Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de gener 2021

Unes eleccions atípiques

Aquesta mitjanit s’enceta la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del pròxim 14 de febrer. Una campanya de les més estrambòtiques que s’han pogut viure els darrers anys. Per culpa d’un protagonista que no havia estat mai convidat a cap campanya, la Covid-19, es van haver d’ajornar des del primer moment les eleccions a causa del coronavirus, deixant el Govern en una situació de provisionalitat després de la inhabilitació del president Quim Torra per no retirar la pancarta del balcó de la Generalitat. Quan el Govern provisional va escollir la data del 14-F, semblava prou llunyana per poder exercir el dret de vot amb prou seguretat. El problema és que les onades de la pandèmia s’han succeït una darrera l’altra i això va fer decidir Pere Aragonés, president en funcions de la Generalitat, a ajornar novament les eleccions apel·lant a la seguretat sanitària i jurídica dels electors. Aquest ajornament fou tombat, com no podia ser d’altra manera, pels magistrats d’un tribunal de justícia, en aquest cas el TSJC, que amb una ’patxorra’ només explicable per la malícia que sempre demostra amb tot el que fa tuf de processisme, va notificar que el 8 de febrer, és a dir a mitja campanya electoral, decidiria si es pot votar el dia 14.

En aquest context, els partits polítics donaran el tret de sortida avui a una campanya, si més no, atípica, per la situació epidemiològica actual, però també per les polèmiques que l’envolten. La primera va arribar dimarts, quan el govern anunciava el permís de trencar el confinament perimetral municipal per assistir a un míting polític. L’altra polèmica és per les meses electorals. Més de 900 persones convocades per formar-ne part denuncien que els hagin cridat en plena tercera onada i sense tenir, asseguren, prou mesures de seguretat per evitar contagis aquell dia. El Govern garanteix que la votació presencial serà totalment segura, però no deixa de recomanar que, si es pot, es voti per correu, però els catalans compartim amb els seguidors del defenestrat Donald Trump la desconfiança en el vot per correu i ens fem algunes preguntes:  ¿Hi ha prou mesures legals i logístiques que ens permetin oblidar de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? ¿Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar una majoria parlamentària, potser no és gaire recomanable fer servir el mecanisme de votació per correu, fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. Això seria una garantia de transparència.

Si a totes aquestes circumstàncies atípiques hi afegim l’interès demostrat per alguns partits en impedir que s’ajornin aquestes eleccions, tindrem la tempesta perfecta per aconseguir uns resultats que no satisfaran a ningú i que, podrien ser fàcilment impugnables, al·legant la il·legitimitat d’aquests comicis amb un discurs que, sobretot per aquells als quals no els vagin bé les coses, serà atiat/interessat i que condicionarà en negatiu la pròxima legislatura. Aquest debat sobre la conveniència d’ajornar aquestes eleccions, el descriu el periodista, Carles Ribera, en el seu article titulat ‘Eleccions ‘vintage’’, on afirma que “la discussió sobre l’ajornament electoral és una disputa pròpia del segle XX i no de l’era digital”. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Eleccions ‘vintage’ 

“Puc fer pagaments per internet, que és més delicat. Puc lligar per internet, que és més personal. Puc treballar per internet, que és més difícil. Però no puc votar per internet, que és més important.” La frase anterior no és meva sinó del senyor Ramon Pardina, a qui no conec de res, però que té un compte a can Twitter d’on he extret les seves paraules. Una reflexió interessant en aquests dies d’incertesa electoral, com també ho és l’oportuníssim reportatge que escriu la periodista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implantació del vot electrònic en diferents països del món entre els quals, dissortadament, no hi ha Catalunya ni, de moment, hi és esperada.

Un sistema electoral digitalitzat no és cap solució màgica per a la participació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una dificultat de mobilitat ciutadana conjuntural. Ara bé, no plantejar-ne seriosament el desenvolupament i la implantació és un frau a la ciutadania. Com passa amb tota novetat tecnològica, el vot electrònic té un marge de millora i un desplegament indefectiblement basat en el sistema de prova-error que, tractant-se d’un material tan sensible com la voluntat popular, ha obligat alguns països a fer marxa enrere o a practicar giragonses més pronunciades de les previstes inicialment.

En tot cas, és indiscutible que cal avançar en la matèria i amb aquest objectiu cal vèncer dos enemics poderosos. El primer és l’Estat espanyol, refractari a la modernitat democràtica en general i a l’electoral en particular. Una combinació letal que ha permès adulterar els resultats de les últimes eleccions a Catalunya impedint la investidura telemàtica del candidat Puigdemont. Resulta curiós que aquells que per qüestions d’higiene democràtica posen en dubte la conveniència d’ajornar unes eleccions siguin els mateixos que han abonat el cop d’estat polític del 155 i el reiterat potineig judicial posterior que ha impedit investir fins a tres candidats i n’han destituït un altre manipulant, tergiversant i bloquejant la decisió de les urnes.

El segon enemic és la incapacitat d’haver-nos dotat d’un règim electoral propi, que permetria explorar a fons territoris com el de la digitalització. Massa pors, massa càlcul partidista, massa poca confiança en el criteri dels ciutadans llasten el desenvolupament de l’eina fonamental per decidir el futur nacional. D’acord, si al Gran Germà espanyol la normativa no li fa el pes, en faran xixines. Però que després de quaranta anys no ho haguem ni intentat no ens deixa gaire ben situats. No podem continuar dissenyant políticament el segle XXI amb eleccions del segle XX.

Carles Ribera i Rustullet

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 15 de gener del 2021

 

 

19 de gener 2021

Majories i minories

La democràcia no és altra cosa que un joc de majories i minories. Quan una determinada majoria guanya unes eleccions adquireix la capacitat de formar govern. Si ha guanyat per poc, però, haurà d’arribar a algun tipus d’acord addicional o coalició per formar una majoria més estable. El tema d’assolir el 50+0,1 per cent de vots per aconseguir la independència d’un país és una polèmica que ha fet vessar rius de tinta en tots els diaris. La majoria per un vot, és majoria. A cada enquesta, els partidaris de l'aritmètica simple augmenten, encara que sigui per endegar un procés de tanta transcendència com la creació d'un estat independent.

En una recent entrevista feta a la presó de Lledoners, el president d'ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat que no hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor, i que cap país l'ha assolit amb el 50% de la societat en contra. Aquestes afirmacions del líder d’Esquerra són si més no discutibles. Tothom estarà d’acord en el fet que, si un 50% de ciutadans voten en unes eleccions a favor de la independència, ho fan perquè estan a favor de què el seu territori se separi de l’Estat matriu. En canvi no és tant clar que el 50% restant hi estigui en contra. Potser un percentatge més o menys alt, està d’acord en la segregació del seu territori, però en determinades circumstàncies o sota algunes condicions.

Això és el que succeeix a Catalunya quan es vota en qualsevol contesa electoral. L’única manera de saber amb exactitud el percentatge de població que no vol la independència, és fent una consulta en forma de referèndum unilateral, acordat o no amb l’estat espanyol. Malgrat tot arribats a aquest punt, potser encara trobaríem gent que votarien en contra de la independència per la por a un enfrontament civil, a les represàlies contra les empreses catalanes, a la presència policial als col·legis electorals i també potser a l’amenaça militar. Per tant mentre s’intenti resoldre la batalla política amb el tauler de joc autonòmic i per tant espanyol, res canviarà, és a dir els resultats de les eleccions seguiran essent d’un 50% de representació de partits que no defensen la independència, perquè aquests són vistos com una forma de donar resposta a aquestes pors. Hi ha gent a Catalunya que no vol la independència, però això no vol dir que hi estiguin realment en contra o que s’hi oposarien fermament. Arribat al cas l’acceptarien i ja està. Com tots els catalans acceptem ara no tenir independència i no ens n’anem enlloc. Al capdavall la independència és bona per a tothom, fins i tot per aquells que no la volen, però la situació actual no és bona per a ningú, i això hi inclou els unionistes que s’aferren a una pàtria espanyola que els ha deixat a l’estacada en molts aspectes.

El president Quim Torra ha enviat un subtil missatge a Oriol Junqueras recordant-li que a Escòcia “la independència es guanya o es perd en funció del 50% i ningú ho qüestiona”, i ha fet un plantejament lògic de l’assumpte: “Si hem estat dependents (feixismes a part) perquè teníem un 50% en contra, per què no podem ser independents si ara tenim un 50% a favor?”

Tampoc és cert que cap país hagi assolit la independència amb el 50% de la societat en contra, com diu el líder d’ERC, ja que en moltes de les independències europees recents la societat es trobava partida per la meitat en el moment de la independència, com ho escriu en un editorial en Vicent Partal, posant els exemples de Finlàndia el 1917, de Letònia el 1990, de Bòsnia el 1992, de Montenegro el 2006 o també de Kossove, que va haver de guanyar la independència als tribunals. Tot aquest debat l’analitza acuradament un dels ideòlegs del projecte de la Crida Nacional per la República, Agustí Colomines, en el seu article ‘La trampa del 50%’ on manlleva les paraules del mateix Partal que ha afirmat que “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”. Llegiu l’article d’en Colomines tot seguit.

La trampa del 50%

Dijous passat, ElNacional.cat va entrevistar Oriol Junqueras, el president d’ERC encara injustament tancat a la presó. Ja sabem com les gasten els poders de l’estat espanyol, especialment el judicial. La preservació de la unitat d’Espanya, al preu que sigui, ens ha portat a una situació límit, en la qual els drets civils i humans són conculcats amb una falsa aparença de constitucionalitat. Aquest no és un fenomen que afecti tan sols Catalunya. S’ha repetit un munt de vegades arreu del món. La lluita de moltes minories nacionals que han volgut independitzar-se ha acabat en tragèdia. Que els ho preguntin als armenis o als kurds, dos pobles que han estat objecte de tota mena d’atropellaments. O als sahrauís, que fins al 1976 eren considerats espanyols, però que després van ser abandonats a mans de la monarquia constitucional marroquí, com ja va indicar el meu amic i antic alumne Alberto Maestre en un bon llibre. Els anomenats Homes del 28 d’octubre (Tomáš Garrigue Masaryk, Edvard Beneš i l’eslovac Rastislav Štefánik) van impulsar activitats diplomàtiques i militars per aconseguir la independència de Txecoslovàquia el 1918, un estat que va desaparèixer el 1989, i això els va portar a l’exili. La repressió ha estat la tònica dels estats consolidats contra les minories, com va deixar escrit el malaguanyat Jordi Ventura a Sis rostres del nacionalisme a Europa.

El més destacat de les declaracions de Junqueras queda reflectit en el titular de l’entrevista realitzada per Marina Fernández: “Cap país ha arribat a la independència quan té el 50% en contra”. La resposta exacta de Junqueras és com un sí però no per acontentar la seva parròquia: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor. I no hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra. Cap ni un”. És evident que per guanyar un referèndum cal superar el 50%. La segona part de l’afirmació és una bertranada pleonàstica. ¿Què vol dir realment el president d’Esquerra? O millor encara: ¿què insinua amb aquesta calculada ambigüitat? Reprodueix la consigna que els dirigents del partit republicà escampen a l’uníson: que l’independentisme és minoritari i, per tant, que cal optar per la via lenta per acumular forces. El raonament té un forat molt gran, segons Francesc Abad, un gran especialista en l’anàlisi demoscòpica. En un fil de piulades recent, Abad explicava que si traslladéssim a vots les enquestes del CEO, el 48,7% a favor de la independència que reflectien el 2017 es projectaria clarament, inclús amb una participació de més del 80%, per damunt del 55%. ¿No és prou un percentatge així per validar la separació?

En una altra entrevista, l’exconseller Raül Romeva va posar en qüestió la fortalesa actual de l’independentisme per justificar els acords amb els comuns amb l’esquer que estan a favor del referèndum. Potser que ens traguem la bena dels ulls, perquè tothom pot veure que el govern de coalició espanyol no té cap intenció de propiciar ni l’amnistia ni el referèndum, malgrat el que digui Jaume Asens, president del grup parlamentari de Podemos-Comuns. Les trampes estan a l’ordre del dia. El 14 de setembre de 1946, les Illes Fèroe van celebrar un referèndum d’independència i el sí va assolir el 50,74% amb una participació del 95,9%. Dinamarca es va negar a reconèixer aquella independència argumentant que una majoria de votants feroesos (49,26%!) no hi havien donat suport. Així doncs, no és el tant per cent el que dictamina la victòria, sinó el reconeixement de l’estat del qual depenies o de la comunitat internacional, que és el que va passar a Kosovo. El 22 de setembre de 1991, Kosovo va celebrar un referèndum, que la comunitat sèrbia va boicotejar, però els partidaris de la independència van assolir un 99,98% de vots amb una concurrència del 87%. La comunitat internacional havia establert que la participació havia de ser del 66,7% del cens i que la meitat dels votants es manifestessin a favor de la secessió. No va servir de res. La declaració unilateral d’independència de Kosovo no va arribar fins al 2008 i el govern del PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, un altre “progressista”, es va negar a reconèixer-la i va fer retirar les tropes espanyoles d’aquell territori per manifestar la seva disconformitat, amb els ulls posats a Catalunya, amb l’autodeterminació kosovar.

Per dedicar-se a la política cal saber una mica d’història. Junqueras és historiador i, com que té una memòria prodigiosa, sap un munt de coses. Però des que es dedica a la política sovint menysprea el que estic segur que sap perfectament. En l’era de les notícies falses, les distorsions i el populisme, és fàcil caure en la trampa dels tants per cent que sempre esgrimeixen els espanyolistes. Posats a apel·lar a percentatges d’adhesió, també seria legítim defensar que no es pot imposar l’autonomia al 90,18 % dels votants que l’1-O va aprovar la independència en un referèndum amb plenes garanties legals, només alterades per la intervenció policial, i en el qual va participar un 43,03% del cens. Junqueras és a la presó, precisament, perquè formava part del govern que va organitzar el referèndum i de moment no se n’ha desdit. Catalunya no és independent, com els kosovars no van ser-ho el 1991, i l’únic punt feble en el cas català és la baixa participació, el que aconsella una repetició del referèndum en millors condicions. El temps d’espera no és, tanmateix, el que ha de determinar l’estratègia de l’independentisme. La disputa entre estratègies no és sobre tants per cents, sinó sobre com assolir una via que permeti proclamar la independència, mitjançant un referèndum, i que duri almenys fins que unes noves generacions decideixin una altra cosa, com va passar a Txecoslovàquia, avui desintegrada en dos estats: Txèquia i Eslovàquia.

Com que sembla que la qüestió del tant per cent és importantíssima per a ERC, posem uns quants exemples d’estats sobirans que han assolit la independència amb un percentatge elevadíssim de ciutadans que s’hi oposaven, que vorejava la meitat dels que van anar a votar. Els resultats dels dos referèndums que van perdre els independentistes del Quebec i que els va condemnar a l’estatus que tenen actualment, són similars als obtinguts pels contraris a la independència d’estats avui dia consolidats. Libèria va independitzar-se el 1846 amb un 52% a favor i un 48% en contra; Sud-àfrica va fer-ho el 1960 amb un 52,3% a favor i un 47,7% en contra; Malta el 1964 amb un 54,5% a favor i un 45,5% en contra; Montenegro el 2006 amb un 55,5% a favor i un 44,5% en contra. Els resultats es podria dir que van ser tan ajustats com el dels quebequesos però en un sentit invers. Els escocesos van acordar amb Londres un referèndum d’independència el 2014 i el van perdre perquè el suport a la secessió només va assolir el 44,7% davant el 55,3% dels que s’hi van oposar. La participació també va ser molt alta, del 84,6%, la qual cosa demostra que les coses importants mobilitzen els electors i la democràcia en surt reforçada si l’estat no hi oposa les porres. Ara, Sturgeon assegura que hi tornaran i potser guanyaran. Aquesta és la qüestió. Espanya és una monarquia constitucional i parlamentària de baixa qualitat democràtica, mani qui mani. Junqueras, doncs, s’equivoca perquè, com ha escrit Vicent Partal, “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat en el digital  ElNacional.cat  el dilluns 18 de gener del 2021

13 de gener 2021

Els Reis de Donald Trump

El dia de Reis, el 6 de gener, centenars de fanàtics de Donald Trump van irrompre al Capitoli de la ciutat de Washington i van obligar a suspendre la sessió on s’havia de ratificar la victòria de Joe Biden en les eleccions del passat 3 de novembre. Aquest va ser el regal de Donald Trump pels milions d’americans que, de bona fe el varen fer president del país ara fa quatre anys. Aquests mateixos americans de bona fe coincideixen en dos aspectes: que la democràcia al país ha quedat molt tocada (així com la seva imatge cap a la resta del món) i que Trump va empènyer els seus fidels a irrompre al Congrés per boicotejar el ple. Els fanàtics del encara president Trump van intentar impedir un exercici democràtic que era la ratificació del resultat legítim de les eleccions. Es va tractar d’un intent de cop d’Estat premeditat pel mateix Donald Trump, incitant des de les xarxes socials a la violència.

El 6 de gener ha estat un dia trist per Amèrica i també per la resta del món civilitzat. Ha estat un cop de bàrbars americans majoritàriament blancs, dirigit al cor polític de la nació i atiat des de la mateixa presidència que, malgrat el reduït balanç de víctimes mortals, la seva repercussió simbòlica és molt més gran, ja que assenyala d’alguna manera un punt de no retorn, com ens ho prova l’esglai visual desproporcionat que ens ha produït veure un tipus assegut a la cadira de Nancy Peliosi, la presidenta del Senat, amb els peus damunt la taula, un altre disfressat de búfal o uns altres brandant banderes confederades pel ‘sancta santorum’ de la sobirania popular com ho és el Congrés americà.

Cal recordar que el Capitoli també era un dels objectius dels terroristes de l’11-S del 2001. Aquest símbol del poder polític nord-americà era on havia d’estavellar-se, segons els plans d’al-Qaeda, l’avió comercial número 93 de United Airlines i que la resistència dels passatgers va fer que l’avió s’acabés estavellant en un camp obert. Segons diversos mitjans americans, els assaltants del Capitoli s’autoidentifiquen com a ‘nacionalistes blancs’, i la realitat és que no deixen de ser, com el seu líder Trump, supremacistes blancs, racistes xenòfobs i masclistes, que no varen acceptar la derrota del seu comandant en cap i que estaven disposats a subvertir el resultat de les eleccions amb violència i amb l’ús de les armes de foc, que molts d’ells portaven a sobre quan van irrompre al Capitoli. Alguns es pregunten si el que va passar als Estats Units podria passar a casa nostra, és a dir si existeixen a Europa, Espanya o Catalunya unes circumstàncies que ho faci possible. És veritat que els Estats Units no són Europa i no es poden fer paral·lelismes i comparacions fàcils. Als EUA el govern federal, la Casa Blanca, són una estructura poderosa en una ciutat que fou creada per ubicar-hi el poder polític, en canvi Europa està feta d’estats petits i d’històries molt més antigues que l’americana.

Ara i aquí, es vol comparar també l’assalt al Capitoli amb el cop d’estat del 23-F al parlament espanyol, ordit encara no se sap ben bé per quins elements militars o monàrquics. La majoria dels acadèmics que estudien cops d’estat i règims polítics coincideixen a rebutjar, amb bones raons, que el que ha passat als EUA fos, efectivament, un intent de cop d’estat. Sense minimitzar la gravetat dels esdeveniments (començant per la necessària tolerància policial a la invasió del Capitoli), sembla més aviat que les institucions nord-americanes són prou robustes, i el dia 20 el guanyador legítim de les eleccions assumirà el poder sense més entrebancs. I, encara més, el Partit Demòcrata controlarà també el Congrés, tant la Cambra de Representants com el Senat.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, des d’alguns cercles espanyols s’ha volgut relacionar l'assalt al Capitoli per part dels seguidors de Donald Trump amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Catalunya. La comparació ja és forçada en si mateixa, però amb la intenció d’atacar com sigui el procés català, s’assegura que hi va haver molta més violència per part dels catalans que per part dels seguidors de Trump i molts aprofiten per felicitar les forces policials espanyoles que varen apallissar els ciutadans catalans. Com escriu Víctor Alexandre, en el seu article titulat  L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya’, a Madrid també s’ha intentat comparar els fets ocorreguts el 6 de gener als Estats Units, amb el suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme, tot sigui per mirar d’embrutar tant com es pugui el procés català. Llegiu l’article tot seguit.

L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya

Aquests dies, a Catalunya, arran de l’assalt al Capitoli de Washington, un assalt empès des de la Casa Blanca per Donald Trump i executat pels seus partidaris, estem sentint diverses veus espanyolistes, especialment Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, que comparen aquest fet amb un suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme. La comparança és tan grotesca, tan esperpèntica, que seria per petar-se de riure si la situació no fos tan greu. És greu als Estats Units, pels fets que coneixem, i és greu a Catalunya, pel fet de tenir els nostres governants injustament empresonats o a l’exili. Però ja que Ciudadanos, amb C de caciquisme, han equiparat l’assalt de Washington al procés català, comparem ambdós casos i veurem què tenen en comú. Perquè sí que en tenen, de coses en comú, però no pas les que visceralment han perbocat Arrimadas i Carrizosa, sinó justament les que el seu discurs pretenia amagar.

Donald Trump va perdre les eleccions als Estats Units, l’Estat espanyol va perdre les eleccions a Catalunya. Donald Trump es nega a reconèixer-se perdedor, l’Estat espanyol es nega a reconèixer la seva derrota. Donald Trump pretenia guanyar als tribunals allò que ha perdut a les urnes, l’Estat espanyol pretén guanyar als tribunals allò que les urnes li neguen. Quina és la diferència? Senzilla: els tribunals nord-americans no són un cau franquista, els tribunals espanyols sí.

No vull pensar què li hauria passat a Jimi Hendrix, en cas de ser català, si avui hagués tocat l’himne espanyol com va tocar el dels Estats Units, el 1969 a Woodstock. Hendrix, al·ludint al comportament del seu país en la guerra de Vietnam, va agafar la guitarra i va convertir l’himne nacional en un conjunt de sons que reproduïa el so dels avions de guerra, la xiuladissa de les bombes, el soroll que aquestes feien en esclatar, els trets dels fusells i de les metralladores i els xiscles de les víctimes. No cal dir que als polítics conservadors no els va fer gens de gràcia. Però no és pas el mateix ser conservador que ser feixista. Per molt menys, per haver blasmat una monarquia corrupta en les seves cançons, el cantant mallorquí Valtònyc va ser condemnat per l’Estat espanyol a tres anys i mig de presó i és avui a l’exili protegit per la justícia belga.

Però continuem amb les comparacions Washington–Catalunya que tan irreflexivament han volgut fer Arrimadas i Carrizosa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Donald Trump, ajudat per un bon nombre de mitjans de comunicació, va empènyer la gent a violar la voluntat de les urnes per mitjà de mentides en un intent de legitimar-se tot desacreditant els justos guanyadors. L’Estat espanyol, amb el seu rei al capdavant i el suport de PP-PSOE-Ciudadanos-Vox, així com de jutges i fiscals i la immensa majoria de mitjans de comunicació, ha empès els espanyols a odiar Catalunya, tot cridant “¡A por ellos!”, en un intent de legitimar l’ús de la violència contra la seva gent i els seus polítics democràticament escollits.

No és estrany que dues dictadures com Turquia i la Xina s’emmirallin amb l’Estat espanyol i el presentin com a argument per continuar violant els drets humans dels seus dissidents. “Per què em renyeu a mi i no renyeu Espanya?”, pregunta Turquia a la Unió Europea. “Per què em renyeu quan apallisso, empresono i emmordasso els meus dissidents de Hong Kong i, en canvi, us feu l’orni quan Espanya apallissa, empresona i emmordassa els catalans?”, pregunta també la Xina.

Espanya és un Estat que a través dels seus governants, tribunals i cossos armats viola els drets humans. Ja li ho han retret les Nacions Unides, Amnistia Internacional i diversos tribunals europeus, però la resposta que reben és que la “Unidad de España” està per damunt dels drets humans. És la religió espanyola. Una religió inquisitorial que ve de la caverna i que diu que la convivència a Catalunya es fonamenta en la prohibició de la seva llibertat. En això té elements en comú amb els supremacistes blancs nord-americans. Un d’ells deia davant les càmeres de televisió: “Vull veure com s’enfonsa el Capitoli sobre aquest Congrés covard que, a més, ha girat l’esquena a Déu”. A Déu. Tots els supremacistes invoquen Déu. Cadascun hi posa la cara que vol, per exemple la “Unidad de Espanya”, però Déu sempre és amb ells. Ja ho deia Bob Dylan a “With God on our side”: “Sóc d’un país anomenat Midwest. M’hi vaig criar i em van ensenyar les lleis de la convivència. I aquest país té a Déu de part seva. Ho diuen els llibres d’història, ho diuen de manera tan bonica que fa goig. Carrega la cavalleria, cauen els indis. Carrega la cavalleria, moren els indis. El país era jove, tenia a Déu de part seva”.

La violència dels milers de nord-americans que van assaltar el Capitoli de Washington contrasta amb el pacifisme exemplar dels dos milions i mig de catalans que el Primer d’Octubre van ser ferotgement apallissats per les forces policials espanyoles pel sol fet de votar. Pel sol fet de votar! Però continuant amb les comparacions, mentre als Estats Units l’endemà mateix de l’assalt van ser diversos els dirigents de la policia que van plegar del seu càrrec, a l’Estat espanyol no sols hi romanen ben cofois, a més a més han estat felicitats, remunerats i condecorats.

Finalment, dins aquest marc de comparacions, només recordar que als Estats Units els presidents els escull el poble, no el Govern o els jutges, com fa Espanya a Catalunya. Espanya, quan el president escollit democràticament pel poble català no li agrada, el criminalitza, l’empresona o l’inhabilita perquè no pugui exercir. Només en els darrers tres anys ha fet això quatre vegades: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Quim Torra. Quatre. I no tinguem cap dubte que, si guanya Laura Borràs, farà exactament el mateix. De fet, ja fa temps que s’estan esmolant les eines en aquest sentit. No hi ha candidat que odiïn més profundament que Laura Borràs, no hi ha candidat que els faci més por. Donald Trump violava la democràcia “per salvar Amèrica”, l’Estat espanyol viola la democràcia “per salvar Espanya”. Donald Trump i l’Estat espanyol tenen molt en comú. Especialment la seva divisa: tots dos violen els drets humans “per salvar la democràcia”.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital  elMón  el dilluns 11 de gener del 2021

07 de gener 2021

Indult o amnistia

En una entrevista feta a Jordi Sànchez el proppassat desembre, l’expresident de l’ANC en ser preguntat com es veia ell d’aquí a un any, si indultat, amnistiat o amb el tercer grau, va manifestar que l’única situació que esperava és la llibertat i l’única situació justa seria una amnistia. Veieu que en diu al respecte el MHP Puigdemont: "L'amnistia dels nostres presos polítics i la llibertat del poble de Catalunya van juntes. Per això les reunim en una mateixa campanya, a la qual donen suport veus de tot el món. Decidir el futur d'una nació és en mans de tots els ciutadans que hi viuen". Cinquanta personalitats internacionals han publicat un manifest titulat “Dialogue for Catalonia”,  on fan de l’amnistia un clam a tot el món. Dilma Rousseff, Gerry Adams, Yoko Ono, Ai Wei Wei, Joan Baez i cinc premis Nobel, com Shirin Ebadi, figuren entre els signants del manifest, juntament amb relators de l’ONU, presos polítics, artistes, polítics i activistes internacionals. Aquests il·lustres personatges lamenten la judicialització del conflicte polític català i conclouen que aquesta via, lluny de resoldre’l, l’agreuja: “ha comportat una repressió creixent i cap solució”. Alhora, fan una crida al “diàleg sense condicions” de les parts “que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític” i exigeixen la fi de la repressió i l’amnistia per als represaliats.

Ara ens arribaran veus que, des de l’unionisme, ens faran creure que d’aquí a pocs mesos el “Gobierno de España” serà magnànim i concedirà graciosament els indults pels nostres presos polítics. Caldrà veure-ho. Potser faran el ‘paripé’ i en concediran un o dos, potser als qui han manifestat la seva voluntat de ‘no torna-ho a fer’. Però aquí s’haurà acabat tot. Ah!, i després vindrà el Marchena i amb la seva fatxenderia habitual, tombarà aquests indults, amb l’excusa que els agraciats no s’han agenollat prou i no han demanat perdó. Resultat: tot quedarà igual, “atado y bien atado”.

Al mateix temps que de forma insultant han anunciat que ens fiquem l’amnistia on ens càpiga, fan córrer que ho volien arreglar tot per Nadal. Diuen que el govern volia fer com va fer Aznar amb Vera i Barrionuevo, i que volia indultar als  presos del procés abans de festes, però que això no podrà ser perquè el Suprem no ha informat, i és preceptiu, i triga dos mesos. Mentida! No podien fer com Aznar amb Vera i Barrionuevo perquè en uns casos van tres Nadals tard i en els altres, quatre Nadals tard. Vera i Barrionuevo i Sancristóbal, i Álvarez, i Planchuelo, i García Damborenea, que van ser condemnats a deu anys pel segrest del ciutadà Segundo Marey i per malversació, no hi van passar ni quatre mesos a presó (105 dies). Durant la instrucció i el judici no van entrar mai en preventiva. Quan el 29 de juliol del 1998 es va dictar la sentència, se’ls va ajornar l’ingrés a presó fins al 10 de setembre i, el 24 de desembre, els caps de l’organització terrorista GAL se’n van anar cap a caseta a passar les festes. El dia abans, el Consell de Ministres havia aprovat l’indult parcial que ho permetia. Ara, ni amnistia, ni indult, ni reforma del delicte de sedició del Codi Penal.

El filòleg i professor d’universitat, Joan Ramon Resina, en un acurat i documentat article titulat  ‘L’indult que es fa esperar’, fa un estudi rigorós del tema i contraposa la figura de l’indult amb la de l’amnistia, concloent que “l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia”. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’indult que es fa esperar

De tots els drets del sobirà, Immanuel Kant considerava l’indult el més qüestionable, perquè si d’una banda realça la majestat, d’una altra és extremament injust. Kant en rebutja l’arbitrarietat, l’element discrecional i personalista en la concessió del perdó. La gràcia introdueix el caprici en el sistema penal i d’aquesta manera malmet la racionalitat de la llei a què aspira tot règim il·lustrat. La igualtat de la llei per a tothom i la seva predictibilitat són condicions elementals de la justícia, és a dir, de l’equilibri social recolzat en uns principis de conseqüències calculables.

A l’estat espanyol, fins a la caiguda de la monarquia el 1931, aquesta prerrogativa del sobirà s’anunciava al nom del Ministeri “de Gràcia i Justícia”. En l’ordre nominal de les funcions d’aquell ministeri la gràcia tenia precedència sobre la justícia, en correspondència amb el fonament religiós de l’autoritat monàrquica. Amb aquesta preordinació es recordava que la voluntat reial, reflex de la divina, estava per damunt de la justícia humana codificada en la llei. Això es considerava natural perquè els reis regnaven en representació de la divinitat. Ara, sols Déu és legítim agent de la gràcia, com afirmaven els reformistes que refundaren el cristianisme traient-lo de l’àmbit de les obres i les penitències i obrint així la porta a la secularització i racionalització de la llei. El criticisme de Kant en fou una conseqüència.

La pretensió de la dreta d’impedir al govern espanyol d’indultar els presos polítics, amb la tesi que aquest dret és exclusiu del monarca, significa una regressió a la idea de la gràcia com a expressió de la voluntat personal, incoercible i incalculable d’una auctoritas delegada no pas pel poble sinó per la divinitat. No hi fa res que en l’univers post-hegelià la divinitat ja no sigui un ens transcendent sinó una prosopopeia de la història. En aquest sentit, la pretensió de la dreta no és pas forassenyada, car el règim no és ben bé secular ni tampoc il·lustrat. Hi sobreviu massa tradició, és a dir, massa prejudicis, perquè pugui esdevenir un organisme genuïnament racional. En aquest sistema afeixugat d’anacronismes, Felipe VI té marge per a reclamar exclusivitat en la dispensació de la gràcia, de la mateixa manera que el seu pare s’ha convertit en la prova vivent del principi d’indeterminació, car on hi ha persones excloses de l’ordenació legal, la llei no és universal i per tant no és llei sinó privilegi. Ja es veu la conseqüència per a l’estat de dret que hi hagi persones en permanent estat de gràcia.

 Les vacil·lacions i els meandres del govern de Sánchez per a indultar els presos polítics s’expliquen pel risc, però no en el sentit que el president espanyol temi malmetre el funcionament racional de la llei, sinó en el d’atiar una qüestió que vicia el règim en origen, la qüestió de la sobirania. Qui mana realment a Espanya? No és una qüestió filosòfica com la que formulava Ortega y Gasset quan preguntava “qui ha de manar?” i responia cínicament: “qui pugui fer-ho”; és a dir: qui disposi de la força per a doblegar la voluntat dels altres. No, la pregunta no és de caràcter ètic, no és qui hauria de manar, sinó sobre l’organització efectiva del poder a l’estat espanyol. Mana el poble, d’acord amb la doctrina de la sobirania popular, el “we the people” de la democràcia, una funció primordial de la qual és establir la justícia? O mana una divinitat entronitzada per la força i acatada més que no pas lliurement estatuïda, com recorden a Felipe VI els manifestos militars d’aquestes darreres setmanes? Sánchez i els seus aliats semblen tenir dubtes sobre això, car s’esforcen a preservar l’ambigüitat davant les manifestacions de la dreta, cada vegada més explícites, sobre la conveniència de desfer l’equívoc a la manera de sempre.

Però al capdavall, a Sánchez li convé d’indultar els presos, no pas per la raó adduïda de normalitzar la relació amb Catalunya, propòsit que podria haver aconseguit fa temps i de moltes maneres, sinó per a reivindicar-se com a autoritat en una pugna de legitimitat amb el principi militar-monàrquic. El risc està en el fet que aquesta mena de pugnes, quan s’han produït a Espanya, quasi sempre les ha guanyades la monarquia, com descobrí un Adolfo Suárez ingènuament convertit a la democràcia, quan el pare del rei actual decidí d’apartar-lo del poder i ell provà de defensar-se amb l’argument de les urnes. Però Sánchez, qui ha evidenciat prou tendències autoritàries, sap que cap altra atribució del poder no pot competir amb l’aura que atorga disposar de l’indult, car, juntament amb l’estat d’alarma i la imposició abusiva de l’article 155, que ja ha assajat, és una manera de transgredir els límits ordinaris de la constitucionalitat mitjançant la suspensió de la norma legal.

Aquí convé d’extremar la circumspecció per expressar-me amb el màxim rigor possible, a fi que lectors que podrien sentir la temptació de treure frases de context, d’endevinar intencions o tergiversar expressions i fins i tot silencis, no reescriguin l’article a la seva manera. De la premissa que és injust empresonar ningú per causa de les seves idees polítiques i del fet que, en facilitar el referèndum del Primer d’Octubre, els presos i exiliats no feren res més que permetre al poble d’expressar les seves conviccions polítiques, se’n dedueix la injustícia de l’empresonament. Dit per passiva: la justícia reclama l’excarceració. Que els uns surtin, doncs, de la presó i que els altres puguin tornar de l’exili és una necessitat de justícia restaurativa.

Queda dit. Però, encara que no hi hagi justícia sense acomplir-se aquest objectiu, l’indult mai no pot ser l’instrument que desfaci una injustícia que no ha estat ni esporàdica ni accidental sinó deliberada, reiterada i agreujada per la passió i la malícia. L’indult, com advertia Kant, sols confirmaria la irregularitat i l’arbitrarietat del sistema. I si fossin certes les sospites que aquest indult arribarà com a fruit d’un pacte segellat en l’actual context electoral com a clàusula d’un intercanvi marcat per interessos de partit, llavors no sols no restauraria res sinó que agreujaria la injustícia, aprofundint l’arbitrarietat inicial.

Convé que els presos surtin, perquè cada minut que passen a la presó exacerba la iniquitat comesa. Però l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia. Tant ho és, de malmès, que el Ministeri d’Interior, en vista que el mateix tribunal condemnatori, vulnerant el principi competencial de la funció, havia revocat el tercer grau concedit als presos catalans pel jutge de vigilància penitenciària, l’ha hagut de negar també al cunyat del rei. Però si en el cas dels catalans l’objectiu era de tornar a tancar-los a la presó, en el d’Urdangarin era sols de salvar les aparences i el ministeri ha trobat la fórmula perquè no hagi de reingressar a la presó, sense que la fiscalia s’hi oposi.

Considerat políticament, el drama dels presos és haver acordat al sistema judicial espanyol la potestat de jutjar-los, acceptant implícitament que la llei s’hi regeix pel principi d’equivalència i el compromís amb la veritat. Autoritzant els seus advocats a conduir una defensa racional en un marc mancat d’aquell principi i d’aquell compromís, van permetre que uns jutges de la forca –dels qui condemnen per instint– escenifiquessin un simulacre d’imparcialitat i objectivitat. Hom dirà que aquesta és la justícia realment existent i que és inútil de multiplicar els universos per a localitzar la ideal. Però els exiliats han demostrat que els principis il·lustrats han fet camí en uns altres països. No és platònic, doncs, creure que la justícia consistia a no posar-se en mans de l’espanyola, capaç, entre més barbaritats, de repetir un judici i condemnar per segona vegada l’acusat que ja ha complert la condemna per tal de no anul·lar-lo. Si a Espanya una justícia racional i desapassionada no és possible, la mateixa idea de justícia assenyala el camí per a cercar-la. Que surtin com sigui, doncs, però que l’indult, en lloc de servir per a cohonestar els pactes amb qui l’atorga, sigui un agulló per a denunciar el cinisme de qui s’ha fet pagar impudentment la humiliació de posar sal a la ferida.

Joan Ramon Resina

Doctor en Literatura

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 4 de gener del 2021