No es podia

Sí se puede!, sí se puede!... anaven bramant els militants del PP davant el Mariano, ell solet a dalt del balcó del carrer de Gènova. Aquest crit manllevat dels podemites, feia més mal a Pablo Iglesias que el mateix resultat electoral. Ha perdut les eleccions qui més expectatives s’havia creat. Unidos Podemos volia fer el “sorpasso” i ha fet el paperina. Tot i haver-se anunciat que Podemos passaria davant del PSOE, el partit de Pablo Iglesias i les coalicions afins han quedat ben lluny dels socialistes, malgrat haver unit forces amb Esquerra Unida. Agradi o no agradi, l’augment del vot del PP, que és l’única gran novetat d’aquesta absurda repetició electoral, porta ineludiblement els socialistes a investir Rajoy com a president del govern espanyol. Si Rajoy acaba sent investit president, n’hi ha per fugir corrents, i s’hi ha terceres eleccions, encara més. Dels articles que s’han escrit aquests dies sobre el desenllaç electoral,  n’hem escollit un del periodista Jordi Borràs titulat “No es podia”,  on fa l’anàlisi del “tortasso” de Podemos, des de l’òptica d’En Comú Podem i el seu paper a Catalunya, i on acaba afirmant, referint-se al partit de l’Ada Colau:  “Ara toca mullar-se i deixar-se d'hòsties”. Crec que és el millor resum que es pot efectuar del paper que li toca fer als “comuns”, en el nou camí que s’encetarà amb la votació de la moció de confiança al President Puigdemont del proper setembre. Les agres paraules de Xavier Domènech, el líder d’En Comú Podem, no només cap a CDC, sinó cap a ERC que els hi ha estès servilment la mà, i també les d’Ada Colau demanant solidaritat amb els pobles d’Espanya, mostren que el veritable “sorpasso” de Podemos no es dirigeix a Espanya sinó a Catalunya, i que Podemos té un altre objectiu, dividir i frenar l’independentisme, i guanyar les eleccions al Parlament per gestionar una autonomia més.

No es podia

Amb els ulls plorosos, la veu trencada i el rictus desencaixat d'impotència. Així va sortir Ada Colau al quarter general dels comuns en acabar el recompte de vots. El llenguatge corporal no concordava amb el discurs falsament eufòric de guanyadors. Sí, En Comú Podem ha guanyat de nou les eleccions a Catalunya, però el que realment els interessava, lògicament, era fer-ho a Espanya. I no hi hagut sorpasso ni victòria. El canvi ha fracassat estrepitosament i el partit dels sobres en B i les clavegueres del poder ha sortit reforçat dels seus propis escàndols.

Espanya és irreformable. Ho havíem advertit per activa i per passiva. Se'ns en fotien a la cara des de la supèrbia del si se puede i el victimisme de qui no en té ni idea de què vol dir el joc polític i es passa mitja campanya fent el ploricó. S'ha acabat la cantarella de cop, perquè els que diumenge a la nit van cantar si se puede amb més ganes que ningú, van ser els hooligans del PP aplegats a Gènova per celebrar una nova victòria. Els números canten: el PP puja arreu de l'Estat espanyol i els que prometien canvi han perdut més d'un milió de vots en sis mesos. El mapa d'Espanya està completament tenyit de blau falangista, on el morat només ha aconseguit convèncer a catalans i bascos en unes eleccions —detall important— en clau purament espanyola. Tal ha estat el fracàs que els soldats d'Iglesias ni tan sols són els predilectes com a segona opció a l'Estat, que majoritàriament continua apostant pel PSOE.

No obstant això, sembla que els comuns no han après la lliçó. Diumenge a la nit, Colau i Domènech van tornar a presentar Catalunya com a motor del canvi, fugint d'estudi del seu fracàs amb la cantarella de fer fora Convergència. La memòria és curta, perquè resulta que ja ho van intentar el 27 de setembre, mentre Barcelona en Comú es retirava de la partida perquè no ho veia clar. El resultat va ser indiscutible: majoria absoluta independentista al Parlament, Ciutadans liderant l'oposició i els del si se puede quasi a la cua de l'hemicicle, empatats a 11 diputats amb el PP.

Ara mateix, l'espai polític dels comuns només té dues possibilitats. Seguir amb el discurs teletubbie del canvi a Espanya i la urgència de fer fora Convergència o convertir-se en alternativa real de govern apostant per la via de la ruptura amb l'Estat espanyol. La primera possibilitat ja ha estat sobradament explorada i ha fracassat fins a tres cops en menys d'un any: 27 de setembre, 20 de desembre i 26 de juny. La segona opció sí que pot oferir nous escenaris innegablement atractius pels objectius dels comuns: desbancar Convergència del poder i alhora bastir una majoria social d'esquerres que aposti per una Catalunya independent. És precisament aquest fet, la desintegració de l'Estat com el coneixem avui, l'únic revulsiu que pot fer canviar realment Espanya.

Ja no hi ha excuses, s'ha demostrat empíricament que no es podia. Ara toca mullar-se i deixar-se d'hòsties. O seguiu insistint a canviar un estat irreformable o assalteu el poder de la nova República Catalana. O sou part de la solució o sereu còmplices de les nostres cadenes. Ho teniu a les vostres mans.

Jordi Borràs

Fotoperiodista i il·lustrador

Article publicat al digital Fotlipou.com el 28 de juny del 2016

Podemos, l'esquer del sistema

En el debat de TV3 el referèndum ha tornat a ser el gran protagonista. Els caps de llista dels partits independentistes han arraconat  Xavier Domènech qüestionant el compromís d'En Comú Podem amb el dret a decidir. Francesc Homs de CDC i Gabriel Rufián han tret a la llum les incongruències dels podemites amb el tema del referèndum. El cap de llista de Convergència, Francesc Homs, ha dit a Domènech que el seu referèndum "no és políticament viable" i que la seva "retòrica de fer fora el PP" li recorda l'antic lema de la socialista Carme Chacón "si tu no vas ellos vuelven". Gabriel Rufián, cap de llista d'ERC, ha preguntat a Domènech:  "Com canviareu l'estat espanyol, com canviareu el Tribunal Constitucional, com ho farem, Xavi?". Domènech, per la seva banda, ha evitat pronunciar-se sobre si el dret a decidir de Catalunya és una "línia vermella". Per contra, ha respost que el canvi a l'estat espanyol "passa per una paraula meravellosa que es diu fraternitat". Curiosament el periodista Victor Alexandre va publicar el mateix diumenge, però hores abans de la celebració del debat, un article titulat “Podemos, l'esquer del sistema”, que podeu llegir en el nostre Blog, on analitzava la posició de Podemos amb el tema del referéndum i anticipava els arguments que Podemos  esgrimeix com a ganxo per entabanar alguns independentistes de bona fe.

Podemos, l'esquer del sistema

És natural que hi hagi persones que, carregades de bona fe i amb veritables ganes de regeneració democràtica, davant del desolador panorama electoral espanyol, amb partits tan anacrònics i immobilistes com el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, pensin que votar Podemos és l'única alternativa que tenen. Quan tot el que coneixes t'obliga a posar-te una pinça al nas, és humanament comprensible que siguis procliu a deixar-te engalipar per algú que et promet la lluna en un cove.

Però què té de nou, Podemos, més enllà de prometre la lluna en un cove? Epidèrmicament moltes coses. Les seves maneres són diferents de la resta de partits, perquè també ho és la seva gènesi. Podemos és un producte televisiu, comandat per un telepredicador, que té molta cura dels gestos que calen per aconseguir una imatge que faci parlar o per transmetre la idea que entre el seu partit i la resta hi ha un abisme. Però és un miratge, perquè es tracta del mateix xarop de sempre en una flascó diferent: un nou model d'ampolla, un vidre més suggerent, un tap més elaborat i de disseny, una etiqueta de colors més vius... i uns bons cops d'efecte televisius. A partir d'aquí, ja només cal que hi hagi gent, com més millor, que pensi que aquella és justament la fórmula que estava cercant i que voti.

En realitat, la fórmula Podemos és l'instrument contemporani de l'Estat espanyol per neutralitzar, per la via de l'engany, allò que en un altre context neutralitzaria per la via militar: l'independentisme català. No és que el sistema espanyol combregui amb el discurs de Podemos -sense el conflicte amb Catalunya, Pablo Iglesias continuaria amenitzant els debats de televisions com Intereconomía i La Sexta-, però el necessiten, perquè ja s'ha vist que PP, PSOE i Ciudadanos no sols no frenen l'independentisme català, sinó que el fan créixer encara més. Podemos, doncs, és la solució, l'única solució. Podemos, al capdavall, no és antisistema. Malda per semblar-ho, cert, perquè necessita una imatge pròpia davant del trident, però no és res més que una versió actualitzada del PSOE, en la mateixa mesura que Ciudadanos no és res més que una versió actualitzada del PP.

En aquest sentit, el tema del referèndum de Catalunya dóna un matís diferencial a Podemos. Un matís força barat, ja que prometre un referèndum no té cap cost. D'una banda, perquè a Espanya mai ningú no el reclamarà; i de l'altra, perquè el discurs és prou murri per fer que un bon grapat de catalans de bona fe se'l creguin sense que, arribat el moment, li puguin retreure res. "Si nosaltres governem, el referèndum es farà", prometia el seu cap de llista català, Xavier Domènech. Magnífic. I si no governen? Doncs se'n rentaran les mans, naturalment. I si governen, però sense majoria absoluta, tampoc no hauran de complir perquè no sumaran. ¿I si calgués reformar la Constitució primer? Millor encara, perquè calen 211 diputats i això ho fa inviable. Però què passaria si, ni que fos per casualitat, Podemos arrasés i els diputats li sortissin per les orelles? Doncs que l'operació es podria endarrerir tant com calgués gràcies a puntuals i oportuníssims entrebancs polítics o jurídics. Amb tot, si finalment una miraculosa conjunció astral permetés fer aital referèndum, seria vinculant? Votarien, com és lògic, els catalans, o votarien també els espanyols? I quina seria la pregunta? Seria una pregunta concreta, clara i inequívoca -"Vols que Catalunya sigui un Estat independent? Sí o No?"- o s'hi afegirien altres elements per poder manipular el vot i els resultats?

Com hem dit, Podemos no és res més que una versió rejovenida del PSOE, una mena de Zapatero.2. Zapatero va dir: "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"; i Iglesias diu: "Respetaré los derechos nacionales de Catalunya". No es pot demanar un grau de sintonia més alt. Zapatero, recordem-ho, era "el hombre que entiende a Catalunya", i Iglesias és "el hombre que respeta a Catalunya". Fins i tot el to paternalista de tots dos, en referir-se als catalans, en la línia d'aquella cantarella estúpida que adopten alguns adults quan s'adrecen a una persona molt vella, com si fos un nadó, és el mateix.

Però Podemos diu moltes més coses, i com més en diu més es retrata com el partit nacionalista espanyol que és. Xavier Domènech ho deixava ben clar en confessar que la proposta de referèndum que ells fan no és "electoral, sinó estratègica" per definir un nou model de país. I de quin país parla, en aquestes eleccions espanyoles? D'Espanya, és clar. Espanya és el país del senyor Domènech, i és per això que és cap de llista d'unes sigles sucursalistes que tenen el seu centre neuràlgic a Madrid, la capital d'Espanya. La dreta i l'esquerra espanyoles poden divergir en certs aspectes socials, però mai en el seu nacionalisme espanyol. Si com a mínim ho reconeguessin ja seria un pas, però no. Els seus principis, tanmateix, parlen per ells: El seu país? Espanya. La seva obsessió? La unitat d'Espanya. El seu projecte per a Catalunya? Més Espanya. D'aquí no els treus. Ho deien segles enrere, quan anaven a cavall, i ho diuen ara, que van motoritzats. Per això van acceptar que en el debat electoral a quatre, emès per diverses televisions -debat tristament masclista, sigui dit de passada-, se silenciés la veu de Catalunya, excloent-ne els seus representants no sucursalistes. Un punt, aquest, que concorda amb les mentides que han arribat a dir relatives al Corredor Mediterrani per maquillar la seva dèria d'establir en paral·lel un corredor aragonès que la Unió Europea ja va rebutjar per improductiu i forassenyat. Els mou, per descomptat, el mateix anhel que al PP i al PSOE amb l'AVE: vertebrar Espanya. Si poguessin crearien la Xarxa Radial de Corredors d'Espanya.

Podemos és la pell de xai amb què el nacionalisme espanyol pensa entabanar un bon nombre de catalans en aquestes eleccions. De fet, independentment del resultat i obviant que els catalans diferenciem molt bé les eleccions espanyoles de les eleccions del nostre país, en farà una lectura propagandística contra l'independentisme. Per això el sistema els ha promogut, els ha ajudat a créixer i ara els vol rendibilitzar. Podemos és el partit antisistema que Espanya necessita per perpetuar el sistema

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elMon.cat el diumenge 19 de Juny del 2016

La superioritat moral de la CUP

Al debat televisiu dels quatre candidats Pablo Iglésias, el líder de Podemos, es va afanyar a proclamar que ells tenen uns conviccions, però que també cal escoltar les dels altres. És a dir, com diu en Groucho Marx: aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc d'altres. Els més ingenus poden fer una travessa: les hores que es mantindrà en vigència el compromís amb el dret a decidir dels catalans si Iglesias busca aliances per ser president del nou govern espanyol. El “referèndum” de què tant galleja Podemos s’haurà dissolt com un terrós de sucre en el cafè, quan Iglesias i Pedro Sánchez hagin d’entrar de debò en matèria d’aliances el dia després del 26J. Per tant els catalans no hem, d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, com vàrem fer el 27S amb la CUP. Les bones paraules d’en David Fernàndez, com ara les d’en Xavier Domènech no ens poden fer dubtar entre votar EnComúPodem o els partits netament independentistes. Si guanyen els podemites, oblidem-nos del Corredor del Mediterrani, de la RUI i d’altres pastanagues que en posen davant els de la Colau i companyia. Llegiu si us ve de gust, un article, d’autor anònim, que ha aparegut a les xarxes i que diu molt d’aquesta doble moral de l’esquerra progressista catalana

La superioritat moral de la CUP

Mea culpa, mea culpa, mea grandísima culpa. A mi la CUP també em va ensarronar. Molt bé, ja ho he dit, ara anem per feina:

Portem cinc anys fent la gara-gara a la CUP. Qui més qui menys te algun amic ex-sociata que en un atac de dignitat va voler votar independència, però no es veia en cor de votar en Mas, i va acabar votant la CUP, oi? Ep! Alguns sociates d’aquests que eren federalistes i tenen un apartament a Calella de Palafrugell també, que consti. Els que tenim criatures que ja volten soles també ens varem veure convencent-los que no s’abstinguessin el 27-S,però  que si no volien votar com el papa i la mama que votessin la CUP, que eren uns idealistes i bona gent, per molt que el papa i la mama ja veiéssim que no tocaven quarts ni  hores.

Els tres grans atributs de la CUP del David Fernàndez, en Quim Arrufat, i la noia aquella que anava amb ells a tot arreu, eren: l’actitud moral, la coherència del discurs i els actes i el seu independentisme generós i de pedra picada. Ho recordeu, oi? Aquella manera d’encertar la diagnosi, de tenir clar qui eren els bons i qui els dolents, allò de salvar el poble. Per art de màgia, aquella CUP que van votar es va convertir en un altra cosa. Aquells 330.000 vots impossibles d’assolir sense els vots de l’esquerra caviar i els fills de casa bona es transformà en una màquina de trinxar-ho tot.

Varen enviar l’Artur Mas a la paperera de la història, i molts varem pensar “tot sia per la pàtria”. Obligaren als patriotes del “només la punteta” a signar una declaració de guerra institucional a l’estat espanyol coneguda com “del 9-N”, i varem pensar “bé, dels meus als qui se’ls arronsi el melic millor que es quedin a casa”, au! som-hi, a treballar per fer la República catalana!

I els divuit mesos van començar a passar-nos pel davant dels nassos mentre descobríem l’Anna Gabriel i els fills de la tribu ─opinió que mai no he criticat, sobretot perquè ve d’una persona que al no ser mare d’una criatura mereix la mateixa credibilitat que la del bisbe de València quan parla del matrimoni─. Després hem conegut en Garganté, un paio que em fa pensar en una frase de la meva mare sobre la guerra que encara em posa els pèls de punta: “jo cada cop que veig un cotxe amb quatre homes dins encara tinc por”. I mes tard hem constatat el racisme intransigent, binari, maniqueu, superficial, insultant, injust, malintencionat i antisemita d’en Benet Salellas en relació al conflicte Israel–palestins.

Llavors va esclatar Can Vies II, això del Banc Expropiat, i la CUP es va posar al davant de la crítica als mossos, enlairant la bandera de la puresa anticapitalista, des de la superioritat moral del saber qui és un especulador i qui no ho és, i del saber quines són les necessitats del barri i quines no ho són, de qui és el carrer i de qui no, i de qui té dret a cremar la propietat privada i qui no en té. Emparats en la seva superioritat moral, la seva coherència i el seu independentisme.

Doncs ni una cosa, ni l’altra, ni la de més enllà. Senzillament no es coherent sentir la CUP dir al matí que és possible comprendre l’okupació d’una segona residència i a la mateixa tarda assabentar-nos que el racista del Benet Salellas té un patrimoni que un ric assalariat com jo no tindrà en sa vida per molt que treballi.

I no dic que hom no pugui ser d’esquerres i tenir diners i propietats, el que no es pot ser és anti-sistema i defensar el dret a rebre propietats que no t’has guanyat amb la teva de feina, només per dret de sang, com els borbons.

Jo, l’enemic del poble! El qui creu que la coacció física ha de ser exercida de manera monopolística pels Mossos, que per això els pago; jo, el fatxa que creu en la societat patriarcal i familiar que es basa en la transmissió de patrimoni de pares a fills ─cosa que en Salellas ha gaudit i servidor no pas─ aquí, el que firma aquest escrit, que es guanya cada cèntim d’euro amb la seva feina i que no te cap camp d’oliveres pel fet d’haver estat un espermatozou més espavilat que els altres; jo, botxí i agent exterior que dono suport a la democràcia israeliana en comptes de donar-lo als partits i països teocràtics que volen enviar als jueus a la paperera de la història a fer companyia al President Mas.

Demano a la CUP que s’estalviï d’ara endavant signar pamflets com aquell en el que diuen:

“Preguntaren com era possible que creméssiu aquells autobusos i aquells trens. Quan la pregunta correcta, la que haurien d’haver fet, és la de com és possible que no us llanceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies”

Jo ja veig que no en parleu de les propietats immobiliàries d’en Benet Salellas, però per moralitat, i co-he-rèn-ci-a, hi hauríeu d’afegir els seus pisos, locals, i camps d’oliveres. Si més no, perquè o ho cremem tot o cardem la superioritat moral al riu.

AUTOR DESCONEGUT

El no als pressupostos: Cui prodest ?

El 'no' de la CUP als pressupostos semblava situar el procés en terreny desconegut, però la decisió del President Puigdemont de sotmetre el seu propi full de ruta a una qüestió de confiança el proper setembre, sembla que ha tornat a revifar la il·lusió dels independentistes.  Ara només resta veure que farà la CUP en aquest nou escenari. Sembla però que sorgeixen moltes veus dins l’organització anticapitalista que critiquen obertament les darreres decisions d’aquest conglomerat de partits. Una d’elles, i no poc important, ha estat la de l’històric militant de l’esquerra independentista i militant de Poble Lliure partit integrat dins de la CUP-CC, membre de l’ANC i professor de la UAB en Carles Castellanos  qui, en un article que podeu llegir en el nostre Blog titulat “El no als pressupostos: Cui prodest ?” afirma que no hi cap acció sense conseqüències i que la pregunta a fer-se sobre el manteniment de l’esmena a la totalitat als pressupostos per part de la CUP és a qui beneficia i qui es mostra “alegre i content” davant aquesta acció. La resposta, segons Castellanos, és que tot l’espanyolisme, des de Podemos a Ciudadanos passant pel PSOE i PP aplaudeixen la decisió de la CUP, “tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència”.  Precisament l’organització  Poble Lliure, ja en el seu moment es va mostrar partidària de donar suport a la investidura d'Artur Mas, i sempre ha defensat que el debat pressupostari no podia encallar el procés. Un posicionament polític clarament confrontat a Endavant-OSAN, una altra de les principals formacions de la CUP. Podria succeir doncs que aquestes veus més reflexives dins de la CUP guanyessin, d’ara fins el setembre,  prou força per foragitar aquells  i aquelles  que només veuen en la ruptura, el crit i la protesta el camí cap un Estat Català independent.

El no als pressupostos: Cui prodest ?

No hi ha cap acció que sigui sense conseqüències. Tot porta cap a un lloc o un altre i tot respon a un interès o un altre. L’experiència llatina ja va mostrar una manera ben senzilla per a posar al descobert les intencions ocultes en els comportaments: El que cal fer és preguntar “a qui beneficia?”. Qui es mostra alegre i content davant una acció determinada?

Aquesta simple pregunta posa en evidència el significat real que té, dins la conjuntura actual, el fet de mantenir l’esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat. Tota la patuleia espanyolista (de dreta i d’esquerra, des de Podemos fins a Ciudadanos, passant per totes les formacions més conegudes com el PSOE al PP) aplaudeixen la decisió de la CUP, tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència.

El gest de la CUP, s’expliqui com s’expliqui, serà interpretat – a causa de  la força de la realitat política conjuntural - com una ferida etzibada al cor de l’objectiu independentista. Els qui es pensen més espavilats diran que no, que això no perjudica les possibilitats polítiques d’aquesta legislatura, però la pràctica demostra que la política que finalment acaba sortint dels envitricollats debats de la CUP, d’ençà de la tardor passada, no fa més que donar ales als sectors que dins i fora de l’independentisme voldrien fer perdre tot el potencial acumulat per la majoria parlamentària del 27 de setembre.  Fins i tot els sectors de CDC que estaven preocupats per la “deriva” independentista del seu partit, ara respiren alleujats, perquè la CUP els ha anat facilitant una manera còmoda per a poder-se’n desmarcar sense mostrar les seves flaqueses.

Diguin el que diguin, l’actuació pública de la CUP no ha estat, des de cap punt de vista, brillant. Malgrat el fet que alguns analistes de bona fe volen veure en els posicionaments de la CUP l’atenuant d’una suposada coherència, això no millora la solidesa de les preses de posició, ni encara menys la seva imatge pública.

El fet clau és que cal saber fer feina en el sentit de la independència, de la ruptura cap a la República Catalana independent. La política institucional necessita un mínim de capacitat per a gestionar la complexitat, una característica que ha estat absent de moltes de les decisions fins ara.

La política no s’acaba en unes quantes teatralitzacions adreçades a aconseguir quatre titulars de diari o un grapat de piulades de twitter. La màxima que diu que l’important és que parlin de tu encara que sigui malament, ja s’ha pogut veure que no funciona en política. I menys en situacions extremament crítiques com en les confrontacions per la independència. L’esquerra independentista no sortirà del forat si no esdevé capaç de portar a terme una pràctica política que sigui clarament assumida i percebuda com a orientada a reforçar la mobilització de masses unitària cap a la independència. La resta és fer volar coloms.

