Fets i paraules. O bé, fets o paraules.

Treure’s del damunt el pessimisme

A Catalunya hem passat durant els últims quaranta anys d’una etapa amb bones expectatives com a país a una situació actual de desconcert i desànim.

A la visió esperançada del futur de fa quaranta anys, i que es va mantenir durant un llarg període, hi varen contribuir l’evolució política (cap a la democràcia i la integració europea), la millora econòmica i social, la sensació que havíem aconseguit resistir la política anticatalana i descatalanitzadora del franquisme i l’esperança primer i realitat després de la recuperació de la Generalitat i d’un grau rellevant d’autogovern. Tot plegat creava un clima d’esperança, de confiança i de ganes de fer i d’anar endavant. D’optimisme. Com a país i com a societat. En tots els ordres: l’institucional i el polític, el cultural i el lingüístic, l’econòmic i el social, el de la pròpia afirmació Catalunya endins i el de la nostra projecció Catalunya enfora, a Espanya i a Europa.

Tota aquesta confiança i aquest optimisme varen resistir bé fets i situacions difícils, amb un primer punt de decepció ja amb l’Estatut de 1979, la crisi econòmica –amb l’ensorrada de sectors importants de la nostra indústria– i social –amb un atur del 22%– dels primers anys 80, l’intent de cop d’Estat del 23F, l’inici d’involució autonòmica que ja aleshores es va produir, un finançament molt insuficient que només lentament va millorar una mica. I una pressió política des de Madrid molt asfixiant. Tot això, repeteixo, no va ofegar la mentalitat constructiva i la confiança en nosaltres mateixos i en el nostre futur, que durant tots els anys 80 vàrem aconseguir mantenir i fer funcionar. I ja més endavant, ja en els 90, i fins i tot a les primeries del nou segle, això en línies generals es va mantenir.

Això, d’uns anys ençà, ha canviat. Hi ha contribuït la crisi econòmica –la nostra, la d’Espanya, la del Món. Hi ha contribuït tot el procés de l’Estatut, que segons expressió d’origen tripartit ha estat un Dragon Kahn amb molt de mareig i no tanta recompensa. Hi ha contribuït algun error català fruit, en part, de la lleugeresa, de la fatxenderia, de la confusió i del tacticisme. Hi ha contribuït que a Espanya s’ha tornat a imposar una idea de com ha de ser l’Estat, que ha revifat l’opció centralitzadora i la pressió sobre la identitat catalana i sobre l’autogovern. Amb una accentuació en el sentiment popular espanyol d’un recel o fins i tot hostilitat envers Catalunya. Tot plegat ha fet descendir la il·lusió, la confiança i l’optimisme. Ens ha fet passar de la confiança a la pèrdua d’autoestima i de l’optimisme al pessimisme. Cal que aquest pessimisme ens el traguem de sobre. És la feina més urgent que tenim. I la més important. I del tot possible, perquè no hi ha base objectiva per a aquest pessimisme.

Hi ha fets polítics que hi conviden, hi ha crisi econòmica, hi ha una renovada ofensiva contra la identitat i l’autogovern de Catalunya. Però seguim essent l’economia més exportadora d’Espanya. I està clar que Catalunya sortirà més ràpidament de la crisi justament perquè és més exportadora. Les nostres universitats han guanyat posicions en el rànquing europeu (i en l’espanyol es col·loquen sis entre les deu millors de l’Estat). En sectors importants del nostre jovent ha nascut l’esperit emprenedor, amb esperit i tecnologia moderns. I amb un alt percentatge d’èxit. I la creativitat cultural es manté alta, i ben estesa per tot el territori. I malgrat la crisi, l’increment sobtat i desmesurat de població, mantenim millor la cohesió del país que alguns països amb més recursos i poder que nosaltres (com França, per exemple).

No. Podem i hem de dominar el pessimisme.

El president Montilla va dir fa poc que les properes eleccions determinaran el futur del país durant una etapa decisiva. És veritat. No només, ni principalment, pel que fa al dia a dia polític. També. Però sobretot perquè ens diran si apareix algú capaç de fer desaparèixer aquesta boira baixa i espessa –que és la tristesa, la desorientació i la pèrdua de confiança– que ens fa perdre la seguretat i l’orientació. I sobretot les ganes de fer.

Fets i paraules. O bé, fets o paraules.

De vegades se’n parla com si estiguessin contraposats. I no ho estan. Es recolzen mútuament. Fets, els que es puguin i executats segons la urgència i la prioritat. Prioritzar bé és una exigència indispensable sempre, però sobretot en temps de crisi. I ben explicat el perquè d’aquest fet i no d’un altre, o com encaixa aquest fet en el pla de conjunt, en el projecte de país. És a dir, fets acompanyats de paraules. De discurs. De paraules capaces de transmetre confiança i complicitat. Paraules que donin credibilitat a l’acció del govern que s’està fent. Paraules que expliquin l’ara i l’aquí, i l’objectiu més llunyà, i la ruta a anar seguint. Que ho expliquin de manera racional i alhora emotiva

Que algú amb prou convicció i confiança en el país, i amb un molt important suport social, polític i parlamentari, sigui capaç de combinar fets –tants com es puguin– i paraules honestes –és a dir, que diguin la veritat– mobilitzadores d’energia i dels nostres recursos de tota mena. I anunciadores de futur.

I el pessimisme s’esvairà. Perquè no està fet per al pessimisme un poble que va fer la revolució industrial que va fer, que ha resistit una pressió hostil de segles contra la seva identitat, que sempre ha sentit l’anhel de ser innovador i obert al progrés i al Món, que malgrat les dificultats ha mantingut un alt grau de cohesió i de convivència. Si el superem, si l’esbandim com el vent esbandeix la boira, el país reprendrà la seva marxa. Ell com a col·lectivitat i tota la seva gent com a persones.

Jordi Pujol

Expresident de la Generalitat

Article publicat al butlletí num. 226 del CEJP el dimarts 19 d'octubre de 2010