Relleu a lCV - El darrer dels pares del Tinell

Se'n va la iguana

I amb Saura ha caigut la darrera icona de Pacte del Tinell. Cinc anys i mig després d'aquell acord eufòric i que tantes promeses duia sota el braç, ja no en queda cap dels líders i les belles promeses han degenerat en crua i ultratossuda realitat. Tots tres han deixat la política per la porta del darrere, amb deshonor i obligats pel seus propis partits. Podem posar-hi tota la mercromina que es vulgui, però ha estat així. Primer Maragall, més tard Carod i ara Saura. Més enllà del que encara li quedi al projecte que engendraren, el fracàs personal ha estat total.

Joan Saura i Laporta accedí a la presidència d'Iniciativa per Catalunya l'any 2000, després d'haver estat diputat al Parlament i a Espanya, i deixant enrere el caràcter amarg de Ribó i els seus plantejaments encarcarats i sempre de tan mal humor. Assumí de seguida les reivindicacions ecologistes i sota la seva direcció el partit s'omplí de flors, pardalets i alegria. Aquesta estratègia happy flower el dugué, el 2003, a passar de 3 a 9 diputats i a formar part per primera vegada del govern de la Generalitat.

Va ser nomenat conseller de Relacions Institucionals i Participació, una conselleria neutra, buida i propícia per practicar tota classe d'amabilitats, que no li va suposar cap tensió amb els seus votants i des de la qual va poder continuar practicant la retòrica anti-sistema que tants bons resultats li havia donat fins llavors i que tants bons resultats li tornà a donar l'any 2006, quan de 9 diputats passà a obtenir-ne 12, també gràcies, en part, al desencís que a les files socialistes causà la violenta decapitació, quasi física, del fins llavors president de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall.

Per frenar aquest progressiu ascens electoral, Montilla va donar-li una de les conselleries que més conflictives li podien resultar a un apologeta de tota classe de moviments marginals, okupes i manifestaires. I és així que com a conseller d'Interior i màxim responsable polític, per tant, dels Mossos d'Esquadra, conegué els moments més durs i més difícils de la seva carrera política.

Fracassà estrepitosament en l'intent de situar-se com una mena de mitjancer entre la policia i els seus electors anti-sistema, mantenint una ambigüitat perillosíssima quan has de dirigir la policia. En alguns moments ha semblat més interessat a investigar els Mossos que els delinqüents, i en episodis com les suposades tortures de la comissaria de les Corts, després desmentides pel jutge, o les càrregues policials contra els estudiants que es tancaren a la Universitat de Barcelona, reaccionà tard i malament, sense un missatge clar i aconseguint la indignació de les dues parts: la dels estudiants que se sentiren agredits i la dels Mossos que se sentiren acusats i més aviat poc defensats pel seu màxim representant polític. Durant les ventades del mes de febrer, no fou capaç de cap previsió i rebé fortes acusacions de manca de professionalitat i de lideratge. A propòsit dels focs d'aquest estiu no són poques les veus que han qüestionat la retallada de recursos al cos de Bombers. En tot cas ha causat estupor que, amb 5 bombers morts, el conseller hagi dit que l'actuació de les forces que dirigeix havia estat impecable.

En assumptes més internacionals, encara es recorda la vegada que va comparar Israel amb ETA i els gravíssims problemes institucionals que amb aquestes declaracions li creà a Catalunya en general i més concretament a la Generalitat.

Si la primera etapa de la trajectòria de Joan Saura va ser triomfal i plàcida, tot i que molt superficial, quan arribà l'hora de la veritat i de posar-hi el contingut polític, podem qualificar el resultat de naufragi espaterrant. Quan, més enllà de la manifestació i la propaganda, ha arribat l'hora de la talla política, la happy flower s'ha sumit en una tristesa infinita.

Conegut en els cercles periodístics com el conseller iguana, per la seva simpàtica semblança amb l'exòtic rèptil, se'n va un dels consellers que més contestació ha tingut d'ençà de la restauració democràtica. El vicepresident Carod va dir d'ell i del seu partit que eren una marca blanca del PSC, i l'obstinació a centrar la seva actuació política exclusivament a les faldilles d'aquesta formació política, l'ha obligat sempre a una obediència servil que contribueix més aviat poc a projectar la imatge de la fortalesa del líder.

És un misteri fins on hauria pogut arribar Joan Saura si no hagués acceptat mai cap conselleria compromesa, especialment en un país que, com Catalunya, tant premia una certa existència flotant i totes les formes del nihilisme. Montilla calculà amb precisió quan va pensar que una conselleria com la d'Interior frenaria les expectatives electorals del seu aliat polític més submís, fins al punt que ahir al migdia Saura anunciava solemnement que no es presentaria a les eleccions del 2010.

És una més de les seves frivolitats anunciar que plega sense dimitir del seu càrrec al capdavant d'una de les conselleries més delicades i que un lideratge més clar necessita. Potser no és aquest el seu objectiu, però actuant així dóna credibilitat als que diuen que els d'Iniciativa s'aferren al tripartit per acabar-se de pagar la hipoteca.

Salvador Sostres
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 26 de juliol del 2009

Nacionalisme espanyol i catalanofòbia

Expulsats d’Espanya

El fet que una part del nacionalisme espanyol reconegui d’una manera explícita que té mania als catalans –és a dir, que assumeixi orgullosament la catalanofòbia- és un salt conceptual de conseqüències incalculables. L’objectiu natural del nacionalisme espanyol era aconseguir el que podríem anomenar la unificació sentimental d’Espanya, que tots els ciutadans de l’estat se sentissin nacionalment espanyols. Per tant, el seu problema era que un nombre rellevant de catalans no se senten nacionalment espanyols. Però ara el nacionalisme ha fet un salt qualitatiu: no és ja que hi hagi catalans que no se senten espanyols, és que una part dels espanyols no senten els catalans com a espanyols. No els senten com a propis, ni tant sols com uns propis errats i perduts.

Contra l’estatut del 32, el nacionalisme espanyol cantava allò de: “Cataluña es un trozo de España, aunque ingrata lo quiera negar. Y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”. Doncs ara, contra l’estatut del segle XXI, hi ha una part important del nacionalisme espanyol que no creu que Catalunya sigui un “trozo” de España, sinó que en tot cas pensa que és una propietat d’Espanya. Una propietat externa al propi cos. No sent els catalans com a membres del seu mateix grup nacional, no assumeix el que fan els catalans, no li agraden. Però suposo que manté el final de la vella cançó: “y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”.

Quan una part del nacionalisme espanyol assumeix la catalanofòbia, està expulsant els catalans d’Espanya. Això és revolucionari. I no és només una actitud teòrica. També ho és pràctica. Si els nacionalistes espanyols fossin conseqüents amb la seva idea històrica d’Espanya, de la qual Catalunya seria un “trozo”, haurien d’alegrar-se de les victòries del Barça, perquè per a ells serien espanyoles. I –perdó perquè repeteixo tantes vegades com puc aquest exemple, perquè em va frapar- quan va morir Baltasar Porcel, que per a ells hauria de ser un escriptor espanyol en llengua catalana, haurien intentat fer-lo seu i haurien valorat la seva talla literària. En la pràctica –em repeteixo- el van “ningunear” més que si hagués estat de nova Zelanda. El nou nacionalisme espanyol –o una part- ha decidit desprendre’s emocionalment de Catalunya. No és que els catalanistes no càpiguen en el seu concepte d’Espanya, és que no hi caben els catalans en general.

No ens volen. Ens expulsen del seu concepte d’Espanya. No som dels seus. I no és que excloguin només als qui ja es voldrien excloure, és que exclouen també a gent que estaria encantada de ser considerada espanyola, especialment en una idea d’Espanya en la que fos possible ser espanyol sense haver d’apostatar públicament de la pròpia catalanitat. No sé si això és bo o dolent. No m’agrada, perquè és agre i fomenta la confrontació. Però no sé quines conseqüències pràctiques pot tenir. Certament, el nacionalisme espanyol sempre ha estat reactiu contra el catalanisme. Però ara s’exhibeix també reactiu contra la simple catalanitat. No sé on els portarà i on ens portarà. Simplement constato que és una novetat.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts dia 21 de juliol de 2009

El garbuix de l'acord de finançament

Tot seguit reproduïm tres comentaris sobre el nou acord de finançament, apareguts els darrers dies i que opinen arran d’aquest tema. Potser ens ajudaran a donar una mica de llum sobre la foscor de xifres i dades amb que ens bombardegen des de tots costats.

Un engany col·lectiu

El nou finançament de Catalunya sembla haver-se convertit en una arma electoral. Però aquesta afirmació és un error. En realitat, s’ha transformat en l’arma electoral. Quin altre mèrit es pot atribuir el govern tripartit? El nou Estatut és un fiasco. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero no ha fet res per començar a desenvolupar-lo amb credibilitat. Si no hi ha transferències, no és possible aplicar-lo. Només cal parar-se a pensar un moment què ha costat aconseguir un finançament que no el compleix perquè fa curt. Podrien passar dècades per aconseguir pactar tots els articles que impliquen un acord entre el govern de l’Estat i la Generalitat. La legislatura s’acaba i Madrid, a més, ha estat incapaç d’oferir un bon traspàs del Servei de Rodalies de Renfe i ha proposat una nova gestió de l’aeroport del Prat que és una burla. Com que l’’encaix’ amb Espanya no funciona, el govern tripartit sempre podria recórrer als mèrits propis. En té pocs. Sense anar gaire lluny, fa escasses setmanes va impulsar una campanya de publicitat felicitant-se pels “petits gestos” que havien permès reduir tant i tant els incendis forestals, i ara el foc es desboca cada dia. Poc poden fer i oferir, també, els departaments que podrien presentar un impacte en la societat més evident, quan s’han quedat sense recursos i han hagut d’aguantar retallades de pressupost consecutives que els han obligat a no complir els seus compromisos. Davant tantes evidències, el finançament és l’únic mèrit que pot oferir aquest govern als catalans. I per això han de proclamar que és el millor. I per això tota la campanya que han engegat i tots els suports que han forçat semblen només pura estratègia. Un engany col·lectiu. Un més a sumar a una llarga llista.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al butlletí num. 190 del dijous 23 de juliol de 2009

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts14 de juliol de 2009

Com saber que és un mal acord

No cal saber res sobre economia per entendre que el nou model de finançament segueix enganyant Catalunya. De fet no cal ni llegir el document, ni l'Estatut, ni molt menys fer números amb la calculadora. Tampoc cal escoltar els arguments que per fi CiU ha començat a donar per justificar la seva postura. De veritat que no cal fer res de totes aquestes coses per saber que l'acord és dolent, es pot jutjar amb els ulls tapats i sense tenir ni idea de res. L'única cosa que cal entendre és que Espanya, per defecte, sempre ens estafa. Cal desconfiar-hi per norma perquè és impossible que allò que ells considerin positiu pugui ser-ho també per a nosaltres. És una regla de tres que no ha fallat mai, i per això no cal conèixer els detalls de la història. A l'hora d'opinar sobre Espanya, els apriorismes sempre són certs. Ni ens respecten a nosaltres ni respecten la llei, que en aquest estat no és garantia de res. Què és això d'estar-se tants mesos negociant una llei? Les lleis no estan per ser negociades sinó per ser complides! Només hem pogut treure alguna cosa de profit quan hem pogut amenaçar-los d'alguna manera, quan ens han necessitat. Per negociar s'ha de tenir alguna cosa amb la qual poder negociar, tu em dones això i jo et dono allò altre, i si no tens res per intercanviar ni res amb què pressionar, estàs condemnat a acceptar allò que et vulguin donar. És a dir, almoina. Si els 25 diputats del PSC comptessin, l'acord seria, sens dubte, molt més fiable. Si Esquerra hagués tingut mai la voluntat real de trencar el tripartit en cas que el model proposat no complís l'Estatut, també seria molt més fiable. Però ni una cosa ni l'altra, i per això l'única possibilitat que hi ha és que els espanyols ens hagin pres el pèl. Com pot creure's algú que haguem guanyat la partida sense tenir cartes?! L'acord ja era dolent abans que se signés, i per això no val la pena ni considerar-lo. Era un engany garantit, preveure'l era més fàcil que fer la quiniela el dilluns. Amb Zapatero, el PSOE ha quedat tan desprestigiat a Catalunya que ni tan sols la gran campanya que està fent el tripartit per defensar el nou model podrà entabanar la gent. La teca que ve del PSOE ja tothom sap que sempre està enverinada. Tot i així, no està de més que els experts expliquin tot allò que fa que el model sigui il•legal. I que el tripartit perdi per golejada!

Àstrid Bierge
Periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dilluns 20 de juliol de 2009

La pressa de pèl del Govern

Cronologia d'un engany



Quan s'està a punt d'arribar a un acord en finançament, un vídeo a youtube titulat "Cronologia d'un engany", recorda les diferents promeses incomplertes per part de les parts del procés de negociació. Montilla, Castells, Martí Carnicer, Zapatero, De la Vega, Jaume Bosch, Saura, Geli o Miguel Ángel Revilla són els seus protagonistes.

El vídeo recorda les dates del 9 d'agost, 17 de novembre, 31 de desembre, 13 de febrer, 12 de maig, 15 de juliol i en aquest sentit recorda que "ens han enganyat amb les dates" i es fa la pregunta de "si ens enganyaran amb el finançament?".

Notícia publicada al diari digital e-notícies el dissabte 11 de juliol de 2009

Les pensions en una Catalunya independent

Escanyar els pensionistes

L'absència d'arguments favorables a la dependència de Catalunya, el fet que ningú sigui capaç de defensar amb raons que als catalans ens és més beneficiós formar part de l'Estat espanyol que tenir un Estat propi, s'intenta amagar pels unionistes amb una doble estratègia. Aquells que tenen com a prioritat la defensa dels interessos dels catalans, que concreten en una autonomia més o menys potent, malden per fer poc atractiva la independència contraposant-la al que anomenen les preocupacions de la gent, que defineixen arran de terra i de la manera més estreta possible: tenir salut i feina, pagar la hipoteca, pujar els fills, sostenir la gent gran amb les pensions, i poca cosa més. Tot allò que se'n surti, diuen, és fer volar coloms, no tocar de peus a terra, i allunyar-se de la realitat, tal com durant la dictadura de Franco definien els seus propagandistes les aspiracions i la lluita per la democràcia, que també contraposaven als veritables interessos de la gent. Ni llavors els contraris a la democràcia, ni ara els contraris a la independència, expliquen per què i en què la dictadura, o la dependència de Catalunya, són beneficioses pel que fa a la salut, la feina, les pensions, i la resta d'allò que uns i altres anomenaven i anomenen "el que importa a la gent".

AQUELLS QUE TENEN COM A PRIORITAT la defensa dels interessos dels espanyols afegeixen, contra la independència, l'argumentari de la por: no és possible, no us deixarem, traurem els tancs, us farem fora d'Europa, boicotejarem els vostres productes, us arruïnareu, no podreu pagar les pensions, etc. Salvades totes les distàncies, i sense confondre els unionistes catalanistes, més aviat resignats, amb els unionistes espanyolistes, més aviat agressius, uns i altres tenen en comú, però, l'absència absoluta d'arguments i raons que avalin els seus postulats respectius. Parlem-ne, doncs, estudiem "el que importa a la gent", i vejam si, des d'aquest punt de vista, és millor la dependència o la independència. Poden pagar-se les pensions en una Catalunya independent? Poden pagar-se en una Catalunya dependent?

RES MÉS SENZILL; N'HI HA PROU A ANALITZAR quant paguem cada any les empreses i treballadors en cotitzacions socials a Catalunya, i quant en paguen a la resta de l'Estat; quant en reben en pensions cada any els nostres jubilats i vídues, i quant en reben fora de Catalunya. Cal recordar que el sistema de pensions establert a l'Estat espanyol és un sistema de repartiment que implica que la Seguretat Social utilitza les cotitzacions que recapta cada any per fer front a les pensions que ha de pagar cada any. Cal recordar també que els ciutadans de Catalunya som el 16% del total de l'Estat, i que el nostre PIB és una mica inferior al 19% del total, però hem pagat en cotitzacions socials molt més que això. De l'any 2004 a l'any 2007 les empreses i treballadors a Catalunya hem pagat en cotitzacions socials 88.945,2 milions d'euros, el 23,9% de tot l'Estat, però els pensionistes a Catalunya han rebut 75.847,8 milions d'euros, el 20,6% de tot l'Estat. En només quatre anys se n'han anat a Espanya per no tornar 13.097,2 milions d'euros, que les autoritats espanyoles han cobrat als catalans per regalar-los als espanyols. Prop del 2% del PIB de Catalunya s'ha perdut cada any en aquest espoli. Si tinguéssim un Estat propi, o una Seguretat Social pròpia, amb aquests 13.097,2 milions d'euros podríem: 1. Incrementar les pensions de jubilats i vídues catalanes un 25%, 174,7 € cada mes, 2.445,8 € cada any. 2. Nodrir un fons de reserva per cobrir les pensions futures. 3. Abaixar les cotitzacions d'empreses i treballadors un 14,7%, mantenint les actuals pensions.

COM QUE ELS NOSTRES DINERS SE'N van a Espanya, la realitat és que són els seus jubilats i vídues els que s'aprofiten de l'escanyament dels nostres. En quatre anys 38,5 milions de ciutadans de l'Estat, Catalunya exclosa, han nodrit el fons de reserva de la Seguretat Social amb 4.500 milions d'euros, mentre 7,5 milions de catalans l'hem nodrit amb 13.097,2 milions d'euros. Som nosaltres els que financem unes pensions per als espanyols que ells no poden sostenir; som nosaltres, empreses i treballadors a Catalunya, els que paguem el 74,4% del fons de reserva de la Seguretat Social de tot l'Estat.

NO ÉS ESTRANY QUE MAI CAP instància espanyola hagi publicat un estudi sobre aquest tema, que hagin amagat les dades, i que els seus polítics i funcionaris hagin mentit i menteixin amenaçant-nos amb la pèrdua de les pensions si esdevenim independents. Ben al contrari, és pertànyer a Espanya el que posa en risc les pensions dels nostres jubilats i vídues, perquè en situació de crisi els espanyols no en tindran prou amb l'escanyament català per sortir-se'n, i la fallida de la seva Seguretat Social ens arrossegarà amb ells.

ÉS UNA BONA OCASIÓ PER ALS QUE sostenen que no cal la independència, que ens en podem sortir dins l'Estat espanyol. La independència té un efecte clar i immediat: sense pagar més en cotitzacions socials, cada jubilat i cada vídua a Catalunya rebria 2.445,8 € més cada any, i s'acabaria d'un cop amb l'espoli de pagar el 23,9% de les cotitzacions socials i rebre només el 20,6% de les pensions. Tindríem una Seguretat Social sanejada i viable, amb un superàvit constant i sostenible.

L'AUTONOMIA ACTUAL TÉ TAMBÉ un efecte clar i constant, l'espoli de les nostres empreses i treballadors, l'escanyament dels nostres jubilats i les nostres vídues, la ruïna dels catalans. Tocant de peus a terra, com pensen els autonomistes acabar amb aquesta injustícia? Com consideren possible ocupar-se dels problemes de la gent, i resoldre'ls? Potser tindran mai els vots dels diputats espanyols per tornar als catalans els que ens pertoca, i que els espanyols deixin de robar-nos? Tots els diputats catalans al Congrés són 47; per canviar aquest sistema espanyol indecent en calen 176, i per blindar el canvi amb una reforma constitucional en calen 234. Algú és capaç de dir que obtindrà aquest suport a Espanya? Com i quan? Fets, no paraules.

LA INDEPENDÈNCIA NOMÉS NECESSITA per reeixir el suport i el vot de la majoria dels catalans, només depèn de nosaltres; les reformes a Espanya no depenen de nosaltres, necessiten el suport dels espanyols, i ni el tenim ni el tindrem.

L'estudi íntegre, i la seva presentació gràfica, es poden trobar a:

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

Volem Seleccions nacionals catalanes

Futbol i política

Aquest article és d'una obvietat descarada. Però necessària. Perquè aquest país sembla condemnat a repetir, una vegada i una altra, els mateixos arguments contra les mateixes fal·làcies. Potser seria millor no fer-ho. Però el cansament desemboca, de manera fatal, en la resignació. I resignar-se és donar la raó al fal·laç. Una vegada més, arran de les victòries del Barça al llarg de la temporada passada, de la xiulada immensa al camp del Mestalla a l'himne espanyol i dels símbols habituals que acompanyen l'equip -senyeres i senyeres estelades- i dels que no l'acompanyen -banderes espanyoles-, i arran també de la intervenció espanyola en la Copa Confederacions, s'han tornat a sentir les trampes de sempre. Una trampa bàsica és proclamar que no s'ha de barrejar "futbol i política". No ho fa ningú. Entenent "política" com la gestió de les coses públiques a través d'un sistema democràtic o no. Ningú no fa "política" amb el Barça ara. Se'n va fer -potser no tanta com hauria calgut- quan no se'n podia fer fora dels camps. És a dir, durant les dues dictadures que aquest país va patir al segle XX. Però ara no se'n fa. O se'n fa d'una altra manera. Al Camp Nou i a tot arreu, on les llotges esdevenen places d'exhibició pública dels uns i dels altres per fer "política".

Però això és diferent. Qui acusa els seguidors del Barça o el club de "fer política" en realitat els acusen de "fer nació". Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida "Espanya, Espanya!" cada vegada que l'equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social. Quan el sistema d'organització del futbol mundial -com el dels altres esports- s'estructura basant-se en federacions "nacionals" que no sempre es corresponen amb les nacions reals, això tampoc és política. Això deu ser caritat cristiana. Quan es munten campionats i campionets on es baten seleccions "nacionals" que tampoc no responen a les nacions reals sinó als Estats, i les institucions de cada Estat -les públiques i les privades- s'aboquen a defensar els colors de la pàtria i consideren cada partit com una batalla guanyada contra qui sigui, això tampoc és política. Això és fe patriòtica. En definitiva, la "política" la fan els altres. Els discrepants. El sistema homologat internacional fa normalitat esportiva. Demanen als rarets que no en facin, de política, que és tant com dir que no utilitzin el futbol amb els mateixos fins amb què el manipulen ells.

Contra aquesta trampa hi ha catalans de bona fe que repliquen que sí, que ells en fan, de política, quan demanen, per exemple, seleccions nacionals esportives, i que hi tenen tot el dret. Hi tenen tot el dret, és cert, però ells no en fan, de política, o almenys en fan tanta com en fan els altres, els que es consideren homologats nacionalment.

Cal anar a pams, una vegada més. Un equip de futbol -que és l'esport de masses per excel·lència en aquesta part del món- sempre representa un sentiment de pertinença que va més enllà de l'esport. Pot expressar un sentiment de ciutat, de discrepància respecte al club hegemònic en la mateixa ciutat, de barri o de país. L'Hèrcules, per exemple, representa un sentiment de ciutat, mentre que l'Alacant expressa la discrepància local. El Madrid més aviat representa un sentiment de nació i d'Estat. És una paraselecció nacional, tot i que Espanya ja en té. Quan el Madrid juga contra el Barça o contra el Bilbao representa Espanya i quan ho fa contra un equip estranger en una competició internacional, també. Almenys així ho entenen una part determinant dels seus seguidors. I així ho han entès durant dècades les institucions d'aquest Estat, que hi han abocat tots els recursos que han pogut contra l'enemic extern o contra l'intern.

El Barça representa, també, per a moltíssims dels seus seguidors i per a moltíssims catalans el seu país: Catalunya. Un país que no té una selecció nacional homologada. Això fa que, sovint, els seguidors d'altres clubs catalans s'enfadin per aquesta "apropiació indeguda" o "exclusivitat". Tenen raons per fer-ho, però la història s'escriu a poc a poc i, els agradi o no, la d'aquest país s'ha escrit així. El Barça "és més que un club" per diversos motius, però també per aquesta convicció. Creure-hi, expressar-ho simbòlicament, viure-ho, no és fer política. És fer país. Agradi o no agradi als qui no ho suporten.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

Catalunya cap a la independència

Ara és l'hora?

Ahir mateix, i per pura casualitat, vaig assistir a tres reunions completament diferents; una era de caràcter professional, una segona era de caràcter polític i la tercera era de caràcter acadèmic. En totes tres es va parlar de Catalunya i en totes tres vaig escoltar persones d'ideologia i de tarannà molt distants entre elles que deien, primer, que el camí cap a la independència és, en una Europa lliure i democràtica, més fàcil que mai; segon, que l'entesa amb Espanya és impossible i que això afecta qualsevol ideologia governant; tercer, que només la malaptesa i el titubeig dels catalans impedeixen un avenç efectiu; i quart, que l'actual govern espanyol és manipulador i letal per a Catalunya. No m'ho invento, les coincidències van ser notòries. No pretenc, és clar, fer una anàlisi social ni tampoc treure conclusions precipitades, però sí que voldria remarcar que les coincidències, quan es tracta de grups socials molt allunyats, són dignes d'anàlisi.

Cap d'aquestes coses no és ni nova ni sorprenent; el que és interessant és la coincidència. A part d'aquestes quatre afirmacions calcades d'un lloc a l'altre, vaig sentir parlar de moltes altres coses: la mala utilització dels nostres escassos béns; la indefugible necessitat de situar Catalunya en un marc internacional; la creixent desinformació del mateix poble català de la seva pròpia història i coses per l'estil, però el diagnòstic era coincident. Si els interlocutors d'aquestes tres trobades tenen raó, i continuem amb una actitud passiva i derrotista, em penso que haurem de respondre a dures preguntes dels nostres successors. Si podia ser i ho vam impedir nosaltres mateixos, no tenim cap mena de perdó històric.

Isabel-Clara Simó

Escriptora i Periodista

Article publicat al diari AVUI el dissabte 20 de juny del 2009

Les eleccions europees

Catalunya no es pot permetre una actitud abstencionista

Les eleccions europees del dia 7 de juny obliguen a fer alguns comentaris.

El primer és que hi ha hagut una abstenció molt alta. I molt més alta a Catalunya que a la resta de l’Estat. Hi deu haver diversos factors que ho expliquen. Un d’ells és que la polarització ha estat molt forta, però no deu haver influït tant aquí com a fora de Catalunya. I segons com, això podria veure’s com a quelcom positiu. Perquè en l’àmbit espanyol ha estat una campanya polaritzadora, bruta, de molt baixa qualitat. Baixa d’idees i d’ètica. Cal suposar que els protagonistes creien que l’enfrontament descarnat i feridor mobilitzaria millor els sectors més afins. I potser ha estat així fora de Catalunya. Encara que aquí, poc o molt, això també deu haver afectat, però no amb la mateixa intensitat. Tanmateix tot plegat no justifica la molt baixa participació catalana. Que significa un toc d’alarma molt seriós.

La campanya a Catalunya també ha tingut alguns aspectes de poc nivell. Però no ha caigut tan avall com la d’Espanya en general, protagonitzada només pels dos grans partits espanyols. Per tant, aquí l’efecte excitant propi d’una baralla de galls no s’ha produït, o s’ha produït poc. I això és bo. El que no és bo és que aquest dèficit de l’interès pel sang i fetge no hagi estat compensat per un interès de més qualitat cívica i social. I en honor a la veritat cal dir –i és just de dir-ho– que el debat europeu protagonitzat des de Catalunya ha tingut molt més nivell.

Però no ha mobilitzat prou.

El que aquest editorial vol subratllar és que Catalunya no es pot permetre una desmobilització tan alta. Potser Espanya se la pot permetre.

Però Catalunya, no. Perquè les estructures institucionals i polítiques i àdhuc econòmiques amb què ha de treballar no són del tot ajustades ni a la seva societat ni a la seva economia ni a la seva identitat col·lectiva. Per tant, li cal sempre un suplement o un complement de contribució de la gent, de la ciutadania. Li cal un estat d’ànim, una disponibilitat de la gent més alta que els dels països on l’Estat els resol millor els problemes bàsics. Li cal que la seva gent es mobilitzi més.

Històricament ha estat així, i això ha estat fonamental per al progrés de Catalunya, com a mínim durant els darrers 200 anys. És a dir, durant tot el temps de construcció de la Catalunya moderna. Per tant, és imprescindible i urgent que els catalans superem aquesta morositat.

És habitual parlar del desprestigi de la política i dels polítics com a causa principal de l’abstencionisme i de la desafecció ciutadana per la cosa pública. I és segur que la classe política ha d’autoanalitzar-se i rectificar determinades maneres de fer. Ha d’interrogar-se sobre si dóna la imatge de manca de sinceritat o no, i fins i tot si aquesta manca de sinceritat és real o no; sobre si tendeix a constituir-se en casta; sobre si ajuda a crear més burocràcia de la necessària; sobre si introdueix un excés d’agressivitat en el debat polític; sobre si posa molt sovint el partidisme per sobre de l’interès general; sobre si actua només a curt termini, només per al titular del diari de l’endemà, etc. Que els polítics recordin que l’ofici de polític és especialment important i noble perquè és el polític qui s’ocupa més que ningú del bé comú. És així per definició. Però que recordin, també, que fàcilment pot no estar a l’alçada que la seva tasca requereix. I això de seguida es fa evident perquè el polític treballa molt a la vista de tothom.

Però tornaria a ser un acte poc responsable que els ciutadans donessin tota la culpa als polítics i no assumissin cap mena de responsabilitat del que passa. I en tenen molta, de responsabilitat. I molt repartida. Molta gent parla ara de crisi de valors i d’actituds poc positives. Una crisi general, que afecta els polítics i afecta tothom. I que, entre altres coses, es manifesta en el gest de no anar a votar. És diferent el vot en blanc, que és un acte de ciutadania responsable; un acte de protesta o d’advertiment cívic. Ve a dir als polítics «no m’agradeu, i us ho faig saber d’una manera responsable i cívica; reflexioneu i canvieu».

Però si analitzem la nostra cultura ciutadana veiem que la crisi de valors i que la insuficient acceptació de responsabilitats són molt generals. Per tant, com a mínim, s’imposa que els ciutadans no exhibeixin actituds de superioritat moral respecte als polítics, sinó que també ells analitzin el seu grau de compromís cívic.

Tot això requereix que els polítics en alguns aspectes canviïn. Alguns més que altres. Perquè en política no tothom assoleix el mateix grau de manipulació, de partidisme, d’ànsia del poder pel poder, etc. I requereix que els ciutadans evitin de caure en el «tots són iguals», que en el fons amaga mandra.

I això porta a un últim comentari. O a una pregunta: Com i qui pot contribuir a superar totaixò? Hi pot contribuir gent i factors diversos, però, d’entrada, hi ha de contribuir tothom que sigui capaç de magisteri. Que tingui capacitat d’influir. A nivell familiar, a nivell local, a nivell general. A l’escola, a les entitats de tota mena, als mitjans de comunicació.

Parlem un moment d’aquests darrers. No caiguem en l’error de penjar-los el mort. De dir que els mitjans de comunicació són els responsables del mal ambient. No és veritat. És veritat que, de vegades, es deixen arrossegar per la idea que el públic vol confrontació i espectacle, més que no pas informació i criteris més consistents.

Però seria un error carregar-los la responsabilitat del que passa. Ara bé, dit això, sí que ens cal demanar-los que actuïn molt en termes constructius i amb pedagogia.

No els podem fer culpables del que passa, seria erroni i injust, però els podem demanar, en positiu, que ajudin intensament a enfortir les idees, els valors i les actituds que poden col·laborar a mobilitzar positivament la societat. I això no es fa apel·lant al vot en un editorial dos dies abans d’unes eleccions, sinó amb el to que els mitjans facin servir habitualment a l'hora d'informar.

Les eleccions de diumenge passat es poden interpretar de diverses maneres segons quin sigui el prisma polític del partit. Hi ha qui té motius per estar satisfet i hi ha qui no en té. Però, des del punt de vista de país, el judici ha de ser negatiu.

Indiscutiblement negatiu. Ja ho hem dit al començament d’aquest article: Catalunya depèn massa de la qualitat cívica i patriòtica de la seva gent per poder-se permetre una actitud abstencionista tan acusada. Alguna cosa falla. I la fallada potser és difosa. Però no és una fallada només política. És una fallada que obliga a fer-nos aquesta pregunta: tots plegats, quin exercici d’honestedat política, de compromís ciutadà i de reforçament moral hem de fer per tirar endavant Catalunya?

I per acabar, un comentari molt breu. Tot això es pot superar si utilitzem bé els nostres actius (que els tenim) i, sobretot, si ens mobilitzem. El que cal és ser conscients que fonamentalment depenem de nosaltres mateixos.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 9 de juny de 2009

Presentació a Sabadell del III Congrés Catalanista

Sota els auspicis de l’Associació Sabadell Memorial, la Unió Catalanista de Sabadell va proporcionar el seu suport organitzatiu a la presentació a Sabadell del 3er. Congrés Catalanista.

Catalunya no es defineix i, fins que no ho faci, estarem en un estat d'indefinició col·lectiva que no ens portarà enlloc. Si el que volem és un Estat propi, Catalunya ha de passar per una operació d'urgència i solucionar els seus problemes. Aquestes són algunes de les conclusions que es podrien extreure de l'acte que el Tercer Congrés Catalanista va oferir al Casal Pere Quart el dia 2 de juny. Diferents representants de l'organisme van passar per Sabadell per explicar quin hauria de ser el futur de Catalunya.

"El Congrés és una resposta a la situació d'emprenyament de la situació actual que tenim els catalans", va dir Manel Pagès, moderador de la xerrada. El va seguir de prop Josep Espar, secretari general del Congrés, segons el qual a Catalunya es necessiten dues paraules: "prou i cal". "Com a poble, no podem continuar de la manera que estem. Hem de dir prou i cal, urgentment, fer alguna cosa. Es parla de federalisme, confederalisme, autonomisme, independentisme, separatisme... però ningú fa res", va apuntar Espar.

Amb les eleccions europees com a teló de fons, Espar va destacar la necessitat de portar un Estat propi a Europa. Per la seva banda, Jordi Cuixart, vicepresident de l'àmbit d'Economia i Innovació del Congrés, va dir que el que calia era "fer-se un lloc entre les nacions del món". "El discurs, en qualsevol cas, sempre ha de ser esperançador, pensar en el que podem fer per salvar el país", va explicar.

Patricia Gabancho, vicepresidenta de l'àmbit de Política, va donar especial importància a l'espai de reflexió que significa aquest Congrés, especialment en l'aspecte polític. "La tasca de l'àmbit de Política és informar els ciutadans amb papers i no amb actes presencials", va destacar Gabancho.

Als anys 1880 i 1883, en els prolegòmens de l’empenta catalanista de finals del segle XIX i de principis del segle XX, es van convocar el primer i el segon congressos catalanistes que van enfortir la necessitat d’un catalanisme obertament polític a més del catalanisme cultural: memorial de Greuges (1885), Bases de Manresa (1892), eleccions de 1901, Mancomunitat de Catalunya (1909) hi estan relacionats. Valentí Almirall, Prat de la Riba i més tard Cambó i Macià aprofitaren els seus plantejaments i les seves conclusions. Aquest Congrés Catalanista és continuació dels congressos que van tenir lloc a finals del segle XIX.

Ara ens trobem en un món que canvia vertiginosament. Nous problemes, nous reptes a nivell europeu i mundial apareixen quan la realitat de Catalunya, sempre en construcció, no ha culminat els processos de recuperació ja desvetllats aleshores. Continuem tenint la necessitat d’enfortir els nostres factors identitaris, les nostres estructures de poder. Ens cal una adaptació als nous temps.

El Tercer Congrés Catalanista va començar el novembre de 2008 i acabarà a finals d'any. Per aquestes dates, ja haurà recorregut totes les províncies catalanes explicant el que breument es va dir ahir a Sabadell davant gairebé un centenar de persones. Aquest 3r Congrés Catalanista tindrà la finalitat de fer una reflexió en profunditat que analitzi què som i què tenim els catalans i catalanes i es plantegi serenament cap on volem anar.

Si voleu conèixer amb més detall les idees, motivacions i activitats que duen a terme els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista, podeu entrar a la seva web:

http://www.congrescatalanista.cat/index.html

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Copa, Lliga i Champions - (Dues visions)

Barça independent

El Barça és un bon aliat, per a la independència de Catalunya? Parlem-ne. Per descomptat, el tricampió ha fet d'imant de la catalanitat durant molts anys, i en els darrers temps no hem tingut millors espots promocionals que els seus, en matèria d'integració, normalització, mundialització i totes les paraules acabades en ció. Per no dir que l'estelada fa de pebre picant en les celebracions blaugranes, fins al punt que els grans triomfs esportius sembla que ens duguin a les portes de la plena llibertat nacional.

Ara bé, mentre no hi ha dubte que el Barça és un bon amic del nacionalisme banal, o fins i tot de l'independentisme banal, no tinc tan clar que estigui interessat en la independència. El més que un club és idoni mentre s'alimenti de (menys que) un país, però no m'imagino l'armada culer amb la mateixa potència d'ara en cas de secessió política.

Dins d'un futur Estat català, el FC Barcelona segurament s'encongiria. La seva funció substitutòria, d'ambaixador nacional torrefacte, aniria de baixa davant l'existència d'una esquadra oficial catalana; la rivalitat amb el Madrid s'ensopiria, i el sistema futbolístic català no aguantaria un colós de dimensions com les actuals. No hi hauria ni incentius, ni base, ni diners, ni necessitat per mantenir tal criatura.

Aquest no és un tema menor en l'imaginari popular, si fem cas de la gresca dels darrers dies. El dilema és tan destacat que diverses ments privilegiades s'han inventat fórmules màgiques diferents per resoldre'l. La fórmula Gabancho consistiria a apuntar el Barça a la Lliga italiana. La fórmula Junqueras, crear una autèntica Lliga europea, i que les Lligues estatals operessin com les divisions regionals d'avui. I molts altres, n'estic segur, apostarien per la fórmula "ni França, ni Espanya, Barça", que consistiria a proclamar la independència del club i deixar-se de maldecaps polítics.

T'ho miris com t'ho miris, qui més hi sortiria guanyant, en una Catalunya rica i plena, no seria l'univers culer. Si voleu un argument futboler per aspirar a la independència, més val posar l'accent en el Madrid -que hi perdria gairebé tant com el seu etern rival, perquè a la força també s'arronsaria.

Alfred Bosch
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 31 de maig del 2009

La raó d'Espe

En primer lloc: Esperanza Aguirre tenia ganes de tocar la pera quan se li va acudir subratllar l'espanyolitat del Barça. Espanyola és la Lliga guanyada, espanyol és el rei que atorga una altra Copa i espanyola són la capital i la comunitat autònoma catalanes. La presidenta madrilenya feia aquestes precisions moments abans de la final de la Champions, tot pixant al voltant d'algunes il·lusions. Per marcar territori en una festa que evidentment no és seva. I per aixafar-nos-la, esclar.

En segon lloc: aquests dies hem sentit repetir a tort i a dret que la victòria a Europa és del gran equip espanyol blaugrana i que, al capdavall, a Barcelona es va celebrar també molt l'Eurocopa guanyada per la selecció comuna. Zapatero ho va deixar també molt clar: "Este año Eurocopa y Champions", una curiosíssima manera de barrejar naps amb cols. Tanta insistència política i periodística només fa que remarcar que a Espanya saben molt bé què som i què representem, i què vol dir Més que un club, i quanta al·lèrgia mantenim cap a alguns símbols. Abans d'en Laporta, també. Doncs constatat queda.

Però en tercer lloc: les afirmacions de la senyora Esperanza són exactes. I veritat. Quan s'acaba la festa i el somni, la llei és rotunda (algunes lleis, esclar: l'Estatut no compta) i una bandera ens agermana: la d'ells. Les victòries les deixem per al futbol, ficcions momentànies. Potser ara ens adonarem que la ficció pot ser l'origen de les realitats. Som el que imaginem. Just do it.

Jordi Cabré
Escriptor

Article publicat al diari AVUI el dilluns 1 de juny del 2009

L'independentisme s'organitza

La fórmula: d’Agustí Bassols a Heribert Barrera

Tantes discussions sobre el traçat del full de ruta de la independència, tants articles cremats buscant llum per a la transversalitat que se’ns escapa de les mans, tantes crides caigudes al buit sobre l´anhelada unitat, i vés per on que els Honorables senyors Bassols i Barrera han deixat el tema llest per a sentència.

Avantatges de ser una nació empantanegada i a mig fer. Així com als casals d’avis de Dinamarca i Estònia els seus vells es dediquen a fer la partideta de cartes de després de dinar i a tapar-se amb una manteta a la vora del foc, aquí en canvi organitzen associacions independentistes o continuen la seva lluita de tota una vida en la defensa d’uns ideals.

Fa dues setmanes, el conseller Bassols senzillament enterrava el fantasma de la por que ha rossegat el catalanisme durant tants anys. La naturalitat i la senzillesa amb la que ell i els Srs. Cahner, Ros Hombravella i l’amiga Patrícia Gabancho defensaven la independència, per justícia i per necessitat col·lectiva, era el gest d’audàcia que calia per donar per liquidat tants anys de tàctica estèril, de parlar amb mitges paraules, d’insinuacions tèbies. En una sala plena de gom a gom d’un públic de votants pujolistes des de 1980, el catalanisme de tota la vida donava el pas endavant que molts veníem somniant que fes. Acabat l’acte, la preguntava que flotava a l´Ateneu, entre els retrats de Pompeu Fabra i en Quim Borralleras que s’ho miraven expectants, era tant òbvia com la de si es podia continuar essent només catalanista després d’un exemple com aquell. Ni les tortugues del Jardí Romàntic no en tenen cap dubte. Tampoc elles ja no s’acontenten amb una fulla d’enciam, el volen sencer.

Uns dies després, el president Barrera, que havia assistit a la festa catalanista de l´Ateneu a primera fila, a propòsit de l’article del doctor Carretero, li donava el seu suport amb les paraules següents: “cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple”. Un gest que alguns han desdenyat: “coses d’en Barrera, ja se sap”. Coses d’en Barrera? Del polític que és una de les màximes autoritats morals del país per una trajectòria impecable? Del jove activista que ja a l’exili de Perpinyà va començar la lluita? Del diputat que va votar No a la Constitució que ens ficava a la gàbia? D’un dels catalans impossibles que sempre ha estat on ha pensat que calia ser simplement per una qüestió de consciència i d’ètica política?

Bassols-Barrera, aquesta és la fórmula. Aquí és on hem d’aixoplugar-nos. Aquí hi cabem tots. Cada un d’ells no pot estar més allunyat de l’altre, segurament, de moltes qüestions socials, però ara, avui, en aquest país nostre, això no els distreu ni un segon l’atenció. Un porta lluitant per la independència durant molts anys i l’altre acaba d’abraçar la causa. També això s’ha criticat. I què? Molt ben benvingut. Encara seran rebuts més entusiàsticament els que vagin arribant. La paràbola del fill pròdig es quedarà curta davant de cada nova incorporació a l´independentisme. Això ha de ser una Festa Major cada cop que algú vingui amb nosaltres.

El professor Resina deia dissabte a l´Avui, en un dels millors articles que s’han escrit els darrers mesos: “La llibertat no pot ser monopoli de cap partit, sinó del compromís de catalans de totes classes i procedències, no perquè les diferències hagin de desaparèixer en un pretès agermanament, sinó perquè la llibertat és el bé prioritari de tots”. Bassols-Barrera, el vell independentista i el que acaba d’arribar. Aquesta és la fórmula. Aquesta és la transversalitat que necessitem. Sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d´Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d’El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes, no estem d’acord tots en què la independència és justa i necessària? No posem cada u de nosaltres el nostre país per damunt de qualsevol altra cosa? No és la llibertat el bé prioritari de tots? Doncs deixem-nos endur avall per la il•lusió que els nostres vells tan joves tenen encara en el nostre país! Que ens arrossegui el corrent de la seva esperança! Jo no penso posar cap resistència.

Fa dues setmanes, a l´Ateneu, el conseller Bassols tancava el seu parlament amb el mateix crit que Carrasco i Formiguera llançava sempre al finalitzar els seus parlaments: Visca Catalunya lliure! Va ser un crit fort, vibrant, jove. I tots els que estàvem a la sala, encapçalats pel president Barrera, vam seguir-lo.

Quim Torra
Advocat

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 28 de maig de 2009

Jordi Pujol i el català

Sobre la llengua (i sobre el tremp)

En aquest butlletí us adjuntem un article que cal llegir. Un article de la periodista Victoria Prego publicat en el diari El Mundo (1). Un article penós des d’un punt de vista català, però molt bo pel que diu i pel com precisa el que diu.

Ja fa temps, més de dos anys com a mínim, que es veu a venir que les coses aniran per on diu aquest article. I si és així el resultat final de tot el procés haurà estat negatiu per a Catalunya. Però podria ser ben bé que la mentalitat dominant a Espanya –centralista, uniformitzadora i a la qual la diferència catalana sempre ha irritat especialment– no en tingui prou amb això i decidís que ara és el moment d’acabar amb aquesta estranya circumstància lingüística, cultural, política i de mentalitat que és Catalunya.

Això passaria per accentuar el mal tracte econòmic que rep Catalunya, per fer encara més políticament provincial la Generalitat, per dificultar la política d’integració de la immigració. Però també, i molt especialment, per una política d’ofec del català.

Ara és més fàcil que fa vint anys, per la proliferació i gran accessibilitat de mitjans de comunicació de tota mena i de tot arreu i a causa de la massiva i molt diversa immigració que tornem a tenir. I no es pot descartar que el Tribunal Constitucional també en això estrenyi el marge de què ara disposa el català a l’Ensenyament i a l’Administració. Això podria tenir efectes molt negatius, però no es pot, de cap manera, descartar perquè –repetim– forma part d’un projecte vell de fa segles, i actualment hi ha gent de fora de Catalunya que pensa que finalment es pot realitzar.

Que en això, com en altres aspectes, ara és el moment de “ponernos en su sitio”.

Si, efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional fos també en aquest sentit, una agressió contra l’Estatut i la nostra identitat caldria que Catalunya fos capaç d’expressar dignament i fermament el seu rebuig, i de proposar-se defensar amb més energia que mai la pròpia llengua. Políticament i institucionalment, per començar. I en els mitjans de comunicació i a l’Ensenyament. I a l’Administració. Però molt principalment en l’ús social i particular.

És a dir, cal que els catalans –i molt especialment els catalanoparlants– defensin amb molta més energia el català, l’ús del català. I cal dir –i sap greu i alhora alarma– que en això molts catalans no tenen el tremp necessari. No el tenen per usar el català en el tracte corrent. Si el català no es parla més al carrer, a les oficines, al comerç, al transport públic, a tot arreu, no és perquè molts castellanoparlants hi posin traves. O hi siguin hostils. Sinó perquè molts catalanoparlants, per poc que notin una mica d’accent no català en l’interlocutor o el color o el rostre els facin pensar que no és d’origen català, deixen de parlar-li en català encara que ell el parli bé o relativament bé, o encara que simplement l’entengui i l'accepti amb naturalitat. I així no integrarem la gent que ha vingut de fora ni salvarem el català.

Sempre, des dels anys 20, els defensors d’una Espanya homogènia i d’una Catalunya descatalanitzada, sense cohesió i sense bona convivència, han confiat que la immigració els faria la feina. Es varen equivocar aleshores, es varen equivocar a la segona meitat del segle XX i hem de fer que s’equivoquin ara. Però no ho aconseguirem sense convicció i sense una actitud de fermesa. No ho aconseguirem sense tremp. I sense consciència d’identitat.

Si volem seguir essent catalans cal que el català sigui fort a Catalunya. No tothom parlarà català, però ha de ser parlat per molts i entès per una molt gran majoria. Si no és així Catalunya com a poble es dissoldrà. La vella aspiració de Quevedo ja al segle XVII “que no haya piedras en los campos, ni catalanes” s’haurà fet realitat.

Que això torni a fracassar com va fracassar aleshores, com va fracassar després de l’Onze de Setembre i amb Carles III, com va fracassar al segle XIX, com va fracassar amb en Primo de Rivera i amb en Franco, és cosa nostra. Amb dificultats creixents, però encara és cosa nostra. Encara depenem en gran part de nosaltres mateixos.

Però a condició que tinguem caràcter i tremp, és a dir, que no tinguem complexos ni timidesa, i que comprenguem que la llengua és un component bàsic de la nostra personalitat.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí número 164 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 19 de maig de 2009

(1) L’article fou publicat al diari El Mundo el dia 19 d’abril de 2009, sota el títol “Castración química para el “Estatut” i el podeu trobar a la web del Centre d'Estudis (vegeu els Enllaços Catalanistes aquí al costat).

Presentació d’Acte de Sobirania, a Sabadell

El divendres, dia 8 de maig, i organitzat per l’Associació Sabadell Memorial es va fer al Casal Pere Quart la presentació a Sabadell de l’Acte de Sobirania. A l'esdeveniment li va donar també el seu suport la Unió Catalanista de Sabadell, Òmnium Cultural de Sabadell i la Delegació del Vallès Occidental de la Plataforma per la Llengua.

Sota el lema de “LA VIA ESTATUTÀRIA, UNA VIA MORTA” els diferents oradors que presidien la taula, varen desgranar les propostes d’aquesta plataforma i que bàsicament consisteixen en plantejar unes accions davant les nostres institucions per exigir a tots els nostres polítics responsabilitat pel desastre de la reforma estatutària, conduïda i defensada per tots ells. Al mateix temps s’exigirà obrir debats clars sobre la situació política actual, així com demanar rebre propostes per crear el marc de sobirania que garanteixi el present i el futur del poble català i li permeti exercir el dret de decidir, per tal d’obrir noves vies de construcció nacional. També es va demanar als assistents amb la signatura d’un document, la seva complicitat i compromís amb un seguit d’accions destinades a emplaçar als nostres representants polítics a aclarir els seus posicionaments i projectes de futur, i a donar respostes a les següents qüestions: què significa acceptar el marc estatuari imposat i controlat per la Constitució Espanyola, si s’accepta o no; què hem de fer a partir d’aquest punt, sense debats d’opereta ni falses expectatives sense cap futur possible.

L’acte va comptar amb l’assistència de mig centenar de persones i, el que és encara més important, en acabar, els responsables van poder recollir un nombre important de compromisos.

En el col·loqui que es va obrir, un cop acabada l’exposició dels organitzadors, es varen plantejar qüestions interessants com: “I després de la següents accions què?”; com la de la necessitat i urgència de coordinar totes les iniciatives i propostes que van sorgint en els entorns independentistes, o com l’imperatiu de què l’únic objectiu de totes les iniciatives i propostes que es facin sigui, únicament i exclusiva, l’assoliment d’una Catalunya lliure i independent on els catalans, com a poble, puguem conviure amb la resta de pobles i nacions d’Europa.

El plantejament de l’Acte de Sobirania i l’enfocament que aquesta plataforma dóna a les seves reivindicacions, va tenir una molt bona acceptació. Se’ls va felicitar per la iniciativa que, segons l’opinió d’una de les persones assistents a l’acte, suposava un pas endavant que anava més enllà d’una simple manifestació i que era la mostra d’un poble madur i serè que, amb dignitat i fermesa, decideix dir prou i iniciar el camí cap a la seva llibertat.

Si voleu conèixer amb més detall les accions propostes per Acte de Sobirania, podeu entrar a la web:

http://blocs.mesvilaweb.cat/actedesobirania

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Xiulets reials

El tema estrella de la setmana ha estat la xiulada contra els reis i l'himne d'Espanya just abans de la final de Copa entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao. Arran d'aquest fet, volem reproduir dos articles apareguts a la premsa i que subscrivim plenament.

Els uns i els altres

La xiulada de Mestalla ha deixat en l'evidència habitual les dues menes d'espanyolisme que patim perquè volem. En primer lloc, hi ha els qui despisten. Saben que tant a Catalunya com al País Basc hi ha una majoria de la població que no senten la pàtria d'ells com ells la senten. Com a solució, proposen mà relativament dura i anar-hi anant. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega o Mariano Rajoy en són dos clars exponents. És una estratègia ideològicament transversal. Tots dos han tret importància a l'actitud generalitzada dels seguidors de l'Athletic i del Barça i han proclamat que no es correspon amb "el sentiment majoritari dels bascos i els catalans". Saben que això no és així però tant se'ls en fot. Ens ofeguen lentament però no ens escanyen abruptament. En segon lloc, hi ha els més bèsties encara. Aquests senyors no treuen importància a la bronca de la final. Més aviat al contrari. La magnifiquen. L'endemà del partit parlaven a les braves de "demostració de desafecte cap als símbols de la unitat d'Espanya". No haurien censurat les imatges per televisió perquè proposen l'alarma i la reacció: "A la vista dels fets, és clar que hi ha el perill i que caldrà afrontar-lo". Uf! Ells sí que són un perill. ¿Quins fan més por? Els uns són lleixiu; els altres, salfumant.

Vicent Sanchis
Periodista
Director de Barça TV.

Article publicada al diari AVUI el dilluns dia 18 de maig del 2009.

La xiulada de Mestalla

D'entrada, sembla que el fet que uns ciutadans protagonitzin una xiulada a uns reis i a un himne a un estadi de futbol no hauria d'originar una polèmica de les proporcions que està assolint el que va passar a Mestalla a la final de la copa de futbol. Però l'existència d'aquesta desproporcionada polèmica demostra que aquí, a aquest Estat, hi ha més problemes del que oficialment s'admet. Aquí passen coses que molts pretenen amagar, ignorar i manipular.

I el que passa és que a Euskadi ia Catalunya hi ha molta gent -més de la que molts creuen- que no estan d'acord amb que Euskadi i Catalunya formen part de l'Estat espanyol. I els reis i l'himne són símbols d'aquest Estat. Per tant, xiulen, protesten i mostren la seva disconformitat. Per a això utilitzen un partit de futbol o qualsevol cosa que poden utilitzar, perquè normalment, fora de Catalunya i d'Euskadi, no és fàcil manifestar aquesta protesta. Alguns diuen que aquesta xiulada, aquesta protesta, ofèn els espanyols, és a dir, els que sí que se senten identificats amb la monarquia i amb l'himne. Bé, és possible. I què? On està el problema?

També ofèn Catalunya i Euskadi això de "polaco el que no bote", o dir que recuperar l'euskera i el català són coses "de nazis", o el boicot als productes catalans, o qualificar els bascos de terroristes .. . El que passa és que ofendre els bascos i els catalans és una gracieta, queda bé i fins i tot dóna vots. Per tant, molts espanyols acullen aquestes ofenses amb un somriure tolerant, comprensiva i fins i tot de complicitat. Però si algú ofèn els nacionalistes espanyols, la cosa és diferent. Llavors, estem davant un enorme problema, davant una ofensa gravíssima, davant d'un fet injustificable, davant d'una actitud inadmissible, intolerant ... Les coses han de quedar clares. Molts catalans i bascos no volen pertànyer a aquest Estat. I si pertanyen, és perquè les lleis, els tribunals i el sistema els obliguen a seguir dins d'aquest Estat. Però no volen.

I davant aquest fet, és irrellevant si aquestes lleis, aquests tribunals i aquest sistema són decisions preses per la majoria. Perquè, ¿no es pot estar en contra de les decisions que prenen les majories? És que s'han d'eliminar les minories? Són estructures imposades, encara que siguin imposades per una majoria. Això és el que passa. L'actual Constitució és el producte d'una decisió majoritària. Però això no implica que tots tinguem que estar d'acord amb el fet que encarregui a les forces armades que mantinguin l'actual estructura territorial.

Hi ha fets que són fets. I davant d'ells no valen les majories. Molta gent d'Euskadi i Catalunya no vol pertànyer aquest Estat. I això no té res a veure amb les majories. Per això xiulen. I la Constitució tampoc canvia les coses. Encara que digui el que diu sobre les forces armades i l'estructura territorial de l'Estat. ¿O això és molt democràtic, perquè ho ha decidit la majoria?

Antonio Galeote
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-noticies el divendres 15 de maig de 2009

Selecions Esportives Catalanes

Boicot a Madrid 2016

La Unió Catalanista de Sabadell, dona suport a totes les iniciatives, reivindicacions i tot allò que enforteix el Moviment Catalanista, reforça la Identitat del nostre Poble i forma patriotes disposats a aconseguir la Independència de Catalunya.

D’una manera especial volem Informar, Persuadir i Mobilitzar a tots els ciutadans de Catalunya per aconseguir el reconeixement internacional de les

SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES

que l’Estat Espanyol, impedeix amb tots els seus mitjans (i els nostres impostos).

Per aquests motius proposem un Boicot a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, fins que Catalunya pugui tenir Seleccions Esportives pròpies. També volem denunciar l’actitud servil i estúpida del Sr. Carod-Rovira en proclamar el suport a Madrid, com a seu dels Jocs Olímpics, a canvi de res.

El suport a la Candidatura de Madrid a les Olimpíades, només es pot donar, si el Govern Espanyol accepta (encara que sigui a contracor) i no impedeix directament o indirectament, utilitzant les Federacions Espanyoles, l’existència de Seleccions Catalanes en tots els esports i que puguem competir internacionalment sense cap mena de restricció i amb els nostres símbols Nacionals.

Mentre el Govern Espanyol ens impedeixi disposar de Seleccions Esportives Catalanes, la Generalitat i el Poble de Catalunya han de boicotejar la candidatura de Madrid com a seu dels Jocs Olímpics.

Sense complexes i amb la cara ben alta !

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta enviada per l'IPS a tots el adherits a l'UCS el mes d'abril de 2009.

La bandera espanyola continuarà onejant a Montjuïc

PP i PSC són el mateix

El pacte entre el PSC i el PP per convertir el castell de Montjuïc en "un centre de la pau", vigilat per l'exèrcit espanyol, portarà cua. A partir d'ara, quan Montilla recorri a la cantarella del pacte de CiU amb el PP, els nois de Mas podran respondre-li que quan la dreta catalana pacta amb la dreta espanyola aboleix la mili obligatòria, mentre que, quan l'esquerra espanyola pacta amb la dreta espanyola, el que fa és legitimar tres segles d'ocupació militar i repressió. Després d'aquest pacte per la mínima, queda clar que el PSC i el PP són el mateix. Queda clar que si el PSC no pacta més amb el PP -per exemple a la Generalitat- és perquè no sumen prou encara, i que si els partits catalans no s'espavilen acabaran devorats per l'enganyifa patriòtico-burocràtica que torna a ser Espanya, mort el somni de la Transició. La deriva del PSC recorda la del partit lerrouxista. Vull dir que el PSC cada dia és més de dretes, més espanyolista i cada dia s'assembla menys a un partit i més a una oficina de col·locació. Les preferències del PSC per la dreta espanyola, que té una tradició d'explotació, fanatisme i privilegi, davant la dreta catalana que, com a mínim, ha produït riquesa i ha pagat sempre el sou als treballadors, és la demostració que l'eix social és una pura farsa i que la Transició no ha passat per l'Ajuntament de Barcelona. Per això, l'alcalde troba tan normal, ara que hi ha crisi, utilitzar els nostres diners per netejar les vergonyes de l'exèrcit i tapar les mentides de Zapatero amb una remodelació del castell que no canvia ni restitueix res.

Enric Vila
Llicenciat en Història i Doctor en Periodisme

Article publicat al diari AVUI el divendres 17 d’abril del 2009.

Montilla: l'encarregat que vigila el tros ?

El convergent que estima Montilla

Passejava a prop de Catalunya Ràdio i vaig trobar-me amb un il·lustre ciutadà, durant anys polític convergent amb càrrec. Amb aquest bon home, que ara ja no té el protagonisme d’abans, vam comentar breuement el panorama del moment i, de cop i volta, em clava: “Però en Montilla no ho fa tan malament, és correcte i no fa coses estranyes, té una manera de fer tranquil·la...”. Diria mentida si digués que em va sorprendre molt aquesta expressió, perquè ja em conec la fauna del país. Vaig saber, poc després, que el convergent en qüestió ha estat cridat a integrar una comissió de savis creada pel Govern de la Generalitat, la qual cosa explicaria les seves paraules. La vanitat és motor de la bèstia. Però tot plegat és encara més trist: estic segur que la criatura pensa, de debò, que Montilla aprova l’examen. I no és l’únic, malgrat les evidències. De propagandistes de les virtuts de Montilla n’hi ha més dels que sembla.

El mateix empresari que fa un moment t’ha comentat que el president Montilla és un personatge que no té conversa, i que pot passar-se tot un sopar sense dir res de substancial, t’acaba assegurant que “aquest home, al capdavall, va fent”. En què quedem, senyor empresari? Aquesta mena de judicis tan desfigurats i tan absurds sobre l’actual president de la Generalitat assenyalen –en la meva modesta opinió- tres coses: a) Hem perdut la capacitat d’avaluar la realitat i preferim moure’ns entre ombres i tocant el flabiol; b) la nostra classe dirigent és poruga i està massa acostumada a rebre el favor dels de dalt en comptes de provocar canvis amb audàcia; c) la propaganda del PSC sobre les fantàstiques virtuts del seu líder ha acabat fent forat entre alguns cercles. Així les coses, l’aparell socialista (amb l’ajut de ximples com el convergent anònim que esmento) aspira a sedimentar el següent argument: el tripartit ha tingut problemes per culpa d’ICV i d’ERC, però Montilla ha salvat els trastos i cal que obtingui una segona oportunitat.

Ja es veu a venir l’ensarronada del carrer Nicaragua. El que fa riure és que col·laborin en aquesta operació persones que saben les quatre regles i que, a més, són víctimes objectives de les polítiques del PSC i del tripartit. El prestigi del Montilla president és un dels mites més colossals de la nostra vida pública. La veritat és que Madrid se’l rifa cada dia (vegeu el recent canvi de ministres) i que els seus socis no li permeten tocar cap peça del Govern. Això és un president o és un encarregat que vigila el tros? Val a dir que Montilla, en canvi, és un perfecte timoner del seu partit, però qui sap fer cabassos no ha de saber fer cistells, necessàriament. Com a president, Montilla és gris, escàs, prim i buit. A més de ser un dirigent lligat de peus i mans pel PSOE i la Moncloa.

“No ho fa tant malament”, diuen els carallots. El fet cert és que Montilla no fa res, no pren cap decisió important, no malda per dominar la realitat, no fa cap esforç per assolir èxits en la defensa dels interessos de Catalunya. Res de res. Només deixa passar el temps i calla. Com si el silenci acredités la seva inacció.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat, el dilluns 13 d’abril de 2009

Els pactes post-electorals

L’estranya parella

Aquests dies el PP i el PSOE estan pactant a Euskadi la formació d’un nou govern que, segons sembla, només està pensat per extirpar la crosta nacionalista basca, doncs els pactes d’aquesta estranya parella serviran al país basc per, entre altres coses: canviar els límits geogràfics del mapa del temps a Euskal Telebista o que els pares dels alumnes puguin escollir la llengua oficial d'escolarització. Aquesta situació la coneixem molt bé el catalans, que ara podríem preguntar al president Montilla: com el líder d’un PSC que en les darreres eleccions ens feia la por de que, si no guanyaven ells “tornaria el PP”, i també com el president d’un tripartit “catalanista i d’esquerres” justifica aquest front espanyolista contra el nacionalisme basc? Crec que ara, el president català, s’ha empescat un curiós acudit: el pacte basc és bo perquè fa possible l’alternança. Fantàstic!. Ara només cal que el PSC-PSOE apliqui aquest mateix raonament a totes les institucions i àmbits de poder on els socialistes manen des de fa dècades i només s’alternen entre ells, com per exemple l’Ajuntament o la Diputació de Barcelona.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el divendres 3 d’abril de 2009

Amunt, Avant, Visca Catalunya Lliure!! (*)

Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.

Se’ns acumulen les bones notícies, estimat Sr. Carrasco i Formiguera. El dissabte 7 de març, deu mil catalans anaren a proclamar a Europa que existim, encara. Fa poques setmanes, companys del vostre partit han constituït l’associació Sobirania i Justícia. Ara, Honorable senyor, toca el torn a aquest digital, elmatidigital.cat.

Us faria gràcia llegir-lo, aquest digital. A mi em recorda vagament aquell L´Estevet que vós vau impulsar i que us va costar el primer viatge a la presó de Burgos. Del segon, ja no sortiríeu dempeus. A L´Estevet, “setmanari nacionalista i popular” vau fixar unes fites ben senzilles: “Pàtria i llibertat”. Vós hi escrivíeu amb un pseudònim, La Bugadera i vau mantenir-hi una secció “Tornant del mercat”, on criticàveu el tímid regionalisme lligaire i l’Espanya opressora i reclamàveu audàcia i valentia a les noves joventuts de catalans. Quines belles paraules! No són justament les mateixes que inspiren avui aquest web?

La Dictadura de Primo de Rivera va caure i vós vau representar al Pacte de Sant Sebastià el que aleshores era el vostre partit, Acció Catalana. En vau escriure un llibret, del que sempre m’ha agradat recordar aquest paràgraf: “Catalunya, com a poble que té pendent de resolució la seva llibertat, la seva vida com a poble, l’hora no pot ésser de cap manera la d’una part dels catalanistes; pot, deu, ha d’ésser, l’hora de tots els catalans”. L’hora de tots els catalans! Avui, com vuitanta anys enrere, la seguim anhelant, aquesta hora, l’hora de tots els catalans. Sovint se’ns encomana el pessimisme, de vegades pensem roïnament que no hi ha res a fer, però de sobte l’ànima del poble batega de nou, s’alça, s’exalta, demana pas. Deu mil catalans van anar a Brussel·les en un acte que segur que ens hi haguéssiu acompanyat, no en tinc cap dubte coneixent-vos. L’hora dels catalans passava aquell dia per la Grand Place. Joves i vells, esquerrans i convergents, reagrupats, matinaires i de la CUP, tant se val, deu mil catalans cridaven el mateix que vós vau cridar tota la vostra vida: llibertat per la pàtria!

I va arribar la República, honorable senyor, i vós vau restar al costat del vostre amic, el President Macià, i quan després vau ingressar a la Unió Democràtica, amb els vostres companys Vila Abadal, Trias Peitx, Romeva, Serrahima, Roca Caball, vau estar també sempre defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Un somni impossible?. En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la guerra civil, quan us enviaren en missió oficial al País Basc, us van detenir i, en aquell fatídic 1937, us van tornar a portar a la presó de Burgos.

Anys després un historiador que us estima, l’Hilari Raguer va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi ha hagi ningú al món que no s´hagi commogut en llegir les vostres últimes hores de vida. Vau administrar la vostra pròpia missa, la missa “pro agonizantibus”, amb el pare Romanyà, que us va acompanyar després fins al pati de la presó. Besàveu un santcrist i no vau voler que us embenessin els ulls. Amb els vostres ulls néts i clars, vau mirar l’escamot d’afusellament i vau exclamar: “El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”. Diu el Pare Raguer que vau poder encara murmurar “Jesús, Jesús” . Després es va sentir el crit de “Fuego!”. I es va fer el silenci.

Vau caure cridant Visca Catalunya lliure. Com podríem oblidar-ho?. Per això avui som molts els que ens aixequem cridant el mateix: Visca Catalunya lliure. Sentim arribar de nou una nova hora, la vostra, la nostra, l’hora de tots els catalans. Us recordem ara més que mai, Honorable senyor, i us sentim a prop, xiuxiuejant-nos a l’orella les mateixes paraules que vós vau escriure:” si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per la nostra Pàtria, per Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència”. Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.

(*) Frase pronunciada per Manuel Carrasco i Formiguera el 9 d’abril de 1938, pocs segons abans d'ésser afusellat.

Article publicat a elmatidigital.cat, el dimecres 1 d’abril de 2009