Podemos i els seus companys de "Catalunya Sí Que Es Pot" no s’entén com, tan "revolucionaris" com diuen ser, no s’adonin que la veritable revolució els està passant pel davant dels nassos, doncs l’està protagonitzant una part molt important del poble de Catalunya, enfrontant-se a l’estat espanyol amb el procés cap a la proclamació de la República Catalana. Cap d’ells no vol reconèixer aquesta revolució, perquè no consideren que sigui pròpia. Això és d’una miopia política immensa. El professor Ramón Cotarelo ha esdevingut des del sorgiment de Podemos un dels analistes més fins i crítics amb la formació de Pablo Iglesias. Cotarelo assegura que a Podemos “tot és un plagi, el nom, les tàctiques, les consignes, les fórmules, els conceptes i les teories”, i assegura que tal com estan les coses és molt possible que Podemos no arribi a les eleccions generals de novembre. En una entrada al seu blog Palinuro, el professor analitza el fracàs de Podemos en tres fases: els antecedents, Catalunya i Grècia. Podeu llegir l'article complert traduït al català en el nostre Blog.
Podemos i la tossuda realitat
En l'entrevista que em va fer l'altre dia en Josep Rexach Fumanya per a Vila Web se’m va acudir dir que "segons el que passi el 27S és possible que Podemos no arribi a novembre" i Josep, amb l'olfacte del bon periodista, va posar l'expressió com a titular. El judici pessimista sobre Podem sorgia del temor que el partit dels “círculos” no aconseguís esmenar els seus errors i em referia sobretot als que ve cometent a Catalunya. Ahir, però, el futur encara se li emmascarà més amb l'evident fracàs de Syriza, amb qui Podem ha unit sempre el seu destí. En síntesi, el viatge de Podemos cap al fracàs pot desgranar-se en tres moments: a) antecedents, b) Catalunya i c) Grècia.
a) Antecedents.
Les eleccions europees del maig del 2014 (gairebé semblen d'un altre segle) van ser un bonic festival. Allà sorgia, virginal, vital, aclaparadora, una nova força que anava a canviar les pansides formes de fer política a Espanya. Alguns vam advertir del miratge de donar a les europees un valor d'extrapolació quan, en realitat, l'electorat no les pren molt seriosament i es permet certs luxes (com votar a uns perfectes desconeguts que surten molt per la tele) perquè no tem que hi hagi conseqüències negatives. Però no ens van fer massa cas. Borratxos amb la victòria electoral, afalagats pel mitjans, ajudats a pujar en els sondejos, els de Podem perderen el món real de vista i el van substituir per les seves doctrines més arnades i els seus fervents desitjos. Encara al gener del 2015, van muntar un espectacle de marxa sobre Madrid per exhibir el seu poder i consolidar-se. Un sondeig de Metroscopia de febrer de 2015, els donava un 28% del vot i els situava com a primera força política d'Espanya.
És raonable que s'embriaguessin. Però la tossuda realitat es va anar obrint pas a poc a poc, al marge dels platós televisius i els mítings de masses, cada vegada més minvants. Les eleccions andaluses de març van ser un gerro d'aigua freda: el PSOE no s'enfonsava, Ciutadans feia un acte de presència amb el qual no es comptava i Podemos quedava en una proporció del vot anguitesca. Va ser el primer revés dels que ja es veien assaltant el cel. El segon el van portar les municipals i autonòmiques de maig. Després d'unes incomprensibles baralles al bigarrat món de les esquerres "veritables", el resultat de Podemos en concret (no dels fronts en què participa quan participa) va tornar a ser mediocre tirant a dolent. El PSOE seguia robust i la formació morada apareixia, volgués o no, acoblada al seu carro. Si s'afegeixen les reiterades trifulgues internes entre les dues ànimes de l'organització, la leninista (alguns la consideren estalinista) i la trotskista, així com la ridículament baixa participació electoral en les seves eleccions primàries, no sembla aventurat concloure que, a l'any de la seva fulgurant aparició, Podemos quedava reduït a una funció auxiliar en el millor dels casos, no coincident amb les bravates dels seus caps ni la convicció d'aquests de canviar el país de dalt a baix. Havien irromput per fer realitat el vell somni leninista de substituir la socialdemocràcia pel comunisme (encara que ara no es digui així), d'acabar amb l'hegemonia del PSOE i l'únic que van fer va ser fagocitar IU. Amb aquesta amarga experiència, però sense millorar ni una mica la seva reflexió teòrica, d'altra banda inexistent, es van llançar a les eleccions catalanes.
b) Catalunya.
Si en el conjunt d'Espanya la capacitat d'anàlisi de Podemos és limitada, a Catalunya brilla per la seva absència. Podemos és un partit nacional espanyol com els altres i veu el món amb ulls espanyols. La seva professió de fe esquerrana, encara que reprimida per consideracions tàctiques, l'indueix a creure que té resposta vàlida pel nacionalisme català i no adverteix que, sent l'esquerra catalana en bona mesura independentista, l'esquerra espanyola està condemnada al fracàs per sucursalista, com li va passar al PSUC, li ha passat al PSC i li passa ja a ell. Hi ha qui diu que l'ambigüitat i l'equívoc de Podem a Catalunya és una mostra de tacticisme maquiavèl·lic. No sembla tal sinó el contrari: són ambigus i equívocs perquè no saben què pensar ni s'atreveixen a pronunciar-se en un assumpte tan escabrós com l'autodeterminació catalana. Els imprecisos i confusos aclariments de Errejón sobre el dret dels catalans a decidir pel seu compte són contradits minuts després pel fatxenda de Podemos al País Basc, Roberto Uriarte, per qui "no existe un derecho a la secesión unilateral". Igualment, el tímid apunt de Errejón que Catalunya tingui un règim fiscal propi s'enfronta a la negativa tancada de les seves bases a la resta de l'Estat i, per descomptat, dins la pròpia Catalunya, on gent tan significada de Podemos com Carlos Jiménez Villarejo no vol ni sentir parlar d'autodeterminació o de cap singularitat catalana.
Podemos està mancada d'un discurs propi a Catalunya perquè, de tenir-lo, posaria en perill els vots que espera obtenir a la resta de l'Estat. I no té discurs propi perquè, en contra del que seria previsible suposar tractant-se d'intel·lectuals, professors universitaris, teòrics i doctrinaris d'interminables debats i controvèrsies, no entén el que està succeint al Principat. Clama per un canvi radical, qualitatiu, justicier a Espanya i, quan se’l troba tal qual a Catalunya, no el veu. Com no el veuen ─o no el volen veure─ en general els nacionalistes espanyols.
La seva incapacitat per entendre que a Catalunya hi ha en marxa un procés original de construcció d'un Estat nou per vies democràtiques, pacífiques, de participació massiva, social, solidària, transversal, un tipus nou de revolució, mostra amb evidència que totes les seves doctrines són clixés. Quan una realitat sense precedents, concebuda segons paràmetres diferents, s'obre camí en la confusió del present, en lloc de ignorar-la o atacar-la pels més roïns mitjans, com fan els nacionalistes espanyols a la manera antiga, faria bé en considerar-la o si més no en recolzar-la directament, com hauria de correspondre a aquest esperit inquiet i innovador que, segons es diu, és típic de l'esquerra. No pot fer-ho per manca de capacitat teòrica i aquesta mancança es disfressa després de la prioritat que atorguen a les eleccions a Espanya. I aquestes també es veuen en globus a la llum del que ha passat a Grècia.
c) Grècia.
Ahir Twitter reverberava amb tuïts antics de Pablo Iglesias, aclamant Tsipras, Syriza i subratllant que Podemos era la Syriza espanyola. És emprenyador això que cada ordinador s'hagi convertit en una hemeroteca amb la qual treure els colors fins i tot als difunts. Certament, Podemos va jugar a la construcció d'una "autèntica", "veritable" esquerra "transformadora" a Europa. Igual que Syriza s'havia menjat al PASOK, els dels “círculos” espanyols anaven a menjar-se al PSOE. Pel que s'ha dit més amunt això no s'ha produït ni és probable que es produeixi, i el més segur és que un Podemos d'escassa representació parlamentària sobrevisqui en un món fosc de pactes, acords, negociacions, vés a saber amb qui. En tot cas el desconcert grec és un cop molt fort a les expectatives de Podemos. Se’m permetrà il·lustrar aquest punt amb dues cites de posts antics de Palinuro que considero explicatius i pertinents a la situació actual. El 30 de març d'aquest any, en un post titulat “La astúcia de la sinrazón” Palinuro deia: a Podemos tot és plagi, des del títol de l'organització, passant per les seves tàctiques, les seves consignes, les seves fórmules, conceptes, teories i fins al nom del fundador. Una manca absoluta d'inventiva i originalitat, disfressada amb un discurs teòric clar i que sona bé en abstracte, però no té connexió real amb el país. Podemos es va valer d'un exemple reeixit, el de Syriza per presentar-se com la renovació de l'esquerra espanyola, la tan enyorada presència d'una esquerra lliure, nova, independent, que no tingués res a veure amb la socialdemocràcia burgesa ni amb el adotzenat comunisme.
Igualment, el 9 de juliol passat, en un altre post titulat “Volte Face”, Palinuro deia: Si el brau "no" grec no pot mantenir-se enfront de la duresa de la troika i Syriza ha de cedir i empassar-se el que abans va rebutjar, afectarà negativament la campanya d'imatge de Podemos. Per descomptat, és molt fàcil animar a un altre a saltar al buit i aplaudir. Però què pot o vol fer-se després que l'altre s'hagi estavellat contra el terra? Si no vaig poder fer res, si no hi ha forma d’evitar que s'estavelli, si no es pot impedir que, per mantenir-la dins l'euro, la troika imposi a Grècia condicions més draconianes, ¿quin serà el discurs de Podemos?
I no hi ha molt més a dir, llevat que, de seguir així les coses, Podemos potser no arribi a novembre.
Ramon Cotarelo Garcia
Catedràtic de Ciències Polítiques
Article publicat en el Blog de Palinuro el divendres 21 d’agost del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada