Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de desembre 2011

Conte de Nadal

L'agonia de les 'nadales'

Reconec que en qüestions lingüístiques sóc pessimista. En una conversa recent amb Josep Cuní, m'assegurava que mai no hi havia hagut tants ciutadans que parlessin català. És cert que som més, perquè la demografia fa la seva feina. Però també ho és que mai havíem tingut tants milers de persones que visquessin en castellà sense necessitar per res la llengua pròpia del país. És a dir, fa un segle érem menys, però lingüísticament homogenis, i ara la llengua pròpia és la que recula en tots els àmbits de la pràctica lingüística. Hi ha, de facto, un procés de substitució lingüística, no endebades el castellà que avui es parla a Catalunya prové dels ciutadans forans que decidiren no parlar català, i l’han anat consolidant al llarg dels anys. Amb l’afegitó de dècades de dictadura que tampoc permetien cap suport a una llengua prohibida i reduïda a la intimitat. La suma ha donat un país de catalanoparlants durant vuit segles i que en només un segle té una llengua forana consolidada i perilla la llengua pròpia. Si afegim els immigrants vinguts en poc temps, molts provinents de països de parla castellana i la majoria socialitzats en castellà, la situació acaba de complicar-se.

El català recula en la pràctica diària, ha desaparegut dels patis de moltes escoles –per molt que les classes es facin en el nostre idioma– i gairebé no existeix en molts àmbits laborals, especialment si parlem de treballs de cara el públic com la restauració o el comerç. Per molt que m'esforço, doncs, no sé d'on treure l'optimisme que mostren els meus col·legues més llustres, perquè tot em condueix cap a un pessimisme profund. Ni el català està fora de perill, ni sembla, a hores d'ara, puguem aturar la davallada.

Fixem-nos en un àmbit molt concret i si volen menor de la qüestió, les nadales que es canten per aquestes dates. Avui per avui és gairebé un miracle trobar un sola botiga on la música de fons sigui una nadala catalana, i la substitució lingüística –àdhuc identitària– no es produeix només a la pèrfida ciutat de Barcelona, que ja se sap que està molt contaminada, sinó a qualsevol poble del país. Entrem on entrem, o estem obligats a sentir l'horrorós fil musical que martelleja les nostres oïdes amb un soroll infame que alguns gosen anomenar música, o sentim els clàssics nadales castellans. No només no és normal que per Nadal el fil musical dels nostres pobles sigui la música tradicional del país, sinó que fins i tot és tan exòtic que hi ha qui ho considera ridícul. Òbviament, perdre el costum de les nadales no enfonsa el país, però és un detall més de la lenta destrucció de la nostra identitat lingüística i cultural. I no veig com aturar aquesta destrucció.

Perdoneu el punt de pessimisme en dates tan simpàtiques, però acabo d'escoltar "què li darem al noi de la mare" ... i m'he posat trista ...

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dijous 29 de desembre del 2011

15 de desembre 2011

El President funcionari

José Montilla, senador d'Espanya.

Mai, en cap article que he escrit, no m'he referit a José Montilla amb el terme president. Mai. No en tenia ni en tinc pas cap obligació, evidentment, però podria escriure president Montilla de la mateixa manera que he escrit president Macià, president Companys o president Pujol. Tanmateix, no ho fet ni ho faré perquè, independentment de la legalitat aritmètica que el va dur al càrrec, mai no he acceptat la traïció d'Esquerra amb la creació del segon tripartit, ni el frau escandalós que els republicans van cometre abocant les paperetes dels seus votants a l'urna del PSOE per tal de mantenir-se en el poder, ni la ganivetada per l'esquena al president Pasqual Maragall. És cert que aquestes maniobres indignes, incloent-hi el fet que les cúpules respectives són exactament les mateixes que van ordir la trama que ha suposat per a Catalunya els quatre anys més nefastos de la seva història recent, han estat castigades pels catalans. Només cal veure la caiguda en picat de socialistes i republicans en cada cicle electoral. Però el país ho ha pagat molt car. O, dit d'una altra manera, aquesta gent tan ufana i tan superba, ha costat molts diners al país i un fre imperdonable per a la seva emancipació nacional.

Ara, per tant, amb el nomenament de José Montilla com a senador espanyol -amb l'abstenció indiferent d'Esquerra (!)-, estem vivint una nova burla a Catalunya en l'àmbit de la representació simbòlica. Una burla que té dos vessants. El primer, és la constatació -per si algú en tenia dubtes- de la ideologia de José Montilla, un home mancat d'intel·ligència política per entendre què és Catalunya i què significa presidir-la. Ara fa un any, l'eurodiputat Ramon Tremosa el definia amb aquestes paraules: "És el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia". Doncs bé, com va fer Manuel Fraga Iribarne, exministre franquista, el 2006, també José Montilla ha considerat que la carrera política d'un “político español” resulta provinciana, escardalenca i inacabada si es retira després d'haver estat només president de Catalunya o de Galícia. Per això ara se'n va al Senat espanyol, la cambra institucional més inútil d'Europa. Un autèntic cementiri d'elefants destinat a acollir -pagant nosaltres- les andròmines dels partits.

El segon vessant és el menyspreu que suposa, en el terreny simbòlic, l'arribada a aquell cementiri d'un home que va ocupar el càrrec institucional més important de Catalunya. Sembla talment que, mort de ressentiment per haver estat foragitat de la Generalitat pels catalans, hagi decidit venjar-se'n situant Catalunya al mateix nivell que qualsevol Comunitat Autònoma espanyola. "Nació catalana, dieu? Això és el que jo faig amb la vostra nació catalana".

"Fets i no paraules" va ser un dels eslògans electorals de José Montilla, i, ves per on, ha estat per mitjà dels fets que hem vist la seva autèntica personalitat. La personalitat d'un espanyolista que no sap perdre, que a l'edat de 56 anys no té cap més ambició a la vida que ser mantingut amb diners públics i que exigeix que li paguem un despatx d'expresident de Catalunya, mentre ell, a Madrid, escalfa una cadira com a vella glòria d'Espanya.

Victor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies el dijous 15 de desembre del 2011

13 de desembre 2011

Després del Madrid 1-Barça 3

L’espill que hauria de ser el Barça

El Barça de les darreres temporades és un model de virtuts. Un gran model de virtuts totals. No és un producte artificial o forçat, conseqüència de la coincidència en l’acció conjunta dels poders d’un Estat potent. És el que és més aviat contra l’acció d’aquest Estat, que al llarg de la seva història recent ha privilegiat en tots els fronts l’equip amb què s’identifica i que vol projectar a l’exterior com el més gran, l’únic. El Barça de les darreres temporades s’ha fet també i fins i tot contra l’esperit derrotat i derrotista de molts dels seus socis. És un model d’èxit en una societat que sovint s’espanta quan l’èxit és excessiu. Els catalans són uns gats llargament escaldats. Crònicament escaldats. És aquesta una societat que és capaç de renunciar a una part de l’èxit per no cridar massa l’atenció. Una societat que ha fet divisa d’expressions com “La roba bruta es renta a casa” o “El nostre mal no vol soroll”. Si el Barça fos com la majoria de la societat catalana, s’hauria de resignar a perdre eternament contra el Reial Madrid. No fos cas que l’èxit cridés el mal temps i tots els dimonis exteriors amagats.

