Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




01 de març 2016

No tot és alta política

Estatua de Allison Lapper a Trafalgar Square
Ara que s’està debatent la formació d’un nou govern a l’Espanya del PP, del PSOE, de Ciudadanos i dels partits que es diuen “progressistes”, un escrit com el que publiquem en el nostre Blog de la diputada de CDC, Lourdes Ciuró, posa el dit a la nafra d’aquests diputats que només poden discutir qüestions de molt “alta política” i deixen de banda altres problemes que, no per involucrar a poques persones, son menys importants. Aquest és el cas dels afectats per la talidomida que no tindran una indemnització del laboratori que va fabricar el medicament, Grünenthal ni de l’Estat Espanyol. La Sala Civil del Tribunal Suprem va acordar rebutjar per 8 vots a 1 el recurs de la Associació de Víctimes de la Talidomida a Espanya a poder ser indemnitzats pels danys que els va provocar el medicament que les seves mares van prendre durant l'embaràs, a l'entendre que la indemnització que reclamaven estava prescrita. El cas de moment, només afectava 24 persones el 2010, però en ell hi havia també la il·lusió dels altres 500 afectats de l'associació. Per això, com diu la Lourdes, cal treballar des de totes les instàncies per lluitar pels drets d’aquestes víctimes innocents.

No tot és alta política

No. En absolut. No tot és alta política i sovint sembla que així sigui. Pactes d’alt nivell, sumes de partits que resten possibilitats, línies vermelles que donen l’esquena a reivindicacions democràtiques, i així podríem anar desgranant qüestions que omplen diaris i notícies cada dia, mentre que del que és quotidià no en parlem i si es tracta d’una quotidianitat que afecta a la vida d’uns pocs centenars de persones, ja ni us explico. Definitivament no és tema.

Des d’aquestes línies vull obrir la finestra a un dia a dia molt petit però de gran transcendència per a les persones afectades. Em refereixo a les persones que van néixer amb greus malformacions com a conseqüència que les mares gestants havien pres un medicament “tant inofensiu com un caramel” que alleugeria els marejos durant l’embaràs. Ho va patentar un laboratori alemany –Grünenthal- als anys 50 i es va començar a comercialitzar a partir de 1957, sense recepta, també a l’estat espanyol.

Ben just un any després, van començar a néixer criatures sense braços, sense cames, amb escurçament atròfic de les extremitats i amb altres greus malformacions físiques. Les investigacions van atribuir la causa d’aquestes malformacions al fàrmac en qüestió i en concret a la substància de la Talidomida, que composava aquest medicament. Medicaments que es comercialitzaven amb noms com “Entero-Sediv”, “Softenon”, “Imidan” o “Cortergan”.

L’any 1961 es va procedir a retirar els fàrmacs a Alemanya però a l’estat espanyol la seva comercialització va seguir fins ben entrat el 1963 i consta en documents oficials que l’any 1969 encara corrien pel mercat medicaments amb Talidomida. Tant és així que vademècums mèdics de l’any 1975 encara contenien referències a aquest medicament i, fins i tot, s’anunciava en revistes especialitzades la venda d’aquest medicament destinat a dones embarassades.

A tot l’Estat, es calcula que van néixer al voltant de 3.000 criatures amb aquestes greus malformacions. Malformacions que els acompanyarien de per vida i que torturen les mares víctimes de la inconsciència d’aquells que no van prendre totes les mesures necessàries per apartar del mercat la comercialització del verí. Desprotecció en grau màxim d’aquestes persones que 40 anys després encara no han vist cap reconeixement ni compensació que les conforti una mica pel fet d’haver estat víctimes de la indolència de l’Estat i de la farmacèutica a parts iguals.

Alemanya, ja l’any 1961, va actuar en la retirada dels medicaments i més darrerament va activar mecanismes de compensació a les víctimes a través del laboratori, però aquest no ha estat el cas de l’estat espanyol. L’Estat no ha reconegut la seva part de culpa per haver actuat indolentment al no vetllar per la retirada del medicament tal i com es va fer a Alemanya l’any 1961, i per no alertar adequadament les possibles persones en risc.

L’Estat tampoc no ha sabut estar a l’alçada per emparar aquestes persones víctimes d’un greu error de les autoritats sanitàries de l’època quan, després de recórrer als tribunals de justícia contra la farmacèutica, aquests al·leguen prescripció de la reclamació judicial! És a dir, i segons els tribunals, a aquestes persones els ha caducat el dret a reclamar als laboratoris.

I jo em pregunto: què és el que ha prescrit? L’escurçament atròfic de les extremitats? El no poder valer-se per elles mateixes? A partir de la sentència, quins efectes remetran per prescripció? L’estat espanyol no pot seguir desentenent-se d’aquestes persones, limitant-se a enviar-les a reclamar contra els laboratoris per la via judicial. Són pocs, febles i estan sols davant la multinacional farmacèutica. Pocs perquè van morint, febles perquè porten molta lluita i sols perquè el seu estat no els empara. El nou govern de l’Estat, a curt o a mig termini, haurà d’afrontar aquesta qüestió d’una vegada per totes, començant per determinar quantes persones a l’Estat poden estar afectades pels efectes devastadors del medicaments amb Talidomida, fer-los un reconeixement explícit i emparar-les per a què el seu dia a dia sigui més suportable per a elles i les seves famílies.

Des de Convergència al Congrés i en nom de Democràcia i Llibertat hi estem compromesos. Treballarem per aquestes víctimes que si bé són uns pocs centenars, el seu reconeixement servirà per dignificar-les i suplir algunes de les mancances d’un estat espanyol que sembla que només estigui pendent de “l’alta política”.

Lourdes Ciuró
Portaveu de Justícia al Congrés per Democràcia i Llibertat

Article publicat al diari Naciódigital.cat el dilluns 29 de febrer del 2016

26 de febrer 2016

La negligència, la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau

Com sardines....
Ja hem posat el punt i final a una nova i exitosa edició del Mobile World Congress a Barcelona. Han estat quatre dies en què la ciutat ha esdevingut el centre de l'atenció mundial, en què la tecnologia ha aclaparat pàgines de la premsa i dels xarxes virtuals. I quatre dies en què la Sra. Colau ha topat amb les seves pròpies contradiccions: activista o alcaldessa? populisme o pragmatisme? Ada Colau va arribar a l'Ajuntament de Barcelona amb la mateixa contundència amb què havia fet oposició “social”. El Congrés dels Mòbils era un dels màxims exponents del “capitalisme salvatge” que volia combatre. Va rebaixar gas de seguida, però això no va impedir que el senyor John Hoffman màxim responsable del MWC digués que quan acabés el MWC avaluaria l'impacte que ha tingut la vaga de TMB en el congrés. La conversió de l'alcaldessa, però, va ser total i ara n'és una entusiasta. Està més que contenta ara assegurant que ha estat un èxit perquè Barcelona és una ciutat “bonica i acollidora”. Barcelona pot ser bonica, però acollidora... La ciutat ha estat un caos i un vesper de reivindicacions sectàries aquests quatre dies. Ella ho va fomentar i ara en recull les conseqüències. El cap de files de CiU criticava ahir que l’equip de Colau “s’ha quedat mirant el caos” sense intervenir, i que això ha posat en risc la imatge internacional de Barcelona en un aparador tan important com el MWC. La regidora d’aquesta mateixa formació, ha publicat un article criticant la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau. Podeu llegir-lo en el nostre Blog.

La negligència, la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau

Aquesta setmana els barcelonins hem patit la pitjor crisi de mobilitat dels darrers anys.

Fa molt de temps que Barcelona ocupa un lloc destacat en la majoria de rànquings que es fan per àmbits sobre les grans ciutats del món. Per exemple, em l'àmbit comercial i econòmic és la segona millor ciutat europea per fer -hi compres, la primera ciutat del sud d'Europa en atreure inversió estrangera o la tercera ciutat del món en organitzar esdeveniments internacionals. El nostre port és el primer d'Europa i el quart del món en creueristes.

A més, en l'àmbit de la qualitat de vida de les persones és la cinquena ciutat del món i la sisena marca més valorada també tenint en compte aquest aspecte.

Malgrat que la crisi ha afectat massa famílies barcelonines, aquesta projecció internacional de Barcelona i les altes quotes de benestar que hem assolit són un èxit col·lectiu, de la societat civil, de l'empenta de moltes persones i d'un Ajuntament que, com a administració, ha esta capaç de capitalitzar tota aquesta riquesa humana i convertir-se en una gran plataforma de promoció de la ciutat, però alhora, de garantir que la riquesa generada es distribueixi equitativament.

En aquesta relació d’ èxits col·lectius, en sobresurt l’organització anual fins el 2023 del Mobile World Congress, un esdeveniment que té uns efectes molt beneficiosos per la nostra ciutat i els seus ciutadans. Primerament, en promoure una industria basada en la innovació i la recerca, en segon lloc perquè genera 13.000 llocs de treball indirectes i, finalment, perquè ens segueix situant com a referents al món en un sector d'alt valor afegit. Per no fer esment als 400 milions d’euros d’impacte econòmic.

La ciutat està preparada per acollir, sense problemes, els 100.000 congressistes i donar resposta a les seves necessitats i, a més, seguir funcionant amb normalitat. És a dir, que fins ara, hem estat capaços d’acollir tots aquests visitants i que la resta de ciutadans que hi vivim i hi treballem puguem seguir gaudint dels mateixos serveis sense que aquests es vegin afectats.

Malauradament, enguany no ha estat així. La negligència, la incompetència i la inoperància del govern municipal d’Ada Colau ha fet estralls i ens ha portat a un caos pel que fa a la mobilitat, impropi d’una ciutat com Barcelona que juga en la lliga de les primeres ciutats del món. Aquests dies, hem vist com els veïns no hem pogut fer un ús dels transport públic d'una manera normalitzada i com els participants i organitzadors de l’esmentat congrés han estat molt crítics amb la gestió de la crisi.

Sra. Colau, sap que ha posat en risc la continuïtat del Mobile World Congres i que ha deixat en entredit la capacitat de Barcelona per acollir esdeveniments d’aquesta envergadura? Sra. Colau, assumeixi responsabilitats polítiques.

Francina Vila i Valls
Regidora a l’Ajuntament de Barcelona

Article publicat al digital indirecte!.cat el divendres 26 de febrer del 2016

16 de febrer 2016

Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país

"Estimem-nos", ens deia sempre la Muriel, "estimem-nos que això és tan bonic". Així comença l’escrit de comiat que l’actual President d’Òmnium Cultural en Jordi Cuixart ha fet en memòria de la malaguanyada Muriel Casals. Aquests dies s’han vessat centenars de lletres glosant la figura i l’obra de la que fou presidenta de l`Òmnium, com la que ha escrit el filòleg Biel Ferrer que fou president d'Òmnium del Baix Camp entre els anys 2010 al 2014 i que amb el títol “Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país” fa un recull de les vivències i del camí que van compartir amb la Muriel a Reus al llarg de tots aquests anys. Serveixi aquest escrit que publiquem en el nostre Blog, com el nostre modest homenatge a una dona que va fer d’Òmnium el pal de paller del procés al costat de l'Assemblea Nacional Catalana, amb la certesa que el seu mestratge ens ha de servir de guia pels reptes que haurem d’afrontar com a País.

Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país

Finalment, no hi vaig anar. I, doncs, no ens hi vam trobar. No recordo ben bé per quin motiu. Ara me'n sap tant, de greu. Era a Reus, divendres, 29 de gener d'enguany, al vespre, poques hores abans de l'accident fatal, l'endemà, a Barcelona, que l'ha dut fins al traspàs, aquest diumenge passat, 14 de febrer, a l'Hospital Clínic. Quinze dies d'incerta esperança, com el títol d'una de les pintures del seu amic català d'origen portuguès, artista plàstic, Rui Gomes, que inaugurava exposició a la galeria reusenca Anquin's de la Pepa Quinteiro, Os jardins de Edgar. A la foto i al vídeo que la galerista va penjar al facebook, encara la hi podem veure admirant els quadres que, a propòsit de l'obra literària de l'escriptor Edgar Allan Poe, encara estaran penjats a l'indret fins al dia 1 de març. Me n'havia assabentat mitjançant un missatge per WhatsApp. I també al seu compte de Twitter perquè, amb 70 anys, s'esforçava per estar al dia en les noves tecnologies i hi era prou activa. La seva darrera piulada: "Quadres i literatura, aliments per al cap i el cor". Sensibilitat artística i cultural, fidelitat a l'amic i al país.

De fet, la Muriel hi havia vingut molt sovint, a la ciutat de Reus, d'ençà que havia esdevingut presidenta d'Òmnium el 20 de març de 2010. La primera vegada fou quan va fer-nos a mans una senyera, la que penja al balcó, amb motiu de la inauguració de la nova seu d'Òmnium Baix Camp, al raval de Santa Anna mirant cap a la plaça de Prim, gràcies a la deixa del patriota Josep Maria Ferrer Camprubí. Era el matí de dissabte, 22 d'octubre de 2011, i fou aleshores quan li vaig sentir per primera vegada aquell argument que va ser fonamental per avançar cap a la definició de l'entitat com a motor del sobiranisme: Òmnium havia nascut per salvar la llengua i la cultura a fi de salvar el país; ara, calia salvar el país per poder salvar la llengua i la cultura.

De fet, al lema històric de l'entitat (llengua, cultura, país), hi vam afegir, amb ella a la Presidència, dos mots més, tan importants com els altres: cohesió (mitjançant les activitats de lleure i de convivència "Quedem?" per veure Catalunya amb uns altres ulls, els de les persones vingudes d'arreu del món) i educació (en defensa de la immersió lingüística, mitjançant la plataforma Somescola.cat). En acabat, fou l'11 de gener de 2012, amb motiu de la commemoració del quarantè aniversari de la nostra entitat al Baix Camp i la inauguració de l'exposició "40 anys d'Òmnium Baix Camp", que la presidenta Muriel Casals va venir a Reus.

Alhora, el mateix dia, assistíem al Círcol a la conferència magistral que pronuncià amb el títol "Catalunya Avui: Economia, Política, Cultura", en què ens demostrà la seva saviesa com a professora emèrita i doctora en Economia a la UAB. Després, la Muriel va recollir, el dia 21 de setembre de 2012, de mans de l'alcalde Carles Pellicer, la Menció Honorífica de l'Ajuntament de Reus en reconeixement a la tasca en la promoció i la normalització de la llengua, la cultura i la identitat nacional de Catalunya i, de manera especial, en acomplir-se el 40è aniversari de la seu territorial al Baix Camp. També va participar a la presentació de l'obra Per què volem un Estat propi?, un assaig coral, el 25 de gener de 2013, al Centre de Lectura, amb altres personalitats, com el professor Josep Murgades. En el seu escrit al llibre, hi planteja que, en comptes de preguntar-nos les raons per reclamar la independència, caldria plantejar-se les raons per les quals cal mantenir l'actual relació de dependència dins de l'Estat Espanyol. De fet, les seves aportacions a l'argumentari socioeconòmic a favor de la independència de Catalunya són rellevants. I encara dijous, 4 de setembre de 2014, va parlar al Teatre Fortuny, en el multitudinari acte de la campanya Ara és l'hora. Units per un país nou, amb Lluís Llach, Modest Guinjoan, Laura Borràs, Carme Forcadell i molts d'altres oradors... Intel•ligència, generositat i rigor.

La Muriel feia nit a Reus quan hi venia. Sempre s'hostatjava a l'Hotel Gaudí. Tinc un record molt clar de les converses amb ella les primeres vegades que va venir a Reus quan, ja de nit, l'acompanyàvem fins a l'hotel i sempre acabàvem plantejant-li la nostra impaciència per tal com Òmnium encara no havia fet el pas d'esdevenir entitat independentista i ella ens demanava paciència i cura per tal de fer el pas en el moment adient, a fi de no violentar ningú i de fer-ho ben carregats d'arguments i d'evidències incontestables, com així va succeir finalment dilluns, 29 d'octubre de 2012, a la Declaració de Santa Coloma de Gramenet, on s'havia iniciat la immersió lingüística. També ens deia que era del tot convenient la coexistència d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana perquè generaven discursos complementaris. Pacient dona, coratjosa patriota. Sàvia dirigent.

Quan va sonar com a probable presidenta de la Generalitat de Catalunya arran de la victòria dels partits independentistes a les eleccions del 27 de setembre de 2015, li vaig adreçar un missatge, "L'enhorabona, presidenta!", que ella em va contestar: "Ex-quasi!!!!! serà mascle i bo". I així va ser: ella s'afirmava com a expresidenta d'Òmnium i admetia haver estat ben a prop de la presidència de la Generalitat però reivindicava Carles Puigdemont, com a home i excel·lent president. Ens vam enviar abraçades i ànims. En acabat, quan sí que va esdevenir presidenta, de la Comissió d'Estudi pel Procés Constituent, li vaig demanar que, ara sí, em permetés d'expressar-li l'enhorabona pel seu nomenament com a presidenta de l'esmentada comissió del Parlament de Catalunya i li vaig dir que la seva mà esquerra li seria molt útil per tirar endavant la nova responsabilitat i la importantíssima tasca. I ella em va contestar: "No serà fàcil, però estimulant. Feina Òmnium, de fet!". I tant!, sempre mirant d'acostar voluntats de persones ben diverses amb honestedat i bon to... però ja no va poder ser. Malaguanyada líder, enyorada presidenta.

Si he volgut recordar fets i dates, converses i emocions, detalls i esments, és perquè el camí que vam compartir amb la Muriel Casals a Reus i arreu no pot quedar estroncat. Ella romandrà en la nostra memòria en la mesura que sapiguem retre-li homenatge amb la nostra acció seguint el seu tarannà sensible i fidel, pacient i coratjós. Li hem d'agrair tantes coses, a la Muriel. Per això ara li diem a reveure al cel de Reus, al país nou: la tercera República Catalana, la que serà ja independent, on ens retrobarem amb ella, amb el seu somni, amb el nostre somni, amb la nostra estimada Muriel.

Biel Ferrer
Filòleg.

Article publicat al diari reusdigital.cat el dilluns 15 de febrer del 2016

12 de febrer 2016

Ada Colau, Alfred Bosch… Pactar, què?

L'alcaldessa de Barcelona ha renovat el contracte milionari amb Telefònica pel mateix termini i la mateixa quantitat, 3.2 milions d'euros, que ho volia fer en Xavier Trias. Ho ha fet adjudicant-lo a la multinacional amb qui s'enfrontava amb la samarreta blava durant la lluita per assolir l'alcaldia. Ada Colau va guanyar les eleccions aprofitant cada conflicte social per carregar contra Xavier Trias i per a omplir-se la boca de promeses populistes que, ara que governa, està incomplint a tort i a dret. Potser aquesta última és una de les més escandaloses, però ni han moltes més. Ara diu que vol pactar amb el PSC i amb ERC per tenir un un govern fort. Si llegiu en el nostre Blog l’article que ha publicat el periodista i professor a la Blanquerna en Francesc Viadel, us fareu una idea de les complicacions que tindrà l’alcaldessa de Barcelona per arribar a qualsevol acord amb els regidors de la oposició. Sembla que la gran mestressa de la Barcelona en Comú es veurà abocada tard o d’hora a una moció de censura que ja triga.

Ada Colau, Alfred Bosch… Pactar, què?

L’entrada triomfal d’Ada Colau a la Casa Gran el tòrrid juny de l’any passat va tenir gairebé la fastuositat de la que va fer Liz Taylor –llegiu Cleopatra, faraona d’Egipte- a una fascinant Roma de cartró pedra tal i com la va imaginar Mankiewicz.

A falta d’una troupe de sinuosos dansaires mig nus de Núbia i d’una escorta de ferotges soldats abillats amb cuirasses d’or fent-li de comparsa, Colau va comptar amb l’entusiasme d’un heterogeni conglomerat de seguidors procedents de la societat civil no domesticada pel sistema. Un conglomerat que durant els darrers anys havia crescut a l’ombra de la crisi en les perifèries de Barcelona sense que els seguidors de Xavier Trias, ni encara els de Collboni, arribaren a olorar-los.

Colau havia guanyat les eleccions per la mínima, i la relació de forces resultant no feia preveure que anés a ser fàcil tancar un govern mínimament estable. L’alterada i sansculotiana posada en escena de la CUP així com les cares de pomes agres dels “ciudadanos” i dels populars durant la presa de possessió auguraven una legislatura de vàlium i camamilla via intravenosa. Com sigui, aquell dia la nova alcaldessa va creuar la plaça de Sant Jaume en olor d’una multitud convocada a toc de batucada i xarxes socials, dominant el centre de l’escena com una gran vedette del Folies Bergère, envoltada per uns intimidats regidors de l’oposició que ben bé haurien pogut ser devorats en un tres i no res per uns qualsevol colauites passats d’entusiasme i a compte de les desigualtats del món, les màfies financeres i la pobresa energètica. Res a veure, per exemple, amb la victòria i la celebració dolça i alhora apassionada de Joan Ribó sobre Rita Barberà, un dels darrers vestigis del franquisme espanyol.

Des de l’aleshores han passat moltes coses. Principalment, la realitat ha posat a prova la retòrica política i l’alcaldessa no només se les ha hagut de veure amb els seus antics amics de la PAH els quals consideren que no està fent prou contra els desnonaments sinó que ha hagut de donar explicacions per un seguit de contractacions escandaloses d’amics i familiars, contractacions en la millor tradició de la vella política que tant diu combatre. Des de fa temps també que corre la brama per la ciutat i les redaccions dels diaris que la feina bruta de cada dia, la de la gestió que cal engolir sense la música dels poemes de Pablo Neruda o les tonades de Quilapayun, se la mengen amb patates els disciplinats milites d’Iniciativa de Catalunya… vés quin remei!. Fet i fotut, és un secret a veus que bona part dels de Colau, regidors inclosos, no tan sols tenen poca experiència sinó que en alguns casos també tenen poca tirada a trepitjar l’ajuntament.

El cas és que la minoria de Colau és més dura del que podria assemblar. És una minoria dissimulada pel seu indiscutit èxit mediàtic i blindada amb una manera d’entendre la política tan hiperideologitzada com contradictòria. Amb tot, per primera vegada en molts mesos, el projecte colauita podria començar a fer esquerdes i la seua líder és qui millor ho sap.

Unes eleccions anticipades amb la possibilitat de presentar un partit nou de guanyadors hauria esvaït els neguits de l’alcaldessa de qui diuen que el despatx de l’ajuntament se li fa cada dia més petit sobretot veient les camallades de gegant que Pablo Iglesias fa per Madrid.

De moment, però, les eleccions hauran d’esperar i així, doncs, Colau necessita desesperadament tancar un acord de govern, tenir un govern estable. El PSC sembla bastant disposat ha acceptar un pacte. És una qüestió de pura supervivència, més crematística que ideològica i qui digui el contrari és un hipòcrita o un babau. Des de l’estimbament a traïció de Jordi Hereu a mans dels seus propis: Assumpta Escarp, Jordi Martí, William Carnes, etc… els socialistes a la ciutat no han pintat fava ni pintaran en els pròxims cent anys. S’han quedat sense bases però amb una caterva de mariscals de camp i generals que es moririen de pena amb un sou de professor d’institut i que malden per continuar en la roda i esdevenir útils a qualsevol projecte que els aculli. Alguns ja han aconseguit situar-se i amb nota, a la vora mateix del nou poder local com si mai no hagueren tingut res a veure amb aquella ciutat que la mateixa Colau ha combatut a foc i flama retòrica, s’entén.

El pacte amb els republicans és, però, tota una altra cosa. ERC és un partit emergent en un context polític que li és molt favorable. Un partit que procura no exagerar el seu esquerranisme per no haver de desdir-se de massa coses, liderat per un Alfred Bosch amb unes idees molt sòlides sobre el com i el què ha de ser Barcelona més enllà dels sermons incendiaris a què ens tenen acostumats darrerament.

