Enquestes, tendències i altres animals de companyia

Un cop passat el primer impacte de l’enquesta publicada pel Periódico, amb el possible repartiment d’escons en les plebiscitàries del 27-S, cal parar atenció i prendre una mica de distància. Això és el que fa de forma magistral l’analista polític Francesc Abad, en un article que reproduïm en el nostre Blog. Pels qui no hagin tingut oportunitat de llegir-lo, val la pena que ho facin, doncs malgrat la seva extensió ─fruit de l’anàlisi exhaustiu que fa de la situació política que estem vivint─ arriba a dir que, deixant de banda les enquestes, els qui creiem que encara som a temps de engrescar altra vegada al catalans independentistes ho podem fer. Sí es pot !!

Enquestes, tendències i altres animals de companyia

Avui hem tingut el primer lliurament d'una enquesta de El Periódico. Una enquesta molt i molt arriscada, per dir-ho suau... Fa ja uns mesos vaig dir que tal i com està el país fer enquestes s'hauria de considerar un esport de risc. Estan passant tantes coses, a una velocitat tan formidable i amb tantes derivades que les situacions polítiques envelleixen en qüestió de dies... fins i tot d'hores. La gent de El Periódico eren molt conscients d'això, fins al punt que, en un plantejament inèdit, han preguntat als enquestats per tres escenaris diferents, intentant recollir totes les possibilitats que ara mateix, a criteri seu, hi podria haver plantejades.

I NI AIXÍ!!! Resulta que el treball de camp de l'enquesta l'inicien el 17 de juny, a remolc dels fets d'Unió i dels resultats de les municipals a Barcelona... però va el MHP Mas i dissabte 20 de juny, un dia abans de tancar el treball de camp, els fa saltar pels aires el qüestionari, i planteja un escenari que no han previst i que no pregunten. Fer una enquesta costa els seus diners, i els de El Periódico l'han volguda amortitzar, perquè sempre que hi ha una enquesta se'n parla. Però el més normal hauria estat llençar-la. L'evolució dels esdeveniments, tres dies després d'iniciar el treball de camp, ja l'havia deixada obsoleta.

El Periódico i GESOP tenen la bona pràctica de publicar el dossier sencer de l'enquesta. Avui només ens n'han fet un tast. I un tast molt insuficient: amb les dades que ens han donat és impossible fer una anàlisi estrictament basada en l'enquesta. Si a l'escenari descrit li sumem que l'enquesta només té una mostra de 800 persones, que en condicions normals d'estabilitat ja seria el mínim, a la vista de com estan les coses 800 enquestats és un fart de riure.

Per tant, KEEP CALM. L'enquesta serveix de ben poc, ja era obsoleta quan encara s'estava fent el treball de camp, no recull totes les opcions possibles, i per tant l'enquestat està més marejat que cap altra cosa a l'hora de respondre. Vol dir això que no en podem aprofitar res ?. Tampoc és això. Hi ha algunes cosetes que són interessants de plantejar com a reflexió, si acceptem pop com a animal de companyia. El primer de tot que cal remarcar és que estem davant un escenari d'una VOLATILITAT EXTREMA. Mai havíem vist res igual. I a aquesta volatilitat hi hem d'afegir un segon element transcendent per a qualsevol anàlisi: LA INCERTESA. No hi ha res cert, en aquests moments, i es pregunta als enquestats sobre coses que són una autèntica quimera.

Fem un repàs de quimeres:

─ Es pregunta sobre una cosa que li diuen «la llista del President». Però el dissabte 20 de juny el mateix President plantejava una altra proposta, traspassant el lideratge a la societat civil i posant-s'hi a disposició, i emfatitzava que en cap cas vol fer res que s'assembli al que s'està parlant d'aquesta «llista del President».

─ Imaginem que finalment el President encapçala una plataforma, una candidatura, dotada d'un profund sentit de transversalitat política, i amb la participació de moltes personalitats que ara mateix ostenten, d'alguna manera, un cert co-lideratge social, ja sigui en el camp acadèmic, en el cultural, l'esportiu, l'associatiu, etc. Quina informació té l'enquestat per opinar sobre una cosa, la llista del President, que no es planteja en aquests termes, i de la que es desconeix totalment qui en pot formar part, qui pot ser-ne co-líder ? Cap sentit, no hi ha una informació mínimament certa que permeti valorar-la. No es pot valorar el que no existeix.

─ Pregunten també per una hipotètica llista que repetís l'experiència de Barcelona en Comú a nivell de tot Catalunya. No se sap si això passarà. No se sap qui en podria formar part, i encara se sap menys qui la podria liderar. Així doncs, què s'està responent, quan es pregunta això? Jo no ho sé.

─ Imaginem, també, que els enquestadors volen transportar l'enquestat a un escenari mental amb una Colau liderant aquesta opció. Tots sabeu l'opinió que tinc de la Colau: és una farsant de la pitjor espècie, una autèntica aprofitada, una vividora, algú sense ofici ni benefici de la que el millor que podem dir és que és extraordinàriament espavilada per viure a costa de les subvencions públiques “sin dar palo al agua”. Dit això, és evident també que la seva farsa l'ha sabut projectar mediàticament d'una manera extraordinària, amb la complicitat d'uns mitjans de comunicació d'un baix nivell i criteri que formen part de lo pitjor que té aquest país i el veí. Tot això l'ha convertida en una persona amb gran projecció i que ha edificat un lideratge de gran impacte social. Això és un fet. ¿Sabem si la farsa de la Colau la portarà a plegar de l'Ajuntament als dos mesos d'haver estat escollida alcaldessa per a presentar-se a la Generalitat? ¿Sabem si es quedarà a l'Ajuntament? ¿Sabem si hi serà la monja antivacunes? ¿Sabem si hi serà el fatxa del Fachín? ¿Sabem si hi seran els tontos útils d'ICV-EUA? NO SABEM RES. Però pregunten com si ho sabéssim tot. Un desastre.

─ Pregunten per Unió. ¿Saben els enquestats què va passar diumenge dia 21 al Consell Nacional d'Unió, quan els representants del NO a la consulta del 14-J van fer explícit que ells donarien suport al President Mas? No, no ho sabien els enquestats perquè encara no s'havia esdevingut. Han sentit els hipotètics i sempre gairebé impossible de quantificar simpatitzants d'Unió a la presidenta del Parlament, a la Núria de Gispert, dir les coses que està dient, explicar, com està explicant, que Duran i els seus fa temps només conspiren contra el President i el procés? No, no ho sabien, els enquestats, però se'ls hi ha preguntat.

I així podríem seguir. L'únic que sabien els enquestats són les propostes momificades de PP, C's i PSC. El discurs de sempre i les cares de sempre. Res.

Perquè totes les incerteses, el que encara no sabem com s'acabarà plantejant, està en dos únics camps:

─ en l'independentista, el d'eleccions plebiscitàries i Sí a la independència, on hi són CDC, Hereus UDC 1931, ERC i CUP

─ en el nou bloc anti-independentista que s'està configurant, a imatge i semblança de l'experiència de Barcelona, al voltant de Podemos i tot l'univers de l'odi, antisistema i antitot que va des de la Colau fins a la Forcades.

Com deia abans, malgrat tot això que he explicat, hi ha algunes coses de l'enquesta en les que val la pena que ens hi fixem, que hi reflexionem, i que, com sempre dic, estiguem atents a futures enquestes per veure si les podem considerar tendència o no.

1. No hi ha «disputa» en el lideratge de l'independentisme. Dit avui això pot semblar una collonada, però no ho és. Fa un any les enquestes projectaven un «sorpasso» d'ERC a Mas. Les eleccions europees, a més, van col·locar ERC com la força més votada. I això, que hauria pogut ser viscut de manera constructiva i amb noves complicitats, va fer embogir ERC. I és el que explica el drama que estem vivint des d'aleshores. Com vaig explicar en el penúltim post, l'estratègia d'ERC passa de ser cooperativa a ser competitiva amb l'objectiu de ser ells qui liderin el procés. «Hi tenim dret!» clamava fa unes setmanes per twiter un dirigent d'ERC del nucli més blindat.

La cadena d'errors d'ERC des de llavors, motivada per la disputa del lideratge, és el que explica l'espiral destructiva en la que encara ara estem instal•lats. I és el que explica també que la proposta independentista no hagi pogut avançar. No per una qüestió de llistes, això és mentida! No hem avançat simplement perquè per explicar públicament les seves decisions ho van camuflar amb tot d'anàlisis falsos, incorrectes, delirants, sense cap fonament. I així és impossible sumar. Si no apuntes on toca, és impossible fer diana, és impossible sumar. Es va parlar «d'indecisos», i no n'hi ha. Es va parlar de Podemos, i llavors no era una amenaça, però aquesta estratègia delirant d'ERC ara sí que els ha convertit en amenaça. Es va parlar de sumar, però pel darrere només s'apunyalava ─i apunyala─, etc. Doncs no, Mas seguirà liderant el vot independentista, molt pel davant d'ERC i la CUP. Aquest tema sí que hauria de tancar-se. No perquè ERC «no hi tingui dret», a aquest lideratge, sinó perquè no està en condicions de fer cap «sorpasso» i perquè tot el que segueix intentant en aquesta disputa en la que només ells solets s'hi han ficat sí que és un factor de desgast del procés.

2. Les incerteses en el suport electoral que pot tenir el món de CDC, Hereus UDC, el President Mas, etc. són grans. Li dic incerteses, però podríem parlar que és evident que pateixen un desgast.

Aquest desgast té dues paral·leles que poden tenir lectures i evolució molt diferents:

─ per una banda el desgast de la repugnant campanya que des del mateix novembre del 2010 es va iniciar contra el President Mas i el seu Govern amb el tema de les «retallades». Aquí han confluït dues circumstàncies. Per una banda la immoral campanya que des d'ICV-EUA i el seu entorn es va iniciar, amb aquest mantra de les retallades. Ells, que havien estat responsables directes de la fallida de la Generalitat, que havien estat al Govern que es veu obligat a aplicar les primeres retallades, acaben convertint les seves mentides en un argument socialment assumit. Alguns fan d'aquesta demagògia repugnant el seu moment de glòria i l'exèrcit d'alliberats sindicals acaba fent la resta. Davant d'això ni el President Mas ni el seu Govern ni CiU mai no han estat prou contundents per defensar-se. I encara més, en el primer tram de legislatura 2011 encara es va cometre l'error d'explicar-ho com una conseqüència de la bona gestió. La combinació de tot plegat, ara ja no podem deixar d'assenyalar-ho, ha desgastat les expectatives electorals de CiU. I sembla molt difícil de reconduir-ho.

─ per una altra banda, en el període 2010-2015 Duran ha sotmès a un desgast implacable al President Mas i a la seva credibilitat. El 2012 esbudella la campanya de Mas i li fa perdre 12 escons, quan tot projectava majoria absoluta. I des de llavors, igual. La paradoxa ha estat que el Mas i la Convergència més independentistes de la història perdien vots cap a ERC de manera incessant conseqüència del desgast de Duran. Això, a diferència de l'anterior punt, ha cessat. No només ja no és una amenaça o un factor de desgast, sinó que la manera tan contundent com s'ha resolt trencar amb Duran ha fet guanyar credibilitat a Mas entre molt votant independentista de posicions centrals. No només s'atura la sagnia de vots cap a ERC, sinó que es comencen a recuperar.

3. El naufragi colossal de l'estratègia d'ERC. A hores d'ara ja podem visualitzar el que ha estat un dels naufragis més descomunals d'una estratègia política, la de l'ERC que va de l'estiu 2014 a ara. Tornem un moment al punt d’origen. En aquell estiu del 2014 Esquerra Republicana hi arriba com a segona força del Parlament, com a guanyadora de les eleccions europees i amb una projecció de «sorpasso» en relació a Mas i CiU. El resum de l'estratègia que porta ERC a aquesta posició és un de molt clar que no es cansa de repetir Junqueras: «Serem l'aliat més fidel que pugui tenir el President Mas». I un paper rigorós d'acompanyar el Govern, garantir la governabilitat, posar-hi accent social i visualitzant-se com els garants que es caminava cap a la independència.

L'hostilitat declarada a partir de l'estiu 2014 contra Mas frena radicalment el que fins llavors era el seu principal jaciment de vot. I el trencament de Mas amb Duran ja ha començat a provocar el retorn de vot cap a Mas. Tinguem presents dues coses. ERC era el destí majoritari del vot que perdia CiU. I el gruix de la indecisió dels votants de CiU també se situava entre CiU i ERC. L'estratègia contra Mas d'ERC talla radicalment amb aquesta tendència. Primer gran fracàs.

El paperot fet per ERC el 9N va desconcertar moltíssima gent, que tenia, a més, l'exemplar compromís i sentit d'estat que va oferir als ulls de tothom la CUP que liderava David Fernández. Aquesta combinació ha estat letal per a ERC, ja que ha provocat, per primera vegada, una significativa fuga de vot d'ERC cap a la CUP. Segon gran fracàs.

El tercer gran fracàs de l'estratègia d'ERC és potser el més dolorós en termes de procés. Els dos anteriors fins i tot els podríem donar per bons si aquest hagués sortit bé. Però era impossible que sortís bé perquè el van plantejar des de pressupòsits sense cap connexió amb la realitat, absolutament falsos, equivocats. En un moment donat ERC s'emparanoia amb Podemos com a amenaça i comença a intentar acostar-se al seu discurs (recordeu tot aquest mantra insuportable de la Catalunya neta, que semblaven comercials d'una empresa d'escombreries) i el que és pitjor, comencen a bavejar amb tot el que fa Podemos. Ells ho vesteixen com un intent d'acostar aquest món Podemos a l'independentisme, però això és no haver entès res i no haver analitzat absolutament res. Terrible. El resultat està prou a la vista. ERC ha captat ZERO vots provinents d'aquest món, però en canvi l'ha enfortit, els ha situat com a referència i ha esdevingut col·laborador necessari per desdibuixar l'opció transformadora de la independència. Un autèntic drama. Terrible.

Lligat a aquest tercer gran fracàs, el quart. A tot el que és l'àrea metropolitana i àrees urbanes ERC ha pillat també ZERO vots provinents de la desfeta del PSC. Zero. Des de les europees que porten enganyant-se -o intentant enganyar- amb aquest tema. Però llavors ja els hi vam dir, i la realitat és molt tossuda: zero! I tampoc no és una bona notícia, que consti.

I el cinquè gran fracàs potser és el més important ─en termes de transcendència─ i el que ho relliga tot: la seva delirant oposició a una llista central de país per la independència. Els quatre fracassos relacionats abans que aquest cinquè, van formar part de l'argumentari per rebutjar-la. I les conseqüències d'aquest esgarrifós error estratègic ara també estan a la vista de tots.

A aquests cinc fracassos encara podem afegir-hi una altra qüestió: el desastre que han provocat en el món independentista, fins llavors unit i cohesionat. Menteixen els que diuen que les propostes que ha fet el President Mas han generat divisió. La divisió l'ha generada l'oposició caïnita i sense cap argument vàlid que ha fet ERC. Menteixen els que diuen que la proposta de Mas de dissabte passat a Molins de Rei pot fracturar la societat civil. El que ha fet ERC en relació a aquesta societat civil els últims mesos algun dia ho explicarem, perquè en tenim totes les dades i fets. I ha estat demencial. Mas sempre ha tractat amb molt de respecte la societat civil i ha estat del tot receptiu al que li han proposat, mentre que ERC, pel darrere, no ha parat d'intoxicar, de moure peons, d'intentar portar l'aigua al seu molí i de tensionar fins a extrems inadmissibles aquesta societat civil.

Us recomano llegiu el blog de Jaume Marfany, que ha estat fins fa ben poc un dels màxims dirigents de l'Assemblea. Explica i documenta tots els posicionaments que ha fet l'ANC en aquest període, i es pot veure ben clar que la proposta de Mas hi tenia una cabuda absoluta, total, era plenament respectuosa amb l'aprovat per l'ANC. ERC hauria de reflexionar sobre aquest colossal naufragi de la seva estratègia, i del mal que ha fet. Mai és tard per rectificar, i necessitem que ho facin. Molt.

4. L'aposta per aturar l'independentisme té noms i cognoms: Podemos i tot el seu entorn, des de la Colau fins la Forcades, passant per ICV-EUA. Fa temps ho vaig dir. I el temps m'ha donat la raó. L'establishment ha detectat que l'aposta etnicista de C's només ha servit per tenir un unionisme cada cop més intransigent i desacomplexadament anticatalà, però no per créixer, ja que només ha provocat una redistribució del vot unionista que ja existia. L'emergència dels Podemos va obrir una nova alternativa, que permetia introduir un segon eix en el discurs polític de la societat catalana, on fins llavors havia estat clarament hegemònica la qüestió nacional. Només això explica la promoció mediàtica que han tingut, tan insòlita com indecent en termes d'equitat política i de propostes. No sabem encara com es concretarà en termes de proposta electoral tot aquest món. Però sí sabem una cosa: el «fem fora Mas» és l'eslògan i eix vertebrador mediàticament i socialment de la proposta dels «sí se puede».

La combinació de tot el que he explicat fins a aquest punt ha estat tan letal que aquest «fem fora Mas» podria tenir en aquests moments carta de naturalesa equiparable a la proposta independentista. Per ara deixem-ho en una amenaça versemblant. Caldrà noves enquestes, sobretot a mesura que es vagin concretant les diferents propostes, per analitzar la nova situació creada. Fins noves dades només tenim l'experiència de Barcelona. Ada Colau i el seu poti-poti d'odi i mentides han esdevingut alcaldessa i govern municipal amb un percentatge de vot ínfim. Però suficient, davant la fragmentació dels altres, per assolir el triomf. I el vot favorable d'ERC, malgrat havien rebutjat tot el que els hi van proposar, és una amenaça esgarrifosa sobre el procés, que ens retreu als pitjors anys del tripartit i a una ERC fent de mamporrera llavors d'un Zapatero, ara d'una Colau i d'un Pablo Iglesias. Un nou drama a la vista. La manera com baveja ERC davant la Colau i els Podemos fa més perillosa encara aquesta última carta antiindependentista que està jugant l'establishment, la del antes roja que rota.

5. Duran, les especulacions amb la seva autoliquidació i un futur d'honor als Hereus UDC 1931. Mai hem tingut dades fiables del que podia aportar la Unió de Duran a CiU. Potser en un moment donat van aportar-hi alguna cosa, però feia molt de temps, com a mínim des del 2012, que només restava, i molt. Fracturada Unió, trencada la coalició i fora els consellers duranistes, la Unió de Duran ha perdut tot el que fins ara els havia fet «importants»: la seva capacitat de desgastar Mas i el procés. Avui Núria de Gispert ho ha explicat claríssimament.

Duran ja no és útil. I al meu entendre els seus propis protectors el liquidaran. Duran i la seva Unió no s'emporten vot de Mas. Per a res. Perquè només desgasten al ja de per si prou desgastat PP. Per tant ara es faran els valents una temporada, i l'únic que han de triar és com -políticament- moriran, si al camp de batalla, és a dir presentant-se i fent el ridícul o ja abans liquidaran l'assumpte, un cop visualitzat que només hi hauran sortides individuals per als dirigents fidels a Duran.

En canvi, tot el que han fet els Hereus UDC 1931 els ha revestit d'una legitimitat i d'un discurs que fins ara mancava en l'espai independentista. Que hi hagi socialcristians de pedigrí com Rigol i Núria de Gispert predicant la independència des dels seus valors polítics pot ser molt i molt important perquè un cert vot d'ordre també basculi cap a la independència.

6. Quan una idea és bona, cal defensar-la i lluitar per ella.

Sí, amics, per acabar, em sembla més que obvi després de tot l'explicat que la idea que tenia la societat civil, el CATN, i que per dues vegades ha defensat, amb diferents formulacions, el President Mas, era la bona.

Sí, amics, una gran llista central de país. Una llista per sobre de partits, amb la societat civil, amb els colideratges de diferents mons implicats en unes eleccions excepcionals.

Sí, amics, això és el que a hores d'ara ja es pot visualitzar clarament era la gran opció que teníem i el drama que haurem d'arrossegar la resta de les nostres vides, no haver-ho fet possible i posar així en risc, d'una manera tan clara, la independència.

Hem de seguir lluitant. No n'hi ha una altra. Però hem perdut les millors cartes i opcions. Fem el que fem, seran segones o terceres opcions. Potser també guanyem, però la història ens jutjarà per haver fet tot el possible per perdre.

Francesc Abad

Analista Polític

Article publicat al Blog de l’autor el divendres 26 de juny del 2015

Aclarir i arriscar més

La conferència que va pronunciar dissabte passat el President Artur Mas, va ser d’aquelles que s’han d’escoltar atentament. El President va anunciar que no faria una “llista del President" com tant s’havia especulat en els darrers dies. Va dir que el millor seria fer una “llista AMB el President” i per tant va cedir tot el protagonisme i la responsabilitat a la societat civil, demanant a les principals entitats que facin elles una llista unitària i transversal i que ell s’oferia a ser en aquesta llista com un més si ho creien oportú. Ara veurem i escoltarem moltes coses. Uns opinaran a favor i d’altres en contra de la proposta del President i podem arribar a entendre que no és una decisió fàcil, però tothom ja ha començat a pensar-hi. Aconseguir que aquesta proposta tiri endavant assoliria possiblement tres objectius: construir la independència de baix a dalt, tenir una llista que tots ens podríem sentir com a nostra i finalment donar-li a les eleccions del 27S el màxim caràcter plebiscitari. El periodista Francesc Marc Alvaro fa una reflexió molt aclaridora de la proposta del President, en un article titulat “Aclarir i arriscar més” que podeu llegir en el nostre Blog.

Aclarir i arriscar més

Per comprendre la darrera proposta d’Artur Mas cal tenir present tres coses sobre aquest polític. Primera: l’han donat per mort moltes vegades des dels temps en què Pujol el va designar successor al capdavant de CDC i el tripartit el va enviar a l’oposició. Segona: l’han menyspreat amb ostentació molts dels seus adversaris, des de Maragall a Rajoy, passant per Montilla, Zapatero, Junqueras i Duran, d’una manera tan estúpida i temerària que no s’han adonat que el convergent és un jugador més perillós del que s’havien imaginat. Tercera: està fent tot de coses imprevistes que no quadren amb la seva imatge de bon noi d’ordre, com plantar cara als poders de l’Estat, enfrontar-se a les elits econòmiques que volien dictar-li el guió, desmarcar-se del seu pare polític i enterrar el pujolisme, assumir la ruptura de CiU per remarcar el seu projecte o demanar als càrrecs convergents que sacrifiquin les seves ambicions per fer una llista no partidista. Totes aquestes característiques han descol·locat molta gent i també li han donat un prestigi que arriba a ciutadans molt allunyats de l’espai de CiU.

Mas s’ha construït sota la sospita permanent. Sospitós de ser només el masover de Pujol, el que guardava la tanda a Oriol Pujol. Sospitós d’enganyar el poble de Catalunya –com van dir alguns– quan va pactar l’Estatut amb Zapatero. I, finalment, sospitós de ser el traïdor suprem a la causa sobiranista –com encara difonen amb reiteració i mala fe alguns entorns– que acabarà rendint-se davant de Madrid, com correspondria a un convers de darrera hora a la independència, un trampós que ha agafat l’estelada per amagar les retallades i les corrupcions. En aquestes difamacions construïdes a consciència –pareu atenció– coincideixen veus molt diverses i antagòniques.

Ara, a tres mesos de les eleccions del 27-S, les coses es van aclarint. S’acaben les sospites prefabricades, tothom apareix com allò que és. I Mas vol aclarir les coses encara més, xutant la pilota a aquells que s’han investit del paper de guardians del procés, no sempre neutrals: ANC, Òmnium i AMI. El darrer moviment presidencial vol consolidar el caràcter plebiscitari dels comicis i subratllar el pes de la societat civil, alhora que busca deixar en segon terme l’eix esquerra-dreta, que ERC amplifica. És molt difícil que l’ANC i OC acceptin la proposta de Mas perquè a les juntes d’aquestes entitats i a les seves bases hi conviuen sensibilitats confrontades. Diria que Mas –que coneix quines misèries ens frenen– no espera un “sí” com a resposta. Aleshores, ¿per què ha perdut un temps tan preciós? Per deixar –com dèiem– les coses ben clares abans de la batalla.

Mas, el convers que tanta nosa fa a alguns, l’home contra qui l’Estat ha posat una querella i podria inhabilitar aviat, demana que tothom arrisqui més, com ho fa ell. I qui vulgui peix que es mulli el cul.

Francesc Marc Alvaro

Periodista i escriptor

Article publicat a LA VANGUARDIA el dilluns 22 de juny del 2015

La monja desmonjada

Avui l’Oriol Junqueras ha dit que ERC deixarà de banda les sigles i es presentarà el 27-S amb una llista anomenada “Aliança per la República Catalana”, oh casualitat ! un dia abans que Artur Mas doni el tret de sortida a la precampanya per al 27-S, i presenti la seva Llista del President. El líder d'ERC ha dit que aquesta “aliança” que reclama ha de ser "un vertebrador de grans consensos entre totes les forces de canvi del país". Potser voldrà afegir a la llista la ex-monja Forcades i també la Fada Colau i potser tal vegada el Fachín de Podemos que l’ha fet alcalde a Sant Vicenç... Per cert si parlem de la Forcades, val la pena recuperar l’article que la Pilar Rahola va publicar fa uns dies, quan la monja va deixar convent i es va convertir en “seglar” i que podeu llegir en el nostre Blog.

La monja desmonjada

Coneixia la figura laboral del fix discontinu, però mai no imaginava que fos aplicable a la qüestió divina. Això de dedicar la vida a Déu una estona i una altra estona dedicar-la a la porprada del poder deu tenir la seva gràcia. Al cap i a la fi, si en el fet religiós hi ha il·luminació, en el polític hi ha molt d'il·luminat. I sens dubte d'il·luminada ho està, la monja exmonja Teresa Forcades, dona hiperactiva a qui tant agrada fer campanyes contra les vacunes com iniciar actes de fe contra Artur Mas. És tal la seva missió terrenal que ha decidit salvar el poble de si ­mateix i, com un messies bíblic, ha ­assenyalat el camí a seguir pel Sinaí català. De moment el poble la segueix poc, però els que estan tocats de la veritat suprema no necessiten que la realitat els doni la raó. En tenen prou amb la fe.

I així, tocada per aquesta nova fe -que deu ser una fe enorme en si mateixa-, Forcades no està per beneite­ries i mentre aixeca la bandera contra la vacunació -i contra la raó mèdica- també es permet excomunicar polítics i líders de la religió ciutadana. És el que té la il·luminació, que permet a l'il·luminat convertir-se en martell d'heretges. Ha dit, per exemple, respecte al procés català que "la independència ha de fer-se sense Convergència", i s'ha quedat tan fresca. És a dir, la senyora que va aconseguir reunir un grupet de 575 persones per al seu esplendorós "procés constituent" es permet menystenir centenars de milers de votants, milers de militants i ídem amb milers de regidors i alcaldes, a més de ser el partit que governa el ­país. Extraordinari! La veritat és que aquesta senyora es deu estimar molt perquè, si no fos el cas, es moriria de sentit del ridícul.

Fent-li costat, l'ínclit Arcadi Oliveres no s'ha quedat curt assegurant que l'important no és la independència, ni la sobirania, ni la resta de ximpleries nacionals, sinó la qüestió social. Bé, aleshores, com li ha recordat Antoni Bassas, què farà quan no pugui firmar un decret contra la pobresa energètica perquè no tenim sobirania? I així sumant, com a patètic gerundi. Encara que tampoc aquí no hi ha sorpresa, perquè algunes de les idees que defensen com a revolucionàries són tan retrògrades que espanten. És el que té el populisme, que sol patir la síndrome del cranc. Perquè permeteu que digui una cosa tan poc populista: sense les classes mitjanes, sense els empresaris, sense els autònoms, sense la gent que fa moure l'economia, quin punyetes de país plantegen? I per a aquest espectre ciutadà, les monges Forcades i els Arcadis tenen poc discurs i molt menyspreu. És el mateix menyspreu que dirigeixen cap als milers de ciutadans que voten CDC, als quals decideixen expulsar del paradís. I per descomptat, expulsar Mas, convertit en esca de tots els mals. En fi, res de nou sota la capa del cel perquè sempre ha estat propi dels il·luminats practicar el sectarisme.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimecres 17 de juny del 2015

La llista del President

Els darrers dies tothom dóna per fer que el president ja està fent la llista de les eleccions del 27-S. Li han arribat a dir també la llista post-Convergència. Serà la llista del president, al cap i a la fi. Dels resultats a les municipals a Barcelona n’hem d’extreure una lliçó important: Ada Colau ha guanyat amb una candidatura (Barcelona en Comú) que no deixa de ser un garbuix de persones i de sigles. Ells sí que han fet una llista unitària. I han guanyat. Ara diuen que ho volen intentar a les plebiscitàries del 27S. Per això es vital que CDC faci el tomb i es refundi amb o sense Unió. De manera paral·lela, el president Mas ha de bastir en els propers mesos la llista unitària i transversal que aplegui gent del seu partit, però, de manera molt especial, persones destacades de la societat catalana. Una candidatura possiblement sense sigles partidistes i que sigui una alternativa a la llista unitària que ell defensa. La llista del president ha d’aspirar a guanyar clarament les eleccions del 27S. Qui vulgui plantejar les properes eleccions en clau partidista és lliure de fer-ho i hi té tota la legitimitat. Però el president té l’obligació d’oferir una sortida sòlida i forta als qui el 27S no volen premiar el vol gallinaci. Artur Mas, que ha arriscat tant i que fins ara mai no ens ha fallat, l’hi deu aquest darrer servei als qui no són de cap partit. Arran de la possibilitat de que Artur Mas presenti aquesta llista, el periodista Eduard Voltas ha escrit l’article “Si jo fos rival de Mas”, i que podeu llegir en el nostre Blog.

Si jo fos rival de Mas

No direm que a Artur Mas li és indiferent el resultat de la consulta interna d'Unió del 14 de juny perquè no és veritat, però sí que direm que el resultat d'aquell dia, sigui quin sigui, no li farà canviar els plans. El seu entorn més immediat dóna per fet que després de la consulta d'Unió Mas formalitzarà la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, al capdavant d'una llista amb dues novetats molt rellevants. La primera és que no serà una llista de partit sinó personal (ell segurament en dirà 'de país'), sense sigles, amb molt pocs (i joves) polítics convergents i un protagonisme molt principal dels independents, que s'espera que siguin de pes. La segona novetat és que el programa serà explícitament independentista, sense ambigüitats.

Mas farà l'anunci de la seva 'llista del President' i convidarà tothom qui vulgui a sumar-s'hi, que és la manera que té de treure's de sobre Duran. Els independentistes d'Unió, guanyin o perdin el dia 14, respondran positivament a la crida i es posaran darrere del President. I Duran, guanyi o perdi el dia 14, no tindrà més remei que dir no a Mas, perquè ell ni pot ni vol avalar un programa independentista.

