La fallida de Spanair

Sobiranistes desanimats

La setmana passada una enquesta publicada per 'El Periódico' indicava que un 53,6% de la població catalana votaria afirmativament en un referèndum d’autodeterminació, confirmant així una tendència lenta i irreversible cap a la consolidació d’una majoria social sobiranista. Alhora, el mateix estudi també donava una altra dada interessant: sis de cada deu catalans pensen que, en el cas de fer-se una consulta oficial, guanyaria el “no”. Si m’ho permeten, jo em situaria dins una altra categoria, la d’aquells que creuen que tot això és foc d’encenalls perquè mai no organitzarem cap referèndum d’aquestes característiques.

En tot cas, deia encertadament el professor Carles Boix, en relació a aquestes dues xifres, que evidencien una manca de lideratge polític. Hi ha una majoria sobiranista però no hi ha cap partit polític que vehiculi aquest anhel, de manera que la inexistència d’un sobiranisme polític organitzat provoca un gran desànim entre els seus partidaris. En canvi, els contraris a la sobirania sí que treballen i treballen bé, oferint una imatge de fortalesa que encara desanima més la potencial votància sobiranista. Martin Luther King va dir una vegada que “una minoria organitzada és una majoria política”, i aquest exemple val per l’entesa tàcita, a casa nostra, del PP, el PSC i Ciutadans. La resta de forces polítiques sumen més però han demostrat sempre una nul·la capacitat d’entendre’s.

D’aquesta situació política escleròtica deriva el problema de fons, que lliga amb aquest 60 per cent que creu que no ens en sortirem mai: Catalunya pateix una greu manca d’autoestima nacional. Portem tants anys rebent per tots costats i a tots els nivells que ens hi hem acostumat. No tenim l’audàcia ni la musculatura per, ni tan sols, intentar res. Nosaltres ho sabem i ells també ho saben. Per això, fins i tot, fan servir un to alliçonador i xulesc amb nosaltres.

Aquests dies hem assistit, en dues parts, a l’esmicolament del somni de tenir alguna cosa digna a nivell aeroportuari. Al final no tindrem ni aeroport internacional ni companyia amb cara i ulls. Ja es veia venir, coneixent els nostres veïns i la nostra crònica manca de sentit d’Estat, però tot plegat ha estat un miratge que tots hem acaronat durant un temps. La dutxa freda ha estat brutal i ara ens en llepem les ferides. Abans hem viscut altres patacades: la desfeta estatutària, la destrucció del mapa català de caixes, el fiasco de la compra d’Endesa, l’espoli fiscal permanent, l’incompliment permanent de les inversions pressupostades, etcètera. Què més ha de passar perquè els polítics que creuen que Catalunya és un país es comportin de manera valenta i responsable? Ja pots cridar, si l’ase no es vol moure, que deia el meu avi. Alguns visionaris ja ho van entendre fa uns anys i per això un dels nostres símbols identificatius és un ase.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 30 de gener del 2011

L’escàndol del jutge anti-violència

Que se’n vagi!

És un paladí del sentit comú, un savi de la justícia esportiva.

Tant que als seus 85 anys encara està en el càrrec, imposant la seva llei des del Comitè de Competició. Alfredo Flórez, reconegut madridista, exsoci del club, amic personal de José Plaza, aquell tipus simpàtic que en la seva època d'esplendor com a president dels àrbitres va dimitir per solidaritat amb Guruceta. De Plaza es recorda la famosa expressió "mentre jo sigui president, el Barça no serà campió de Lliga". Floretes d'aquells temps. I com que Alfredo Flórez també és d'aquella equitativa època −l'únic dinosaure que en queda−, ha decidit que el seu millor homenatge al vell amic és perpetrar la frase més brillant, pacífica i raonable de la història del comitè: "Si a Messi li haguessin amputat dos dits, hauria intervingut ". Sí senyor, amb dos bemolls, què és això de parar la violència al futbol abans que s’amputin dits o es tallin mans o s'arrenquin caps! Si l’hagués ferit, si fos a l'hospital amb els dits en una bosseta, si se li hagués gangrenat la mà, en fi, si li hagués passat una cossa grossa, d'homes, doncs el bo d'Alfredo Flórez hauria fet alguna cosa amb Pepe, no sé, posar-lo contra la paret, donar-li una bufa, deixar-lo sense postres. Però com que no li han amputat els dits, de què es queixa Messi?.

I així, aquest bon home va acumulant gestes de l'estil, amb la mateixa autosatisfacció que li permet fossilitzar-se en el càrrec a la seva jovenívola edat. Gràcies al web Madrid-Barcelona.com refresco la memòria d'altres floretes, com quan va perdonar l'entrada salvatge de Figo a un jugador del Saragossa que va haver d'abandonar el futbol.

"No va ser una entrada excepcional", va dir, sense afegir aquesta vegada que com que no li havien sortit les tripes per la boca, no pensava actuar. I, sens dubte, queda per a la història de la justícia l'equiparació entre la ditada de Mourinho i la seva víctima, com si Tito hagués estat culpable que li fiquessin el dit a l'ull. Tal vegada si l'hi hagués tret, aquest venerable senyor hauria castigat Mou, però aquí tenim en Tito, amb l’ull al seu lloc. I Messi, amb els dits a la mà. Aleshores, quin és el problema?

El problema és aquest fòssil que, des de la seva condició de vetllador de la violència, la perdona, la minimitza i, per tant, la potència. Que s’en vagi! Que abandoni aquest càrrec que li va ample i del qual no és digne, per què lluny de ser el bomber que apaga el foc de la violència, és el piròman que l'alimenta. La seva frase sobre Messi és una vergonya per a aquest noble esport, i retrata el personatge per sempre. Es pot dir una barbaritat com aquesta i sortir-ne impune? És que el futbol és extraterrestre i no habita en aquest món?

El pitjor és que el tipus no s'anirà i molts encara li riuran les gràcies. I quan acabi el seu mandat, encara li faran un homenatge. Serà l'homenatge dels piròmans al rei del foc.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el divendres 27 de gener del 2012

Cicle d'informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

Els Museus de Sabadell

En les tres primeres conferències del Cicle d'informació i debat 2011-2012, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya” s’ha evidenciat el divorci entre la cultura i els diferents consistoris que aquests últims 75 anys han desfilat per la Ciutat, sense pena i encara menys glòria. La falta d’interès pels orígens i la història de Sabadell, ha quedat llargament superada per la desorientació cultural dels poders fàctics –amb molt de poder i poc cervell- que han emmordassat la llibertat creadora i altruista de molts sabadellencs. La degradació dels Museus Municipals i la inexistència d’un Museu Tèxtil, en són el paradigma. El creixent poder econòmic municipal i el seu intervencionisme polític, han afeblit la Societat Civil Sabadellenca i han propiciat la desaparició de símbols emblemàtics de la ciutat.

Si no es modifica el seu rumb, Sabadell s’acabarà convertint en una ciutat dormitori, suburbial i sense identitat. Davant la incapacitat de la burocràcia municipal, un veritable pes mort, només una Societat Civil no intervinguda, pot salvar-nos del desastre. El Museu de Paleontologia, el del Gas i els Amics de l’Òpera, entre d’altres exemples, ens assenyalen el bon camí. Hem de prestigiar les virtuts de l’esforç, de la tenacitat, del treball i també el de la catalanitat, si volem recuperar el temps perdut, aturar la degradació cultural i elevar el nivell intel•lectual. Desitgem una Ciutat culta, amb personalitat, emprenedora i amb llum pròpia.

El futur depèn de les nostres decisions. Tots hem de contribuir –en la mesura de les nostres possibilitats- al redreçament de Sabadell i per això us proposem la 4ª conferència del Cicle, que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el proper dijous 2 de febrer  a 2/4 de 8 del vespre amb el títol :

“Els Museus de Sabadell”

"Museus d'Història i d'Art, Institut de Paleontologia, altres aspectes del patrimoni i de les institucions culturals de la ciutat"

A càrrec d’En Miquel Crusafont i Sabater

Doctor en Història i en Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans i ex director del Museu d’Història de Sabadell.

Sindicats nacionalistes

UGT i CCOO, còmplices de l’espoli

Un dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d’Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n’hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l’entitat. Ens ho deixa ben clar l’anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d’una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se’n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT: “Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals”.

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d’una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l’esquerra d’obediència espanyola. D’entrada, té gràcia que aquells que van girar l’esquena a les consultes per la independència, fins al punt d’intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen “el dret de decidir”, com un “dret infinit”, i s’autoproclamen defensors de “la veu dels ciutadans”. ¿La veu dels ciutadans no compta a l’hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s’autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d’administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d’una situació com l’actual per fer política d’erosió governamental en lloc d’assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d’euros en els comptes públics? Com és que no s’han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Com és que no fan pinya en favor d’un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d’euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l’espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d’asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d’Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d’UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l’empenyen perquè esclafi el qui n’administra les engrunes que deixa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 24 de gener del 2011.

La revolta de la policia

La llengua dels mossos d’esquadra

La implantació dels cos dels mossos d’esquadra va ser una alenada d’aire fresc pel que representava tenir una policia catalana. Uns mossos que es dirigeixen en primera instància en la llengua del país. Això és el que diferencia la nostra policia de la policia que hi ha més enllà de l’Ebre. Els mossos són la policia de Catalunya i estan al servei dels catalans.

Dit això, valent-se de les legítimes reivindicacions salarials els sindicats majoritaris dels mossos, SAP-UGT i SME-CCOO han demanat als mossos que canviessin de llengua i es dirigissin a la ciutadania en castellà sense adonar-se que això representava una ofensa als catalans pel menyspreu a la llengua del país, sense comptar amb els càntics de “Viva Espanya” i arropats de la bandera espanyola com a signe reivindicatiu.

La insòlita protesta, impensable a cap altre país del món, neix de la iniciativa de Valentín Anadón, del sindicat SAP-UGT, i Antoni Castejón, de SEM-CCOO i col·laborador de la formació espanyolista Ciutadans, cosa que fa palès que dintre dels mossos d’esquadra hi ha un col·lectiu que percep com a imposició l’ús de la llengua pròpia d’aquest país i que no desaprofita cap oportunitat per oposar-se a la reconstrucció nacional de Catalunya. Si una persona que treballa de Mosso d’Esquadra no entén que la llengua del seu País no pot ser utilitzada per una vaga laboral, no serveix per fer aquesta feina.

La reacció dels catalans i de molts mossos ha fet que els sindicats retiressin la iniciativa però la ofensa està allí. Ja no val dir que ens hem equivocat, perquè només contemplar la possibilitat de fer aquesta acció indica que hi ha elements que no entenen ni la funció ni la raó de ser del Cos.

Dins els mossos hi ha qui està compromès amb el país, però també hi han entrat elements espanyolistes que no ajuden a redreçar el nostre país. Cal recordar que un 10% dels membres dels mossos precedeixen de la guàrdia civil i la policia “nacional”, metre que al País Basc no en van acceptar ni un.

Aquesta espanyolistes i sindicalistes vividors, no havien d’haver entrat mai al cos de Mossos, però no només els tenim a dins, sinó que formen un lobby molt potent que embruta la imatge de tota la institució.

Amb la utilització política de la llengua castellana contra Catalunya, la imatge dels mossos ha quedat tocada i el mal és irreversible, però també vull fer èmfasi que el cos dels mossos no la podem associar només al d’aquests sindicats espanyolistes, recordem que no fa pas massa una representació de mossos i bombers amb una estelada aixecaven un castell humà a Nova York.

Personalment, estaré atent en les properes eleccions sindicals, per veure si SAP-UGT i SEM-CCOO reben el càstig que es mereixen. Hi ha sindicats catalans com Intersindical CSC i la COS (coordinadora obrera sindical) disposats a defensar a la classe treballadora catalana i no cal votar aquests sindicats espanyols.

Marcel Estrada

Llicenciat en Ciències Físiques

Comentari publicat al bloc de l’autor el 22 de gener del 2011

Catalunya vol la clau de la caixa

Sobre la viabilitat o inviabilitat de Catalunya

Sembla que hi ha un increment del sentiment independentista a Catalunya. I és lògic, atesa l’evolució de la política estatal envers el nostre país. Tot i que és difícil calibrar la importància d’aquest fet, i tampoc no sabem si pot ser durador o no. En part, dependrà del tracte que rebi Catalunya els propers anys. I en part, del treball intern de reflexió i de sensibilització que es faci a Catalunya. A propòsit d’això un dels arguments que sovintegen és el de la viabilitat de Catalunya com a estat independent. Sobretot de la viabilitat econòmica.

Parlem-ne.

No tindria sentit basar aquesta afirmació en la mesura de l’economia catalana. Sense moure’ns d’Europa hi ha molts estats independents molt més petits, menys competitius i menys oberts econòmicament que Catalunya. I evidentment menys forts. Dels Països Bàltics a Eslovènia la llista és llarga. Passant per Irlanda o Islàndia. Tots ells països ben consolidats. O la mateixa Dinamarca, avui país modèlic, no perquè hagi tingut una història fàcil ni per abundància de recursos.

Una altra cosa a considerar podria ser el que la independència de Catalunya representés de pèrdua del mercat espanyol. Que encara és molt important, tot i que durant els darrers vint anys el pes de l’exportació ha augmentat molt en l’economia catalana. I continua augmentant.

En tot cas és evident que una independència, sobretot si és molt sobtada, pot crear problemes. Però amb quina intensitat i per quan de temps?

A hores d’ara a Catalunya aquest és un tema ja bastant estudiat. Per gent competent. Per exemple, per Jacint Ros Hombravella a “La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”, per Modest Guinjoan i Xavier Quadras a “Balanç econòmic de la independència” o “Les raons econòmiques de la independència” del Cercle Català de Negocis. Estudis que no amaguen els problemes que en un primer moment hi podria haver –com n’hi va haver a Finlàndia, a Estònia, a Eslovènia o a Àustria mateix quan es va desfer l’Imperi austrohongarès–, però que es podrien superar com s’han superat en aquests casos. Per cert, brillantment.

Però malgrat tots aquests exemples i raonaments, poden quedar dubtes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. En canvi, sobre el que hi ha pocs dubtes és sobre la inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya condemnada a viure en el règim polític i econòmic que ens vol imposar l’Estat espanyol.

Després d’un període d’aproximadament trenta anys –més o menys de 1970 a 2000– durant el qual va semblar que Catalunya podria aconseguir un estatus dins l’Estat espanyol que assegurés la seva identitat i fes possible el seu potenciament econòmic i social, per tant també la seva cohesió, ara hem entrat en una etapa que si no s’atura ens porta a una situació d’indefensió col·lectiva. I de no viabilitat. O sia, que el problema no és tant si seria viable o no una Catalunya independent, sinó que si les coses continuen com fins ara el que no serà viable és Catalunya com a economia expansiva i potent, com a societat equilibrada, justa i cohesionada, com a cultura moderna. I no ho seria sobretot per l’ofec econòmic que progressivament l’Estat li va aplicant.

És a dir, la qüestió de la viabilitat o no viabilitat de Catalunya ja no es planteja només –ni segons com principalment– com a interrogant referit a una hipotètica independència, si no com a conseqüència molt real, gens hipotètica, de la continuïtat del tracte econòmic que Catalunya rep, cada vegada més asfixiant.

Sense un bon finançament –que no vol dir de privilegis ni insolidari, però en cap cas espoliador– Catalunya anirà caient en la inviabilitat. I no només econòmica, sinó de tot el seu conjunt. Per què?

Sense un finançament just anirem perdent pes econòmic. Però també recularem en altres aspectes tant o més essencials. Un de molt important: el nostre estat del benestar. És a dir, les escoles, la sanitat, la gent gran i la gent dependent, els serveis socials en general, etc. Tot són coses que fan que la gent d’una país estigui atesa i se senti atesa. Això és important a tot arreu. Sobretot a tot Europa, que ha fet del tracte just i humà a la seva gent una bandera, un tret d’identitat. Doncs bé, a Catalunya encara ho és més. Perquè som un país amb poc poder polític i amb poca capacitat de coacció. I, per tant, ha de mantenir la cohesió de la societat i el sentit de pertinença de molta gent oferint-li un model de país i de societat obert, atent a les necessitats de la gent i amb perspectiva de progrés, és a dir, amb un bon funcionament de l’ascensor social. I això encara és més indispensable i urgent perquè som un país amb molta immigració (en percentatge, el que n’ha tingut més d’Europa del 2000 ençà), molt diversa i de vegades d’integració difícil. És a dir, som un país que només pot mantenir la seva cohesió i la seva identitat si és capaç de crear una societat realment integradora. Per mentalitat, però també pel servei i les perspectives que pot oferir a tots els que hi viuen.

Conclusió:

Com ens deia fa un parell d’anys un comissari de la Unió Europea, la dificultat gran per a una Catalunya independent no és econòmica. Podria tenir dificultats inicials, però clarament superables. De fet, Catalunya té molta més potència i possibilitats que molts estats europeus independents de fa temps o de fa pocs anys. La dificultat, afegia el comissari, seria política. Radical oposició espanyola, reticència de la Unió Europea (com la va tenir amb Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia o com, arribat el cas, la tindria amb Escòcia) i necessitat d’assolir una clara majoria social i referendària. Tot plegat, no impossible, però sí més difícil que la viabilitat econòmica. Però el que és més clar de tot és que Catalunya sí que seria inviable –independent o no– sense un poder polític i uns recursos econòmics que li permetessin crear una societat justa, cohesionada, integradora i convivencial. Amb sentit de pertinença i amb possibilitats de promoció. I això té dos components: una mentalitat oberta i integradora i uns recursos econòmics suficients. I això segon ara no ho tenim, ni el Govern espanyol està disposat a donar-nos-ho.

O sia que podríem ser conduits a la inviabilitat de Catalunya com a país, dintre o fora de l’Estat espanyol, no per les conseqüències econòmiques de la independència, sinó per la impossibilitat –a causa de la discriminació econòmica– de donar resposta des de Catalunya a les necessitats de creació de riquesa, de suport a la nostra llengua i a la nostra cultura i sobretot de construir una societat realment vàlida per a tots els ciutadans. Això, tant o més que cap altre argument, seria una raó de pes per a optar per la independència.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 280 del CEJP del dimecres 11 de gener del 2012

Conte de Nadal

L'agonia de les 'nadales'

Reconec que en qüestions lingüístiques sóc pessimista. En una conversa recent amb Josep Cuní, m'assegurava que mai no hi havia hagut tants ciutadans que parlessin català. És cert que som més, perquè la demografia fa la seva feina. Però també ho és que mai havíem tingut tants milers de persones que visquessin en castellà sense necessitar per res la llengua pròpia del país. És a dir, fa un segle érem menys, però lingüísticament homogenis, i ara la llengua pròpia és la que recula en tots els àmbits de la pràctica lingüística. Hi ha, de facto, un procés de substitució lingüística, no endebades el castellà que avui es parla a Catalunya prové dels ciutadans forans que decidiren no parlar català, i l’han anat consolidant al llarg dels anys. Amb l’afegitó de dècades de dictadura que tampoc permetien cap suport a una llengua prohibida i reduïda a la intimitat. La suma ha donat un país de catalanoparlants durant vuit segles i que en només un segle té una llengua forana consolidada i perilla la llengua pròpia. Si afegim els immigrants vinguts en poc temps, molts provinents de països de parla castellana i la majoria socialitzats en castellà, la situació acaba de complicar-se.

El català recula en la pràctica diària, ha desaparegut dels patis de moltes escoles –per molt que les classes es facin en el nostre idioma– i gairebé no existeix en molts àmbits laborals, especialment si parlem de treballs de cara el públic com la restauració o el comerç. Per molt que m'esforço, doncs, no sé d'on treure l'optimisme que mostren els meus col·legues més llustres, perquè tot em condueix cap a un pessimisme profund. Ni el català està fora de perill, ni sembla, a hores d'ara, puguem aturar la davallada.

Fixem-nos en un àmbit molt concret i si volen menor de la qüestió, les nadales que es canten per aquestes dates. Avui per avui és gairebé un miracle trobar un sola botiga on la música de fons sigui una nadala catalana, i la substitució lingüística –àdhuc identitària– no es produeix només a la pèrfida ciutat de Barcelona, que ja se sap que està molt contaminada, sinó a qualsevol poble del país. Entrem on entrem, o estem obligats a sentir l'horrorós fil musical que martelleja les nostres oïdes amb un soroll infame que alguns gosen anomenar música, o sentim els clàssics nadales castellans. No només no és normal que per Nadal el fil musical dels nostres pobles sigui la música tradicional del país, sinó que fins i tot és tan exòtic que hi ha qui ho considera ridícul. Òbviament, perdre el costum de les nadales no enfonsa el país, però és un detall més de la lenta destrucció de la nostra identitat lingüística i cultural. I no veig com aturar aquesta destrucció.

Perdoneu el punt de pessimisme en dates tan simpàtiques, però acabo d'escoltar "què li darem al noi de la mare" ... i m'he posat trista ...

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dijous 29 de desembre del 2011

El President funcionari

José Montilla, senador d'Espanya.

Mai, en cap article que he escrit, no m'he referit a José Montilla amb el terme president. Mai. No en tenia ni en tinc pas cap obligació, evidentment, però podria escriure president Montilla de la mateixa manera que he escrit president Macià, president Companys o president Pujol. Tanmateix, no ho fet ni ho faré perquè, independentment de la legalitat aritmètica que el va dur al càrrec, mai no he acceptat la traïció d'Esquerra amb la creació del segon tripartit, ni el frau escandalós que els republicans van cometre abocant les paperetes dels seus votants a l'urna del PSOE per tal de mantenir-se en el poder, ni la ganivetada per l'esquena al president Pasqual Maragall. És cert que aquestes maniobres indignes, incloent-hi el fet que les cúpules respectives són exactament les mateixes que van ordir la trama que ha suposat per a Catalunya els quatre anys més nefastos de la seva història recent, han estat castigades pels catalans. Només cal veure la caiguda en picat de socialistes i republicans en cada cicle electoral. Però el país ho ha pagat molt car. O, dit d'una altra manera, aquesta gent tan ufana i tan superba, ha costat molts diners al país i un fre imperdonable per a la seva emancipació nacional.

Ara, per tant, amb el nomenament de José Montilla com a senador espanyol -amb l'abstenció indiferent d'Esquerra (!)-, estem vivint una nova burla a Catalunya en l'àmbit de la representació simbòlica. Una burla que té dos vessants. El primer, és la constatació -per si algú en tenia dubtes- de la ideologia de José Montilla, un home mancat d'intel·ligència política per entendre què és Catalunya i què significa presidir-la. Ara fa un any, l'eurodiputat Ramon Tremosa el definia amb aquestes paraules: "És el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia". Doncs bé, com va fer Manuel Fraga Iribarne, exministre franquista, el 2006, també José Montilla ha considerat que la carrera política d'un “político español” resulta provinciana, escardalenca i inacabada si es retira després d'haver estat només president de Catalunya o de Galícia. Per això ara se'n va al Senat espanyol, la cambra institucional més inútil d'Europa. Un autèntic cementiri d'elefants destinat a acollir -pagant nosaltres- les andròmines dels partits.

El segon vessant és el menyspreu que suposa, en el terreny simbòlic, l'arribada a aquell cementiri d'un home que va ocupar el càrrec institucional més important de Catalunya. Sembla talment que, mort de ressentiment per haver estat foragitat de la Generalitat pels catalans, hagi decidit venjar-se'n situant Catalunya al mateix nivell que qualsevol Comunitat Autònoma espanyola. "Nació catalana, dieu? Això és el que jo faig amb la vostra nació catalana".

"Fets i no paraules" va ser un dels eslògans electorals de José Montilla, i, ves per on, ha estat per mitjà dels fets que hem vist la seva autèntica personalitat. La personalitat d'un espanyolista que no sap perdre, que a l'edat de 56 anys no té cap més ambició a la vida que ser mantingut amb diners públics i que exigeix que li paguem un despatx d'expresident de Catalunya, mentre ell, a Madrid, escalfa una cadira com a vella glòria d'Espanya.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies el dijous 15 de desembre del 2011

Després del Madrid 1-Barça 3

L’espill que hauria de ser el Barça

El Barça de les darreres temporades és un model de virtuts. Un gran model de virtuts totals. No és un producte artificial o forçat, conseqüència de la coincidència en l’acció conjunta dels poders d’un Estat potent. És el que és més aviat contra l’acció d’aquest Estat, que al llarg de la seva història recent ha privilegiat en tots els fronts l’equip amb què s’identifica i que vol projectar a l’exterior com el més gran, l’únic. El Barça de les darreres temporades s’ha fet també i fins i tot contra l’esperit derrotat i derrotista de molts dels seus socis. És un model d’èxit en una societat que sovint s’espanta quan l’èxit és excessiu. Els catalans són uns gats llargament escaldats. Crònicament escaldats. És aquesta una societat que és capaç de renunciar a una part de l’èxit per no cridar massa l’atenció. Una societat que ha fet divisa d’expressions com “La roba bruta es renta a casa” o “El nostre mal no vol soroll”. Si el Barça fos com la majoria de la societat catalana, s’hauria de resignar a perdre eternament contra el Reial Madrid. No fos cas que l’èxit cridés el mal temps i tots els dimonis exteriors amagats.

El Barça de les darreres temporades, doncs, és un miracle. Perquè la societat que l’acull ha estat capaç de perdonar-li l’excés que no es tolera a ella mateixa en tots els altres fronts. I la pregunta es fa obligada: Si els catalans han convertit el Barça en una excepció, no podrien fer una mica més gran l’encanteri i copiar-ne el model? No podrien convertir-lo en un espill? El Barça de Guardiola juga totes les competicions sense tenir en cap moment el Reial Madrid com a referència. Més aviat al contrari, el Madrid ha acabat convertint al Barça en referència obsessiva. Això dóna al Barça la superioritat moral que necessita per derrotar-lo sempre. Fins i tot a la casa blanca. Seria possible que la societat catalana no demanés sempre perdó, que plantés cara sempre que calgui, que pensés en el món sencer, que no es deixés emportar per les bregues internes, que aprofités la seva millor gent i les seves millors inèrcies? Potser Catalunya no seria el millor país del món, però, en tot cas, tampoc seria un país tan petit com fins ara s’ha condemnat a ser. I per aconseguir-ho només cal mirar a Guardiola. Ni tan sols cal llevar-se molt d’hora molt d’hora.

Vicent Sanchis

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de desembre del 2011

Defensem als catalans de cor

Catalanoparlants que no parlen català

Hi ha, en podríem dir, catalanoparlants de llengua i catalanoparlants de cor; i doncs, ciutadans que encara no parlen la nostra llengua, o mai no la parlaran (o tal vegada a mitges) però que fan o poden fer molt per la llengua catalana. Perquè parlar català implica, segons els casos, un entorn, una voluntat i a voltes, si les circumstàncies no són prou propícies, un esforç. Però parlar-lo de cor és només una predisposició, un acte d’eficàcia instantània, en què ja des de bon començament és té una força les conseqüències de la qual són impressionants. La més evident és que un dia es pot arribar a parlar català. Però, fins i tot en el cas que no s’arribés en aquest punt, les conseqüències positives per la nostra llengua poden ser importantíssimes. Massa sovint s’ha criticat el paper d’aquella immigració dels seixanta i setanta que encara avui no parlen català. No analitzarem ara les circumstàncies ni el context; però tanmateix, hem oblidat que molts d’ells són catalanoparlants de cor, que estan orgullosos que els seus néts tinguin el català com a llengua vehicular a l’escola i l’aprenguin amb una facilitat que a ells se’ls va negar, que tenen una percepció positiva en la presència del català en la publicitat, etiquetatge, retolació i mitjans de comunicació i siguin els primers en fer un ús actiu d’aquests productes en català, que de manera assertiva en les converses amb catalanoparlants (de llengua) hi introdueixin un moltes gràcies o un bon dia en actitud de suport a un interlocutor que els parla en català, esperonant-lo perquè que no l’abandoni tot i que ells no el parlin o que els faci vergonya parlar-lo. Aquesta vergonya mateixa ja els delata una voluntat frustrada, però una voluntat, un ser catalanoparlants de cor.

Potser certes actituds s’han fixat més en criticar persones en el poc ús del català en relacions més íntimes, tot menyspreant el paper en pro de la llengua que poden fer aquestes mateixes persones en el conjunt de la societat. Sort en tenim dels pares catalanoparlants de cor que no parlen català, potser ni tan sols als fills, però els han dut a l’escola Bressola, a l’escola en línia en valencià o a l’escola catalana. Sort en tenim també de les parelles que entre ells no parlen català i s’han llençat a parlar-lo als fills, o potser als fills no, però als néts sí, o encara que sigui a mitges els han apuntat al club Súper3 o els compren rondalles i cançons en català. Sort en tenim dels que trepitgen el català, el destrossen, el fan malbé, tenen un fort accent d’una altra llengua, però hi insisteixen, s’hi llancen i àdhuc aguanten el xàfec de mirades desagradables de certs catalanoparlants (no pas de cor, de ben segur). Fins i tot sort en tenim dels que en aquest rebuig i estranyesa es fan enrere i tornen al castellà, però que ho han provat i en tenien ganes. Sort en tenim dels que encara no han gosat, que ho tenen pendent, però pel que sigui no fan el pas. Aquesta ja és una primera actitud favorable. Sort en tenim dels que estimen la seva llengua, la materna: el castellà, l’àrab, l’urdú o el wòlof, i estan orgullosos del patrimoni cultural que és i no s’estan de dir-ho i de fer-la servir, al mateix temps que també fan seva la catalana, i l’estimen, i lluiten pel seu ús, defugint aquells que volen contraposar una actitud a l’altra.

En aquest país, per fer créixer el català, cal que hi siguem tots, i per descomptat, també els que són catalanoparlants de cor.

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua

Article publicat a elSingulardigital.cat el 28 de novembre del 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 1 de desembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la tercera conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"L’urbanisme a Sabadell. Parcs i jardins públics "

La conferencia fou desenvolupada per Na Teresa Mira i Lozano, arquitecte urbanista i redactora dels plans generals urbanístics de St. Llorenç Savall i de Sta. Perpètua de Mogoda. Avui dia treballa a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda en temes d’Urbanisme, medi ambient i habitatge. Ha estat també als ajuntaments de Sabadell i el Prat i al Consell Comarcal del Vallès occidental Membre de la Fundació Bosch i Cardellach.Va presentar l’acte, Na Mònica Zamora i Basachs, responsable d’Urbanisme de l’ASM.

La conferenciant va començar la seva exposició tot dient que Sabadell, al igual que totes les ciutats del seu tipus, no poden deslligar-se del País –Catalunya- on estan ubicades. Vivim dins l’àrea mediterrània, influenciats per la seva geografia i clima. Estem condicionats per les nostres arrels històriques. L’estudi i el coneixement dels nostres orígens urbans, ens marca la nostra personalitat i ens desperta el sentiment de pertinença que és el primer pas cap a la independència. El coneixement del passat, saber llegir a la ciutat la seva empremta, no només és imprescindible per poder realitzar una planificació assenyada, també és clau per governar-la.

Tot seguit i acompanyant la seva dissertació amb projeccions dels plànols i mapes adients, la senyora Mira va dir que el desenvolupament racional de la trama urbana, exigeix una planificació, que ha de respondre a uns objectius determinats. Els Plans d’Ordenació Urbanística, depenen de l’Administració. La Llei del Sòl és Estatal i Catalunya no hi té competències i en canvi condiciona l’accés a l’habitatge, les possibilitats de tenir places i parcs, etc. Els Ajuntaments poden urbanitzar i marcar uns criteris de creixement sostenibles, de medi ambient, de prevenció de riscs, salvaguarda dels bens patrimonials, artístics, culturals, naturals, els elements arquitectònics distintius del passat i els aspectes econòmics.

Finalment la conferenciant va concloure la seva exposició afirmant que l’Ajuntament ha d’admetre les opinions dels ciutadans, que poden exercir el seu dret d’acció pública sobre l’urbanisme, i han d’exigir que se'ls escolti i que tinguin en compte les seves opinions i necessitats. La remodelació de la ex Plaça Major afectada en els darrers anys per tota mena d'obres i modificacions que han culminat actualment per les obres del ferrocarril, ha de contemplar les exigències dels afectats més propers, els que més pateixen les conseqüències d'aquestes obres. Si no aprofitem l'oportunitat que ara se'ns presenta potser no en tindrem cap més altra per poder projectar una Plaça Major que esdevingui la "nostra Plaça", com era abans. Els ciutadans tenim el dret de conèixer el pla que l'Ajuntament ha elaborat per a la urbanització del passeig i que guarden en el més absolut secret. Només el seu coneixement públic, pot evitar que es facin més barrabassades urbanístiques en una ciutat que n’ha hagut de patir en excés.

Un cop acabada la conferencia, que fou acollida amb molts aplaudiments per part de les persones que omplien la Sala d'Actes del Casal Pere Quart, es feu un interessant col·loqui amb els assistents on la senyora Teresa Mira pogué ampliar alguns dels temes que no havien quedat prou extensament exposats.

Jordi Pujol parla del 20N

Victòria de la seriositat

Havíem anunciat una sèrie de tres editorials entorn del 20N. El primer (9 de novembre) fou «S’haurà acabat la tergiversació». És a dir, després del 20N ja no es podrà mentir o dissimular. Caldrà dir les coses tal com són. Dit en termes encara bastant generals.

Per a avui –23 de novembre– n’havíem anunciat un altre de més precís. No precís en termes de govern –aquest butlletí no és un òrgan de govern–, sinó de la distribució de responsabilitats. I entremig –16 de novembre– un editorial de distensió i d’apel·lació a la confiança: «Confiança en temps difícils». Amb l’objectiu, puix que vénen temps difícils, de subratllar fets positius, actius importants que tenim i que ens permetran superar les dificultats i els perills del moment.

Però hem canviat una mica el calendari. L’editorial que teníem anunciat per a avui –també sobre la tergiversació– el deixem per a dimarts que ve. Perquè s’ha produït un fet molt important i positiu que mereix comentaris. I mereix no passar desapercebut.

Fa referència a les eleccions de diumenge passat i en un cert sentit al resultat. No per opinar en termes estrictament polítics, sinó d’IVA. O sia, d’Idees, Valors i Actituds, que és la raó de ser de la nostra fundació. És a dir, en termes cívics i ètics. Perquè es va produir la victòria –i victòria clara– d’una força política que va fer una campanya sense engany. Un mèrit seu, i dels seus candidats, però també, i molt, del govern de la Generalitat. Perquè el govern i el seu president podien haver intentat emmascarar la situació financera de la Generalitat. I no ho van fer. És més, no van amagar que s’hauran de prendre mesures difícils, i a voltes conflictives. Impopulars. Però necessàries. El president no va amagar la realitat i CiU –des del cap de llista fins a l’últim candidat suplent– ho varen acceptar. Varen jugar honestament aquest joc. Amb convicció.

Amb les eleccions a sobre, tant el president com el conseller d’Economia varen deixar clar que en el futur immediat totes les partides pressupostàries –o la gran majoria– poc o molt baixarien, excepte una: la del servei del deute, és a dir, els interessos a pagar i els préstecs a retornar. Més clar no es pot dir. Varen jugar al joc de l’honestedat i de la seriositat.

Més d’un cop hem dit des d’aquest butlletí que una condició elemental de la política catalana –si volem superar el bosc embardissat en el qual correm perill de perdre’ns– és la seriositat. Tan senzill i tan difícil com això, ser seriosos. És a dir, no caure en la lleugeresa ni en la frivolitat ni en la temeritat. No convertir la política en espectacle ni tampoc en tan sols una lluita pel poder.

És gratificant sentir a dir: «Potser la política d’austeritat que ara hem de fer – ara, no d’aquí a un any– ens fa perdre vots o ens fa perdre la reelecció d’aquí a tres anys, però l’hem de fer ara, perquè d’aquí a tres mesos sortir del sot serà molt més difícil, o impossible».

I que aquesta mentalitat hagi impregnat la política d’una força com CiU –en el govern i en les tribunes– durant la campanya electoral és un bon senyal. Molt bon senyal. I que el poder no s’hagi utilitzat pensant en què convé fer per guanyar aquestes eleccions o les d’aquí a tres anys, sinó per evitar l’empitjorament d’una situació difícil per al bé comú, és també molt bon senyal.

A més, qui ha practicat aquesta política ha guanyat. I això també deu ser senyal que els ciutadans saben calibrar quina és la política que cal fer, també quan no és agradable. I que sap calibrar la fusta ètica dels polítics. També la formació tècnica, però a més la fusta ètica.

Reflexions així les hem fet més d’un cop en aquests editorials. No fa gaire –el dia 2 de novembre– dèiem que als polítics se’ls ha de reclamar que expliquin la veritat, i que per tant siguin valents. Que tinguin caràcter. Que no sacrifiquin el futur per quedar bé avui, o d’aquí a les eleccions. O simplement d’aquí a la propera enquesta de popularitat.

Dimecres que ve parlarem d’aquesta veritat que no s’ha d’amagar. Però que ho fem nosaltres, que no ens hem de sotmetre al judici del vot popular, no té gaire mèrit. Per això cal celebrar que ho digui gent que sí que en depèn. I que molta gent ho entengui. Que reclami equitat i mesures per anar sortint de la crisi, però que s’adoni que això no és bufar i fer ampolles. I que valori l’esforç dels polítics que s’esforcen a remuntar la situació. Que no oculten la veritat, però que a més donen pistes i enceten camins de recuperació.

Jordi Pujol

126é President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicada al Butlletí num.275 del CEJP el 23 de novembre del 2011

Els catalans NO podem votar Rubajoy

Espanya ens enganya

El proper 20 de novembre, es celebren eleccions al Congrés de Diputats de l’Estat Espanyol. Totes les eleccions son importants, ja que decideixen qui manarà durant quatre anys, en aquest cas al Govern de Madrid, que és qui té la paella pel mànec. Són importants, digui el que es digui, perquè són democràtiques i homologades pel món civilitzat i sobretot per Europa. En aquests moments hem de convenir, que tenen un especial significat, ja que el marc polític ha sofert unes important transformacions, que ens aboquen a un futur ple d’incerteses i perills.

S’ha acabat el somni del nou ric, que s’havia apoderat d’Espanya i dels espanyols. La punxada de la bombolla immobiliària ha posat les coses al seu lloc, ha esvaït les ínfules de grandesa i ha posat al descobert les vergonyes d’un Estat insolvent i arruïnat. Els partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, amb la seva fanàtica obsessió per la unitat d’Espanya, han desenvolupat una política irracional, basada en un centralisme absurd, farcida d'infraestructures ruïnoses, inútils i estúpides. El 22% d’aturats n’és la prova irrefutable.

La constitució espanyola ha esdevingut una mòmia inservible i obsoleta. L’Estat de les autonomies ha fracassat. Espanya s’ha convertit en una quimera, com ho demostren aquest 45% de catalans que volen la independència. L’espoli que patim els catalans de 22 mil milions d’euros cada any, l’equivalent al 12% del PIB, és l’ argument definitiu per exigir la separació i la Constitució d’un Estat Nacional propi, que ens defensi i no ens robi.

Davant d’aquestes eleccions, la pitjor i més execrable ximpleria que podem perpetrar els catalans, és votar RUBAJOY (Rubalcaba o Rajoy) és a dir, a qualsevol dels dos partits nacionalistes espanyols: El PP és un enemic declarat de Catalunya, de les nostres Institucions i de la nostra llengua. Disfressa les seves malèvoles intencions, en proclames socials que no hi ha cregut ni ha practicat mai. El votant del PP o és un fanàtic espanyol o un català imbècil. El PSC-PSOE, sota la disfressa d’un federalisme impossible ha fet més mal que una pedregada. Els seus 25 diputats a Madrid, sempre han votat contra Catalunya. La ministra Chacón, té la cara més dura que el ciment armat. Menteix d’una forma descarada i enganya cada cop que obre la boca. Critica unes retallades, conseqüència del descontrol, la corrupció i la disbauxa del tripartit que en pau descansi.

Aquesta professional de fal·làcia, diu que faran el corredor mediterrani, quan ha estat el Ministre Blanco el que ho ha boicotejat presentant cinc projectes absurds a la UE. La Chacón ha comprat tancs, avions i vaixells de guerra, per valor de 37 mil milions d’euros, la principal adjudicatària del pastís, és Young Rubicam de Nova York i ves quina casualitat, el Conseller Delegat és una tal Miquel Barroso. Aquestes despeses innecessàries, en el millor del cassos serveixen per arruïnar al país, gastant més que tota la sanitat catalana i l’ensenyament junts, i en el pitjor dels cassos, per bombardejar Barcelona si no fem bondat. Amb el seu marit, el Miquel Barroso, s’han comprat una magnífica finca a la República Dominicana, pel mòdic preu de 12 milions d’euros. El Zapatero l’hi va pagar 23,6 milions d’euros per promocionar la privatització de la Loteria, que al final no s’ha fet però si s’ha pagat la promoció.

Conclusió: el PSC-PSOE i el PP, quan es tracta d’Espanya o de robar, son exactament el mateix, com queda demostrat amb les retallades de l’Estatut, robant als catalans o formant un govern nacionalista espanyol a Euskadi.

Finalment heu de saber que, segons totes les enquestes, el PSC-PSOE tindrà una davallada històrica i per altra banda el PP de Rajoy, encara que ningú el votés a Catalunya, assoliria igualment la majoria absoluta. Per tant ni els uns ni els altres necessiten els vots del catalans.

Si voleu evitar més agressions a la nostra sobirania nacional i per sortir de la crisi, aneu a votar i voteu partits nacionalistes catalans. Així de senzill, si no que després ningú es queixi pels resultats.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El proppassat dijous 10 de novembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la segona conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

   “Sabadell en el context de la industrialització catalana”

La conferencia fou desenvolupada pel doctor Esteve Deu i Baigual, Dr. En Història, Professor Emèrit del departament d’Economia i Història de la UAB, Especialista en Història Industrial i de l’Empresa. Ex director de l’ Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell i autor de diversos llibres de la seva especialitat i de nombrosos articles periodístics.

El doctor esteve Deu va iniciar la seva exposició constatant que la base econòmica de Catalunya al inici de la revolució industrial era l’agricultura. Una agricultura especialitzada i diferenciada de l’existent a la resta de l’Estat que estava basada en una economia agrària cerealista. En canvia a Catalunya, estava principalment formada per els cultius de l’oli, el vi i els fruits secs. Aquest fet diferencial, va propiciar la creació d’una xarxa comercial catalana dirigida cap a Espanya i a Europa. L’excedent de capital obtingut en aquests negocis, va permetre posteriorment la creació d’una indústria tèxtil del cotó, del lli i dels estampats. El 70% d’aquesta producció s’exportava principalment als mercats americans.

A mitjan segle dinou, les filadores mecàniques van reemplaçar les filadores manuals. Per dotar a aquests enginys de la força motriu necessària, s’aprofita l’energia hidràulica i posteriorment els vapors que varen permeten la mecanització dels processos productius. Les fàbriques cotoneres, s’ubiquen bàsicament als voltants de Barcelona, i més tard, cercant ma d’obra més barata, es traslladen al costat dels rius, formant-se les conegudes colònies tèxtils. Al Vallès neix la indústria llanera i de l’estam que representa el 100% de la producció peninsular, essent Sabadell una de les ciutats punteres en la fabricació de teixits d’alta qualitat, que li valgué el sobrenom de “la Manchester catalana”.

El conferenciant va exposar tot seguit que, en les fàbriques tèxtils les primeres màquines emprades eren d’importació, i a causa de la dificultat de trobar peces de recanvi, la seva reparació i manteniment va induir la creació de tallers mecànics especialitzats i tota una sèrie d’indústries auxiliars com fusteries, arts gràfiques, químiques, etc. El tallers mecànics comencen copiant i acaben produint els seus propis models i, fins i tot, inventant. En Ferran Casablancas, amb la filatura dels grans estiratges, i els germans Picanyol, amb els telers automàtics, en poden ser un magnífic exemple.

El doctor Deu va finalitzar la seva intervenció afirmant que la guerra, l’autarquia franquista, la miopia empresarial, el sectarisme polític i la globalització han destruït tot aquest esplèndid patrimoni i, el que és pitjor, no hi ha hagut ni renovació ni recanvi en l’entramat industrial de la nostra ciutat i en conseqüència Sabadell ha esdevingut finalment una ciutat dormitori, que ha menystingut els seus orígens i oblidat el seu passat. En l’ordre polític també pot confirmar que la seva societat ha restat fins ara adormida, conformista, i dirigida sense ordre ni concert per una classe política i empresarial que es pot reconèixer per la seva incompetència.

Al finalitzar la seva interessant i brillant exposició, els aplaudiments del públic van complimentar la seva qualitat, obrint-se tot seguit un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.

El vídeo de la mort

Repugnant

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Sens dubte tots els partits han caigut en la temptació de perpetrar vídeos que traspassaven els límits de la crítica frontal i aterraven en els baixos fons. Els famosos dòbermans -gossos, per cert, encantadors quan tenen amos com Déu mana- han embrutat moltes campanyes, i en tots els casos hem sentit justificacions malintencionades dels candidats, encantats de centrar el debat, encara que fos des de l'infern. Ara li toca a Carme Chacón, que dimecres posava cara de monja verge quan Josep Cuní a 8tv li preguntava pel vídeo de la mort. La resposta no va decebre i va ser així com la candidata va intentar vendre com un vídeo per reaccionar - "la realitat és molt dura" -, el que només era un bast i repugnant intent de jugar amb la por de la gent. L'estil no és nou al carrer Nicaragua, el gust del qual per buscar el vot per la via de l'espant comença a ser un segell identitari. Recordem la famosa campanya de la mateixa Chacón avisant que venia el llop pepero si ella no guanyava. És a dir, demanant que la votessin no perquè era la bona, sinó perquè els altres eren molt dolents. Va ser bastant patètic. Però això d'ara és molt més greu i traspassa els límits de la decència.

En plena crisi econòmica, amb les arques públiques buides i amb la pesada responsabilitat dels socialistes en haver-les gestionat pèssimament, no només mai no els hem sentit una mínima autocrítica, sinó que utilitzen la situació per jugar amb la mort dels malalts. ¿I si un altre partit utilitzés el mateix cimbell però amb efecte bumerang, i els recordés que la sanitat pública està així perquè durant vuit anys han malversat els diners públics? S'imaginen? Un home morint-se i un rètol que digués: "El tripartit es va polir tots els recursos ...". Ho escric i noto la brutícia de la frase, no només perquè simplifica fins a la obscenitat una realitat molt complexa, sinó perquè així mai no s’hauria guanyar un sol vot. Ben al contrari, seria bo que la ciutadania castigués aquestes pràctiques de propaganda-porqueria que només cerquen els instints més primitius de la gent. Després es preguntaran per què perd credibilitat la política. I en el cas del PSC, la ceguesa sembla més alarmant. ¿No s'adonen de com n’estan, de malament, i que no són les velles pràctiques, les que els salvaran dels nous problemes que pateixen?

A darrera hora l'han retirat, però les excuses de José Zaragoza són com un cove: "L'espot pot haver impressionat pel seu caràcter directe". Impressionat? Directe? No ha entès res. No ha impressionat, ha fastiguejat. I no era directe, era malintencionat i mentider. És a dir, no ha entès que era un vídeo indecorós, un gest procaç i immoral que només pot servir per enfangar encara més la política. A veure si ho diem alt i ho entenen d'una vegada: d'aquesta manera no es pot ni s'ha de guanyar un sol vot.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el divendres 11 de novembre del 2011.

Davant les eleccions del 20.N

Amigues i amics:

Davant d’aquestes eleccions, us fem arribar la nostra opinió arran de les possibles opcions que se’ns donen per exercir el nostre dret democràtic.

Rebeu una cordial salutació,

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell (UCS).

ESPANYA ENS ESCANYA

Fa 300 anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens enganya i ens perjudica. Es de pura lògica doncs, que en l’enquesta del CEO surti que un 45% dels catalans vulgui separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya. El que resulta estrany, és que un 17% encara vulgui continuar sent la última colònia d’Espanya, sense cap més raó, que els deliris nacionalistes espanyols.

Cada any, 22 mil milions d’euros de Catalunya se’n van a Espanya per no tornar. Que es destinen a fer trens que no porten gent ni mercaderies, aeroports fantasmes sense avions, subsidis als espanyols que no penquen i a engreixar un exèrcit que cada 50 anys bombardeja Barcelona per escarmentar als separatistes. Sense aquest espoli, Catalunya seria una de les set nacions més riques del món. Les pensions i les prestacions socials estarien garantides. Catalunya estalvia, perquè Espanya pugui malbaratar.

S’acosten eleccions i els partits nacionalistes espanyols, socialistes i populars, manipulen falsifiquen i ens enganyen. Diuen que si els votem ens faran un corredor mediterrani que sistemàticament han impedit. Persegueixen la nostra llengua de totes les maneres possibles. Impedeixen que l’aeroport de Barcelona pugui ser internacional. Retallen l’Estatut tan com poden. A sobre ens diuen que som uns avars i uns insolidaris. No ens deixen gestionar les xarxes de comunicacions i a sobre ni les reparen ni les conserven. El PP i el PSC, quan es tracta d’Espanya, són exactament el mateix. Són la quinta columna que lluita contra Catalunya, fent veure que la defensen.

Si els catalans som mínimament intel·ligents i una mica conseqüents, no donarem ni un sol vot als partits espanyolistes, causants de la nostra ruïna. Votar als partits catalans, enforteix la Generalitat de Catalunya i les Institucions pròpies del País. Ens permet resistir en millors condicions les escomeses de les forces centrípetes i els atacs contra Catalunya. Ens situa en millors condicions per superar la crisi econòmica i poder eixugar els deutes heretats de la disbauxa. I per damunt de tot, serveix per avançar cap a la independència.

Els vots en blanc, nuls o l’abstenció, no serveixen per res, en tot cas per afeblir-nos. No escolteu als profetes de la desgràcia, ni als grupuscles que es creuen dipositaris de les essències pàtries, la puresa ideològica i la possessió de la veritat absoluta, que de penedits d’haver votat tripartit, els abocadors n’estan plens.

Per coherència i per Catalunya,

           VOTEU PARTITS INEQUÍVOCAMENT CATALANS !

Unió Catalanista de Sabadell

Del pare Miquel al pare Gregorio

Fem nosa

En clau d'humor o no, amb excuses o sense excuses, el professor Gregorio Peces-Barba a Cadis va dir el que volia dir i el que creia que el públic que l'escoltava valoraria positivament. I el més significatiu és que aquestes paraules són absolutament incompatibles amb l'esperit del pacte constitucional i amb el consens que ho va fer possible. En aquell moment, aquestes paraules no s'haurien pronunciat per qui les ha dit ara ja que eren patrimoni de personatges contraris a tot allò que representava l'esperit de la Constitució de 1978.

Les paraules de Cadis reflecteixen un corrent d'opinió i una actitud política que fa temps que s'ha imposat en determinats ambients de la societat espanyola, manifestament contraris en aquest moment al que representa el desenvolupament autonòmic de l'Estat. El pacte constitucional no s'ha esgotat amb les paraules del doctor Peces-Barba sinó que ja fa mesos que es va trencar.

Fets diversos ho han posat de manifest; actituds ben conegudes han evidenciat, sense cap tipus de rubor, el seu desig per recentralitzar Espanya i en aquesta línia la vocació de Catalunya els fa nosa. Som un destorb, sembla ser la conclusió més adequada

Un model, el de la Constitució de l'any 1978, s'ha esgotat. Caldrà definir un nou escenari de relació per actualitzar una voluntat de convivència respectuosa amb la llibertat i la identitat de cada un. Aquest és el repte, i no és fàcil resoldre'l i fets com els de Cadis no ajuden a crear el clima més idoni per aconseguir-ho.

No es tracta d'exagerar els fets que es comenten. Però ningú els pot treure el valor de símbol, tant pel contingut de les manifestacions com per la recepció sorneguera amb la que una gran majoria dels assistents a l'acte les van rebre. No és una bona notícia però té el valor de deixar les coses clares: el pacte s'ha esgotat i en tot cas, si es vol, caldrà definir un de nou.

De moment aquesta voluntat constructiva no apareix per enlloc i el que domina és la denúncia o la percepció, com es vulgui, que fem nosa.

Miquel Roca i Junyent

Advocat. Ponent de la Constitució i de l’Estatut

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 1 de novembre del 2011

L’adéu a les armes d’ETA

Una bona sotragada política

El final definitiu i sense condicions de l’activitat armada d’ETA, una extraordinària i molt esperada bona notícia, suposa un canvi dramàtic en el marc interpretatiu de la política espanyola. Per dir-ho d’alguna manera, si Vázquez Moltalbán havia ironitzat amb allò de “contra Franco vivíem millor”, en aquest cas es comprovarà que també hi ha hagut sectors que “amb ETA tenien més bons arguments” per a seguir exacerbant el seu sentiment nacionalista espanyol. Els enemics, reals o imaginaris, sempre han estat d’una gran utilitat política.

Així, l’alleujament real que representarà per a moltes persones la fi de les amenaces d’ETA, es converteix per a d’altres en un gran motiu de preocupació a l’hora de mantenir un cert argumentari polític que, per extensió, no tan sols afectava els bascos, sinó a qualsevol moviment cap a la independència. Allò que “en absència d’armes, es podia parlar de tot”, ara es converteix en una llosa per als qui ho havien sostingut. I, per tant, el primer que faran és mirar d’allargar com sigui el marc anterior, bé sigui restant credibilitat a la declaració, bé sigui afegint noves condicions –d’altra banda, implícites en el cessament de la violència armada ara decretada- com la dissolució formal o la devolució de les armes.

