Hores decisives

Sembla que falta poc perquè hi hagi un acord d’investidura. Potser el desllorigador podria ser que l’Assemblea de Càrrecs Electes investís Carles Puigdemont com a president simbòlic, i una investidura efectiva amb un presidenciable triat per Junts per Catalunya i acceptat per ERC i la CUP, es a dir un govern legítim a Brussel·les i un govern efectiu a Catalunya. Tot plegat seria una mala solució provocada per la intransigència d’ERC per desobeir el 155 i les seves conseqüències, amb la por al cos per les possibles responsabilitat penals. Sembla estrany que un partit incorrupte a Catalunya, amb 76 anys de història, que no creu en la força de la gent, que no pensa com la majoria, que això està a punt d'esclatar al nostre favor, i no s'atreveixen a donar el pas decisiu, que els hi tremolen les cames per tal de no seguir el camí marcat pel líder natural del procés, que es deixen portar per les pors ancestrals a la repressió de l'estat feixista que ens ha tingut sotmesos durant 300 anys i que, ara que ha ficat les seves grapes a les nostres institucions, ens vol sotmesos i vassalls durant 300 anys més. Però la gent, el poble, ho tenim molt clar, la nostre decisió es molt ferma, qui no tingui pebrots per tirar endavant, que es faci a un costat, o serà la mateixa gent qui els exclourà del projecte, Madrid ja trontolla, tenen molta pressa per donar l'estocada final, saben que se’ls està esgotant el temps, saben que tenen perduda la batalla per la imatge internacional, saben que en breu, Merkel formarà govern i podrà dedicar-se a altres qüestions (entre d’altres la causa catalana), saben que els catalans mai ens rendirem, saben que el fòrums econòmics ens volen a plena potència, saben que la mentida de la fuita d'empreses no ha colat, veuen desesperats com malgrat la intervenció del 155, Catalunya se’n surt i genera més riquesa cada any, que l'atur disminueix, que les exportacions creixen, que ports i aeroports baten records, que les multinacionals i grans fires prefereixen Catalunya i refusen establir-se a Madrid, que les inversions a Catalunya continuen el seu degoteig, potser més lent que voldríem, però sense parar. Només cal resistir i donar el últim pas. Son per tant hores decisives i només ens serviran els valents. La batalla principal rau ara a mantenir viva la legitimitat de la República guanyada el Primer d'Octubre i proclamada vint-i-set dies després. Som-hi, doncs, posem-nos hi. Per aixecar una mica la moral de la tropa, he recuperat un excel·lent tuït que va publicar ahir el polifacètic professor vilanoví, Bernat Deltell,  on estudia breument la realitat del moment actual de la política catalana. Podeu trobar tot seguit el fil complet del seu tuït.

Com van els ànims?

Malament, oi? Ho entenc; la sensació és que no ens sortirem i que tot va pel pedregar. Quina llàstima. Bé, què hi farem... Tantes il·lusions frustrades, tanta energia i capital humà malbaratat. I ara ens adonem que ningú ens estima, que ningú ens vol.

El desànim és tan gran que l'alcaldessa Ada Colau va muntar un acte d'ensabonament a John Hoffman al Saló de Cent perquè no tingui temptacions d'emportar-se el Mobile World Congress a una altra ciutat. I això que l'alcaldessa, quan no era alcaldessa, estava en contra del congrés! I Hoffman ens diu que "no acabo de veure el sentit de l'acte. A nosaltres no ens heu de convèncer. Ho teniu tot per a l'èxit". I acaba amb una frase lapidària: "Sou vosaltres els que us heu de reconvèncer; no féu cas dels sorolls i recupereu la confiança en vosaltres mateixos". I tot això Hoffman ho diu davant les autoritats que posen els ulls com a plats. El màxim responsable del Mobile World Congress es pregunta per què li muntem actes d'aquest tipus si ells no pensen pas marxar. Aquí s'hi està molt bé, estan al centre de la Banana Daurada. Quin problema hi ha?

Ah, espera, potser és un problema polític? Ostres, no hi havia caigut. Clar, deu ser que l’Ada Colau pensa que tenir presoners polítics pot espantar les multinacionals oi? Però dona, no siguis així. Quan Felipe VI va trucar als de la Seat, aquests ja li van esmenar la plana. Ni la Seat marxa, ni Amazon, ni les multinacionals ni ara quan Freixenet sigui comprada pels alemanys (ep, senyor Freixenet, i les seves amenaces que marxaria de Catalunya?). No, no se'n va perquè els alemanys li van dir "quieto ahí". I el senyor Bonet ha emmudit de cop!

Sí, sí, però Caixabank i Sabadell han marxat, em diuen els pessimistes. És cert, i Fainé i Oliu treuen foc pels queixals, perquè la vicepresidenta els va dir que el 21-D tot això estaria arreglat, i resulta que encara està una mica més embolicat. I M. Rajoy molt més dèbil. I clar, i ara com tornes? Si CaixaBank i Sabadell tornen vol dir que accepten la victòria indepe, i si fan això els clients espanyols els giraran l'esquena. I si no tornen se la juguen davant la seva clientela catalana que treu foc pels queixals. Però fan beneficis rècord! Els seus beneficis són de rècord... fins que deixin de ser-ho. Has vist quin camp tan ben ‘abonadet’ hi ha per a l'aterratge d'un nou banc? I creu-me, ja hi ha rumors. Aquests alemanys són molt dolents. Mira que voler aprofitar-se que no hi ha gairebé bancs a Catalunya...

Però en fi, si vols ser pessimista endavant, cosa teva. Però quan facis la teva anàlisi no t'oblidis del que ha dit The Economist i Bloomberg de M. Rajoy, de les declaracions de l'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, persona molt propera al Papa. I què ha dit el cardenal Sistach? Doncs que "el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya és un problema polític i ha de solucionar-se políticament". I això ho ha dit fa uns dies, i són unes declaracions que coincideixen amb les d'Andrea Riccardi. Qui? Què dius? Andrea Riccardi és el fundador de la comunitat de Sant Egidi, pròxima al Vaticà i sobretot des de l'elecció del papa Francesc. Riccardi va qualificar l'actuació policial de l'1 d'octubre d'"inútil i brutal" i demanava diàleg criticant que el govern espanyol s'hi oposés.

També l'Osservatore Romano (el BOE del Vaticà) se'n va fer ressò, i jo ho vaig escriure fa temps, tot això, però ningú em va fer cas, menys els del diari Ara que ho van publicar (són gent amb olfacte). Va, pessimista, continua dient que no ens vol ningú i que no hi ha sortida. No, no ens sortirem, perquè ningú ens vol. Però saps què passa? Que hi ha gent que vol que ens en sortim. I hi ha comunicat oficial del govern alemany, internacionalització del conflicte, i Mr. Mobile diu el que diu, i les empreses fan el que fan. I el PP que s'enfonsa.

I saps el millor de tot plegat? Que el conflicte és damunt la taula de les institucions europees. I la solució es busca a Orient, en un petit indret de set milions d'habitants (quina casualitat!) que es diu Hong Kong i que es basa en "un país, dos sistemes". En parlarem!

Acabo: ni cas del pobre Manuel Valls, eh? Ell solet va ensorrar el partit socialista i no el va voler ni Macron. I pel que fa a @KRLS us recordo la frase de Jeremy Irons a la pel·lícula Herida: "la gente herida es peligrosa porqué sabe que puede sobrevivir". Doncs això!

Bernat Deltell‏

Periodista i Filòleg

Fil de tuïts publicat el dilluns 5 de febrer del 2018