Bones noticies a Catalunya

Enfront de les notícies negatives que dia si i dia també ens proporcionen els mitjans, volem acabar el mes i abans de marxar de vacances (els que puguin fer-les), donant algunes de les notícies positives que només durant el darrer mes de juliol s’han donat a Catalunya i on podreu comprovar que, malgrat les retallades, la crisis i la prima de risc, la nostra Nació te capacitat suficient per sortir del pou en que Espanya ens vol enfonsar. Bones vacances a tothom. Les cinc notícies que hem escollit d'entre moltes d'altres son:

3 jul 2012

Les exportacions catalanes van augmentar un 13,5% el 2011, un nou rècord històric

Catalunya va augmentar el 2011 les seves exportacions industrials un 13,5% i fins a un 8,8% en el primer trimestre del 2012, i va batre el rècord històric del seu valor, cosa que contrasta amb la permanent destrucció d’ocupació en el sector, que va arribar al -6,1% el 2011 i al -3,3% en els primers mesos de 2012.
El material de transport, amb un increment del 22%, i la producció de pell, amb un augment del 16,5%, van liderar les exportacions, que continuen dirigint-se majoritàriament a Europa i Amèrica Llatina, encara que estan a l’alça les vendes a l’Europa no comunitària i Amèrica del Nord.
La inversió industrial també va registrar una evolució positiva, en augmentar un 2,4% el 2011, la taxa més alta dels últims quatre anys, increment que es deu majoritàriament a l’impuls de les empreses grans i de sectors com el de l’automòbil, els béns intermedis i els béns d’equip.
Per al 2012, el sector de l’automòbil preveu incrementar la seva inversió en un 27,6% i serà, per segon any consecutiu, el sector que liderarà la inversió.

17 jul 2012

L’imperi xinès Hutchinson planeja noves inversions a Barcelona

A Barcelona és conegut com a líder del trànsit de contenidors, amb una aposta total de 500 milions d’euros en el port local. Però la poderosa empresa Hutchinson, amb seu a Hong Kong, comprèn moltes altres àrees, inclosa la de les telecomunicacions, que han portat l’alcalde, Xavier Trias, a reunir-se amb alguns dels seus màxims responsables en el marc de la seva visita promocional a la Xina. Aquests van assegurar que volen invertir a Barcelona, més enllà de la construcció del moll de Tercat. Un dels seus objectius és implicar-se en la plataforma logística vinculada al futur corredor mediterrani.
La intenció de Hutchinson de multiplicar la seva presència a Barcelona, i apostar per la ciutat com a porta d’entrada del sud d’Europa passa per explorar noves vies de negoci, des de l’immobiliari al logístic. No obstant, un dels seus principals interessos, segons van manifestar a la reunió, és implicar-se en el projecte del corredor del Mediterrani, en què tenen fe malgrat les contínues ensopegades que ha patit, gestionant espais logístics o moviment de mercaderies. Per Trias, l’important és constatar que, “amb tot el que està passant a Espanya hi ha interès de grans empreses a apostar per Barcelona”.

18 jul 2012

Neix el primer nadó fruit d’una fecundació ‘in vitro’ d’una mare amb càncer d’ovaris

Una dona de 31 anys a qui li han extirpat els dos ovaris després de patir un càncer ha pogut ser mare gràcies a la congelació de vuit ovòcits abans de perdre el segon ovari, i a la preservació de l’úter.
D’aquesta manera, un any i cinc mesos després de superar el tumor, la dona ha pogut gestar un embrió fecundat ‘in vitro’, i podrà tornar a ser mare si ho desitja, ja que ha mantingut ovòcits i embrions encara congelats. El nadó va néixer el 2 de juny passat i és la primera vegada que es dóna un naixement en una mare que ha superat un càncer d’ovaris.
La tècnica s’ha desenvolupat a l’Institut Dexeus, on el departament de reproducció assistida i d’oncologia han treballat conjuntament per fer-ho possible.

25 jul 2012

Barcelona ha registrat un creixement rècord de la despesa per turista del 20%

Aquest any, la ciutat ha aconseguit augmentar el nombre de visitants un 1,69%, fins als 3,56 milions d'turistes i 7,4 milions de pernoctacions.
El president de Turisme de Barcelona, Joan Gaspart, considera que "tenint en compte l'actual situació econòmica, aquest creixement és més important que els increments de doble dígit que es registraven el 2007". No obstant això, el que més valora el sector és el resultat final: El volum d'ingressos que genera el turisme, de manera que el més important és elevar el poder adquisitiu dels visitants.
L'edat dels visitants també influeix en la despesa. A Barcelona, des de l'inici de la crisi han minvat els turistes d'entre 18 i 34 anys i, en canvi, han augmentat els viatgers d'entre 35 anys i 54 anys, amb un poder adquisitiu més gran.
Gaspart preveu que el segon semestre sigui "encara millor que el primer" i l'exercici acabi amb un creixement superior al 1,69% dels sis primers mesos.

31 jul 2012

La firma taiwanesa Toro tria Barcelona com a base d'operacions per a Europa

L'empresa taiwanesa Toro Development Limited, referent mundial en el desenvolupament de solucions i aplicacions per al pagament mitjançant smartphones, ha triat Barcelona per establir des de 2013 la seva base d'operacions europea i el seu centre de R + D atreta per la iniciativa del Mobile World Capital. El port de Palamós rebrà 8.000 creueristes a l’agost, un 18% més que el 2011.
Sobre els motius de l'elecció de la capital catalana, el conseller delegat de Toro, Laurent Renard, ha indicat que tot i haver considerat altres emplaçaments com Amsterdam o Niça, la decisió d'ubicar la base europea a Barcelona va ser senzilla. "La proposta de Mobile World Capital és molt interessant, posa el focus principal al mòbil i inclou en el seu programa industrial un projecte centrat en el mWallet, el nostre principal negoci. Alhora, ens permetrà estar en contacte amb moltes altres empreses punteres del sector ", explica Renard.

Notícies extretes del Blog: Good news Catalunya!

Blog de només notícies optimistes d’ Antoni Gutiérrez-Rubí

A punt pel xoc de trens

El tripartit nacional

El poble català, a través del Parlament de Catalunya, va aprovar dimecres per àmplia majoria una nova proposta de pacte fiscal per presentar a Espanya. No sabem encara quina acollida tindrà la proposta a la metròpoli, però no cal ser gaire llest per capir que aquesta proposta és, probablement, el darrer “Escolta Espanya” que els catalans llancem a les Espanyes. Si els espanyols volen preservar de debò la unitat de l’Estat més els valdria rebre-la amb calma, digerir-la sense excitar-se i pensar-se molt bé quina resposta ens donen. Però aquí tampoc cal ser gaire llest per saber que això serà, exactament, allò que no faran.

Bé, tot això és el pròleg i a fi de comptes és un debat que té un interès relatiu. Allò important és allò que ha passat portes endins del nostre país. La fotografia del debat del pacte fiscal és la següent: tres partits nacionals (CiU, ERC i ICV) van donar suport a la proposta de tenir una Hisenda pròpia davant de tres partits constitucionalistes (PP, PSC i Cs) que no li van donar suport. Cal anotar el vot contrari de Solidaritat, però em consta que la direcció volia abstenir-se i les bases van forçar el vot negatiu.

El cas és que aquest escenari, per primera vegada, clarifica enormement les posicions dels diferents partits i marca molt clarament quins són els partits que situen el país al centre de la seva acció política i quins són els partits que actuen moguts per altres interessos. És legítim, no ho critico, però és bo que es clarifiquin els bàndols i comencem a distingir entre el bloc sobiranista i el bloc constitucionalista (o si ho prefereixen, el bloc del sí i el bloc del no).

El tripartit nacional que es dibuixa ara no és nou: el País Basc en va tenir un sota el lideratge del lehendakari Juan José Ibarretxe, i tots recordem que va comportar la proposta més agosarada i rupturista que han presentat mai els bascos per trobar el seu encaix dins d’Espanya. Els catalans hem tingut també un tripartit nacional incipient a Brussel·les auspiciat per Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. De fet, són més les coses que uneixien CiU, ERC i ICV que no pas les que les separen, i per això en les grans qüestions cal que facin pinya. Ara ha estat el cas del pacte fiscal; però quan arribi el moment d’anar més lluny, quan arribi el xoc de trens, espero que el tripartit nacional vagi unit en un dels combois, de la mateixa manera que no tinc cap dubte que PP, PSC i Cs viatjaran dins del comboi que ens vindrà de cara.

Jaume Clotet

Periodista i historiador per la UB.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 27 de juliol del 2012

Eleccions anticipades i referèndum

El moment català

Davant de l’actual tessitura nacional el govern de CiU, amb el seu president en primera línia, es veuen obligats a emprendre accions cada vegada més arriscades. Des de fa un parell d’anys que ja veiem que Espanya es transforma -degenera a còpia de dèficit públic-, i a marxes forçades esdevé una trampa absolutament mortal per als interessos catalans, a més d’un verí cada vegada més letal per a la seva identitat com a nacionalitat diferenciada. Arriba el moment de dir les coses clares: el PP i CiU ja no poden arribar a més acords, la demanda pel pacte fiscal no trobarà cap resposta -ho sabíem-, i la situació econòmica del nostre autogovern no dóna més de si. Així, la intervenció en la quota d’autogovern de què encara gaudim és imminent, una intervenció que significaria el punt i final a qualsevol il·lusió d’encaix.

És aquí on la situació es torna veritablement tràgica. L’Estat espanyol és una joguina rabiosa: el seu poder per a fer mal a Catalunya és molt i molt gran, en qualsevol moment pot tallar el pressupost per a les nòmines dels funcionaris -per exemple-, a més de poder emprendre altres maniobres de pressió més o menys colonial. Espanya ha estat des de fa massa temps un invent insostenible: un dia o l’altre havia de caure la il·lusió de tota aquesta bombolla immobiliària i administrativa, elevada sobre institucions inventades -i sobre diner europeu ben barat o regalat-, sobre la imitació del model d’autogovern català.

És ara quan el nostre Govern ens necessita: ha de saber fins a quin punt el múscul del sobiranisme, del catalanisme, està darrere del President; ara no toca posar-se exquisit ni menjamiques, el Govern ha de saber que compta amb la confiança d’un electoral majoritari, que les enquestes que afirmen que el pacte fiscal és una demanda pràcticament unànime i que ja som majoria -pelada, ai- els partidaris d’un estat propi no són paper mullat, sinó un encàrrec, una exigència dirigida a les nostres elits polítiques.

Les elits econòmiques, ja ho sabem, són sempre porugues, i no pot ser d’una altra manera. Els interessos es mouen amb peus de plom, i tot el que volen és estabilitat i xarop de prudència, les aventures no solen anar bé per a les carteres més inflades del país. No ens ha de sorprendre, doncs, que es demani que Mas rebaixi les demandes de sobirania fiscal, i que calli i es posi -sentit d’estat, en diuen- al costat d’Espanya en aquesta aventura.

L’ombra del Sis d’Octubre del 34 és allargada i tètrica. El milhomenisme català va ser contraproduent en aquella vella jornada: la lliçó està apresa, em sembla, encara que jo he sentit que alguns dels homes més importants d’aquest govern -ho he sentit de la seva boca, tot i que era tard i potser havien tastat massa vi- estan disposats a anar a la presó.

Jo no sóc partidari de muntar escenes patètiques -ni de fer el ridícul-, però si no s’està disposat a arriscar i a jugar fort, tot plegat pot morir-se com un peix a la pols. S’ha de passar de la ganyota indignada al gest polític arriscat: reitero que la nostra classe política té un país a darrera, no com a l’any 1934. Si el pacte fiscal ha d’acabar a les escombraries -com l’últim Estatut que ens vam inventar- Catalunya necessita ja desfer-se d’aquesta vella retòrica babaua que l’empeny sempre a quedar bé, però sense improvisacions ni gestos plens de patetisme.

També n’hi ha que estan a l’aguait aquí, a casa nostra, vells voltors que esperen des d’una ambigüitat estratègica a on han de situar-se, i que ara van passant la maroma amb articles plens de doble joc, i tot perquè així després podran quedar com a lúcids i podran titllar el president de covard i ploramiques. El país carrega també amb tota aquesta genteta, que s’ha abonat a la feina d’anar empastifant les coses fins a reduir-les als marges de la seva mediocritat.

Per sort, però, Catalunya té un President, un home que fet i fet és el principal actiu polític de què disposa Catalunya. Amb independència que hom sigui o no de centre dreta o de centre esquerra, Artur Mas és ara l’home de Catalunya, i els qui especulen amb les seves paraules i juguen a llençar-lo als lleons no fan sinó danyar la imatge i la força del país.

Eleccions anticipades i referèndum.

Melcior Comes

Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 20 de juliol del 2012

No cal ser uns herois, és suficient ser conseqüents

Arrosseguem greus problemes i tenim dificultats de tota mena. Estem desconcertats, acumulem greuges, incerteses i tenim por. Davant d’aquest panorama desolador, l’única cosa que no podem fer, és claudicar. Hem de superar les nostres febleses i eliminar els entrebancs que ens impedeixen avançar.

La primera cosa que hem de fer, és conèixer la realitat que ens condiciona i l’origen de tantes desgràcies que ens martiritzen. Entremig d’una crisi generalitzada, Espanya té o creu tenir un problema que es diu Catalunya i el vol solucionar d’una vegada per totes. Ho vol executar de la única manera que ho sap fer, destruint la nostra identitat, imposant el nacionalisme castellà. Fa més de 300 anys que ho han intentat de totes les formes possibles i han fracassat.

Els catalans si que tenim un problema greu, perillós i real, es diu Espanya. Mentre estiguem sota la seva fèrula i sotmesos a la l’explotació de l’Estat Espanyol, no podrem superar cap crisi, ni sortir del pou que els diferents governs de Madrid, ens tenen reclosos. Denunciem el robatori sistemàtic i l’espoli descarat a que estem sotmesos i que els partits espanyolistes en diuen solidaritat.

La solució la tenim a l’abast de la mà. La majoria de catalans ja l’han descobert i se’n diu Estat Català. Ha arribat el moment de començar a preparar i preparar-nos per la independència de Catalunya. Si volem de veritat alliberar-nos del jou que ens oprimeix, hem de treballar per augmentar el percentatge de catalans que desitgen la independència.

Fa 4 anys, la Unió Catalanista de Sabadell, va néixer per aconseguir aquests objectius. Vam començar pocs i ara ja som majoria. Però encara hem de ser més si volem assegurar l`èxit de l’empresa. Per això us proposem que feu unes coses aparentment senzilles però fonamentals. Són a l’abast de tothom.

• Doneu la cara per la independència [http://www.donalacara.cat/]

• Participeu en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i en les seves accions

• Doneu suport a l’Associació de Municipis per la Independència de Catalunya (AMI).

• Exhibiu la bandera de Catalunya o l’Estelada, sempre que pugueu.

• Poseu a la vostra façana, una ceràmica amb l’escut de Catalunya o de l’Estat Català.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Per més informació, ens podeu escriure a la nostra adreça electrónica

unicatsabadell@gmail.com

Necessitem col·laboradors per fer realitat els nostres desitjos

Les preguntes que no feia mai el tripartit

L’enquesta del CEO i el president Mas

Comparació 2011 - 2012

Diuen que el president Artur Mas és un sobiranista pragmàtic. Això vol dir, entenc jo, que abans d’emprendre cap procés inequívocament sobiranista farà tots els càlculs possibles i analitzarà totes les derivades i conseqüències. Dit d’una altra manera: no durà mai Catalunya a un veritable conflicte de legitimitats si no té suficients garanties d’èxit i si hi ha algun risc que aquest procés es converteixi en un efecte boomerang que deixi el país estabornit. En contraposició a aquesta actitud, per entendre’ns, hi ha els que es tirarien a la piscina demà mateix, al marge de la quantitat d’aigua que s’hi trobin i de la gent que s’hi tiri també.

