Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de març 2015

La llista unitària.

L’acord entre CiU i ERC quan van pactar que les plebiscitàries es celebrarien el 27S i amb llistes separades, no impedeix que ara puguin arribar a un altre acord per refer la llista única. La idea que els partits sumen més si van dividits no funciona enlloc del món, és errònia i això es constata en totes les enquestes. Oriol Junqueras hauria d'obrir en aquest sentit una reflexió, també pel bé del seu partit. Des que va rebutjar la llista unitària (no única) ha deixat d'encapçalar les enquestes del CEO, i a la darrera, la suma de CiU i ERC no feia majoria absoluta. La unitat fa la força i els de Madrid ho saben i ho temen. Després de les municipals tot això s'haurà de replantejar, perquè no ens podem permetre cap més error de gruix en el procés. Això també ho creu en Jofre Llombart que, en un article que podeu llegir en el nostre Blog, escriu: “una cosa acordada no vol dir que esdevé inamovible, com la constitució espanyola o les taules de la llei de Moisès, valgui la redundància pètria”.

Tampoc passa res per plantejar de nou la llista unitària.

Arran de les últimes enquestes, en què va quedar clar que no és ben bé infal·lible la llegenda de “per separat sumem més”, va començar a córrer la remor que potser caldria replantejar-se la llista unitària. I acte seguit va haver la contra-remor de tornar a tancar novament la qüestió. No és cap secret assenyalar que la remor 1 sorgeix de l’àrea d’influència de CDC i la remor 2, en sentit contrari, de la d’ERC.

Els arguments a favor i en contra de la llista unitària continuen fervorosament defensats per uns i altres. I de fet n’hi ha de molt legítims i potents quan escoltes partidaris i detractors. Però també és cert que depenent com vagin les eleccions municipals els súper-convençuts (sigui en el sentit que sigui) podrien tenir l’humà dret a dubtar. I també és cert que els que encara no veuen clara la solució de les llistes separades potser s’acaben convencent de la presumpta bondat d’aquest sistema.

Ara, el que sí costa d’entendre és que hom es tanqui hermèticament a redebatre-ho. Comparteixo que potser ara no és el moment i potser sí que ho serà l’endemà de les eleccions quan s’haurà comprovat quants vots ha obtingut cada formació al conjunt del país. Això passarà el 24 de maig, però potser caldrà endarrerir el debat encara una mica més enllà: a partir del 14 de juny. Aquell dia passen dues coses molt importants pel procés: Unió decidirà si aposta per la independència o iniciativeja i també aquell dia es constitueixen els ajuntaments, cosa que permetrà conèixer quina política d’aliances preval, si la de fer ajuntaments independentistes o ajuntaments dreta/esquerra.

Aquell dia, doncs, es visualitzarà si Esquerra està majoritàriament per fer consistoris tripartits o consistoris 9N. I si fa alguns consistoris tripartits caldrà veure si exigeix al PSC i a Guanyem/Podem sumar-se a la Declaració de Sobirania com a condició per investir alcaldes socialistes i e-colaugistes. I Convergència també haurà de demostrar el mateix a l’altre eix, bàsicament en joies de la corona del PP català com Badalona i Castelldefels. Es repetirà la situació del 2011, en què l’abstenció de CiU va comportar –de facto- el nomenament de Xavier García-Albiol com a alcalde? En el sentit contrari, el de necessitar suports del PP, Xavier Trias ja s’ha afanyat a descartar cap pacte amb Alberto Fernández Díaz.

Això als ajuntaments. Mentrestant, en algun hotel executiu de Barcelona o la seva conurbació Unió Democràtica estarà resolent un dels dilemes més importants de la seva història: si aposta per la independència o Duran i Lleida. El líder socialcristià s’ha apuntat a la moda de les formacions amb primera persona del plural: després de Guanyem, Podem i Avancem ara arriba Construïm. Aquesta plataforma s’integrarà a la òrbita d’Unió si les coses es mantenen com fins ara o, pel contrari, esdevindrà la pista d’aterratge per a Duran si l’estelada guanya.

