Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de juliol 2015

Jo tinc un somni

“I Have a Dream” és la frase més identificativa del discurs públic pronunciat per l'activista nord-americà dels drets civils Martin Luther King Jr. en la que va demanar que es posés fi a racisme als Estats Units. El discurs va ser pronunciat als graons de l'escala del Lincoln Memorial, a Washington DC el 28 d'agost del 1963, com a part de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat. Parla poderosament i eloqüentment del desig de King per un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Avui els catalans també tenim un somni o potser molts, com escriu en un bonic article una mestra de poble, na Teresa Sagrera que també ha publicat un llibre i diversos articles. Si el voleu llegir podeu fer-ho en el nostre Blog.

Jo tinc un somni

Jo tinc un somni: que un dia el poble català podrà deixar de ser independentista i senzillament ser. Que podrà ser un país lliure com qualsevol altre, on les nostres institucions no es veuran cada dia amenaçades per tribunals d’un estat que no ens representa i amb què la majoria de catalans no ens identifiquem. Perquè mai més vull viure la repressió d’ara fa tres-cents anys quan totes elles foren abolides per la força de les armes.

Jo tinc un somni: que un dia la nostra llengua no serà una llengua a protegir perquè ja haurà adquirit la suficient fortalesa i maduresa com a llengua d’un estat independent. Que mai més cap altra generació patirà la repressió que varen patir els nostres avantpassats a qui se’ls va prohibir parlar-la, escriure-la i expressar-s’hi, però que no per això la van deixar d’estimar.

Jo tinc un somni: que un dia serem nosaltres qui gestionarem els nostres impostos. I lliurament decidirem en què gastar el fruit dels nostres esforços i deixarem de patir l’espoli que hem patit durant tants i tants anys, que ens ha obligat a regatejar i a ser mediocres en moltes qüestions vitals.

Jo tinc un somni: que un dia es farà justícia a la memòria històrica i l’estat espanyol demanarà perdó pel tracte inhumà que van patir molts catalans durant la dictadura franquista, que causà tantes víctimes i que encara avui en dia no han estat dignificades. Que permetrà obrir judicis contra aquells que encara no han estat jutjats pels crims que cometeren i que d’aquesta manera moltes famílies podran començar a tancar aquelles ferides tan doloroses que encara resten obertes.

Jo tinc un somni: que un dia tots els catalans seran respectats, siguin quines siguin les seves creences, la seva cultura, la seva religió i el seu color de la pell, que tots ells tindran els mateixos drets siguin homes o dones i sigui quina sigui la seva inclinació sexual. I que serem capaços de conviure sense formar guetos, acceptant la riquesa de la nostra diversitat.

Jo tinc un somni: que un dia viurem en un país on els drets socials seran prioritaris i la paraula corrupció serà bescanviada dels nostres diccionaris per la paraula transparència. On no serà ben vist l’usurpador i aquell que viu aprofitant-se dels altres, perquè no vull viure en un país de Lazarillos.

Jo tinc un somni: que un dia els nostres fills tindran suficients oportunitats en el nostre país, que no es veuran obligats a marxar a l’estranger. I que aquells que un dia van haver d’emigrar contra la seva voluntat podran tornar, perquè necessitem als joves per construir un país nou i viu, més fort, més just i més valent.

Jo tinc un somni: que un dia viurem en un país on la cultura serà la seva màxima riquesa, on els governants deixaran de veure les inversions en cultura com una despesa i ho valoraran com la millor de les apostes per formar a uns ciutadans millors.

Jo tinc un somni: que un dia el nostre país tindrà la cura necessària del nostre entorn perquè tots plegats puguem gaudir, durant molts i molts anys, d’aquests paisatges tan meravellosos que tenim. Perquè no vull deixar als meus fills un país consumista compulsiu que s’ensorri sota un munt de deixalles.

Jo tinc aquest somni   i avui sé del cert que és un somni compartit per una immensa majoria de catalans, per això sé que entre tots lluitarem per fer-lo possible. Sé que res no ens aturarà perquè fa molt temps que hem perdut la por. Perquè com deia l’Ovidi Montllor: «Ja no ens alimenten engrunes, ara volem el pa sencer».

Teresa Sagrera
Mestra i escriptora

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 17 de juliol del 2015

21 de juliol 2015

La candidatura de la marmota

Sembla un anagrama/jeroglífic, CSQEP (Catalunya Sí que es pot). "És molt més que un nom, molt més que un símbol, és la possibilitat real de canviar el país". D'aquesta manera va presentar el coordinador general d'EUiA, Joan Josep Nuet, el preacord de confluència entre la seva formació, Podem, ICV: Catalunya Sí que es Pot. Les seves bases programàtiques, fixen la prioritat en el "rescat social" i el "dret a decidir-ho tot", inclosa la relació amb Espanya. En aquest sentit, aposten per fer de les eleccions del 27-S uns comicis "constituents". “Volem decidir-ho tot i aquesta candidatura treballarà perquè Catalunya pugui votar”, ha dit Camats, assegurant que els comicis de setembre “no són unes eleccions de blanc i negre”, ja que “no es pot reduir el país en un sí o no”. Ubasart també s'ha referit al dret a decidir i ho ha fet en nom de Podemos a escala espanyola: "Sempre hem apostat pel dret a decidir, Podem és l'única força d'abast estatal amb capacitat d'arribar al govern espanyol que defensa el dret a decidir". Tot preparat per perpetrar un gran engany de confusió amb la falsa promesa d’un procés constituent. Amaguen, però, que els dirigents de Podemos estan pel NO a la independència. Per tant queda meridianament clar que qualsevol català que vulgui una República a Catalunya, caldrà que voti la llista "Junts pel SÍ" o la CUP, la resta de partits, inclòs CSQEP, sols es una opció més de la submissió dels catalans, doncs Podemos no tindrà mai prou força a Espanya per canviar el model d’Estat. Antoni Baños en l’article titulat “La candidatura de la marmota”que podeu llegir en el nostre Bloc analitza aquest galimaties del CSQEP i les conseqüències que patiria Catalunya si arribessin a guanyar les plebiscitàries del 27S.

La candidatura de la marmota

He llegit amb molt d’interès i un punt de sorpresa el pintoresc manifest de Catalunya si que es pot (CSQEP) I dic pintoresc sense ànim de burla sinó perquè és un text que es podría qualificar de moltes maneres però difícilment com de text polític; en el ben entès de que política com deia el tòpic, és allò del art del possible. Els companys de CSQEP han fent un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat. Repúbliques dins de monarquies. Processos constituents sense trencar la legalitat i la proposta estrella rescatada d’un llibre de text de Howarts: el màgic referèndum acordat amb l’estat per “decidir-ho tot”. Tot això adobat amb un univers socialdemòcrata d’aquests d’avui en dia que sembla irat però que passa per sobre dels problemes essencials del capitalisme.

Tot plegat em sembla una mica, i sigui dit amb tota simpatia, la candidatura de la marmota. Com a la mítica pel·lícula de Harold Ramis, la gent de CSQEP, desperta cada matí en el 8 d’abril de 2014. Aquell dia, recordaran vostès, una delegació del parlament autonòmic català va viatjar xino-xano fins a les Cortes espanyoles per tal de demanar permís per fer això mateix que ara se’ns presenta com una nova pensada de la nova política. En Turull, na Rovira i el mateix Joan Herrera van passar per aquell dia de la marmota. Un gest que ja havíem presenciat un 2 de novembre del 2005 quan Mas, Carod i Manuela de Madre van anar a demanar clemència per allò del Estatut.

Tot plegat, la nova formació CSQEP, pot acabar sent com aquells grups que recreen situacions històriques i batalles amb finalitats recreatives i pedagògiques, reenactment, li diuen. Així potser podrem veure un míting on Albano Dante o Teresa Forcades tornin a dir a allò de: “Te queremos mucho José Luis (podeu posar Pablo) pero queremos más a Catalunya” que digué el president Montilla a ZP quan a Madrid, aquell referent del progressisme va voler enredar-nos amb el modest estatut. O potser, en plena campanya electoral del 27S tindrem a Pablo Iglesias pujat a una tarima a Nou Barris dient de nou el mític: “Apoyaré lo que decida el parlament de Catalunya” entre crits d’esperança renovada de l’audiència.

Tothom te dret a ensopegar amb la mateixa pedra. I fins i tot, a fer de la pedra el centre del seu projecte polític. I tothom te dret a presentar mesures antinòmiques i contradictòries en el seu text fundacional. El que no serà tant normal és que provin de convèncer de que tot plegat (referèndum, república i legalidad vigente) sí que és pot.

Antonio Baños
Periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 18 de juliol del2015

16 de juliol 2015

L’estratègia: ODI CONTRA MAS

Anem bé, fa poc no donaven ni un duro per la unitat dels independentistes i ara s’ha desfermat la histèria contra la llista unitària. Unionistes, federalistes i l'extrema dreta tots junts contra el dret a decidir dels catalans, els nervis s’apoderen d’ICV que ataca durament a la CUP. Sembla clar que la tàctica que posarà en marxa l’esquerra espanyolista de Podemos, ICV i la monja exclaustrada i que ja fa temps tenen ben muntada, serà la de l’atac directe i sense compassió al President Mas, malgrat que ell no figuri com a cap de la llista unitària.

Aquesta estratègia es va poder intuir el dia de la pressa de possessió d`Ada Colau a l`Ajuntament de Barcelona, on alguna càmera va enfocar almenys un parell de vegades el braç d`algun del regidors elegits del seu grup i en el que s`hi podia llegir perfectament i ben inscrita la paraula “ODIO”.

Ho va destapar també en Quim Arrufat el diputat de la CUP en el cicle Àgora de la Fundació l’Alternativa i el MAC en el debat sobre ‘El poder del poble. República catalana’. El diputat va manifestar: “He estat en reunions on se’ns ha dit: ‘Nosaltres en les pròximes eleccions anirem a explotar l’odi contra Mas, perquè quan anem a Nou Barris, si parlem de procés constituent i d’altres coses, se’ns mira molt estrany i no ho entenen. En canvi, si diem ‘mort a Mas’, se’ns entén”. L’odi com a recurs per guanyar vots.

El que Arrufat va explicar no era més que el detall d’una estratègia que ja fa mesos que està en marxa. El 7 de març, Gemma Ubasart, la líder de Podem a Catalunya, declarava en El Periódico: “Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però en el míting de la Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya”.

Va ser en el primer míting de Pablo Iglesias a Catalunya, i ho va fer amb un discurs en què va titllar de “traïdor” al president de la Generalitat i va carregar contra David Fernández: “No em veureu abraçat a Mas”. En el seu moment això va xocar, ¿per què ataca Iglesias a una força d’esquerra i popular com la CUP amb la seva llarga trajectòria de lluita social? Molt senzill, el seu objectiu és guanyar sigui com sigui. El 9 de maig, ja en la precampanya electoral, Pablo Iglesias torna a Catalunya per donar el seu suport a Ada Colau, l’actual alcaldessa de Barcelona. En aquest acte, Iglesias diu “gentussa” i “lladre” a Mas mentre que Colau, per la seva banda, simplement els va titllar de “màfia”. Es complia el que dos mesos abans Ubasart anunciava. Polaritzar la campanya a través de l’odi: la “màfia” i la “gentuza” o nosaltres. Ada Colau es va fer amb la vara d’alcaldessa, la fórmula va funcionar. Se senten campanes que anuncien una altra possible confluència que repeteixi la fórmula pel 27S. Apareix Teresa Forcades, deixa l’hàbit, es postula per liderar una coalició que aglutini Procés Constituent, Podem, ICV-EUiA i la CUP. Concedeix una entrevista a Vilaweb, titular: “La independència s’ha de fer sense Artur Mas”. Coneix l’estratègia.

No se’ns pot passar per alt una dada: “anirem a explotar l’odi contra Mas, perquè quan anem a Nou Barris, si parlem de procés constituent i altres coses, se’ns mira molt estrany i no ho entenen”. Tennessee Williams, el dramaturg nord-americà, va dir una vegada que l’odi és un sentiment que solament pot existir en absència de tota intel·ligència. Em costa no relacionar la intenció estratègica de Ubasart amb la idea de Williams, al cap i a la fi, estan dient el mateix. No podem plantejar conceptes i projectes perquè solament funciona l’odi, sense ser conscients del que suposa remoure aquest sentiment. L’odi no té control, no té límits. No obstant això, estan disposats a utilitzar-ho per guanyar les eleccions i governar. Utilitzen l’odi perquè creuen que no hi ha intel·ligència. S’equivoquen.

Tots els que utilitzen aquesta estratègia s’escuden en el famós concepte de “nova política”. Alguna cosa perfecte, pur, exemplar. No obstant això, la seva demagògia i animadversió recorda a un ideari antic i grotesc com el lerrouxisme. Escenifiquen el canvi amb un recanvi ideari adaptat al segle XXI. Encendre la metxa de l’odi pot sortir molt car, ningú guanyarà, però estan disposats a utilitzar-ho. Anem doncs preparant-nos per uns atacs per terra, mar i aire contra Mas, que vindran segur des de Madrid però també des de Catalunya de la mà dels Podemitas i els seus aliats espanyolistes. La consigna serà atacar la llista unitària per tapar els problemes que té la llista de Podemos, posant la resta de federalistes d’esquerra al mateix sac que la dreta espanyola.

14 de juliol 2015

Ada Colau, oficina de col·locació familiar

La Sra Colau, l’altre dia en el programa "Viajando con Chester" va deixar diverses expressions de la forma més demagògica possible i, com sempre, oblidant les seves promeses. Se li va preguntar per l'endoll a la seva parella, i la seva resposta va ser "Si investiguen els altres segur que es troben el mateix" ... No defensava vostè que la seva proposta era un canvi davant el que estableix la casta? Doncs bé, sí es realitza aquesta tasca de recerca els casos de parelles "endollades" de personatges de primer nivell es redueixen a: Sr. Montilla (PSOE), que va endollar a la seva dona i aquesta acumulava 11 càrrecs; el Conseller Baltasar (IC-ICV), va endollar a la seva exdona, a la seva dona, al seu gendre i la seva filla. És important recordar que Ada Colau segueix cobrant de la Fundació DESC que és d'on cobren els senyors d'IC-ICV que no es poden "col·locar" ... Sort que la Pepa Bueno va passar per alt l'endoll de la parella del número 2, i de la número 3v .. Així com el de l'activista post-porno Àgueda Bañón anomenada Directora de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona ... Llegiu l’article d’en Victor Alexandre que publiquem en el nostre Bloc, arran d’aquesta polèmica de la Fada Colau.

Ada Colau, oficina de col·locació familiar

La coneguda frase “tots són igual”, referida a la manca d’ètica dels polítics, no és justa. No ho és, perquè no és veritat que tots siguin igual. En absolut. Hi ha polítics admirablement escrupolosos en l’exercici del seu càrrec, polítics que observen uns principis ètics elevats i que no poden ser acusats de no aplicar-se a si mateixos allò que, des de l’oposició, critiquen d’un adversari. També n’hi ha dels altres, és clar, dels que, tot fent ús d’una superioritat moral autoconcedida i per mitjà de mítings abrandats i arrogants, acusen els adversaris de fer “polítiques mafioses”, però que ells, tot just arribar al poder, són els primers a practicar-les. I ho fan, a més, amb absolut desvergonyiment. Són ells, per tant, els qui, amb aquesta praxi, contribueixen a la percepció popular esbiaixada que diu que “tots els polítics són igual”. Amb tot, la culpa d’aquest descrèdit cal repartir-la a parts iguals entre els hipòcrites i els indiferents, és a dir, entre els qui ara diuen negre on abans deien blanc i els partits que els fan costat o que fan els ulls grossos. El silenci còmplice amb què ICV-EUiA, Procés Constituent i Podemos –els noms que s’aixopluguen sota les faldilles d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona–, han acceptat i encobert la conversió de Barcelona en Comú en una empresa de col•locació familiar, els implica a tots.

Així hem vist com Ada Colau i el seu número dos, el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, han trigat només uns dies a col·locar les seves parelles respectives en càrrecs de confiança. D’acord amb això, el senyor Adrià Alemany, parella de Colau, ha esdevingut responsable de relacions polítiques i institucionals del partit, i Vanesa Valiño, parella de Pisarello, s’ha incorporat com a assessora de l’àrea d’Habitatge. Algú s’imagina què n’haurien dit Colau i els seus acòlits, si Xavier Trias, posem per cas, hagués fet una cosa així amb la seva dona?

Allò que la senyora Colau i Barcelona en Comú no semblen haver tingut en compte és que quan t’autoproclames ànima pura t’obligues a actuar en conseqüència. No n’hi ha prou de titllar de corruptes els qui no et riuen les gràcies, cal provar també les acusacions, dirimir-les davant dels tribunals i, sobretot, a banda de donar lliçons d’honradesa, practicar-la de debò. En altres paraules, el codi ètic del dictador de sentències mai no pot ser més lax que el dels sentenciats. I per la mateixa raó, els atenuants d’aquests últims són inadmissibles en el primer.

Sabem també que, davant l’estupor social que han causat els esmentats nomenaments, en què el grau de parentiu amb els dirigents puntua força, Barcelona en Comú ha optat per reafirmar-se cínicament dient que la parella d’Ada Colau, que abans d’arribar al poder municipal no cobrava, passarà ara a tenir un càrrec remunerat. I del cas Pisarello, ja ni tan sols no en diu res. La incògnita és saber si aquesta actitud és una qüestió de barra, de casta o de totes dues coses. L’estil de govern, això sí, és clar i es resumeix en setze paraules: aconseguim un càrrec públic i col·loquem-hi immediatament els nostres marits i mullers perquè ens assessorin. És una manera molt familiar de fer política, aquesta. Jo crec que partits com Família i Vida l’aprovarien de ple. Quina joia, veure que tot queda a casa i que si hi ha draps bruts es rentaran en família!

Arribats aquí, no sorprenen gens les declaracions de Gerardo Pisarello afirmant que la praxi de col·locar familiars és molt normal a Saragossa o Madrid –en una formació hispanocèntrica com Barcelona en Comú els referents espanyols són una constant– i que la seva companya, la companya de Pisarello, i el company d’Ada Colau són professionals de competència reconeguda. El problema és que no es tracta de si els familiars d’un polític són competents o incompetents. Estem parlant d’ètica. I no sempre allò que és legal és alhora ètic. En aquest cas, per exemple, no ho és gens. És un comportament detestable i inacceptable. Tan inacceptable com dir que els familiars en qüestió han estat escollits perquè Ada Colau i Gerardo Pisarello necessiten envoltar-se de gent de confiança. Significa, això, que no han trobat ningú més en qui confiar? No hi ha a Catalunya persones de competència reconeguda que puguin fer el que faran les parelles de Colau i Pisarello? Tan poc se’n refien, de la gent que els envolta? Francament, si per cobrir els llocs de confiança necessites col·locar-hi la teva família és que estàs molt sol. Estem parlant de fets que denoten una total manca d’escrúpols i que van molt més lluny de Colau i Pisarello, atès que si els dirigents d’una formació contravenen principis ètics, és aquesta formació qui està obligada a parar-los els peus o a expulsar-los. Altrament no es desacrediten només els contraventors, també ho fa tota la formació.

Però ja hem vist que la formació de Colau i Pisarello té molt en comú amb la de Duran i Lleida i Ramon Espadaler en matèria de col·locació. Unió es cotitza a la baixa, és cert, però Barcelona en Comú sembla que frisa per rellevar-la. I ho fa destrament, cal reconèixer-ho. És la mateixa praxi immobilista i de dretes que seguien els papes de Roma, per consolidar el seu poder, i que consistia a afavorir amics i familiars. Nepotisme, se’n diu en llenguatge formal. En llenguatge universal es coneix com ‘estil Corleone’; és a dir, política mafiosa.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el diumenge 12 de juliol del 2015

13 de juliol 2015

Plebiscit sobre el plebiscit

Si en una qüestió sembla que tothom està d'acord, és que per aconseguir la independència és imprescindible la unitat dels catalans. Unitat dels catalanistes, sense interferències ideològiques o partidistes. També necessitem la intel·ligència per aconseguir que les properes eleccions autonòmiques tinguin un caràcter plebiscitari. En les properes eleccions veurem qui són els enemics de la independència i per tan de Catalunya: tots els partits i grups que en la seva propaganda neguin aquest caràcter plebiscitari. L'altre gran perill que tenim i que pot fer descarrilar el procés, és el sectarisme rampant d'alguns col·lectius, que es proclamen independentistes, però que anteposen la seva ideologia a la independència. Introdueixen propostes aparentment unitàries, però que en realitat pretenen apartar la principal força política de Catalunya i per tan desencisar una gran quantitat de votants. Volen guanyar unes eleccions, prescindint del President Mas, que és el principal actiu de que disposem per guanyar-les. Amb aquestes propostes forassenyades, no es poden guanyar unes eleccions i a més dificulten el reconeixement internacional de la nostra independència que és l'únic que podrem comptar. Dit això, tothom sap que quan es convoca un referèndum es fa sempre per guanyar-lo. El contrari seria de imbècils. Anar a unes plebiscitàries que no estem en absolut preparats per guanyar es absurd, i ens pot costar fer un ridícul de dimensions siderals. Una pena, perquè ho tenim a tocar. Gràcies, Oriol Junqueras, gràcies ERC, gràcies també David Fernández, per culpa vostra podem perdre un cop mes una oportunitat històrica. I el perill de ridícul es mantindrà i fins i tot s'incrementarà més enllà del 27-S. PSC, PP i Ciutadans ja tenen a punt tota mena d'oferiments sarcàstics per al debat d'investidura. Els del "Sí se puede" ja ho tenen tot pactat i repartit. Llegiu si voleu en el nostre Bloc un article de la Montserrat Nebrera on qüestiona l’oportunitat de convocar el 27S les eleccions.

Plebiscit sobre el plebiscit

Diu David Fernàndez (amb aquesta veu que em recorda els dolents de les pel·lis abans de començar a fer mal) que el debat sobre les llistes per concórrer a les eleccions del 27-S no es pot convertir en un plebiscit sobre Artur Mas. Amarga ironia fora un plebiscit sobre el plebiscit, però el cert és que la discussió no va d’això; és molt més trist i miserable. La proposta que ha fet la CUP sobre una llista “de país” sense polítics, obre tantes incògnites de present i de futur que el millor fora no comentar-la. Tanmateix no ens hi cap altra: la discussió sobre el perfil de les persones que no generarien anticossos a uns o a altres se sembla al que sempre han produït les llistes tancades i bloquejades dels partits: “aquest!!???”; “jo no voto una llista on surti aquesta”; “però com és que no han posat a...?”. I no parlem de l’eventualitat de perdre les eleccions, amb una llista de “no polítics” fent política pedestre al costat de Miquel Iceta, Sánchez-Camacho y Albert Rivera.. fenomen viral cada sessió de diàleg de sords. Tot aquest debat, que a aquestes alçades del mes de juliol ja hauria de ser tancat, resulta que es posposa al sorprenent de discutir si qui ha fet totes les accions necessàries per arribar fins aquí ha de ser o no a la llista que ell mateix ha proposat a la vista de la desfeta que s’albira en la desunió electoral dels partits independentistes.

Bé, la CUP no vol el debat sobre Mas, però en part és la causa del debat, perquè acceptant la proposta del president li fa una esmena: en la proposta de la CUP no hi ha polítics.. ah, no? ¿I qui no ho és a aquestes alçades de la vida de l’ANC o d’Omnium, ja no direm de l’AMI, on tot per necessitat són polítics? ¿Tothom que avui és al Parlament ha quedat condemnat a no sortir a la llista? ¿I qui hi hagi estat durant un metafòric quart d’hora de la seva vida, també està per definició exclòs?, o es veu sanat d’aquesta malaltia que es diu condició política pel fet d’haver-se apartat estratègicament una temporadeta? I Joan Laporta, que ha estat en el Barça i a l’Ajuntament i, havent sortit del segon, ara vol tornar al primer, si ho aconsegueix, és polític o no? Està expulsat de la cursa i al seu lloc millor col·locar en Freixa, que no haurà estat ni una cosa ni l’altra? Alguns responen que s’ha de fer una llista asèptica, sense polítics i sense patums, com si no fóssim els humans sempre afamats de símbols, de referents, d’ídols. Com si no fos aquesta gana immensa de veure’s reflectit en un ideal el que fa consumir noticies, tafaneries i les pròpies conteses electorals. Com si no s’hagués mai escrit la història amb els noms que són al vèrtex dels icebergs socials.

La qüestió de la llista sense polítics és tan ridícula com impossible, però a més pateix d’una ineficàcia estructural i alarmant, perquè demostra que qui ho proposa pensa que això de ser diputat en realitat és una qüestió postural, que no s’ha de saber gaire per tenir l’honor d’integrar el legislatiu d’aquest país, la qual cosa diu ben poc d’uns i altres. I a més malauradament és veritat, sols cal veure una sessió parlamentària per comprendre que el que cal és tenir sentit de la tàctica, dir alguna “boutade” oportuna, si pot ser amb joc de paraules, i encertar l’hora del telenotícies.

Ja fa temps que vaig dir que si jo fos el president no convocaria eleccions el 27-S, recolzant la decisió en una màxima jurídica: “rebus sic stantibus”, que significa que les promeses s’han de complir sempre i quan les condicions es mantinguin. I aquí res és ja com era; més encara perquè la qüestió que està en joc és d’una rellevància política inusitada. Més aviat fora bo, com s’ha començat a plantejar, esperar a veure el resultat de les eleccions generals i comprovar si al menys per anar a les Corts, hi ha possibilitat d’un front (frontissa) català unitari (i per unitari ja s’entén que no de tots, però si d’un bon grapat dels partits)

Perquè si l'única oportunitat de jugar aquesta partida es perd entre la banalitat, l’enveja, les misèries humanes i la incapacitat de transcendir, és que no val la pena ni jugar-hi (perquè es perdrà), i ni tan sols aconseguir l’inversemblant victòria, perquè haurem demostrat, amb plebiscit sobre plebiscit sobre plebiscit i etc., que no la mereixem. I ja no tornarem, al menys a mi que no m’esperin, a parlar d’aquest assumpte.

Montserrat Nebrera
Advocada i magistrada

Article publicat al digital elSingular.cat el diumenge 12 de juliol del 2015

08 de juliol 2015

'Divide et impera'

Estem vivint aquests dies l'enèsim debat sobre la llista unitària. Una llista amb personalitats de la societat civil i sense polítics i sobretot, diuen els d’ERC, sense Mas. Finalment els catalans votarem el que hàgim de votar, però la llista sense polítics és una pirueta del tot infantil. Què té d’especial una llista amb tot l'star-system nostrat i plena de “celebrities” i alhora pactar un govern de polítics o fer al cap de sis mesos unes altres eleccions per escollir si som rossos o morenos. Com diu la Pilar Rahola en l’article que podeu llegir en el nostre Blog, “Divideix i venceràs”, això han fet des de fa mesos ela governants de Madrid i nosaltres hi hem caigut de quatre grapes. De fet, Pablo Iglesias i en Duran han estat promoguts pels mitjans de la casta espanyola i l’Ibex 35 amb la missió concreta de rebentar el procés sobiranista i, molt particularment, les plebiscitàries i a fe de Déu que ho estan aconseguint amb l’ajut inestimable dels tontos útils d’ERC que els ho estan posant , com diuen aquells, “a huevo”.

'Divide et impera'

Per bé que la frase s'atribueix a Juli Cèsar, no sembla que hi hagi cap prova que en confirmi l'autoria, però se sap que va ser una tècnica molt eficaç per mantenir les fronteres dels imperis. Divide et impera, aconsellava el vell llatí, i certament no hi ha manera més eficaç de dominar els pobles con­querits, que aconseguint la divisió entre ells.

Aquesta màxima antiga devia ballar pel cap d'un governant més proper, per bé que igualment seduït per l'eròtica de l'imperi. I així va ser com l'ínclit Aznar va pronunciar, sense moure el bigoti, una frase profètica: "No ens hem d'amoïnar per Catalunya. Ja es barallaran entre ells".

