata hagi estat l’avançament electoral sembla lògica, tan motivada per la pressió dels barons –que perden poder arreu– com pel fantasma d’Ayuso, la brutal victòria de la qual a la capital espanyola dispara totes les alarmes. No hi ha dubte que aquest resultat la situa, inexorablement, per damunt de l’actual president del partit, i l’avançament electoral intenta evitar que el PP faci el relleu i sigui Ayuso la candidata a les generals. Emperò, el rodet dels populars, Feijóo inclòs, sembla imparable.
Hi hauria un tercer motiu que explica la dràstica decisió de Sánchez: la sagnia del món Podem-Díaz, la divisió del qual posa en perill la presidència futura del PSOE. Sánchez necessita tranquil·litzar els barons, fer reaccionar els aliats –Podem i Yolanda Díaz– davant l’espantall d’un govern PP-Vox, i evitar que una Ayuso demolidora li presenti batalla. Amb aquests darrers resultats, esperar mesos a convocar eleccions només hauria significat un triple desgast: desgast del seu govern, amb un PP enfortit que plantaria una batalla descarnada; desgast dels aliats, que s’haurien afeblit encara més; i desgast del partit i del seu lideratge, amb els barons territorials en peu de guerra.
Finalment, un apunt sobre la victòria de Xavier Trias, que situa Junts davant la necessitat d’enfortir l’eix ideològic, vendre la bona gestió com un element central –és a dir, vocació de poder–, i fer-ho sense abandonar l’independentisme. Una versió a l’estil Scottish National Party, que sap congriar perfectament les dues voluntats. Trias ha marcat un camí de victòria que ara caldrà seguir a les generals de juliol. De moment, la qüestió és saber si Trias governarà, i aquí ERC haurà de prendre una decisió cabdal: o facilitar l’alcaldia a Trias, i cedir el lideratge dins l’independentisme, fent el camí invers que va fer al Govern; o facilitar-la a Collboni, ser el culpable de rapinyar la victòria de Trias i cedir la capital de Catalunya als socialistes. Dilema de foc per a ERC, que es crema en tots els casos.
Pilar Rahola
Periodista i escriptora
Article publicat al diari El Periódico el 29 de maig de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada