A les CUP el que és de les CUP

Francesc Abad, exdirigent de Reagrupament, és un home d’ordre que defensa la feina de les CUP perquè s'han fet dignes de l’espai que ocupen i ara “un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar”, en referència a Ada Colau i Pablo Iglesias. Francesc Abad, que es declara “extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP”, surt en defensa de la feina d’aquesta formació en un article al seu blog titulat “A les CUP el que és de les CUP”. Abad explica que el principal detonant del seu contundent post ha estat veure “la presentació de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de “palmeros” que han sortit de sota les pedres”, als quals titlla de demagògics com les CUP, però nacionalment asèptics a diferència d’aquests, i acusa Colau de projectar-se mediàticament gràcies a la feina del treball anònim de moltíssima gent, molts de les CUP, i de presentar el seu propi projecte que, en el fons el que fa és “rebentar” el treball de les CUP. Podeu llegir l’article complert tot seguit.

A les CUP el que és de les CUP

Em demana el cos escriure això, explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari, una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de fer.

Però per a mi, el punt de contacte de saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.

No us penseu que aquesta distància amb la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi havia res més que la militància independentista de base arrelada al territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.

Per què dic “a les CUP el que és de les CUP”?

Em va passar pel cap la frase al veure el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa que es diu “Podemos”, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé quin “círculo”.

La tercera notícia va ser aquesta projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en sintonia.

Tanmateix, el que definitivament m'ha fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de “palmeros” que han sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia esborronadora (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic nacionalment (a diferència de les CUP).

Però no són aquestes diferències el que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són.

Si en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses. On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.

Les CUP, per tant, neixen arrelades al territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou força per articular una proposta política. I la seva proposta política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme, ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi, acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.

Aquesta proximitat a la gent és el que ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.

Un cop al Parlament, i, insisteixo, malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en David Fernández, crec que és una persona culta, intel•ligent i que ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva arribada no s'havia sentit al Parlament.

És per això que avui escric que “a les CUP el que és de les CUP”.

Em repugna que una gent que l'únic que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un líder com en Pablo Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta” com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de Catalunya.

Ho trobo injust. Molt injust, perquè aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV. I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta “revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit últim de justícia que fa que em rebel•li quan veig com uns aprofitats poden fer-se amb l'espai que, de manera natural, per mèrits propis, correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al carrer.

Aquest sentiment l'he tingut també quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus. Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball de les CUP.

Doncs no, a les CUP el que és de les CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són els que s'ho han guanyat.

Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.

I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...

Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen −excepte el Sí+Sí− m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com vulgueu.

Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.

Francesc Abad

Exdirigent de RCat

Publicat al Blog de Dies de fúria el dijous 26 de juny del 2014

SÍ a la independència de Catalunya (8ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El dijous 19 de juny passat, a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la vuitena i darrera conferència del cicle “SÍ LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitzen l’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta vuitena sessió es va desenvolupar sota el títol:

Impacte econòmic de la independència

El ponent d’aquesta darrera conferència fou el Sr. David Ros i Serra, ex interventor de l’Ajuntament de Sabadell i ex professor dels Masters d’ESADE, de la UAB, de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, del Instituto Nacional de Administración Pública (MAP). Actualment és tresorer a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, i Coordinador de la Sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional de Catalunya. És autor del treball “Necessitat econòmica del Nou Estat” per l’ANC. El públic que omplia la Sala d’Actes de l’Acadèmia, va escoltar amb molt d’interès les documentades explicacions del Sr. Ros. A continuació podeu trobar un resum de la seva brillant exposició:

El ponent va començar la seva intervenció comentant amb detall el llibre editat pel Col·legi d’Economistes de Catalunya i l’Editorial Profit amb el títol ”Economia catalana. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència”, del que el Sr. David Ros n’és coautor, conjuntament amb prestigiosos economistes com Núria Bosch, Antoni Castells, Xavier Cuadras, Marta Espasa, Roger Fatjó, Jordi Galí, Anton Gasol, Francesc Granell, Modest Guinjoan, Àngel Hermosilla, Vicent Pastor i d’altres. Aquesta obra s'ha proposat donar respostes a les preguntes que ens podem fer sobre la viabilitat i les implicacions econòmiques de la Catalunya Estat.

Tot seguit el conferenciant va començar per explicar que en llibre s'analitzen a fons les  causes que han motivat que Catalunya hagi arribat fins l’actual situació d’empobriment de la població, amb un escandalós dèficit fiscal i d’infraestructures. Això es degut principalment a que Catalunya aporta 15.500 milions d’euros anuals més del que ens retorna l’Estat espanyol, que corresponen a un 8,3 % del nostre PIB. De cada 100 € que paguem en impostos, 43 € no tornen i per tant cada català (en actiu, jubilat o nen) perd cada any 2.100 €. En l’explicació del dèficit fiscal va dir que, per exemple a la ciutat de Sabadell les obres de prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat fins a Ca n’Oriac, amb un cost d’uns 430 milions d’euros, si es financés amb les aportacions dels sabadellencs que no retornen de la Hisenda espanyola en forma de serveis o infraestructures, s’hauria “pogut fer en menys d’un any, ja que aquesta aportació dels sabadellencs en un any es xifra en 456 milions d’euros”. També va afirmar que l’Ajuntament de Sabadell, si pogués disposar dels 456 M € de l’espoli fiscal que ens fa l’Estat espanyol cada any, quadruplicaria el seu Pressupost municipal.

Els autors del llibre també han estudiat la viabilitat del nou Estat Català constatant que aquest nou Estat és rendible, doncs el teixit productiu, econòmic i empresarial de Catalunya n’assegura la viabilitat, per això premis Nobel com Erling Kydland, (Nobel d’Economia el 2004), catedràtics, empresaris i el 71,1 % dels economistes del Col·legi d'Economistes, afirmen la viabilitat del nou Estat. També es va referir a la millora prevista de les pensions i prestacions socials que, amb un finançament propi, es podrien fer al nou Estat, doncs amb el 16 % de la població, Catalunya ha aportat el 29 % del Fons de Reserva de la Seguretat Social, i durant el període 1995-2010 Catalunya ha tingut un superàvit en el sistema de pensions de 3.384 €/habitant; amb només tres anys de dèficit, Espanya ha tingut en el mateix període un saldo deficitari de 2.228 €/habitant amb deu dels setze anys amb dèficit. Pel que a fa a l’atur l’Estat Català tindrà més eines per reduir-lo. Podrà decidir la política laboral, la legislació mercantil i el model educatiu.

Una de les aportacions més interessants al llibre ha estat la de l’exconseller d’economia Antoni Castells, assenyalant que per Catalunya potser és tant o més important poder decidir la política econòmica, monopolitzada per Madrid, que el dèficit fiscal, ja que amb un model de mercat propi es podrà abandonar la política que afavoreix la gran empresa que depèn del BOE. El model econòmic català es basa en petites i mitjanes empreses, molt competitives i especialitzades en nínxols de mercat i clústers molt concrets. La independència és una oportunitat de sanejar la nostra economia eliminant un model caduc i ineficient, i així poder fer una regulació del mercat que afavoreixi el creixement de les nostres empreses. Les dimensions dels estats grans obeeixen a la realitat del segle XIX, basada en un gran mercat interior. Al segle XXI en un mercat globalitzat, amb un pes important del comerç internacional, l’estat petit és més àgil a l’hora de canviar normatives, i és més pròxim al ciutadà. A la Unió Europea la mitjana de renda per càpita dels països petits (menys de 10 milions d’habitants) supera la dels països grans. Els països petits tendeixen a exportar i importar més i tenen taxes d’inversió més elevades.

La part final de la seva conferència, la va dedicar el Sr. Ros a explicar la campanya de l’ANC “Declara’t” a Catalunya” que consisteix en facilitar les nostres dades fiscals l’Agència Tributària Catalana, ja que aquesta informació la Agència Tributària Espanyola no la vol compartir amb la Generalitat, i la Agencia catalana ha de ser la principal estructura d’estat que ha de començar a construir el poble català.

Va ser una conferència molt interessant, entenedora i amena. Les intervencions en el col·loqui i els forts aplaudiments, van constatar l’interès dels assistents en els temes tractats.

PSC vs. CAT

En una entrevista d’aquesta setmana al diari ‘El País’ en José Montilla ha declarat:  “... qui pensi que Catalunya per si sola té força per ser independent és que no és conscient que estem al segle XXI i dins d’una Europa comunitària...”, doncs li podem preguntar al Sr.Montilla: sap quants pobles han aconseguit a Europa la plena sobirania aquests darrers cent anys? doncs de moment vint-i-nou, i també li recordarem que a cap d'ells la independència els fou regalada, però sí que en tots els 29 estats europeus creats de nou, hi hagué gent que hi va creure i va lluitar per a aconseguir l'objectiu anhelat i se’n van sortir. A la mateixa entrevista Montilla defensa que el PSC no és una sucursal del PSOE afirmant:  “El PSC, tot i la cançó dels nostres adversaris polítics, mai ha estat ni una sucursal ni una federació del PSOE, sinó un partit sobirà”. Doncs miri Sr. Montilla, el PSC no tan sols no vota diferent del PSOE, sinó que vota, pel que afecta a Catalunya, en molts casos el mateix que el PP, i per refrescar-li la seva 'mala memòria' podeu veure tot seguit una llista (no exhaustiva) de les vegades que el PSC ha votat contra els interessos de la nostra Nació.

• El 2006 voten CONTRA la ratificació del Preàmbul de l' Estatut i NO defensen l'Estatut.
• El 2006 van votar CONTRA la unitat de la llengua (catalana) i contra la gestió dels aeroports.
• El 2007 voten CONTRA les seleccions nacionals catalanes.
• El 2009 voten CONTRA l'ús del català al Congrés espanyol.
• El 2009 voten CONTRA l'abolició de les curses de braus a Catalunya.
• El 2010 voten CONTRA la gestió catalana de l'aeroport del Prat.
• El 2010 voten CONTRA la gestió dels ports catalans.
• El 2010 voten SÍ a la Loapa portuària: que els ports de Barcelona i Tarragona tornin a ser dirigits del tot des de Madrid, furtant competències de la Generalitat.
• El 2010 voten CONTRA el pagament a Catalunya dels 1.450 milions d'euros dels fons de competitivitat.
• El 2010 voten CONTRA del 'compliment legal' de la disposició adicional 3ª de l’Estatut (900 milions €).
• El 2010 voten SÍ a la Reforma Constitucional junt amb PSOE i PP, exigida per la Merkel.
• El 2011 voten CONTRA l'oficialitat del català a Europa.
• El 2012 voten CONTRA l'acatament de la sentència que permet que Catalunya recapti i gestioni el percentatge de l'IRPF que destina a fins socials.
• El 2012 voten NO al Congrés perquè Catalunya no pugui gestionar el 0,7% del IRPF destinats a fins socials.
• El 2012 voten SI a FAVOR del Corredor Central considerant-lo prioritari en CONTRA del Corredor Mediterrani.
• El 2012 voten NO al Congrés i rebutgen derogar el Decret de Nova Planta del 1715 junt amb el PSOE i PP.
• El 2012 voten NO a transferir a la Generalitat la competència per convocar referèndums junt amb el PP, PSOE, UPyD contra el dret de decidir dels catalans (tant per dir SI com per dir NO).
• El 2012 els Socialistes rebutgen al Parlament Europeu la proposta per reprovar les paraules d’Alejo Vidal-Quadras contra Catalunya.
• El 2012 voten NO al Parlament junt amb el PP contra el consens per al Pacte Fiscal (excepte Ernest Maragall).
• El 2012 voten ABSTENCIÓ al Parlament a la Consulta d’Autodeterminació a la pròxima legislatura (excepte Maragall).
• El 2012 voten NO a la Declaració Sobiranista al Parlament de Catalunya.
• El 2013 a l’agost, voten al Parlament de la U.E. un altre cop EN CONTRA de l'oficialitat del català a Europa.
• El 2014 al gener, voten NO a celebrar un referèndum pel dret a decidir.
• El Juny 2014 junt amb el PSOE voten a favor de l'entronització de Felip VI, igualet, igualet que el P.P. Sort que el PSOE i PSC són 'republicans.

Sort que el PSC i el PSOE son diferents, si fossin iguals potser Catalunya ja no existiria, encara que ben mirat potser el que aviat no existirà serà el PSC.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Duran i Lleida, l'home que volia ser rei

El líder d'Unió en Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit en la seva homilia setmanal a la militància enviada aquest cap de setmana: “També crec que seria un error anar separats a les eleccions a Corts Generals. I encara més greu seria no trobar la manera d'anar plegats al Parlament català amb o sense plebiscitàries.” Aquesta és una reflexió que justifica el soroll mediàtic provocat per haver apuntat que plegava veles com a número dos de CiU i una suposada desfederació de les dues formacions. Malgrat aquestes manifestacions caldrà estiguin molt amatents des de CDC a les “maniobres” del talp (i calb) a Madrid, doncs com diu Victor Alexandre en un article titulat “Duran i Lleida, l'home que volia ser rei” i que podeu llegir tot seguit, el líder d’Unió “és un home amb l'ego ferit” i això en política és molt perillós.

Duran i Lleida, l'home que volia ser rei

Sempre és un plaer llegir Rudyard Kipling. Històries breus, com ara "El fill de l’elefant", "Com al rinoceront se li va fer la pell que té", "Rikki-tikki-tavi" o "L'home que volia ser rei" són d'aquelles que fan estimar la literatura. En aquesta última, que colpeix l'ànima, Kipling descriu l'inevitable acarament entre la solitud humana i el seu esdevenidor, en el sentit que per més que en la travessia ens envoltem de rostres complaents i servils, tard o d'hora haurem d'enfrontar-nos a la nostra isolada individualitat. Es tracta d'una reflexió que podria donar grans fruits si fos considerada seriosament per alguns dirigents polítics catalans. Josep Antoni Duran i Lleida, per exemple.

Duran i Lleida, com cert personatge del conte de Kipling, estava convençut que la beneiteria del poble sobre el qual volia regnar seria la principal aliada de les seves ambicions. No havia de costar gaire encaterinar amb quatre engrunes un poble dòcil i poruc com el català, pensava. I tenia raó. Durant uns anys, d'aquell poble, se'n deia "l'oasi català" -cosa que sobta una mica, atès que la política de peix al cove que practicava era més aviat marinera i remetia molt poc al desert-, però tot d'una les coses van començar a canviar, el poble es va tornar insubmís i reivindicatiu, ja no s'empassava les ensarronades que els seus dirigents li presentaven com a victòries antològiques i va dir prou. I aquest prou va significar la fi definitiva d’una travessia erràtica i callantívola i l'inici entusiasta d'una altra molt més coratjosa i assertiva. I en aquesta etapa, és clar, Duran i Lleida no sols no hi tenia lloc, sinó que era un llast.

No és pas que Duran volgués regnar a l'estil tradicional, amb una corona al cap. En absolut. Qui té un rei al cos ja la porta ben endins, la corona. El seu desig era ser el focus d'atenció, ser l'orador que tothom espera amb fruïció, ser cada dia davant d'una càmera de televisió. I és ben segur que un bon premi per a aquest anhel hauria estat ser president de Catalunya, no hi ha dubte, però hi havia dos inconvenients: el primer, era l'ombra que li feia la personalitat gegantina de Jordi Pujol; el segon, era que el càrrec no li acabava de fer el pes. Com tothom sap, ser president de Catalunya és poca cosa, si es pot ser ministre d'Espanya. El problema és han passat les legislatures i Duran no ha estat ni una cosa ni l'altra. I encara menys aquests dos darrers anys, que s'ha convertit en un senyor que surt a la tele per contradir el president Mas, per afeblir-lo en les eleccions, per intentar dinamitar el procés català o per afavorir els interessos que han mantingut captiva Catalunya. És el trist paper d'un polític que sap que no té futur en una Catalunya lliure.

Que ningú no pensi, tanmateix, que la seva marxa serà discreta. Tot al contrari. Treballarà contra la independència de Catalunya i en favor dels poders fàctics que ja abans del 1975 remenaven les cireres catalanes i espanyoles. És cert que la caiguda de Pere Navarro li ha esberlat una mica els plans de neutralitzar plegats unes eleccions plebiscitàries, però és un home amb l'ego ferit, un home que veu que se li ha covat l'arròs, que cerca la manera de dissimular la derrota atribuint-la a factors conjunturals i que abans de fer mutis farà tant de mal com pugui. Les seves declaracions contra la decisió de Convergència, d'abstenir-se en la llei de successió espanyola per a la coronació de Felip VI, són el pretext per revestir d'ideologia el que no és res més que un fracàs personal. Seria aquest pretext i el desig de quedar bé amb Madrid, per tant, el que l'hauria empès a demanar la dimissió del conseller Francesc Homs per haver dit a Suïssa que l'abdicació del rei d'Espanya respon a la voluntat de "mantenir el negoci familiar". Com si això no fos veritat, com si l'any 2012 el New York Times no hagués fet pública la immensa fortuna amassada pel Borbó durant el seu regnat mentre nosaltres el manteníem. Deu ser que, a parer d'Unió, el senyor Homs ha incomplert el manual de l'hipòcrita submís segons el qual, sempre amb l'excusa de les bones maneres, el cornut no sols ha de pagar el beure, sinó que també ha de cantar les excel•lències del seu ufanós cornamentador.

Queda clar, doncs, que Duran no plegarà per cap motiu concret. Duran plegarà senzillament perquè el país el fa fora. És un polític que no suma, resta. Resta vots i credibilitat al president Mas en el procés. Només cal veure com lamenten la seva partença el Partit Popular i el Partit Socialista. De "cop fatal", ho qualificava el president del Congrés espanyol. És l'evidència, per si algú en tenia cap dubte, que Duran no ha estat mai l'home de Catalunya a Espanya, Duran ha estat sempre l'home d'Espanya a Catalunya.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 17 de juny del 2014

Llengua i escola

Les entitats cíviques i educatives agrupades dins la plataforma Somescola.cat han convocat una gran mobilització en suport de l’escola catalana i per mostrar el rebuig de la comunitat educativa a la llei d’ensenyament impulsada pel govern del Partit Popular, (l’anomenada Llei Wert). Sota el lema “Per un país de tots, decidim escola catalana” la mobilització tindrà lloc el dissabte 14 de juny, a les 18.00 h. Somescola.cat reclama mantenir el model vigent d’escola catalana, davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a cinc escoles catalanes a impartir en castellà un 25% de l’horari lectiu. La coordinadora d’escoles cíviques i educatives fa una crida a la mobilització conjunta de la comunitat educativa i del país per impedir el trencament del model educatiu català i la judicialització de les aules. Serà una marea verda a favor de l’escola catalana i del sistema d’immersió lingüística, un model d’èxit i una eina de cohesió social que ha afavorit la igualtat d’oportunitats al nostre país. També serà un reconeixement a la comunitat educativa que ho fa possible. Arran d’aquest esdeveniment, el President Pujol escriu un article, que podeu llegir aquí sota, on emfatitza que l’acte del dissabte es fa en defensa de la Llengua i l’Escola, de la Identitat, la Convivència i la Cohesió.

Llengua i escola

Si es repassen els editorials d’aquest butlletí dels darrers anys es veurà que d’una manera insistent i repetida es parla de les qüestions que caldria resoldre bé per a un bon encaix de Catalunya a Espanya.

Que es reconegui l’especificitat de Catalunya.

Que l’autogovern sigui real i no de ficció. Que no esdevingui quelcom de residual i inútil. Finalment, una nosa.

Que l’Estat no completi aquesta política amb una acció d’ofec financer, amb una molt greu repercussió social i econòmica. És a dir, sobre l’estat del benestar i sobre el progrés general del país.

Però avui, pel calendari, no correspon insistir en aquests punts, sinó sobre un altre d’absolutament determinant per al present i el futur de Catalunya. El de la llengua, i el de la llengua a l’escola.

Avui toca parlar d’això perquè dissabte, dia 14 de juny, a les sis, hi ha la manifestació: «Per un país de tots, decidim escola catalana». A la qual cal que hi vagi molta gent. Per què?

Perquè per a la personalitat pròpia de Catalunya, la llengua i la cultura són decisives. També la memòria històrica i la voluntat reiterada i renovada a través del temps. I la capacitat de construir una societat integradora. I més coses. Però amb un paper molt destacat de la llengua. D’una llengua, el català, que ha assegurat la pervivència de la nostra cultura i del nostre país. En un marc que és, i ha de ser, molt, de respecte i convivència amb el castellà.

Que la llengua catalana jugui un paper tan important en la configuració de la nostra personalitat col•lectiva explica que totes les polítiques –algunes seculars– que s’han proposta la gradual –i de vegades prou accelerada– difuminació de Catalunya hagin concentrat l’agressió en la llengua. Així ha estat des del segle XVIII i el XIX, i durant les dictadures del segle XX. De fet, fins a l’any 1979.

D’aleshores ençà hi ha hagut una millora important de la situació de la llengua catalana. A l’Administració i a la societat. Gràcies a diversos factors i especialment a un de molt important: l’escola. A una política que, per una banda, assegura que el castellà serà ben conegut per tots els alumnes. I que és així en donen testimoni les avaluacions del Ministeri (i també la realitat social). I que, per l’altra, facilita la integració social i lingüística de tots els alumnes, especialment els més joves, a través de la immersió lingüística durant els primers cursos. Això, acompanyat de mesures correctores, o d’ajuts suplementaris, o de períodes d’adaptació quan faci calta.

Aquesta política –negociada i pactada durant anys fins a la seva implantació definitiva, i aplicada amb un molt alt grau d’acceptació social– ha donat resultat. L’ha donat també durant els anys de més forta immigració. Una immigració d’integració no fàcil per volum i per característiques lingüístiques i culturals, socials i fins i tot religioses. Tot plegat és un repte per a la cohesió social, la identitat del nostre país i la viabilitat d’un projecte col•lectiu.

Allò que a Madrid ens diuen sovint amb una satisfacció dissimulada –«la inmigración se os va a comer»– o bé –«dentro de treinta o cuarenta años del catalán y de la autonomía ya no se acordará nadie»– està fracassant. I fracassarà si Catalunya pot mantenir un estat del benestar, un eficaç ascensor social i una escola lingüísticament i socialment integradora.

La Llei Wert –i les amenaces de reducció de l’espai televisiu català– pretenen contrarestar les polítiques que en aquest camp han fet a Catalunya governs i administracions políticament diverses, però tots inspirats en la voluntat de defensar els nostres principals factors d’identitat, de convivència i de futur col·lectiu.

És tot això el que fa de la manifestació de dissabte quelcom de realment molt important. Perquè es fa en defensa de la Llengua i l’Escola, de la Identitat, la Convivència i la Cohesió.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí núm.385 del CEJP del 12 de juny de 2014

L'èpica del President

Joan Carles I ha abdicat. Aquests dies tot son crítiques o lloances a la figura del rei. Ara molts criticaran al President Mas perquè ha dit que assistirà a l’acte del dia 19J a Madrid. També critiquen que CiU s’abstingui en la votació del Congrés. Artur Mas i CiU han pres les decisions més intel·ligents i de gran habilitat política. No pronunciar-se és l'única opció coherent quan es tracta d'un afer que afectarà les futures generacions d'espanyols, però un cop Catalunya ja hagi ingressat en el concert general de les nacions aquest fet no ha d’afectar la nostra Nació. Per això em sembla incomprensible l'actitud d'ERC. No entenc per quina raó han d'intervenir en el debat intern espanyol per ajudar i/o “solidaritzar-se" que és el terme que han utilitzat els partits que proposen una forma d'estat republicana. D’altra banda assistir a l’acte de Madrid és una demostració de “savoir faire” que molts no podran arribar a comprendre mai. De fet, perquè no es critica al PNV que també s’abstindrà?. Incoherències a dojo i gran debat, que interessa a molts espanyols. Però el debat que interessa els catalans en aquest moment és un altre. És el debat de la independència. La pitjor trampa que podria amagar la retirada del rei és que els catalans substituíssim el nostre debat pel debat que organitzen els espanyols. Per això és molt interessant llegir l’article que publiquem tot seguit i on l’advocat i editor Quim Torra analitza les darreres decisions del nostre President.

Elogi del president

Amb el seny característic dels catalans quan voten –això es, l’ànsia de llibertat– , els resultats s’entesten una vegada i una altra en fer recaure l’èxit del moment fundacional que estem vivint en dues persones: el president Mas i Oriol Junqueras, ambdós amb el mateix objectiu: l’Estat propi.

Les forces que defensen la independència de Catalunya tenen una majoria àmplia i plural, i el procés, empès per la societat civil, té un lideratge compartit i col.laboratiu. És la força d’una generació la que està canviant les coses. Però és igualment cert que un home, el president Mas, és qui continua encapçalant el més gran desafiament fet a Espanya des que Francesc Macià va decidir canviar la República espanyola que Lluís Companys havia proclamat al balcó de la Generalitat per la República Catalana.

El president, precisament, encarna avui els millors valors cívics i ètics del republicanisme: l’austeritat, la virtut civil, la passió per la llibertat damunt de tot. Sotmès a una pressió descomunal per part del poder espanyol i de l’establishment polític i econòmic madrileny, en estreta sintonia i col•laboració amb els seus homòlegs madrilenyitzats residents a Catalunya, ha reinventat l’èpica del “polític lleial”: es pot perdre, sí; es pot fracassar, també; però mai no es poden sacrificar els principis ni acotar el cap davant de les renúncies dels ideals. Ha postulat la integritat i la coherència, com els valors més importants amb els que defensar una causa. I es manté, inflexible i obstinat, fidel al compromís contret amb el poble.

Al desembre, la pregunta –les preguntes-; fa un parell de setmanes, les eleccions europees i ara, la votació del nou rei d’Espanya. “Ni un pas enrere”, “L’objectiu és el procés”; “Votem”. Li agraeixo que no s’arronsi davant les immenses dificultats que es van presentant, que mantingui la lleialtat al projecte de país que anhelem i, sobretot, que s’estigui enfrontant a l’establishment amb les paraules netes i les idees nues.

L’èpica Mas sorprèn per la seva senzillesa. S’ha fet fort, el president, abraçat a la causa de la democràcia. I aquesta fortalesa, el situa avui molt per damunt de la majoria dels polítics catalans. El president ja pràcticament ha deixat de ser el president de CiU per convertir-se de debò en el president de Catalunya. Aquest fet és essencial i hauria de ser-ne conscient, per prendre les mesures que haurà de prendre.

“Quan es governa un poble en hores supremes de la història no hi ha dret a la mediocritat" va escriure Prat de la Riba fa gairebé un segle. Però tampoc no hi ha dret al cinisme ni a l’autocomplaença. També la meritocràcia, el rigor i la generositat són valors republicans. Insisteixo, en el “republicanisme” d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras hi haurà una de les claus de l’èxit.

La cadena d'esdeveniments que han de seguir-se fins el 9N ha de ser una cadena ininterrompuda d'èxits. O, si voleu, no ens podem permetre cap error. Ni cap marrada en el trajecte. Esquivar les trampes –com la de la monarquia d’Espanya- és fonamental. La incoherència es pagarà car. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí per la llibertat.

El meu elogi al president és perquè ha sabut passar de Martí i Pol i el seu “Tot és possible” a Joan Vinyoli i el “Tot és ara i res”.

Quim Torra

Advocat i editor

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimecres 04 de juny del 2014

Anàlisi del resultats del 25-M

Es molt interessant llegir l’anàlisi que fan dos escriptors catalans, guardonats ambdós amb el Premi Josep Pla, del resultat de les darreres eleccions al Parlament Europeu. El primer en Francesc Puigpelat (Premi 1999) fa unes reflexions molt interessants, enllaçant els resultats amb el problema de les retallades, en un article titulat: ”CiU i ERC: el reajustament continua”. El segon en Melcior Comes (Premi 2008), relaciona en el seu article titulat ”Foc i urnes” l’anàlisi dels resultats electorals amb els recents successos ocorreguts al barri de Sants de Barcelona arran de l’enderrocament de Can Vies. Si disposeu aquest cap de setmana de cinc minuts, val la pena llegir-los; els podeu trobar tot seguit.

CiU i ERC: el reajustament continua

La millor notícia de la ressaca de les eleccions del 25-M ha estat que els dos primers partits, ERC i CiU, s’han agafat molt bé els resultats i els han interpretat en la clau que cal fer-ho: el necessari reajustament dels espais polítics en un moment de convulsió com l’actual. Primer: els dirigents de CiU no variaran la seva estratègia sobiranista per haver perdut. Segona: els d’ERC no plantejaran una batalla pel poder a curt termini. Tercer: tant Mas com Junqueras segueixen absolutament oberts a col•laborar.

I la suposada batalla per l’hegemonia del catalanisme? I la lluita fratricida i tacticista que tants cops s’ha anunciat des de Madrid? De moment, per sort, no n’hi ha ni rastre. I és que tinc la impressió que Mas i Junqueras han entès mai res ja no tornarà a ser el que era. Artur Mas ja no creu que, com en temps de Pujol, CiU hagi de ser el pal de paller. I Oriol Junqueras no repeteix l’error (comès per Puigcercós i Carod) de creure que CiU és un artifici prescindible. Sembla que els dos líders del catalanisme han arribat a la conclusió que es necessiten i s’han de respectar al màxim.

El més interessant dels resultats de les eleccions del 25-M és que presenten una mapa electoral de Catalunya totalment diferent del que estava vigent des de la Transició i que, fet i fet, és un aperitiu de la independència. Fixem-nos-hi. Hi ha la superposició de dos sistemes de partits: el català i l’espanyol. Si es miren els resultats del sistema català, tenim que l’esquerra (ERC) ha guanyat per poc la dreta (CiU). Pel que fa als resultats del sistema espanyol, l’esquerra (PSOE) ha guanyat per més distància la dreta (PP). Són dues parelles: CiU-ERC i PP-PSOE. I dues parelles que juguem en lligues diferents, amb molta més representació la primera que la segona.

Fins ara, mai no s’havia pogut interpretar uns resultats electorals d’aquesta manera perquè el bipartidisme era CiU-PSC. Amb l’enfonsament del socialisme català, queda clar que l’electorat català juga en dues categories: Catalunya i Espanya. Ciudadanos juga en clau espanyola, a ser la UPyD local. Mentre que les CUP son el Podemos català.

A tot plegat, només queden dos objectes polítics difícils d’ubicar. L’un és Iniciativa, que s’inclina més cap al sistema de partits català, tot i que amb dubtes. I el segon és Unió, però no durarà gaire, en el sentit de prolongació de l’ego de Duran Lleida. Duran és un diplodocus que ha sobreviscut des de la Transició: no ha entès el nou mapa de partits ni s’adona que la U de CiU ha de caure ineluctablement del costat del sistema català. Unió s’alinearà definitivament del costat de Convergència tan ràpid com es descobreixi que el PSOE, aviat en mans d’una funcionària andalusa de nom Susana Díaz, ja no utilitzarà la paraula “federalisme” ni tan sols per dissimular.

Francesc Puigpelat

Escriptor. Premi Josep Pla 1999

Article publicat a NacióDigital.cat el dijous 29 de maig de 2014

Foc i urnes

Ja sabem que, després d’unes eleccions, desapareix la veritat objectiva o qualsevol aspiració anàloga. Qualsevol data es pot manipular, qualsevol resultat és interpretable, així, el contrastem amb allò que més ens interessa i de sobte comença a projectar la llum que més ens satisfà… ¿Participació? Doncs pot ser bona o dolenta, en funció si la comparem amb els nostres somnis o amb les dades de les passades eleccions europees. Tot són maneres de llegir els núvols: és lliure el criteri, encara que el criteri es confongui amb el deliri o amb les ganes de pintar fantasies polítiques en la ment dels més despistats de la tribu. ¿Hi havia ganes d’urna…? Doncs no n’hi havia per tant… Ens votem a sobre, menys quan toca votar de veritat: llavors, senyoreta, potser ens fa mandra anar fins al col·legi electoral.

Sigui com sigui, la burocràcia europea aixeca tants pocs entusiasmes com l’estat espanyol i les seves institucions putrefactes: tot forma part de la mateixa manera de governar malament les coses. Si Catalunya ha obert aquest procés polític és per a governar-se millor, un projecte que sembla que Europa no recolza amb totes les energies que serien desitjables. Europa és una altra cara d’aquesta desafecció malcarada -que evoluciona, a més, cap a pitjor: la mala fe de l’extrema dreta, o la irresponsabilitat dels populistes rojos-: només el sobiranisme anima els somriures i fa brillar els ulls de les pubilles.

Diumenge, però, les pubilles no anaren a votar; dissabte van sortir a ballar fins a la matinada, i diumenge es van llevar tard… La democràcia no és una festa -al contrari del que diuen els cursis-: si a les convocatòries a les urnes s’hi pogués lligar o tirar-se fotos o menjar botifarra amb seques a tots plegats ens lluiria el pentinat d’una altra manera.

Els platònics sempre tenen motius per a sentir-se infeliços -motius per a cremar contenidors, furgonetes de tv3, bancs o excavadores…-. Hi ha molta orfenesa, molta gent ploramiques, molta “víctima innocent” que té ganes de gresca, de ser algú, hi ha molt nen necessitat de teta. I molts polítics de pa sucat amb oli amb ganes de signar el justificant de l’aldarull, i sempre amb l’excusa que la violència vertadera és una altra. Tot penós i irresponsable; així, un senyor incendia un contenidor, i algú li xiuxiueja a l’orella: ‘ànims, hi ha violències pitjors…’. La meravella.

I Pere Navarro, el mèrit del qual passa per una visió única de la realitat i del fracàs, cosa que l’ajudaria dins el camp de la poesia lírica o la pintura abstracta, encara que em sembla que dedicant-se a la política va camí d’acabar cantant a les sobretaules de les cases regionals. Si el PSC vol acabar amb el sobiranisme podria animar Pere Navarro a canviar-se de camisa; tot allò que toca el senyor Navarro s’acaba convertint en una facècia… L’unionisme és un acudit, un monòleg còmic: saben aquell que diu que un federalista…

¿El president Mas, debilitat, després d’aquestes eleccions? És ben curiós que els que això afirmen no s’han caracteritzat abans ni per la seva equanimitat ni per les seves simpaties sobiranistes; són els mateixos que ara miren cap a una altra banda mentre cremen les seus de CDC. Però clar: ‘hi ha violències pitjors’. Per exemple, la que porten els tsunamis, o les mossegades dels taurons.

Si es desborda un pantà o plouen granotes diran que Mas ha fracassat: això treu bastanta força a les seves enraonies. Si tots els que fan aquest diagnòstic deriven de la mateixa banda de carrer, és que aquest parer té molts números d’estar esbiaixat o de ser mentida…

Les eleccions europees no han significat gaire cosa -s’han llegit en clau localista o absoluta: entre les lectures de barri i ‘el canvi de Civilització…’-: per això ara parlem de la dreta de Le Pen, un mal molt vell a Europa -el mal francès: ideologia francesa, la mare de tots els totalitarismes…-, o de la previsible jubilació de Rubalcaba, un valent, un visionari; o del fracàs còmic del PP, o del senyor Iglesias i el seu partit ‘Podem’, que segur que pot mostrar-nos a fer el ridícul d’una manera nova… Els nous salvadors de l’esquerra espanyola, ara enfadats perquè l’esquerra espanyola no els va salvar o donar un paper o un càrrec… Tots aquests partidets que proliferen deriven de l’egoisme genètic dels grans partits: faccions que no van saber absorbir, egos que no se satisferen en el seu moment, reconeixements que es van regatejar. La vanitat és la força política més gran d’aquest país. Catalunya amb això no hauria der ser igual. Però també els incendiaris són uns vanitosos.

Al president Mas li hauria agradat, com és obvi, que el seu partit fos el més votat, però no han ajudat ni les dificultats de governar la crisi ni una baixa participació que no s’ha sabut posar a l’alçada del moment, quan tocava enviar un missatge inequívoc d’unitat entorn d’un projecte o d’un estil o d’un lideratge compromès sense al•lucinacions. Tots voldríem més de la democràcia: però els demòcrates tampoc no donen més de si… I els que no hi creuen militen en el partit del foc, del fum i de la queixa plorosa i perdonavides. Un dia ens arribarem a posar a l’alçada d’aquesta idea de participació. Un dia serem dignes d’aquest invent.