Colau ha demanat el suport de Bosch, sí, però ho ha fet amb la prepotència i la improvisació habitual amb què ha fet moltes coses i ni les maneres, ni el fons, no han agradat gens ni mica.

L’alcaldessa en primer lloc ha demanat un pacte però sense definir, sense cap punt a discutir. La signatura d’un full en blanc a major glòria de la seva entronització. Els republicans no han vist ni un paper, i només saben del pacte pels mitjans de comunicació i encara no. Podríem dir que Colau ha convidat Bosch a un autèntic besamans.

En segon lloc, la regidora oblida que és molt difícil que els republicans puguin compartir govern amb un PSC que per a ells representa el passat com de fet l’hauria de representar per a la mateixa Colau a no ser que vulgui cruspir-se les restes dels socialisme local com s’ha cruspit les d’ICV.

Així les coses, entre entrar o no en un govern amb un full de ruta tant vacil·lant com volàtil, Bosch té una alternativa. El republicà potser hauria de mantenir una sensata equidistància i donar suport només a aquelles iniciatives del govern municipal que adoptades d’acord a uns objectius, d’uns preacords degudament discutits i consensuats fora del brogit de la rua carnestoltenca de l’exaltació ideològica i cesarisme municipalista, sense tancar-se ha parlar amb ningú quan convingui. I més endavant ja veurem. Qui vulgui cucs que peli fulla.

Francesc Viadel i Girbés
Doctor en Sociologia

Article publicat al digital directe!cat el dijous 11 de febrer del 2015

04 de febrer 2016

Així és en 'Puigdi', el fill del pastisser

Carles Puigdemont ja exerceix de President. Aquesta setmana s’ha sotmès a la seva primera sessió de control. Els seus adversaris polítics ja el van coneixent i nosaltres també anem descobrint les seves virtuts i les seves febleses. Per saber d’on ve aquest home, fins fa poc desconegut per la majoria de catalans, val la pena llegir la semblança que d’ell ha escrit la periodista Mayka Navarro i que publiquem en el nostre Blog i on ens explica els orígens de l’actual President de la Generalitat i el seu recorregut vital fins arribar a dirigir la primera institució del País.

Així és en 'Puigdi', el fill del pastisser

El president Puigdemont és un home que sempre "ha anat al seu rotllo", segons afirma el seu germà gran. De petit somiava ser astronauta. Reservat i autodidacta, no suporta que pelin taronges al seu voltant.

Acceptar la responsabilitat de ser el 130é. president de la Generalitat no ha estat l'únic ensurt que Carles Puigdemont Casamajó (Amer, 29 desembre de 1962) ha donat a la seva família. No tenia ni quatre anys, i ja portava aquestes ulleres de pasta irrompibles a l'estil Manolito Gafotas, quan Carles es va perdre a l'Estartit. Els seus pares, Núria i Xavier, van avisar als municipals i per descomptat a la Guàrdia Civil. El van trobar feliç en uns cavallets, donant voltes a dalt d'un cavall. L’anècdota ja dibuixa el que seria la seva manera de ser. Carles immers gairebé sempre en el seu món ple de paraules. "Al seu rotllo", defineix Francesc, el més gran dels seus germans.

Les temporades d'estiu, la família Puigdemont venien dolços a la costa, però l'obrador i la pastisseria la tenen des del 1928 al número 6 del carrer Sant Miquel d'Amer, a la Selva, Girona. Segon de vuit germans, Carles va créixer entre sucre, ous, farina, mantega, llevats i avellanes, i va perfumar la seva infància amb el dolç olor de la crema cremada. Corria per l'obrador mentre el seu pare modelava un a un els Capricis, l'especialitat de la pastisseria Puigdemont. Tot i la tradició, a Carles només li van interessar els pastissos per menjar-se'ls. Quin és el seu preferit? "Tots. Quan ve cal frenar-lo. Que no el deixin sense postres. És un llaminer ". Ho explica Francesc, al capdavant de l'obrador que aquests dies ha multiplicat la producció de Capricis pels curiosos que s'acosten a la pastisseria del president.

Fins a tercer d'EGB, Carles va assistir al col·legi d'Amer, públic com l'escola a la qual seguiran assistint Magalí i Maria, les dues filles de 8 i 6 anys de Puigdemont i la periodista Marcela Topor. Els següents cinc anys els va passar intern al santuari del Collell, a Sant Miquel de Campmajor, un col·legi situat al mig del bosc, que recorda al Hogwarts de Harry Potter, regit per capellans i seglars, i que va forjar molta de la personalitat de Puigdemont. Allà va alimentar la seva immensa passió per les paraules, per la literatura i pels llibres, d'història i de política, que des de sempre ha consumit amb voracitat i amb una necessitat insaciable per aprendre.

El seu amor per les lletres va portar-lo a fer estudis de Filologia Catalana i Humanitats, i amb 18 anys va redactar quatre cròniques de futbol per al diari “Los Sitios” de Girona. El juny de 1983 va entrar a treballar al diari El Punt, la mateixa setmana que el periodista Albert Gimeno. Tots dos amb vint i pocs anys van congeniar i es van fer bons amics. "Era un tipus molt divertit i intel·ligent, rèiem moltíssim. Ja llavors estava molt polititzat. Sortíem de copes per Girona i la Costa Brava, i quan jo li feia un comentari sobre una noia que acabava de passar, Puigdi em responia amb la independència ", recorda Gimeno.

Les seves aventures van acabar quan va conèixer a la redacció la periodista Elianne Ros, que havia arribat de becària a El Punt. Van estar junts cinc anys. "És un home amb molt caràcter i personalitat, que tenia uns rampells que amb el temps va anar domesticant. Per ell tot era transcendental ", explica. Junts van recórrer Europa, però sempre buscant en la destinació una relació amb Catalunya. "Vivia l'independentisme, quan gairebé ningú era independentista, amb absoluta normalitat", recorda. Home reservat i autodidacta, Ros està convençuda que fou la seva estada al Collell el que va empènyer el president a crear aquest món interior tan viu que el feia diferent. "Té una cultura i una preparació molt superior a la mitjana", afegeix. Amb Gimeno coincideix que s'equivoquen els que creuen que Puigdemont serà un titella al servei d'altres.

Fou en aquesta època, quan Puigdi va conèixer al que segueix sent un dels seus escassos amics. El també periodista Carles Porta. La llavors núvia de Porta era la millor amiga de Ros. "En 35 anys d'amistat no m'ha fet ni una sola putada. Mai m'ha enganyat. Ni m'ha decebut. Mai hem discutit. És tal com el veuen, senzill, honest i net. Un tipus normal ", explica.

Puigdemont tenia set anys quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna. A la seva casa d'Amer no havia arribat encara la televisió, però Carles va decidir que seria astronauta. I si hagués pogut hauria escapat a un altre planeta quan va trencar la seva relació amb Ros. Es va prendre un any sabàtic i va recórrer els pobles d'Europa que lluitaven per la independència.

Al tornar, emprenedor i valent, va deixar El Punt i el 1999 va crear l'Agència Catalana de Notícies. D'allà va saltar a la Casa de Cultura de Girona, i fou una nit d'estiu, en el marc del Festival Internacional de Teatre Amateur, que una companyia romanesa va recalar per actuar a Girona. Puigdemont es va quedar enamorat de la bella Marcela, Mars, i li va demanar al periodista Xevi Xirgo que exercís de Celestino. La jove va tornar amb la seva companyia i Puigdemont la va festejar intensament com tot el que es proposa en la vida, amb cartes d'amor i visites. Dos anys després, es van casar pel ritus ortodox a Romania i a l'ajuntament de Roses. Ella dirigeix el mensual Catalonia Today i ja ha dit que espera mantenir tant com pugui "la normalitat" en el dia a dia.

Diumenge passat a la nit, Puigdi, ja president, la seva dona Mars, i uns amics íntims van sopar al Köning un popular local d'entrepans de Girona. S'havia alliberat de la corbata i encara no li havien retallat el pèl. Sempre el va portar llarg i desordenat. Amb la cabellera dissimulava les seqüeles d'un gravíssim accident que va patir poc després d'entrar a El Punt. Una nit d'hivern amb boira, en tornar a Amer va encastar el seu cotxe contra un camió que estava creuat sense senyalitzar al mig de la carretera. El camioner va fugir. Quan un caçador va parar per socorre'l, Carles va cridar: "Seguiu aquest camió!". El va operar el doctor Antoni Bordas i li va salvar un braç i l'ull dret.

Melòman de fa anys que taral·leja una cançó, el tema principal de la banda sonora de Retorn al futur. El seu està per escriure. El seu DeLorean s'anomena Procés.

Mayka Navarro
Periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el 16 de gener del 2016

25 de gener 2016

L’Estat Català és viable

Cal eixamplar la massa crítica dels independentistes i per això, com vàrem dir fa uns dies, anem publicant en el nostre Blog els articles que surten a la xarxa i que poden fer créixer aquesta massa crítica. El Col·lectiu Wilson va emetre fa un temps un nou informe en el qual destaca diverses opinions recollides en el món sobre la realitat i perspectives que assisteixen a Catalunya en el seu camí cap a l’Estat propi. La selecció ─realment optimista─ va ser sintetitzada per la seva perfecta i immediata comprensió. Especialistes i economistes de tot el món anticipen la viabilitat d'una Catalunya independent al costat d’experts internacionals que sostenen i fonamenten el procés català cap el sobiranisme. Podeu trobar en el nostre Blog el resum d’aquestes opinions i els enllaços que us portaran als articles sencers. Cal tenir-les molt en compte per rebatre els catastrofistes que branden el discurs de la por quan pronostiques milions de calamitats en una Catalunya sobirana.

L’Estat Català és viable

*** Kenneth Rogoff, ex economista directiu del Fons Monetari Internacional afirma que Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món i que hi ha una "alta probabilitat" que Espanya acabi demanant ajuda financera a Europa.


*** El Premi Nobel d'Economia 2004, Finn Erling Kydland, assegura que si Catalunya fos independent despertaria més confiança que Espanya en els mercats i assegura que l'Estat propi crearia “el mateix clima que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys”.


*** El Premi Nobel d'Economia 1992, Gary Stanley Becker, sosté que la independència de Catalunya és viable econòmicament doncs la globalització i l'obertura del comerç lliure ha beneficiat els països petits en la competitivitat econòmica.


*** El mitjà digital d'informació financera Market Watch estima que una Catalunya independent tindria un producte intern brut de 314 mil milions de dòlars, el que faria que fos l'economia 34 més gran del món i el seu PIB per càpita seria de 35.000 dòlars, el que la faria més rica que Corea del Sud, Israel o Itàlia.


*** Segons The Wall Street Journal, el diari de referència de l'elit financera internacional, "els catalans són víctimes d'espoli fiscal i discriminació per part de Madrid. Cada any des de 1986 una mitjana del 9% del PIB català en termes nets se'n ha anat de la regió per redistribuir o passar-se a Madrid. En cap altre lloc d'Europa o Amèrica del Nord hi ha transferències de tal magnitud ".


*** Segons Eurostat, Catalunya seria el 10è Estat més ric d'Europa, després de Luxemburg, els Països Baixos, Irlanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Bèlgica i Finlàndia.

*** Un informe del Banc Credit Suisse diu que Catalunya milloraria amb la independència la situa en el 20è lloc internacional.

*** El prestigiós Financial Times confirma l'espoli català i qualifica Espanya com "una unió de transferències".

*** Quatre informes diferents del Bundestag alemany afirmen que, si Catalunya s'independitza, no hi haurà cap problema en què es quedi dins de la UE (el 60% de les multinacionals radicades a Catalunya són alemanyes) .

Carlos R. Capdevila
Periodista

Article publicat al digital http://www.agenciaincat.la/ el dimecres 13 de gener del 2016

17 de gener 2016

Mas no ens abandona

Avui fa només una setmana de l’esclat a Catalunya d’una bomba política de dimensió còsmica: la dimissió el dissabte del President Mas i la investidura el diumenge del President Puigdemont. Sembla que hagin passat mesos per la intensitat i velocitat dels esdeveniments. Quina lliçó política de gran volada ha donat Artur Mas a tothom!. Espanya ja voldria tenir algú d'aquesta categoria, algú capaç de dissenyar una sortida d'aquest calibre a l'embolic català, canalitzar i posar de nou la màquina en moviment amb l'elegància que ho fet en Mas. Algú capaç d'explicar la seva sortida del Govern en català, castellà, anglès i francès, a diferència del pobre home de La Moncloa, que no sap ni expressar-se en la seva llengua. Algú capaç de recuperar el moviment, a tota velocitat i amb garanties d'estabilitat per dur a terme el seu programa perquè, a més a més, ha anihilat la CUP. Passats vuit dies d’aquest succés, el nostre Blog ha cregut oportú recuperar un parell d’articles que posen blanc sobre negre el que ha representat aquest gest de l’Artur Mas. El primer és un article que en Ramon Cotarelo va publicar el mateix diumenge amb el títol “Se’n va, però es queda” i on fa una al·legoria del perfil polític del President Artur Mas. El segon, amb el títol “La independència comença per un mateix”, l’escriu el prestigiós sociòleg i periodista l’Alfonso Durán Pich, llicenciat en per la Universitat de Deusto, llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona i Graduat en Periodisme por la Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Cal llegir-los.

Se’n va, però es queda

Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. D'ell es dirà que va posar el procés en marxa, ho va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que fent renúncia a allò formal salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.

I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president "in pectore" de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.

Aquest marc pragmàtic consta dels següents elements: El president, Carles Puigdemont, proposat pel mateix Mas, gaudeix de la seva confiança abans de sol•licitar la del Parlament. Dos diputad@s de la CUP passen a integrar-se al grup parlamentari de Junts pel Sí i, actuant a la manera dels antics ostatges en les guerres del passat, garanteixen l'estabilitat del govern de la Generalitat per als propers 18 mesos. En assumpció dels seus errors, dos diputad@s de la CUP causaran baixa i seran substituïts per altres dos com a garantia suplementària d'aquesta estabilitat de govern.

El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.

Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.

Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya/Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.

Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és "in pectore" des d'avui.

Ramón Cotarelo
Catedràtic emèrit de Ciència Política

Article publicat al digital elmon.cat el diumenge 10 de gener del 2016


La independència comença per un mateix

Alguna vegada ja ho he esmentat, però convé repetir-ho. Upton Sinclair, el gran escriptor nord-americà que les seves idees progressistes van tenir un impacte real sobre la societat del seu temps, va dir en una ocasió: "És difícil que un home comprengui alguna cosa, quan el seu salari depèn que no ho comprengui".

Al marge del periodisme canalla que ha fet del "groguisme" el seu camp d'actuació, es fa difícil trobar veus independents en els mitjans d'informació, tant públics com privats: han de pagar la hipoteca, i no volen assumir el mínim risc.

Humanament comprensible, però no per això menys censurable. Aquesta manca de veu pròpia, aquesta mancança d'anàlisi crítica, aquest fals neutralisme informatiu, fa que el públic es nodreixi d'un discurs confús que produeix un imaginari col·lectiu en què dominen la volatilitat, l'ambigüitat i el desconcert.

És per això que des d'aquesta modesta plataforma em satisfà declarar la meva radical independència. Agradin o no agradin, les meves opinions són només meves.

I ara que s'ha resolt la situació de bloqueig viscuda al Parlament de Catalunya per a l'elecció de President de la Generalitat, fem unes reflexions sobre el que ha esdevingut en els darrers mesos:

• En el referèndum no autoritzat del 9N (novembre del 2014) van participar 2,3 milions de persones i el 80% van votar a favor de la independència.

• En les eleccions oficials del 27 de setembre del 2015 (autonòmiques amb caràcter plebiscitari) els partits independentistes van obtenir 72 escons dels 135 del Parlament. És a dir, majoria absoluta.

• Aquesta majoria absoluta es va repartir entre la coalició Junts pel Sí (amb el 39,6% dels vots i 62 escons) i la CUP (amb el 8,2% i 10 escons).

• Malgrat ser propers en les seves proclames socials, els programes polítics i econòmics d'aquestes dues agrupacions diferien substancialment. El nexe d'unió teòric era la seva "voluntat independentista".

• El primer pas després de les eleccions va ser que el Parlament constituït fes una declaració explícita d'aquesta voluntat independentista, declaració que quedava en l’actitud de les intencions però que no tenia més efectes pràctics.

• Junts pel Sí s'havia preparat per dur a terme el període de transició fins la independència (cal només llegir els rigorosos i detallats informes del Consell Assessor per la Transició Nacional). Per aquest període necessitava una majoria absoluta que no va tenir. I aquí van començar els problemes.

• La CUP (un moviment assembleari molt dispers, amb moltes ànimes, interessos diversos, estructura multiforme) es va trobar en una situació privilegiada, que li permetia bloquejar o no bloquejar el procés independentista, davant la sorpresa dels seus militants i simpatitzants. Com que no estaven preparats per viure aquesta eventualitat, van necessitar temps per definir el seu discurs polític. En el seu cas el temps és una variable complexa que afecta al seu procés de presa de decisions.

• L'element més visible de la seva campanya electoral era el seu "No" a Artur Mas com a President de la Generalitat, que alguns dels seus portaveus havien esgrimit com a argument. La justificació d'aquest "no" era poc convincent: Per a ells Mas representava un partit (Convergència Democràtica) que era de "dretes", que havia ocupat el poder durant molt de temps, que havia pactat en el seu moment amb el PP, i que havia aplicat "retallades" en les polítiques socials.

• Si haguessin fet una anàlisi més rigorosa, haurien d'haver reconegut que amb Mas, Convergència havia fet un gir copernicà passant de l'autonomisme a l'independentisme radical; que en aquesta conjuntura la posició més progressista (més d'"esquerres" en el llenguatge convencional) era la lluita per la independència; que el President havia assumit la responsabilitat i el compromís de tirar endavant el projecte (amb les implicacions penals que la justícia espanyola havia ordit) i que les famoses "retallades" no eren més que la conseqüència d'un sistema de finançament pervers del govern central, que castigava al Govern de la Generalitat i al seu pressupost.

• Però reconèixer això era trencar amb els seus estereotips de "bons i dolents", de "conservadors i progressistes", de "burgesos i proletaris", amb els quals la majoria se sent més còmoda, en no obligar-los a pensar.

• D'altra banda sabien també que el seu veto no tenia sentit, ja que la coalició guanyadora havia presentat a Artur Mas com el seu candidat a President. Era un veto a mig camí entre la frivolitat i la rebequeria.

• Per donar cos al seu projecte, la CUP va elaborar més tard un document en el que expressaven les seves bases programàtiques. Posaven èmfasi en que el més important era el "Què, el Com i el Quan". El "Qui" per a ells era irrellevant. Aquest raonament és d'una pobresa intel·lectual notable, ja que no cal anar molt lluny per saber que els canvis històrics de certa transcendència (per molt "què, com i quan") no es duen a terme si no s'encerta en el "Qui" . Aquests nois i noies de la CUP haurien de llegir menys Bakunin. Sense Lenin el programa de "Iskra" no s'hagués dut a terme i la "Revolució d'octubre" hauria fracassat. El lideratge no s'aprèn en un seminari acadèmic. Es té o no es té.

• En aquestes circumstàncies van començar les converses inútils, en què Junts pel Sí (errònia i ingènuament) va començar a cedir a les pretensions de la CUP amb un gir social extra per part d'un govern no constituït, gir social que els més avisats sabien d’antuvi que no es podia finançar.

• I es va arribar a l'extrem rocambolesc d'unes votacions espectacle en què unes tres mil persones del col·lectiu CUP havien de decidir si acceptaven o no el suport al candidat Mas, mentre la nació estava expectant. En aquest ambient i després d'un empat que en la teoria de probabilitats està proper al valor zero, es va tancar el tema amb una altra votació limitada a un petit col·lectiu que, segons sembla, representava la totalitat de l'espectre.

• Les organitzacions cíviques (Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, AMI, etc.) que sorprenentment havien romàs callades durant aquest període, van començar a oferir "solucions" ad hoc que posaven per sobre de tot l'acord, encara que això suposés més concessions per part de la coalició guanyadora.

• El nou bloc català autonomista que presumeix d'esquerres (Catalunya Sí que és Pot i associats) va aprofitar la conjuntura per recuperar la vella salmòdia del federalisme solidari i el dret a decidir, com si res hagués passat. L’"esquerra caviar", des de les seves poltrones culturals concedides a dit durant la Transició, aplaudia el desconcert i advocava per la "reconciliació".

• Podemos, en un moviment estratègic que té tant d'hàbil com de il·lús, va oferir la possibilitat de "autoritzar" (les paraules els delaten) un referèndum sobre la independència, coneixedor que la probabilitat que gaudeixin d'aquest privilegi (per majoria parlamentària a les Corts espanyoles) és menor que zero.

I finalment Artur Mas, en un moviment estratègic que ha sorprès a tothom, ha pres les regnes i ha trencat el bloqueig. No es presentarà com a candidat a la Presidència (la condició exigida per la CUP) però sí que ha escollit personalment Puigdemont, militant destacat de Convergència, per ocupar aquest lloc, assegurant-li la majoria parlamentària suficient per ser investit. Ell quedarà com a ex-President i s'ha posat a disposició del nou govern i del Parlament. Sap que és reconegut internacionalment com el millor ambaixador del procés. La CUP, per la seva banda, s'ha compromès, per escrit, a mantenir l'estabilitat parlamentària que permeti governar durant els mesos necessaris del període constituent. Això en l'àmbit estratègic. En l'estructural, la CUP trasllada dos parlamentaris a la dinàmica grupal de Junts pel Sí (que queda a 64 escons enfront dels 63 unionistes i els "no sap no contesta" de Catalunya Sí que és Pot) i així evita ensopegades inútils en el Parlament. A més la CUP substitueix als seus representants més bel·ligerants. Tot ben lligat. Mazarino no ho hagués fet millor.

Una vegada més el President ha demostrat la seva talla de home d'Estat. La decisió és intel·ligent i hàbil. Torna a posar el procés en primer pla. Tria Puigdemont perquè forma part de la nova generació de militants que va néixer en política com a independentista i no com autonomista, i perquè no ha sofert el contagi de la falsa gent progressista barcelonina. Té experiència de gestió amb bons resultats com a alcalde de Girona i és president de l'AMI. I és precisament a l'Associació de Municipis per la Independència on es forja la reconversió de Convergència.

Artur Mas, el millor actiu de l'independentisme català, queda alliberat de funcions executives, però es podrà comptar amb ell. A més, disposarà de temps per fer la reestructuració necessària del seu partit, que ningú com ell pot portar a terme i que pot continuar sent el "pal de paller" de la societat catalana. I al cap de 18 mesos (que és la vida que es dóna com a màxim a aquest període legislatiu), si vol, pot tornar-se a presentar.

Els efectes col·laterals de la solució catalana poden ser devastadors. Els espanyols que viuen a Catalunya i que se senten representats pel bloc unionista han quedat en "offside". Els residus de l'esquerra oficial (la delegació de vendes del PSOE a Catalunya) s'han quedat sense arguments. Als becaris de Catalunya Sí que és Pot i de Barcelona en comú (com la senyora Colau i el senyor Domènech) se'ls ha escapat una oportunitat per continuar enredant el personal.

L'Estat Espanyol i la casta que el manipula ha entrat en estat catatònic. L'argument principal que esgrimien (que el procés era un tema personal d'Artur Mas) ha caigut per terra. Els enxampa al mateix temps amb un govern en funcions i amb una distribució parlamentària que impedeix majories de dretes o d'esquerres (per acceptar el repartiment tradicional, encara que a Espanya l'esquerra s'assembla cada dia més a la dreta). El més estrany és que pràcticament tot l'arc parlamentari espanyolista no ha exposat els seus programes de govern i només s'ha dedicat només a pronunciar discursos sobre "la unidad de España".

És a dir, Catalunya sembla ser l'únic problema que preocupa als espanyols. L'atur, la desigualtat, la pobresa, la corrupció, la manca de garanties jurídiques, el caciquisme, el deute públic, els abusos de la banca, l'exclusió social, la caiguda de la població activa, el frau fiscal crònic, l'incompliment sostingut del dèficit públic, la fallida de la Seguretat Social, la dilapidació en obra pública i un llarg etcètera de problemes no resolts no tenen cap importància.

Els espanyols potser haurien d'anar al psicoanalista.

Alfons Durán Pich
Sociòleg i periodista

Article publicat al Blog de l’autor http://www.alfdurancorner.com/ el dimecres 13 de gener del 2016
(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)

14 de gener 2016

Cal explicar bé la independència.

"Us demano que expliqueu bé allò que fem, no renuncieu a res i sigueu fidels a la idea de fer les coses el màxim de bé". Aquestes paraules del flamant President de la Generalitat als consellers del seu govern, ofereixen pistes de per on aniran els esforços de l’executiu en l’etapa constituent que ara s’enceta. Cal eixamplar la massa crítica dels independentistes i per això és important anar casa per casa, barri per barri i poble per poble explicant les bondats de tenir un Estat propi. Comencem doncs i aprofitem totes les aportacions que segur es faran des de tots els àmbits (xarxes, mitjans, govern, etc.) explicant aquests avantatges. En el nostre Blog publiquem avui l’escrit d’un economista on exposa de forma molt planera i entenedora d’on venim i cap on volem començar a caminar. Continuarem publicant tots els articles que trobem a la xarxa i que puguin fer rumiar als indecisos per anar-los decantant cap a posicions independentistes.

Cal explicar bé la independència.

Al debatre sobre l’Estat Català, em segueixo trobant amb el desconeixement de quina és la nostra situació actual i cap a on anem si continuem dins d’Espanya .. I veureu que la independència és un acte de supervivència i no d'atac als espanyols, en tot cas, tot el contrari.

Primer explicarem la situació actual, perquè aquells que encara ens diuen insolidaris, siguin mes conscients que no diuen la veritat si afirmen tal cosa.

Dels tributs de Catalunya l'estat espanyol en fa 3 "bosses": Una de més de 16.000 milions que mai retorna a Catalunya. Una altra per a les competències no cedides i part proporcional de despeses de l'estat, i que mai ha complert (de fet, en infraestructures, que són llocs de treball directes, tan sols ha complert el 30% en els últims 15 anys, quan la següent CCAA en incompliment és Cantàbria amb un 102%). I una tercera bossa per la Generalitat, és a dir, per a les competències cedides d'Educació, Benestar, Sanitat i part de seguretat ... Aquesta bossa ha estat retallada per l'estat en 8.900 milions (no per part de la Generalitat, ja que aquesta només pot gestionar els diners rebuts) De fet aquesta tercera bossa sempre s'ha denunciat que és insuficient.

Ara veurem que ha anat fent al llarg dels darrers anys l'Estat espanyol:

L'estat espanyol va crear l'anomenat tram autonòmic. Llavors en lloc de "no emportar-se" tants diners va dir que els catalans podíem tributar un 2.5% més i que aquest import compensaria el que faltava .... Resultat: un català tributa un 2.5% més que, per exemple, un madrileny.

2006: nou Estatut amb nova fórmula de finançament. El PP el va denunciar al Constitucional i el PSOE també ho va fer utilitzant al Defensor del Pueblo. Resultat: L'estatut retallat en dues terceres parts i sense finançament.

Es va fer la proposta de Pacte fiscal i ja ni entraren a negociar-la. Un NO rotund. Hem de tenir en compte que TOTS els partits del Parlament van denunciar que es necessitava un nou sistema de finançament .. A cap d’ells van fer-li cas.

A tot això li hem de sumar que el combustible entra majoritàriament pel port de Tarragona i que els catalans paguem el 38% de la seva distribució a Espanya (fent que s'encareixi tot el que consumim i pagant el combustible més car que ningú). Que hem de pagar peatges on el 42.5% va destinat a infraestructures d'altres llocs on desconeixen que és un peatge. Que som els que més cares paguem les taxes universitàries i els que rebem menys beques (per cada andalús es reben 16.34 euros de beques, cada català només 0.35 cts).

Vist tot plegat, no és que siguem solidaris, és que ens tenen espoliats. Li explicaran ells a un aturat o a un pensionista català que ha de tributar més que ningú, pagar-ho tot mes car i rebre menys que ningú?

Arribat a aquest punt cap unionista ni cap seguidor de Podemos pot dir res més que la típica frase de: "s'ha de solucionar, és cert aquest maltractament" Doncs cap a la solució anem ... Ja veiem que els partits estatals no tenen cap voluntat de solucionar res (cap vaig veure que parlés d'això ... ni esmentar-ho) ... Però és que tampoc poden ...

Espanya té un deute del 100% del PIB, no pot endeutar-se més (de fet, si a USA pugen els tipus d'interès un 1% no podrà pagar el deute i haurà de ser rescatada) ... I té 61.000 milions de dèficit públic cada any, és a dir, gasta de més aquesta quantitat. Si traslladem aquesta situació a l'economia familiar .. Resulta que no ens donen mes préstecs, cobrem 2000 i gastem 3000, és evident que hem de retallar les nostres despeses en 1000...

Amb el que s'ha explicat abans, algú em pot dir si l'Estat espanyol té alguna possibilitat de resoldre aquesta situació? La resposta és: no, ja que si ha de retallar 61.000 milions, implica perdre la sanitat i l'educació publica gratuïtes, etc .... Algú em pot dir, si fins ara hem pagat més que ningú i ens han retallat més que a ningú, damunt de qui caurà la major part de les retallades d'aquests 61.000 milions? .. Doncs a sobre del catalans ..

Per això la independència és la fugida de tot aquest maltractament i una qüestió de supervivència.

Jordi Mas Font
Biòleg i economista

Comentari publicat a Facebook el dijous 14 de gener del 2016

04 de gener 2016

El procés s’ha acabat; a veure què carai comença

Avui ha acabat el procés i ara toca veure que carai comença. Aquesta és la afirmació que fa en Vicenç Villatoro al diari ARA. Diu ell: “Amb la votació d'aquest diumenge de la CUP, el procés que ha marcat la vida política catalana dels últims tres anys s’ha acabat. No en queda ni la seva última versió possible, fragilíssima. Però en política, quan una cosa s’acaba en comença una altra. I alguna cosa començarà al març. El més probable és que −vençut i desarmat l’independentisme− comenci una nova etapa d’autonomisme grisós en què la política catalana tornarà a estar marcada per veure qui mig governa una autonomia precària (...) O la independència és l’objectiu prioritari d’una majoria de catalans, que voten en conseqüència i en unitat, o ja s’ha vist que no hi ha res a fer. Si passés això, al març començaria un nou procés”. Al nostre Blog podeu trobar un comentari fet a aquest article per una subscriptora del diari ARA, on fa una anàlisi molt coherent dels conceptes vesats per en Villatoro.


El procés s’ha acabat; a veure què carai comença

En Villatoro té raó per més que faci de molt mal pair això que diu.

El procés tal com el coneixíem ha mort. I ha mort perquè som incapaços encara d'entendre que tots els processos cap a la independència que s'han fet sense guerres o sense violència, només han estat un èxit si s'ha prescindit totalment de l'eix esquerra dreta, de lluita d'esquerres contra dretes, i han anat tots junts procurant, sobre tot, arrossegar la part de la societat que més arrisca perquè hi té molt més a perdre, que normalment és la part més conservadora, els motors econòmics del país i que són també els que poden decidir la balança per aconseguir que el nou país sigui viable i no una simple declaració abrandada feta des d'un balcó.

Catalunya encara no està preparada per fer el pas. Hi ha massa gent per a qual és més prioritari que governin les esquerres, tan fa si són espanyolistes o independentistes. Es prefereix un govern d'esquerres a la llibertat nacional. Mentre això sigui així, cap projecte conduent a la independència serà factible. Perquè si el que va davant és el model de país, economia, polítiques concretes, mai no es posarem d'acord. Només ens podem posar d'acord si no definim el model de país d'antuvi, més enllà del fet que ha de ser un Estat de Dret, democràtic i social, com la majoria de democràcies europees occidentals.