En el pla retòric, el dels discursos, una de les paraules que el mateix dijous ja grinyolava, era el de seguir tractant ETA com una “banda”, que havia estat el terme despectiu per no dir-ne una “organització” o un “moviment”. Ara, quan ha arribat el moment de fer la pau, les paraules a emprar seran decisives. I ni uns podran seguir sent una “banda” que els assimili als delinqüents comuns, ni per l’altra part es podrà seguir tractant l’Estat espanyol i les seves institucions en els termes que ho feia ETA. I és ben significatiu, per començar, que la mateixa ETA hagi fet el pas –inimaginable a Catalunya- de declarar el seu cessament definitiu d’activitat en llengua espanyola! Probablement, molts espanyols no s’adonaran de la transcendència del fet, però és un “detall” inequívoc de fins a on es tracta d’un acte de rendició.

Un altre aspecte del canvi de marc que representa que ETA hagi plegat és que el projecte polític independentista basc s’allibera del llast que tant l’espanyolitzava per l’abast dels crims de l’organització armada. Vull dir que ETA era una realitat objectivament espanyola. Ara, l’independentisme basc es podrà concentrar el seu interès a convèncer la societat basca per aconseguir el seu propòsit, si s’escau, democràticament. ETA haurà d’acabar de fer les paus amb Espanya, però Bildu es podrà dedicar a fer, sobretot, política basca.

Finalment, el canvi de marc que representa la desaparició d’ETA també afectarà unes certes formes d’expressió política, molt minoritàries a Catalunya, però que recorrien a la mística de la violència etarra. Ahir moria, amb ETA, una certa retòrica, una certa simbologia, uns crits i unes pintades que ja no tindran cap cobertura èpica i que, si no desapareixen del tot, com a mínim hauran de fer l’esforç de reinventar-se i, en aquest esforç, encara quedar més debilitats.

Ho mirem com ho mirem, un gran dia, el 20 d’octubre de 2011!

Salvador Cardús

Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 21 d’octubre del 2011-10-21

Les retallades del govern

Agost té la culpa i setembre porta la fruita

Durant els primers mesos del Govern de Mas sovint es va criticar la blanesa amb què estava governant, la por que tenia a prendre decisions difícils però responsables. No sé si per consciència o per supervivència, finalment el Govern va agafar les tisores i va començar a fer allò que creia que havia de fer. I això, naturalment, ha tingut conseqüències. Les que són visibles a curt termini queden reflectides en una enquesta que publicava ahir el diari ARA segons la qual els ciutadans suspenen la feina que el Govern ha fet fins ara. Tenint en compte l'estat en què la crisi i la mala gestió del tripartit han deixat el país, no crec que una valoració negativa dels ciutadans, trobant-nos en el primer any de la legislatura, sigui una mala notícia. Les retallades són impopulars però necessàries, o sigui que la mala notícia seria que la gent estigués encantada, o el que és el mateix, que s'estiguessin prenent decisions populars però errònies. I és que si fossin populars serien forçosament errònies, perquè aquí tothom vol que la crisi s'acabi però ningú no vol pagar-ne el preu. Tu vols pagar? No. Jo tampoc, que pagui l'altre. Com que aquí cadascú mira només pel seu bé particular, és responsabilitat del Govern exigir les factures del sacrifici.

El cas més clar és el de la sanitat. Algú realment creu que el sector sanitari s'està emprenyant més que la resta perquè té més sensibilitat social? No, estan defensant el seu sou com tothom, però com que tenen la sort que el seu àmbit toca tendre, se n'aprofiten i juguen més fort. I els funciona, perquè com era de preveure, Boi Ruiz ha estat el conseller que ha sortit més mal parat a l'enquesta de l'ARA. Els ciutadans l'han carabassejat amb un 3,4. D'acord, ara es carrega contra les retallades sanitàries, però quina seria la reacció dels ciutadans si d'aquí a un temps la sanitat catalana quedés completament col·lapsada perquè no es poden pagar els sous? Ahir vaig sentir a RAC1 una entrevista a Boi Ruiz i em va agradar molt. No va parlar com un polític, amb aquests discursos vaporosos, de buròcrata, a què ens tenen acostumats. Va parlar enganxat a terra, amb un discurs convençut i un to impetuós, com si defensés casa seva. El seu discurs va ser fins i tot un punt pedant, i normalment els polítics pequen de pedants en les seves actituds però no en els seus discursos, sempre tan circumspectes i anodins. Al final va dir que comprenia que fos el conseller més mal valorat però que ni de broma plegaria. Com volent dir, "odieu-me que jo mentrestant cuidaré de vosaltres".

Els polítics són l'ase dels cops de la nostra societat, i jo puc apuntar-me a moltes de les guerres que es declaren contra ells, però no crec que haguem d'esperar que els nostres governant siguin mags, MacGyvers capaços d'arreglar desfetes amb un misto i un xiclet. En situacions tan delicades, calen sacrificis i paciència. I això també va pel Govern, perquè tot i que les retallades li estan costant el rebuig de l'opinió pública, ha de mantenir-se ferm. A llarg termini, aquestes mesures li costaran moltes menys crítiques que si trien governar a cop de demagògia. I si no, que ho preguntin als socialistes.

Àstrid Bierge

Periodista

Article publicat al Butlletí n.545 del la FCO el dissabte 15 d’octubre del 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-12

El dijous 6 d'octubre de 2011 es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la primera de les set sessions programades del Cicle d’Informació i Debat “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL en la formació de Catalunya” que, com l'any passat, enguany ha organitzat l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Sabadell una vila de mercat en la Catalunya medieval”

La primera conferencia va anar a càrrec del senyor Albert Roig i Deulofeu, llicenciat en Filosofia i Lletres, historiador medievalista català i arqueòleg. El senyor Roig ha fet diversos estudis d’actuació integral sobre el patrimoni històrico- cultural. Actualment és codirector de l’empresa d’estudis i patrimoni ARRAGO,SL. També és autor de “La vila medieval de Sabadell(segles XI i XVI)" dels Quaderns d’Arqueologia.

El conferenciant va començar la seva dissertació fent un resum del desenvolupament de Sabadell a l’època medieval, dient que la Vila de Sabadell tenia una importància cabdal, molt més del que els sabadellencs ens pensem. Era una vila fortificada amb nombroses torres de defensa, uns valls enormes i portals d’entrada per les diferents vies de comunicació. Els Reis de Catalunya, van atorgar el privilegi de mercat i el de proveïment d’aigües rodades. També recomanaven als pobles del voltant, que en cas de perill busquessin refugi a la nostra Vila, ja que estava molt ben defensada. Gaudia d’una potent indústria artesanal i era un centre comercial, que la seguretat, les bones comunicacions i el mercat afavorien.

Tot seguit va palesar que la ciutat de Sabadell està ubicada en un lloc privilegiat com és la Depressió Prelitorial. Els romans ja van aprofitar aquesta circumstància natural fent passar en aquest indret, en el segle I aC., la Via Augusta, pel mig del pla, on uns segles després si va assentar la vila de Sabadell aprofitant parts de l’antiga via pel traçat dels carrers de la Salut, Sant Quirze i Sant Cugat.

El conferenciant va asseverar també amb rotunditat que Sabadell, per vergonya nostra, és la única ciutat de Catalunya, d’Espanya o d’Europa, que ha destruït tot el patrimoni medieval i fins hi tot la seva Plaça Major. No n’ha quedat res. D’aquesta ignomínia, en son especialment responsables els Ajuntaments d’aquests últims 75 anys que, en funció d’una modernitat dubtosa, una especulació desenfrenada i d’uns criteris ideològics caducats, han menyspreat sistemàticament tot el que fa referència al nostre passat gloriós, origen de la nostra ciutat. Només la iniciativa privada ha pogut preservar uns pocs elements del nostre passat i el seu record. Finalment el senyor Roig va afermar que només coneixent el nostre passat, els nostre orígens, podrem estimar la nostra ciutat.

Acabada la seva interessant i brillant exposició, que els aplaudiments del públic van apreciar, es va obrir un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.