Per aquesta raó, em consta que el president Mas para especial atenció als baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). El darrer, com sap tothom, diu que un 51 per cent dels catalans votaria afirmativament en una consulta independentista. Per primera vegada hi ha una majoria absoluta de la població que respon en aquest sentit, i la progressió és ascendent (set punts més en relació al baròmetre anterior). L’estudi també diu que més del 75 per cent dels catalans aposten perquè la Generalitat recapti tots els impostos a Catalunya, i ja sabem que un dels grans arguments del president Mas per impulsar el pacte fiscal és el gran consens que genera aqueta opció. El pacte fiscal és una proposta que uneix els catalans; al pas que anem, la sobirania del país també va encaminada a ser una proposta que uneix els catalans.

És evident que el president Mas, amb aquestes dades, no es tirarà de cap a la independència; però sí que disposarà d’arguments quantitatius i objectivables, que són els que més li agraden, per defensar la legitimitat d’una operació com aquesta. Un 51 per cent, tenint en compte el marge d’error, potser és encara una xifra insegura o arriscada, però és una bona base de sortida que desfà molts tòpics i ensorra moltes mentides interessades. I és, sobretot, una prova de la maduresa democràtica del moviment sobiranista, en contraposició a la falta crònica d’arguments dels sectors unionistes. I, com a sobiranista pragmàtic, al president Mas li agraden molt els arguments i avorreix enormement les consignes patrioteres i el discurs de la por.

Per cert, que crida l’atenció que, essent la qüestió sobiranista un dels afers centrals de la política catalana, no fos objecte de cap pregunta dels estudis del CEO durant els anteriors governs. Quan Gabriel Colomé, actual regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, n’era el director, mai no es va fer cap pregunta en aquest sentit. Suposo que alguns no fan mai les preguntes de les quals en temen les respostes. O potser és que alguns es pensen que, a falta de preguntes sobre una qüestió, aquesta qüestió desapareix del mapa. És allò de l’estratègia de l’estruç. Per això cal felicitar-se pel sentit comú exhibit pel director actual, Jordi Argelaguet, i la seva nul·la voluntat censora.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 29 de juny del 2012-06-29

Ja som majoria !!!

Independentisme: esport o deure?

51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.

És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.

Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.

No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.

Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.

Quim Torra

Advocat, editor i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 28 de juny del 2012

El bilingüisme del PP

Un nou atac als fonaments

Volíem escriure un editorial sobre els canvis polítics i institucionals, i fins i tot constitucionals –i també de valors i d’actituds–, que caldrà que alguns països facin per salvar l’euro i per superar la crisi europea. En la línia del que ja va ser el nostre editorial del 30 de maig, «La crisi europea (és a dir, la nostra crisi)».

Però tot escrivint-lo ha arribat una notícia que ens ha fet canviar d’idea. Una notícia sobre l’última sentència del Tribunal Suprem que representa una nova reculada per a l’ús de la llengua catalana a l’ensenyament. Una nova sentència per al progressiu aigualiment de la immersió lingüística.

La immersió lingüística –és a dir, que el català sigui la llengua vehicular a l’escola– no és un caprici de nacionalistes radicals. És una necessitat si es vol que el català no vagi quedant progressivament arraconat i residual. I que més endavant desaparegui.

Perquè cal tenir present quina és la situació del català en una societat amb una molt forta immigració durant tot el segle XX, però sobretot molt i molt incrementada des de fa dotze o tretze anys. Una societat molt diversa, la gran majoria de la qual és d’origen cultural o lingüístic diferent del nostre. Amb un domini molt acusat del castellà als mitjans audiovisuals. I amb la força que el fet de ser llengua de l’Estat, i de gran part de la mateixa immigració (i d’una gran projecció mundial) li dóna. Tot això fa precària la situació del català. Que tot i això s’ha defensat prou bé després de segles d’arraconament, d’ús molt obstaculitzat i sovint de persecució declarada.

S’ha defensat prou bé. És més, els estudiosos d’aquests temes (lingüistes, pedagogs, sociòlegs i també polítics) queden sorpresos de la capacitat de resistència de la nostra llengua. Una resistència acompanyada de qualitat. De qualitat literària, i acadèmica, que també la fa apta per a la ciència i per a l’expressió de conceptes més moderns i renovadors. Els estudiosos de la llengua n’estan admirats. Valoren molt la força de la nostra llengua i de la nostra cultura. Però consideren que estan en perill si no se les defensa bé i a fons. I si Catalunya no troba la manera de contenir l’atac de vegades descarat, però sovint subtil contra el català. I si no aconsegueix que pel fet de ser llengua pròpia de Catalunya (convivència) es prenguin mesures que li permetin superar l’handicap de la demografia i de la globalització de la comunicació.

I una d’aquestes mesures –una de les més importants, de fet la més important– és la immersió lingüística a l’escola. Que s’aplica a Catalunya des de mitjan anys vuitanta, és a dir, des de fa més de vint-i-cinc anys, sense que se n’hagi ressentit el castellà com a llengua, ni el coneixement del castellà per part de tota la població, ni la convivència en el conjunt de la població catalana. Ni amb protestes significatives en contra.

I és que el règim d’immersió lingüística a l’escola en la idea del mateix govern català i en general de tots els sectors polítics i socials de Catalunya havia de ser molt respectuós amb el castellà –i la cultura d’expressió castellana– i havia d’assegurar que tots els alumnes tindrien un bon coneixement del català i del castellà. I així ha estat. Durant més de vint-i-cinc anys això ha funcionat així, sense problemes. Fins i tot va ser validat per una sentència del Tribunal Constitucional de 1994. I de les mateixes avaluacions que fa l’Estat es desprèn que el coneixement del castellà entre l’alumnat català no és inferior al de la resta de l’Estat.

Per tant, no hi ha motiu perquè ara hi hagi una nova ofensiva contra el català en general, i contra la immersió, llevat que tot el procés de l’Estatut i especialment la sentència del TC hagi donat nova empenta al propòsit de sempre d’anar arraconant el català. I d’anar fent realitat allò que ja comentàvem a l’editorial de 22 de juny de 2011: «Todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».

Si això és important per a ells, més ho és per a Catalunya. Perquè el català és un fet bàsic de la nostra existència com a poble. Com ho és per a tots els pobles. Quants escriptors francesos no han dit: «La France, c’est la langue». I la cultura i el sentiment lligat al francès. O com Wittgenstein, que com fa poc ens recordava el professor Jordi Llovet en el seu llibre Adéu a la Universitat, deia: «El meu món ve determinat per la meva llengua». O com ahir mateix ens recordava l’escriptora Herta Müller, Premi Nobel de Literatura l’any 2009, a Barcelona, al CCCB parlant-nos de «la llengua com a pàtria». I de testimonis castellans en el mateix sentit se’n podria fer una tirallonga inacabable. I tots tenen molta raó. Per què en canvi ens la neguen a nosaltres? Si el castellà, com a llengua, no pateix ni en el seu coneixement ni en el seu ús ni en la seva qualitat habitual o acadèmica?

En canvi, dificultar el coneixement general del català sí que és perillós per a la nostra llengua. Ateses les circumstàncies en què ha de viure, i que ja hem descrit, no facilitar-ne el coneixement a tots els infants i joves de Catalunya és anar-lo residualitzant. És condemnar-lo.

Hi ha un debat encès ara a Catalunya sobre si l’única sortida no només per a la seva supervivència com a poble sinó també per al seu progrés en tots els ordres –també l’econòmic i també per mantenir l’estat del benestar que hem assolit i que és bàsic per raons de justícia, però també de cohesió, convivència, integració i bon funcionament de l’ascensor social– és la independència.

El que és segur és que l’ofec econòmic i financer –com hem dit, de grans repercussions socials–, la política d’afebliment de la llengua i la cultura i el fet de dificultar la integració del conjunt de la població catalana condemnen Catalunya a la residualització, com diuen a Madrid amb allò de «dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».

I que contra això cal reaccionar amb tota l’energia. Pels camins que sigui i per difícil que sigui. Tot menys que ens converteixin en quelcom d’irrisori i insignificant

Jordi Pujol

126è President de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)

Editorial del Butlletí num.303 del CEJP del dimecres 27 de juny del 2012

L’aragonès oriental

La Franja. En picat contra el català

Per molt que diguin que hi ha diferents Partits Populars, el PP espanyol és el mateix pertot. Pertot on governa aquesta sinistra organització s'aplica amb entusiasme al vell projecte d'arraconar el català (i altres llengües), a fi de deixar-lo en les millors condicions per a completar el vell somni d'una Espanya uniforme, neta d'una diversitat per la qual senten una aversió profunda, almenys els monolingües hispànics que governen el partit. Els altres estan al servei d'aquests i dels seus objectius. Les idees i discursos, sorgits de la mateixa factoria, i les estratègies són les mateixes, però, naturalment, s'adapten a cada realitat. On la llengua catalana és més feble l'envestida és més radical.

A la Franja de Ponent, on la llengua és realment feble i està amenaçada de residualitzar-se amb una generació, ara s'han llançat en picat contra el català amb l'estratègia més radical i desvergonyida: el secessionisme. Una estratègia que sempre han practicat també al País Valencià i han intentat a les Illes, tot i que allà no els ha funcionat i, en conseqüència, han de carregar tot el pes en altres fronts.

Clica damunt l'imatge per veure el mapa ampliat

El secessionisme es combina amb una altra estratègia que porta la marca inequívoca de la casa: un discurs camuflat de proteccionista de les modalitats lingüístiques que posa èmfasi en el fet que la suposada protecció es fa sense imposicions. L'objectiu és que els ingenus es beguin aquest pseudoliberalisme immaculat i no vegin la implacable imposició de la llengua espanyola pertot arreu.

Amb el secessionisme es tracta també de concentrar l'atenció sobre el nom i la identitat de la modalitat lingüística, i desviar-la de les qüestions relacionades amb el seu ús. La nova llei de “uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón” redueix aquesta suposada protecció i promoció al reconeixement teòric d'alguns drets individuals, com el dret d'adreçar-se en les modalitats a les autoritats, sense obligació d'aquestes de respondre-hi, o el dret de rebre'n ensenyament a l'escola de manera voluntària. És el que voldrien fer a les Illes Balears, al País Valencià i al mateix Principat, si ho poguessin fer. Convertir el català en un instrument voluntari per als individus, sense cap obligació per a ningú i amb la mínima o nul·la pressió social per a utilitzar-lo, mentre per a l'espanyol es mantenen les condicions contràries, promogudes d'ençà de temps immemorial. El camí, com dèiem, cap a l'extinció.

Qüestió greu —part fonamental del secessionisme— és la maniobra consistent a intentar desconnectar el català d'Aragó de la normativa comuna de la llengua, que és el mateix que separar-lo brutalment de la resta del català. Veurem con funcionarà, si arriba a funcionar, la projectada Acadèmia autonòmica “dos en uno”. Veurem si introduirà un conflicte a la valenciana o a la gallega. Però millor que no ho vegem, i que la solució del problema comenci per l'únic remei eficient: a les urnes fer fora del poder la sinistra organització.

Gabriel Bibiloni i Canyelles

Lingüista i professor de la UIB

El PP i el PSOE contra Catalunya

Vividors de la dependència

És molt il·lustrativa l’alternança de declaracions per part de membres destacats del Partit Popular i del PSOE de Catalunya amb relació a la independència del nostre país, ja que denota el profund nerviosisme amb què aquests dos partits estan vivint el despertar de la consciència nacional catalana, el creixement imparable de l’independentisme i la propera constitució d’un Estat propi. Dic que és il·lustrativa, perquè tant populars com socialistes prediquen exactament el mateix, la qual cosa els defineix, encara més, com a grans partits nacionalistes espanyols amb idèntics interessos i objectius. Repassem-ho:

• 7/abril/2012, María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya: “La independència suposaria per a Catalunya un empobriment terrible. De ser una de les comunitats més riques d’Espanya passaria a ser un dels països més pobres d’Europa.”

• 21/maig/2012, Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya: “Catalunya sola seria un país més petit i més pobre. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes.”

• 12/juny/2012: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya: “La balança comercial de Catalunya seria deficitària sense Espanya. Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya ni Espanya sense Catalunya.”

Es veu que cada mes li toca el torn a un dels dos partits. Ara es possible que agafin el relleu Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, portaveu adjunta i secretària econòmica del PSOE de Catalunya, respectivament. Es tracta de repetir la mateixa mentida amb l’esperança que quatre incauts s’empassin l’ham. És el problema que té viure a costa de la dependència del teu país, que no et queda més remei que mentir dia rere dia per tal que aquesta dependència perduri com més temps millor. És com el cuiner deshonest d’un restaurant que, per por de quedar-se sense feina, no sols amaga a la clientela que l’amo l’obliga a cuinar deixalles sinó que, en qualitat de còmplice, continua cantant-ne les excel·lències sense adonar-se que tard o d’hora se sabrà la veritat i no trobarà lloc on amagar-se.

Recomano a Llanos de Luna, Navarro i Sánchez-Camacho que tinguin en compte que les barbaritats que diuen queden enregistrades i seran reproduïdes en un futur immediat com a mostra dels extrems a què pot arribar la manca de sentit del ridícul a canvi de conservar una cadira. Seran declaracions que provocaran la mateixa hilaritat que ara provoquen les que va fer Aldolfo Suárez quan era president del govern espanyol sobre la pretesa “pobresa” de la llengua catalana: “És impossible ensenyar física nuclear en català”.

D’entrada caldria remarcar que hi ha una diferència notable entre l’espoliació que pateix Catalunya per part d’Espanya i la seva balança comercial amb aquell país. L’espoliació, com la mateixa paraula indica, és un robatori, un saqueig. La balança comercial, en canvi, és lliure i voluntària. En altres paraules, mentre Espanya saqueja Catalunya, Catalunya no obliga Espanya a comprar els seus productes. Això significa que si Espanya compra productes catalans no és pas perquè siguin catalans, sinó perquè són bons. I la prova és que la transversalitat de la catalanofòbia espanyola és tan gran que alguns productes catalans procuren amagar la seva identitat per por de ser rebutjats. Per sort, però, el mercat espanyol només representa una tercera part de les exportacions catalanes ja que, cada dia més, els nostres productes viatgen arreu del món. I tampoc no cal patir pel probable boicot espanyol. És obvi que n’hi hauria els primers mesos, però seria molt feble i tan poc efectiu com va ser-ho el boicot al cava. A més, és ridícul pensar que Catalunya no boicotejaria els productes d’Espanya. I tant que ho faria! El boicot català tindria unes proporcions tan espectaculars que, ves per on, serien els mateixos empresaris espanyols els qui pressionarien Madrid perquè fes les paus davant la davallada d’ingressos.

Finalment, pel que fa a la frase de la senyora Sánchez-Camacho –“Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya”– cal aclarir que només és certa en la seva segona meitat. I és que el drama d’Espanya no és únicament que necessiti seguir robant als catalans per sortir de la crisi. El drama d’Espanya és que, amb crisi o sense crisi, necessita el robatori per viure. Necessita que el robatori continuï per poder mantenir el seu irracional tren de vida, per poder alimentar el seu caspós sistema judicial, per poder finançar les seves obres faraòniques, per poder construir trens, autovies i aeroports absolutament inútils, per poder atribuir-se com a propi el talent científic i el patrimoni cultural i artístic catalans i, entre un milió de coses més, per poder participar en competicions esportives internacionals que li permetin fer passar per medalles espanyoles el que en realitat són medalles catalanes. Catalunya, per tant, no necessita Espanya per sortir de la crisi. Catalunya necessita treure’s Espanya del damunt per sortir del pou i per salvar la pròpia vida.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts19 de juny del 2012

Espanya no se’n sortirà

El lideratge fa l’opinió

L’enquesta publicada per LA VANGUARDIA aquest dilluns passat mostra ben a les clares, com assenyalava el titular de la informació, que el 80% dels catalans dóna suport a un “concert econòmic per Catalunya”. I potser encara es podria dir més, perquè tan sols un 15% hi està en contra, mentre el 5% restant es mou entre la indiferència i el desconeixement. És important que l’enquesta demani obertament pel “concert econòmic similar al del País Basc”, i no hagi caigut en la temptació d’usar l’ambigua expressió “pacte fiscal”, que ho admet tot. El nom no fa la cosa, peró si CiU manté el compromís electoral ferm d’exigir una hisenda pròpia i jo consorciada, amb la clau de la caixa a la seva mà, el suport popular l’obtindrà exactament per aquest objectiu, però no per a cap altra versió edulcorada d’acord.

Els ciutadans ja estem tips que se’ns passegin a base de fer jocs de paraules poc o molt enginyosos. Per citar l’últim intent, tots sabem que una intervenció forçada d’Europa ─i empesa pels Estats Units− és exactament això: una intervenció que afecta la sobirania i compromet el futur. I ja no ens deixem ensarronar pel bla, bla, bla del suposat “èxit” d’haver aconseguir a petició pròpia un gran crèdit a bon preu, com a mostra de solvència...

De manera que, tornat al nostre tema, bé sigui per rigor propi i compromís ferm a la paraula donada, bé sigui perquè se sap que estem escaldats que ens donin gat per llebre, el Govern d’Artur Mas té un marge estret de maniobra si vol que el país que va davant del Govern en ambició, també se situï darrere seu quan faci falta, en les estacions prèvies.

Ara bé, diguem-ho clar i net: si el suport al concert ha arribat a aquest extraordinari 80%, és gràcies al lideratge del mateix Governi, particularment al d’Artur Mas. Vull dir que aquests consensos no s’aconsegueixen per art d’encantament. Que els catalans teníem un tracte fiscal profundament injust, és conegut de fa dècades. I en temps recents, des de la publicació el 1985 de Narració d’una asfíxia premeditada de Ramón Trias Fargas. I ERC fa anys que hi insisteix. Per tant, la novetat no és la descoberta de l’asfíxia, sinó que un govern moderat hagi incorporat al seu programa electorat la voluntat de respirar a fons fiscalment parlant. I, es clar, hi ha ajudat que la depressió econòmica hagi portat l’asfíxia a l’extrem de l’ofec.

El Govern, doncs, té guanyada l’opinió pública. Tanmateix, no és clar que acabi tenint a favor el suport del segon i tercer partits parlamentaris, PSC i PP (el cas d’Unió és massa complicat per encaixar-lo en aquest breu comentari). Tot a causa de les seves dobles lleialtats i, per tant, de les seves dificultats per posar-se a favor dels interessos dels catalans, al contrari del que sí que fan els seus homòlegs al País Basc. Ni tampoc sembla que el Govern s’acabi de guanyar uns sectors econòmics ─cada vegada més reduïts, però− que són aquells que tenen les seves principals xarxes de protecció teixides a Madrid i que una hisenda catalana amb un govern estricte ─això que alguns qualifiquen d’ètica luterana− posarien en risc.

Però, molta atenció, perquè en el dilema d’haver d’escollir entre suport popular o cessió a la pressió d’aquests poders fàctics, tal com tenim de vigilant la consciència ciutadana, els segons tenen totes les de perdre. Dit d’una altra manera: si el Govern tingués la temptació de cedir davant dels segons, perdria el suport dels primer.

Tanmateix, no és menys interessant, en la mateixa enquesta, la resposta a les alternatives davant del fracàs de l’exigència d’una agència tributària pròpia. Aquí és visible una opinió pública dividida entre els que consideren que cal tirar pel dret (un 31%), els que opten per seguir negociant i buscar acords (56%) i els que creuen que caldria acceptar la derrota (9%). És obvi que la divisió d’opinions la creen les alternatives donades a la pregunta. Si es formulessin diferent, especialment a l’hora de donar com a creïble la insistència en la negociació fins a trobar un acord, els resultats variarien substancialment. A més, la pregunta s’ha hagut de respondre a l’aire, sense un lideratge del Govern que hagi expressat da manera clara quina alternativa seria la seva. I a excepció d’Esquerra Republicana, tampoc no sabem quines serien les alternatives que proposarien PSC, PP o ICV i tota la resta. De manera que, aquí, el ciutadà ha hagut de respondre sense un coixí polític clar, i d’aquí la desorientació.

Ja sé que hi ha sosté, fins i tot des de les regles del Govern, que no s’ha de tenir pla B, o que no s’ha de fer explícit. És una manera de garantir mans lliures per si cal pactar a la baixa, o per si, com diu la resposta de l’enquesta, “cal continuar i explorar altres possibilitats per intentar arribar a un acord”. Vaja, per si cal batre`s en retirada de manera dissimulada i ajornar sine die decisions que són urgents, quasi de vida o mort. De cap manera comparteixo aquest criteri. Precisament, explicar el pla B ─que en aquest cas implicaria el compromís de prendre decisions sobiranes més enllà de la llei− és el que dóna força negociadora quan no se’n té de parlamentària allà on s’han de tenir majories. I, sobretot, perquè compromet, és el que transmet confiança a la ciutadania i disposició a fer costat al Govern.

És el lideratge allò que fa opinió, i no a l’inrevés. I estic segur que el Govern ho té clar.

Salvador Cardús

Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimecres 13 de juny del 2012

Perill... la Chacón ha tornat !

Un país decent

Ja és primavera al PSC. I com tothom sap que la primavera és el moment en què les feromones es deixen anar. Lliures i soltes. Potser per això ahir Carme Chacón, en la festa de la primavera del PSC, va proclamar: “Un país decent necessita saber la veritat del forat de Bankia, els comptes del Palau i el finançament de Convergència i Unió”. En primer lloc, l’aspirant frustrada a líder del PSOE hauria de començar a destriar. Si quan diu “el país” es refereix a Catalunya, no és igual Bankia que el Palau. Si parla d’Espanya, tampoc. Bankia és un afer del tot espanyol. El cas Palau és un assumpte català de soca-rel. Des de Catalunya saber què ha passat a Bankia és una curiositat necessària, perquè també els contribuents d’aquest país acabaran pagant la broma. Des d’Espanya espigolar el rostoll del Palau és una història menor. Cal, doncs, destriar bé els àmbits. I el concepte de país. Quan Carme Chacón diu “país” a Barcelona es refereix a Catalunya. Quan diu “país” fora de Catalunya parla d’Espanya. I no rebenta de contradicció. Uf!

Aclarits els termes, cal anar a pams. Carme Chacón vol saber què ha passat al Palau. Ella i qualsevol fill d’humà. No hi ha manera de traure’n l’entrellat. I com que els partits només es preocupen de deixar en evidència el rival, caldrà esperar a veure què en diuen els tribunals. Sembla que hi ha algunes evidències de pes que apunten a un finançament irregular de Convergència i Unió. És una hipòtesi. Com també n’és una altra la presumpció d’innocència. Fins i tot en aquests temps turbulents. La justícia espanyola no és de fiar, però, en tot cas, contra qualsevol prejudici interessat només hi ha el judici. Poc o molt just. Esperem, doncs.

L’altra pregunta de la dirigent híbrida és molt més fàcil de respondre. Carme Chacón vol saber què ha passat a Bankia. Ho té fàcil. Només ho ha de preguntar al president de la Federació Socialista Madrilenya. Tomás Gómez va pactar amb Rodrigo Rato, president de l’entitat fallida, un a un, els representants socialistes als òrgans de govern de l’entitat. Tot s’ha desbudellat. Enhorabona. Rato n’és el principal responsable. Però després hi ha més gent enganxada a la cadena. Gómez, per exemple. El dirigent del PSOE que més va apostar per Carme Chacón contra Alfredo Pérez Rubalcaba. Els seus homes eren al consell d’administració de Bankia fins fa quatre dies. Chacón vol saber què hi va passar? És molt fàcil. Que li ho pregunti. I que deixi la demagògia de costat. Encara que sigui primavera. Un país decent, demana l’exministra. Uns polítics decents, demana la gent honesta.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dilluns 4 de juny del 2012

Que la prudència no ens faci traïdors

Per un pas de gegant

La reunió d'ahir dels partits catalans pel pacte fiscal va acabar amb l'acord de seguir reunint-se de cara a assolir una proposta unitària per proposar a Madrid. Decebedor? No. Se sabia que ahir no es tancaria un acord. Només hauria faltat aquesta! No ens ho hauríem cregut pas. I per tant, dit això, servidor està content de l'estampa. La valoro molt.

Perquè si estem d'acord que el moment crític que vivim ens obliga a tots a eixamplar el nosaltres col·lectiu per acollir molta més diferència interior a la que estem acostumats, que això la política s'ho recepti és una gran cosa. Es parla molt d'uns Pactes de la Moncloa que allà per la transició espanyola van aconseguir moltes coses (i van deixar-se'n moltes altres pel camí). En un moment de transició nacional on més actors polítics i socials que el president Mas han convingut que hi som, m'agradaria creure que podem, com a mínim, igualar aquella fita i fins i tot superar-la.

Que Catalunya pot esdevenir residual, i els seus ciutadans patir-ne les conseqüències en el seu dia a dia, és un escenari de futur (no gaire llunyà) del tot plausible. No es pot seguir igual. La millor de les sortides? Jo no la sé, però és bo que ahir en parlessin tots els partits polítics plegats. Un primer i necessari pas que no hauria de resultar en fracàs. Un altre cop no, si us plau.

Perquè, més en l'atzucac on ens trobem com a societat, la política, junt amb la gestió del present, s'ha de dedicar al futur. Cal que la política pensi i imagini més futurs possibles, invertint més en l'anticipació d'escenaris futurs que no pas en agitació. D'aquí la importància de la cimera d'ahir.

Que els partits seguin i parlin, fins i tot des de posicions antagòniques, és en aquest sentit motiu d'alegria. Ara! Que la prudència no ens faci traïdors. Consens com a sinònim de suma, tot. Apel·lacions al consens com a element aturador, cap. La situació de present i el futur del país reclamen imaginar una relació fiscal diferent entre Catalunya i Espanya. No més pedaços. És el moment de petits passos de cada un dels partits catalans perquè el país en faci un de gegant. I del que ha transcendit de la reunió d'ahir se'n pot extreure que segurament els principals partits del país podrien estar pel cas. Seria inèdit i el més òptim. El moment ho reclama. Estiguem-ne amatents i que el càstig recaigui sobre els qui no estiguin a l'alçada.

Toni Aira

Doctor en comunicació per la URL

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 31 de maig del 2012

L’èxit de la immersió

Un èxit de Catalunya

Fa pocs dies rebo la visita de quatre joves, d’uns vint anys, estudiants universitàries. Han llegit les meves Memòries i volen fer un treball de fi de curs sobre un tema que hi tracto. Un tema molt relacionat amb la llengua i la cultura catalanes. Les acompanya el seu professor, d’uns quaranta anys. Que ràpidament m’adono que és nacionalista. Parlem durant una bona estona. Parlen un bon català i veig que l’escriuen. I estan realment molt interessades pel tema. No puc endevinar quin grau de conscienciació política tenen ni quina adscripció, però noto que valoren positivament alguns progressos que hi ha hagut en l’ensenyament i l’ús del català.

Quan s’acaba la conversa m’interesso pel que fan, a més d’estudiar –alguna treballa–, i els pregunto com es diuen. La primera es diu Martínez, la segona Bermúdez, la tercera López i la quarta Arellano. El professor es diu Belmonte. La conversa continua amb prou naturalitat perquè pugui preguntar qui va ser el primer de la seva família –per banda de pare i de mare– que va venir a Catalunya, i quan va ser. Del total de sis cognoms d’origen no català dos varen venir pels volts de 1930, un a la dècada dels cinquanta, dos a la dels seixanta i un l’any 1974. I el professor va néixer a França, de pares emigrants d’Extremadura i vinguts a Catalunya a final dels setanta. Tot aquest grup de persones ara parla català i l’escriu. I parla de temes relacionats amb la llengua i la cultura catalanes amb interès i naturalitat. Amb la naturalitat i l’interès de quelcom que és propi.

Amb la perspectiva dels anys seixanta i setanta, això no havia de ser necessàriament així. Les coses podien haver anat de manera que aquestes cinc persones de l’entrevista haguessin restat molt al marge de la llengua, la cultura, el sentiment i la identitat catalanes. No ha estat així. La societat catalana va optar per una actitud i una acció col·lectives d’acollida i d’integració. Que varen anar des del lema «Catalunya, un sol poble» a «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya», o bé l’opció per una política molt decidida d’ascensor social. I que el que compta és el futur de les noves generacions.

Una actitud i una acció que varen ser les de sectors polítics i socials molt extensos i diversos, de gent catalana de generacions o només de primera generació. I al servei d’això hi hagué moltes iniciatives socials i cíviques, però també polítiques. I tot plegat, i tots plegats, hem evitat la fragmentació del país.

Això ho hem de continuar fent. Oi més ara que ens ha arribat una molt massiva i molt diversa nova immigració. És per això que ara és tan decisivament important que les bones eines i les bones pràctiques integradores no siguin abandonades o suprimides. Per exemple, la immersió lingüística a l’escola. Que és sabut que alguns sectors polítics volen suprimir o deixar com a residual. Saben que sense immersió lingüística aquelles quatre noies, i el seu professor, avui ni parlarien en català d’una manera normal i habitual, ni sentirien l’interès que ara senten per la llengua i la cultura catalanes, ni se sentirien identificats amb Catalunya.

És molt probable que tan bon punt creguin que el moment els és favorable aquests sectors polítics intentin fer-nos recular trenta anys en aquest aspecte. A les primeries dels anys vuitanta, quan la societat catalana –tota ella, catalanoparlant o castellanoparlant– va decidir que el futur de la nostra cohesió, de la nostra convivència, la continuïtat de Catalunya com a poble, i del nostre èxit social i econòmic passava, en una part important, per la barreja de les persones, per la immersió i per un bon estat del benestar. Per tant, tot això són objectius a defensar.

Avui hem parlat d’aquest objectiu, molt principal: la immersió. Que està en el punt de mira de gent hostil. Cal afegir un comentari a tot això.

Aquest èxit ho seria més, bastant més, si molts ciutadans de Catalunya traguessin la conseqüència pertinent del programa de diumenge passat a TV3: «Senegalesos, xinesos i magrebins». Representants d’aquests tres col·lectius, que fa alguns anys que viuen i treballen a Catalunya, amb la família, i que s’hi troben bé. I que parlen un bon català. I que participen en activitats culturals i socials d’aquí. Però que tot i que ells es dirigeixen en català a la gent –i en un català correcte– se’ls contesta en castellà. Perquè són negres, o una mica grocs, o una mica foscos. O algun cop perquè a més tenen una mica d’accent. Són gent que fa anys que viu i treballa aquí, que molt probablement no tornaran ni al Senegal ni a la Xina, i alguns dels quals estan casats amb gent d’aquí. Que volen ser aquí. Que són d’aquí. Però hi ha catalans de tota la vida que insisteixen a parlar-los en castellà. De fet es neguen a admetre que aquell senegalès, aquell xinès o aquell marroquí –ell i els seus– puguin ser catalans. Quan justament el que haurien de fer és agrair el seu esforç i la seva voluntat, la seva opció de ser catalans. És una falta de consideració personal i humana i també de consciència de país. Aquestes persones fan un mal servei a la nostra societat i a la nostra identitat catalanes. I al nostre futur col·lectiu

L’experiència diu que Catalunya és capaç, fins i tot en condicions polítiques i socials difícils, de mantenir la seva identitat com a país i l’esperit obert i integrador com a societat. Però cal –i més ara– que els ciutadans hi ajudem. Que ajudem a tota la gent que viu a casa nostra i que s’hi vol quedar i que en vol ser i que vol que en siguin els seus fills i néts. Que els ajudem a sentir-se a casa. També lingüísticament, socialment i cívicament.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial Butlletí núm. 298 del CEJP del dimecres 23 de maig del 2012

No vull pagar !