Espanya sabia que el flanc més feble del sobiranisme era l'esquerra. El més fàcil de reconduir cap a l'eterna lluita de classes i fer-la passar per sobre de la unitat transversal que significava el moviment sobiranista. Se n'ha sortit. Potser cal deixar que les esquerres es cremin ben cremades intentant gestionar el dia a dia d'una autonomia precària que no recapta els seus recursos i que només es pot endeutar via FLA per a que la majoria, aquesta vegada sí, dels catalans obrin els ulls definitivament i no tornin a deixar-se enredar per les lluites ideològiques abans d'anar plegats cap a l'alliberament nacional.

No pots estar tres anys sumant esforços amb l'unionisme per carregar-te el partit que podia arrossegar els motors econòmics del país, gran part de les seves classes mitjanes, i després esperar que aquest partit pugui sumar prou vots com per arribar al nombre d'escons que tu desitges. El preu d'haver afeblit Mas i CDC tan a consciència és aquest. Ens hem barrat el pas cap a la independència. L'hem impossibilitat. No hem entès de cap de les maneres que si volíem la independència no podíem permetre que cap dels partits que la reclamaven es veiessin afeblits. Perquè si això passava, un sector social o un altre es quedava sense representació i fora del terreny de joc. I si a sobre passa que el sector que es veu fora del terreny de joc és aquell que més pot garantir que el nou Estat sigui quelcom més que una declaració abrandada des del balcó, sigui un Estat viable des del minut zero... com diuen els castellans...”apaga y vámonos”.

El màxim que pot sortir de les eleccions del març és un tripartit d'esquerres autonòmics. Han estat molts els que han treballat de valent per a aquest objectiu. També des de les pròpies files del sobiranisme, mitjans de línia editorial sobiranista inclosos, però especialment els mitjans de comunicació espanyols.

Val més que ens preparem mentalment per a aquest escenari. No hi tornarà a haver procés cap a la independència fins el dia que no entenguem que això de la independència no és un joc de models polítics predefinits d'antuvi, sinó una empresa majúscula que no es pot realitzar si no és arrossegant, també, una bona part dels motors econòmics del país i de les classes benestants i mitjanes que acostumen a ser les que més han d'arriscar perquè també són les que més hi poden perdre si les coses van maldades.

Isabel C.

Comentari a un article d’en Vicenç Villatoro publicat al diari ara el dilluns 4 de desembre del 2016

02 de gener 2016

La CUP no sap què són les dretes

Demà diumenge 68 cupaires decidiran el futur de la independència de Catalunya. És així de senzill. Si investeixen Mas el procés continua, amb totes les incerteses que s’hi vulguin posar, però pot tirar endavant. Si no volen investir Mas anem a noves eleccions i el procés s’ha acabat. Clar i català. Passarà al menys una generació sense tenir una altra oportunitat com aquesta. Tot plegat per què una part de la Cup odia en Mas perquè diuen que és de dretes. Voleu saber que son les veritables dretes? Llegiu l’article que publiquem en el nostre Blog, escrit per un polític mallorquí, ex-senador del PSM en Pere Sampol que va viure con diu: “sota la bota d'uns governs veritablement de dretes, com els que hem hagut de patir a les Illes Balears”. La dreta catalana no és l’enemic a batre, qui tindria que ser-ho és la dreta espanyola. La Cup ha errat el tret i vol posar una gran part del país dins el seu sac, quan ni tan sols ens ha ficat dins la seva urna.

La CUP no sap què són les dretes

Després de tres mesos d'enredar la troca, la CUP encara no ha pogut decidir si facilitarà la investidura de Mas i l'inici de la legislatura que ha de portar Catalunya a les portes de la independència. Per molts de plans de rescat i de programes socials que s'han negociat amb Junts pel Sí, al final, s'ha fet evident l'únic obstacle, insalvable, per a la CUP: Mas és de dretes.

Amics de la CUP –i dic amics encara que ja no us veig amb tantes simpaties com fa uns mesos–, perdonau-me que us digui què són les dretes, perquè crec que mai no heu viscut sota la bota d'un govern veritablement de dretes, com els que hem hagut de patir a les Illes Balears. No és que us ho desitgi, però una temporada sota les ordres de Gabriel Cañellas o de Jaume Matas, i no parlem de José Ramón Bauzá, us canviarien la percepció de la realitat. Això són dretes de veritat i no els succedanis que heu tengut pel Principat.

Per començar, la dreta, la dreta de veritat, sobretot, és anticatalanista. Anticatalanista i anticatalana. Aquest és el gen predominant en l'ADN de la dreta espanyola, ja sigui castellana, andalusa, mallorquina o, fins i tot, catalana. Un bon dretà és, per damunt de tot, anticatalà. Rebutja la llengua catalana i fa seus tots els tòpics que circulen sobre els catalans. Comprendreu, per tant, que el que més odien és un independentista català, no el suporten. I l'encarnació d'aquesta perversió política, el súmmum (qualcú diria "el colmo") és Artur Mas. Mirau per on, aquell en qui heu concentrat totes les vostres fòbies és el mateix dimoni a qui menyspreen els dretans de bon de veres. Basta escoltar els tertulians de la caverna. Pobre Mas!, en qui personifiquen tots els mals que amenacen la grandesa d’Espanya.

Em direu que Mas és el culpable de les retallades. Ja ho sé, us ho he sentit a dir mil vegades. Perdonau-me una altra vegada, però em recordau alguns col·lectius que, a casa nostra, a les Illes, com dieu, protesten contra el nou govern reclamant més recursos per a l'educació, la sanitat, els serveis socials, la universitat, el medi ambient... I voleu dir que el flamant nou govern progressista no té sensibilitat social o mediambiental? O, per ventura, no deu ser que no hi ha ni un punyeter euro (amb perdó) per gastar perquè estam sota el jou d'un Estat que ens espolia els nostres recursos fiscals? O no us sona una cosa semblant a casa vostra? Ja està bé que reclamem als governants, del signe que siguin, més recursos per a les necessitats bàsiques i el manteniment d'uns bons serveis públics; però, en el cas dels Països Catalans, no atribuir les retallades a qui ens tracta com una colònia és enganar la gent i desviar l'atenció d'allò que, per a tots nosaltres, és l'essencial: aconseguir ser els amos dels recursos econòmics que generam.

Així que, una altra vegada, amics meus, per què no pensau en allò que és fonamental? A molts de nosaltres, des de les Illes o del País Valencià, ens havia fet tanta il•lusió el vostre procés. Pensàvem que tot d'una ens hi podríem afegir, no sé ben bé com; però estàvem segurs que els nostres conciutadans, en veure com edificàveu un estat modern, capdavanter en llibertats individuals i col·lectives, dinàmic empresarialment, culte i respectuós amb la resta de cultures, ens farien més cas als qui predicam en el desert des de fa molts d'anys. Ingenus, molts de nosaltres crèiem que seríeu el mirall del que podria ser el nostre Poble, a fi de fugir de l'hegemonia d'una dreta barroera i inculta. Però estau a punt de trencar el mirall. Tot per un nom, per una persona.

Em direu que per què no es retira Mas, per què sou vosaltres els qui heu de cedir? Quanta inconsciència. O no veieu que Mas representa els centenars de milers de persones que han obert els ulls i s'han adonat que Espanya no té remei. O és que, als governants de la nostra futura nació independent, els hem d'exigir el pedigrí d'haver estat independentistes des del bressol? Ningú com Mas, després del franquisme, no ha arriscat tant: s'ha jugat el prestigi i, fins i tot, la seva seguretat personal, per la independència de Catalunya. Direu que per perpetuar-se en el poder. Per divuit mesos? Divuit mesos és el que us ha demanat.

Quina paradoxa! Sou una organització revolucionària i estau a punt de fer avortar el procés més revolucionari encetat a Europa des de fa moltes dècades. Quant de temps haurà de passar perquè tanta de gent recobri la il·lusió si es frustren tantes esperances. Pensau-hi, i pensau també en els qui esperam ansiosos la vostra decisió més enllà de la mar. Que tengueu un bon i clarivident començament d'any.

Pere Sampol
Polític i ex-senador del PSM

Article publicat al diari ara el dimecres 30 de desembre del 2015.