El Barça de les darreres temporades, doncs, és un miracle. Perquè la societat que l’acull ha estat capaç de perdonar-li l’excés que no es tolera a ella mateixa en tots els altres fronts. I la pregunta es fa obligada: Si els catalans han convertit el Barça en una excepció, no podrien fer una mica més gran l’encanteri i copiar-ne el model? No podrien convertir-lo en un espill? El Barça de Guardiola juga totes les competicions sense tenir en cap moment el Reial Madrid com a referència. Més aviat al contrari, el Madrid ha acabat convertint al Barça en referència obsessiva. Això dóna al Barça la superioritat moral que necessita per derrotar-lo sempre. Fins i tot a la casa blanca. Seria possible que la societat catalana no demanés sempre perdó, que plantés cara sempre que calgui, que pensés en el món sencer, que no es deixés emportar per les bregues internes, que aprofités la seva millor gent i les seves millors inèrcies? Potser Catalunya no seria el millor país del món, però, en tot cas, tampoc seria un país tan petit com fins ara s’ha condemnat a ser. I per aconseguir-ho només cal mirar a Guardiola. Ni tan sols cal llevar-se molt d’hora molt d’hora.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de desembre del 2011

05 de desembre 2011

Defensem als catalans de cor

Catalanoparlants que no parlen català

Hi ha, en podríem dir, catalanoparlants de llengua i catalanoparlants de cor; i doncs, ciutadans que encara no parlen la nostra llengua, o mai no la parlaran (o tal vegada a mitges) però que fan o poden fer molt per la llengua catalana. Perquè parlar català implica, segons els casos, un entorn, una voluntat i a voltes, si les circumstàncies no són prou propícies, un esforç. Però parlar-lo de cor és només una predisposició, un acte d’eficàcia instantània, en què ja des de bon començament és té una força les conseqüències de la qual són impressionants. La més evident és que un dia es pot arribar a parlar català. Però, fins i tot en el cas que no s’arribés en aquest punt, les conseqüències positives per la nostra llengua poden ser importantíssimes. Massa sovint s’ha criticat el paper d’aquella immigració dels seixanta i setanta que encara avui no parlen català. No analitzarem ara les circumstàncies ni el context; però tanmateix, hem oblidat que molts d’ells són catalanoparlants de cor, que estan orgullosos que els seus néts tinguin el català com a llengua vehicular a l’escola i l’aprenguin amb una facilitat que a ells se’ls va negar, que tenen una percepció positiva en la presència del català en la publicitat, etiquetatge, retolació i mitjans de comunicació i siguin els primers en fer un ús actiu d’aquests productes en català, que de manera assertiva en les converses amb catalanoparlants (de llengua) hi introdueixin un moltes gràcies o un bon dia en actitud de suport a un interlocutor que els parla en català, esperonant-lo perquè que no l’abandoni tot i que ells no el parlin o que els faci vergonya parlar-lo. Aquesta vergonya mateixa ja els delata una voluntat frustrada, però una voluntat, un ser catalanoparlants de cor.

Potser certes actituds s’han fixat més en criticar persones en el poc ús del català en relacions més íntimes, tot menyspreant el paper en pro de la llengua que poden fer aquestes mateixes persones en el conjunt de la societat. Sort en tenim dels pares catalanoparlants de cor que no parlen català, potser ni tan sols als fills, però els han dut a l’escola Bressola, a l’escola en línia en valencià o a l’escola catalana. Sort en tenim també de les parelles que entre ells no parlen català i s’han llençat a parlar-lo als fills, o potser als fills no, però als néts sí, o encara que sigui a mitges els han apuntat al club Súper3 o els compren rondalles i cançons en català. Sort en tenim dels que trepitgen el català, el destrossen, el fan malbé, tenen un fort accent d’una altra llengua, però hi insisteixen, s’hi llancen i àdhuc aguanten el xàfec de mirades desagradables de certs catalanoparlants (no pas de cor, de ben segur). Fins i tot sort en tenim dels que en aquest rebuig i estranyesa es fan enrere i tornen al castellà, però que ho han provat i en tenien ganes. Sort en tenim dels que encara no han gosat, que ho tenen pendent, però pel que sigui no fan el pas. Aquesta ja és una primera actitud favorable. Sort en tenim dels que estimen la seva llengua, la materna: el castellà, l’àrab, l’urdú o el wòlof, i estan orgullosos del patrimoni cultural que és i no s’estan de dir-ho i de fer-la servir, al mateix temps que també fan seva la catalana, i l’estimen, i lluiten pel seu ús, defugint aquells que volen contraposar una actitud a l’altra.

En aquest país, per fer créixer el català, cal que hi siguem tots, i per descomptat, també els que són catalanoparlants de cor.

Bernat Gasull
Plataforma per la Llengua

Article publicat a elSingulardigital.cat el 28 de novembre del 2011

03 de desembre 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 1 de desembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la tercera conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"L’urbanisme a Sabadell. Parcs i jardins públics "


La conferencia fou desenvolupada per Na Teresa Mira i Lozano, arquitecte urbanista i redactora dels plans generals urbanístics de St. Llorenç Savall i de Sta. Perpètua de Mogoda. Avui dia treballa a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda en temes d’Urbanisme, medi ambient i habitatge. Ha estat també als ajuntaments de Sabadell i el Prat i al Consell Comarcal del Vallès occidental Membre de la Fundació Bosch i Cardellach.Va presentar l’acte, Na Mònica Zamora i Basachs, responsable d’Urbanisme de l’ASM.

La conferenciant va començar la seva exposició tot dient que Sabadell, al igual que totes les ciutats del seu tipus, no poden deslligar-se del País –Catalunya- on estan ubicades. Vivim dins l’àrea mediterrània, influenciats per la seva geografia i clima. Estem condicionats per les nostres arrels històriques. L’estudi i el coneixement dels nostres orígens urbans, ens marca la nostra personalitat i ens desperta el sentiment de pertinença que és el primer pas cap a la independència. El coneixement del passat, saber llegir a la ciutat la seva empremta, no només és imprescindible per poder realitzar una planificació assenyada, també és clau per governar-la.

Tot seguit i acompanyant la seva dissertació amb projeccions dels plànols i mapes adients, la senyora Mira va dir que el desenvolupament racional de la trama urbana, exigeix una planificació, que ha de respondre a uns objectius determinats. Els Plans d’Ordenació Urbanística, depenen de l’Administració. La Llei del Sòl és Estatal i Catalunya no hi té competències i en canvi condiciona l’accés a l’habitatge, les possibilitats de tenir places i parcs, etc. Els Ajuntaments poden urbanitzar i marcar uns criteris de creixement sostenibles, de medi ambient, de prevenció de riscs, salvaguarda dels bens patrimonials, artístics, culturals, naturals, els elements arquitectònics distintius del passat i els aspectes econòmics.

Finalment la conferenciant va concloure la seva exposició afirmant que l’Ajuntament ha d’admetre les opinions dels ciutadans, que poden exercir el seu dret d’acció pública sobre l’urbanisme, i han d’exigir que se'ls escolti i que tinguin en compte les seves opinions i necessitats. La remodelació de la ex Plaça Major afectada en els darrers anys per tota mena d'obres i modificacions que han culminat actualment per les obres del ferrocarril, ha de contemplar les exigències dels afectats més propers, els que més pateixen les conseqüències d'aquestes obres. Si no aprofitem l'oportunitat que ara se'ns presenta potser no en tindrem cap més altra per poder projectar una Plaça Major que esdevingui la "nostra Plaça", com era abans. Els ciutadans tenim el dret de conèixer el pla que l'Ajuntament ha elaborat per a la urbanització del passeig i que guarden en el més absolut secret. Només el seu coneixement públic, pot evitar que es facin més barrabassades urbanístiques en una ciutat que n’ha hagut de patir en excés.

Un cop acabada la conferencia, que fou acollida amb molts aplaudiments per part de les persones que omplien la Sala d'Actes del Casal Pere Quart, es feu un interessant col·loqui amb els assistents on la senyora Teresa Mira pogué ampliar alguns dels temes que no havien quedat prou extensament exposats.


25 de novembre 2011

Jordi Pujol parla del 20N

Victòria de la seriositat

Havíem anunciat una sèrie de tres editorials entorn del 20N. El primer (9 de novembre) fou «S’haurà acabat la tergiversació». És a dir, després del 20N ja no es podrà mentir o dissimular. Caldrà dir les coses tal com són. Dit en termes encara bastant generals.

Per a avui –23 de novembre– n’havíem anunciat un altre de més precís. No precís en termes de govern –aquest butlletí no és un òrgan de govern–, sinó de la distribució de responsabilitats. I entremig –16 de novembre– un editorial de distensió i d’apel·lació a la confiança: «Confiança en temps difícils». Amb l’objectiu, puix que vénen temps difícils, de subratllar fets positius, actius importants que tenim i que ens permetran superar les dificultats i els perills del moment.

Però hem canviat una mica el calendari. L’editorial que teníem anunciat per a avui –també sobre la tergiversació– el deixem per a dimarts que ve. Perquè s’ha produït un fet molt important i positiu que mereix comentaris. I mereix no passar desapercebut.

Fa referència a les eleccions de diumenge passat i en un cert sentit al resultat. No per opinar en termes estrictament polítics, sinó d’IVA. O sia, d’Idees, Valors i Actituds, que és la raó de ser de la nostra fundació. És a dir, en termes cívics i ètics. Perquè es va produir la victòria –i victòria clara– d’una força política que va fer una campanya sense engany. Un mèrit seu, i dels seus candidats, però també, i molt, del govern de la Generalitat. Perquè el govern i el seu president podien haver intentat emmascarar la situació financera de la Generalitat. I no ho van fer. És més, no van amagar que s’hauran de prendre mesures difícils, i a voltes conflictives. Impopulars. Però necessàries. El president no va amagar la realitat i CiU –des del cap de llista fins a l’últim candidat suplent– ho varen acceptar. Varen jugar honestament aquest joc. Amb convicció.

Amb les eleccions a sobre, tant el president com el conseller d’Economia varen deixar clar que en el futur immediat totes les partides pressupostàries –o la gran majoria– poc o molt baixarien, excepte una: la del servei del deute, és a dir, els interessos a pagar i els préstecs a retornar. Més clar no es pot dir. Varen jugar al joc de l’honestedat i de la seriositat.

Més d’un cop hem dit des d’aquest butlletí que una condició elemental de la política catalana –si volem superar el bosc embardissat en el qual correm perill de perdre’ns– és la seriositat. Tan senzill i tan difícil com això, ser seriosos. És a dir, no caure en la lleugeresa ni en la frivolitat ni en la temeritat. No convertir la política en espectacle ni tampoc en tan sols una lluita pel poder.

És gratificant sentir a dir: «Potser la política d’austeritat que ara hem de fer – ara, no d’aquí a un any– ens fa perdre vots o ens fa perdre la reelecció d’aquí a tres anys, però l’hem de fer ara, perquè d’aquí a tres mesos sortir del sot serà molt més difícil, o impossible».

I que aquesta mentalitat hagi impregnat la política d’una força com CiU –en el govern i en les tribunes– durant la campanya electoral és un bon senyal. Molt bon senyal. I que el poder no s’hagi utilitzat pensant en què convé fer per guanyar aquestes eleccions o les d’aquí a tres anys, sinó per evitar l’empitjorament d’una situació difícil per al bé comú, és també molt bon senyal.

A més, qui ha practicat aquesta política ha guanyat. I això també deu ser senyal que els ciutadans saben calibrar quina és la política que cal fer, també quan no és agradable. I que sap calibrar la fusta ètica dels polítics. També la formació tècnica, però a més la fusta ètica.

Reflexions així les hem fet més d’un cop en aquests editorials. No fa gaire –el dia 2 de novembre– dèiem que als polítics se’ls ha de reclamar que expliquin la veritat, i que per tant siguin valents. Que tinguin caràcter. Que no sacrifiquin el futur per quedar bé avui, o d’aquí a les eleccions. O simplement d’aquí a la propera enquesta de popularitat.

Dimecres que ve parlarem d’aquesta veritat que no s’ha d’amagar. Però que ho fem nosaltres, que no ens hem de sotmetre al judici del vot popular, no té gaire mèrit. Per això cal celebrar que ho digui gent que sí que en depèn. I que molta gent ho entengui. Que reclami equitat i mesures per anar sortint de la crisi, però que s’adoni que això no és bufar i fer ampolles. I que valori l’esforç dels polítics que s’esforcen a remuntar la situació. Que no oculten la veritat, però que a més donen pistes i enceten camins de recuperació.


Jordi Pujol
126é President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicada al Butlletí num.275 del CEJP el 23 de novembre del 2011

17 de novembre 2011

Els catalans NO podem votar Rubajoy

Espanya ens enganya

El proper 20 de novembre, es celebren eleccions al Congrés de Diputats de l’Estat Espanyol. Totes les eleccions son importants, ja que decideixen qui manarà durant quatre anys, en aquest cas al Govern de Madrid, que és qui té la paella pel mànec. Són importants, digui el que es digui, perquè són democràtiques i homologades pel món civilitzat i sobretot per Europa. En aquests moments hem de convenir, que tenen un especial significat, ja que el marc polític ha sofert unes important transformacions, que ens aboquen a un futur ple d’incerteses i perills.

S’ha acabat el somni del nou ric, que s’havia apoderat d’Espanya i dels espanyols. La punxada de la bombolla immobiliària ha posat les coses al seu lloc, ha esvaït les ínfules de grandesa i ha posat al descobert les vergonyes d’un Estat insolvent i arruïnat. Els partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, amb la seva fanàtica obsessió per la unitat d’Espanya, han desenvolupat una política irracional, basada en un centralisme absurd, farcida d'infraestructures ruïnoses, inútils i estúpides. El 22% d’aturats n’és la prova irrefutable.

La constitució espanyola ha esdevingut una mòmia inservible i obsoleta. L’Estat de les autonomies ha fracassat. Espanya s’ha convertit en una quimera, com ho demostren aquest 45% de catalans que volen la independència. L’espoli que patim els catalans de 22 mil milions d’euros cada any, l’equivalent al 12% del PIB, és l’ argument definitiu per exigir la separació i la Constitució d’un Estat Nacional propi, que ens defensi i no ens robi.

Davant d’aquestes eleccions, la pitjor i més execrable ximpleria que podem perpetrar els catalans, és votar RUBAJOY (Rubalcaba o Rajoy) és a dir, a qualsevol dels dos partits nacionalistes espanyols: El PP és un enemic declarat de Catalunya, de les nostres Institucions i de la nostra llengua. Disfressa les seves malèvoles intencions, en proclames socials que no hi ha cregut ni ha practicat mai. El votant del PP o és un fanàtic espanyol o un català imbècil. El PSC-PSOE, sota la disfressa d’un federalisme impossible ha fet més mal que una pedregada. Els seus 25 diputats a Madrid, sempre han votat contra Catalunya. La ministra Chacón, té la cara més dura que el ciment armat. Menteix d’una forma descarada i enganya cada cop que obre la boca. Critica unes retallades, conseqüència del descontrol, la corrupció i la disbauxa del tripartit que en pau descansi.

Aquesta professional de fal·làcia, diu que faran el corredor mediterrani, quan ha estat el Ministre Blanco el que ho ha boicotejat presentant cinc projectes absurds a la UE. La Chacón ha comprat tancs, avions i vaixells de guerra, per valor de 37 mil milions d’euros, la principal adjudicatària del pastís, és Young Rubicam de Nova York i ves quina casualitat, el Conseller Delegat és una tal Miquel Barroso. Aquestes despeses innecessàries, en el millor del cassos serveixen per arruïnar al país, gastant més que tota la sanitat catalana i l’ensenyament junts, i en el pitjor dels cassos, per bombardejar Barcelona si no fem bondat. Amb el seu marit, el Miquel Barroso, s’han comprat una magnífica finca a la República Dominicana, pel mòdic preu de 12 milions d’euros. El Zapatero l’hi va pagar 23,6 milions d’euros per promocionar la privatització de la Loteria, que al final no s’ha fet però si s’ha pagat la promoció.

Conclusió: el PSC-PSOE i el PP, quan es tracta d’Espanya o de robar, son exactament el mateix, com queda demostrat amb les retallades de l’Estatut, robant als catalans o formant un govern nacionalista espanyol a Euskadi.

Finalment heu de saber que, segons totes les enquestes, el PSC-PSOE tindrà una davallada històrica i per altra banda el PP de Rajoy, encara que ningú el votés a Catalunya, assoliria igualment la majoria absoluta. Per tant ni els uns ni els altres necessiten els vots del catalans.

Si voleu evitar més agressions a la nostra sobirania nacional i per sortir de la crisi, aneu a votar i voteu partits nacionalistes catalans. Així de senzill, si no que després ningú es queixi pels resultats.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell

16 de novembre 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El proppassat dijous 10 de novembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la segona conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

   “Sabadell en el context de la industrialització catalana”

La conferencia fou desenvolupada pel doctor Esteve Deu i Baigual, Dr. En Història, Professor Emèrit del departament d’Economia i Història de la UAB, Especialista en Història Industrial i de l’Empresa. Ex director de l’ Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell i autor de diversos llibres de la seva especialitat i de nombrosos articles periodístics.

El doctor esteve Deu va iniciar la seva exposició constatant que la base econòmica de Catalunya al inici de la revolució industrial era l’agricultura. Una agricultura especialitzada i diferenciada de l’existent a la resta de l’Estat que estava basada en una economia agrària cerealista. En canvia a Catalunya, estava principalment formada per els cultius de l’oli, el vi i els fruits secs. Aquest fet diferencial, va propiciar la creació d’una xarxa comercial catalana dirigida cap a Espanya i a Europa. L’excedent de capital obtingut en aquests negocis, va permetre posteriorment la creació d’una indústria tèxtil del cotó, del lli i dels estampats. El 70% d’aquesta producció s’exportava principalment als mercats americans.

A mitjan segle dinou, les filadores mecàniques van reemplaçar les filadores manuals. Per dotar a aquests enginys de la força motriu necessària, s’aprofita l’energia hidràulica i posteriorment els vapors que varen permeten la mecanització dels processos productius. Les fàbriques cotoneres, s’ubiquen bàsicament als voltants de Barcelona, i més tard, cercant ma d’obra més barata, es traslladen al costat dels rius, formant-se les conegudes colònies tèxtils. Al Vallès neix la indústria llanera i de l’estam que representa el 100% de la producció peninsular, essent Sabadell una de les ciutats punteres en la fabricació de teixits d’alta qualitat, que li valgué el sobrenom de “la Manchester catalana”.

El conferenciant va exposar tot seguit que, en les fàbriques tèxtils les primeres màquines emprades eren d’importació, i a causa de la dificultat de trobar peces de recanvi, la seva reparació i manteniment va induir la creació de tallers mecànics especialitzats i tota una sèrie d’indústries auxiliars com fusteries, arts gràfiques, químiques, etc. El tallers mecànics comencen copiant i acaben produint els seus propis models i, fins i tot, inventant. En Ferran Casablancas, amb la filatura dels grans estiratges, i els germans Picanyol, amb els telers automàtics, en poden ser un magnífic exemple.

El doctor Deu va finalitzar la seva intervenció afirmant que la guerra, l’autarquia franquista, la miopia empresarial, el sectarisme polític i la globalització han destruït tot aquest esplèndid patrimoni i, el que és pitjor, no hi ha hagut ni renovació ni recanvi en l’entramat industrial de la nostra ciutat i en conseqüència Sabadell ha esdevingut finalment una ciutat dormitori, que ha menystingut els seus orígens i oblidat el seu passat. En l’ordre polític també pot confirmar que la seva societat ha restat fins ara adormida, conformista, i dirigida sense ordre ni concert per una classe política i empresarial que es pot reconèixer per la seva incompetència.

Al finalitzar la seva interessant i brillant exposició, els aplaudiments del públic van complimentar la seva qualitat, obrint-se tot seguit un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.

12 de novembre 2011

El vídeo de la mort

Repugnant

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Sens dubte tots els partits han caigut en la temptació de perpetrar vídeos que traspassaven els límits de la crítica frontal i aterraven en els baixos fons. Els famosos dòbermans -gossos, per cert, encantadors quan tenen amos com Déu mana- han embrutat moltes campanyes, i en tots els casos hem sentit justificacions malintencionades dels candidats, encantats de centrar el debat, encara que fos des de l'infern. Ara li toca a Carme Chacón, que dimecres posava cara de monja verge quan Josep Cuní a 8tv li preguntava pel vídeo de la mort. La resposta no va decebre i va ser així com la candidata va intentar vendre com un vídeo per reaccionar - "la realitat és molt dura" -, el que només era un bast i repugnant intent de jugar amb la por de la gent. L'estil no és nou al carrer Nicaragua, el gust del qual per buscar el vot per la via de l'espant comença a ser un segell identitari. Recordem la famosa campanya de la mateixa Chacón avisant que venia el llop pepero si ella no guanyava. És a dir, demanant que la votessin no perquè era la bona, sinó perquè els altres eren molt dolents. Va ser bastant patètic. Però això d'ara és molt més greu i traspassa els límits de la decència.

En plena crisi econòmica, amb les arques públiques buides i amb la pesada responsabilitat dels socialistes en haver-les gestionat pèssimament, no només mai no els hem sentit una mínima autocrítica, sinó que utilitzen la situació per jugar amb la mort dels malalts. ¿I si un altre partit utilitzés el mateix cimbell però amb efecte bumerang, i els recordés que la sanitat pública està així perquè durant vuit anys han malversat els diners públics? S'imaginen? Un home morint-se i un rètol que digués: "El tripartit es va polir tots els recursos ...". Ho escric i noto la brutícia de la frase, no només perquè simplifica fins a la obscenitat una realitat molt complexa, sinó perquè així mai no s’hauria guanyar un sol vot. Ben al contrari, seria bo que la ciutadania castigués aquestes pràctiques de propaganda-porqueria que només cerquen els instints més primitius de la gent. Després es preguntaran per què perd credibilitat la política. I en el cas del PSC, la ceguesa sembla més alarmant. ¿No s'adonen de com n’estan, de malament, i que no són les velles pràctiques, les que els salvaran dels nous problemes que pateixen?

A darrera hora l'han retirat, però les excuses de José Zaragoza són com un cove: "L'espot pot haver impressionat pel seu caràcter directe". Impressionat? Directe? No ha entès res. No ha impressionat, ha fastiguejat. I no era directe, era malintencionat i mentider. És a dir, no ha entès que era un vídeo indecorós, un gest procaç i immoral que només pot servir per enfangar encara més la política. A veure si ho diem alt i ho entenen d'una vegada: d'aquesta manera no es pot ni s'ha de guanyar un sol vot.


Pilar Rahola
Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el divendres 11 de novembre del 2011.

04 de novembre 2011

Davant les eleccions del 20.N

Amigues i amics:

Davant d’aquestes eleccions, us fem arribar la nostra opinió arran de les possibles opcions que se’ns donen per exercir el nostre dret democràtic.

Rebeu una cordial salutació,

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell (UCS).

ESPANYA ENS ESCANYA

Fa 300 anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens enganya i ens perjudica. Es de pura lògica doncs, que en l’enquesta del CEO surti que un 45% dels catalans vulgui separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya. El que resulta estrany, és que un 17% encara vulgui continuar sent la última colònia d’Espanya, sense cap més raó, que els deliris nacionalistes espanyols.

Cada any, 22 mil milions d’euros de Catalunya se’n van a Espanya per no tornar. Que es destinen a fer trens que no porten gent ni mercaderies, aeroports fantasmes sense avions, subsidis als espanyols que no penquen i a engreixar un exèrcit que cada 50 anys bombardeja Barcelona per escarmentar als separatistes. Sense aquest espoli, Catalunya seria una de les set nacions més riques del món. Les pensions i les prestacions socials estarien garantides. Catalunya estalvia, perquè Espanya pugui malbaratar.

S’acosten eleccions i els partits nacionalistes espanyols, socialistes i populars, manipulen falsifiquen i ens enganyen. Diuen que si els votem ens faran un corredor mediterrani que sistemàticament han impedit. Persegueixen la nostra llengua de totes les maneres possibles. Impedeixen que l’aeroport de Barcelona pugui ser internacional. Retallen l’Estatut tan com poden. A sobre ens diuen que som uns avars i uns insolidaris. No ens deixen gestionar les xarxes de comunicacions i a sobre ni les reparen ni les conserven. El PP i el PSC, quan es tracta d’Espanya, són exactament el mateix. Són la quinta columna que lluita contra Catalunya, fent veure que la defensen.

Si els catalans som mínimament intel·ligents i una mica conseqüents, no donarem ni un sol vot als partits espanyolistes, causants de la nostra ruïna. Votar als partits catalans, enforteix la Generalitat de Catalunya i les Institucions pròpies del País. Ens permet resistir en millors condicions les escomeses de les forces centrípetes i els atacs contra Catalunya. Ens situa en millors condicions per superar la crisi econòmica i poder eixugar els deutes heretats de la disbauxa. I per damunt de tot, serveix per avançar cap a la independència.

Els vots en blanc, nuls o l’abstenció, no serveixen per res, en tot cas per afeblir-nos. No escolteu als profetes de la desgràcia, ni als grupuscles que es creuen dipositaris de les essències pàtries, la puresa ideològica i la possessió de la veritat absoluta, que de penedits d’haver votat tripartit, els abocadors n’estan plens.

Per coherència i per Catalunya,

           VOTEU PARTITS INEQUÍVOCAMENT CATALANS !

Unió Catalanista de Sabadell

02 de novembre 2011

Del pare Miquel al pare Gregorio

Fem nosa

En clau d'humor o no, amb excuses o sense excuses, el professor Gregorio Peces-Barba a Cadis va dir el que volia dir i el que creia que el públic que l'escoltava valoraria positivament. I el més significatiu és que aquestes paraules són absolutament incompatibles amb l'esperit del pacte constitucional i amb el consens que ho va fer possible. En aquell moment, aquestes paraules no s'haurien pronunciat per qui les ha dit ara ja que eren patrimoni de personatges contraris a tot allò que representava l'esperit de la Constitució de 1978.

Les paraules de Cadis reflecteixen un corrent d'opinió i una actitud política que fa temps que s'ha imposat en determinats ambients de la societat espanyola, manifestament contraris en aquest moment al que representa el desenvolupament autonòmic de l'Estat. El pacte constitucional no s'ha esgotat amb les paraules del doctor Peces-Barba sinó que ja fa mesos que es va trencar.

Fets diversos ho han posat de manifest; actituds ben conegudes han evidenciat, sense cap tipus de rubor, el seu desig per recentralitzar Espanya i en aquesta línia la vocació de Catalunya els fa nosa. Som un destorb, sembla ser la conclusió més adequada

Un model, el de la Constitució de l'any 1978, s'ha esgotat. Caldrà definir un nou escenari de relació per actualitzar una voluntat de convivència respectuosa amb la llibertat i la identitat de cada un. Aquest és el repte, i no és fàcil resoldre'l i fets com els de Cadis no ajuden a crear el clima més idoni per aconseguir-ho.

No es tracta d'exagerar els fets que es comenten. Però ningú els pot treure el valor de símbol, tant pel contingut de les manifestacions com per la recepció sorneguera amb la que una gran majoria dels assistents a l'acte les van rebre. No és una bona notícia però té el valor de deixar les coses clares: el pacte s'ha esgotat i en tot cas, si es vol, caldrà definir un de nou.

De moment aquesta voluntat constructiva no apareix per enlloc i el que domina és la denúncia o la percepció, com es vulgui, que fem nosa.

Miquel Roca i Junyent
Advocat. Ponent de la Constitució i de l’Estatut

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 1 de novembre del 2011

22 d’octubre 2011

L’adéu a les armes d’ETA

Una bona sotragada política

El final definitiu i sense condicions de l’activitat armada d’ETA, una extraordinària i molt esperada bona notícia, suposa un canvi dramàtic en el marc interpretatiu de la política espanyola. Per dir-ho d’alguna manera, si Vázquez Moltalbán havia ironitzat amb allò de “contra Franco vivíem millor”, en aquest cas es comprovarà que també hi ha hagut sectors que “amb ETA tenien més bons arguments” per a seguir exacerbant el seu sentiment nacionalista espanyol. Els enemics, reals o imaginaris, sempre han estat d’una gran utilitat política.

Així, l’alleujament real que representarà per a moltes persones la fi de les amenaces d’ETA, es converteix per a d’altres en un gran motiu de preocupació a l’hora de mantenir un cert argumentari polític que, per extensió, no tan sols afectava els bascos, sinó a qualsevol moviment cap a la independència. Allò que “en absència d’armes, es podia parlar de tot”, ara es converteix en una llosa per als qui ho havien sostingut. I, per tant, el primer que faran és mirar d’allargar com sigui el marc anterior, bé sigui restant credibilitat a la declaració, bé sigui afegint noves condicions –d’altra banda, implícites en el cessament de la violència armada ara decretada- com la dissolució formal o la devolució de les armes.

En el pla retòric, el dels discursos, una de les paraules que el mateix dijous ja grinyolava, era el de seguir tractant ETA com una “banda”, que havia estat el terme despectiu per no dir-ne una “organització” o un “moviment”. Ara, quan ha arribat el moment de fer la pau, les paraules a emprar seran decisives. I ni uns podran seguir sent una “banda” que els assimili als delinqüents comuns, ni per l’altra part es podrà seguir tractant l’Estat espanyol i les seves institucions en els termes que ho feia ETA. I és ben significatiu, per començar, que la mateixa ETA hagi fet el pas –inimaginable a Catalunya- de declarar el seu cessament definitiu d’activitat en llengua espanyola! Probablement, molts espanyols no s’adonaran de la transcendència del fet, però és un “detall” inequívoc de fins a on es tracta d’un acte de rendició.

Un altre aspecte del canvi de marc que representa que ETA hagi plegat és que el projecte polític independentista basc s’allibera del llast que tant l’espanyolitzava per l’abast dels crims de l’organització armada. Vull dir que ETA era una realitat objectivament espanyola. Ara, l’independentisme basc es podrà concentrar el seu interès a convèncer la societat basca per aconseguir el seu propòsit, si s’escau, democràticament. ETA haurà d’acabar de fer les paus amb Espanya, però Bildu es podrà dedicar a fer, sobretot, política basca.

Finalment, el canvi de marc que representa la desaparició d’ETA també afectarà unes certes formes d’expressió política, molt minoritàries a Catalunya, però que recorrien a la mística de la violència etarra. Ahir moria, amb ETA, una certa retòrica, una certa simbologia, uns crits i unes pintades que ja no tindran cap cobertura èpica i que, si no desapareixen del tot, com a mínim hauran de fer l’esforç de reinventar-se i, en aquest esforç, encara quedar més debilitats.

Ho mirem com ho mirem, un gran dia, el 20 d’octubre de 2011!

Salvador Cardús
Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 21 d’octubre del 2011-10-21

17 d’octubre 2011

Les retallades del govern

Agost té la culpa i setembre porta la fruita

Durant els primers mesos del Govern de Mas sovint es va criticar la blanesa amb què estava governant, la por que tenia a prendre decisions difícils però responsables. No sé si per consciència o per supervivència, finalment el Govern va agafar les tisores i va començar a fer allò que creia que havia de fer. I això, naturalment, ha tingut conseqüències. Les que són visibles a curt termini queden reflectides en una enquesta que publicava ahir el diari ARA segons la qual els ciutadans suspenen la feina que el Govern ha fet fins ara. Tenint en compte l'estat en què la crisi i la mala gestió del tripartit han deixat el país, no crec que una valoració negativa dels ciutadans, trobant-nos en el primer any de la legislatura, sigui una mala notícia. Les retallades són impopulars però necessàries, o sigui que la mala notícia seria que la gent estigués encantada, o el que és el mateix, que s'estiguessin prenent decisions populars però errònies. I és que si fossin populars serien forçosament errònies, perquè aquí tothom vol que la crisi s'acabi però ningú no vol pagar-ne el preu. Tu vols pagar? No. Jo tampoc, que pagui l'altre. Com que aquí cadascú mira només pel seu bé particular, és responsabilitat del Govern exigir les factures del sacrifici.

El cas més clar és el de la sanitat. Algú realment creu que el sector sanitari s'està emprenyant més que la resta perquè té més sensibilitat social? No, estan defensant el seu sou com tothom, però com que tenen la sort que el seu àmbit toca tendre, se n'aprofiten i juguen més fort. I els funciona, perquè com era de preveure, Boi Ruiz ha estat el conseller que ha sortit més mal parat a l'enquesta de l'ARA. Els ciutadans l'han carabassejat amb un 3,4. D'acord, ara es carrega contra les retallades sanitàries, però quina seria la reacció dels ciutadans si d'aquí a un temps la sanitat catalana quedés completament col·lapsada perquè no es poden pagar els sous? Ahir vaig sentir a RAC1 una entrevista a Boi Ruiz i em va agradar molt. No va parlar com un polític, amb aquests discursos vaporosos, de buròcrata, a què ens tenen acostumats. Va parlar enganxat a terra, amb un discurs convençut i un to impetuós, com si defensés casa seva. El seu discurs va ser fins i tot un punt pedant, i normalment els polítics pequen de pedants en les seves actituds però no en els seus discursos, sempre tan circumspectes i anodins. Al final va dir que comprenia que fos el conseller més mal valorat però que ni de broma plegaria. Com volent dir, "odieu-me que jo mentrestant cuidaré de vosaltres".

Els polítics són l'ase dels cops de la nostra societat, i jo puc apuntar-me a moltes de les guerres que es declaren contra ells, però no crec que haguem d'esperar que els nostres governant siguin mags, MacGyvers capaços d'arreglar desfetes amb un misto i un xiclet. En situacions tan delicades, calen sacrificis i paciència. I això també va pel Govern, perquè tot i que les retallades li estan costant el rebuig de l'opinió pública, ha de mantenir-se ferm. A llarg termini, aquestes mesures li costaran moltes menys crítiques que si trien governar a cop de demagògia. I si no, que ho preguntin als socialistes.

