Calia fer aquesta introducció arran els esdeveniments
que han sacsejat aquests darrers dies el panorama polític català. Un primer fet
seria la proposta ‘imaginativa’ de l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada
Colau, que ha suggerit que l’alcaldia podria repartir-se un any per Maragall,
un any i mig per a ella i un any i mig per a Collboni. Original sí, democràtic
potser no tant, ja que el clar guanyador de l’alcaldia ha estat Xavier Trias, i
l’acudit de tenir a Barcelona tres batlles en quatre anys només podia sortir
d’un cervell ‘privilegiat’ com el de la senyora Colau, per intentar repartir-se
l'ajuntament com si fos un pastís.
Un altre exemple de democràcia a la carta és el tema
de l’alcaldia de Ripoll, on el partit Aliança Catalana, la formació encapçalada
per la líder d’ultradreta independentista Sílvia Orriols, ha estat la incontestable
guanyadora obtenint fins a sis regidors. Tot i aquesta forta entrada al
consistori, Aliança Catalana no ha aconseguit la majoria absoluta, i haurà de
pactar per governar. Arribats a aquest punt ara sembla que els partits
perdedors proposen fer un acord a quatre bandes per evitar un govern d'Orriols
i desactivar així Aliança Catalana. Tot molt
democràtic, si tenim en compte que a les municipals hauria de governar sempre
la llista més votada. Aquest ‘cinturó sanitari’ potser encara donarà més
vots a la Sílvia Orriols, com s’ha vist a Badalona.
Podem dir que Orriols és una representant política de
l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que
proposa. Però això no impedeix que sigui veritat alguna de les seves
afirmacions. Repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa
amb un percentatge més alt d’immigració. No és ben bé veritat, però és molt
alt. Però cal tenir en compte que avui l’extrema dreta és més moderna en les
formes que en el fons, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i defensa
els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és
el cor de la seva ideologia antiigualitària, és en el racisme, molt
específicament contra les comunitats musulmanes.
Ara s’està produint, com dèiem abans, aquest
apassionant debat per l’alcaldia de Barcelona, amb la delirant proposta de
l’Ada Colau de repartir-se els quatre anys de govern de la batllia de Barcelona
entre els tres caps de llista d’ERC, Comuns i PSC i com escriu, Josep Antich,
en el seu editorial titulat “L'última pirueta de Colau”, el més
preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat
essent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. Podeu
llegir l’article d’en Antich tot seguit.
L'última
pirueta de Colau
Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està
fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics
adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i
sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la
ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les
incògnites són moltes, començant per a quan es constituirà el consistori de la
capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la
resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en
marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal
contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de
juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments
dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o
no precipitar-se.
L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb
la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest
Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat
socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant
sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada
moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern
difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava
disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a
Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li
serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen
els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier
Trias i Ernest Maragall.
A Colau encara li falta algun últim moviment en el
qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el
consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha
aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es
votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files
socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria
antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els
quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també
sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les
passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els
dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto
Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els
comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria
menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.
Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà
molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà
lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important
després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho
als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que
sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer
els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les
passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual
alcaldessa.
El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia
de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro
Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona
per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense
un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.
José Antich
Periodista
Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT, el dimarts 13 de juny de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada