El Concert Econòmic és constitucional?

Pacte fiscal català

Els catalans no confiem en l'Administració central en matèria de finançament. Els ens autonòmics han de tenir una part de la sobirania fiscal tan originària i completa dins del seu àmbit com la de l'Estat. Hem de poder negociar en aquesta matèria de tu a tu". Ho va dir qui va ser president de Convergència, Ramon Trias Fargas, en el marc del debat constitucional de 1978. I així ho recull Jordi Amat en el seu excel•lent llibre biogràfic sobre el polític català. Lamentablement, Trias Fargas no va aconseguir el seu propòsit en aquella negociació: ni els socialistes, ni tampoc els centristes de la UCD no van abonar aquelles tesis. Tampoc els socialistes i els centristes catalans.

En aquells moments la correlació de forces a Catalunya estava liderada pel PSC, la UCD i el PSUC. El nacionalisme encapçalat per Jordi Pujol era tan sols la quarta força política. Però es va aconseguir una cosa que avui té un gran valor jurídic i polític: la Constitució finalment no va blindar cap model de finançament concret per a ningú. Així ho descriuen, per exemple, dos catedràtics de la Universitat de Sevilla −Fernando Pérez Royo i Manuel Medina− en un estudi sobre les disposicions fiscals: "El carácter singularmente abierto de la Constitución española de 1978 en lo que hace al sistema de financiación de las comunidades autónomas contrasta con otros textos constitucionales modernos; el constituyente de 1978 fue muy parco en las determinaciones a este respecto". Més de trenta anys després, les paraules de Ramon Trias Fargas han estat ratificades per la realitat dels fets. No hi ha motius per confiar, respecte al compliment dels acords sobre finançament, en l'Estat espanyol i els seus governs de torn. D'esquerres i de dretes, tots els governs de la democràcia a Espanya han demostrat amb escreix que la seva prioritat no era complir amb Catalunya, sinó buscar el seu simple suport per mantenir-se en el poder.

Val la pena, doncs, no oblidar els fets, recordar el que ve escrit a la pròpia Constitució, i no el que s'ha volgut interpretar d'ella responent als interessos polítics dels dos grans partits espanyols. Val la pena tot això perquè permet disposar d'arguments i raons prou contrastables com per defensar un pacte fiscal propi per a Catalunya. Per exemple, no hi ha ni un sol article a la Constitució espanyola que parli de "règim comú" respecte al model de finançament de les comunitats autònomes. Com tampoc no hi ha cap article a la Carta Magna que parli del "concert econòmic". És més, els nacionalistes bascos van perdre totes les seves esmenes en el transcurs del debat constituent on demanaven el reconeixement del concert econòmic.

Però hi ha quelcom més rellevant que tot això per poder comprendre la urgència que Catalunya disposi d'un model de finançament propi. En aquests moments de dura i llarga crisi econòmica, amb uns indicadors esgarrifosos sobre la situació laboral, financera i productiva del nostre país (18% d'atur, 40% d'atur juvenil, creixement negatiu de l'economia, deute públic desbocat), afegir a tot això un dèficit fiscal de gairebé el 10% del PIB és com voler fer una cursa d'obstacles amb els dos peus lligats entre ells. De veritat algú pensa que un país pot sortir airós d'una crisi econòmica com la que patim amb un drenatge extra de recursos del 10% de la riquesa que genera? Quedi clar, la plena recuperació econòmica de Catalunya està directament relacionada amb aconseguir un pacte fiscal propi, que permeti reduir dràsticament aquest absurd nivell de dèficit fiscal que actua com un fre inacceptable per a la nostra economia. A més, tot això sense tenir en compte el que representaria que el govern català pogués disposar de les adequades competències fiscals i tributàries, amb les quals podria fer una política fiscal més d’acord amb la realitat econòmica, productiva i industrial del nostre país.

Hi ha doncs raons jurídiques i econòmiques suficients per proposar i aconseguir un model de finançament propi per a Catalunya. Ni és necessari reformar la Constitució, com no és cert tampoc que les conseqüències econòmiques per a Espanya siguin inassumibles. És purament una qüestió política i de país. Només des de l'arbitrarietat en la gestió dels recursos públics, i des d'una interpretació interessada de la Constitució, es pot negar a Catalunya el que necessita i li correspon. A més a més, només des de la miopia política d'aquells que consideren la diferència un privilegi i no el resultat de la democràcia i la llibertat, es pot pretendre que Catalunya no gestioni els seus propis recursos, estant disposada com està a seguir contribuint a la solidaritat inter-territorial, sempre que es justifiqui econòmicament i socialment, i no per guanyar un grapat de vots. Per tot això, demano també a les forces polítiques catalanes, particularment al PSC i al PP, que donin suport a aquelles reivindicacions que uneixen els catalans, que són de justícia, i que a més els seus propis partits defensen en altres territoris de l'Estat espanyol.

Artur Mas i Gavarró

President de CiU

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA el dimarts 12 d’octubre del 2010