Que la prudència no ens faci traïdors

Per un pas de gegant

La reunió d'ahir dels partits catalans pel pacte fiscal va acabar amb l'acord de seguir reunint-se de cara a assolir una proposta unitària per proposar a Madrid. Decebedor? No. Se sabia que ahir no es tancaria un acord. Només hauria faltat aquesta! No ens ho hauríem cregut pas. I per tant, dit això, servidor està content de l'estampa. La valoro molt.

Perquè si estem d'acord que el moment crític que vivim ens obliga a tots a eixamplar el nosaltres col·lectiu per acollir molta més diferència interior a la que estem acostumats, que això la política s'ho recepti és una gran cosa. Es parla molt d'uns Pactes de la Moncloa que allà per la transició espanyola van aconseguir moltes coses (i van deixar-se'n moltes altres pel camí). En un moment de transició nacional on més actors polítics i socials que el president Mas han convingut que hi som, m'agradaria creure que podem, com a mínim, igualar aquella fita i fins i tot superar-la.

Que Catalunya pot esdevenir residual, i els seus ciutadans patir-ne les conseqüències en el seu dia a dia, és un escenari de futur (no gaire llunyà) del tot plausible. No es pot seguir igual. La millor de les sortides? Jo no la sé, però és bo que ahir en parlessin tots els partits polítics plegats. Un primer i necessari pas que no hauria de resultar en fracàs. Un altre cop no, si us plau.

Perquè, més en l'atzucac on ens trobem com a societat, la política, junt amb la gestió del present, s'ha de dedicar al futur. Cal que la política pensi i imagini més futurs possibles, invertint més en l'anticipació d'escenaris futurs que no pas en agitació. D'aquí la importància de la cimera d'ahir.

Que els partits seguin i parlin, fins i tot des de posicions antagòniques, és en aquest sentit motiu d'alegria. Ara! Que la prudència no ens faci traïdors. Consens com a sinònim de suma, tot. Apel·lacions al consens com a element aturador, cap. La situació de present i el futur del país reclamen imaginar una relació fiscal diferent entre Catalunya i Espanya. No més pedaços. És el moment de petits passos de cada un dels partits catalans perquè el país en faci un de gegant. I del que ha transcendit de la reunió d'ahir se'n pot extreure que segurament els principals partits del país podrien estar pel cas. Seria inèdit i el més òptim. El moment ho reclama. Estiguem-ne amatents i que el càstig recaigui sobre els qui no estiguin a l'alçada.

Toni Aira

Doctor en comunicació per la URL

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 31 de maig del 2012

L’èxit de la immersió

Un èxit de Catalunya

Fa pocs dies rebo la visita de quatre joves, d’uns vint anys, estudiants universitàries. Han llegit les meves Memòries i volen fer un treball de fi de curs sobre un tema que hi tracto. Un tema molt relacionat amb la llengua i la cultura catalanes. Les acompanya el seu professor, d’uns quaranta anys. Que ràpidament m’adono que és nacionalista. Parlem durant una bona estona. Parlen un bon català i veig que l’escriuen. I estan realment molt interessades pel tema. No puc endevinar quin grau de conscienciació política tenen ni quina adscripció, però noto que valoren positivament alguns progressos que hi ha hagut en l’ensenyament i l’ús del català.

Quan s’acaba la conversa m’interesso pel que fan, a més d’estudiar –alguna treballa–, i els pregunto com es diuen. La primera es diu Martínez, la segona Bermúdez, la tercera López i la quarta Arellano. El professor es diu Belmonte. La conversa continua amb prou naturalitat perquè pugui preguntar qui va ser el primer de la seva família –per banda de pare i de mare– que va venir a Catalunya, i quan va ser. Del total de sis cognoms d’origen no català dos varen venir pels volts de 1930, un a la dècada dels cinquanta, dos a la dels seixanta i un l’any 1974. I el professor va néixer a França, de pares emigrants d’Extremadura i vinguts a Catalunya a final dels setanta. Tot aquest grup de persones ara parla català i l’escriu. I parla de temes relacionats amb la llengua i la cultura catalanes amb interès i naturalitat. Amb la naturalitat i l’interès de quelcom que és propi.

Amb la perspectiva dels anys seixanta i setanta, això no havia de ser necessàriament així. Les coses podien haver anat de manera que aquestes cinc persones de l’entrevista haguessin restat molt al marge de la llengua, la cultura, el sentiment i la identitat catalanes. No ha estat així. La societat catalana va optar per una actitud i una acció col·lectives d’acollida i d’integració. Que varen anar des del lema «Catalunya, un sol poble» a «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya», o bé l’opció per una política molt decidida d’ascensor social. I que el que compta és el futur de les noves generacions.

Una actitud i una acció que varen ser les de sectors polítics i socials molt extensos i diversos, de gent catalana de generacions o només de primera generació. I al servei d’això hi hagué moltes iniciatives socials i cíviques, però també polítiques. I tot plegat, i tots plegats, hem evitat la fragmentació del país.

Això ho hem de continuar fent. Oi més ara que ens ha arribat una molt massiva i molt diversa nova immigració. És per això que ara és tan decisivament important que les bones eines i les bones pràctiques integradores no siguin abandonades o suprimides. Per exemple, la immersió lingüística a l’escola. Que és sabut que alguns sectors polítics volen suprimir o deixar com a residual. Saben que sense immersió lingüística aquelles quatre noies, i el seu professor, avui ni parlarien en català d’una manera normal i habitual, ni sentirien l’interès que ara senten per la llengua i la cultura catalanes, ni se sentirien identificats amb Catalunya.

És molt probable que tan bon punt creguin que el moment els és favorable aquests sectors polítics intentin fer-nos recular trenta anys en aquest aspecte. A les primeries dels anys vuitanta, quan la societat catalana –tota ella, catalanoparlant o castellanoparlant– va decidir que el futur de la nostra cohesió, de la nostra convivència, la continuïtat de Catalunya com a poble, i del nostre èxit social i econòmic passava, en una part important, per la barreja de les persones, per la immersió i per un bon estat del benestar. Per tant, tot això són objectius a defensar.

Avui hem parlat d’aquest objectiu, molt principal: la immersió. Que està en el punt de mira de gent hostil. Cal afegir un comentari a tot això.

Aquest èxit ho seria més, bastant més, si molts ciutadans de Catalunya traguessin la conseqüència pertinent del programa de diumenge passat a TV3: «Senegalesos, xinesos i magrebins». Representants d’aquests tres col·lectius, que fa alguns anys que viuen i treballen a Catalunya, amb la família, i que s’hi troben bé. I que parlen un bon català. I que participen en activitats culturals i socials d’aquí. Però que tot i que ells es dirigeixen en català a la gent –i en un català correcte– se’ls contesta en castellà. Perquè són negres, o una mica grocs, o una mica foscos. O algun cop perquè a més tenen una mica d’accent. Són gent que fa anys que viu i treballa aquí, que molt probablement no tornaran ni al Senegal ni a la Xina, i alguns dels quals estan casats amb gent d’aquí. Que volen ser aquí. Que són d’aquí. Però hi ha catalans de tota la vida que insisteixen a parlar-los en castellà. De fet es neguen a admetre que aquell senegalès, aquell xinès o aquell marroquí –ell i els seus– puguin ser catalans. Quan justament el que haurien de fer és agrair el seu esforç i la seva voluntat, la seva opció de ser catalans. És una falta de consideració personal i humana i també de consciència de país. Aquestes persones fan un mal servei a la nostra societat i a la nostra identitat catalanes. I al nostre futur col·lectiu

L’experiència diu que Catalunya és capaç, fins i tot en condicions polítiques i socials difícils, de mantenir la seva identitat com a país i l’esperit obert i integrador com a societat. Però cal –i més ara– que els ciutadans hi ajudem. Que ajudem a tota la gent que viu a casa nostra i que s’hi vol quedar i que en vol ser i que vol que en siguin els seus fills i néts. Que els ajudem a sentir-se a casa. També lingüísticament, socialment i cívicament.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial Butlletí núm. 298 del CEJP del dimecres 23 de maig del 2012

No vull pagar !

Peatges? Sí, gràcies

Voldria aclarir, d'entrada, que trobo lògics els actes de protesta que tenen lloc als peatges de les nostres autopistes. És una manera d'expressar la indignació per un desequilibri fiscal que, de manera insolent, ha estat empobrint Catalunya des de l'adveniment de la democràcia. Especialment lacerant des de la incorporació d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea, des del moment en què pagar-li a Espanya un plus a canvi del proteccionisme del mercat interior va deixar de tenir sentit. Dit això, però, és necessari prevenir que no ens convé confondre l'eina utilitzada per la protesta (els peatges de les autopistes) amb un objectiu que no té cap sentit en el nostre cas: que circular per les autopistes catalanes sigui de franc. La utilització demagògica de l'afer dels peatges per part d'alguns polítics, acompanyada d'actuacions descordades i d'estètica fallera, ha fet molt de mal en el passat. És pròpia d'un populisme que potser té cabuda a Grècia, però no pas en un país que pretén administrar enraonadament els seus recursos públics -tant si són abundants com si no.

En aquells països que són una illa o un cul-de-sac la polèmica sobre la conveniència dels peatges té un cert sentit. Estem davant de casos en què les carreteres són utilitzades per vehicles que tenen com a beneficiari final algú del propi país. Els camions que van o vénen del Regne Unit, Noruega o Portugal (siguin de la nacionalitat que siguin) tenen majoritàriament com a destinatari o origen alguna empresa o client d'aquell país. Cobrir els costos de les autopistes amb impostos o peatges és, des del punt de vista de la balança econòmica nacional, equivalent. Dependrà d'on posi l'accent el govern de torn. Ara bé, quan som davant d'un país que és camí de pas (que és el cas de Catalunya), apel•lar a la gratuïtat de les autopistes constitueix una insensatesa. Una demagògia que, com sempre, acaba perjudicant el contribuent.

Per veure-ho clar, agafem el cas de l'Eix Transversal. Aquesta via no es va fer de peatge per por a la reacció popular estimulada per determinats partits. Però la lògica portava a construir-la de peatge. Per què? Doncs perquè es tracta d'una via construïda i mantinguda amb els impostos del catalans (la titularitat és de la Generalitat), i que se sabia que seria utilitzada de manera importantíssima per vehicles de fora de Catalunya -de pas entre qualsevol punt d'Europa i la resta d'Espanya-. Es va construir estreta i tortuosa perquè hi havia pocs recursos. Ara, fa poc temps, se n'ha començat l'ampliació i s'ha tornat a optar per pagar-la amb els nostres impostos. Si en el seu dia s'hagués fet de peatge, faria anys que disposaríem d'una ruta ràpida, ben mantinguda i segura. I, ho lamento, però no puc estar-me de manifestar-ho: amb una autopista de peatge ens hauríem estalviat una pila de morts i de ferits.

Fa uns anys, les autopistes d'Alemanya eren totes de franc. Fins que van caure les dictadures comunistes. Aquest fet va alertar les autoritats alemanyes que, amb l'ampliació de la UE cap a l'est, les seves autopistes serien majoritàriament gastades per camions que anirien i vindrien de pas entre l'oest i els països de l'Est (Polònia, Txèquia, les repúbliques bàltiques, etc.). Com que la UE, lògicament, prohibeix fer distincions entre consumidors nacionals i la resta de ciutadans de la Unió, les autoritats alemanyes van optar per implantar peatges a tots els camions (fossin alemanys o no). Van demostrar, un cop més, que aquests temes es resolen amb intel·ligència i no pas amb costellades populars com fem aquí. Sigui independent o no, tingui molts recursos públics o no, a Catalunya mai li interessaran unes vies ràpides que no siguin de peatge. Som un país de pas i les nostres vies de comunicació sempre seran fetes servir, i gastades, en gran mesura, per vehicles de països que ens envolten. Gent que no paga impostos aquí, a Catalunya. Alemanya va comprendre-ho el dia que va esdevenir un país de pas. No sembla que nosaltres vulguem raonar de la mateixa manera.

Catalunya no avançarà pas intentant emular els més endarrerits. El fet que altres zones d'Espanya tinguin autopistes de franc no ens hauria de distreure. No és el tema. La qüestió és per què els catalans hem de pagar les seves festes. I en aquest sentit hauríem de preguntar-nos per què, a sobre, som tan burros que els pocs diners que ens queden aquí preferim utilitzar-los per fer autovies catalanes que utilitzen els altres. Unes infraestructures que aquests altres, gràcies als peatges, podrien contribuir a mantenir.

Xavier Roig

Enginyer i escriptor

Els indignats a la ràdio

El 15-M i la llibertat d’expressió

L’altre dia dos grups d’indignats es van plantar davant les seus de Catalunya Ràdio i RAC-1 amb la voluntat de llegir-hi un manifest en directe. No m’allargaré sobre els paral·lelismes, però quan en un sistema democràtic algú irromp en un mitjà de comunicació per llegir-hi un pronunciament estem davant d’una situació molt perillosa. Els responsables de Catalunya Ràdio i RAC-1 van accedir a la voluntat d’aquests grups i els comunicats van ser llegits en antena. A banda del contingut delirant del manifest llegit (una perla: “Som la veritable justícia”, al més pur estil dels tribunals populars faistes), aquest dia el periodisme va patir una derrota i la coacció va viure una victòria.

Per començar, les persones que van llegir el comunicat es van negar a donar els seus noms ni van permetre que se’ls fessin fotografies per penjar al bloc dels programes, com passa amb qualsevol convidat del món en qualsevol emissora del món. No demanen transparència, els del 15-M? Doncs potser que comencin a predicar amb l’exemple, crec. Em diuen que tampoc no van acceptar preguntes, i quan algú no accepta preguntes és perquè no està convençut de les respostes.

Després, és clar, hi ha un doble problema professional. Primer: per què cedir lliurement els micròfons a una colla d’exaltats que irrompen a la ràdio? No hi ha cap argument periodístic que ho sostingui. Els indignats han estat sota el focus mediàtic i han tingut totes les tribunes periodístiques possibles per explicar els seus arguments, fins i tot molt per sobre d’allò que realment representen. Els calen més espais mediàtics, encara? Segon: els periodistes que els van permetre l’espai ho van fer lliurement o sota la coacció que suposa la presència de mig centenar de persones, que per cert no van parar de fer fotos i filmar els periodistes? Demanaven llibertat d’expressió, que ja la tenen, i van trepitjar la llibertat d’actuació dels periodistes.

Què hauria passat si les persones que volien irrompre a les ràdios per llegir-hi un comunicat fossin catòlics antiavortistes? O activistes d’una organtizació favorable a l’energia nuclear? O d’un moviment d’extrema dreta que propugnés el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants? I si s’hi hagués presentat el consell d’administració d’Abertis, amb Salvador Alemany al capdavant, per llegir un comunicat en contra dels que no paguen peatges? Els haurien ofert els micròfons radiofònics per llegir-hi un manifest, bo i negant-se a donar llurs noms i sense deixar-se fer fotografies ni preguntes? La resposta és òbvia i la sap tothom: no, de cap manera.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 18 de maig del 2012

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El propasat dijous 10 de maig, es va celebrar a la Sala d’Actes del Casal Pere Quart de Sabadell la 7ª i darrera sessió del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta darrera sessió va consistir en un debat amb la presència dels ponents que han participat en aquest cicle: Albert Roig i Deulofeu (historiador) , Teresa Mira i Lozano (arquitecte), Miquel Crusafont i Sabater (historiador i enginyer, ex director del Museu d’Història) i Manel Pagès i Panadès (enginyer). Per motius professionals no van poder assistir a l'acte els senyors Josep Milà i el senyor Esteve Deu. Tots el ponents van fer un resum de les seves respectives intervencions sota el tema general:

“Sabadell entre un Estat propi o un Estat opressor”

Tot seguit fem un resum de les seves intervencions.

Albert Roig i Deulofeu - Els orígens.

Va explicar el naixement, a partir de l'Arrahona romana, de la vila medieval a redós de la Via Augusta. La importància del mercat, l’artesanat i l’agricultura, bases necessàries per la seva industrialització posterior. L'existència de la via que travessava la vila d'est a oest i que podríem situar actualment entre els carrers de la Salut i San Cugat, amb unes importants muralles i torres de defensa, imprescindibles per salvaguardar l’activitat econòmica i social. També va palesar el poc interès municipal per les restes arqueològiques que han anat apareixent al llarg dels anys a la comarca i la deixadesa dels responsables de classificar i emmagatzemar les troballes arqueològiques que, en nombre de milers, es lliuren cada any al Museu d'Història de la ciutat. 

  

Teresa Mira i Lozano - L’urbanisme.

Va exposar la importància del Parc Catalunya en la configuració moderna de la Ciutat i la visió de futur que el primer ajuntament democràtic va tenir amb aquest espai. La necessitat de que la trama urbana visualitzés la idiosincràsia de la ciutat. També va fer notar que és importantíssim que es preservin els edificis emblemàtics i, entre ells, les masies que existeixen en el terme municipal i que es troben en un estat de lamentable abandonament i inclús de ruïna, con és el cas de Can Llong. També va fer menció que actualment no existeix cap pla urbanístic adequat a les necessitats actuals.

 Miquel Crusafont i Sabater - Els museus.

Va il·lustrar la seva exposició denunciant el deplorable estat en que es troben els Museus Municipals. El desinterès de l’Ajuntament per la cultura, ha comportat la desaparició de peces arqueològiques i artístiques. Tampoc s’ha sabut adequar l’oferta museística a la importància de Sabadell i s’ha desaprofitat el llegat de rellevants artistes sabadellencs o s’han menystingut figures rellevants de la ciutat, com és el cas del Museu de Paleontologia, on la seva família ha hagut de lluitar, interposant demandes a les autoritats municipals, per aconseguir mantenir el nom original com a Museu de Paleontologia Miquel Crusafont.

Manel Pagès i Panadès - Expectatives i objectius

Va denunciar les facilitats atorgades a l’especulació immobiliària en detriment de la indústria. La política anticatalana dels Governs espanyols, com a principals culpables de la pèrdua de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, institució emblemàtica de la ciutat. També que la intromissió política en els consells d’administració, ha introduït gent incompetent que només han fet que disbarats, cobrant uns sous desproporcionats amb relació al seu treball.

Tot seguit es va entrar en el debat propiament dit, en que hi van participar molts dels assistents, fent interpel·lacions i preguntes als ponents. Es va concloure, que la única possibilitat que tenim de sortir d’aquest desgavell, radica en que Catalunya disposi d’un Estat propi que pugui defensar i legislar d’acord amb les nostres necessitats, i sense interferències alienes i contraries als nostres interessos. Especialment nociu han estat la intromissió política dins de les Entitats, posant-hi gent incompetent i cobdiciosa.

La ministra de Foment menteix

El Corredor Central contra Catalunya

Les recents declaracions de l'eurodiputat Raül Romeva a la Casa de Cultura de Sant Cugat dient que el govern espanyol, malgrat la decisió europea, continua treballant per marginar el Corredor Mediterrani i donar prioritat a l'anomenat Corredor Central són un advertiment al govern de Catalunya perquè es mantingui amatent i no es quedi de mans plegades en aquesta qüestió. "L'experiència em fa pensar que el govern espanyol ho tornarà a intentar", ha dit Romeva. I realment és així. No tinguem cap dubte que farà mans i mànigues per sortir-se amb la seva.

Només cal veure l'arrogància i el menyspreu amb què es nega a tornar al nostre país els 978 milions d'euros que ens deu, d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i el comportament ofensiu del secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, al Congrés espanyol, afirmant despòticament que no pagaran els diners que deuen a Catalunya. Aquesta gent és així. De fet, Antonio Beteta ha anat més lluny i ha amenaçat amb una recentralització administrativa i amb una invasió de competències en sanitat i educació.

No és estrany, per tant, que el govern del Partit Popular intenti imposar el Corredor Central en detriment del Corredor Mediterrani. Franco, si governés, faria el mateix. Per això no els importa gens que el Corredor Mediterrani concentri un 60% del trànsit de mercaderies i que el Corredor Central no passi d'un esquifit 4%. Ni tampoc no els importa que la sola construcció d'un túnel que travessés els Pirineus ja tindria un cost de 6.000 milions d'euros. Ells tenen una raó de pes, una raó que no confessaran mai però que els té ben esverats. I aquesta raó és que no volen invertir en infraestructures a casa nostra, encara que els diners de la inversió procedeixin de l'espoliació que patim, perquè són conscients que la independència de Catalunya és cada dia més a prop. I, és clar, se senten aterrits davant la certesa que bona part del Corredor Mediterrani, els agradi o no els agradi, passarà per fora d'Espanya.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al Blog del periodista el diumenge 06 de maig del 2012

Pagar o no pagar...aquesta és la qüestió

A cadascú el que li toca

És una realitat incontrovertible que els peatges de les autopistes catalanes són una injustícia i una discriminació de l’alçada d’un campanar. No hi ha cap argument, ni un, que justifiqui que els catalans tinguem el 67% de les autopistes de peatge, mentre a Madrid només és un 4%. No cal dir res més. És així, senzillament, escandalós.

Aquest és un escàndol que arrosseguem des de fa molts anys, però que en temps de crisi fa molt més mal. Per no parlar de la reacció d’incredulitat que provoca escoltar la ministra de Foment proposant allargar les concessions de les autopistes catalanes per tapar el forat de les deficitàries autopistes madrilenyes. Res, doncs, més comprensible que la irritació ciutadana. Irritació que avui apareix als peatges i demà qui sap on.

Tot això sense entrar en consideracions sobre com funciona el sistema, sobre si és l’empresa a qui s’ha donat la concessió qui ha d’entomar el problema o si han de ser les administracions que així ho han disposat les qui donin respostes, o sobre si s’ha de criticar sindicats i treballadors de les autopistes per intentar preservar els seus llocs de treball.

Obviem, doncs, tot aquests debats per abordar-ne un de molt més epidèrmic, però molt significatiu: La reacció dels partits. Resulta molt curiosa la resposta de tots plegats i, com és habitual, tendeix a una certa infantilització de l’audiència. No per res, la situació parteix de la constatació d’una injustícia flagrant i per tant de difícil explicació per als qui a última hora en són en bona part responsables.

Complicada, doncs, la reacció del govern i de CiU. Complicat donar la raó als qui protesten i alhora imposar-los una multa. Perdoni, o una cosa o l’altra. Si no hi ha dret, cal explicar la situació com sigui. Estranya la resposta del PSC que, després de tants anys al govern espanyol, durant més d’una legislatura en simultaneïtat amb el govern català, no pot limitar-se a responsabilitzar en exclusiva a l’executiu de CiU. Peculiar la reacció d’Esquerra, un partit que ha estat set anys seguits al govern sense introduir cap canvi significatiu en aquesta lamentable situació i ara es posa al capdavant de la manifestació. Una Esquerra, per cert, que quan era al govern comptava entre els seus diputats amb Uriel Bertran avui el més actiu partidari de la iniciativa contra els peatges. Surrealista, finalment, l’actitud del PP cridant a una resposta policial. En conclusió, ningú sap res, ningú és responsable de res.

La protesta ciutadana és per als ciutadans. Els partits tenen altres eines i no haurien d’intentar apropiar-se d’un moviment que va sorgir del carrer. Més que res, perquè els ciutadans hem de tenir el dret a protestar i els partits, l’obligació de donar resposta a les inquietuds de la gent. Avui la protesta està als peatges, però la tensió ciutadana fa preveure que la veurem a molts més llocs i algú hi haurà d’haver disposat a donar la cara.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 2 de maig del 2012

Sagnia crònica

Quan ens costa ser catalans ?

El programa radiofònic “El Món a Rac-1” va posar en antena fa uns dies un recull que ha elaborat el periodista Jofre Llombart on analitza la diferència entre els impostos pagats i els serveis rebuts a Catalunya i a diferents llocs de l’estat. Per fer aquest llistat s’han fet servir dades absolutament oficials i contrastables. El que sí ha estat discrecional ha estat l’elecció dels paràmetres. És cert que es podrien haver emprat altres impostos −com l’IBI o l’IAE− i altres serveis. Però es considera que aquests seleccionats són prou gràfics. El resultat revela les enormes diferències i el greuge de Catalunya que, a més, s’ha posat al capdavant de les retallades per aturar la sagnia del dèficit.

Impostos:

Catalunya és on hi ha una retenció més gran de l’IRPF: 56 per cent per a les rendes altes, 40 per les mitjanes i 24,75 a les baixes.

Balances fiscals:

Per cada 1000 euros que paga un català en impostos, rep de l’Estat en serveis 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l’estat 1170. La diferència és de 300 euros.

Metro i bus:

A Barcelona, el bitllet senzill val 2 euros. A Madrid, 1’5 euros. Els abonaments multi transport són més barats a la capital catalana que a l’espanyola. La T-10 barcelonina val 9,25 euros i la Metrobús madrilenya 12. Tot i que es diu així no permet transbordament. Això sí, el metro de Madrid arriba fins a Barajas i a Barcelona no arriba al Prat.

Rodalies Renfe:

El servei de Cercanías Madrid és molt millor que Rodalies Catalunya. No és una impressió. Per un territori molt més petit, l’àrea metropolitana de Madrid té 367 quilòmetres de vies, només cent menys que la catalana i això sí quasi tota en via doble. Hi ha 900 mil usuaris de Cercanías Madrid per només 400 mil de Rodalies Catalunya.

Peatges:

A Catalunya de cada 100 quilòmetres d’autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc. A Madrid, són 96 gratuïts i 4 de peatge. A Andalusia el percentatge és de 87 de franc contra 13 de pagament i a Extremadura no hi ha un sol peatge.

Aeroports:

A Madrid-Barajas es paguen 7,73 euros de taxes aeroportuàries per cada enlairament. A Barcelona-El Prat es cobren 6,81 per enlairament. Però des de Madrid hi ha 55 vols transoceànics i des de Barcelona només 15.

Inversions Foment:

Per aquest 2012, el govern espanyol ha retallat un 45 per cent les inversions a Catalunya. És la retallada més important de l’Estat. La tisorada al País Valencià i Andalusia és del 34 per cent. A Castella la Manxa un 7 per cent mentre que a Galícia i al País Basc, on s’hi farà arribar l’AVE les inversions creixeran un 9 i un 17 per cent respectivament.

Escoles bressol:

Per aquest curs, a Barcelona hi ha 7.400 places públiques per una població de 1.630.000 habitants. A Sevilla: 22.000 places per una població de 703.000 persones.

Ordinadors:

A Catalunya hi ha un ordinador per cada 5 alumnes. A Extremadura un per cada 2.

Universitats:

Estudiar un curs d’alguna carrera d’Humanitats val, a la Complutense de Madrid, entre 700 i 811 euros depenent dels estudis. A l’Autònoma de Barcelona no baixa de 910 euros. Infermeria a Madrid, 1088 euros, a l’Autònoma 1.423euros.

Retallades Sanitat:

Fa dos anys, el pressupost de sanitat a Andalusia era de 1180 euros per habitant. Aquest any és de 1174 euros. La retallada és de 6 euros. A Madrid, per un pressupost similar la retallada ha estat de 4 euros. A Catalunya, fa dos anys s’hi destinaven 1.298 euros per habitant. Ara 1128, és a dir 170 euros menys.

Medicaments:

Amb l’euro per recepta i el copagament per a pensionistes, a mateix tractament, un jubilat català pagarà en fàrmacs 277 euros i un de la resta de l’Estat en pagarà 216.

Òpera:

Anar al Liceu sí surt més barat que anar al Teatro Real de Madrid. Els abonaments surten més econòmics depenent de la butaca. El millor seient del Liceu val a l’any 1.491 euros mentre que al Real és 1.543. També els abonaments populars són més econòmics.

Sous funcionaris:

Els funcionaris de la Generalitat cobraran un 5% menys aquest any: un 3 a la paga doble de l’estiu i un 2 a la de Nadal. Als funcionaris de l’Administració General de l’Estat només se’ls ha congelat el sou aquest any.

IPC:

Els preus han augmentat un 2,2 per cent des del març del 2011 al març del 2012. Només s’han incrementat més a Castella-Lleó. La mitjana estatal és de 1,9, però és que a Andalusia només s’han apujat un 1,6. Dit d’una altra manera: en només un any, comprar a Catalunya s’ha encarit sis dècimes respecte Andalusia.

Veient tot això, potser és hora de dir:   "JA NI HA PROU!!"

Sant Jordi i el bilingüisme

Cal denunciar per la seva gravetat l’acte contra la immersió lingüística a les escoles que es va celebrar el dissabte passat (curiosament dos dies abans del dia de Sant Jordi) al Teatre Goya de Barcelona, promogut pel PP i Ciutadans, contra la immersió lingüística a les escoles. El president de Ciutadans, Albert Rivera, va instar en aquest acte a "conjurar-se per aconseguir una escola bilingüe" a Catalunya. Val la pena llegir els dos articles següents que avui, Dia del Llibre i de la Rosa, s’han publicat al diari el Singulardigital.cat, arran d’aquest acte.

El nom del bilingüisme en va

Sobre el concepte del bilingüisme aplicat a societats on dues llengües pugnen dins el mateix espai se n’ha escrit molt. Hi ha bons i preclars articles i manuals que van escriure a partir de la segona dècada dels seixanta els sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Lluís Ninyoles. Tots dos són valencians. No debades. Ha estat al País Valencià on el concepte del bilingüisme –territorial i social– ha estat més invocat per convertir el català en un residu. Els que han apel·lat a les suposades virtuts d’aquesta condició han estat habitualment monolingües o bilingües que han transformat els seus fills en monolingües. Castellans, no cal dir-ho. Gent que ha trencat la transmissió oral de la pròpia llengua i que ha fet servir una sèrie de falsos arguments per justificar la seva actitud. Quan algú invoca al bilingüisme sempre ho fa perquè un altre canviï de llengua. Invariablement perquè renunciï al català en una intervenció pública. “Como somos bilingües, hablaré en castellano para que nos entendamos todos” és una de les frases més bèsties que ha donat en la pràctica aquesta teoria justificativa. Si som “bilingües”, és obvi que ens podem entendre en els dos idiomes. Però no és així. Al final, el concepte d’utilitat mata una de les dues llengües que se suposa que conviuen en harmonia.

La falsa opció bilingüe ha estat ara recuperada per una sèrie d’associacions i partits polítics a Catalunya, que l’altre dia es van reunir al teatre Goya de Barcelona per constituir-se en plataforma conjunta, a instància del PP. Un grup en què destaquen Ciutadans-Partido de la Ciudadanía i Convivencia Cívica Catalana. La pretensió –reivindicar el castellà i rebentar l’únic espai, l’escola, en què el català és més hegemònic– no és nova. L’estratègia –la unitat– i la virulència, sí que ho són. A recer de sentències i decisions judicials, tota aquesta gent pretén prendre a l’abordatge el model lingüístic educatiu català. Ningú se’ls pot prendre a la lleugera. Fins ara les sentències han estat desateses perquè pretenien regular una demanda social artificial. El nombre de pares que han demanat cada any escolarització en castellà per als seus fills ha estat anecdòtic. Pura excentricitat. Si tots aquests partits i associacions promouen la demanda, pot deixar de ser residual.

Una de les intervencions al Teatre Goya va sentenciar: “La immersió no és compatible amb la democràcia i és sinònim de discriminació”. És la mateixa fal·làcia que hi ha darrere de la defensa interessada del bilingüisme. La immersió és democràtica si compta amb el suport de la majoria social. A Catalunya, més que majoria, és una gran majoria. El que no és democràtic és imposar un altre model només amb la força d’una minoria i del sistema judicial espanyol, que interpreta com vol la Constitució. I la discriminació es produeix quan s’impedeix que algú no tingui un accés solvent al català en nom del bilingüisme.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

L'Alicia tira 'al monte'

Aquest dissabte passat es va produir un fet que no hauria de passar gens desapercebut als observadors de la realitat política catalana. El PP va participar, de bracet dels Ciudadanos, en un acte organitzat pels contraris a l’escola catalana unitària, o dit d’una altra manera, dels partidaris de segregar els nens en funció de la llengua, talment fóssim a la Sudàfrica dels bantustans. Unes 600 persones es van aplegar al Teatre Goya on llurs cabdills, com Paco Caja, van assegurar que el model educatiu actual és antidemocràtic, tot passant-se per les barbes que compta amb el suport de la majoria absolutíssima del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys. Jo, si m’ho permeten, no estic disposat a rebre lliçons de res del senyor Caja, i menys encara de democràcia i tolerància.

No és cap casualitat que aquest acte, amb la seva posada en escena sinistra, es dugués a terme només dos dies abans de la celebració de la festa de Sant Jordi i dos dies després de la trobada entre el president Artur Mas i el líder republicà Oriol Junqueras. Tot plegat indica un cop de timó del PP, la direcció del qual, en una inusual demostració de lucidesa, ha optat per avançar-se als esdeveniments i evitar que la roda de la història li passi per damunt amb els pixats al ventre.

Efectivament, tot indica que el pacte entre CiU i el PP està arribant al final del seu trajecte. És lògic que sigui així, amb un govern espanyol que ignora la llei, sotmet Catalunya a la misèria i demana adhesions a canvi de res. I no cal ser gaire espavilat per pensar que, ja que no hi ha res a negociar, potser calgui accelerar una mica la transició nacional i posar una data concreta a l’obtenció del cada cop menys probable pacte fiscal. És per això que el president Mas ha començat a buscar nous aliats.

Així doncs, cal celebrar que el PP hagi optat per ensenyar les cartes i començar a jugar de debò. Estic disposat a acceptar un canvi en el model educatiu català si els unionistes són capaços de guanyar les eleccions i fer majoria absoluta amb els Ciudadanos. Vinga Alicia, que entre els dos ja teniu 21 diputats sobre 135. Només us en manquen 47 per aplicar les vostres polítiques de segregació nacional i lingüística. Ànims! I a la resta, feliç dia de Sant Jordi!

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 19 d'abril, i a la Sala d’Actes del Casal Pere Quart de Sabadell, es va celebrar la sisena conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell amb el títol:¡

“Expectatives, reptes i objectius de Sabadell”

La conferència va anar a càrreg d'en Manel Pagès i Panadès, Enginyer, President de l’Associació Sabadell Memorial, membre de la Unió Catalanista de Sabadell, vocal de la Junta de la Societat Catalana de Tecnologia de l’IEC, ex-regidor de l’Ajuntament de Sabadell i autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència, Catalunya entre la ignorància i el coneixement” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”.

A continuació publiquem un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència:

La importància comercial de Sabadell, va permetre realitzar la Revolució Industrial i ser-ne capdavantera en el nostre País i a Europa. Però en aquests últims anys, s’està convertint en ciutat dormitori i està perdent rellevància respecte a altres ciutats de Catalunya. Podem atribuir aquesta davallada, a diverses causes. La pèrdua de pes específic de la Societat Civil, acompanyat d’un increment del poder polític municipal.

Les facilitats atorgades al sector immobiliari en detriment de la Indústria, dit d’una altra manera, afavorir l’especulació i entorpir l’economia productiva. S’han rebutjat equipaments industrial importants, a canvi de projectes populistes. S’ha boicotejat l’execució d’infraestructures imprescindibles pel creixement econòmic. Hem permès sense dir res, la desaparició de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Però la causa principal i decisiva en l’empobriment econòmic i cultural ha estat l’espoli econòmic que l’Estat Espanyol perpetra a Catalunya i que puja 20 mil milions a l’any. Si volem recuperar la importància de Sabadell, hem de potenciar la Societat Civil.

Reconèixer els errors comesos i evitar que la gent mediocre i cobdiciosa ocupi càrrecs executius. I com objectiu bàsic i determinant, aconseguir la independència econòmica de Catalunya i instaurar l’Estat Català, per la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya.

Volem sindicats catalans

És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid ─casa pairal de l'univers─, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets hi afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment ─atès que és impossible identificar-ne tots els culpables─, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies.cat el dijous 12 d'abril del 2012

Cicle d'informació i debat 2011-2012, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

Expectatives, reptes i objectius de Sabadell

En les cinc conferències anteriors, del cicle informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”, s’han exposat aspectes cabdals de la de la història de Sabadell i de la societat sabadellenca. Com a sabadellencs i per tant catalans, som hereus d’un passat gloriós, que Espanya ha volgut amagar, manipular o tergiversar, amb el propòsit d’esborrar els nostres orígens, destruir la nostra identitat i sotmetre la nostra Pàtria als designis d’un imperi decadent i parasitari. Anys de guerra, repressió i dictadura, no han pogut destruir-nos. Hi han dedicat esforços i mala llet però no se’n han sortit, ni se’n sortiran. Han fet mot de mal, ens han robat tan com han pogut i s’han burlat de nosaltres. Han malmès la nostra cultura i volen fer desaparèixer la nostra llengua.

Es cert que gaudim d’un règim democràtic, però això no és un obstacle perquè l’Estat espanyol, dominat pels socialistes o pels populars, continuï encara que amb mitjans més civilitzats, el genocidi franquista. Amb els mateixos o pitjors efectes destructius. Allò que no va poder fer la dictadura franquista ho ha perpetrat el govern espanyol amb la indiferència general i la passivitat dels poders municipals. El patrimoni més important i emblemàtic de Sabadell ha caigut a les urpes de Madrid. Que amés recaptarà els impostos corresponents.

Fins quan Espanya abusarà de la nostra paciència? Fins quan aquesta bogeria seva continuarà rient-se de nosaltres? Quan acabarà aquesta desenfrenada cobdícia espanyola? Doncs s'acabarà quan els catalans diguem prou. Quan els sabadellencs, conjuntament amb tots els catalans emprenguem la ruta cap a la independència. Quan Catalunya disposi d’un Estat propi, que defensi els nostres interessos.

Tenim a l’abast de les nostres mans, modificar el curs de la història. Hem de treballar per assolir els nostres objectius. Enfortint la Societat Civil, col·laborant amb les entitats i moviments ciutadans que promouen la cultura, dinamitzen la Ciutat, enforteixen el País i preveuen l’esdevenidor. És en aquest context, que us proposem la 6ª conferència del cicle que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el dijous 19 d’abril d’enguany, a 2/4 de 8 del vespre, al Casal Pere Quart, amb el títol :

“Expectatives, reptes i objectius de Sabadell”

A càrrec d’En Manel Pagès i Panadès,

Ex-regidor de l’Ajuntament de Sabadell i autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”

Gràcies President Pujol

Evolució lògica

Sorprèn fins a cert punt les veus que s’aixequen darrerament sorprenent-se de l’evolució política de Convergència cap a posicions clarament sobiranistes. Per evitar eufemismes innecessaris i per entendre’ns cap a posicions que defensen l’estat català propi dins la Unió Europea.

Convergència és una formació política que neix amb vocació de defensa de la nació catalana i ho fa des d’una clara aspiració de centralitat política. També ho fa des de la transversalitat ideològica la qual cosa permet al partit de Pujol ja ens els seus inicis situar-se en una línia diferenciada dels partits polítics “normals” que segueixen rígids posicionaments doctrinaris. De fet aquesta és la gran virtut de CDC i que ha possibilitat tradicionalment als convergents eixamplar la seva musculatura política i la seva base social. Convergència reivindica la catalanitat i ho fa des de posicionaments que poden ser assumibles per democristians, liberals i socialdemòcrates i per no adscrits. Pujol és un home que té, des de fa molts anys el país al cap, i defensa la nació catalana dins un Estat espanyol ja democràtic on molts esperen un encaix polític i institucional. Els anys setanta foren anys d’anhels i d’il·lusions que el temps acabaria desemmascarant la trista i crua realitat. Una realitat d’un estat com l’espanyol que es veu forçat a tolerar la identitat catalana però que aspira a anorrear-la quan així li sia possible. Amb aquestes llavors, no és sorprenent, que sigui molt difícil, o impossible, poder arribar a punts d’entesa duradors. Si Pujol hagués tingut aquesta informació a l’inici de la democràcia probablement CDC hagués fet el pas cap a l’independentisme molt més ràpidament. Ara és molt fàcil fer segons quins posicionaments però fa quaranta anys les coses, i el país, no estaven per segons quines aventures.

Però Jordi Pujol i la gent de Convergència van defensar sempre la idea de fer país i, tal vegada sense tenir-ho present, ells són els responsables directes dels viaranys independentistes que avui brollen pel Principat de Catalunya i per la pròpia Convergència. Fent la TV3, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i un seguit de polítiques actives en favors del país aconseguiren, insisteixo tal vegada no intencionadament, que naixés tota una gran generació de militants independentistes que anhelaven viure en un país normal. Ni més ni menys.

Pujol no va fracassar ans al contrari va assenyalar i marcar un camí o una drecera que ens conduirà a la llibertat nacional. Era molt legítim als anys seixanta o setanta cercar l’encaix dins una Espanya plurinacional. Quina altra opció plausible teníem llavors? La independència era una quimera i tot just sortíem del franquisme que cal no oblidar va ser un sistema que procurà la mort nacional de Catalunya. A més els efectes psicològics del franquisme encara perduren la qual cosa explica en part el temor de part de la ciutadania cap a la independència. Pujol va tenir la gosadia de proclamar allò que molta gent somniava però que no gosava. Alguns per covardia d’altres per ser descreguts i alguns també per peresa o mandra. Pujol se la jugà i vencé a enemics molt poderosos alguns per cert que des del franquisme canviaren la jaqueta i es feren suposadament progressistes. Un toc de vellut i tot enllestit. Pujol i la gent de Convergència apostà pel país, la seva gent, el teixit empresarial i associatiu, el territori i descavalcà a molts que encara avui no entenen el motiu de la seva derrota. Guanyà tots aquells que el veien com un pagès o camperol i que el menystenien per la seva voluntat inesgotable de parlar l’idioma de la terra i en definitiva defensar el país. Avui el seu llenguatge dels setanta és el llenguatge polític i institucional de la gent del país. Fins i tot d’aquells que mai han votat ni votaran a Convergència. Això no és un fracàs és una victòria rotunda un triomf majúscul. El país el dia, que trigui molt temps, que el president Pujol ens deixi haurà de fer un gran acte de generositat cap a ell i cap a tot allò que ell representava. No és cap fracàs és, continuo insistint, una gran victòria pels catalanistes i pels demòcrates. Les dues coses, per cert, sempre van unides.

Si avui Convergència és independentista ho és lògicament per la seva militància però ningú que sigui de bona voluntat i bon enteniment pot oblidar ni menystenir la feina, a voltes sorda i sempre constant, dels homes i les dones que van acompanyar des de la primera hora al president Pujol. El seu fill Oriol, no dubto que ho té ben present, en recull el testimoni, i n’és potser el primer deutor. Com ho som tots nosaltres. A tots ells el reconeixement de la gran feina feta al servei de la nació catalana i al servei d’un projecte polític que neix per defensar la nostra identitat nacional. Dins d’Espanya és impossible fora hi ha un univers que actuant amb coratge i lucidesa serà ple d’oportunitats. Deixem la proclama per un altre dia i fem la feina sorda i constant que ens va ensenyar el president Pujol. És la garantia d’èxit no pas de fracàs.

Marc Gafarot

Llicenciat en Humanitats per la Universitat de Navarra

Cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 27 de març del 2012.

Sobirà o independent

CDC i l’Estat propi

El congrés nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) d’aquest cap de setmana ha consagrat definitivament el seu gir sobiranista amb l’oficialització de la recerca d’un Estat propi com a objectiu polític. Demanar un Estat propi és anar molt més enllà de la defensa del dret de decidir: és anunciar que es demanarà el vot afirmatiu en una consulta i que l’objectiu final és la secessió del Regne d’Espanya. No està gens malament, tenint en compte que CDC ha estat sempre el paradigma de l’ambigüitat dialèctica i el càlcul tàctic. Finalment els convergents s’han tirat a l’aigua, i Déu n’hi do com han esquitxat.

La primera lectura que cal fer-ne és que CDC ha demostrat prou maduresa política i responsabilitat per entendre que la via autonomista només ens aboca a la fallida com a nació. La negociació sistemàtica amb el govern espanyol de torn no només no va enlloc, sinó que genera un anticatalanisme que, en molts aspectes mediàtics i polítics, ratlla el racisme més miserable. Catalunya no ha pogut convèncer Espanya de res i només ha aconseguit, per la via de la responsabilitat i la lleialtat, construir una Espanya moderna, acabada i rodona en la qual no hi ha cap escletxa on encaixar-s’hi. No era fàcil per a CDC reconèixer tot això i, sobretot, no era gens còmode perquè l’obliga a una acció política molt més valenta i arriscada.

Aquest trànsit estratègic no ha estat senzill d’assimilar, tenint en compte que suposa la mutació definitiva del tronc central del catalanisme dels darrers cent anys. El somni de Francesc Cambó i de Jordi Pujol era impossible: potser s’havia de provar, però ja es veia venir que era inviable. Conscient de tot això, deia ahir l’Oriol Pujol que el seu pare no va fracassar. Això no és important; allò realment important és que l’expresident hagi tingut el valor d’admetre que s’ha quedat sense arguments davant dels independentistes i que si continuem per aquest camí ens aboquem al desastre. Que ho digui precisament ell té un valor incalculable i el converteix en una autèntica màquina de fer sobiranistes, en un accelerador del procés.

En segon lloc, cal esperar una traducció pràctica de la ponència política del congrés. Entenc que ara tampoc no cal córrer, però sí que entenc que la nova direcció liderada per Oriol Pujol deu tenir un calendari concret i secret. Si la proposta de pacte fiscal fracassa no s’entendrà que es perllongui el pacte amb el PP i que no es desenvolupi un programa inequívocament sobiranista. Tal com l’entenc, el pacte fiscal és el darrer “Escolta, Espanya” que es llança des de casa nostra. No podran dir mai, a Madrid, que no ho vam dir prou o que no ho van acabar d’entendre. I si no responen positivament CDC haurà de passar de les paraules als fets.

Jaume Clotet

Periodista i historiador per la UB.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 26 de març del 2011

Sembla que ara va de debò

Estem vivint uns temps difícils com a persones i com a país. Les amenaces i els atacs a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra economia, proliferen, es multipliquen i s’aguditzen. L’Estat Espanyol ha decidit d’una vegada per totes, esborrar la nostra identitat i destruir la Nació Catalana per sempre més. Sotmetre definitivament Catalunya per poder-la explotar a plaer i condemnar-nos a la marginació més absoluta.

Contra aquesta agressió, hem de procedir de forma intel·ligent i de la única manera possible. Separar-nos d’aquells que ens roben, ens fan mal o ens volen aniquilar. Si desitgem deslliurar-nos de tanta ignomínia, espoli i escarn a que som sotmesos, haurem de treballar per aconseguir la independència. Per primera vegada durant els 300 anys d'ocupació espanyola, una majoria de catalans, es declaren independentistes.

El full de ruta cap a la independència, ens indica allò que hem de fer per aconseguir-la. La primera fita és consolidar una majoria social independentista. És el que definim com a massa crítica necessària per començar aquest procés. Per aconseguir aquesta massa crítica, cal informar i conscienciar a la gent, a tothom i a tot arreu, per tal que des de la indignació, la convicció, el sentiment o la butxaca, s’incorporin al catalanisme del segle XXI o el de la independència. És la tasca que ens hem imposat la Unió Catalanista.

Dos esdeveniments cabdals han accelerat l’agenda independentista: les consultes populars per a la independència i la gran manifestació de prop de dos milions de persones pel dret a decidir. Aquestes importants fites, tenen continuïtat amb l’Associació d’Ajuntaments per a la Independència i la formació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el dissabte 10 de març d’enguany. Sembla que ara va de debò i que aquesta no serà una més de les moltes plataformes que ha sorgit aquests darrers temps.

Ens hi adherim i exhortem a tots els ciutadans i Municipis de Catalunya a implicar-s’hi i donar-hi suport. Per enfortir i propagar el catalanisme, fonament bàsic per la independència, seria important que les entitats, Associacions, Clubs i Agrupacions de tota mena de la Societat Civil, s’impliquessin en aquest procés.

Si estimeu Catalunya de veritat, voleu la llibertat i desitgeu la independència: escriviu-nos! Hi ha molta feina a fer i fan falta molts voluntaris.

Tot seguit publiquem un article que es va escriure abans de la constitució formal de l’ANC i que dona un punt de vista que nosaltres en bona part compartim.

Unió Catalanista de Sabadell
http://www.facebook.com/pages/Uni%C3%B3-Catalanista-de-Sabadell/291790784170805

L’Assemblea Nacional Catalana

Fa molts anys, quan jo era molt jove, recordo que es van fer diverses edicions (quatre si no em falla la memòria) d’una cosa que es deia Convenció per a la Independència Nacional. Hi participava una pila de persones, moltes de les quals vinculades al món acadèmic i activista, i pretenia establir un full de ruta per a la secessió del nostre país, així com intentar fixar una mica què passaria el dia després. Recordo que aquesta bona gent va considerar que l’any 1992 seria idoni per a la proclamació de l’Estat català, aprofitant que Barcelona seria el centre del món durant uns dies, que hi havia una eclosió de nous Estats sorgits de les desferres de la Unió Soviètica i que l’independentisme polític, de la mà de l’Àngel Colom, començava a sortir de l’armari i tenir visibilitat social. Han passat 20 anys justos des d’aquell any i de la independència i de la Convenció no se n’ha sabut res més.

Des de llavors, i abans també, el nostre país ha pensat i tirat endavant dotzenes d’activitats en la mateixa línia, totes elles molt lloables i molt coratjoses. És un senyal positiu perquè vol dir que el país es mou i que la gent té prou seny com per no deixar la política exclusivament en mans dels polítics. No sóc dels que pensen que en matèria de sobiranisme la gent va per davant de la política, perquè això seria treure legitimitat i validesa al resultat electoral, però sí que valoro positivament que un percentatge notable de la societat treballi desinteressadament per un projecte que em sembla, hores d’ara, l’única via possible. El procés de les consultes va ser, en aquest sentit, una iniciativa extraordinària.

Aquest cap de setmana veurem néixer una altra d’aquestes convencions. Aquesta, que serà massiva, es diu Assemblea Nacional Catalana (ANC). Com sempre, es debatrà un full de ruta per assolir la independència, que inclou, com sempre, la internacionalització de la causa independentista, l’organització territorial de la pròpia organització, l’explicació pedagògica de les bondats de l’Estat català i la previsió de què fer el dia D + 1. Em sembla tot molt bé.

Ara bé, fins i tot abans de començar l’ANC ja ha demanat al Govern de Catalunya i als partits sobiranistes que posin fil a l’agulla. Em sembla bé. Però fent pública aquesta petició donen per fet que la secessió no es podrà fer sense els polítics ni llurs partits, de manera que l’ANC corre el risc de convertir-se, només, en un nou lobi per la independència, com tants i tants altres que ja corren per aquests móns de Déu.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 7 de març del 2012

La immersió es política ?

Les tres tristes famílies

No entraré a discutir sobre el model educatiu català ni sobre l’aval popular i democràtic a la immersió lingüística. Crec que discutir-ho amb aquestes tres famílies és rebaixar-nos a nosaltres mateixos. No s’ho mereixen perquè, en realitat, no busquen aquest debat. Però sí que em té intrigat el circuit mental d’aquestes persones. Evidentment n’excloc els pobres nens, convertits per llurs pares en arma política i en munició barata de la intolerància i el sabotatge social. Per sort, el director d’un dels centres on estudien quatre d’aquests nens va dir que estan perfectament integrats, que parlen català perfectament i que procuren viure aliens a les follies familiars.

Realment em pregunto què pensen aquestes tres parelles de pares sobre sí mateixes. Estan contentes de ser una pedra a la sabata de tot un país? Quan es miren al mirall al matí, estan orgulloses del seu comportament social? Arriben a entendre el mal que es fan a si mateixes, als seus fills i, de retruc, que són uns grans dinamitzadors involuntaris del sobiranisme social? Em fascina també el seu egoisme còsmic. La frase de la senyora Consuelo Santos (“Tengo mis derechos, que cambien todo el sistema”) demostra el seu nul respecte per allò que pensa la immensa majoria dels seus conciutadans. Intueixo que no deuen fer gaire vida social i que no deuen participar de les reunions de l’AMPA. Deuen viure existències molt tristes.

Diuen ara que no són tres famílies, sinó 500. Bé, és indiferent; ni que en fossin 5.000. A Catalunya hi ha, aproximadament, un milió de famílies. El mig miler que ara diuen que són representen un diminut 0,05 per cent de les famílies del país. Amb això en tenen prou com per voler canviar una llei tan bàsica com la immersió lingüística? No s’adonen del tarannà poc democràtic i gens respectuós de la seva conducta? Suposo que no.

Perquè, de fet, estem parlant d’això; del nul respecte a la democràcia d’aquests sectors de l’espanyolisme, confortablement aixoplugats sota les ales del PP i de Ciutadans. Posaré un exemple evident. La ILP que va suprimir les corrides de toros a Catalunya va recollir més de 180.000 signatures i la majoria absoluta dels vots del Parlament. En canvi, la ILP contra la immersió en va recollir 55.000 i no va superar el primer tràmit parlamentari. Aquestes són les dades objectives de la democràcia i la voluntat popular. Que el PP pretengui fer marxa enrere amb les corrides de toros i, per contra, imposar la supressió de la immersió lingüística demostra, per si algú en tenia algun dubte, per on es passa l’Alicia Sánchez Camacho la sobirania popular i parlamentària.

Jaume Clotet

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de març del 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 1 de març, es va celebrar a la Sala d’Actes del Casal Pere Quart de Sabadell, la cinquena conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"L’economia a Sabadell "

(De ciutat industrial a ciutat de serveis o dormitori. La decadència industrial de Sabadell. L’espoli fiscal. Les empreses, infraestructures, xarxa viària i ferrocarrils, el futur de l’aeroport. El mercat europeu i les caixes d’estalvi)

La conferencia fou desenvolupada per en Josep Milà i Masoliver, Economista i sociòleg. Coordinador de la secció d’Economia i Ciències Socials de la Fundació Bosch i Cardellach, ex Regidor de l’Ajuntament de Sabadell i que actualment dirigeix una Consultoria d’Estudis Socio-econòmics.

Tot seguit podeu llegir un resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pel gairebé un centenar d’assistents a la conferència:

L’especialització tèxtil, va permetre la projecció internacional de Sabadell. A mesura que aquesta indústria anava perdent pes, l’estructura empresarial, es va anar diversificant: metal·lúrgia, química, construcció, informàtica, alimentació, etc. La nova tendència de l’economia, ens porta a la terciarització industrial. Cal considerar que una part important dels serveis forma part d l’entramat industrial.

A Sabadell hi ha instal·lades el 43,2% d’empreses i el 31,9% del total dels treballadors de la demarcació i cal tenir en compte que la demarcació industrial de Sabadell, és una de les concentracions industrials més potents de Catalunya ja que aquesta ocupa el 15é lloc en el rànking provincial de l’Estat (demarcació COCIS), amb una gran tradició i potencial exportador i d’internacionalització. Cal constatar però la deficient xarxa de comunicacions (els enllaços viaris estan col·lapsats) i les traves burocràtiques (intervencionisme polític), dificulten o impedeixen el desenvolupament d’aquesta potencialitat, que encara conserva Sabadell. La mobilitat és un factor determinant per poder desenvolupar la indústria i poder-la conservar, factor directe en la creació de llocs de treball.

Tot i que l’espectre de ciutat dormitori amenaça el futur de Sabadell, encara disposem de motors empresarials importants, que poden frenar la decadència econòmica de la zona: Universitat Autònoma, Sincrotró, Banc de Sabadell, Escola de Disseny, Viena, Cassa, Fluidra, el Camp d’Aviació i un teixit industrial format per moltes petites i mitjanes empreses. En canvi, algunes de les iniciatives comercials, són de dubtosa utilitat.

Reflexió final: No podem esperar cap iniciativa del sector públic, les institucions polítiques no serveixen i la legislació no acompanya. Només les entitats sorgides de la iniciativa privada, poden ajudar a sortir de l’estancament empresarial, a reactivar la economia i tornar a Sabadell la importància industrial i econòmica d’antany.

Pacte fiscal: O ens en sortim o morim

Els cinc escenaris del desafiament català

"El pacte fiscal és l'oportunitat de refer la relació entre Catalunya i Espanya, que naufraga. Sense pacte fiscal, Catalunya prendrà el seu propi camí ". Aquesta frase la va pronunciar el president de la Generalitat, Artur Mas , fa un mes a la seu del Govern espanyol, el Palau de la Moncloa, immediatament després de reunir-se amb el president Mariano Rajoy . "Sense pacte fiscal, Catalunya està morta", va declarar fa una setmana l'expresident Jordi Pujol.

Les circumstàncies històriques han fet coincidir el desafiament català amb la pitjor crisi que afecta a Espanya i Europa. I són precisament les enormes dificultats del Govern de Catalunya per mantenir els serveis públics essencials, el que ha posat al descobert la precarietat de l'autonomia i ha convertit, políticament parlant, el pacte fiscal en un assumpte de vida o mort per a Catalunya, per Convergència i Unió i, sobretot, per al seu abanderat, el propi Artur Mas.

En els plantejaments estratègics documentats del Govern de la Generalitat i de Convergència i Unió per als propers dos anys hi ha cinc escenaris possibles, dels quals tres són de ruptura. Pràcticament tots aboquen a unes eleccions anticipades a Catalunya que, en qualsevol cas, marcaran una inflexió històrica en les relacions de Catalunya amb Espanya de conseqüències encara imprevisibles.

És tant el que està en joc que la cúpula del Govern de la Generalitat està desenvolupant una estratègia pedagògica sense precedents a la recerca de complicitats polítiques i civils ─especialment en el món financer i empresarial─ no només a Catalunya, també en cercles influents d'Espanya i d'Europa. Ho demostra la recent ofensiva del president de la Generalitat a la premsa internacional: "Catalunya podria perfectament ser un Estat dins de la Unió Europea, l'Holanda del Sud", va dir al parisenc Le Monde . En el Frankfurter Allgemeine Zeitung va reclamar "la mateixa sobirania fiscal que té el País Basc" ... "El nostre projecte a curt termini és la sobirania fiscal, i a llarg termini ja veurem", va declarar al Financial Times . El denominador comú de totes les declaracions del president és que "no hi ha marxa enrere". Que busca i vol l'acord amb Espanya, però que si es tanca aquest camí, no hi haurà més remei que obrir-ne de nous. Però, fins on està disposat a arribar el president català?

L'oposició ha recriminat a Artur Mas que la seva proposta és poc precisa i fins i tot els socialistes insisteixen en parlar de xifres. Això no obstant, els tècnics de CiU insisteixen que ara les xifres no són l’essencial, perquè el que es planteja és una qüestió de poder polític. El poder dels catalans a gestionar els seus propis recursos, aquest és el gran canvi polític, que tindria, per descomptat, efectes financers afegits. La proposta del Govern implica doncs com a condició sine qua non sortir de la Lofca, és a dir del règim comú de les comunitats autònomes, establir un sistema específic per a Catalunya i que l'Estat traspassi la recaptació i la gestió de tots els impostos a la Generalitat. En resum, es tracta de controlar la caixa i la clau. Com es tracta d'un canvi transcendental, Mas està disposat a realitzar-lo de manera progressiva per evitar impactes no desitjables, però tot ha de començar per un afegit en la llei orgànica de Finançament que exclogui explícitament a Catalunya com ja ho fa amb el País Basc, amb Navarra i sovint amb Canàries.

Amb aquest plantejament es preveuen cinc escenaris, a quin d’ells més insòlit.

Escenari A. Acord Mas-Rajoy.

El president del Govern espanyol ha rebut missatges de CiU però també del seu propi partit i d'empresaris i financers que la situació catalana és insostenible. Alguns dirigents del PP català han defensat en privat el concert econòmic per a Catalunya amb els mateixos arguments que el seu coreligionari bilbaí Antonio Basagoiti. Fonts del PP asseguren que Rajoy és conscient de la necessitat d'un canvi. Des de la FAES es defensa una reforma de l'Estat de les autonomies i han sorgit veus favorables a recentralitzar l'Estat autonòmic, però respectant les tres excepcions de les nacionalitats històriques. No és la posició majoritària al PP ni al Govern, però un acord Mas-Rajoy sobre el pacte fiscal canviaria radicalment la política catalana i probablement també l'espanyola. Fins i tot obriria la porta a que els nacionalistes catalans s'impliquessin en el govern de l'Estat si fos necessari. Si això arribés a produir-se ─els escèptics són majoria en tots dos bàndols¬─, Mas sotmetria l'acord al veredicte de les urnes en unes eleccions anticipades a finals de l'any que ve.

Escenari B. Desacord sense ruptura.

És bastant probable que el Govern espanyol es decanti per una reforma del sistema de finançament que podria millorar l'actual model, però sense oferir un tractament específic a Catalunya. Si el canvi fos substancial i la persistència de la crisi desaconsellés per inoportunes les iniciatives de ruptura, Artur Mas podria defensar l'acceptació provisional d'un sistema insatisfactori i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquí el problema seria intern a Convergència Democràtica. El partit celebra congrés aquest mateix mes i la ponència política proclama el fracàs del reformisme espanyol i planteja avançar cap a la "plena sobirania" en el marc de la "transició nacional" preconitzada pel mateix Artur Mas.

Escenari C.Ruptura CiU-PP i pacte CiU-ERC.

Si no hi ha acord amb el Govern espanyol, CiU trencarà amb el PP i buscarà el suport d'ERC per a la segona meitat de la legislatura o, almenys, per aprovar els pressupostos de l'any 2013, inevitablement any d'eleccions anticipades. Artur Mas i Oriol Junqueras mantenen una relació tan fluida com discreta pensant en el futur a mitjà termini. Han consolidat una relació cordial i fins i tot còmplice, però la desconfiança i les relacions caïnites entre els comandaments intermedis de tots dos partits alimentada durant l'etapa del tripartit encara no ha desaparegut, sobretot tenint en compte que si fracassés el pacte fiscal, CiU i ERC es disputarien la bandera del sobiranisme.

Escenari D.Referèndum i insubmissió fiscal.

Si el rebuig del pacte fiscal per part del Govern espanyol és rotund, Mas ha anunciat la possibilitat de convocar un referèndum perquè es pronunciï la ciutadania catalana. És una iniciativa que provoca en l'àmbit nacionalista dubtes i conjectures diverses, perquè probablement la consulta seria desautoritzada pel Govern espanyol, i socialistes i populars segurament la boicotejarien. Tanmateix, en relació amb el referèndum Mas es va pronunciar públicament favorable a exercir "actes d'afirmació" que serveixin per "reforçar legitimitats democràtiques" encara que "trenquin les costures de la Constitució". La qüestió és: i després què? Si de poc va servir el referèndum de l'Estatut, per què hauria de donar-se per al·ludit el Govern espanyol per la consulta del pacte fiscal? La posició dels estrategs de CiU és que l'aval democràtic al pacte fiscal legitimaria la insubmissió fiscal. És a dir, la Generalitat convocaria els catalans a pagar els seus impostos directament a l'Agència Tributària Catalana.

Escenari E.Convocatòria per un Estat propi.

Una altra resposta al rebuig del pacte fiscal seria la immediata convocatòria d'eleccions, però amb un missatge per part del president de la Generalitat totalment diferent. Compareixeria davant l'opinió pública catalana, recordaria tots els esforços per trobar un encaix amb Espanya ─Estatut, pacte fiscal ...─ que haurien estat rebutjats per argumentar que a Catalunya no li queda una altra opció que constituir-se en Estat propi. Artur Mas convocaria en aquest cas eleccions comprometent-se a iniciar el procés. Si amb aquest discurs obtingués una victòria contundent, tindria també efectes autodeterminatius i legitimaria democràticament l'obertura del procés. Artur Mas sol evitar el concepte d'independència perquè, com va dir als corresponsals estrangers, a Europa ja ningú és independent. Es tracta de poder decidir des de la pròpia sobirania el vincle amb Espanya i amb Europa.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 4 de març del 2012.