Peatges? Sí, gràcies

Voldria aclarir, d'entrada, que trobo lògics els actes de protesta que tenen lloc als peatges de les nostres autopistes. És una manera d'expressar la indignació per un desequilibri fiscal que, de manera insolent, ha estat empobrint Catalunya des de l'adveniment de la democràcia. Especialment lacerant des de la incorporació d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea, des del moment en què pagar-li a Espanya un plus a canvi del proteccionisme del mercat interior va deixar de tenir sentit. Dit això, però, és necessari prevenir que no ens convé confondre l'eina utilitzada per la protesta (els peatges de les autopistes) amb un objectiu que no té cap sentit en el nostre cas: que circular per les autopistes catalanes sigui de franc. La utilització demagògica de l'afer dels peatges per part d'alguns polítics, acompanyada d'actuacions descordades i d'estètica fallera, ha fet molt de mal en el passat. És pròpia d'un populisme que potser té cabuda a Grècia, però no pas en un país que pretén administrar enraonadament els seus recursos públics -tant si són abundants com si no.

En aquells països que són una illa o un cul-de-sac la polèmica sobre la conveniència dels peatges té un cert sentit. Estem davant de casos en què les carreteres són utilitzades per vehicles que tenen com a beneficiari final algú del propi país. Els camions que van o vénen del Regne Unit, Noruega o Portugal (siguin de la nacionalitat que siguin) tenen majoritàriament com a destinatari o origen alguna empresa o client d'aquell país. Cobrir els costos de les autopistes amb impostos o peatges és, des del punt de vista de la balança econòmica nacional, equivalent. Dependrà d'on posi l'accent el govern de torn. Ara bé, quan som davant d'un país que és camí de pas (que és el cas de Catalunya), apel•lar a la gratuïtat de les autopistes constitueix una insensatesa. Una demagògia que, com sempre, acaba perjudicant el contribuent.

Per veure-ho clar, agafem el cas de l'Eix Transversal. Aquesta via no es va fer de peatge per por a la reacció popular estimulada per determinats partits. Però la lògica portava a construir-la de peatge. Per què? Doncs perquè es tracta d'una via construïda i mantinguda amb els impostos del catalans (la titularitat és de la Generalitat), i que se sabia que seria utilitzada de manera importantíssima per vehicles de fora de Catalunya -de pas entre qualsevol punt d'Europa i la resta d'Espanya-. Es va construir estreta i tortuosa perquè hi havia pocs recursos. Ara, fa poc temps, se n'ha començat l'ampliació i s'ha tornat a optar per pagar-la amb els nostres impostos. Si en el seu dia s'hagués fet de peatge, faria anys que disposaríem d'una ruta ràpida, ben mantinguda i segura. I, ho lamento, però no puc estar-me de manifestar-ho: amb una autopista de peatge ens hauríem estalviat una pila de morts i de ferits.

Fa uns anys, les autopistes d'Alemanya eren totes de franc. Fins que van caure les dictadures comunistes. Aquest fet va alertar les autoritats alemanyes que, amb l'ampliació de la UE cap a l'est, les seves autopistes serien majoritàriament gastades per camions que anirien i vindrien de pas entre l'oest i els països de l'Est (Polònia, Txèquia, les repúbliques bàltiques, etc.). Com que la UE, lògicament, prohibeix fer distincions entre consumidors nacionals i la resta de ciutadans de la Unió, les autoritats alemanyes van optar per implantar peatges a tots els camions (fossin alemanys o no). Van demostrar, un cop més, que aquests temes es resolen amb intel·ligència i no pas amb costellades populars com fem aquí. Sigui independent o no, tingui molts recursos públics o no, a Catalunya mai li interessaran unes vies ràpides que no siguin de peatge. Som un país de pas i les nostres vies de comunicació sempre seran fetes servir, i gastades, en gran mesura, per vehicles de països que ens envolten. Gent que no paga impostos aquí, a Catalunya. Alemanya va comprendre-ho el dia que va esdevenir un país de pas. No sembla que nosaltres vulguem raonar de la mateixa manera.

Catalunya no avançarà pas intentant emular els més endarrerits. El fet que altres zones d'Espanya tinguin autopistes de franc no ens hauria de distreure. No és el tema. La qüestió és per què els catalans hem de pagar les seves festes. I en aquest sentit hauríem de preguntar-nos per què, a sobre, som tan burros que els pocs diners que ens queden aquí preferim utilitzar-los per fer autovies catalanes que utilitzen els altres. Unes infraestructures que aquests altres, gràcies als peatges, podrien contribuir a mantenir.

Xavier Roig

Enginyer i escriptor

Els indignats a la ràdio

El 15-M i la llibertat d’expressió

L’altre dia dos grups d’indignats es van plantar davant les seus de Catalunya Ràdio i RAC-1 amb la voluntat de llegir-hi un manifest en directe. No m’allargaré sobre els paral·lelismes, però quan en un sistema democràtic algú irromp en un mitjà de comunicació per llegir-hi un pronunciament estem davant d’una situació molt perillosa. Els responsables de Catalunya Ràdio i RAC-1 van accedir a la voluntat d’aquests grups i els comunicats van ser llegits en antena. A banda del contingut delirant del manifest llegit (una perla: “Som la veritable justícia”, al més pur estil dels tribunals populars faistes), aquest dia el periodisme va patir una derrota i la coacció va viure una victòria.

Per començar, les persones que van llegir el comunicat es van negar a donar els seus noms ni van permetre que se’ls fessin fotografies per penjar al bloc dels programes, com passa amb qualsevol convidat del món en qualsevol emissora del món. No demanen transparència, els del 15-M? Doncs potser que comencin a predicar amb l’exemple, crec. Em diuen que tampoc no van acceptar preguntes, i quan algú no accepta preguntes és perquè no està convençut de les respostes.

Després, és clar, hi ha un doble problema professional. Primer: per què cedir lliurement els micròfons a una colla d’exaltats que irrompen a la ràdio? No hi ha cap argument periodístic que ho sostingui. Els indignats han estat sota el focus mediàtic i han tingut totes les tribunes periodístiques possibles per explicar els seus arguments, fins i tot molt per sobre d’allò que realment representen. Els calen més espais mediàtics, encara? Segon: els periodistes que els van permetre l’espai ho van fer lliurement o sota la coacció que suposa la presència de mig centenar de persones, que per cert no van parar de fer fotos i filmar els periodistes? Demanaven llibertat d’expressió, que ja la tenen, i van trepitjar la llibertat d’actuació dels periodistes.

Què hauria passat si les persones que volien irrompre a les ràdios per llegir-hi un comunicat fossin catòlics antiavortistes? O activistes d’una organtizació favorable a l’energia nuclear? O d’un moviment d’extrema dreta que propugnés el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants? I si s’hi hagués presentat el consell d’administració d’Abertis, amb Salvador Alemany al capdavant, per llegir un comunicat en contra dels que no paguen peatges? Els haurien ofert els micròfons radiofònics per llegir-hi un manifest, bo i negant-se a donar llurs noms i sense deixar-se fer fotografies ni preguntes? La resposta és òbvia i la sap tothom: no, de cap manera.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 18 de maig del 2012

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El propasat dijous 10 de maig, es va celebrar a la Sala d’Actes del Casal Pere Quart de Sabadell la 7ª i darrera sessió del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta darrera sessió va consistir en un debat amb la presència dels ponents que han participat en aquest cicle: Albert Roig i Deulofeu (historiador) , Teresa Mira i Lozano (arquitecte), Miquel Crusafont i Sabater (historiador i enginyer, ex director del Museu d’Història) i Manel Pagès i Panadès (enginyer). Per motius professionals no van poder assistir a l'acte els senyors Josep Milà i el senyor Esteve Deu. Tots el ponents van fer un resum de les seves respectives intervencions sota el tema general:

“Sabadell entre un Estat propi o un Estat opressor”

Tot seguit fem un resum de les seves intervencions.