Àstrid Bierge
Periodista

Article publicat al Butlletí n.545 del la FCO el dissabte 15 d’octubre del 2011

10 d’octubre 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-12

El dijous 6 d'octubre de 2011 es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la primera de les set sessions programades del Cicle d’Informació i Debat “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL en la formació de Catalunya” que, com l'any passat, enguany ha organitzat l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Sabadell una vila de mercat en la Catalunya medieval”

La primera conferencia va anar a càrrec del senyor Albert Roig i Deulofeu, llicenciat en Filosofia i Lletres, historiador medievalista català i arqueòleg. El senyor Roig ha fet diversos estudis d’actuació integral sobre el patrimoni històrico- cultural. Actualment és codirector de l’empresa d’estudis i patrimoni ARRAGO,SL. També és autor de “La vila medieval de Sabadell(segles XI i XVI)" dels Quaderns d’Arqueologia.

El conferenciant va començar la seva dissertació fent un resum del desenvolupament de Sabadell a l’època medieval, dient que la Vila de Sabadell tenia una importància cabdal, molt més del que els sabadellencs ens pensem. Era una vila fortificada amb nombroses torres de defensa, uns valls enormes i portals d’entrada per les diferents vies de comunicació. Els Reis de Catalunya, van atorgar el privilegi de mercat i el de proveïment d’aigües rodades. També recomanaven als pobles del voltant, que en cas de perill busquessin refugi a la nostra Vila, ja que estava molt ben defensada. Gaudia d’una potent indústria artesanal i era un centre comercial, que la seguretat, les bones comunicacions i el mercat afavorien.

Tot seguit va palesar que la ciutat de Sabadell està ubicada en un lloc privilegiat com és la Depressió Prelitorial. Els romans ja van aprofitar aquesta circumstància natural fent passar en aquest indret, en el segle I aC., la Via Augusta, pel mig del pla, on uns segles després si va assentar la vila de Sabadell aprofitant parts de l’antiga via pel traçat dels carrers de la Salut, Sant Quirze i Sant Cugat.

El conferenciant va asseverar també amb rotunditat que Sabadell, per vergonya nostra, és la única ciutat de Catalunya, d’Espanya o d’Europa, que ha destruït tot el patrimoni medieval i fins hi tot la seva Plaça Major. No n’ha quedat res. D’aquesta ignomínia, en son especialment responsables els Ajuntaments d’aquests últims 75 anys que, en funció d’una modernitat dubtosa, una especulació desenfrenada i d’uns criteris ideològics caducats, han menyspreat sistemàticament tot el que fa referència al nostre passat gloriós, origen de la nostra ciutat. Només la iniciativa privada ha pogut preservar uns pocs elements del nostre passat i el seu record. Finalment el senyor Roig va afermar que només coneixent el nostre passat, els nostre orígens, podrem estimar la nostra ciutat.

Acabada la seva interessant i brillant exposició, que els aplaudiments del públic van apreciar, es va obrir un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.


29 de setembre 2011

El català, cosa de tots

Què posa en perill el català?

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament.

També de conservació de la llengua i la cultura catalanes malgrat la potència i la qualitat del castellà, i durant molts anys de persecució o d’arraconament del català. I de conservació en un alt nivell, és a dir, no com a llengua secundària i d’estar per casa.

Ara això podria tornar a estar en perill. Per un clima de renovada hostilitat en l’àmbit espanyol, per la pressió de la globalització audiovisual i per la molt massiva immigració que en bona part –la procedent de Sud-amèrica– parla castellà. O bé àrab, ucraïnès, romanès, etc. Però que sovint aprèn aviat, poc o molt, el castellà. Això pot alterar l’equilibri ja difícil entre el català i el castellà.

Però les nostres administracions –Generalitat i ajuntaments, sobretot– i també les entitats de la societat civil fan un gran i meritori esforç perquè el nombre màxim de nouvinguts possible conegui el català. I a més –i això és molt decisiu– l’escola fa en aquest sentit un molt meritori i eficaç esforç. Per això és del tot necessari mantenir la immersió lingüística. Cal afegir-hi que en molts ambients el tracte social, laboral o de diversió ha facilitat amb naturalitat l’aprenentatge del català (no en tants com convindria, però tot i així afecta una quantitat important de persones). El resultat de tot això és que hi ha molta gent no nascuda a Catalunya, però que hi viu des de fa tres anys, o deu o vint, que sap parlar català, i moltíssima més que l’entén sense dificultat. I, molt important, que no té una actitud de rebuig. Que l’assumeix amb normalitat.

Però amb això no n’hi ha prou. Tot això és positiu, però no n’hi ha prou. Hi falta un més alt grau de conscienciació per part dels catalanoparlants.

El català es defensa amb lleis i normatives. I a l’escola. I en els mitjans de comunicació. Etcètera. Però sobretot al carrer. En el tracte amb la gent. I aquí hi ha un dèficit important per part de molts catalanoparlants. Que es manifesta de mil maneres. Exemples d’això. Dirigir-se directament en castellà a un desconegut. O bé, passar al castellà si l’interlocutor parla en català però amb un punt d’accent castellà o de qualsevol altra llengua. O si és negre o de faccions sud-americanes o àrabs, encara que parli català. O en el restaurant no demanant la carta en català (que per llei han de tenir i que molts restaurants realment tenen).

Algunes anècdotes personals il·lustraran el que vull dir.

Primera. Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.

Segona anècdota. Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos... Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».

Això repetit mil vegades des del carrer a les oficines de les administracions o a les botigues, o restaurants, és el que falla per part de molts catalanoparlants.

I això posa en perill el català. Perquè les lleis i els reglaments i l’acció dels ajuntaments i dels governs són del tot necessaris. Però no és suficient. La llengua es defensa parlant-la. D’una manera considerada i educada, però sempre que es pugui, que és gairebé sempre. O en tot cas molt més sovint del que se sol fer.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicat al Butlletí núm.267 del CEJP el dimecres 28 de setembre de 2011

23 de setembre 2011

La unitat de l’independentisme

Quan 1+1 fan -3

He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.

La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.

Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.

De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.

Salvador Cardús
Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 23 de setembre de 2011

16 de setembre 2011

Rajoy ensenya la llengua.

El carrer i l'escola

Diu Mariano Rajoy, parlant de la immersió lingüística o, millor dit, contra la immersió lingüística, que s'ha de fer normal a l'escola el que és normal al carrer. Volent dir que si al carrer es parla en català i en castellà –als carrers de Catalunya, ben entès, no als de Salamanca ni Estocolm–, també hi ha d'haver les dues línies lingüístiques d'ensenyament a l'escola. Ara es parla molt de línies. Sobretot de línies vermelles que no s'han de travessar. El que passa és que tothom traspassa totes les línies vermelles a cada hora sense que passi res del que han advertit i amenaçat que passaria.

En Rajoy, doncs, també parla de línies: si al carrer n'hi ha dues de lingüístiques, n'hi ha d'haver dues a l'escola, amb l'argument d'elevar el carrer a l'escola. Molt bé. Només que les escoles es van inventar precisament per no reproduir el que passa al carrer o allò que hi passaria si les escoles no s'haguessin inventat. Com que la gent al carrer no llegeix ni hi llegiria de forma espontània, a l'escola es fa llegir. Com que al carrer no s'hi aprèn història ni matemàtiques, l'escola reacciona en conseqüència i s'hi fan lletres i números. Com que al carrer hi ha qui tira papers a terra i guixa les portes i les parets, a l'escola es fa urbanitat. Com que al carrer no s'hi pot jugar a pilota perquè prendríem mal, a les escoles es juga a pilota al pati. Com que al carrer es parla en català i castellà d'una manera que fa pena, a l'escola s'ensenya català i castellà. I com que el català fa patir perquè si segueix al carrer en condicions d'inferioritat desapareixerà abans de gaire, com deia mossèn Cinto, l'escola fa possible que se salvi i es pugui seguir parlant al carrer i on sigui aquest patrimoni nostre, que és més patrimoni de la humanitat entera que la Sagrada Família, l'Escorial o el Machu Picchu. I quan diem humanitat incloem en el concepte en Rajoy, la Camacho, el seu fill Manuel, en Rivera i, com l'anomena en Toni Civit, en Caja o faixa, que és aquell senyor de la barba.

Rajoy vol fer normal a l'escola el que és normal al carrer quan la intenció, aquí, a la Xina i allà on sigui que hi hagi plans educatius, es tracta del contrari: fer normal al carrer el que és normal a l'escola.

Manuel Cuyàs i Gibert
Periodista i escriptor

Article publicat al diari ELPUNTAVUI el divendres 16 de setembre del 2011

10 de setembre 2011

En la vigília de la Diada Nacional

Aquests dies previs a la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, la nostra Nació és objecte d’un atac sense precedents en un període democràtic per part de la caverna espanyola. Des de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) instant la Generalitat a disposar, en el termini de dos mesos, dels mecanismes per adaptar el sistema d’ensenyament de Catalunya a un model on el castellà també sigui la llengua vehicular de l’ensenyament, passant per la discriminació feta als partits nacionalistes en la farsa de modificació de l’article 135 de la sacrosanta Constitució Espanyola, fins arribar a la pantomima de l’alcalde de Badalona, negant-se a posar la paraula Nacional a la Diada de l’Onze de Setembre i a fer cap celebració de la Diada.

Tot això ens ha de fer reflexionar i valorar encara molt més les paraules que va pronunciar l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, en el lliurament que li va fer el Parlament de la medalla d'honor en la categoria d'or el passat dijous de mans de la presidenta, Núria de Gispert. Per tot això, hem escollit l’article que publica l’estudiant de Ciències Polítiques, en Guillem Carol al diari elSingulardigital.cat, on esperona al catalans a no abaixar el cap i enlairar el punt de mira dels nostres objectius nacionals fins al màxims límits de autogestió que ens porti cap a la independència definitiva dels que volen aixafar els nostres drets com a Nació.

La desconnexió catalana

Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l'èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col·lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l'hora d'actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l'acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t'emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l'èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s'ha transformat en l'heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l'òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Jordi Pujol va escriure fa més de 40 anys en el llibre “Des dels turons a l'altra banda del riu”: “comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt.” Actualment sembla que ens trobem en una situació força similar. Ens trobem en un moment de desorientació generalitzada on sembla que ens faci por superar-nos i aspirar a la victòria. Guardiola va rebre la distinció perquè encarna just el contrari d'aquest actitud. Representa tot allò que, com a poble, no hem sabut escenificar.

Jordi Pujol acaba el paràgraf del llibre dient que “hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”. Guardiola va acabar el seu discurs recordant-nos que “si ens aixequem d'hora i penquem de debò aquest país és imparable”. Tan sol falta que ens ho creguem de veritat.

Guillem Carol
Articulista al setmanari El 3 de vuit.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dissabte 10 de setembre de 2011

07 de setembre 2011

La polèmica lingüística

Gràcies, immersió

Sóc d’una generació que va néixer al mateix temps que renaixia la Generalitat. De mare portuguesa i pare català analfabet en la seva llengua materna per culpa de la dictadura. De petit, a casa se sentia sobretot castellà. De la meva mare, que encara no dominava el català, però també de Luis del Olmo per Radio Nacional de España, o de Jordi Estadella per Televisión Española. En Peter, la Wendy i el Capitán Garfio també parlaven tots castellà quan vaig anar al cinema per primer cop.

Cada estiu tenia un mes d’immersió en portuguès al poble dels avis, a 50 quilòmetres de Lisboa, que refrescava amb les converses amb la dona que venia a fer feines de casa alguns dies. El català, d’entrada, es restringia a la meva família paterna. No és estrany, per tant, que fins als deu anys jo pensés, llegís i parlés majoritàriament en castellà.

L’escola on vaig anar fins als nou anys seguia un model bàsicament bilingüe, amb classes majoritàriament en català però molts materials en castellà. A més d’una presència massiva de nens argentins que feia que al pati juguéssim a ser Zubizarreta o Laudrup també en castellà. Malauradament, perquè en tinc molts bons records, aquella escola va tancar i els meus pares em van haver de canviar.

La nova escola ja practicava la immersió completa en català, només les classes de castellà i anglès no eren en la llengua de Pompeu Fabra. I no només això, també havíem de presentar un poema per als Jocs Florals i matàvem el drac per Sant Jordi. De cop, em trobava en una escola normal, en un país que semblava normal. Poc a poc vaig parar més atenció als discos de Lluís Llach dels avis, vaig començar a escoltar uns joveníssims Antoni Bassas i Xavier Bosch a mitjanit pel 102.8 de la FM i a seguir les aventures del Petri, la Noti i la Nets contra el Megazero mentre esperava que comencés Bola de Drac.

Al cap de poc el català ja no m’era estrany, vaig decidir que Catalunya era el meu país i que volia entendre el món des de Barcelona i no des de Madrid. Mentrestant, Jim Carrey es posava La Máscara i a Pasqual Estivill el condemnaven uns jutges que només sabien castellà. Res d’això ha canviat, encara.

El català continua en inferioritat de condicions en la majoria d’espais socials, però la immersió lingüística assegura que gent com jo puguin, si ho volen, sumar-se a la cultura catalana i alhora llegir El Conde Lucanor. Per això aquells a qui els agradaria que només s’escrigués, es pensés i es parlés d’una manera no suporten que Catalunya, simplement, actuï com un país normal. Perquè, per a ells, el normal seria que Catalunya no existís.

Adrià Alsina
Politòleg i comunicòleg.
Treballa com a consultor del Banc Africà de Desenvolupament a Hong Kong

Article publicat a al diari digital e-Notícies el dimecres 7 de setembre de 2011

30 d’agost 2011

L’adéu d’un gran patriota

Heribert Barrera i les elits

Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.

Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.

A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.

Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.

Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tan i tan trista. Tan i tan perjudicial per al país.

Xavier Roig i Castelló
Enginyer i assagista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 30 d’agost del 2011.