Ampliar la base independentista o desplaçar-la?

Avui que tothom s’escandalitza pels vandàlics fets de la Vila de Gràcia, potser caldria contestar la pregunta que fa en Joan Canadell,  cofundador del Cercle Català de Negocis:  “¿estem intentant ampliar la base independentista o el que fem és desplaçar-la només cap a l’esquerra?”. Segurament  en l’article que ha escrit aquest empresari podem trobar-hi la resposta. Sembla que la dèria d’alguns polítics independentistes és acostar-se cap als partits anti-capitalistes o de esquerra-esquerra, per tractar de portar-los cap al procés de bastir un Estat propi. Llavors també ens podem preguntar: Son aquests vàndals de Gràcia els que portaran Catalunya cap la plena sobirania? S’han vist regidors  i  diputats d’aquests partits  que volem desplaçar  cap al procés, davant o al darrera de la pancarta d’aquests provocadors i hem escoltat astorats com, en seu parlamentària, una diputada de la CUP condemnava  l’actuació de la policia catalana mentre justificava i defensava l’actitud dels violents. Amb aquesta gent no anirem enlloc. No serà pas amb aquestes actituds que s’eixamplarà la base independentista, si no amb treball, democràcia i respecte per les persones i els bens públics i privats, que aconseguirem afegir  al procés aquells que encara dubten que siguem capaços  d’assolir  una Nació catalana lliure i democràtica.

Ampliar la base independentista o desplaçar-la?

Ja fa temps que dins el sector independentista hi ha un acord general en el sentit que cal ampliar la base de l’independentisme abans de fer el pas definitiu de trencament. Jo no hi estava del tot d’acord, però, en tot cas, vaig entendre que no anirà pas malament tenir el màxim de suports, i per tant, em vaig sumar a la idea. Matiso que no hi estava d’acord del tot perquè, si uns cosa he vist en aquests vuit anys de procés, és que tendim a pensar en el que passarà en un futur immediat amb la idea que tot romandrà estable, i jo estic convençut que a mesura que avancem cap al trencament, les reaccions de l’Estat seran tan desproporcionades que la base de l’independentisme s’engreixarà no per la dreta o per l’esquerra, sinó simplement per la gent que se sent demòcrata, sigui unionista o no. Espanya està arribant a uns límits d’antidemocràcia que ja espanten fins i tot personatges tan unionistes com en Sardà… Esperem i veurem.

Però admeto que sí, que més val no anar de sobrats i que fem tot el possible per ampliar la base independentista. Doncs bé, n’hi ha que s’han agafat el tema pensant que només s’ha de fer per l’esquerra, i sobretot agafant vots del sector Catalunya Sí Que Es Pot, Podem, Colau, etc. I per això una de les estratègies que s’utilitzen és anar contra l’anomenat centredreta català, el que representava la CIU de sempre, fins al punt de carregar-se el líder i insultar-lo, o elevant a la categoria d’intolerables polítiques conservadores que en moments com l’actual donen molt de suc mediàtic però molt poc impacte real, com la discussió sobre IRPF, models públics o privats, o impost de successions.

Jo, que em relaciono força amb el petit i el mitjà empresari d’aquest país, dels que exporten tant com poden, que generen llocs de treball a la industria de valor afegit, dels que s’han guanyat el que tenen en general a còpia de molta feina, puc dir que, lamentablement, durant aquests mesos estic assistint a un escanyament del sector independentista per l’espai centredreta. En efecte, no són pocs en quantitat i en qualitat, els empresaris i directius que em fan evident que, en els darrers mesos, comencen a sentir desafecció, i alguns clarament ja no en volen saber res, i en tot cas, senten preocupació per la manca d’unitat d’acció de tots els partits. S’estaria produint, al meu entendre, no una ampliació de la base independentista, sinó un desplaçament, en tot cas; una ampliació per l’esquerra amb reducció pel centredreta. I això em dol molt. Primer, potser perquè al Cercle Català de Negocis vam dedicar sis anys d’intensitat explicant per tot el territori els arguments econòmics per la independència a la pime catalana, i per tant, part de la nostra feina es veu ara contrarestada. I segon, perquè aquestes visions miops sobre el procés, de curta volada si voleu dir-ne, no l’espatllaran però el faran endarrerir. I jo també tinc pressa, i no em guanyo la vida amb la política, i per tant, si podem ser independents demà millor que passat.

Podria ser que fins i tot els que diuen que tenen tanta pressa i que cal tirar pel dret alhora no entenen que una visió extremadament esquerrana del procés fa que el sector que genera més llocs de treball de qualitat del país està perdent la il·lusió que tots plegats havíem aconseguit fomentar. Potser els passa allò que ja han entrat a la ratera de la política i han perdut el sentir del poble, no només del que se senten més seu, sinó de tot el poble català.

He estat molt optimista, durant els darrers vuit anys de procés; sempre he dit que, mentre avancem, anem bé. Però darrerament crec que estem estancats, i no a causa del nostre govern, justament. Els 14 mesos que queden són suficients per fer la feina que cal fer si hi ha unitat d’acció i de visió conjunta. Si no arribem al moment de trencament units, no podrem trencar, i per tant, anem sumant mesos… No vull pensar que calgui una nova legislatura per manca d’enteniment dels 72 diputats i que l’excusa siguin els matisos…

Potser que la societat civil en comenci a prendre consciència i pressionem per tornar a alinear els partits per la darrera pantalla del procés. Tenim els espanyols distrets fins que tinguin un nou govern.

Si no és que tinguem unes terceres eleccions, ens queden pocs mesos per poder fer pinya, tots a l’una, per allò que ens hem mobilitzat al carrer durant aquests darrers tres anys.

CDC, ERC, CUP i els qui s’hi vulguin afegir: és hora de tornar a donar-nos les mans de punta a punta del país sense preguntar què votem ni de quin color som. És hora d’ampliar la base independentista començant per recuperar la il·lusió dels que l’han perdut.

Joan Canadell

Cofundador del CCN i membre del Secretariat Nacional de l’ANC.

Article publicat al digital Lliure i Millor.cat el dimarts 24 de maig del 2016

Per què hem d’anar a votar el 26J?

Les enquestes que es van publicant aquests dies sobre els possibles resultats del 26-J coincideixen només en una cosa: l’abstenció pujarà a un nivell molt alt en aquesta contesa electoral. El professor de ciència política Lluís Orriols ha assegurat que l'abstenció marcarà aquestes eleccions i també ha assenyalat quins partits seran els més damnificats. Caldrà reflexionar doncs molt bé si el fet de no anar a votar, com proposen els  “cervellets” de la CUP, beneficia o perjudica Catalunya.  S’han fet estudis que demostren el profit que els catalans en podem treure d’una alta participació a les properes eleccions espanyoles. Si voleu descobrir les consideracions que s’han publicat darrerament sobre els avantatges d’anar a votar a partits independentistes el 26J, podeu fer-ho llegint-ho tot seguit en el nostre Blog.  

Per què hem d’anar a votar el 26J?

1. Per complicar la governabilitat a Espanya

Si cap independentista anés a votar el 26J, CDC i ERC els escons que obtindrien serien zero i els 15-20 diputats que podrien ocupar aquestes dues forces polítiques anirien a parar als altres partits. En base a les enquestes, Podemos podria reeditar la seva victòria a Catalunya. Ben al contrari, imaginem que l’independentisme aconsegueix captar 2 milions de vots i obté  24-25 diputats al congrés espanyol, això pot condicionar tots els pactes per a confegir un govern a Espanya. Una Espanya que ja porta 9 mesos sense govern i que podria seguir aturada 9 mesos més, amb l’immens desprestigi internacional que això comportaria.

2. Perquè el vot útil no ha funcionat mai.

Catalunya va aportar 21 diputats el 2004 al PSOE espanyol gràcies al mal anomenat  “vot útil”  i també pel famós “apoyaré” de José Luís Rodríguez Zapatero.  Quatre anys després, els catalans altra cop van atorgar  25 escons al PSC-PSOE de Carme Chacón, que dos anys després no va frenar la decapitació de l’Estatut. Els votants van voler evitar un govern del PP, però, va ser pitjor el remei que la malaltia. Probablement amb una o dues legislatures més de ferri executiu popular, l’Estatut s’hagués liquidat de manera molt més ràpida i el procés potser s’hauria engegat força abans.  Ara, trobem en Podemos la reedició del "talante" de Zapatero: Diu NO a la independència amb un somriure afirmant que és pel nostre propi bé (es veu). Tot i així, el que fa Podemos encara és molt més pervers que l'engany del PSOE. Podemos estafa els electors que no coneixen el mecanisme constitucional per a fer creure que aconseguiran un referèndum per Catalunya, cosa que és impossible assolir, doncs necessitarien el dos terços de la Cambra, quantitat totalment inassolible.  Això els fa guanyar vots i temps, un temps que a nosaltres ens va a la contra, dinamitant literalment el procés a Catalunya. Avançarem el dia que comprenguem que els estafadors podemites són encara pitjors que els cavernícoles unionistes que, al menys, parlen clar i fan augmentar l’independentisme. Perquè PP o C's ens aboquen a la unilateralitat, que és l'única via possible, mentre els d'Iglésias i la Colau adormen el procés esperant un encaix de Catalunya amb Espanya que el catalans ja en tenim l’experiència que no es produirà mai.

3. Perquè el temps de Duran i Lleida al Congrés ja ha acabat

La pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol ens ha dut a la misèria moral, cultural i econòmica. L'agressió de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut ha confirmat que l'autonomisme condemna el nostre país a l'extinció i a la misèria, i que la relació amb Espanya no és fruit d'un pacte entre iguals sinó d'una situació de dominació. Després de més de trenta anys de l'actual règim, la majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat d'independència. Volem un Estat català independent dins de l’Unió Europea. Qualsevol temptativa federal, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable.

Si vols la independència, vota-la també a les eleccions espanyoles!

Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell –

16 de maig del 2016

La nova Convergència

Sense pressa però sense pausa, Convergència Democràtica de Catalunya emprèn el rumb cap a la seva renovació, amb la certesa que serà el mateix Artur Mas expresident de la Generalitat i líder de Convergència qui liderarà els canvis en el partit, i que ho farà sense pressa però amb ma ferma i segura. Com han manifestat els seus responsable polítics, la refundació de Convergència es basarà en tres eixos principals: l’eix nacional, que vol dir la creació d’un nou estat i d’un estat independent; l’eix social, que fomenta la generació de l’activitat econòmica; i l’eix l’ètic, que vol dir tolerància zero amb la corrupció. És doncs des de la certesa del lideratge de Mas, que molts dels articles i declaracions que es fan arran d’aquesta renovació de CDC,  incideixen en mostrar l’expresident com l’objectiu a abatre. Com a conseqüència d’això  alguns dels comentaris que es surten a la xarxa també van en el mateix sentit, es a dir,  la desaparició de Mas. Llavors sorgeixen d’altres comentaris que defensen la figura de l’expresident.  Una de les persones més actives en aquest sentit, és la que publica amb el pseudònim d’Isabel C., que escriu uns comentaris concisos i sovint molt lúcids que hem resumit i que podeu llegir en el nostre Blog.

La nova Convergència

No entenc la mania d'alguns militants de partits d'esquerra de posar-se a alliçonar els convergents sobre quines persones els han de liderar i quines no.  La immensa majoria dels que, essent militants de partits d'esquerra, dels qui mai a la vida votarien CDC ni que fitxés el David Fernández com a líder (dirien que s'ha venut i continuarien votant les seves sigles d'esquerres), es van dedicar a fer tot el possible, ajuntant esforços amb les clavegueres de l'Estat espanyol, per expulsar en Mas, mai a la vida votaran CDC encara que Mas ja no sigui el presidenciable. Aleshores?

Òbviament, ho van fer precisament perquè sabien, com ho sap l'espanyolisme i ho saben les clavegueres de l'Estat espanyol, que érem molts els catalans que no votàvem CDC per CDC, sinó perquè el lideratge de Mas encaixava perfectament amb la nostra visió del país, amb la nostra visió d'Estat i ens donava confiança de que les coses es farien ben fetes. I després d'haver fet mans i mànigues per carregar-se en Mas, ara encara se'n mofen de que CDC estigui perdent votants. D'això se'n diu cinisme.

El mateix passa amb aquells que demanen insistentment que CDC es converteixi en una mena de succedani d'ERC o En Comú Podem pel què fa a la ideologia o polítiques a defensar. El que pretenen és que centenars de milers de catalans que no compartim el programa de certs partits d'esquerra, ens acabem de quedar orfes, si és que ja no ho estem.

Però això té un perill. El perill d'abocar-nos a l'abstenció. I és aquesta abstenció la que farà fracassar el procés. I un cop fracassat, i amb CDC enfonsada, els del peix al cove recuperaran el timó. Aquest és el primer efecte. El segon, menor però igualment perillós, és que molta d'aquesta gent orfe acabarà fent el mateix que fan molts de l'esquerra, votarà ideologia passant tres pobles del país i el seu alliberament nacional. I si CDC ja no és útil, votaran PSC, votaran C's i votaran PP. Per això és que el PSC aguanta tot el que li cau, esperant aquest moment.

Feu-me cas, deixeu que siguin els votants potencials de centre i de centre dreta els que triïn els lideratges que ells entenguin que els representen millor i la ideologia o programa amb els que se senten més identificats. Respecteu-ho. En el món hi ha d'haver de tot. Ara per ara, la única cosa que podria tornar a mobilitzar gran part dels votants que feien que CDC fos cabdal per representar una part important del país, és recuperar l'Artur Mas. Total, si els d'esquerra no votareu mai CDC amb ni sense l'Artur Mas. La única cosa que passa és que sense l'Artur Mas empenyeu molts votants de CDC cap a l'abstenció o finalment cap a PSC, C's i PP, i penseu que això us convé, però no és així, perquè això farà de l'independentisme una via estreta, cada cop més estreta i identificada només amb una part dels partits d'esquerra, sense la necessària complicitat d'altres sectors socials que són imprescindibles per construir un Estat nou.

Si CDC segueix perdent electors, s'obre la porta de bat a bat a que siguin els partidaris de tornar al temps del peix al cove els que es facin amb les regnes d'aquest partit. Però és precisament des de l'esquerra independentista i des de l'espanyolisme que es posa més carn a la graella per fer fracassar CDC electoralment, exigint per exemple que es tiri a les escombraries l'únic lideratge que és capaç, si se sap envoltar d'algunes cares noves, de recuperar gran part de l'electorat que s'ha perdut, i sí, em refereixo al Mas. Aquell a qui potser els militants d'esquerra han après a odiar, però el mateix que ha fet que molts altres catalans independentistes votem CDC enlloc de quedar-nos a casa desentenent-nos de la política i del procés.

No sou els militants d'esquerres els que heu d'escollir els líders de CDC. Són els votants que no se senten proclius a votar partits d'esquerres, almenys no aquesta esquerra tan extrema i progressivament més i més populista i “hippy happy flower” que tenim a Catalunya, els qui ho hem de decidir. CDC ha de tenir clar que no són els votants més actius de partits d'esquerra els que li han de dir qui l'ha de liderar o quina ha de ser la seva ideologia.

El lideratge de Mas funcionava perquè érem molts més els votants de Mas que els votants de CDC per CDC. Tirar-lo a les escombraries de la història, com vol Espanya i volen els partits d'esquerra només pendents d'aprofitar la grisor o els dubtes que sembren altres lideratges, portarà a molts votants potencials de CDC a abstenir-se, uns quants a votar ERC i la resta a passar de tot fins que escampi.

Que posin totes les cares noves que vulguin, però cometran una errada monumental si fent seguidisme de la campanya d'odi contra Mas promoguda per aquells que només busquen precisament enfonsar electoralment CDC, es creuen allò de que a Mas se li ha passat l'arròs. Els lideratges es jubilen a les urnes, no als despatxos a mans dels aparatchik dels altres partits rivals. A en Mas les urnes no l'han jubilat pas. Perquè si a ell l'haguessin jubilat les urnes, què no haurien fet ja amb els altres líders de la resta de candidatures, oi?

I això no està renyit amb la necessitat de que al seu costat comencin a aparèixer relleus de futur, gent que no tingui manies d'apostar per la transparència, la democràcia interna i la lluita contra la corrupció. Hi ha valors, com el de Mas o el de l'ex conseller Mas-Colell dels que CDC no en pot prescindir. Com no sigui que CDC esperi que la votin els votants més d'esquerres i, francament, això no passarà mai ni té per què passar.

Tota etapa de renovació exigeix cares noves, sí, però sense salts al buit. Sense prescindir d'allò que funciona per a la mena de votant que et vota. Que no es despistin. Una cosa són els militants de CDC i una altra molt diferent els votants. I els votants hem votat no pas CDC, sinó que hem votat unes cares i ulls concrets, missatges amb cara i ulls, currículums, trajectòries, lideratges.

Extracte dels comentaris de Isabel C. en els digitals els dies 5 i 6 d’abril del 2016

Colau a lloms d’un cavall desbocat

Barcelona en Comú demana que la ciutadania ajudi a pal·liar la seva incompetència. El regidors colauites Jaume Asens i Gala Pin, incapaços d'aturar desnonaments, criden a la mobilització de la gent com si no tinguessin eines des de l'Ajuntament. Molts ens preguntem com és possible que una administració que té a l’abast  totes les eines per posar remei a la situació, hagi de recórrer a l’activisme social com si encara fossin a una entitat com la PAH. En aquest context, el grup municipal de CiU va denunciar el mes passat que el nombre de desnonaments a Barcelona ha baixat només de 8,5 per dia a 8,1, cosa que evidencia incompliments electorals de l'equip de la Colau. També podem parlar del nepotisme que practica BcnEnComú, doncs ara sabem que Adrià Alemany, el marit de l'alcaldessa de Barcelona, passarà a encarregar-se de les relacions polítiques i institucionals i Vanesa Valiño, la dona del tinent d'alcalde Gerardo Pisarello, serà l'assessora del regidor d'Habitatge de l'ajuntament.  Aquestes només son dues mostres de com gestiona BcnEnComú l’ajuntament de la capital de Catalunya. Ni han moltes més. El periodista i escriptor en Francesc Viadel, analitza aquesta gestió en l’article titulat “Colau a lloms d’un cavall desbocat”, on explica els intents, fins ara fallits, de pactes que l’alcaldessa ha proposat en les darreres setmanes.

Colau a lloms d’un cavall desbocat

Mai com ara l’Ajuntament de Barcelona, si exceptuem els darrers mesos de l’alcalde Hereu, havia navegat tant a la deriva. Colau i els seus, convençuts d’estar complint una missió transcendent, semblen incapaços no tan sols de relacionar-se amb normalitat amb la resta dels partits que configuren el consistori sinó d’entendre, també i encara que sembli increïble, la qüestió més elemental com és que no compten amb la majoria política.

Comença a haver-hi la percepció que l’endogàmia, els tics autoritaris, el personalisme exacerbat i el recurs al maximalisme ideològic quan no hi ha manera de gestionar, estan soscavant les possibilitats de traduir en política el desig de la ciutadania d’un canvi cap a l’esquerra. El malestar fins i tot comença a afectar, encara que no transcendeixi públicament, als principals aliats polítics de Barcelona en Comú, relegats a un segon plànol o bé condemnats a dur el feixuc pes de la gestió diària,  mentre l’alcaldessa es dedica a consolidar una estructura partidista o a jugar a la política de Madrid. Altrament, la crisi del Mobile World Congress o el fracàs rotund en les negociacions per a aprovar el pressupost  parlen per si soles de la gravetat de la situació.

Fa uns dies que ERC, després de mesos de contribuir a una certa estabilitat, ha mogut peça. Alfred Bosch acaba de proposar un pacte no sense advertir abans que l’Ajuntament sembla un cavall desbocat. Un cavall a lloms del qual va Colau en direcció cap al no res.

L’oferta republicana passa per repetir la formula de Badalona, la de Sabadell si és vol, és a dir, configurar un govern amb ERC, Barcelona en Comú i la CUP. Els republicans no volen en aquest govern al PSC per tal com entenen que seria posar de nou en el poder un partit que, amb la seva política de pactes amb formacions com Ciudadanos o amb les seves velles aliances amb l’establishment de la ciutat, s’ha allunyat definitivament dels plantejaments d’esquerra. Bosch vol alhora un govern també que sigui capaç de parlar amb CDC, la principal força de l’oposició. L’aritmètica mana i no és cap secret que sense els convergents tampoc no serà possible afrontar amb èxit molts dels enormes reptes que ara mateix té la ciutat. 

Colau, de moment, no ha dit res i continua treballant per una aliança amb el PSC que Jaume Collboni, en privat, ja dóna per feta. Una aliança entre el PSC i BenC que en qualsevol cas resultarà insuficient per a garantir l’estabilitat necessària i que només serà útil als socialistes per a mantenir una estructura política moribunda i qui sap si per a Colau mateix que potser està pensant en termes d’una inversió de futur.

La CUP s’ha pronunciat de moment en contra tot i que és evident que algun dia haurà de triar entre la hiperideologització i les possibilitats reals d’aplicar el seu programa, si més no en part, a través de l’acció política institucional. Si a Badalona, a Sabadell o a Montcada la CUP ha estat capaç de fer aquest pas i d’assumir responsabilitats res no fa pensar que Barcelona això  no sigui també possible. Cal no oblidar que bona part de l’èxit de creixement de la formació independentista va lligat al de la seva gestió en moltes viles del país, a la posada en pràctica d’un municipalisme que, sense renunciar a la ideologia, s’ha adaptat a les contingències de la realitat.    

Sense pressupostos, amb problemes molt seriosos sobre la taula com el de les desigualtats socials o el de les tensions entre la ciutat i l’Estat a compte d’infraestructures fonamentals, Colau ha d’aquietar el cavall, ha de triar entre pactar o llanguir, entre el discurs o l’acció.

Francesc Viadel

Doctor en Sociologia

Article publicat al diari digital directe!cat el dilluns 2 de maig del2016

Siusplau, no fem el préssec

Aquesta setmana la nació veïna es juga bona part del seu futur polític. Si abans del 25 d’abril no hi ha acord entre els partits espanyols això donarà pas a unes noves eleccions, que es farien el 26 de juny i que poden afectar molt i molt l’independentisme a Catalunya. Com molt bé escriu avui en Vicent Partal  en el seu editorial:  “Es evident que al Principat, si hi ha eleccions, les forces independentistes tornaran a ensenyar la pitjor cara. Ahir fins i tot l’ANC ja va renunciar a la idea d’una llista única. [...] El partidisme s’ha infiltrat tant i marca tant el ritme que ja fa que sembli normal una decisió com aquesta, oposada a tot allò que ha significat l’ANC aquests anys passats. El problema avui ja no és llista única sí o llista única no –que, al capdavall, és un debat tècnic que admet discrepàncies i tàctica. El problema avui és que això ja és una guerra oberta entre ERC, sobretot, i CDC, una guerra que no ens pot portar a cap lloc raonable ni sensat. Inevitablement, si hi ha eleccions l’independentisme sofrirà una nova derrota i cada vegada es farà més difícil d’explicar que el país dóna suport a un projecte que no és capaç ni de guanyar els comicis que se li van presentant al davant”. La diputada sabadellenca Lourdes Ciuró, des del seu privilegiat observatori al Congreso de Madrid, descriu aquesta mateixa opció en el seu article titulat “Siusplau, no fem el préssec”, que podeu llegir en el nostre Blog i on demana al partits catalans que presentin una opció potent i única en les més que probables eleccions del mes de juny.

Siusplau, no fem el préssec

D'aquí a quinze dies pot ser que estiguem de nou a punt per a unes noves eleccions generals el dia 26 de juny.  És una evidència que la interinitat s'ha instal·lat a la política espanyola com a conseqüència d'uns resultats electorals complicats que, de moment, no s'han sabut administrar ni per la nova, ni per la vella política.

Per una banda, els nouvinguts al Congrés dels Diputats, altrament coneguts com els titulars de la “nova política”, que van aconseguir el 20D els suficients suports electorals per poder trencar el bipartidisme a Espanya i exhibir una nova manera de fer política, a l'hora de la  veritat, niente di niente. Ni han tingut prou cintura política per a saltar-se els rancis dogmatismes dreta/esquerra, ni tampoc per a apuntalar l’alternança de govern després d'una majoria absolutista del Partit Popular. A més a més, tampoc han sabut donar resposta a la desgastada relació interterritorial que regna a l'Estat espanyol.

Una llàstima, perquè han perdut l’oportunitat de donar-se la raó en què una nova política és possible. Tot plegat i de moment, un xurro!

D’altra banda, els de sempre, que haurien de tenir prou tradició parlamentària i experiència política com per saber entomar els moments de canvi amb polítiques de qualitat per a recuperar la confiança de la gent i per a posar de manifest que els experiments s'han de fer amb gasosa i a casa per si de cas, també han perdut l’oportunitat de donar-se la raó.

En lloc de tenir prou capacitat de seducció per gestionar la fragmentació parlamentària i teixir consensos amplis per a proposar polítiques en pro de la recuperació econòmica i per a donar una resposta democràtica a la crisi territorial i de tota mena que pateix l'Estat, resulta que s'han mantingut enrocats. Un, en una posició granítica incapaç d’entomar el repte de fer govern des de bon començament; i l'altre, voluntariós per al diàleg però vampiritzat internament de tal manera que, hores d’ara, fer govern és més una operació del tipus "Salvar al soldado Sánchez" que una alternativa creïble de canvi.

Si finalment hi ha eleccions, veurem com queda de nou el panorama parlamentari,  però si hi ha una cosa certa des del punt de vista de l’independentisme,  és que les oportunitats que la vida -en aquest cas la vida política- ens dóna, les hem d’aprofitar i no fer el préssec.

Hem fet molt camí ja i encara ens queda el més complicat. El repte que tenim de construir un nou Estat català és majúscul i amb tot un Estat espanyol en contra, no només judicialment, sinó també visceralment, la qüestió agafa magnituds descomunals. Però ho podem fer! Només depèn de nosaltres. De mantenir-nos ferms, determinats i units: mantenir-nos aferrats a la ciutadania, i la ciutadania aferrada a l'objectiu enormement il·lusionant de construir un nou estat entre tots.

En aquest moments però, necessitem no només saber, sinó sentir i evidenciar al món i a nosaltres mateixos –encara més important per a la moral col·lectiva- que estem junts i que junts sumem i guanyem.

Constatat que la via del referèndum, un cop més, és via morta, hem de fer que l’independentisme quedi primer a les probables properes eleccions generals i això és a les nostres mans si CDC i ERC reeditem la unitat del 27S.

No ens enganyem pensant que no ens cal revifar la il·lusió del procés. Que el camí fa pujada i no només anem a peu sinó amb el vent en contra i hi ha gent que es pot cansar, defallir, plegar o deixar-ho córrer fastiguejat de tacticismes.

Si ERC i CDC anem junts a Madrid, no només quedarem primers a Catalunya a les properes eleccions generals, sinó que tornarem a fer una campanya il·lusionadora que durà molta gent a les urnes a tornar a cridar democràticament que amb Catalunya no s’hi juga i que el nostre camí és ferm i clar. Siusplau, no fem el préssec!

Lourdes Ciuró i Buldó

Diputada al Congrés per DiLL

Article publicat al digital e­-Notícies el dilluns 18 d’abril del 2016

El manifest Koiné

Quina llengua parlarà la Catalunya independent? Aquesta és una de les qüestions més polèmiques i alhora més troncals del procés constituent que està vivint Catalunya. I és el meló que el Grup Koiné –format per 14 professionals de la llengua com Joaquim Arenas, Diana Coromines, Pau Vidal i Enric Larreula– ha decidit obrir ara, després d'un any i mig de feina, presentant en societat  un manifest que defensa "la restitució al català de l'estatus de llengua territorial de Catalunya" i "la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l'ús del català a l'ús del castellà". Hi han veus que proclamen que el debat sobre la llengua és inoportú. Potser sí. Potser la societat catalana considera que entrar a fons en un debat tan emocional com el de la llengua pot posar en perill la convivència i, per tant, que és millor evitar-lo. Si el debat és inoportú, no el fem. Ningú. I si és oportú, fem-lo. Tots. Perquè, si no, les opinions que es consideren oportunes van consolidant-se com a indiscutibles i les suposadament inoportunes queden fora del debat. Gent que han opinat tant com han volgut, quan apareix una opinió que no els agrada diuen que el debat és inoportú. Doncs que ells no l’haguessin començat. Per tractar de donar eines de discussió, podeu llegir en el nostre Blog dos articles apareguts aquests dies que aporten dues visions diferents i contraposades arran del debat obert amb la llengua. Llegiu-los i opineu.

A l’Everest millor amb oxigen

L’ambició de construir un nou país permet i exigeix l’ambició de repensar-ho tot. S’obren debats que permeten reflexionar sobre quines són les nostres febleses i com enfortir-nos en tots els camps des de l’economia, l’ensenyament o la llengua. Però també correm el risc de levitar i situar-nos en un pensament màgic, molt allunyat de la realitat del país que som.

El manifest del Grup Koiné és una excel·lent oportunitat de debat sobre la llengua i també una bona mostra de com el sobiranisme és capaç de fer-se un embolic. Com aquells jugadors de futbol que es marquen sols, sense necessitat que hi intervingui el contrincant.

Com el mateix manifest reconeix, la seva reflexió no és aliena a la situació política, i si és útil per obrir el debat sobre els usos lingüístics i sobre la situació ideal de la llengua en un país ideal, no és útil per reforçar el sentit inclusiu i majoritari del procés. L’allunya. L’empetiteix.

És just compartir la preocupació per l’ús de la llengua, per la seva qualitat i pel retrocés en l’ús social. Però sense oblidar que avui el català té més parlants que mai. No hi ha dubte que calen mesures de discriminació positiva i no hem de perdre de vista que una llengua minoritària sempre està en perill. Dit això, és difícil compartir l’afirmació del manifest que diu que la immigració castellanoparlant s’ha “utilitzat com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

El punt de vista conspiratiu i l’observació des del laboratori és poc útil si sembla que no es tingui en compte que la llengua no existeix separadament de les persones que la parlen i que la identitat es forja de condicionants socials, econòmics, polítics, culturals i també de decisions lliures de persones lliures.

L’afirmació sobre la immigració oblida, si no menysté, milers de persones, de famílies per a les quals el català ja és també la seva llengua pròpia i no només han participat en la normalització lingüística del país aprenent-lo, estudiant-lo, ensenyant-lo si no transmetent-lo als fills i construint una identitat col·lectiva inclusiva, rica, diversa. Moderna.