Carles Castellanos

Professor de la UAB

Article publicat al digital  llibertat.cat el dimecres 8 de juny del 2016

Una mica més d'estopa

Arran dels greus aldarulls que han succeït a Gràcia, hem pogut llegir aquests darrers dies en un titular de premsa:  “Nou ferits, balanç del nou intent per reocupar el ‘Banc Expropiat’ de Gràcia”, i en la notícia es destaca que un dels nou ferits és el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Garganté. Després d’una setmana provocant i incitant aldarulls a Gràcia el regidor, protegit per la Colau,  per fi s’ha pogut fer la foto amb un morat al cul. Va ser una foto buscada, mentre la policia intentava disper­sar uns manifestants que els disparaven amb pistoles d’aigua. Van avisar una i altra vegada i ell es va quedar allà expressament intentant trencar el cordó policial amb l'excusa que ell és regidor. Si que se'ls han pujat ràpid els fums al cap als homes i dones de la nova política. Aquesta estratègia del regidor Garganté, fou extensament descrita per un alt comandament dels mossos. Primer es provoca, desprès es rep el cop de porra, tot seguit es demana el número del mosso, mes tard es posa la denúncia i si hi ha sort i el jutge l’admet a tràmit, ja s'ha fet la feina: identificar amb adreça, noms i cognoms el mosso que ja no podrà tornar al servei actiu. Un comentari més extens al ”teatre” protagonitzat per aquest individu el podeu llegir en el nostre bloc en forma de carta oberta al regidor.

Una mica més d'estopa

Carta oberta al regidor Garganté (CUP)

Permeti’m que li digui una cosa, senyor Garganté. Quan vulgui fer soroll i fer-se el màrtir, procuri resultar realment ferit perquè aquest cop que va rebre, molt ben documentat perquè ja se’n va cuidar vostè prou que així fos, gairebé fa riure. Fa riure perquè sembla més un pam-pam al culet, que un exercici de violència fora de control d’un Mosso. Però home! Si se li va oblidar recargolar-se de dolor i cridar del mal que li van fer quan va rebre el “porrasu”! Que només va continuar caminant, seguit del Mosso, home! Que ho hem vist tots. Una mica més de comèdia hagués ajudat, senyor Garganté.

Sap quin és el problema de la violència, senyor Garganté? Que genera més violència, cosa que potser a vostè ja li està molt bé, però no ha pensat que pot caure de l’altre costat. I les ganes que en tenim alguns de veure’l víctima de les seves pròpies maquinacions, ni s’ho imagina, des d’aquell assumpte de les coaccions al metge per redactar un informe fals, fals des del moment que el facultatiu no hi estava d’acord i és la persona entesa, i amb agreujant. Amb l’agreujant de voler culpar a tercers de les lesions que va patir aquell home, aquell manter. Que tot és molt presumpte, però que el video que va difondre’s no deixava gaire espai per altres interpretacions, ni tampoc vostè va negar-ho, adduint que havia estat editat o cosa semblant. No, vostè no es va queixar de la falsedat de la filmació sinó d’haver estat gravat. Aquell policia que ho va fer no sap el gran favor que ens ha fet als ciutadans, al posar al descobert la seva naturalesa.

Així doncs, no li hauria d’estranyar que alguns desitgem que vostè s’hagués topat amb els antics “grisos”. Aleshores podria queixar-se amb raó. Aquells es dedicaven a obrir-te el cap.

Se n’adona? Gent que estem en contra de la violència, no ens en sabria greu si vostè tastés de la seva pròpia medecina. Perquè que vostè és un violent això està fora de qualsevol dubte.

Però ara ja, sense conyes, que el tema és molt greu. Amb la seva estratègia és com pensa ajudar a lliurar el país, Catalunya? Perquè sembla ben bé que és tot el contrari. Vostè està donant el material que perseguia el govern espanyol. Vostè i els seus, la seva tropa, estan justificant l’acusació de violents als independentistes, al representar a les institucions del país a un dels partits independentistes que estan governant el país. I entrant en el terreny de les teories de la conspiració, terreny que segur que coneix molt bé, no es podrà queixar que alguns ens posem també paranoics i pensem si vostè no li està fent la feina al govern espanyol, perquè li està sortint brodat. Fa certes les paraules de l’expresident Aznar, “abans es trencarà Catalunya que España”. O de l’exdiputat de Ciudadanos, Jordi Cañas, que va dir allò de “os vamos a montar un Ulster”. Vostè, senyor Garganté, em recorda moltíssim al senyor Cañas.

Algú ho havia de dir.

Bet Sáez

Col·laboradora de la revista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el dilluns 30 de maig del 2016