Ja sabem que el projecte independentista va més enllà de CiU, però és bo que l’independentisme enraonat no perdi la partida enfront de l’independentisme dels escarafalls i les proclames -l’independentisme miop-, el qual és probable que ens acabi portant a un carreró sense gaires sortides dignes. Si continuen els aldarulls, Catalunya pot perdre la capacitat de fer la seva.

Si CiU es veu amb l’obligació de fer un pas enrere tots plegats en sortirem malparats; si ERC entra al govern compartirà el desgast i les ensopegades inevitables o forçades -caurà en les múltiples trampes que ens esperen, als carrers i als despatxos-, encara que sembla que l’únic que li interessa és arribar a última hora, com les núvies els dies de noces, i fer-se les fotos amb el vestit més bonic i més pur. En fi, que passin vostès un bon cap de setmana.

Melcior Comes

Escriptor. Premi Josep Pla 2008.

Article publicat al diari elSingular.cat el divendres 30 de maig de 2014

SÍ a la independència de Catalunya (7ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El passat dijous 15 de maig a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la setena conferència del cicle “SÍ LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitzen l’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta setena sessió es va desenvolupar sota el títol:

L’economia productiva i l’empresa

La conferencia va anar a càrrec del Sr. Joan B. Casas. Doctor en Economia, Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement) de la Generalitat de Catalunya, també conegut popularment com el “consell de savis”.

El públic que omplia la Sala d’Actes de l’Acadèmia, va escoltar amb molt d’interès les documentades explicacions del Dr. Casas. Tot seguit podeu trobar un breu resum de la seva brillant exposició:

El ponent va advertir d’entrada a tots els presents que la seva dissertació no estaria centrada en demostrar la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, ja que aquest fet, en aquests moments, no el discuteix ningú. Per tant, va reblar, no volia insistir en aquest tema. Més aviat volia ressaltar el fet que si Catalunya vol formar part de la primera divisió en el concert d’Estats europeus, ha de continuar essent una potència industrial como ho ha va ser en temps passat. Per això el nostre sistema econòmic cal que concentri els seus esforços en la manufactura i la indústria, sense deixar de banda, es clar, els altres motors econòmics que ens donen força actualment, com son els serveis i el turisme. Per tant només una societat industrial, amb empreses manufactureres d’alt valor afegit, pot garantir una economia sanejada. Això permetrà també superar i sortir de l’actual crisi amb més facilitat. Aquesta és la importància de l’economia productiva, que crea riquesa i llocs de treball, enfront de l’economia especulativa que causa greus distorsions i crisis. Aquesta constatació és tan vàlida ara, com en una Catalunya independent, amb Estat propi.

El doctor Joan B. Casas va continuar dient que la marca “Catalunya” la potencien les empreses de la industria exportadora catalana, que són referents a tot el mon. Cal afegir que la importància de la indústria, rau en la seva capacitat de crear valor afegit i llocs de treball altament qualificats. Indueix la formació, la recerca i la innovació. Necessita i genera infraestructures i serveis específics, que formen part del teixit industrial. El sector serveis i el turisme són importants per Catalunya, però han de ser complementaris.

Tot seguit el conferenciant va analitzar la situació de la industria en el Vallès Occidental i va tractar de respondre la qüestió de si, aquesta comarca, podria altre cop esdevenir el motor d’aquest desenvolupament, com ho fou els anys 80 en que la industria vallesana representava el 55% de la seva economia, amb sectors molt diversificats (tèxtil, metal·lúrgic, elèctric). En canvi des del 2006 va baixar al 34% i els anys 2010 i següents representa un 28%, Malgrat aquest descens, la industria en el Vallès Occidental encara resulta estar molt per sobre de la mitjana de la UE que és només del 14% i això també s’ha produït amb una diversificació de sectors diferent, doncs la preponderància del tèxtil i metal·lúrgic ha deixat pas al sector químic, al sector alimentari i a l’electrònica. Per tant la conclusió que es pot treure d’aquest fet és que el Vallès Occidental té un potencial enorme per explotar i que, amb unes bones polítiques econòmiques i fiscals, podria rellançar la industria gairebé als nivells dels anys 80.

La part final de la seva conferència, la va dedicar el Dr. Casas a exposar quins son els problemes amb que s’enfronten actualment les empreses catalanes, per assolir aquestes fites i els va concretar en diversos aspectes, com poden ser les restriccions creditícies, per culpa del sanejament bancari i també la burocràcia, la normativa i la mentalitat de l’Administració espanyola, que no és aliada de la manufactura, de les exportacions, ni de la creació de noves empreses. L’Estat espanyol, en comptes d’ajudar la indústria, la penalitza. No faciliten el crèdit i discriminen a les petites i mitjanes empreses. Per altra banda el cost de l’energia a Espanya, és dels més alts del món i les empreses catalanes la paguen un 40% més cara que les de França, Itàlia o Alemanya. La dèria centralista i la burocràcia madrilenya, castiguen l’economia productiva i dificulten la recuperació econòmica. També cal millorar tan les grans infraestructures (corredor del mediterrani, autopistes, port i aeroport, etc.), com les micro-infraestructures, es a dir les comunicacions amb els polígons industrials que són la base de les petites i mitjanes empreses.

Per acabar el conferenciant va fer saber que, segons les darreres notícies econòmiques, el PIB industrial català ha crescut cinc punts des de l’octubre del 2012, mentre que l’espanyol ha disminuït 4,7 punts en el mateix període. D’altra banda, mentre que el març del 2009 l’Índex de Producció Industrial (IPI) desestacionalitzat es movia entre el 100,8 de Catalunya i el 101,4 d’Espanya, el març d’aquest any l’índex català ha esclatat fins al 105,4 mentre que l’espanyol ha caigut al 95,9%. Per tant es pot assegurar que una Catalunya independent és autosuficient en recursos industrials, energètics i financers. Per tant és econòmicament viable.

Aquesta conferència va ser una veritable lliçó magistral de micro-economia aplicada a la nostra comarca, amb paraules i exemples que la va fer entenedora i amena. Les intervencions en el col•loqui i els forts aplaudiments, van constatar l’interès dels assistents en les interessants explicacions del Doctor Casas.

Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

Avui comença la campanya de les eleccions europees, que normalment passen sense pena ni glòria, però que aquest cop estaran centrades en el debat sobiranista i la crisi econòmica, però potser també amenitzades per la plantofada al Pere Navarro. Fa gairebé quinze dies del succés  i encara no s’ha trobat la senyora de mitjana edat, ni se sap si realment aquesta persona existeix. Victor Alexandre en l’article que podeu llegir més avall, posa en relleu els interrogants que s’han obert en tot aquest afer, afirmant que potser és en Pere Navarro qui fractura, violenta i bufeteja el país. Pssssst!!, no ho diguin a ningú: no hi ha senyora, van ser ells..

Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

En el moment d’escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s’han aclarit els fets d’acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s’ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l’hora de saber-se’n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l’afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu “percepció”. “Els motius són molt clars”, afirma, “són el resultat del clima de crispació”. I en culpa, de passada, “l’actitud del president Mas”. És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l’independentisme català. Així, l’independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l’opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, “ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l’escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res”. Ni tampoc no van veure ni sentir res “els treballadors que aquell dia i hora [27 d’abril a tres quarts d’una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral”. Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d’un nen que feia la primera comunió: “Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l’església. Jo era a prop de l’entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l’església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia”.

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. “Potser va ser un somni”, pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d’intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l’escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l’explotació política que n’està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d’un somni fet realitat. D’allò que se’n diu “a bodes em convides!” Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l’esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada “que gairebé no va fregar la cara del líder socialista”.

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l’autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l’endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d’altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l’independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit “del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari”? Ho va fer perquè l’augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un “clima de crispació” i una “fractura social” tan grans, com s’entén que prescindís de l’escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d’hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l’entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d’escorta en el fet que es tractava d’un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l’independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d’aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l’afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d’ara el senyor Pere Navarro ja hauria d’haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d’Europa; un poble que l’Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d’abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?

Víctor Alexandre

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 06 de maig del 2014

Protegir Artur Mas

Aquesta setmana hem conegut la darrera enquesta del CEO que dóna un empat tècnic entre CiU i ERC tant a les europees con a unes possibles autonòmiques. Aquestes dades, es miri com es miri, afebleix el lideratge de l'actual president de la Generalitat. Si CiU queda per sota d'ERC a les europees és evident que Artur Mas quedarà en una posició molt incòmoda per encapçalar un procés complicadíssim, amb fronts oberts a tots els nivells, inclòs l'internacional. Anant en llistes separades, CiU i ERC han obert la possibilitat de crear una esquerda imprevista dins del bloc sobiranista, així que és d'ells la responsabilitat de recompondre la base política del procés. No es pot pactar una consulta i, després, desentendre-se'n per incomoditat política. Per una vegada, la prioritat ha de ser el país. Per tant, com diu el periodista Eduard Voltas en un article que podeu llegir més avall, cal que entre tots “protegim” el nostre President, doncs només l’Artur Mas pot liderar amb èxit aquest procés.

Protegir Artur Mas

El passat 12 de desembre, a la fotografia dels partits que van anunciar el pacte per la data i la pregunta de la consulta, hi havia el polític de les pilotes de goma i el de la campanya contra les pilotes de goma. Espadaler i Fernández. No coincideixen en res, de fet són com l'aigua i l'oli, però aquell dia van seure en una taula i van pactar probablement l'única cosa que poden pactar: que Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir lliurement el seu futur a les urnes. Aquella fotografia va ser la màxima expressió del que és, al meu entendre, la principal fortalesa del procés: el seu pluripartidisme.

Des de l'esquerra anticapitalista a la dreta conservadora, tots els ciutadans tenen la possibilitat de sentir-se representats en el procés a través d'una força política i d'uns líders afins a la seva sensibilitat ideològica. En moments puntuals aquesta diversitat tan extrema introdueix elements d'incertesa i certa confusió, però crec que podem pagar gustosament aquest preu a canvi de l'amplitud i profunditat del moviment sobiranista, que el fan tan difícil de combatre.

És possible que la nit del 25 de maig visquem un d'aquests moments d'incertesa i confusió. Diuen les enquestes que és possible que les eleccions europees les guanyi ERC i això, si passa, serà sens dubte aprofitat per molta gent per intentar debilitar la figura d'Artur Mas. Davant d'aquest risc, voldria fer quatre consideracions:

1) No és intel·ligent que des de les pròpies files de CiU es faciliti la feina als adversaris del procés. Dir, com s'ha dit en la precampanya convergent, que si CiU no guanya el 25-M el procés queda tocat és tirar-se absurdament pedres a la pròpia teulada i tornar a caure en l'error fatal del 25-N: fer xantatge als votants, identificant el procés amb una sola força política i amb un sol líder polític.

2) El dia 25 de maig, la salut del procés es mesurarà en el diferencial de participació entra Catalunya i Espanya i, sobretot, en la suma de vots de CiU, ERC i ICV-EUiA (la CUP no es presenta) en comparació amb la suma de vots de PSC, PP i C'S.

3) A mesura que s'acosta el 9-N, Artur Mas, que certament és una peça absolutament clau del procés, ha de prendre més i més mesures d'autoprotecció. Cada dia ha de ser més el líder institucional (no partidista) del procés i menys el líder de CiU. Així és com el percebem cada dia més ciutadans i així és com farà el millor i major servei a la causa. Problema greu, però: la segona veu de CiU és Duran i delegar en ell la representació de la coalició seria un suïcidi. Per això penso que més aviat que tard la primera mesura d'autoprotecció que haurà de prendre Mas és desfer-se de Duran (no d'Unió).

4) ERC té tot el dret del món a intentar guanyar les europees i el missatge que significaria la seva victòria també té una gran potència política i simbòlica: l'independentisme guanya les eleccions a Catalunya per primera vegada en la història (l'ERC dels anys 30 no era independentista). Al mateix temps, però, si això passa Esquerra ha de ser molt responsable i generosa en l'administració del resultat. Ahir Salvador Cot proposava en el seu article un govern de concentració per falcar Mas i reforçar el camí cap a la consulta. No sé si la fórmula ha de ser exactament aquesta, però sí que crec que Junqueras haurà de fer algun gest excepcional. Perquè com a líder institucional del procés, Artur Mas és, sens dubte i per moltes raons, el millor.

Eduard Voltas

Periodista i professor a Blanquerna (URL)

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 2 de maig del 2014.