Albert Roig i Deulofeu - Els orígens.

Va explicar el naixement, a partir de l'Arrahona romana, de la vila medieval a redós de la Via Augusta. La importància del mercat, l’artesanat i l’agricultura, bases necessàries per la seva industrialització posterior. L'existència de la via que travessava la vila d'est a oest i que podríem situar actualment entre els carrers de la Salut i San Cugat, amb unes importants muralles i torres de defensa, imprescindibles per salvaguardar l’activitat econòmica i social. També va palesar el poc interès municipal per les restes arqueològiques que han anat apareixent al llarg dels anys a la comarca i la deixadesa dels responsables de classificar i emmagatzemar les troballes arqueològiques que, en nombre de milers, es lliuren cada any al Museu d'Història de la ciutat. 

  

Teresa Mira i Lozano - L’urbanisme.

Va exposar la importància del Parc Catalunya en la configuració moderna de la Ciutat i la visió de futur que el primer ajuntament democràtic va tenir amb aquest espai. La necessitat de que la trama urbana visualitzés la idiosincràsia de la ciutat. També va fer notar que és importantíssim que es preservin els edificis emblemàtics i, entre ells, les masies que existeixen en el terme municipal i que es troben en un estat de lamentable abandonament i inclús de ruïna, con és el cas de Can Llong. També va fer menció que actualment no existeix cap pla urbanístic adequat a les necessitats actuals.

 Miquel Crusafont i Sabater - Els museus.

Va il·lustrar la seva exposició denunciant el deplorable estat en que es troben els Museus Municipals. El desinterès de l’Ajuntament per la cultura, ha comportat la desaparició de peces arqueològiques i artístiques. Tampoc s’ha sabut adequar l’oferta museística a la importància de Sabadell i s’ha desaprofitat el llegat de rellevants artistes sabadellencs o s’han menystingut figures rellevants de la ciutat, com és el cas del Museu de Paleontologia, on la seva família ha hagut de lluitar, interposant demandes a les autoritats municipals, per aconseguir mantenir el nom original com a Museu de Paleontologia Miquel Crusafont.

Manel Pagès i Panadès - Expectatives i objectius

Va denunciar les facilitats atorgades a l’especulació immobiliària en detriment de la indústria. La política anticatalana dels Governs espanyols, com a principals culpables de la pèrdua de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, institució emblemàtica de la ciutat. També que la intromissió política en els consells d’administració, ha introduït gent incompetent que només han fet que disbarats, cobrant uns sous desproporcionats amb relació al seu treball.

Tot seguit es va entrar en el debat propiament dit, en que hi van participar molts dels assistents, fent interpel·lacions i preguntes als ponents. Es va concloure, que la única possibilitat que tenim de sortir d’aquest desgavell, radica en que Catalunya disposi d’un Estat propi que pugui defensar i legislar d’acord amb les nostres necessitats, i sense interferències alienes i contraries als nostres interessos. Especialment nociu han estat la intromissió política dins de les Entitats, posant-hi gent incompetent i cobdiciosa.

La ministra de Foment menteix

El Corredor Central contra Catalunya

Les recents declaracions de l'eurodiputat Raül Romeva a la Casa de Cultura de Sant Cugat dient que el govern espanyol, malgrat la decisió europea, continua treballant per marginar el Corredor Mediterrani i donar prioritat a l'anomenat Corredor Central són un advertiment al govern de Catalunya perquè es mantingui amatent i no es quedi de mans plegades en aquesta qüestió. "L'experiència em fa pensar que el govern espanyol ho tornarà a intentar", ha dit Romeva. I realment és així. No tinguem cap dubte que farà mans i mànigues per sortir-se amb la seva.

Només cal veure l'arrogància i el menyspreu amb què es nega a tornar al nostre país els 978 milions d'euros que ens deu, d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i el comportament ofensiu del secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, al Congrés espanyol, afirmant despòticament que no pagaran els diners que deuen a Catalunya. Aquesta gent és així. De fet, Antonio Beteta ha anat més lluny i ha amenaçat amb una recentralització administrativa i amb una invasió de competències en sanitat i educació.

No és estrany, per tant, que el govern del Partit Popular intenti imposar el Corredor Central en detriment del Corredor Mediterrani. Franco, si governés, faria el mateix. Per això no els importa gens que el Corredor Mediterrani concentri un 60% del trànsit de mercaderies i que el Corredor Central no passi d'un esquifit 4%. Ni tampoc no els importa que la sola construcció d'un túnel que travessés els Pirineus ja tindria un cost de 6.000 milions d'euros. Ells tenen una raó de pes, una raó que no confessaran mai però que els té ben esverats. I aquesta raó és que no volen invertir en infraestructures a casa nostra, encara que els diners de la inversió procedeixin de l'espoliació que patim, perquè són conscients que la independència de Catalunya és cada dia més a prop. I, és clar, se senten aterrits davant la certesa que bona part del Corredor Mediterrani, els agradi o no els agradi, passarà per fora d'Espanya.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al Blog del periodista el diumenge 06 de maig del 2012

Pagar o no pagar...aquesta és la qüestió

A cadascú el que li toca

És una realitat incontrovertible que els peatges de les autopistes catalanes són una injustícia i una discriminació de l’alçada d’un campanar. No hi ha cap argument, ni un, que justifiqui que els catalans tinguem el 67% de les autopistes de peatge, mentre a Madrid només és un 4%. No cal dir res més. És així, senzillament, escandalós.

Aquest és un escàndol que arrosseguem des de fa molts anys, però que en temps de crisi fa molt més mal. Per no parlar de la reacció d’incredulitat que provoca escoltar la ministra de Foment proposant allargar les concessions de les autopistes catalanes per tapar el forat de les deficitàries autopistes madrilenyes. Res, doncs, més comprensible que la irritació ciutadana. Irritació que avui apareix als peatges i demà qui sap on.

Tot això sense entrar en consideracions sobre com funciona el sistema, sobre si és l’empresa a qui s’ha donat la concessió qui ha d’entomar el problema o si han de ser les administracions que així ho han disposat les qui donin respostes, o sobre si s’ha de criticar sindicats i treballadors de les autopistes per intentar preservar els seus llocs de treball.

Obviem, doncs, tot aquests debats per abordar-ne un de molt més epidèrmic, però molt significatiu: La reacció dels partits. Resulta molt curiosa la resposta de tots plegats i, com és habitual, tendeix a una certa infantilització de l’audiència. No per res, la situació parteix de la constatació d’una injustícia flagrant i per tant de difícil explicació per als qui a última hora en són en bona part responsables.

Complicada, doncs, la reacció del govern i de CiU. Complicat donar la raó als qui protesten i alhora imposar-los una multa. Perdoni, o una cosa o l’altra. Si no hi ha dret, cal explicar la situació com sigui. Estranya la resposta del PSC que, després de tants anys al govern espanyol, durant més d’una legislatura en simultaneïtat amb el govern català, no pot limitar-se a responsabilitzar en exclusiva a l’executiu de CiU. Peculiar la reacció d’Esquerra, un partit que ha estat set anys seguits al govern sense introduir cap canvi significatiu en aquesta lamentable situació i ara es posa al capdavant de la manifestació. Una Esquerra, per cert, que quan era al govern comptava entre els seus diputats amb Uriel Bertran avui el més actiu partidari de la iniciativa contra els peatges. Surrealista, finalment, l’actitud del PP cridant a una resposta policial. En conclusió, ningú sap res, ningú és responsable de res.

La protesta ciutadana és per als ciutadans. Els partits tenen altres eines i no haurien d’intentar apropiar-se d’un moviment que va sorgir del carrer. Més que res, perquè els ciutadans hem de tenir el dret a protestar i els partits, l’obligació de donar resposta a les inquietuds de la gent. Avui la protesta està als peatges, però la tensió ciutadana fa preveure que la veurem a molts més llocs i algú hi haurà d’haver disposat a donar la cara.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 2 de maig del 2012