Amb la 'llista del President', Artur Mas fa un moviment dràstic que busca aconseguir almenys tres efectes. Primer, desvincular la seva marca personal de la marca CiU, molt cremada pel desgast de les retallades i els afers de la família Pujol. Qui el voti l'estarà votant a ell i a una llista de noms compromesos a fer la independència en un període de temps determinat, no estarà votant CiU. Segon, empatar amb Junqueras en credibilitat sobiranista: sense el llast de Duran, acompanyat de personalitats inequívocament independentistes, amb un programa sense ambigüitats i amb un querella de la fiscalia penjant-li de l'americana com una medalla. I tercer, reforçar el caràcter plebiscitari dels comicis.

Espolsant-se la corrupció i empatant amb Junqueras en credibilitat independentista, Mas intentarà portar el debat al terreny on és més fort: la seguretat. Els assessor del President creuen que el seu perfil ofereix més garanties que cap altre de fer una transició ordenada i endreçada i aconseguir el reconeixement internacional del nou estat.

Aquests són, segons sembla, els plans del President de la Generalitat. Les pròximes setmanes comprovarem fins a quin punt es compleix aquesta pauta. Però en qualsevol cas, si jo fos els seus rivals electorals (independentistes o no) treballaria amb la hipòtesi que les coses aniran per aquí. A Mas li ha costat molt arribat viu fins aquí i no crec que tingui la més mínima intenció de desinflar-se precisament ara i morir políticament el dia 27 de setembre.

Eduard Voltas

Periodista i professor a la Blanquerna.

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 6 de juny de 2015

Déu o mort

Avui toca... parlar de futbol i de la meravellosa jornada viscuda ahir al Camp Nou. D’una banda el triomf del Barça a la final de la Copa del Felip, d’altra el estratosfèric primer gol del Deu Messi i finalment la xiulada a l'himne i al rei d'Espanya que ha sigut monumental, escandalosament eixordadora, sorollosa i ensordidora i que fins a 165 països van poder veure i escoltar en directe. La xiulada era inevitable, malgrat la instrumentalització política que se n’ha fet des de les espanyes pretorianes, aquelles que, muntades en l’artilleria del poder, no entenen la dissidència, que no accepten que hi hagi ciutadans que no passin per l’adreçador i que tinguin opinió pròpia. Que no entenen que el problema no és la xiulada en si, sinó tot allò que representa: les ganes de sumar i de fer-se sentir, en un sol crit. Dit això concentrem-nos en el prodigiós gol de Messi i llegim l’esplèndid i poètic article que, arran d’aquesta meravella de gol, un periodista gallec en Manuel Jabois ha escrit avui en el diari EL PAÍS i que podeu trobar en el nostre Blog.

Déu o mort

Barrat a la banda per tres defenses de l'Athletic com King Kong, a punt de ser passejat dins d’una gàbia per sorpresa de la civilització, Lionel Messi es va veure al minut 19 com un d'aquests herois cansats que troben a faltar el soroll de les cases de Lavalleja al barri de “La Bajada” de Rosario, els encàrrecs amb una pilota feta de mitjons per entretenir-se pel camí i aquelles “pachanguitas” en què li trencaven les cames nois de 18 anys perquè ell, que en tenia 9, els posava a ballar a tots al voltant d'un pal. La banda és el baixador criminal en què es donen els millors regats i les puntades més salvatges, d'on només se'n surt Déu o mort. En aquesta banda del Camp Nou un dia Roberto Carlos, només començar el partit, va aixecar tres metres a Luis Figo, que quan va aterrar al camp ja era del Madrid per les restes.

Prop d'aquest lloc va rebre dissabte Messi la pilota, però més enrere, en una zona avorrida del camp. A Messi se li va posar al davant Balenziaga sense saber Balenziaga que ell, per davant de deu homes, era l'única resta de la muralla que li quedava per descompondre al 10. El va picotejar com el “pájaro loco” i en arrencar, va preferir ficar-se al carreró dels fanals trencats abans que a camp obert. L'opció fàcil era buscar associacions, poder regatejar a esquerra o dreta, començar a fer avançar l'equip. L'altra, veure's envoltat de defenses sense aquest mal reixat de les pel·lícules, amb la pudor a gol filtrant-se per l'estadi, era el torn d'ofici. Només cal veure la cara de pànic amb que els tres defensors arraconen Messi en una cantonada de la banda a 60 metres de la porteria per saber que un segon abans, quan va deixar enrere a Balenziaga, Messi ja havia deixat enrere al porter.

La velocitat en el futbol és una virtut elegant que Zidane amansia. Era tan ràpid pensant que no hi havia temps de saber el que ja estava fent, lentament, amb la pilota. Messi menysprea el temps que perdia Zidane amb el cap i el posa al servei de les cames. No hi ha res aristocràtic en el seu futbol: és el Julien Sorel que arriba a la classe alta i la posa cap per avall perquè inventa unes lleis noves. Messi pensa les jugades en algun moment de la seva vida i en el camp les executa com qui recorda un somni. El que va fer a la final en superar al seu marcador va ser encadenar-se i llançar-se al pou d'aigua com Houdini no perquè li resultés més difícil, sinó perquè ho va fer tantes vegades que la màgia que el món veu, Messi ja no és capaç de apreciar-la. Comença a haver-hi una mica de nostàlgia en aquestes jugades seves. És com si en cadascuna acabés de vomitar a Maradona i comencés a aparèixer ell.

Amb aquests tres homes va fer un cabdell de llana i se'n va anar colpejant una pilota amb l'esquerra i una altra amb la dreta. Va deixar caure el cos a la banda per emportar-se amb ell al primer, posant la gravetat de part seva, i va deixar a l'altra banda una cama penjant. Rebutjat el rival, li va ensenyar la pilota al segon, que va saber un segon abans que Messi el que li anava a fer. Descompost, va obrir les cames i es va encomanar als déus perquè a Messi l'aturés un infart. L'argentí es va filtrar invisible i va anar cap a la porteria mentre tot el món, inclòs el defensa, sabia el que anava a passar. Com que Messi no en tenia ni idea, el va enganyar. El nen va tornar a oblidar canviar la moneda de mà. Fins el porter, que va pensar que Messi era massa gran per optar pel pal fàcil, va deixar uns pocs centímetres en deferència al seu geni. No va haver-hi tal cosa. El jugador més previsible del món va fer el que s'esperava. Va trigar tretze segons en trencar la xarxa des que va rebre la pilota. Va improvisar una altra vegada plànols vells. I va tornar una altra vegada a fer-los únics.

Manuel Jabois

Periodista i escriptor gallec

Article publicat al diari EL PAÍS el diumenge 31 de maig del 2015

(Traduït del castellà pel secretariat de l’UCS)

El 27-S, Mas i la batalla decisiva

ALERTA CATALANS !!! Els unionistes ja han trobat la fórmula màgica per frenar la independència de Catalunya: "Podemos" que amb l'excusa de "lo social" i de semblar diferent del PSOE intentarà (i potser ho aconseguirà) disminuir el nombre de vots dels independentistes per així desvirtuar la votació i afeblir el moviment. La secretària general de Podemos a Catalunya, Gemma Ubasart, ha proposat que la seva formació repeteixi la fórmula de Barcelona a les eleccions plebiscitàries del 27-S amb ICV. A més, Ubasart ha carregat contra el full de ruta que han signat CiU, ERC i les entitats sobiranistes, i ha descartat que Podemos s'hi afegeixi. També la líder d'ICV, Dolors Camats ha reblat que "El resultat a Barcelona és un avís per a navegants. Si Mas convoca les eleccions el 27-S estem a punt per fer-lo fora". Per altra banda la monja benedictina Teresa Forcades vol ser l’Ada Colau de Catalunya i ser la candidata a les eleccions del proper 27-S amb una coalició formada per Barcelona en Comú (que inclou Podemos, ICV-EUiA), la CUP i tal vegada ERC. Aquest nou poti-poti es podria dir ‘Capgirem Catalunya en Comú’. Per tant és veu a venir que el lema de les plebiscitàries serà sens dubte: “Tots contra Mas”. El periodista Marçal Sintes afirma que el 27-S Catalunya lliurarà la batalla decisiva. Això ho escriu en un article que podeu llegir en el nostre Blog.

El 27-S, Mas i la batalla decisiva

El sobiranisme es troba en estat de xoc. Un estat que limita al nord amb la ràbia i al sud amb una obscura tristesa. No obstant, les dades, les dades objectives –perdonin la redundància- no ho justifiquen en absolut. La suma de CiU, ERC i CUP puja en tot: vots, percentatge, regidors, a les diputacions, als consells comarcals...

L’estat de xoc ve dels 17.000 vots que han situat Ada Colau per sobre de Xavier Trias. Aquesta és una ensopegada greu per al moviment a favor de la llibertat de Catalunya. No ens podem enganyar. S’acosten per Barcelona quatre anys de desgavell –fins al punt que, segons com, poden acabar convertint els ditiràmbics tripartits en models excel·lència- i d’una demagògia enverinada per l’odi. Emetrà moneda de joguina Colau? Expulsarà el Mobile World Congress? Prendrà els pisos buits als seus propietaris? Convertirà el port en el destí daurat de les pasteres i vaixells ruïnosos que les màfies carreguen d’immigrants? Foragitarà els emprenedors, els inversors i els empresaris? Serà Barcelona en la capital chavista del Mediterrani?

L’independentisme més naïf i, permetin-m’ho, curtet, refia atraure Colau i el seu estrany conglomerat a la causa de Catalunya. Pur pensament màgic i, molt pitjor, una estratègia absolutament suïcida per al país.

El primer que ha dit Barcelona en Comú és que descavalcar Trias –bon alcalde en temps molt difícils- només és el primer pas. L’objectiu realment important, sentencien, és “fer fora Mas”. És exactament el mateix objectiu que tenen la ultradreta, el PP i els poders fàctics –financers, empresarials, funcionarials, mediàtics- madrilenys (ajudats per la ‘casta’ econòmica catalana). Tots saben, sense excepció, que mort Mas, mort el procés. També ho haurien de saber tots els que es diuen sobiranistes o independentistes.

S’acosta, per tant, irremeiablement, la gran batalla. El 27-S. Aquell dia, i malgrat els que interessadament difonen el contrari, hi haurà eleccions, i ens la jugarem. Si Mas treu uns bons resultats, el procés continua. Si Mas rep una patacada a les urnes, el president se’n va a casa –amb tota la raó del món- i d’aquí a deu anys, això si volem ser optimistes, potser en tornarem a parlar.

Per descomptat, per salvar el procés caldrà unitat, molta. Entre partits i en moviment civil. I molta generositat. I posar Catalunya per davant dels partits i de biografies. Si no, el desastre està assegurat.

I s’haurà de repensar l’estratègia per tal de deixar d’equivocar-nos tant i tan seguit. I tornar plegats a examinar, per exemple –i per molt que dolgui a la cúpula d’ERC–, la qüestió de la candidatura únitària. Perquè està clar que –i per no abandonar el cas de Barcelona– si CiU i ERC haguessin anat junts, avui la ciutat estaria liderant amb força renovada el procés cap a la independència, i no presonera de la franquícia local de Podemos.

Marçal Sintes

Director a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 26 de maig del 2015

Què més cal, Ramon?

Unió Democràtica, soci des de fa anys de Convergència Democràtica, ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara. El periodista Jofre Llompart pregunta al líder d’UDC i conseller d’Interior en Ramòn Espadaler: “Què més cal, Ramon?” en un article que podeu llegir en el nostre Blog i on qüestiona el paper del conseller desprès dels insults i els atacs que el ministre espanyol Fernández Diaz li ha llençat darrerament.

Què més cal, Ramon?

El penós, greu i perillós capítol de sabotatge a una impecable operació dels Mossos contra el gihadisme és, per si sol, un motiu com per plantejar-se si paga la pena estar en un estat que prefereix terroristes lliures a terroristes detinguts per la policia de la Generalitat.

Lluny d’admetre cap tipus d’error, el ministre Fernández Díaz ha optat per posar els Mossos a la picota i els ha acusat de no estar legitimats per combatre el terrorisme perquè als seus governants els manca sentit d’estat (d’estat espanyol se sobreentén...). És molt greu. Hom s’imagina què passaria a la inversa? Què hauria succeït si un mosso d’Esquadra xiva a un gihadista que el Cuerpo Nacional de Policía l’està a punt de detenir? I que tot això ho presencia un policia espanyol infiltrat a la cèl·lula? Spoiler: portades a dojo a Madrid, denúncies davant dels jutjats però posaria la mà al foc que el Departament d’Interior hauria obert una investigació interna.

El cas és que l’atac de Fernández Díaz afecta directament el màxim responsable dels Mossos, el conseller Ramon Espadaler. I ara el seu homòleg al govern espanyol l’ha ferit en allò més profund de qui té la policia al seu càrrec: qüestionar que no estan preparats per garantir la seguretat a la ciutadania. No hi pot haver deslleialtat política més gran, només comprensible si el que es vol és anar sembrant el terreny per intervenir la Generalitat i treure competències en policia. Bé, i en escoles: Wert. O reimplantar els toros malgrat que Catalunya ho té votat en contra.

Ramon Espadaler és d’Unió. Vaja, n’és el secretari general. I, coneixent-los, no hi pot haver insult més feridor a una persona d’Unió que dir-los que no tenen sentit d’Estat, és a dir, la responsabilitat suprema que ha de tenir tot polític. Ni espanyolistes camuflats, ni venuts ni lobby: el que més molesta a un dirigent d’Unió és dir-li que és un irresponsable. I, conscient d’això, Fernández Díaz ha disparat contra la línia de flotació fonamental dels democristians: el deure i l’ordre. Tant és així que Pere Martí explica al seu llibre “Escac a l’estat” que Ramon Espadaler va demanar a Joana Ortega (d’Unió també) que li donés el llistat de voluntaris del 9N perquè així ho havia requerit la fiscalia. No sé si hi ha exemple millor per il·lustrar el sentit d’Estat que pot tenir un polític.

Fins ara Unió, almenys la seva direcció amb Duran i Lleida al capdavant, aposta per l’entesa amb l’Estat. Res a dir, és molt legítim. Ara bé, que consti que és molt més lleial Unió amb l’Estat que l’Estat amb Unió. La pregunta ja no és per què sinó fins quan? Quantes setmanes més com aquesta han de passar perquè Unió es convenci que l’únic dels dos bàndols que es manté fidel a l’esperit de concòrdia són els democristians? Ni tercera via ni diàleg: l’Estat ja ha pres la decisió d’arrasar amb tot quant poder ha tingut Catalunya, ja que això s’ha vist com el motor de l’independentisme: els hem ‘donat’ Mossos, escoles i TV3 i ho han utilitzat per trencar Espanya; doncs fora Mossos (Fernández Díaz), escoles (Wert) i TV3 (multiplex). I quan dic Estat vull dir exactament això. El PP és la punta de llança d’aquesta recentralització, però ni l’Espanya federal del PSOE ni el somni revolucionari de Podemos contempla en cap cas més poder polític per a Catalunya, com a molt una versió tunejada del cafè per a tothom i avall. Saben que per cada competència nova que cedeixin a la Generalitat perdran vots a la Sòria de Pablo Iglesias o a l’Alcalá de Henares de Pedro Sánchez.

Per acabar de guanyar les eleccions el pròxim 24 de maig, el PP ha excitat el seu sector més dur i que no és precisament minoritari. És a dir mobilitzar-lo o no mobilitzar-lo pot fer tombar uns comicis en un sentit o un altre. Només aquesta setmana la immersió lingüística s’ha començat a esquerdar en una escola de Mataró i una altra de Sant Cugat. Wert li ha volgut donar cobertura ideològica comparant-ho cínicament amb el franquisme (amb el petit detall que ara els governs que apliquen polítiques lingüístiques es posen i treuen a les urnes). L’endemà, com que no en tenia prou, Wert va voler tornar a ‘salir a hombros’ i va engegar el procés per reintroduir els toros a Catalunya amb el simple truc d’aprovar una llei de rang superior a la catalana per així invalidar el que havia aprovat el Parlament. La suposada autonomia de Catalunya és merament logística, perquè a l’hora de la veritat no té poder polític ni per prohibir corrides ni per exigir que el català sigui mèrit pels jutges que jutgen a Catalunya, cosa que també ha vetat aquesta setmana el Congrés malgrat havia assolit majoria al Parlament. I per si això fos poc, la Junta Electoral Central ha ordenat als ajuntaments que treguin les estelades dels llocs públics a petició de Societat Civil Catalana. A que no saben quin cos policial haurà de retirar-les si els consistoris s’hi neguen? Bingo. Els Mossos d’Esquadra i per ordre de Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Què més cal, Ramon?

Unió ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara.

Però més significatiu, més soterrat i més abans, serà important estar atents al dia 2 de juny. Què passa aquell dia? Que el comitè de govern d’Unió decidirà la literalitat de la pregunta que adreçarà a la militància. La direcció democristiana ha imposat silenci absolut sobre aquesta qüestió i només Josep Antoni Duran i Lleida té la potestat de parlar abans de les eleccions. Així doncs, el debat sobre què es preguntarà el dia 14 es gestarà en tan sols una setmana: del 25 de maig al 2 de juny. Per no allargar més els dubtes sobre Unió, una bona part de la militància exigeix una pregunta clara i que de la votació en surti un mandat clar. Per entendre’ns, una cosa és preguntar: “Vol vostè que Unió Democràtica signi el full de ruta unitari del procés sobiranista català?” i una altra molt diferent plantejar: “Eh que no vol que Catalunya caigui en l’abisme de ser fora de la Unió Europea després d’una terrible Declaració Unilateral d’Independència i per això és millor que els governs català i espanyol acordin una consulta i si s’escau més endavant ja direm què s’ha de votar?”. Perdó per l’exageració però una pregunta trampa suposaria una sortida en fals al tràngol sobiranista pel que està passant Unió. Clar que, vist el que s’ha vist aquesta setmana, la cosa més directa seria: “Gent d’Unió, eh que ja n’hi ha prou?”

Jofre Llombart

Sots-director del Món a RAC-1

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 16 de maig del2015

‘Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI

Estelada al balcó de l'Ajuntament de Tàrrega

La Junta Electoral Central (JEC) ha ordenat la retirada d'estelades dels edificis i dels espais públics de Catalunya, almenys durant la campanya electoral, en ser incompatible amb l'obligació de neutralitat dels poders públics. L'òrgan que regula les eleccions ha donat d'aquesta manera la raó a la plataforma espanyolista ‘Societat Civil Catalana’, que a finals de març va demanar des del seu Facebook als ciutadans que enviessin foto i ubicació d'estelades per tal recórrer-ho. “Tot lligat i ben lligat” com va dir Franco abans de morir. Dilluns vaig llegir un article d’en Víctor Alexandre arran de la ‘Societat Civil Catalana' on titllava aquesta associació de “franquistes del segle XXI” i on desemmascara aquesta antidemocràtica i ultranacionalista associació. Amb aquesta prohibició de la JEC, l’article d’en Victor Alexandre és de la màxima actualitat. Llegiu-lo doncs en el nostre Blog

‘Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI

Hi ha un vell truc dialèctic, un truc tronat i grotesc, molt propi de la impotència intel·lectual, que consisteix a amagar un defecte intentant transferir-lo al qui l’ha posat al descobert. Per entendre’ns: si hom desemmascara un racista, aquest acusa de racista el qui li ha tret la careta; si hom desemmascara un feixista, aquest acusa de feixista el qui l’ha desemmascarat. És com dir-li brut a algú que ha descobert que no et dutxes. Fa riure, però l’estirabot és fill de la incapacitat per rebatre l’evidència. Dir estirabots sempre és més fàcil que fer raonaments i elaborar arguments. El raonament i l’argumentació requereixen un esforç intel·lectual que és incompatible amb la mediocritat, la baixesa moral i la manca d’ètica. Aquest és el cas de l’associació antidemocràtica i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Antidemocràtica, perquè nega l’existència del poble català i el seu dret a votar; i ultranacionalista, perquè fonamenta la supremacia de la nació espanyola mitjançant el sotmetiment de la nació catalana.

Tanmateix, ara que SCC ja ha estat desemmascarada com allò que realment és, franquisme del segle XXI, ara que ja és prou sabut que Josep Ramon Bosch, president de l’entitat, ha venerat la figura del feixista Blas Piñar, ara que els mitjans de comunicació han fet pública la participació d’aquest individu, l’any 2013, en un acte de la Fundación Francisco Franco, a Gandesa, per commemorar el cop d’Estat franquista del 1939, i ara que també s’han difós les imatges de la presència de formacions catalanofòbiques i d’ultradreta en actes de l’entitat, aquesta ha optat per titllar de franquistes els demòcrates. És a dir, que, segons ells, els qui volem votar seríem franquistes i els enemics de les urnes serien demòcrates.

La mediocritat, la baixesa moral i la impotència intel·lectual de què parlàvem es manifesta amb frases com aquesta: “Els nacionalistes tenen la mania d’entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar per la Diagonal i ara ells volen entrar per la Meridiana”. I aquesta altra: “No hi ha majoria independentista, es va comprovar el 9-N”. I Aquesta: “Tenim una oportunitat única, perquè podem acabar amb el mal nacionalista. Cada elecció és una oportunitat i ells ho temen, ens temen”. Són frases que van ser aplaudides pel ministre espanyol d’Interior, Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida, al Teatre Principal de Barcelona, en un acte que, com d’habitud, va ser un fracàs estrepitós. I la prova és que la sala era mig buida tot i comptar amb el suport de PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya.

Si no fos perquè la llibertat d’un poble és una cosa molt seriosa, seria per petar-se de riure observar una colla d’ultres antidemocràtics titllant de “nacionalistes” i de “franquistes” els qui treballen per aquesta llibertat. I és que és tanta l’alarma que els provoca saber-se descoberts, que fins i tot se’ls esmuny el sentit del ridícul. Fa només sis mesos que es feien un tip de repetir que el 9-N no tenia cap valor, i ara resulta que el magnifiquen per mitjà de la mentida. Mentida flagrant, ja que, a desgrat seu, el triomf de l’independentisme, el 9-N, va ser indiscutible i així ho va expressar la premsa internacional. Pel que fa a la por que diuen que els tenim, doncs sí, no podem fer res més que tremolar. I tant que tremolem, tremolem de riure. N’hi ha per a això i per a molt més! Es fan dir Societat Civil Catalana i ni tan sols poden omplir un teatre a Barcelona; es fan dir Societat Civil Catalana i només poden omplir un raconet de l’Amfiteatre de Tarragona; es fan dir Societat Civil Catalana i en les concentracions al carrer només poden reunir quatre gats tot i comptar amb el suport de Renfe, posar falques publicitàries a la SER i acollir falangistes de Madrid. L’esperpent és així. Entre tanta exaltació ultranacionalista, però, hi ha un petit detall que els contradiu i que desemmascara tot el seu discurs: si com diu Susana Beltrán, professora de la UAB i membre conductora de l’acte del Teatre Principal, “el poble català no existeix”, per què es diuen Societat Civil Catalana? Si, segons ells, no hi ha catalans, només hi ha espanyols, com és que no es diuen Societat Civil Espanyola?

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dilluns 11 de maig del 2015

Fantasmada

Al·leluia!, la campanya ja ha començat. El dijous al vespre tots els candidats/es van fer la cerimònia més o menys reeixida de l’enganxada de cartells. Tant els del PSC com els del PP en els pobles on presenten llistes fantasmes, segur que van fer-ho tapats amb un llençol. El més divertit però, és escoltar els arguments que els seus dirigents esgrimeixen per justificar aquestes llistes. Si voleu llegir un article on s’expliquen aquests arguments ho podeu fer al nostre Bloc. Espero que a la nostra ciutat el candidat bustista del PSC a l’alcaldia en Josep Ayuso no voldrà justificar amb les mateixes excuses aquestes tàctiques socialistes, ja prou sofertes a Sabadell amb el cas Mercuri i l'estil Bustos.

