Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de desembre 2017

Le Monde i Europa

El prestigiós diari matutí francès ‘Le Monde’, considerat com el diari mes influent de la premsa quotidiana francesa amb uns 2 milions de lectors, va publicar el divendres 22, l’endemà de les eleccions del 21D a Catalunya, un contundent editorial carregant amb duresa contra Mariano Rajoy. El diari va titular el seu editorial sobre els comicis amb un impactant: "L'aposta perduda de Mariano Rajoy"  parlant, en la seva portada, d'un moviment independentista que ha sortit reforçat en aquestes eleccions convocades sota l’amenaça del 155. "És una amarga derrota" pel president del Gobierno”, assegurava el diari francès. En el mateix diari es publicava un altre article amb el títol  Eleccions del 21D: majoria absoluta independentista”  on el prestigiós diari analitzava, de forma implacable i clara, els resultats del 21D. Potser és el moment que, des de Catalunya, comencem a acceptar que la premsa francesa coneix millor la idiosincràsia catalana, els seus problemes i las possibles solucions que  tots els mitjans espanyols. Podeu trobar traduïts tot seguit ambdós articles del diari francès Le Monde. A veure si d’una vegada per totes des d’Europa es comença a parlar lliurement del ‘problema català’, explicant què passa realment al ‘Reino de España’ i com ha dit el President Puigdemont: “La gent que a Europa ha avalat, amb suport explícit o silencis, la recepta Rajoy també n'hauria de prendre nota. Els catalans hem de decidir el nostre futur, i cap recepta que vulgui prescindir de les seves majories parlamentàries, funcionarà. Que ho escolti bé Europa "

L'aposta perduda de Mariano Rajoy

Al convocar eleccions anticipades, el primer ministre espanyol Mariano Rajoy esperava trencar l'impuls del moviment independentista. Dijous, els catalans van decidir el contrari. És una derrota  punyent la que Mariano Rajoy acaba de patir a Catalunya. Quan el 27 d'octubre, com a reacció a la declaració unilateral d'independència del govern català, el primer ministre espanyol va suspendre l'autonomia de la regió i va convocar unes eleccions anticipades, esperava trencar el moviment independentista. La seva vicepresident, Soraya Saenz de Santamaria, fins i tot es jactava d’haver-lo ‘decapitat’.

El dijous 21 de desembre, els votants catalans van decidir el contrari. Amb 70 diputats dels 135, els partits nacionalistes conserven la majoria al Parlament de Catalunya, fins i tot perdent dos escons i superen el 47,5% dels vots, el mateix nivell que el 2015. Més humiliant per a Madrid, el Partit Popular de Mariano Rajoy conserva només tres diputats al Parlament de Barcelona. Per descomptat, aquest partit mai va ser dominant a la regió, però el 2012 encara tenia dinou escons, i el senyor Rajoy no va escatimar esforços, anant amb més freqüència de l'habitual a Catalunya per donar suport als seus candidats. "Estem al costat correcte de la història ", es vantava ell mateix fa només dos dies.

Sobretot, el partit del primer ministre ha estat superat amb escreix pel partit ‘Ciudadanos’ que, amb el 25% dels vots i més d'un milió de vots, es converteixen en el primer partit català i es referma cada vegada més, a nivell nacional, com el jove rival centredreta del vell Partit Popular soscavat pels casos de corrupció. "Espanya ha de tenir un projecte de futur que entusiasmi a tots els espanyols", va declarar el seu president, Albert Rivera, partidari de noves eleccions nacionals, mentre que el senyor Rajoy esta al front d’​​un govern minoritari .

Destituït per Madrid a finals d'octubre i exiliat a Bèlgica , l'expresident autonòmic, Carles Puigdemont, apareix com a guanyador de les eleccions. Ha quedat per davant del seu exvicepresident Oriol Junqueras, el líder de l'esquerra republicana catalana (ERC) que ha hagut de fer campanya des de la presó. Tot i que el senyor Puigdemont està amenaçat de ser arrestat per ‘rebel·lió, sedició i malversació’ si torna a Barcelona, ​​les urnes l'imposen com a potencial president de Catalunya.

D’altre banda, l'expresident català ja no és l'hostatge de l’independentisme d'extrema esquerra de la CUP, que ha perdut sis dels seus deu diputats i ja no està en posició d'àrbitre. Amb seixanta-sis electes, i sempre que es puguin arribar a entendre, els partits del Sr.Puigdemont i el Sr.Junqueras tenen una veu més que la anti-independència. Poden buscar el suport de Podemos, hostil a la independència però favorable a un referèndum d'autodeterminació.

Què faran els independentistes amb el seu èxit en una Catalunya dividida per la meitat? "La República Catalana ha derrotat la monarquia de l'article 155", va dir Puigdemont, referint-se a l'article de la constitució que va permetre a Madrid prendre el control de la regió. Però ni ell ni els representants de l'ERC van plantejar una declaració d'independència unilateral la nit de les eleccions. Enviaran la pilota al camp de Madrid. "O Rajoy canvia la recepta o nosaltres canviem de país", va dir el Sr. Puigdemont, que és una forma de dir que la independència no és l'única sortida de la crisi.
El diàleg de sords entre aquests dos líders que no són capaços de parlar entre ells és una de les causes de la violència, principalment verbal, que s'ha instal·lat els darrers tres mesos a Catalunya. Però en aquesta regió fracturada, el resultat no pot ser el xoc de dos camps irreconciliables. Els votants catalans van votar massivament (gairebé el 82% de participació) i van expressar la diversitat de les seves opinions, que no es poden reduir a un debat maniqueu entre separatistes i unionistes.

El Sr. Puigdemont ha enviat un missatge al primer ministre espanyol: "Senyor Rajoy, faci política ! Conegut pel seu immobilisme, haurà de forçar la seva naturalesa i fer propostes a Barcelona. Aquest és el significat del resultat del 21 de desembre. També és el significat de la història.

Eleccions del 21D: majoria absoluta independentista

El poble català ha parlat. La presó, l'exili, la intervenció de l’autonomia, la repressió i la censura no han tingut èxit davant la voluntat dels ciutadans. La majoria absoluta dels separatistes, 70 escons de 135, 57 escons unionistes i 8 escons, ni sí ni no.

Acusats de rebel·lió, dos presidents d’organitzacions independentistes de la societat civil (ANC i Òmnium), el pacifisme dels quals no cal demostrar, estan a la presó , també el conseller d'Interior i el vicepresident. El president de la Generalitat de Catalunya i quatre ministres van haver d' exiliar-se a Bèlgica, encara que finalment l'ordre internacional d'extradició va ser retirada pel govern espanyol per no perdre la partida, de manera que les acusacions no es van mantenir. L'autonomia catalana fou intervinguda a través de l'article 155 de la Constitució espanyola. Aquest article no permet dissoldre el Parlament de Catalunya ni convocar eleccions anticipades. Malgrat això, el govern espanyol les va avançar sense que això provoqués cap escàndol a Europa.

La censura durant la campanya va batre rècords: prohibició de certs anuncis publicitaris electorals, prohibició de la presència del color groc a l'espai públic i d’altres al·lusions a la llibertat dels presos polítics. Els mitjans de comunicació catalans no podien utilitzar determinades expressions, la televisió pública catalana no va poder retransmetre de forma completa la gran demostració d'independència a Brussel·les del 7 de desembre (podia emetre’n  només un minut cada mitja hora). Els consellers catalans posats en llibertat condicional abans del seu judici tenien la llibertat d’expressió limitada. La repressió també va ressorgir: professors acusats de parlar a classe sobre la violència policial l'1 d'octubre al referèndum; llocs web tancats, comptes de Facebook cancel·lats, milers de perfils de Twitter eliminats.