Passi el que passi a Unió, això tindrà un efecte directe en CiU, per tant en el procés i per tant en el debat de la llista unitària. Una Convergència sense Unió pot eliminar algunes al•lèrgies als sectors d’ERC més reticents a la candidatura global. Però una Convergència i Unió amb Unió amb la independència assumida i Duran derrotat també. Sigui el que sigui, el futur de CiU es jugarà a mitjans de juny. Aquest fet, sumat als pactes municipals i sobretot a quina és la fotografia nacional en conjunt el 24 de maig (quants vots suma cada bloc) serà el que decidirà si cal o no replantejar-se la idoneïtat de la llista unitària.

PD: Un dels principals arguments per no reobrir el debat és que això ja està pactat entre CiU i ERC, com si fos tan inamovible com la constitució espanyola o les taules de la llei de Moisès, valgui la redundància pètria. Bé, no serà la primera vegada que es fan cops de timó en aquest procés. Només cal recordar que d’una pregunta innegociable es va passar a una doble pregunta (cosa que va possibilitar sumar Iniciativa i Unió) i que del primer 9N o mort es va passar a un succedani que va satisfer tothom. Si s’està disposat a trencar un Estat no crec que costi massa trencar un acord per, si s’escau, fer-ne un millor.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 28 de març del 2015

25 de març 2015

Carta oberta al catalans

Des de la seva constitució el 30 d’octubre de l’any 2008 la Unió Catalanista de Sabadell ha treballat amb l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final aconseguir un Estat propi que ens defensi com a Nació. L’Estat Espanyol ens impedeix manifestar-nos amb plenitud, ens maltracta en tots els aspectes, és un impediment constant al nostre desenvolupament i ens empobreix econòmicament, culturalment i políticament. Arribats aquests moments transcendentals de la nostra història, ens ha semblat necessari remetre una “Carta Oberta al Catalans”, on s’explicitin les inquietuds actuals de la nostra Associació davant dels reptes que ens proposen les properes conteses electorals.

Carta oberta al catalans

Benvolguts compatriotes:

La consulta del 9N de l’any passat va ser un èxit esclatant, una fita històrica en el procés cap a la independència i un salt qualitatiu en les mobilitzacions populars per aconseguir-la. La gran diferència amb anteriors manifestacions, rau en el fet que va ser convocada per un Govern elegit democràticament, el de Catalunya. Les mentides i amenaces del govern espanyol no van aturar la votació. Els 2.305.290 vots emesos i els 1.861.753 vots pel SI (80,76%) va ser la resposta dels catalans. La gent també va prescindir de les incoherències d’ERC i d’ICV.

Amb aquests resultats, el President Mas, va proposar avançar les eleccions autonòmiques i fer una llista única independentista, tal com havia proposat l’ANC i Òmnium. Per tal d’assegurar una majoria nacionalista i el reconeixement internacional. L’Oriol Jonqueres es va despenjar amb una llista paraigües, de partits, com sempre i amb la idea de guanyar unes eleccions autonòmiques. Aquesta contra-proposta, ha desmotivat a molta gent i ha fet recular la majoria catalanista, posant en perill tot procés. Per tant la necessitat d’una llista única independentista continua vigent, si volem assegurar una majoria nacionalista en les eleccions al Parlament i aconseguir la independència.

El President Mas ha anunciat pel 27 de setembre d’enguany (el 27S), eleccions al Parlament de Catalunya. Elegirem diputats però a la vegada tindrem l’oportunitat històrica de poder decidir el futur de Catalunya. Això serà possible si surten elegits una majoria de diputats nacionalistes i aquests obren en conseqüència. No són unes eleccions normals. Si els resultats no son favorables al President Mas, el procés cap a la independència s'aturarà.
És la voluntat dels catalans expressada inequívocament en manifestacions multitudinàries per la independència i la del President de la Generalitat de Catalunya, que aquestes eleccions tinguin un caràcter plebiscitari. Els partits polítics independentistes que hi participin, ho hauran de fer constar explícitament en el seu programa. Votar-los serà l’equivalent a votar si a la independència. Si aconseguim una majoria nacionalista suficient, el procés per recuperar l’Estat Català, no tindrà aturador.

També hem de dir que el camí no serà fàcil. S'incrementaran els atacs, difamacions i la guerra bruta habitual de l’Estat Espanyol i del govern del PP. Ens escapcen l’autonomia, ens roben més de 25.000 milions d’euros l’any, ens boicotegen els ports, aeroports i ferrocarrils, ofeguen la nostra cultura i utilitzen el poder judicial per sotmetre'ns. Ens volen prendre el peix i el cove.

A Catalunya tenim i hem d’aguantar les impertinències i fal·làcies dels partits unionistes descaradament anticatalans: PP, Ciudadano’s i els arreplegats de Podemos. Convivim amb els que encara sumien truites federalistes i que frenen el procés independentista. Com que el nostre objectiu i el de molts catalans és aconseguir la independència, hem de denunciar els polítics que posen en perill el procés, exposant públicament dubtes a les eleccions plebiscitàries del 27S i que davant de l’allau de crítiques han de rectificar l’endemà. Tal com va passar en la consulta del 9N de l’any passat i que va ser un èxit sense precedents.

Hem de ser conseqüents amb els nostres ideals patriòtics i no deixar-nos ensarronar pels polítics que xerren molt i no fan res. L’atur, discriminacions, dificultats, mancances, injustícies i retallades que patim no ho arreglaran els programes i promeses de la dreta franquista, ni l’esquerra populista. Només la independència i un Estat propi ens poden permetre als catalans sortir de les tenebres i solucionar els problemes que patim. D’una forma democràtica, racional i civilitzada.

En el full de ruta cap a la independència, tenim una fita important en les eleccions municipals del 25 de maig. Cada municipi té els seus problemes específics. Però n’hi ha un de general que hem de tenir present i clar. Si a la majoria de ciutats i pobles, especialment Barcelona, capital del futur Estat Català, no surten elegides les formacions nacionalistes o independentistes, el camí cap a la independència serà molt costerut.

Finalment i com a resum, en aquestes properes eleccions, l’aspecte més important i decisiu a tenir present, serà la independència de Catalunya i el restabliment de l’Estat Català. I més endavant, la Federació Catalana dels Països Catalans.

Unió Catalanista de Sabadell

21 de març del 2015


23 de març 2015

Catalunya? Derrotada

Un senyor de Galícia, llicenciat en Art Modern i Contemporani i escriptor, de nom Xesús Miguel de Toro Santos, més conegut com a Suso de Toro, ha d’assabentar als catalans de la tragèdia que viu el nostre país i que molts dels que viuen aquí son incapaços de veure. Ho fa en un article titulat “Cataluña? Derrotada”. Si us plau que algú faci arribar aquest article als senyors Mas, Junqueras, Daniel Fernandez i a tots aquells altres que, com Herrera, Camats i Duran, encara creuen en el federalisme, perquè expliquin al poble la veritat arran de les intencions dels governants castellans. Si voleu llegir l’article aneu al nostre Blog.

Catalunya? Derrotada

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.

En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.

La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.

El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".

Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.

La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.

Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

Suso del Toro
Escriptor

Article publicat al diari ara el divendres 20 de març del 2015

18 de març 2015

Iglesias: El mentecato ilustrado

Aquests dies circula per la xarxa un e-mail d'un amic de Veneçuela, que inclou un article del periodista veneçolà Carlos Alberto Montaner titulat “El mentecato ilustrado”, on explica amb tota claredat el perill que el partit “Podemos” de Pablo Iglesias pot representar pel nostre país. L’e-mail traduït del castellà diu: "Família en terres de la Mare Pàtria, heus aquí la breu història d'aquest gran farsant que és Pablo Iglesias, que va contribuir al desastre que han causat els comunistes a Veneçuela i que ara, oferint viles i castells, pretén fer el mateix a Espanya. Divulgueu aquest article per tota la península ibèrica, per evitar que també us veieu afectats per aquest daltabaix. Llegiu-lo, comenteu-lo i distribuïu aquest article a Catalunya, a Madrid, a Toledo, a Valladolid, a tota la península Ibèrica i a les Canàries. No caigueu en el parany !" Interessant article que desemmascara Pablo Iglesias, el personatge que va ajudar a enfonsar Veneçuela. Podeu llegir l’original en castellà en el nostre Blog.

El mentecato ilustrado

Calma. No hay agravio. La etimología de mentecato es transparente. Quiere decir “mente captada o capturada”. Me refiero a eso. Iglesias es un mentecato, pero ilustrado. Hay que tomarlo en serio. Por no tomar en serio a Chávez los venezolanos se hundieron. Iglesias es un joven español, profesor universitario en Madrid y colaborador de la televisión iraní, que triunfa en las encuestas electorales. El problema radica en qué ideas han capturado tan prodigiosa mente. Las malas ideas, cuando se enquistan en neuronas privilegiadas, son más dañinas.

Iglesias cree en el Estado empresario que crea o nacionaliza empresas. Cree en el Estado asistencialista, redistribuidor de riquezas, que extiende una pensión a todas las personas por el mero hecho de vivir en el país (650 €). Cree en el Estado planificador que todo lo sabe, que conoce el presente como la palma de la mano y es capaz de prever el futuro. Cree en el Estado que castiga implacablemente (ama la guillotina de la revolución francesa). Cree que la riqueza se logra trabajando menos —35 horas a la semana— y por un período más breve (60 años). Cree, en suma, que la prosperidad se logra gastando, no ahorrando e invirtiendo, como ha hecho la tonta especie humana durante miles de años. Maravilloso.

Pero lo interesante es que Pablo Iglesias ya ha puesto a prueba sus ideas madre, precisamente en Venezuela, donde él y su grupo fueron contratados para encauzar de diversas maneras el “proceso revolucionario”, algo que hicieron durante 8 años a plena satisfacción de la República Bolivariana, tarea por la que cobraron nada menos que tres millones setecientos mil euros: más de cinco millones de dólares.

En ese período, de acuerdo con las memorias de la fundación Centro de Estudios Políticos y Sociales (CEPS), que era la institución que firmaba los acuerdos y recibía los dineros, Pablo Iglesias y sus allegados ayudaron directamente a Chávez a fomentar su revolución desde el despacho presidencial, a Telesur a crear y divulgar su propaganda, al Banco Central de Venezuela a desarrollar su política monetaria, al Ministerio del Interior a manejar sus prisiones (como en la que yace Leopoldo López), al Ministerio de Trabajo a organizar sus pensiones, y al Ministerio de Comunicación a no sé qué función exactamente, aunque algún trabajo pudieron desplegar en el Centro Internacional Miranda, dedicado al adoctrinamiento político comunista, a juzgar por las palabras de Juan Carlos Monedero, escudero de Iglesias, en su conmovido homenaje a Hugo Chávez, en el que recuerda con tristeza la desaparición del Muro de Berlín, ese monumento al estalinismo.

Es decir, Pablo Iglesias y sus amigos, de acuerdo con los consejos que aportaban a tan amplio espectro gubernamental, en gran medida son responsables del caos venezolano, del desabastecimiento que padece el país, del desorden financiero, del aumento exponencial de la violencia, del horror de las cárceles, de los atropellos a la libertad de expresión, de la falta de inversiones extranjeras, del cierre de miles de empresas, y hasta de la pulverización del Estado de Derecho al proponer, presuntamente, la eliminación de la separación de poderes en los cursillos de formación que les daban a los parlamentarios del mundillo del socialismo del Siglo XXI.

Como me cuesta trabajo creer que Iglesias y sus amigos forman parte de una casta corrupta, me inclino a pensar que, realmente, lo que hay que imputarles no es un delito de fraude o peculado, sino un alto grado de corresponsabilidad en el hundimiento de Venezuela, precisamente por transmitirles a esos vapuleados ciudadanos las ideas y los conocimientos equivocados. En todo caso, es muy probable que Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero y el resto del grupo, entiendan (como entendía Lenin) que las revoluciones son así: dolorosas, y devastadoras, como corresponde a la necesaria etapa de demolición del pasado burgués, lo que explica la conformidad que muestran con cuanto sucede en Venezuela.

¿Qué harían Pablo Iglesias, Monedero y sus amigos si tomaran el control de España? A mi juicio, lo mismo que han contribuido a hacer en Venezuela. ¿Por qué? Porque no son unos cínicos racistas que quieren para España algo diferente a lo que aplauden en Venezuela. Quieren lo mismo. Un Estado fuerte presidido por un grupo revolucionario decidido a implantar el reino de la justicia a cualquier costo. Quieren acabar con las estructuras burguesas que acogotan al proletariado, destruir los podridos partidos políticos tradicionales, encarcelar a quienes se opongan a la voluntad del pueblo y silenciar a esos medios de comunicación que sólo representan los intereses de los propietarios. Son mentecatos —sus mentes han sido capturadas por el error—, como les sucede a todos los fanáticos, pero no son hipócritas. Y, además, son ilustrados. Esto agrava las cosas.

Carlos Alberto Montaner.
Periodista y escritor

Article publicat en el diari El Nuevo Herald de Veneçuela el 22 de novembre del 2014

17 de març 2015

Coses sabudes

Encara hi som a temps. El unionistes s’estan fregant les mans amb les darreres enquestes, diu la Camacho que el procés està mort i enterrat. Potser caldria recordar-li aquella frase castellana que diu: “los muertos que vos matáis gozan de buena salud”. El independentistes encara no hem dit la darrera paraula. ERC encara pot rectificar i alhora expirar alguns errors del passat que sembla que vulgui repetir. Una llista unitària de totes les forces polítiques i ciutadanes, CDC, ERC, CUP, ANC, OMNIUM, AMI, PNDD, Súmate i d’altres que s’hi volguessin afegir seria definitiu. Aquí, a Espanya, a Europa i a la resta del món ningú podria negar l'evidencia, però ERC segueix amb la seva política de baixa intensitat. Malgrat això esperem que, com escriu en Francesc-Marc Alvaro, en l’article que podeu llegir en el nostre Blog, els partits rectifiquin pel be de tots els catalans.

Coses sabudes

Poc després de la consulta alternativa del 9-N, alguns ja vam advertir ─aigualint una mica l’eufòria del món sobiranista per la gran participació assolida en aquell exercici democràtic─ que al projecte de la independència li faltaven al voltant de 300.000 vots per assegurar-se la victòria en un referèndum a l’estil escocès. El col·lega Carles Castro va explicar llavors que, amb una participació semblant a la dels darrers comicis al Parlament, els partidaris de la secessió no arribarien al 50 % dels vots emesos. Fa temps que aquestes variables són damunt la taula. Per això no s’acaba d’entendre el pessimisme sobtat de certs sobiranistes ni l’optimisme sobreactuat de certs unionistes –inclosa la vicepresidenta Santamaría– davant la darrera enquesta del CEO, la primera feta després de l’anunci de l’avançament de les eleccions catalanes.

El sondeig del CEO confirma una cosa que ja sabíem: que el creixement del sobiranisme tendeix a estancar-se. I dóna dues notícies que tampoc no són cap sorpresa. Primera: el no a la independència ha començat a mobilitzar-se i supera en 4 punts al sí. Segona: la redistribució de vots dins del camp sobiranista afavoreix més la CUP que no pas ERC, dada que representa que convergents i republicans no podrien reeditar, després del 27-S, una majoria parlamentària sense el concurs del partit més petit d’aquest bloc. Si es té en compte el soroll del desacord entre CiU i ERC després del 9-N i les baralles constants entre Unió i CDC, es pot afirmar que el públic sobiranista castiga poc les dues principals formacions responsables del procés.

Un amic amb contactes en les altes esferes de Madrid em recordava aquesta setmana que, l’endemà de la conferència pronunciada per Mas el 25 de novembre de l’any passat, les elits polítiques i econòmiques van arribar al moment màxim de nerviosisme. Vista la claredat del plantejament del president, es pensaven que el procés entrava ja en el punt de no retorn. A més, en aquell moment, després del 9-N, el prestigi de l’Estat a Catalunya estava sota zero. Però tot va frenar-se en sec per partidisme. Com explica Pere Martí en el seu molt recomanable llibre “Escac a l’Estat”, Mas estava disposat a sacrificar la seva formació per culminar el procés i Junqueras no. A la llum de l’última enquesta del CEO, el no rotund d’ERC a la llista unitària i transversal proposada pel president adquireix una magnitud més preocupant. Deu ser per això que, ara, alguns dirigents republicans, en privat, admeten que potser van equivocar-se.

D’aquí fins el 27-S passaran moltes coses. Ni les enquestes ni els preacords inconcrets sobre el full de ruta haurien d’incidir tant en els ànims del sobiranisme. Estar cansat dels tacticismes dels polítics que defensen la independència no és el mateix que estar avorrit del projecte de la independència. Que ningú no es confongui.


Francesc-Marc Álvaro
Periodista i escriptor

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dilluns 16 de març del 2015

13 de març 2015

No compliquem les coses

Els dirigents de Podemos, van començar dient que la consulta del 9N s'havia de fer amb permís o sense. Més tard, Pablo Iglesias va canviar el to del discurs i va proclamar que el dret a decidir de Catalunya s'havia de supeditar a un procés de reforma constitucional. Ara la cosa empitjora. Aquesta setmana el número tres del partit, el presumpte defraudador Juan Carlos Monedero, ha afirmat que la independència de Catalunya és “un somni irreal”. Si voleu llegir un bon article, clar, senzill i contundent arran de la situació actual del procés d’independència, aneu al nostre Blog i llegiu el que ha escrit el periodista Jordi Finestres titulat “No compliquem les coses”, on ve a dir que la força del procés radica en la gent i compara l’actual situació amb la que es va viure en el nostre país l’any 1936. La gent catalana es intel·ligent i ja n'està farta de demagògies barates com les de Podemos o Ciudadanos. L'enemic, el rival, digueu-ho com vulgueu és l'Estat Espanyol i és contra ell que hem de lluitar. Si ens mantenim units i no compliquem les coses no podran amb nosaltres.

No compliquem les coses

L’estiu del 1936 el meu admirat periodista-referent Josep M. Planes escrivia a La Publicitat, davant l’imminent aixecament armat feixista que “ni por, ni nervis, ni ‘prudència’. Disposem de tots els ressorts necessaris per a defensar l'Autonomia i la República. No val la pena, doncs, de complicar les coses. N'hi ha prou que nosaltres n'estiguem convençuts perquè els enemics ho vegin clar. Ens sembla que ja ha arribat l'hora que la por la tinguin els altres”.

Si substitueixen “Autonomia i República” per “procés sobiranista i Catalunya” podem traçar un paral·lelisme entre la situació d’aleshores i la d’avui. Sense armes, feliçment. Avui la munició d’aquells que volen aturar el procés democràtic engegat des del 2010 a Catalunya es basa en l’amenaça verbal, la imputació judicial, el pornogràfic ús dels instruments de l’Estat, la barroera campanya mediàtica i el populisme demagògic. Tant se val si aquests ingredients són remenats pel totalitarisme constitucional del Partit Popular o per l’eficient maquinària demagògica de plataformes oportunistes com Podemos o Ciudadanos, avesats a usar una terminologia ben contundent contra la revolució democràtica que viu Catalunya.

Que la minyona política de Pablo Iglesias a Catalunya digui que basarà la seva campanya en l’odi contra el president Mas em sembla d’una baixesa moral pròpia dels millors temps d’Alejandro Lerroux en els mítings al Paral·lel. O que la senyora Sánchez-Camacho digui dia sí, dia també, que tot el que fan els representants d’una majoria de catalans és il·legal demostra el baix nivell intel·lectual de l’unionisme.

La força del catalanisme polític i social rau precisament en el que reivindicava Planes, la unitat de convenciment, la força de la pluralitat optimitzada per un objectiu comú. És l’hora que CDC, UDC, ERC i CUP entenguin que el missatge llançat massivament, contínuament, persistentment, pel poble és ben clar: treballar per la independència de Catalunya, sense miraments ni velles confrontacions ideològiques que ara mateix ni interessen ni són desitjades excepte pels adversaris de la plena sobirania de Catalunya.

Mentre el missatge central contra el màxim representant del país, Artur Mas, per part de formacions aparentment tan antagòniques ideològicament com poden ser PP, Ciudadanos i Podemos continuï sent tan unitària, el catalanisme polític no pot perdre ni un segon més en ressuscitar velles picabaralles que no ens van endur enlloc més enllà de l’empobriment nacional durant anys, de grisor autonòmica, ja sigui quan manaven uns (Pujol) com els altres (tripartit). Els grans avenços i mobilitzacions ciutadanes han coincidit en èpoques de màxima generositat especialment de les dues grans formacions del catalanisme polític. Per tant, que els profetes d’uns i dels altres, els apòstols de la confusió i els acomodats en la nòmina pública deixin de buscar divergències perquè hi ha massa en joc.

Tinguem-ho clar. La democràcia està del nostre costat. Ja ha arribat l'hora que la por la tinguin els altres.

Jordi Finestres
Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 11 de març del 2015.

03 de març 2015

Jogo bonito

L’Albert Pont, empresari i escriptor català, especialitzat en dret internacional i president del Cercle Català de Negocis (CCN), ha escrit un amè article on compara el procés d’independència català amb un partit de futbol i amb el “Jogo bonito”, terme utilitzat en aquest esport per descriure un tipus de joc, practicat principalment per la selecció brasilera i que es podria definir com un joc ple de teatralitat i pobre en efectivitat. L’autor del llibre “Delenda est Hispania”, resumeix la seva explicació dient que el catalans “Al final guanyarem aquest partit sense necessitat de marcar un sol gol”. Si voleu llegir-lo ho podeu fer en el nostre Blog.

Jogo bonito

La manca d'unitat dels partits polítics per afrontar les properes convocatòries electorals ens ha deixat en fora de joc, just quan l'àrbitre assenyalava el final de la primera part. La societat civil catalana ha acabat més propera de la porteria contrària que la mateixa pilota i que la defensa espanyola. Alguns cracs de la selecció catalana creien que encara els quedava temps per fer filigranes davant una afició expectant (jogo bonito, en diuen els entesos), però n'hi ha que fa temps que esperem que algú del nostre propi equip es decideixi a xutar a porta, encara que només sigui per prendre-li les mides a la porteria. I si no s'hi veien amb cor, només calia passar la pilota a qualsevol company desmarcat, i donar a algú altre l'oportunitat de jugar-la mentre fèiem avançar laterals i defenses sobre camp contrari. No hem arribat fins aquí ni per fer espectacle ni per demostrar les nostres habilitats amb les botes; hem vingut a guanyar.

Descans del partit i el marcador per estrenar: Catalunya 0 - Espanya 0. L'equip català ha mantingut la possessió de la pilota durant gairebé tota la primera part, pressionant a les bandes i marcant amb insistència la defensa espanyola: data i pregunta, 9-N, incompliment de suspensió, agència tributària, banc públic, esborranys de constitució, 50 noves delegacions a l'exterior... Tanmateix algunes errades en el contraatac i els persistents personalismes dels catacracs catalans han dispersat la compenetració de l'equip. En els darrers minuts del primer temps l'equip espanyol ha aconseguit remuntar fins a mig camp fent retrocedir tota la defensa catalana. Sí, hem tingut l'àrbitre en contra, però això no és excusa per obrir la banda esquerra al contraatac del contrari. L'únic espai on Podemos, el nou fitxatge de l'equip espanyol recentment incorporat al terreny de joc, encara pot provocar alguna jugada de perill davant la porteria catalana. Mas, Ortega i Rigau ja han vist la targeta groga. Però ha estat el jutge Vidal qui ha vist la vermella directa. Finalment, expulsió per falta inexistent. “Encara patirem”, murmuren alguns... El que és segur és que en la segona part, cauran més vermelles.

La tensió comença a ser evident a la llotja, on encara costa perdre les formes. Al banquillo! Al banquillo! criden els Ultrasur enrabiats. “A aquest ritme d'expulsions ens quedarem amb set o vuit jugadors”, murmura algun directiu incrèdul, mentre l'estadi sencer encongeix el cor davant la manca de decisió del capità, un noi clenxinat sortit del planter, a qui l'afició ha sabut donar l'oportunitat d'enlairar una carrera futbolística en altre temps relegada a sumar fracassos a la segona divisió.

Ara tots al vestidor, a rebre instruccions i quatre fregues als malucs. No ens cal repensar l'estratègia. Sempre l'hem tingut molt clara: control del joc i pressió en camp contrari. Tanmateix, ens cal superar els personalismes d'alguns megacracs deïficats, fer algun canvi tàctic i recuperar el joc d'equip per tornar a guanyar el terreny de mig camp en amunt. I sobretot, no caure en provocacions i paranys. Però, això sí, a partir d'ara haurem de ser molt més intel·ligents; farem pujar el marcador quan aconseguim que el contrari erri i sistemàticament caigui en el joc brut; l'únic en què ens porta avantatge i al qual recorre quan li van mal dades. No hem de tenir por que l'àrbitre ens impugni el caràcter plebiscitari del segon temps. Ni tan sols hem de témer l'expulsió dels nostres millors jugadors per faltes inexistents, ni l'amenaça de suspensió del joc o la clausura de l'estadi per sanció. Al contrari. Aquesta vegada no hem de sortir al camp a provocar l'equip contrari. Hem de sortir a provocar l'àrbitre i forçar la impugnació, l'expulsió i la suspensió... només així farem embogir l'afició. Som-hi ja! Deixem que l'afició s'apropiï en massa del terreny de joc i posi punt final al partit proclamant-nos guanyadors! I ja posats, el primer que arribi a baix al camp té premi: té el meu permís per donar-li un calbot al megacrac de les filigranes. Tranquils, ja està tot pensat i decidit. La consigna del vestidor és no forçar la pròrroga. Al final ja veureu que guanyarem sense necessitat de marcar un sol gol. Estigueu a l'aguait de les indicacions del mister i a punt per saltar al camp!

Albert Pont
Empresari

Article publicat al diari ELPUNTAVUI el dimarts 03 de març del 2015

02 de març 2015

Els equilibris a la corda d'Iniciativa

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la meva ciutat una convenció nacional dels ecosocialistes de ICV i en aquesta trobada s’ha dit coses com que volen “un Estat lliure dins un Estat plurinacional”. Resultat d’aquesta afirmació, la notícia d’avui: “Romeva estripa el carnet d'ICV per la seva deriva espanyolista”. Com diu avui Salvador Cot en el seu editorial “La facilitat i rapidesa amb què ICV s'està dissolent dins d'un altre projecte polític només és possible des de la més absoluta de les inconsistències ideològiques.” La prova més palpable d’aquesta dissolució es pot veure a Barcelona, on ICV s’ha volgut amagar dins la candidatura de l’Ada Colau. Després d'una maniobra d'aquesta envergadura, el de menys és inventar-se un artefacte insòlit com aquest Estat Català lliure i sobirà que proposen crear dins d'Espanya. En l’article d’en Vicent Sanchís que publiquem en el nostre Blog, el periodista exposa encertadament els equilibris que està fent Iniciativa per no perdre totes les cadires que encara conserva en la política.


Els equilibris a la corda d'Iniciativa

Iniciativa per Catalunya ha aprovat un nou document polític que intenta buscar, com deien els clàssics, el cinquè peu del moltó. En una nova exhibició d’equilibrisme audaç a la corda més fluixa, els ecosocialistes han tornat a insistir que la seva opció preferent és que Catalunya sigui “un Estat lliure dins un Estat plurinacional”. Com que això no pot ser del tot, Iniciativa no tanca la porta a l’opció independentista, que es converteix en “una opció legítima”.

Una “opció legítima” que no només seria considerada en el cas que Espanya mantingui el seu “enrocament”, sinó també si es fan efectives una sèrie d’eventualitats. Com ara si és conseqüència d’un “debat intern democràtic”, si la societat catalana l’avalés “de manera democràtica” o si una majoria de votants espanyols rebutgés en un referèndum que Catalunya esdevingui “Estat lliure dins un Estat plurinacional”.

Tot això fa pensar només que Iniciativa guanya temps per no decidir-se en moments de decisió. O de decidir-se a mitges. La direcció i la majoria actual dels ecosocialistes no abandonen la quimera d’una Espanya diferent. Una Espanya que hauria de ser possible només arran d’una reforma constitucional que ara com ara és altament improbable. Més aviat, improbable del tot. Entre els catalans que han decidit que canviar Espanya és impossible i els que s’hi senten còmodes tal com és, l’autèntica tercera via és la d’Iniciativa. Una tercera via que al davant, a Espanya, només compte com a referent, a més d’Esquerra Unida, Podemos. Un referent inquietant perquè el discurs del partit que lidera Pablo Iglesias s’ha anat separant de la tolerància inicial i ha anat identificant-se cada dia més amb un “patriotisme” que vés a saber com acabarà.

Iniciativa guanya temps i no ofega del tot els seus independentistes. Però, a canvi, manté un equilibri molt poc creïble que manté unides “les diferents sensibilitats i objectius nacionals”. Unides però sota l’hegemonia de la que encara aspira a canviar Espanya.

La gran incògnita és si això convencerà algú. Diuen les enquestes que, si Iniciativa sobreviu amb alguna dignitat a les pròximes eleccions municipals, serà per la barreja interessada amb llistes on hi ha Podemos i tot de plataformes socials reivindicatives.

Potser sí. Potser sí que es tracta de guanyar temps. De salvar aquestes eleccions municipals, d’evitar enfrontaments interns que acabin en depuració o en escissió, com ha estat el cas del PSC, de no decidir-se per una opció –la independentista–, però sense descartar-la del tot. D’això, abans, no en deien “la puta i la ramoneta”? Perquè bàsicament la puta i la ramoneta era una fórmula magistral per salvar situacions.

Vicent Sanchis
Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dilluns 02 de març del 2015