Fantasmada

Que Déu em guardi d'afirmar que Maurici Lucena és un fantasma. Ara bé, dit això, no em negaran que sí que es podria acusar el dirigent socialista d'apologia de la fantasmada. Com sinó podem entendre les seves declaracions de la setmana passada en què, sense que li caigués la cara de vergonya sobre el faristol del Parlament, justificava les llistes municipals farcides de personatges que no saben ni on para el poble on es presenten?

Això és la democràcia, ens deia Lucena sense envermellir. No, és l'economia, estúpid! Aquesta seria la resposta, després de saber que socialistes i populars, campions en el tema de les llistes amb espectres, s'embutxacaran 1,2 milions d'euros gràcies a aquesta gran farsa.

300 candidatures fantasma al Principat, només entre els dos grans partits espanyols! Quin tràfec de gent: de l'Hospitalet de Llobregat a Estamariu, de les Canàries a la Vilella Baixa, de Fraga a Gósol, de Mataró a Biosca, de Manresa als Omellons, de Getafe a Sant Joan de les Abadesses... Fins i tot el loquaç diputat popular José Antonio Coto, aquell noi tan eixerit que acostuma a fer el ridícul cada vegada que obre la boca al Parlament, es presenta com a candidat –fantasma, només faltaria– a Guardiola de Berguedà. Recony!

Però no es preocupin, que l'inclassificable Enric Millo –l'home que, després de guanyar-se la vida a UDC i intentar sense èxit entrar a ERC, va acabar al PP com a flagell de rojos i separatistes– ha trobat un argument molt més treballat que el de Lucena per justificar la fantasmada. Segons Millo, el seu partit ha de fer llistes amb espectres per la por que generen els independentistes (molt violents, és clar) en els nombrosos militants i simpatitzants que el seu partit té a la Catalunya interior. Ara ho entenc tot. La por... Una excusa tan bruta com el pal d'un galliner. Una excusa tan bruta com la decència de Millo.

Jordi Creus

Periodista

Article publicat a El Punt AVUI el dilluns 04 de maig del 2015

Punt i final

Demà comença la campanya per les eleccions municipals. El cas Mercuri ha marcat l'actualitat política de Sabadell durant tot el mandat. L'anàlisi dels efectes que aquest cas de presumpta corrupció ha provocat en la ciutat és diferent segons el partit que el faci. L'oposició coincideix en el fet que el cas ha afectat negativament la imatge de la ciutat i que també tindrà conseqüències en aquests comicis. Uns més que altres esperen que hagi contribuït a la fi de l'etapa socialista a la ciutat. El PSC, en canvi, defensa que "la ciutat ha passat pàgina" i que els ciutadans són "prou madurs políticament" com per votar mirant cap al futur i no cap al passat, en paraules del candidat Josep Ayuso. El periodista sabadellenc Jordi de Arriba ha escrit un article titulat “Punt i final al pitjor mandat de la història democràtica de Sabadell” on fa un repàs molt acurat del que ha sigut el període 2011-015 en la política municipal de Sabadell. Si voleu llegir-lo el publiquem en el nostre Blog.

Punt i final al pitjor mandat de la història democràtica de Sabadell

El mandat 2011-2015 ha arribat a la seva fi. Va iniciar-se com el quart amb un govern socialista a Sabadell, sense majoria absoluta però amb àmplia majoria, i ha acabat amb un reguitzell d’imputats, canvis en els grups, batusses i sovint amb l’accés a la porta de la sala de plens custodiat per policies.

El còctel que dóna llocs als fets deriva de diverses causes. Per un costat, la persistència de la crisi econòmica i sobretot social que viu una bona part de Sabadell, com la resta del país, ha causat que el plenari es converteixi en una caixa de ressonància de les queixes del carrer. Així s’han vist protestes, i també propostes, de tot tipus. Algun cop la cosa ha anat a més, i entre crits i insults ha calgut interrompre la sessió. Sense anar més lluny, aquest mateix ple de maig ha hagut de ser interromput uns minuts. En altres ocasions, la protesta ha arribat fins la pròpia bancada dels regidors, amb persones assaltant el ple per expressar les seves reivindicacions. Aquest fet va provocar més presència policial al màxim òrgan ciutadà de Sabadell i una imatge no gaire edificant: el recurs a tancar l’accés al ple i custodiar-lo per agents policials.

Un altre recurs, en aquest cas el culte al micròfon de part dels regidors, ha convertit en tedioses i insuportables pel públic mig les sessions municipals, farcides ben sovint de temàtiques que no tenen res a veure amb les competències municipals i, el que és més greu, lluny de les preocupacions ciutadanes. El ciutadà que assisteix a un ple, d’entre quatre i sis hores, i veu els regidors mirant el tablet o l’smartphone mentre parlen del sexe dels àngels, no torna ni s’endú bona imatge de l’Ajuntament.

Però sigui com sigui, el mandat ha anat pel pedregar des de novembre de 2012, amb l’eclosió del cas Mercuri, de presumpta corrupció urbanística amb epicentre a l’Ajuntament. Diversos regidors van ser imputats: Ricard Estrada va dimitir als pocs mesos. L’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, va renunciar al càrrec al febrer de 2013 però va ser regidor fins el passat estiu mentre que el seu germà, Paco Bustos, va ser regidor fins el mes de març de 2015. El seu company de partit, de govern i també imputat Joan Manau, de forma desapercebuda, acaba el mandat sent regidor.

El govern a més ha arribat en plena batalla interna entre els seguidors a Josep Ayuso i l’aparell del partit i aquells que demanaven alguns canvis, com el propi alcalde Sánchez o Marta Farrés. El cas Mercuri, i altres reorganitzacions, han fet que el PSC de 2015 no tingui gaire a veure amb el que va començar el mandat. Han entrat regidors nous com Carles Bosch, Cristian Sánchez i Anna Carrasco o Roberto Abril, qui ha estat regidor mig any sense tenir cap responsabilitat de govern ni intervenir al ple mai. En definitiva, regidor per callar, votar i cobrar.

Sigui com sigui, Mercuri ha estès la sospita de la corrupció per tota la ciutat. El nou consistori n’haurà de ser conscient. I a nivell judicial el cas seguirà marcant l’agenda local durant un bon grapat d’anys. Sense anar més lluny, la campanya electoral acabarà, el 22 de maig, amb declaracions de regidors i exregidors imputats als Jutjats de Sabadell.

A l’oposició, tot i que amb matisos, el panorama no ha estat millor. El mandat va començar amb el grup d’ICV-EUiA explotant pels aires. Acaba amb els dos regidors inicials d’ICV una a casa demanant el vot per Esquerra Republicana i l’altre al grup de no adscrits. Pel cantó d’EUiA, la seva portaveu fins l’últim dia ha estat expulsada del partit i lidera una plataforma ciutadana que fa la competència a EUiA a les eleccions. Al seu costat, l’ara diputat Joan Mena guarda silenci sobre la crisi interna. El PP també va passar per una crisi interna i el cap de llista que va aconseguir els millors resultats a Sabadell, Antonio Vega, ha estat mig mandat com a regidor no adscrit passant amb més pena que glòria per la política municipal. L’Entesa ha canviat un regidor a mig mandat per rodar Maties Serracant, cap de llista de la Crida. Qui ha passat pel mandat gairebé de forma impertèrrita ha estat CiU, que només ha canviat una peça. La federació nacionalista es presenta a les eleccions de 2015 amb el bloc amb que ho va fer l’any 2007. El 24 de maig es veurà si l’aposta per l’estabilitat els surt bé.

En qualsevol cas, el mandat, exhaust i paralitzant, ha acabat. En les properes setmanes sortiran diverses persones de la política municipal, no poques ben cremades, i n’entraran altres amb nous aires que hauran de fer de la necessitat virtut i del pacte costum.

Jordi de Arriba

Sabadellenc i periodista

Article publicat al diari digital iSabadell el dimecres 6 de maig del 2015