10 coses que ja hem guanyat amb el procés

Demà, dilluns, si ningú ho impedeix amb les armes, el M.H. President Artur Mas, signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, i amb tota seguretat ho farà per la via ordinària per tal de dotar-les de totes les garanties democràtiques. Malgrat fer-ho sota aquesta empara legal, tothom sap que es tracta de l’últim recurs disponible per tal que el poble de Catalunya expressi quina relació vol tenir amb Espanya. Per tant, la seva naturalesa política serà plebiscitària, i així ho entendran tant els qui són favorables a la independència com els qui hi són contraris. Per aclarir i treure dubtes als que encara somnien amb el federalisme i el sobiranisme descafeïnat, val la pena llegir l’article del director adjunt del diari ARA, on descriu amb claredat i precisió les deu coses que Catalunya ja ha guanyat encetant i seguint aquest procés d’independència. Si voleu llegir-lo podeu fer-ho en el nostre Bloc.

10 coses que ja hem guanyat amb el procés

1.  Catalunya com a subjecte polític ja no és invisible al món. Els Jocs Olímpics del 92 van ser la seva carta de presentació mediàtica. La Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 ens va donar el passaport cultural. I el procés ens ha situat definitivament a l’agenda global.

2. Amb el procés, molts han obert els ulls sobre els límits de la democràcia espanyola, que arriba fins allà on comença una democràcia catalana com a subjecte polític propi. No era veritat que sense violència -com s’havia dit tants cops respecte del cas basc- tot era possible.

3. El repte català ha contribuït decisivament -al costat del moviment 15-M i dels escàndols de corrupció- a despullar el mite de la Transició. De cop han sortit a la llum els vergonyosos silencis, no només històrics, sobre els quals s’ha sustentat el règim del 1978. Els pilars de l’Estat han fet fallida, començant per la monarquia i els principals partits (PP i PSOE). Tot i les seves bondats inicials, el règim ha mostrat el seu esgotament, les seves febleses.

4. També a Catalunya han caigut mites. L’artífex de la Catalunya autonòmica, Jordi Pujol, ha perdut el crèdit moral. Lluny de suposar un fre al procés, com pretenien des de Madrid els que van acorralar-lo perquè confessés, la seva autoinculpació, i el posterior i lamentable espectacle familiar, ha reforçat la necessitat de girar full, de fer net.

5. El procés ha portat, a més, l’inici de la fi de Duran i Lleida, el polític que ha encarnat millor l’ús instrumental del nacionalisme català com a moneda de canvi amb els poders de l’Estat. Duran s’ha quedat amb una UDC jivaritzada i sense el paraigua de CDC.

6. En contraposició, i com a resposta als que han fet de la política un modus vivendi no sempre honorable, s’ha produït un esclat de participació política des de la societat civil, un activisme sobiranista transversal carregat d’energia, un punt ingenu i alhora autènticament regenerador. Són molts els que han posat el seu temps i coneixements al servei d’una causa col•lectiva, treballant amb equip, debatent, comprometent-se.

7. Hem recuperat el valor de l’acció unitària. Hem après que les ideologies no hi són per tirar-se-les pel cap i que en determinats moments és possible i necessari anar de bracet, no només al carrer, sinó també a unes eleccions. Per fer un estat cal practicar abans grans consensos d’estat.

8. La societat catalana, històricament privada d’un autèntic poder, comença de nou a entendre i acceptar la naturalesa del poder. Ja no ens fa por el poder de l’Estat ni ens fa por tenir un estat propi i exercir-ne el poder. Hem viscut dècades, segles, elogiant la capacitat de ser un país sense estat, una societat econòmicament i culturalment dinàmica. Hem sabut anar a la contra. I, tanmateix, ara per fi estem disposats a tastar el poder, amb tot el que això suposa.

9. Els que s’havien acomodat a un poder estantís, de fireta, han quedat tocats: el PSC, a força d’allunyar-se de la gent, ha acabat perdent la seva millor gent. S’ha desconnectat del gruix del país, del tronc central d’un catalanisme que l’ha sobrepassat. En canvi, l’altre partit del poder autonòmic, CDC, s’ha posat al servei del procés, en contra de les elits que sempre hi havien confiat. Mas ha liderat una refundació (encara en curs) traumàtica i valenta.

10. I finalment hem après que, tot i estar a l’agenda internacional, ningú no ens espera ni al món ni a Europa. Aquest bany de realisme és condició sine qua non per tirar endavant. Si volem guanyar, no ens podem enganyar.

Ignasi Aragay

Director adjunt de l'Ara

Article publicat al diari  ara  el dissabte 01 d’agost del 2015