En el món obert d’avui la imposició de la llengua té un recorregut limitat. El rebuig emocional contra el que es considera imposat és un fet evident. Si els ciutadans de Catalunya en el futur parlen català i volen ser catalans serà perquè aquesta serà una terra inclusiva, d’acollida i d’oportunitats. No només, i dic no només, per la llei que la protegeixi. La voluntat de puresa no només està renyida amb la realitat sinó que pot conduir a la irrellevància.

L’única menció del manifest a la immigració és un regal a tots aquells que, per interessos polítics i també per justificar la seva impermeabilitat al món que els envolta, estan disposats a dibuixar la situació política com un procés amb un component etnicista. Un error. Hi ha molts interessats a acusar el procés polític que viu el país d’etnicista. Si aquesta versió s’imposa, sigui o no certa, el procés es convertirà en excloent i minoritari.

En el camp estrictament del debat lingüístic, tampoc la comunitat d’experts comparteix unànimement la identificació de normalització amb monolingüisme. El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües.

La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables. Demostren conèixer millor que els firmants del manifest la diversitat del país on fan política. Obligats a prendre el pols social a cada moment i a recórrer el país, els partits majoritaris no han sortit del discurs de la co-oficialitat. No han entrat en l’acusació que “sota la capa de la ideologia bilingüista... en la futura República Catalana l’anormalitat lingüística actual esdevingui la falsa normalitat de la república”.

El manifest Koiné no és racista ni fonamentalista, com alguns que sembla que no l’han llegit diuen. Però està allunyat de la realitat del país i és poc hàbil políticament. Perquè és un document polític. Allunyat de la voluntat inclusiva imprescindible per arribar a les majories suficients, aquelles que de manera indiscutible poden fer possible el canvi de marc polític. Els partits sobiranistes mai tindran la majoria amb posicions lingüístiques que puguin ser interpretades com a excloents.

Conclusió: es pot pujar l’Everest sense oxigen, però Edmund Hillary va preferir portar-ne i anar acompanyat del xerpa que era el millor escalador.

Esther Vera

Periodista i politòloga

Article publicat al diari ara el dissabte 9 d’abril del 2016

La llengua

Com deuen haver vist, el manifest promogut pel Grup Koiné en favor de la llengua catalana ha despertat crítiques precisament entre alguns independentistes, cosa que els deu haver estranyat. I a mi també, certament. Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, ¿a què estem jugant? ¿Es pot concebre una Catalunya independent sense el català? Jo no puc, de debò. I és que la llengua és allò que ens constitueix, que ens fa com som. La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent, només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara. I quan un grup de filòlegs i escriptors i ciutadans surt a defensar-ne la supervivència, els polítics, precisament els independentistes, posen el crit al cel, perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties, per bones que siguin les llenties. Les bases independentistes no creixeran a base de donar peixet i premis nacionals de cultura catalana a escriptors castellans. Quina contradicció! Un Premi Nacional de Cultura Catalana a un escriptor que té una altra nació i que contribueix al creixement d’una altra cultura... N’hi ha per fer-se un tip de riure. Per no plorar.

S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit. I ara el senyor Tardà ens surt dient que Catalunya en té dues, de llengües. Doncs no. Catalunya només en té una, de llengua, i aquesta és el català. Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita. Així, els més ben intencionats, donats a la ultracorrecció, parlen de llistes de noses, i hi ha qui parla dels sobrers i els sastres, en comptes dels obrers i els astres. També els nostres ocells estan volant lluny i s’han convertit tots en aus. I així un pardalet és com una àliga. I molts restaurants serveixen “caldo d’au”. A Catalunya no en tenim, d’aus. Tenim ocells. I el falcó i el voltor són ocells de presa. En fi. Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. Però alguns sí. Tothom desvetlla en comptes de desvelar, i això els que volen separar-se del castellà, sense fixar-se en el sentit. Tothom ho farà tot “en breus instants”. Dilluns vinent s’ha convertit en “el pròxim dilluns” i la setmana entrant en “la pròxima setmana”. Tothom prefereix, en comptes d’ estimar-s’ho més. Deixem-ho estar. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.

Imaginin-se què passarà amb el bilingüisme oficial de la nova República Catalana. La llengua catalana acabarà devorada per la llengua castellana, que passarà de ser la llengua ocupant a ser senyora i majora. El bilingüisme mai no pot ser acceptat i menys consagrat, perquè, com ja he dit, i ho vull repetir, és la sentència de mort de la llengua més feble. Si hem de ser independents, que cada dia en tinc més dubtes, ho hem de ser en català, en la llengua natural del país. I dic que cada dia en tinc més dubtes perquè, sentint el que diuen els nostres polítics, els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens. Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. A mi, una Catalunya independent abandonada a aquestes mans, governada per aquests polítics, la veritat és que no m’interessa en absolut. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Narcís Comadira i Moragriega

Poeta, pintor, periodista i crític literari català

Article publicat al diari ara el divendres 8 d’abril del 2016-04-09

La CUP, d'amenaça en amenaça

Puigdemont acusa Montoro de posar en risc els serveis bàsics, les empreses i els drets dels treballadors. El Gobierno espanyol encarrega a l’Advocat de l’Estat un estudi sobre la moció que ratifica el 9N. El TC tomba el decret de pobresa energètica. Montoro bloqueja el pla de xoc i els nous comptes de la Generalitat. Amb totes aquestes amenaces a la nostra Nació, els de la CUP encara s’entesten en posar pals a les rodes a JxS i els amenacen que si l’any vinent no han fet passes cap a la desconnexió, els “denunciaran”. Ara hem sabut que també s’han dedicat a amenaçar als metges perquè canviïn els seus informes i culpin la policia de lesions que només existeixen en el seu imaginari. Vaja que amb aquest “amics” no en  calen pas els “enemics” que ens amenacen des de Madrid. El periodista Guifré Jordan comenta aquest aspecte de les maniobres dels antisistema en el seu article titulat “La CUP, d'amenaça en amenaça” que podeu llegir en el nostre Blog.

La CUP, d'amenaça en amenaça

"Junts pel Sí i la CUP arriben a un altre acord in extremis sobre la moció dels anticapitalistes que torna a salvar el procés". És el que llegim aquests dies als diaris en relació amb el 'final feliç' de l'últim serial de l'independentisme, que s'ha arreglat amb els cupaires renunciant a incloure-hi la paraula desobediència i donant per bo "voluntat [...] d'assolir la independència" i "reiterar els objectius de la declaració del 9N".  Així, hem de destapar el xampany? No, de fet el que hem de fer és fer-nos-ho mirar tot plegat. S'ha d'estar content per haver solucionat un problema inexistent?

En qualsevol cas, el mateix dia que els cupaires acceptaven arribar a un acord amb Junts pel Sí  –no complet, ja que no han cedit a l’hora de demanar als Mossos que facin cas omís a l’Audiència Nacional per fer de policia judicial–, es filtrava aquest dimarts a la nit un document de treball dels antisistema que presumiblement s’aprovarà a grans trets el mes vinent que destaca per ser una nova font d’amenaça a Junts pel Sí.

Defensen que si el 10 de gener de l’any vinent  –dia que es complirà un any de la investidura de Carles Puigdemont– el Govern català no ha fet cap pas clar cap a la desconnexió, començaran a denunciar públicament “el frau dels dotze mesos” que haurà suposat l’executiu. El document també diu que si en els 18 mesos que té de marge Junts pel Sí no ha complert amb la declaració del 9N, donaran per acabat el pacte. Surten d’una amenaça i ja són a una altra. La tasca de pressió és bona, però té més sentit si no és tan focalitzada a posar la peu al cos i passa a ser més constructiva. Hi ha un munt de coses a fer en aquests mesos, i Junts pel Sí no ho podrà fer sola.

Guifré Jordan

Periodista polític

Publicat al digital indirecte!cat el dijous 7 d’abril del 2016

Des del meu més profund menyspreu

Jordi Évole va fer diumenge “LA ENTREVISTA” al president Mariano Rajoy, així en majúscules. La cita va ser a la Moncloa. S’esperava molt d’aquest “cara a cara” entre el periodista i un President en hores baixes i tot plegat no va decebre. Molts diran ─ja ho estan dient─  que Rajoy va sobreviure a l'entrevista d'Évole, que se li va escapar entre els dits, que, amb la seva habitual murrieria, va desarmar al periodista. Que va guanyar el combat. Mentida. L'entrevista va ser un triomf d'Évole. Proporciona  les claus per entendre, no ja la personalitat del president dels sobresous, gens difícil d'entendre, sinó la seva supervivència al capdavant del govern. És l'entrevista que revela la veritat d'aquest sorprenent fenomen que una suposada banda de lladres, dirigida per un presumpte corrupte, cobrador de diners en negre, governi "una gran nació" i tingui expectatives de seguir fent-ho. Llegiu en el nostre Blog, l’article titulat “Des del meu més profund menyspreu” que, fa unes poques setmanes, va escriure amb la seva esmolada ploma en Ramón Cotarelo i on semblava preveure ja el final de cicle de l’actual president Mariano Rajoy que esperem, pel bé de tots, faci mutis d’una vegada de l’escena política espanyola.

Des del meu més profund menyspreu

Sembla que, per fi, vostès se’n van. Vostè, aferrat a la poltrona com una paparra, resistint-se amb totes les seves forces i disposat a que el país s'enfonsi abans d'anar-se’n del seu lloc a La Moncloa, en el que vostè no ha fet més que dany a la immensa majoria dels espanyols. Mentider, altiu, autoritari i servil amb els de dalt, presumpte corrupte i protector de corruptes i lladres, fals, inculte, vulgar i pretensiós, realment és vostè una vergonya per a qualsevol país civilitzat. I la banda de lladres a la qual anomena vostè partit, tallada a la seva imatge i semblança. O a l'inrevés, tant se val.

No han deixat vostès ni un euro públic sense ficar-se'l a la butxaca; han robat en pràcticament tots els càrrecs públics que han exercit. Cal només veure València. Han malversat, malgastat o simplement trincat en totes les activitats de l'administració pública, en les adjudicacions, licitacions, contractes, concessions i subvencions. S'han apropiat  de diners públics de tot arreu, des de les institucions més solemnes a les escoles de nens i els programes de solidaritat internacional, des de les dotacions d'infraestructures fins als contractes de subministraments als hospitals. No és que no tinguin vostès el mínim sentit de la llei moral kantiana; és que són vostès una banda de brètols.

Va constituir vostè des del començament un govern d'analfabets, imbècils, psicòpates, corruptes, mastega-parenostres, cínics sense escrúpols, ultra-reaccionaris, aprofitats i inútils, tots, és clar, molt atents a lo que poguessin afanar i com podien amargar la vida a la gent despullant-la de tot. Han provocat vostès una involució democràtica única, segons els seus cànons neofranquistes. Han reprimit els drets i les llibertats, suprimit la democràcia en els espais públics. Han esclavitzat als treballadors, empobrit a la gent i obligant-la  a emigrar, augmentat la quantitat d'aturats sense prestació, robat als pensionistes, privat d'ajudes als dependents i plomat l'erari públic.

Han corromput l'Estat de baix a dalt, han omplert l'administració de funcionaris venals, familiars, endollats, parents, afins o simples pilotes; han destruït l'objectivitat dels mitjans de comunicació públics, empleats sistemàticament com aparells d’agitació i propaganda , d'aquest feixisme "amable" i somrient que els caracteritza i que anomenen vostès "liberalisme"; tenen periodistes-provocadors directament a sou de les grans empreses com el Corte Inglés (i ves a saber quantes més), enganyant a tota la ciutadania, veritables esbirros com la col·lecció de pocavergonyes que segons sembla han cobrat sobresous o han estafat a València, Galícia, Madrid , etc.

I han destruït vostès el país per la seva infinita cobdícia, barrejada amb la seva incompetència i irreductible estupidesa. Els catalans se’n van i fan bé perquè ningú amb una mica de dignitat pot suportar estar governat per una colla de pocavergonyes, corruptes i lladres.

Un desastre que durarà molts, molts anys i el principal responsable és vostè, el dels sobresous. Marxin ja d’una vegada, envoltats tots de l'oprobi, el ludibri i el menyspreu dels seus conciutadans. Peró abans passeu per caixa, torneu el diner robat i presenteu-vos al jutge.

Ramon Cotarelo

Politòleg  i Catedràtic.

Article publicat en el Blog “Palinuro” de l’autor el 4 de febrer del 2016.

El negoci de la mort

Que morir-se és gratis no ho dubta ningú, i després de tot, és una cosa per la que tots hem passar com a única certesa que tenim en aquesta vida. La qüestió de tot això és sobre el negoci que gira al voltant d'això. Un negoci controlat per aquestes temudes funeràries que són l'última baula de la cadena de la vida. Tot això amb l'objectiu de "descansar en pau" però, atenció! descansar només durant 30 o 50 anys com a màxim, doncs el nínxol o la tomba es "compra" per un temps determinat. Depenent de les normatives, el que fas adquirir una concessió administrativa del terreny, un cop s'acaba t'avisen per si vols renovar. Si els familiars no es fan càrrec del cost, passes a una ossera comuna. Trista ironia. Aquestes darreres setmanes els sabadellencs afectats estan reben unes cartes del concessionari del servei funerari Torra, SA. a tots els titulars que se’ls hi ha acabat la concessió funerària, “emplaçant-los  perquè en el període de 60 dies pugui sol·licitar, si ho estima pertinent, la renovació de la concessió”. Dit en paraules entenedores: s’amenaça als titulars d’expropiar-els-hi la sepultura i el que és més lamentable el seu contingut o sigui les despulles dels éssers estimats, si no paguen la renovació. La nostra associació Sabadell Memorial, ha volgut prendre cartes en aquest assumpte, en el sentit de pressionar l’ajuntament de Sabadell perquè aturi aquest procediment. En el nostre Blog podreu trobar la instància entrada al Registre, on s’exposen abastament les raons de la reclamació i demandes que adreça Sabadell Memorial al nostres dirigents municipals. 

Instància a l’Ajuntament de Sabadell

Associació  Sabadell  Memorial  (ASM)   CIF G-63979793, amb registre de l’Ajuntament de Sabadell nº 667 del 10-10-2005, legalitzada  amb el  nº 30.525 de la Generalitat de Catalunya. Amb domicili social a Sabadell  D.P. 08202   carrer de Sant Joan, 20. En el seu nom i com a legal representant de l’Associació Sabadell Memorial, en Manel Pagès i Panadès, amb DNI 38.944.940 Y.  

MANIFESTA:

Amb relació a l’ORDENANÇA FISCAL NÚM. 3.7, TAXA SOBRE SERVEIS DEL CEMENTIRI MUNICIPAL, el següent:

En aquets moments  els ciutadans de Sabadell estan sent pressionats amb una càrrega totalment injusta ,abusiva i econòmicament insuportable. Ens referim a l’Ordenança Fiscal núm.3.7 TAXA SOBRE SERVEIS FUNERARIS i en especial pel que fa referència a la RENOVACIÓ DE CONCESIÓ, Article 5é 5,4. Torra S.A.  està enviant cartes a tots els titulars que se’ls hi ha acabat la concessió funerària, “emplaçant-los  perquè en el període de 60 dies pugui sol·licitar, si ho estima pertinent, la renovació de la concessió. Transcorregut aquest termini de 60 dies, si no ha sol·licitat la renovació, es comunicarà a l’Ajuntament als efectes procedents. Entre aquests, la declaració de caducitat de la concessió i reversió de la sepultura a l’Ajuntament”.

Dit en paraules entenedores: s’amenaça als titulars d’expropiar-els-hi la sepultura i el que és més lamentable el seu contingut o sigui les despulles dels éssers estimats, si no paguen la renovació. Davant d’aquesta situació voldríem exposar les següents consideracions:

Segons diu l’Ordenança Fiscal 3.7. per la renovació d’un nínxol de 1ª fila s’han de pagar 785,30 € , d’un columnari 1.848,40 € i d’una tomba 626,55 €/m², però com que ara ho gestiona un concessionari, el cost s’incrementa amb un 21%  d’IVA que ha de suportar el contribuent, perquè el pagament ha passat del Ajuntament a una empresa privada.  Per aquest motiu renovar un nínxol costa 950,21 €, un columnari 2.226,4 € i una tomba 758,12 €/m². Una factura pagada per un contribuent a Torra S.A. per la renovació  d’una tomba de 7,32m²  és de 5.380€ IVA inclòs. La renovació d’un nínxol la fan automàticament per 30 anys i d’una tomba per 50.  Normalment les persones que han de fer la renovació, la majoria son pensionistes i aquestes quantitats son un abús totalment injust.  Molts no poden pagar aquestes quantitats i menys en aquestos temps i fer-ho per tants anys, si ho fan és perquè no volen abandonar els seus difunts, siguin pares, fills o germans i aquí l’Ajuntament està jugant amb els sentiments de les persones  i axó es injustificable.

El REGLAMENT DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SABADELL (Aprovat en sessió 13 Gener 2.009) en la SECCIÓ 1ª Article 26 i 27 diu textualment: “La concessió breu sobre nínxols es podrà concedir per un període mínim de 2 o de 5 anys, cadascuna de les prorrogues tindrà una durada no inferior a 1 any ni superior a 5 anys, amb una màxima durada de 10 anys.  La concessió prolongada es podrà atorgar per un termini MÀXIM de 30 anys.  L’Article 31 diu. La concessió sobre sepultures monumentals i tombes es podrà atorgar per un termini MÀXIM de 50 anys”.

Llavors, ¿perquè un nínxol el fan renovar obligatòriament per 30 anys, quan és permès fer-ho per concessions inferiors?  Perquè una tomba es fa renovar obligatòriament per 50 anys, quan el reglament diu simplement per un màxim de 50 anys?.   Aplicant lo que diu el REGLAMENT, però renovant un nínxol només per una concessió breu de 10 anys ,costaria  316,7 € i una tomba per el mateix període de 10 anys 909,75 €  IVA inclòs , axó seria una carga més lleugera, justa i menys abusiva per el  contribuent. Continuem no estan d’acord amb el criteri que té aquest Ajuntament a l’hora de fer renovació del TITOL FUNERARI, però de moment és URGENT fer-ne una revisió.

Si fem la comparació, una casa normal de la Creu Alta de 138m² habitables i 55m² de pati paga 485€ d’IBI i 62,4€ per les deixalles, total 547,4 €/any. Un pis de 108  m² al centre paga 670€ i 62€ respectivament, total 732€/any. La renovació de CONCESSIÓ  d’una tomba de 7,32 m², val 5.380€ per ”50 anys” i amb una  taxa de 114 € té un cost real anual de 269€. Per tant el cost per m² d’una casa a la Creu Alta té un cost de 3,9€ m²/any i al centre de 6,8€ m²/any i al Cementiri 30,27€m²/any. Es increïble però realment cert, REPOSAR en el Cementiri Municipal és gairebé 6 vegades més car que viure a la ciutat de Sabadell.

Respecte al cost de l’obra, cal tenir en compte que els panteons i tombes van a càrrec del ciutadà, el qual només disposa del terreny. Pel que fa als nínxols aquests van càrrec de l’Ajuntament el qual cobra per una concessió de 30 anys, tan si és nou com de recuperació, d’un nínxol de la 1ª fila: 785,30 € quan el cost real del nínxol és de 250 € . És evident que l’Ajuntament no hi perd res en l’operació, ans al contrari.

També voldríem saber que pensa fer aquest Ajuntament si un ciutadà no pot o no vol pagar aquesta renovació perquè creu que es injusta, ja que cada any  paga la taxa de manteniment que li correspon. Canviar el sistema actual es pura voluntat política, doncs  pràcticament es pagaria el mateix però fraccionat amb els anys. D’aquesta manera es facilitaria el seu pagament.

Pels motius exposats,

SOL·LICITA:

1. Que aquest Ajuntament i de forma immediata, aturi aquest procés i permeti pagaments amb concessions de menys anys a tot aquell que ho demani o en tingui necessitat.
2. Que s’aturin les amenaces d’expropiació i llurs execucions.
3. Que s’elimini el 21% d’IVA. Si no hi ha cap més possibilitat, que la gestió dels serveis funeraris retornin a l’Ajuntament.
4. Que s’equiparin els costos de les sepultures, manteniment, renovacions o compra als preus dels habitatges.
5. Que la concessió del nínxols nous, s’ajusti al cost real de l’obra i el valor d’amortització del terreny. Amb més motiu els de segona mà o recuperats.
6. Que l’Ajuntament deixi de percebre el cànon que cobra a la concessionària segons la seva facturació, ja que en definitiva ho acaben pagant els ciutadans.
7. Que no es faci negoci amb el cementiri perquè és injust, il·legal i il·legítim.
8. Que es prenguin les mesures necessàries per donar satisfacció a les reivindicacions exposades, que són populars i més que justificades.

Sabadell a 31 de març de 2016

Signat, Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Mort jove

Atemptats, accidents, suïcidis, desastres naturals . Sembla que el món s’hagi tornat boig i que el Déus, siguin de la cultura que siguin, han deixat de vetllar per la humanitat. Potser és la humanitat la que ha deixat de creure en els Déus i per això actua com si la bondat, la dignitat i el respecte pels altres no existissin. Els atemptats de Brussel·les o París han deixat un munt de morts pel fanatisme de l’Estat Islàmic sense cap explicació racional. L’accident de Freginals ha segat la vida d’unes joves que venien a estudiar al nostre país, sense cap culpa volguda. El suïcidi d’un copilot boig va deixar prop de la localitat alpina francesa de Le Vernet, ara fa just un any, un altre cúmul de morts, en el pitjor accident aeri que ha sofert el nostre petit país, morts també sense cap sentit. Avui m’ha arribat un article de la Pilar Rahola i on l’escriptora ens diu en el pròleg: “Vaig escriure aquest article amb un cor trencat per l'accident de Freginals. Avui l’he penjat, per si voleu llegir-lo...” Si teniu cinc minuts, feu-ho i comprovareu que encara hi ha gent tendre al món.

Mort jove

"Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...”. Així comença el poema de Joan Maragall “La mort d'un jove”, que el poeta dedicà al germà de la seva dona Clara, quan va morir als vint-i-un anys. És un poema de vida, ple d'optimisme que amara tota la poesia de Maragall, i és precisament per això que expressa com cap altre l’intens dolor que provoca la mort d'un jove. Si totes les defuncions propers ens deixen desconcertats, espantats, orfes, la mort d un jove és una ferida tan seca que no donen oxigen per la comprensió ni, probablement, per l'acceptació. I per als seus pares ha de ser una queixalada de la seva pròpia mort, una forma de morir a trossets, abans de morir...

De sobte, han estat tretze flors tallades, en un instant, arrencades de la vida justament quan començaven a devorar-la, noies boniques, joves, esplèndides, plenes d'idees i projectes, preparades per la força de la seva joventut... i en un instant..., la buidor. Puc imaginar-me els dies anteriors de la família, tants cops viscuts. La idea d'un viatge o una estada a l'estranger, els dubtes, assegurar-se que no hi ha cap risc, mirar els preus, preguntar amb qui van, demanar-los que truquin cada dia, apuntar-se els telèfons dels altres pares, per si de cas, alguna compra de darrera hora, ajudar a fer la maleta... I el dia de la sortida, la sobredosi de consells materns, la barreja d'emocions, l’angunia, la joia, els adéus... Cap pare del món, ni tan sols aquells que som patidors de mena, pot imaginar que mai més tornarà a veure el seu fill, perquè aquesta és una idea tan inacceptable que no té cabuda a qualsevol lloc, ni tan sols en l'espai del neguits.

Els fills cal que ens plorin a nosaltres, i aquesta veritat roman amb nosaltres i ens reconfortar, perquè dóna sentit a la continuació de la vida. Però, quin sentit pot haver-hi en una mort jove? És tan malèvola la pregunta, que no hi ha cap resposta, tan sols l'abisme de dolor que provoca una absència tan brutal.

Voldria dir que m'imagino el patiment de les famílies que han d'agafar un avió per venir a recollir el cos de la seva filla morta. La trucada amb la notícia..., haver de fer tota la logística per viatjar, en el moment just en què res no te sentit excepte el dolor..., arribar en un lloc estrany per reconèixer les restes... Però no és cert. Ningú que no ha passat una tragèdia com aquesta pot imaginar com d’asfixiant ha de ser l'aire que s’ha de respirar, quan de plom han de ser les paraules que s’han de pronunciar, que fosc ha de ser el camí que s’ha de transitar. I aquí estem, els que contemplem des de lluny la tragèdia, intentant enviar l’empatia d'emocions que ens amaren, sabent que no ens apropem, de cap manera, a entendre l'horror.

Res més, llevat de l'angoixa compartida. Que reposin en pau la tretze flors tallades, i que les seves famílies puguin trobar el llenguatge del consol.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat al Facebook de l’autora el dimecres 23 de març del 2015

Mirant-se la bola de vidre

Des que va començar a caminar la legislatura, Junts pel Sí i la CUP han seguit mantenint una tensió en les seves relacions, fruit de la complexitat que caracteritza ambdós grups parlamentaris, i de la distància ideològica que els separa. També dins de la formació de JxS existeixen algunes discrepàncies que es tradueixen en votacions diferents en el Parlament malgrat que, com ha dit recentment el President Puigdemont, al Govern hi ha coincidència en la necessitat d’una ‘pantalla democràtica abans de fer el pas cap a un estat independent’ i ha considerat que les declaracions de la secretària general dels republicans, Marta Rovira, diuen el mateix tot i que amb ‘unes altres expressions’. El president ha refermat que el govern està compromès a fer tots els preparatius ‘per deixar les coses a punt’ perquè el país pugui prendre la decisió democràtica de ser un estat independent”. Això ve a tomb d’un article titulat “Mirant-se la bola de vidre”, que va escriure fa uns dies en Pere Grau, Professor Mercantil i alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF, i que podeu llegir en el nostre Blog, on estudia algunes possibilitats futures de l'escenari polític en una Catalunya independent i on analitza aquestes necessàries aliances que s’haurien de bastir entre CDC i ERC, principals actors dins de Junts pel Sí en un futur Estat Català.

Mirant-se la bola de vidre

En un altre article ("La transformació de Convergència") deia que calien, en el futur, una CDC (es digui com es digui) i una ERC fortes que es poguessin rellevar en el poder segons la voluntat del poble. Aquesta seria una situació estable i força convenient, crec jo, en els primers anys d'un nou estat català. L'escenari polític en una futura república catalana, però, possiblement no seria tan senzill. Deixar de dependre d'Espanya no vol dir pas que d'avui per demà els catalans perdem la nostra afició a la formació de capelletes. I aquesta afició pot complicar bastant la governabilitat del nou estat. Entenem-nos: no pas que la faci impossible; de cap manera. Sempre ens en sortirem millor que no pas supeditats a gent forana. Però la solució (diguem-ne més europea?) d'una sòlida alternança entre CDC i ERC (sols o col·ligats amb altres petits partits amb representació parlamentària) podria ser ja de bon principi invalidada, o bé per una fragmentació dels escons al parlament que obligués a buscar altres sortides, o bé per l'existència d'una tercera força important amb la que fos difícil (o impossible) de formar coalicions. Permeteu-me que (amb el risc evident de fer el ridícul) intenti mirar la bola de vidre màgica, sabent de sobres que en aquests moments no hi ha prou elements per resoldre aquella equació futura que tantes variables pot tenir i que de moment és un raïm molt verd.

La principal incògnita és quina formació política intentaria concentrar els vots dels electors unionistes invocant greuges més inventats que no pas certs que es puguin derivar de la legislació catalana. El fenomen dels partits russòfils a Estònia i a Letònia, estats amb una forta minoria russa, es pot repetir a Catalunya. Un partit així es nodriria essencialment dels votants actuals del PP i de C's a Catalunya (diguem-ne aquí, doncs, PPCS). Els actuals federalistes del PSC i d'ICV possiblement s'adaptarien més obertament a les noves circumstàncies i es reagruparien de manera diferent, una part incorporant-se a ERC i una altra potser ajuntant-se al partit dels colauites-podemites, concentrant-se en la política social dins del nou estat independent.

Sempre tenint en compte que ara per ara no podem tenir cap seguretat sobre tot aquest complexe imaginari, una cosa que crec plausible és que l'actuació d'aquest possible PPCS fos diferent segons com s'efectués la separació entre Catalunya i Espanya. En el cas d'una sortida pactada i gradual (que per improbable que ara sembli, pot ser forçada pel pragmatisme de la UE) la política del PPCS es concentraria a intentar que el castellà conservés molta part del seu actual paper a Catalunya i a propulsar la influència econòmica espanyola. En el cas, però, d'una sortida a través d'una DUI que fos inevitable, un PPCS podria ser la cèl·lula central per dificultar, interferir, sabotejar tant com poguessin la vida del nou estat. I segons quina fos la seva força electoral podria passar (almenys en els primers temps de la independència) que la única possibilitat de formar un govern eficient fos una "gran coalició" CDC/ERC. És a dir una repetició del "Junts pel Sí" per tal d'estabilitzar el nou estat fins que el PPCS perdés força i no pogués ja interferir la normalització política del país.

Hi haurà uns factors essencials que poden desarmar els arguments del PPCS i fer-li perdre l'empenta inicial que pugui tenir. Els principals seran la demostració de què les prediccions catastròfiques unionistes no s'acompleixen, un desenvolupament econòmic que repercuteixi positivament i directament en la vida dels ciutadans, i la situació del castellà a Catalunya.

El primer es produirà molt ràpidament. Quan la gent vegi que no som expulsats de la galàxia, que els pensionistes reben els seus diners puntualment, que les empreses estrangeres no fugen i que, a mesura que les noves circumstàncies ho permetin, les retallades són anul·lades de mica en mica, el PPCS quedarà tan nu com el rei del conegut conte d'Andersen.

La situació econòmica dels ciutadans no canviarà d'un dia per l'altre, però ja només la seguretat de què el govern posa les bases per un canvi visible (i cal explicar-ho bé i constantment a la població) donarà, crec jo, a la gent l'entusiasme i la paciència (que haurà de ser alimentada amb totes les mesures positives d'urgència que siguin possibles) per immunitzar-la contra les pors que encara vulgui seguir predicant el PPCS.

La situació del castellà a Catalunya serà potser la pedra de toc més important i la que exigirà més sensibilitat política. Però és una qüestió tan complexa com controvertida, faria avui aquest article massa llarg, i la deixo pel següent.

Pere Grau

Col·laborador de la revista Llengua Nacional

Article publicat al diari EL MATI DIGITAL.cat el dimarts 8 de març del 2015