Fins i tot hi ha un informe recent de la Guàrdia Civil espanyola, lliurat al Tribunal Suprem, que inclou una nova llista de persones acusades de rebel·lió i sedició, una llista cada vegada més llarga. Fins i tot l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat citat per haver llegit una proclama en una manifestació a Barcelona. Això en un context on el portaveu de l'executiu espanyol declara davant les càmeres de televisió que és gràcies al primer ministre, Mariano Rajoy, que els líders catalans estan a la presó(1). Ja no pretenem creure que la justícia espanyola sigui independent .

Amb tot plegat: ¿cal recordar que, d'acord amb el marc constitucional i penal espanyol, l'exercici de l'autodeterminació no és un delicte? Només cal llegir els articles 10.2 i 96 de la Constitució espanyola(2)per convèncer-se’n,  o l'anàlisi d'un jurista experimentat que parli en un diari unionista ─vegeu el seu article "A Espanya, avui és no és un delicte per un parlament que declari la secessió "─ (3). La proclamació de la independència no és delicte.

Malgrat aquest context excepcional, la independència ha guanyat encara més.


Articles publicats al diari Le Monde el 22 de desembre del 2017
(Traduït del francès pel secretariat de l’UCS)




23 de desembre 2017

Rajoy ha de plegar

Després de l’esclatant victòria de la República catalana enfront del 155 i per tant de la derrota de Rajoy el 21-D, ho hem de tenir molt més clar per poder afrontar la venjança judicial que ha començat aquesta mateixa setmana, amb les notícies sobre nous encausaments de líders polítics catalans.  Els líders polítics espanyols no saben perdre i ho demostraran amb tota la seva força. Abans de formar govern hem d'exigir a Europa el tancament de les causes judicials, cap pres polític, cap membre del Govern a l'exili, exigir l'anul·lació del 155 i que treguin les seves corruptes mans de la caixa de la Generalitat. Sembla que la Merkel comença ja a pressionar al Rajoy i que la UE a Brussel·les veuen que tenen un problema damunt la taula. Els independentistes ens hem guanyat el dret a la República Catalana, hem guanyat en tota mena de formats i condicions. Ara la pilota està damunt la teulada de Rajoy. Si vol tenir una mínima esperança de mantenir-se en el poder a Espanya, li cal negociar amb Catalunya i fer-ho més aviat que tard. Fer això o veure com li passen pel damunt la resta de partits i el treuen a empentes de la Moncloa. Com diu molt encertadament des de Madrid la periodista Ana Pardo de Vera, en l’article que podeu llegir tot seguit: “El que no ha aconseguit la corrupció del PP, segurament, ho aconsegueixin els catalans.”. Talment és així, el procés català pot acabar amb Rajoy i ell ho sap. Catalunya amb els seus vots li ha dit clarament que ja n’hi ha prou de jutges, presons, exilis i querelles i que ha de dimitir o convocar eleccions.

Catalunya expulsa a Rajoy, España comença.

La contundent victòria de Ciutadans a Catalunya no donarà a Inés Arrimadas la Presidència de la Generalitat, però suposa la major crisi del Partit Popular des que Aznar en va prendre les regnes clausurant l'AP de Fraga per sempre.

Si el president del Govern tingués un mínim de moral, se’n hauria anat quan es van conèixer els papers de Bárcenas amb el detall acreditat de part del finançament il·legal del PP i la seva corrupció genètica.

Si, a més a més, tot i sense tindre’n consciència, tingués un mínim de dignitat i la volgués per al seu partit, presentaria immediatament la seva dimissió i convocaria eleccions generals després dels resultats dels comicis al Parlament de Catalunya, precedits de la major crisi institucional en 40 anys que , lluny de resoldre’s en el dia d'avui, s'ha (re)confirmat amb una majoria indiscutible de l'independentisme i la aclaparadora victòria de Ciutadans.

Els que estan en contra de la piconadora del Govern sobre Catalunya (amb el suport del PSOE i Ciutadans) i malgrat el desig de mantenir al poble català unit amb la resta d'Espanya, feliç i realitzat, segurament s'alegrin avui d'aquesta victòria dels empestats de la Moncloa; un triomf que no és, ni més ni menys, que la corroboració que la Política i només la Política és el camí per desfer aquesta malifeta i, no diguem, aquest greuge.

El greuge, el dolor i la humiliació de les càrregues policials de l'1-O, de l'155, dels barrots carceraris del candidat a president Junqueras i del seu conseller Forn i del ‘think tank’ independentista Òmnium-ANC; del candidat-president Puigdemont refugiat a Bèlgica de la llei (que no justícia) espanyola; el greuge tot i la legitimitat d'un independentisme al qual l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol li impedeix ser consumat encara que vagi en un programa electoral majoritari al Parlament ...

Rajoy ha estat expulsat de Catalunya i comença a ser-ho d'Espanya per deixadesa, incompareixença, negació, irresponsabilitat i ─des avui─ portar al seu partit al principi de la fi gràcies a una alternativa conreada amb cura a la seva pròpia casa ideològica amb menysteniment i menyspreu, en línia amb la forma de fer política de Rajoy: no fer res. El que no ha aconseguit la corrupció del PP, segurament, ho aconsegueixin els catalans.

La contundent victòria de Ciutadans a Catalunya no donarà a Inés Acostades la Presidència de la Generalitat, gairebé amb tota probabilitat i per ara, però suposa la major crisi del Partit Popular des que Aznar en vaprendre les regnes clausurant l'AP de Fraga per sempre.
José María Aznar, precisament ell, és el guanyador intel·lectual dels vots del 21-D.

Rajoy i el PP són els responsables primers, com a president i partit del Govern d'Espanya, de no haver escoltat i haver menyspreat a qui s'ha tornat a demostrar que és pràcticament la meitat de la població catalana; la qual volia anar-se'n d'Espanya, la qual sabem que avui segueix volent marxar d'Espanya malgrat o gràcies a la (no) política de Rajoy i, sobretot, d'aquest Govern. I insisteixo, malgrat o gràcies a les amenaces de plagues bíbliques, a les de ruïna econòmica, les clavegueres d'Interior, les porres, la presó, l’anul·lació per la força de la sobirania catalana i la intervenció de la seva autonomia davant la meitat d'un poble atònit i ferit. Atiat i motivat: enfortit.

Rajoy se’n ha d'anar, però l'independentisme es queda i ho fa més legitimat, moralment molt més fort, amb Puigdemont convertit en heroi al capdavant. Per cert: ¿Aniran a detenir el president de la Generalitat electe quan vagi a Barcelona per ser investit?

Ana Pardo de Vera
Periodista

Article publicat al diari digital Publico.es  el divendres 22 de desembre del 2017.

(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)

18 de desembre 2017

EL VOT ÚTIL

Queden només quatre dies per unes eleccions al Parlament de Catalunya, convocades de forma il·legítima per Rajoy emprant  l’article 155, i hores d’ara encara hi ha un 27% de l'electorat que no sap a qui votar. Segons les últimes enquestes, hi ha més de 600.000 catalans orfes de decisió, sense la determinació necessària per agafar una o altra papereta, aplaudir a un o altre candidat, justament en aquestes eleccions, on el vot anomenat útil és utilitzat per tots els candidats per decantar l’opció cap als seus partits i quan tothom parla de la importància de tenir clar el vot, dels famosos blocs, d'estar en un costat o en l'altre, i que és indispensable que les urnes parlin de forma clara i contundent per escollir la millor opció pel futur del nostre país.

Es presenten moltes llistes (més de una quinzena a Barcelona), però només set formen part de l’actual parlament inhabilitat: CUP-CC, CsQP, PP, PSC-PSOE, C’s, ERC i PDeCat. Aquestes set forces es poden agrupar en tres blocs: Els defensors del 155 i que volen l’anulació de la independència (PP, PSC-PSOE i C’s), els indefinits (CatComú-Podem) i els contraris al 155 i favorables a restituir el Govern destituït (CUP, JxC i ERC).
           
Des d’aquest Blog, volem fer arribar la nostra opinió cap a aquesta ingent quantitat d’electors que hores d’ara encara no tenen clar el seu vot, dient-los-hi en primer lloc que el més important és no quedar-nos de braços plegats. Davant de les condemnes pel 9-N i de les presons, de l’1 d’octubre i de les tones de mentides i humiliacions que cal suportar en aquesta campanya, un podria pensar que no hi ha res a fer. La veritat és que sempre hi ha alguna cosa a fer. I la més important és votar massivament el 21-D a favor de la llibertat, de la democràcia i per recuperar les nostres institucions que ens han estat arrabassades il·legalment per un article 155 inconstitucional.

La violència de l’1 d’octubre, el discurs del rei del dia 3, l’empresonament dels Jordis, el 155, l’empresonament i exili del Govern, tot això ha tingut dos objectius. El primer, a la curta, barrar el pas a la dinàmica del Procés. Aquest potser l’han assolit. El segon aconseguir que el procés no torni mai més. L’objectiu és deixar fora de la llei i, sobretot, fora del pensament ‘pensable’ l’independentisme. Fer-lo anormal, acabar amb ell a còpia de criminalitzar-lo. Aquest segon encara no l’han pogut obtenir.

Si tenim en compte que aquestes eleccions les ha convocat el senyor Rajoy per imposar la seva llei o sigui la llei del més fort, la dels que van aprovar l’aplicació del 155, perquè aquesta és l'única via que tenen per derrotar l’independentisme, el moviment social democràtic més fort, més transversal, més plural, més democràtic i més pacífic que s'ha donat durant els darrers anys a la Unió Europea, d’entrada podem excloure de la tria a fer pels electors amb sentit democràtic, el primer dels tres blocs, es a dir tots els partits que defensen aquest nefast article 155, o sigui PP, C’s i PSC-PSOE.

L’altre bloc és el de Cat-Comuns-Podem. Molta atenció amb aquesta llista! Ells es vanten de tenir la clau de la governabilitat i potser tenen raó. Segons com podrien arribar a fer un quatripartit amb C’s, PP i PSC-PSOE. Malgrat guanyar l’Arrimadas, el triumvirat del 155 podria investir Miquel Iceta, si s’aseguren els vots de Podem. És una jugada mestra que donaria rèdits a Espanya però que enfonsaria Catalunya. L’executiva de Podemos es va desempallegar d’Albano Dante Fachin, perquè sabien que no és una persona manipulable i van posar de cap de llista en Domènech, un individu sense carisma que farà el que li ordeni el líder suprem en Pablo Iglesias. C’s cedirien la presidència a Iceta perquè saben que Podemos no investiria mai l’Arrimadas.  Als ulls d’Espanya seria vist com una heroïcitat per salvar el país d’un independentisme suïcida.

El tercer bloc és el dels contraris al 155. Son els votants apallissats de l’1-O i per tant els defensors de la democràcia i la llibertat. Si partim de la base que les eleccions del 21D són il·legítimes, des d'aquest punt de vista són absolutament excepcionals, fins al punt que, un cop decidits a participar-hi, calia fer-ho des d'una proposta política excepcional, una candidatura unitària com la que va proposar el President Puigdemont. Al no aconseguir-la, ara els partits netament independentistes s’estan discutint per cercar els vots que anomenem ‘útils’.  Tan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, com la primera secretària, Marta Rovira han manifestat per activa i per passiva que ERC és l’únic vot útil d’aquesta campanya electoral, per poder esdevenir la primera força enfront de C’s. Aquest és el problema, ja que ERC no va acceptar la llista unitària i creiem que ara ERC està jugant amb foc. Igual que a Barcelona, on per anar separats vàrem regalar la ciutat a l’Ada Colau, ara correm el risc de regalar el país sencer als neofranquistes. Que passarà si els espanyolistes voten en massa C’s? Val més no imaginar-ho. Si la negativa d'ERC a la llista unitària és el que ens ha dut a aquest escenari, resulta inacceptable que ara vagin fent crides al vot útil cap a ERC per evitar que guanyi C's.

Aquesta situació que alguns no hauríem desitjat mai ha habilitat, lamentablement, un cert ús o instrumentalització dels presos. Des de la candidatura d'ERC s'han fet discursos llençant missatges per votar ERC com un vot que permeti aconseguir la llibertat d'Oriol Junqueras. S'ha singularitzat en la seva situació, com si no hi haguessin més presos. Es van llençant repetits missatges que venen a dir: “s'han quedat al vicepresident de la República, volen que l'abandonem, però no l'abandonarem! Votem-lo massivament el 21D". ¿No abandonar Junqueras vol dir abandonar Jordi Sánchez, número 2 de Junts per Cat o Joaquim Forn, número 5, o Jordi Cuixart, que no va a cap llista?

Malgrat que en aquestes eleccions Junts per Catalunya està jugant amb una mà lligada a l’esquena, sempre hi ha alguna cosa a fer. La nit del dia 21 tan a Espanya com a Europa preguntaran qui ha guanyat, si ho ha fet el senyor Rajoy amb el seu 155 o ha guanyat el President Puigdemont amb el seu Govern cessat. Aquest és el primer objectiu.  Serà difícil que el President Puigdemont pugui tornar a casa nostra, peró cada vot per la llista del President és uns metres més que s’acosta el President a Catalunya. El missatge més rotund pel senyor Rajoy és dir-li que els mateixos que van fer fora Puigdemont i el seu Govern amb el 155 retornen al Palau de la Generalitat pel mandat de les urnes. El vot a Junts per Catalunya val gairebé per tres: val per consolidar i saber quanta gent vol la independència, val per restituir el Govern legítim de Catalunya, que mai hauria d’haver estat cessat i val, en definitiva, per engaltar al senyor Rajoy la bufetada política més gran que se li pot donar doncs, a nivell internacional la tria serà clara, o Rajoy o Puigdemont, totes les altres combinacions de resultats, per més que es maquillin, no seran tan potents com si guanya el President Puigdemont. L’única victòria que Rajoy no podrà manipular ni maquillar serà la del President Puigdemont.  La decisió doncs és si s’avala el 155 o s’avala el Govern escollit el 27S.

La llista de Junts per Catalunya és el que més s'assembla a la proposta del President Puigdemont de llista unitària, que hauria guanyat de manera inequívoca les eleccions i que hauria impedit el que ara, amb llistes separades, es visualitza com un escenari d'inquietud per la possibilitat que C's pugui ser la llista més votada i amb més escons. Perquè torni el president, s’ha de votar al President i Junts per Catalunya és la llista que millor garanteix la pluralitat del país, que millor defensarà el Govern legítim i el mandat popular per restituir les institucions per recuperar l'autogovern i implementar la República.

Aquesta és la manera democràticament impecable i demolidora de carregar-se el 155, de visualitzar als ulls de tot el món que el poble de Catalunya no ha acatat el 155. I que restablim la nostra legalitat i les nostres institucions. Fer servir les eleccions del 21D per a qualsevol altra cosa que no sigui restituir el President i el Govern legítims implica entrar en el joc del 155 i de l'estat espanyol, i abordar aquestes eleccions com unes eleccions ‘normals’, quan no ho són. L'única manera d'assegurar-nos que el resultat del 21D sigui llegit internacionalment com un triomf de l'independentisme és que la llista del President legítim, ara a l'exili, guanyi  i  que l'independentisme obtingui majoria absoluta.

Ara no és el moment dels partits. No és el moment de mesurar les nostres forces entre ERC, JxC i la CUP. No és el moment de dirimir hegemonies. És el moment de configurar una gran resultat al voltant d'una sèrie de punts molt bàsics, però que tots haurem de compartir: restabliment del President i el Govern legítims, recuperació de les estructures institucionals, retorn dels exiliats i llibertat dels presos polítics. A banda, evidentment, de seguir empenyent per fer efectiva la República. No és només restablir el Govern legítim, és la garantia de votar per restituir el Govern legítim de JxCat i d'ERC, amb Puigdemont de President, Junqueras de vicepresident i tota la resta de consellers.

No oblidem d'on venim i com hem arribat  fins a la proclamació de la República el 27-O: una fita que des del 1714 mai havia aconseguit el catalanisme democràtic. No oblidem tampoc que el 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, liderat pel socialista Pasqual Maragall amb la voluntat de trobar un encaix definitiu amb Espanya, per prop del 90% dels vots;  només el Partit Popular del Piqué hi va votar en contra. Vam aprovar l'Estatut retallat a Madrid en el referèndum del 2005. El Tribunal Constitucional el va tombar en els articles més importants d'identitat i finançament i ha estat qualificat com un COP D'ESTAT per molts juristes per no respectar la nostra voluntat majoritària. Cert que el 6 i 8 de setembre d'enguany vam contestar per fi a aquella humiliació, aprovant les lleis del referèndum i de transitorietat, expressant el nostre rebuig majoritari a la Constitució espanyola i a l'Estat vigent i si ho voleu dir així també amb un cop d'estat democràtic. El referèndum de l'1-O i la proclamació de la República és la nostra resposta democràtica a 14 anys d'humiliacions, dèficit fiscal permanent, 40 lleis suspeses pel TC i una crisi brutal que ens va obligar a retallar la despesa social, que amb estat independent, no hauríem hagut de suportar.

No oblideu doncs això, amigues i amics que ens llegiu, quan aneu a votar dijous proper. Resumint i malgrat totes les desavinences buscades o trobades, el que hem de fer el dijous vinent és sortir a votar i omplir les urnes a rebentar amb vots pels partits que defensen la independència, siguin de la candidatura que siguin, per aconseguir que Rajoy i els seus comparses treguis les seves urpes de les nostres institucions i es restableixi el Govern legítim i la normalitat democràtica a Catalunya.

Unió Catalanista de Sabadell

14 de desembre 2017

La fugida d’empreses

L’enquesta de població activa diu que a Espanya encara hi han 3,7 milions d’aturats, que els espanyols cobren menys cada any i que més de 3 milions d’espanyols guanyen menys de 1.000 euros al mes. També hem conegut la ‘buidada’ de la guardiola de les pensions i que l’any 2018 l’estat espanyol haurà de pagar-les demanant préstecs. Amb tot plegat el ‘Gobierno’ es fixa només amb l’1 per cent de les empreses que ha dit que volien traslladar la seva seu fora de Catalunya per culpa del procés independentista. Això és el que preocupa al governants espanyols i no la resta de dades macroeconòmiques que, segons els experts, farà que l’any 2018 sigui probablement el pitjor any per el deute i el dèficit espanyol. No es parla per res del fet que Catalunya lidera el creixement econòmic a Espanya fins al tercer trimestre, amb un increment del 3,5% en termes anuals. Tampoc diu res arran que aquest dilluns el departament d'Economia de la Generalitat (ara intervingut) ha donat a conèixer el seu càlcul de la balança fiscal corresponent a 2013 i 2014, que ha xifrat en 16.570 milions el 2014, un 8,4% del PIB català, i ha calculat el de 2013 a 15.493.000, equivalent al 8% del PIB, segons el càlcul del govern català amb el mètode de flux monetari. Tampoc es parla que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia (ara intervinguda), només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Aquesta dada és la que el professor Xavier Sala i Martín comenta en el seu article que podeu llegir més avall i on ens explica també el significat del mot ‘neollengua’.

La culpa és dels separatistes

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més nazis que això.

Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “ ¡A por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades.

Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26 lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal Constitucional a petició del govern espanyol.

Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions, cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou cotitzacions per fer front a les pensions.

De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155 calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit és de... 16.500 milions d’euros!

I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.

Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha canviat el centre de producció i cap treballador ha perdut la seva feina per culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la suposada “fugida” d’empreses.

En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000 empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea. Aquesta explicació oficial de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE, calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués, les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de la UE! A què venia tanta pressa, doncs?

Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres, que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu. Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.

L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a les represàlies dels seus clients espanyols.

Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius independentistes que signaven els documents de canvi de seu “amb llàgrimes als ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.

L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ” Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels separatistes.

Xavier Sala i Martín
Economista

Article publicat al diari ara el dimarts 12 de desembre del 2017

11 de desembre 2017

Si guanya el 155

Si fem cas de les darreres enquestes, sembla que l’independentisme el 21D no ho té pas guanyat, ans al contrari pot ser que les tres forces que es presenten defensant la derogació del 155 no arribin a confegir una majoria suficient. En canvi als defensors del 155 sembla que totes li ponen, especialment a ‘Ciutadans-Ciudadanos’ la formació amb més arrels neofranquistes de les tres que conformen el bloc dels unionistes. Per això és interessant llegir l’article que s’ha publicat amb el títol “Neofranquisnme” i que podeu llegir tot seguit, per saber a què s’enfronta Catalunya si guanyen els defensors del 155. Com defensa l’autor de l’article dient que “Espanya és un estat neofranquista. Espanya és una pseudodemocràcia”, des de la LOAPA —si no abans—, un encobert article 155 ha estat vigent i, segons els casos, ha anat limitant, pervertint, humiliant, intervenint, suspenent l’autonomia catalana. Només cal veure l’acarnissament contra la llengua, el rosari inacabable de lleis pròpies recorregudes al Tribunal Constitucional pel govern central, amb una traca que pot servir d’exemple de la destresa que hi tenen: l’atac per terra, mar i aire contra l’Estatut del 2006. L’ombra del 155 —del «¡ a por ellos !»— planarà per sempre més com una amenaça gens subtil. S’ha obert la veda. Només cal veure el transparent Mariano Rajoy afirmant que el 155 «está ahí siempre», o les poc innocents i preteses contradiccions entre membres del seu govern, que inclouen un brutal «depèn de qui guanyi les eleccions». Com molt bé adverteix el President Puigdemont: “si després de les eleccions del 21-D governen PSC, C’s i PPC, el que s'ha vist fins ara amb l'article 155 només serà un joc de nens”.

Neofranquisme

Tothom sap, tot i que això sovint no comporta cap reflexió, que quan a finals dels anys setanta del segle passat, la dictadura militar de Franco va acabar amb la mort del dictador, no va patir cap tipus de revisió ni d’enjudiciament. Va mancar un procés real de sanejament polític i social. Molts franquistes de soca-rel continuaren presents en les esferes de poder públic. A diferència del feixisme alemany, el feixisme espanyol mai tingué el seu Nuremberg, mai es féu neteja del tot d’una ideologia totalitària que va romandre oculta dins dels límits d’una nova configuració estatal.

A fi i efecte de sobreviure, a través d’una intel·ligència automatitzada, la ideologia franquista continuà present en els lideratges de la nova Espanya, gràcies a dos eixos primordials: la dinàmica de partits polítics, i el domini institucional central. Si bé aquest nou franquisme ja no representa com a tal una prolongació del règim dictatorial, amb les seves formes extremes, sí que és prou hàbil per mutar i adaptar-se a les noves regles del joc.

Aquest nou franquisme, al meu entendre millor dit neofranquisme, és present als inicis del nou Estat “democràtic”, i en condiciona les seves bases constitucionals. De fet, la Constitució espanyola no deixa de ser una eina coercitiva cap a les minories nacionals que viuen atrapades dins del monstre estatal espanyol, on el poder s’estructura perquè aquestes minories esmentades (la catalana, la basca…) mai siguin determinants per afectar el bastiment d’un estat de dret fet a mida pel nacionalisme espanyol.

Sembla clar, quan amunt parlo de dinàmica de partits, que no cal que esmenti el cas més paradigmàtic: ‘Alianza Popular’, ara ‘Partido Popular’. El PP és la síntesi exacta de com una ideologia neofeixista s’acaba materialitzant en una aposta política suposadament democràtica. Des dels seus inicis, amb sos fundadors, com l’arxiconegut Manuel Fraga, hereu directe del general Franco, el PP dilata i conserva aquells ideals franquistes que contemplen Espanya com una gran nació, la unitat de la qual cal defensar a qualsevol preu. Aquest ultranacionalisme espanyol fabrica lleis a sa mida per tal de mantenir sa unitat territorial. Nogensmenys, els límits del poder també són vulnerats quan veiem que el poder judicial resta al servei del poder executiu, com si Espanya mai hagués passat per aquella fase que separa el món Modern del món Contemporani que és la separació de poders. Aquests darrers dies ho hem vist a bastament; Fiscals de l’Estat atacant els líders sobiranistes catalans, i magistrats fent presos polítics per reprimir el clam del poble català. I els líders d’aquest Estat tenen plena consciència del seu abús i perversió, com hem vist quan han retirat l’ordre europea de detenció contra el president Puigdemont i consellers, sabent que els tribunals de Bèlgica, i Europa, no tolerarien la seva manipulació legalista.

Per tot plegat, potser s’escauria un exercici de sinceritat mentre anem al centre de la qüestió: Espanya és un Estat neofranquista. Espanya és una pseudodemocràcia, segons hem vist amb les seves actuacions arran del referèndum català de l’1 d’octubre: atemptats contra la llibertat d’expressió, repressió policial extrema, prohibicions continuades, empresonaments, imputacions tendencioses, etc. Només els ha faltat treure l’exèrcit al carrer, però saben que no ho poden fer, ja que forçarien una intervenció internacional que no desitgen. El poder d’Espanya encara recau en mans dels hereus de Franco, els quals ens governen, i controlen el nucli dur de l’Estat; Casa Reial, Govern, Fiscalia, Audiència Nacional, Tribunal Constitucional… No poso noms car la llista seria immensa i ocuparia tot un altre article.

Així mateix, una darrera observació per fer palesa la tesi que estem en una pseudodemocràcia, i és la manca de respecte de l’Estat espanyol cap als drets humans, en especial cap al dret a l’autodeterminació. Espanya està subscrita als tractats internacionals en què reconeix fidelitat als principis de l’ONU. Per contra, la seva actitud constant és contrària a respectar l’autodeterminació de nacions com la basca i la catalana que estan dins de les seves fronteres. La cosa queda molt ben resumida en diverses de les frases magistrals del president Mariano Rajoy, com ara: “El dret a l’autodeterminació no existeix en cap Constitució de cap país del món”. Suposo que la seva ment limitada creu que Espanya i la seva Constitució són el centre de l’univers, i no entén que la legalitat internacional impera sobre la legalitat espanyola.

Qui sap, tal vegada la Independència de Catalunya serà el primer pas per a què algun dia Espanya sigui fins i tot una democràcia, aprenent dels seus errors i reestructurant-se. O altrament és inevitable la seva desaparició, com l’antiga Iugoslàvia, fet que posaria de manifest allò que fa uns anys Albert Pont posava com a títol del seu llibre: Delenda est Hispania!

David Olmedo Hubach
Llicenciat en Història de l’Art
Aficionat a la Història de Catalunya

Article publicat al digital L’UNILATERAL. cat el divendres 8 de desembre del 2017

07 de desembre 2017

Carta d’un Iaioflauta a l’Iceta

Darrerament s’està posant de moda altra vegada escriure cartes, costum que amb els whats i els mails, s’havia anat perdent. Potser el fet de tenir amics empresonats, ha fet que les missives escrites sigui l’únic mitjà per arribar a transmetre els nostres sentiments i preocupacions. En el darrer post del nostre Blog, vàrem penjar la carta que un escriptor li enviava al nostre Molt Honorable President Puigdemont. Avui publiquem  una carta que un anònim iaioflauta, escriu al cap de llista del PSC-PSOE en les properes eleccions del 21-D, en Miquel Iceta.  La carta escrita en un senzill i planer estil, posa el dit a la nafra en la fràgil posició que està prenent el PSC en aquestes eleccions, anant de bracet tot defensant el 155 amb la gent del PP i de C’s. Però per si això encara no fos pou greu, portant en el tercer lloc de la llista del PSC-PSOE i passejant-lo per tots els seus mítings, a un ex-militant de la desapareguda UDC i escolanet d' en Duran, en Ramon Espadaler , fill del darrer alcalde franquista de Sant Quirze de Besora, que s’ha manifestat obertament contrari al matrimoni homosexual. Llegiu tot seguit la carta del iaioflauta.

Menyspreat  i malvolgut Miquel Iceta:

Soc un iaio flauta, d’aquells que ens vam criar amb el ‘Cara al sol’ abans d’entrar a classe, farinetes americanes cada tarda, ‘Una, Grande y Libre’ cada dia i amb la corrupció i la mentida instal·lada còmodament en el poder que no deixava piular a ningú.

Recordo d’aquells nefastos dies una anècdota que acabes de posar d’actualitat. Era una prohibició patètica, absurda, irracional, que només demostrava la estretor de mires d’un règim corrupte, assassí, autoritari  i  pervers. Estava prohibit el color vermell !. Ja veus!

De fet el que estava prohibit era el ‘rojo’, ja que llavors tot és feia en castellà. Imagina’t si va arribar de ser absurda la persecució del color vermell que el conte de la ‘Caperucita roja’ és deia ‘Caperucita azul´.

L’altre dia, demanant que es prohibís el color groc, em vas recordar els tristos dies del dictador.

Vigila, Miquel, vigila... que és comença prohibint un color i mai se sap com s’acaba... potser prohibint pensar diferent, parlar diferent o senzillament  ser qui ets.

És comença prohibint el groc i, no se sap com, s’acaba perseguint independentistes i/o homosexuals i/o gitanos i/o comunistes i/o jueus...

No se si ets conscient de a qui li estàs fent el joc. De debò, vigila, que els cadells del ‘Caudillo’    ─que son amb els qui darrerament estàs jugant─  a la gent de la teva condició sexual els hi deien  ‘vagos y maleantes’, i acabaven a la presó molt maltractats o molt pitjor, com en Federico Garcia Lorca al que un mascle molt valent   ‘le metió un tiro en el culo por maricón’ . Segur que era dels que, com manava la Falange, tenia uns valors  ‘sanos, viriles y católicos’.

Espero que en siguis del tot conscient del que estàs fent,  perquè en cas contrari seria molt pitjor, ja que a més d’imprudent demostraries que ets un perfecte imbècil i son més perilloses les accions d’un imbècil que les d’un assassí.

Desitjo de tot cor que paguis molt car el nefast  “selfie” que et vas fer tot somrient amb la dreta més corrupte, maliciosa i podrida.

Mira, no puc evitar-ho, cada cop que et veig en aquella fotografia penso en un llimac.

Reflexiona, Miquel, reflexiona!

Busca’t una feina, no se... de representant de vetes i fils, mestre de ball, dissenyador de forats de formatge, ja et dic... alguna cosa útil d’acord amb les teves aptituds; perquè tens tantes possibilitats d’arribar a president de la Generalitat com jo de fer el cim de l’Everest amb banyador i xancletes.

I el dia que els teus “amics del 155” et fotin la guitza, que sens dubte te la fotran, tot dient aquella frase tant històrica i masclista  (i segurament falsa)  de   llora como mujer lo que no has sabido defender como hombre’   no vinguis plorant perquè ja estaves avisat.  I no hi ha res pitjor que un imbècil ploraner. O potser no...potser t’agrada i tot, vés a saber!

Apa, res més, m’acomiado desitjant-te tots els fracassos i desgràcies que et mereixes.

Gens cordialment,

Un Iaioflauta

04 de desembre 2017

Carta al President a l’exili

Estem tot just sota l’emoció de la sortida de sis presoners polítics de les garjoles espanyoles i també amb la indignació de veure com quatre bones i honrades persones, encara romanen dins la presó, per obra i gràcia d’un jutge injust i només per satisfer els llops del govern i els mitjans espanyols que demanen sang i revenja. Per què a sis els deixa en llibertat sota fiança i a quatre no? Doncs perquè el jutge hi veu risc de reiteració delictiva i que aquesta reiteració pot tenir conseqüències greus i això més que justícia sembla revenja d’Estat. Atenció doncs, la campanya que començarà aquesta nit pretén presentar Catalunya com un país violent que necessita el rescat dels normals i això no es veritat. No ens hem de deixar dir que som un poble violent. Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart no ho són, i la millor manera de demostrar-ho és fer una campanya activa, alegre, convençuda i orgullosa, anar a votar el dia 21-D amb un gran somriure. I guanyar. Cal transformar el dolor i la indignació en una victòria electoral. Tenim tres opcions per votar il·lusió i independència, com afirma en Joan-Lluís Lluís, un escriptor que viu fora de Catalunya però que sap copsar les inquietuds del poble català i coneix bé el seu tarannà. Les tres opcions són vàlides per arribar a l’alliberament de la resta de presos, per recuperar les nostres institucions potinejades pel govern Rajoy i per confirmar la declarada República. L’escriptor dirigeix una carta al 130é. President de la Generalitat, que podeu llegir tot seguit, i en la que diu que li agradaria poder dividir el seu vot en tres parts i donar-ne un tros a cadascuna de les tres opcions. Ara be, com que això no és possible, opina que és evident que la comunitat internacional i en primer lloc la Unió Europea, es fixaran en els resultats de la candidatura que encapçala el President Puigdemont i perquè obtingui la homologació internacional, caldrà que sigui ell qui guanyi aquestes eleccions.

Admirat president de Catalunya…

T’escric mitjançant Vilaweb perquè crec que el que puc dir-te, avui, és el reflex d’allò que pensen molts ciutadans de la nació catalana, entesa com el conjunt dels qui s’hi reconeixen i que, com bé saps, desborden els límits del Principat. Voldria fer-te preguntes, però serien preguntes banals, d’aquesta banalitat que tenim els humans quan ens dediquem una mica d’atenció els uns als altres. Com vas? En què penses quan aconsegueixes de no pensar en el moment polític i històric? Com vius el dia a dia d’aquest exili? Com el viu la teva família? Preguntes banals, i alhora imprescindibles. Deixaria les preguntes polítiques per més tard, perquè estic segur que per a tu la política és secundària, tot i que t’embolcalla ara completament, tot i que determina el teu destí personal, tot i que lliga el teu destí personal al destí de Catalunya. En aquests gairebé trenta anys que, de tant en tant, ens hem anat trobant per aquí i per allà, a Girona o a Perpinyà, la idea que m’he anat fent de tu es basa essencialment en l’evidència de la teva honestedat intel·lectual i el teu rigor moral. Allò que fa que siguis, avui, precisament on ets. Però sé també que la vida,  com a corrent que ens emporta és, per a tu, més important i més gran que la política. I allò que enllaça la vida amb la política, allò que des de la vida irriga la política i des de la política condiciona la vida, és la llibertat definitiva de Catalunya. I per això fas el que fas i ets on ets.

He rellegit els articles que vas dedicar a Flandes i a Brussel·les, en un viatge que vas efectuar per les minories i les grans ciutats de l’Europa occidental, el 1993, i que vas convertir en reportatges a Presència. Hi analitzaves les identitats flamenca i valona, el conflicte lingüístic, el pes de Brussel·les que s’anava enfortint com a capital europea. I ara hi vius, i ara hi esperes a la vegada de poder tornar a casa nostra i que casa nostra sigui un país independent. També he tornat a fullejar el teu Cata… què?, el llibre que vas publicar el 1994 per fer evident l’enorme desconeixement que imperava al món sobre l’existència mateixa de Catalunya. Un desconeixement que ens hem encarregat de reduir al no-res, singularment, aquests darrers mesos. No sé si recordes les últimes frases d’aquest llibre, que semblen una pregunta que ens fas a tots plegats a través dels anys: «És cert que el món de fora ens ha mirat més temps com a poble oprimit pel franquisme que no com un poble en democràcia (…). Què en traurem, d’aquí una vintena d’anys, d’haver tingut un procés democràtic tan llarg com el procés totalitari? Quina és la imatge que podrem projectar, si ja no serem més als ulls del món aquella nació oprimida que va lluitar per la democràcia i la recuperació nacional? La resposta, no ens enganyem és, com sempre, a casa nostra.»

Hem fet, tots plegats, un camí enorme des del 1994 i tots plegats ens mereixem arribar a bon port. I això, és clar, passa per les eleccions del 2017, passa per guanyar-les, i passa per administrar una victòria sobre la qual pesarà la constant amenaça espanyola fins el dia mateix de la independència efectiva. Cada dia és més evident que l’article 155 és una actualització del dret de conquesta. Cada dia és més evident el desig de saqueig, cada dia la temptació d’instaurar un nou absolutisme espanyol a Catalunya es fa més forta. Per defensar-nos, tenim la gent –«Sols el poble salva el poble», va recordar amb tant d’encert el vice-president Oriol Junqueras– i tenim aquestes eleccions. Guanyar aquestes eleccions és una condició necessària, però no suficient, per a aconseguir la independència efectiva de Catalunya. Saps que jo, que no resideixo (encara no) al Principat i no tinc nacionalitat espanyola, no podré votar el 21 de desembre. Si fos elector, però, em trobaria davant un cas de consciència inèdit: les tres llistes independentistes em semblen igual d’honorables, igual d’impecables. Per primera vegada a la meva vida, si pogués votar, tindria ganes de dividir el meu vot en tres parts iguals. I aquesta sensació, que no sóc l’únic que la té, és deguda al fet que aquest procés ha representat també una mena de destil·lació progressiva que ha conduït al resultat que tenim avui:  tres llistes amb un grau de lleialtat a Catalunya i a la independència com a objectiu primer com no s’havia vist mai.

Tot i això, com que no és possible de dividir un vot en tres, et votaria a tu. Perquè és evident que la comunitat internacional i, en primer lloc, aquesta trista, trista Unió Europea, es fixaran en els resultats de la candidatura que encapçales. La premsa tendirà a reduir el resultat a una contesa entre tu i Mariano Rajoy. I perquè et declari vencedor caldrà que les hagis guanyat, tu, aquestes eleccions. És clar que ERC i la CUP poden acordar que, amb independència del resultat final, estiguis confirmat com a president de Catalunya, però la primera pregunta arreu del món serà: Carles Puigdemont ha arribat primer, o no? I jo, que des d’un punt de vista estrictament jurídic i administratiu no tinc res a veure amb tu, perquè ni voto ni visc al Principat, et dic, per acabar, que no tinc cap dubte que ets el meu president.

Joan-Lluís Lluís
Escriptor

Article publicat al digital   VilaWeb.cat el diumenge 3 de desembre del 2017

25 de novembre 2017

La República catalana

Definició de la Viquipèdia: “La proclamació de la República Catalana del 27 d'octubre de 2017 fa referència a la resolució i transitorietat de la declaració unilateral d'independència de Catalunya del Regne d'Espanya. Amb la finalitat d'establir un Estat sobirà autònom, va ser portada a terme pel Parlament de Catalunya a efecte del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre.” Com tots sabem, uns minuts després que el Parlament català proclamés la República, el Senat espanyol van aprovar l'article 155 de la Constitució espanyola de 1978. Tres hores després es publicaren al BOE les mesures que permetien al govern espanyol imposar un govern directe a Catalunya. Tot seguit Rajoy va anunciar la celebració d’eleccions autonòmiques pel dia 21 de desembre. Aquesta és la situació i els catalans, com el seu Govern (a la presó i a l’exili), l’hem suportada. Això no vol dir que l’acceptem i la prova és que tothom (al menys els sobiranistes) considerem que aquestes eleccions son un nou plebiscit, i que si el 21-D els escons independentistes superen els defensors del 155, Catalunya tindrà novament la força per defensar la República. Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar les eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són objectius a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. Per tot plegat és interessant llegir opinions del mon intel·lectual, com la que escriu des dels Estats Units el doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Califòrnia en Joan Ramon Resina, aplicant la paràbola de Hegel, que estudia les figures de l’Amo i l’Esclau i on es diu que ambdós estan dialècticament lligats i que cadascun vol dues coses perfectament contradictòries: d’una banda vol destruir a l’altre i d’altra banda vol ser reconegut per l’altre i necessita a l’altre per ser allò que és. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’amo i l’esclau

Enguany, la vigília de Thanksgiving (dia d’acció de gràcies), la festa que celebrem els americans amb l’única excepció dels descendents dels pobles autòctons, s’ha fet una enquesta sobre la divisió política a les famílies. Gairebé la meitat dels enquestats van respondre que evitarien de parlar de política durant el tradicional sopar familiar. Sí, la societat americana està polaritzada, com ho està tota societat on la política és un factor social; o sigui, com tota societat democràtica. A les dictadures –Franco recomanava de no immiscir-se en política–, l’opinió és segrestada. Que l’unionisme acusi l’independentisme de dividir les famílies és un signe diàfan de la mena de societat a què aspiren la majoria dels espanyols. On no es pot opinar, no hi ha divisió de parers. Per això, aquests dies el desmemoriat senador Montilla ha justificat la intervenció de la Generalitat acusant l’independentisme de trencar la societat catalana i ha oblidat que ell mateix, abans de presidir la màxima institució de govern del país per obra i miracle d’una estafa (legal, sí, legítima, no) a l’electorat, ja havia atacat el catalanisme perquè no representava la Catalunya real. Així és com un ex-president indigne aplaudeix l’assalt a la institució a la qual havia jurat fidelitat i nega la realitat d’una majoria que mai no li ha confiat, ni a ell ni al seu partit, el mandat imprescindible per a governar-la.

Tot canvia en un instant
Tanmateix, la realitat és que, ara per ara, l’estat ha guanyat el torcebraç a l’independentisme i, incapaç d’administrar la victòria, l’unionisme troba oportú d’humiliar la part possiblement més gran i indubtablement més organitzada i més viva del país. La part que ha estat capaç de franquejar la presó discursiva del franquisme constitucional i sostreure’s a l’inconscient servil que tenallava un país secularment perdedor. Mentre dos milions llargs de catalans provocaven la primera gran crisi de legitimitat d’un estat podrit en les seves estructures, els qui ara demanen foc i sofre contra els il·lusos i els enganyats s’arreceraven sota l’ala del poder com el corc al cor de la fusta picada. Amb un cinisme a prova de mirall, calculaven el profit de la seva complicitat amb l’opressió i amb l’odi que brolla de l’entranya espanyola com el doll d’una font després d’una tempesta. En aquestes reaccions podem veure, com en un film d’època, allò que succeí al final de la guerra civil, i que en realitat succeeix després de cada guerra. El càlcul d’interessos segons la victòria o la derrota; la recol·locació dels actors; les noves complicitats i aliances. Quan s’esvaeix l’ambigüitat de la pugna, la claredat dels gestos i les paraules resulta brutal, gairebé pornogràfica; és la claredat d’un espectacle èticament no apte per a menors.

Com s’amanseix un elefant
Catalunya està dividida, efectivament, perquè sempre ho havia estat. Ni podria ser d’una altra manera en un país ocupat una vegada i una altra per exèrcits forans. Als països expropiats, aquells que podríem anomenar països ostatges, la pau social és sinònim de por. Una por que serà més eficaç com més amagada estigui. Sabeu com es doma un elefant? És sotmès a una tortura cruel durant hores, fins a rompre-li la voluntat. Un cop l’animal s’hagi resignat, serà sempre més una bèstia obedient que es deixarà conduir per criatures. I no caldrà repetir l’experiència, perquè la memòria de la bèstia serà el millor guaita, com si sempre tingués el torturador al costat.

No tenim por
El dia 27 d’octubre l’estat va doblegar la voluntat dels polítics i va escapçar el procés. Dos mesos abans, centenars de milers de catalans s’havien manifestat contra el terrorisme cridant ‘No tenim por’, un crit ambivalent que sens dubte tenia un sentit en el context internacional i un altre davant els representants de l’estat. Qui volgués fer-ho, podia detectar-hi un eco de l’històric ‘No passaran’. Dos mesos després, amenaçant de desfermar la violència, l’estat en tingué prou per a aturar l’onada històrica que venia de cinc anys enrere. Ni tan sols li calgué desplegar-la. Els fets de l’1 d’octubre sols s’expliquen com un advertiment. Si es consideren com a mesura per a impedir el referèndum, eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Per desvirtuar el referèndum l’estat en tenia prou amb els atacs cibernètics; la resta podia confiar-ho a la propaganda sobre la participació i a l’executòria d’il·legalitat. I en darrera instància, ja comptava amb el suport de la Unió Europea. Per què crear-se problemes amb una brutalitat policíaca perfectament calculada? L’única resposta raonable és que l’estat havia sospesat el cost en imatge contra la conveniència de tallar de soca-rel l’amenaça independentista. I, en vista dels fets posteriors, és indiscutible que la brutalitat de la policia resultà altament eficaç.

De com el poble fou protegit del seu propi coratge
Contra pronòstic, l’independentisme obtingué l’1 d’octubre una victòria sense precedents: va posar urnes i paperetes, obrí els col·legis electorals, va votar i va defensar pacíficament les urnes amb un coratge exemplar. Fent bo el lema de la manifestació del 26 d’agost, el poble català va arribar a posar l’estat contra les cordes. Però, inesperadament, davant l’estupor general, Puigdemont mogué peça, ‘suspenent els efectes’ de la declaració a què obligaven les urnes. Si en un primer moment la incredulitat i la manca d’informació van fer possible d’interpretar aquella indecisa decisió, aquell posar i treure amb un mateix gest, com una maniobra controlada, ara ja sabem que respongué a un atac de pànic abonat per diverses persones al nucli del partit. No entraré a discutir si el govern havia previst o no la possibilitat d’una reacció violenta de l’estat. Es fa difícil d’admetre una ingenuïtat tan colossal en persones que havien de conèixer el tarannà de l’adversari. Però l’alternativa a aquest relat és massa cruel per a insistir a burxar en la ferida. Sigui com sigui, la decisió era presa quan el dia 27, atrapat entre l’amenaça de l’estat i el descrèdit davant el poble que sí que havia resistit l’embat de la violència, el nucli del govern acordà de fer una declaració ‘simbòlica’ definitivament sense efectes. Un gest exclusivament retòric, perquè ni tan sols s’abaixà la bandera espanyola del parlament ni es publicà la declaració de la república al butlletí oficial del parlament, com si mai no hagués tingut lloc el naixement civil d’una república avortada al moment de néixer. Qui havia de ser el padrí de la nova república, el mateix president del govern, renuncià a pronunciar el discurs històricament prescrit per a aquestes ocasions. Tant ell com els consellers ja pensaven en la seva defensa davant els judicis imminents. L’acatament del 155 era un fet i els segadors no eren un toc d’alerta sinó de replegament.

Una partida de pòquer
Qui dubta que l’estat va jugar fort? En la guerra de nervis d’aquells dies, la por decidí la partida. Amb la violència de l’1 d’octubre, l’estat va pagar un alt preu en imatge, però va estalviar-se’n un de molt més alt, el que li hauria costat la repressió necessària per a esclafar una república en rodatge. Irònicament, el govern català també podia jugar la carta del dia 1, desafiant amb prou credibilitat l’estat a desplegar un cop més la violència davant les càmeres de tot el món. El cost addicional d’un bany de sang, el govern espanyol probablement no el podia assumir. En tot cas, hauria estat insuportable per a la Unió Europea, com ho demostra la trucada de Donald Tusk del 10 d’octubre per demanar a Puigdemont que no fer res irreversible. Res, s’entén, que comprometés la Unió a fer allò que no volia fer: arbitrar en el conflicte i proposar o imposar solucions negociades. La UE té estàndards democràtics molt més estrictes, però també una legitimitat més estantissa que l’estat espanyol. Si la violència de l’1 d’octubre ja li va costar de pair, la incidència de morts li hauria causat un tall de digestió i un defalt dels òrgans legitimadors vitals.

On no hi ha sang, botifarres no s’hi han fet
La independència indolora rarament ha estat possible. Quan alguna vegada m’he referit al conflicte Catalunya-estat ajudant-me de la paràbola de Hegel sobre l’amo i l’esclau, he curat de dir que la lluita entre ells és a mort. Aquesta és l’essència del conflicte. L’amo depèn de l’esclau tant com l’esclau de l’amo, i el desenllaç de la lluita sols pot ser o bé la destrucció de l’esclau en tant que persona o la de l’amo en tant que amo. Això és el que ens diuen tots els qui no conceben Espanya sense Catalunya. Aquest no concebre implica negar l’entitat catalana, reduint-la a una part subordinada, i en la pràctica a una possessió d’Espanya. Igual que l’amo de la paràbola, aquestes persones no escatimaran gens de violència per forçar l’esclau a renunciar a la seva condició d’home lliure, i ho rubricaran amb una llei que sacralitzi la propietat. Exigir la llibertat serà aleshores un acte il·legal i per tant punible. Però, així com en la dialèctica de Hegel l’esclau acaba desenvolupant l’instrumental de la raó, en totes les lluites de les nacions oprimides aquestes han hagut de suportar la violència abans d’invertir la correlació de forces. I Espanya no és cap altra cosa sinó una correlació de forces. Per això, els qui neguen la possibilitat que Catalunya esdevingui mai independent no fan filosofia de la història sinó que profereixen una amenaça.

On som ara
Les eleccions del 21 de desembre no tornaran el legítim govern de Catalunya al parlament, entre altres raons perquè aquell govern ha acceptat de iure o de facto l’article 155, els efectes del qual van per llarg i seran molt profunds. Un nou ‘partit del president’, fins i tot si guanya les eleccions, no restituirà el govern anterior ni reconstituirà el parlament dissolt. Però si, acceptant una hipòtesi inversemblant, les eleccions retornessin el mateix parlament (o una correlació de forces equivalent) d’un minut abans de la declaració del 27 d’octubre, aleshores què canviaria? El govern desafiaria aquesta volta l’amenaça de l’estat? Amb quina credibilitat? La prova ja ha estat feta. La solució nuclear del 155 ja s’ha aplicat i l’estat en tindria prou de reiterar-la. A més, l’estat ara sap que l’independentisme no està preparat per a suportar la violència i que, amb la seva memòria d’elefant, serà fàcil d’induir-lo a acatar tot allò que calgui i a derivar la frustració cap a la lluita interna per les engrunes de poder autonòmic. Aquest és el sentit de les eleccions del dia 21, que no representen cap gran preocupació per l’estat. La imatge que delata millor la nova situació és l’encaixada i el vil somriure de l’ex-conseller Vila a Mariano Rajoy.

La declaració calia fer-la
Malgrat tot, la declaració del 27 d’octubre queda com un monument a la voluntat del poble, un inqüestionable lloc de la memòria en un país que els sol tenir esborrats o impugnats. Perquè va ser el coratge de la gent i no pas la feina del govern –lleis de desconnexió, estructures d’estat, contactes diplomàtics, control dels Mossos han resultat inútils– allò que va imposar la declaració del dia 27. I aquesta fita, de la importància de la qual en dóna fe l’esclat d’odi a tot Espanya, ningú no ens la pot arrabassar. I com que té el valor inalienable d’una fita històrica, també serà un referent per al futur. El 21 de desembre l’independentisme ha de recuperar les institucions per poder arrencar a l’estat les competències robades. Però, tant si guanya com si perd, ha de combatre la repressió com ho féu durant el franquisme, denunciant-la incansablement dintre de l’estat i fora. La deslegitimació de l’estat és l’única arma a l’abast d’una nació pacífica. La deslegitimació i la no-cooperació o, si es vol, la rebel·lió passiva. Educar Espanya ha estat el miratge amb què s’ha sostingut el pacte autonòmic durant tres llargues dècades. Renovar aquest miratge –l’objectiu dels comuns– és la veritable operació d’estat, l’anestèsia de l’amputació definitiva. La via independentista consisteix, al contrari, a aplicar la recepta de ‘L’estaca’, empenyent l’estat cap al costat per on ha de caure, és a dir, estimulant la seva eufòria repressiva. Aquest camí no té gaire recorregut a Europa, però Espanya el seguirà per poc que sigui convidada a fer-ho. En la lluita amb l’amo és crucial que l’esclau apliqui l’astúcia dels febles.

Joan Ramon Resina
Cap del Programa d'Estudis Ibèrics (Universitat de Stanford)

Article publicat al digital  VilaWeb.cat  el divendres 24 de novembre del 2017