Doncs bé, aquí som, dos mil anys després de Juli Cèsar, bo i demostrant com la divisió dels súbdits garanteix la força dels imperis. Dels imperis o de les seves restes, que bona és una única colònia, si es pot esprémer. Estalviem-nos les perífrasis, sil·logismes, eufemismes i la resta d'opcions per deixar l'ànec marejat. El que ens passa és que estem dividits, i per bé que les raons són moltes i algunes lògiques, oblidem la raó fonamental: entretinguts en defensar el pati de casa, perdrem el país sencer. Quants més senyals de fatiga pot enviar la ciutadania, la mateixa que s'ha manifestat massivament unida cada vegada que l'hem convidada a fer-ho? Quanta gent de seny a la qual teníem seduïda estem disposats a perdre perquè hem decidit espantar-los amb baralles de gallines? Quant de temps podem esmerçar en perdre el temps que no tenim? Potser seria hora de dir prou, remenar en el bagul dels mals endreços per tal de recuperar el seny perdut i prendre decisions de l'alçada que la història, si va de veres, ens exigeix. Perquè, si em permeten amics, saludats i coneguts del procés, portem mesos fent l'ase. I a cada bugada hem perdut llençols, flassades i fins i tot la vaixella de porcellana.

Encara som a temps, i en funció dels resultats de la votació de l'Assemblea Nacional Catalana, tot és pot refer. ­Però una cosa sembla certa, sigui com sigui, amb la dosi d'imaginació que correspongui i amb els sacrificis personals que exigeixi, hem d'aconseguir la unitat de les forces del procés o haurem perdut la guerra sense haver començat la batalla. Ja vindran els temps de debatre sobre el color dels mobles, la distribució de la casa i l'edifici sencer, i certament la pluralitat de les ­opcions que bateguen en la societat catalana tindran cabuda i, si cal, baralla. Però ara som a les portes d'un moment de gran transcendència, si més no per a tots aquells que creiem que cal decidir sobre el nostre futur i replantejar, si s'escau, el nostre estatus polític. I personalment, si em per­meten la confessió, estic disposada a la duresa del moment, però no estic ­disposada a veure com se'n riuen de nosaltres perquè estem fent el ridícul. Divide et impera. Dos mil anys després, esperem que no siguem els catalans els darrers en demostrar-ho.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 05 de juliol del 2015

06 de juliol 2015

La independència no entén de misèries partidistes

El Dr. Oriol Domènec i Llavallol, antifeixista-alpinista-independentista i cirurgià otorinolaringòleg amb 91 anys i tota una vida de lluita per les llibertats, escriu en un article titulat “La independència no entén de misèries partidistes” i que podeu llegir en el nostre Blog, que la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem mai. Aquests patriotes catalans d’abans de la guerra, cal escoltar-los i seguir els seus savis consells. A la Via Catalana quan ens vàrem donar les mans, no preguntàvem si la persona del meu costat era de dretes o d’esquerres, de dalt o de baix, tots érem allà per un objectiu: aconseguir la independència.

La independència no entén de misèries partidistes

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.


Dr. Oriol Domènec
Cirurgià otorinolaringòleg

Article publicat al Blog Ara o mai! el diumenge 5 de juliol del 2015

03 de juliol 2015

Els politics fan nosa?

El conseller de la presidència, Francesc Homs, ha assegurat que l'acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras per una llista sobiranista està a tocar. Ens agradaria compartir el seu optimisme, però l’acord pot esdevenir un miratge doncs, mentre en Mas no fa retrets ni posa objeccions, en canvi l’Oriol ja posa “condicions”. Comencem malament. Desprès surt el Baròmetre d'Opinió Pública i diu que un 50% dels catalans votarien 'No' a la independència i un 43% votaria 'Sí', 7 punts de diferència, i li ha faltat temps a la “caverna” del PP (Soraya Sáenz de Santamaría i Dolors Montserrat) per afirmar solemnement que «el suport sobiranista va a la baixa» o també que «els catalans estan farts de la independència». No anem bé. Si els polítics catalans no es posen les piles i deixen de banda els seus interessos de partit, no ens en sortirem. Per això és important bastir una llista de la societat civil, però sense deixar de banda els polítics, que no fan cap nosa i que han de ser, en definitiva, els que han de portar el lideratge del procés. De tant en tant, navegant per Internet et topes amb gent de la dita “societat civil” que escriu coses molt interessants i assenyades, a parer nostre. Si voleu llegir dues opinions, aneu al nostre Blog i trobareu els dos posts que van escriure l’anomenada “Isabel C.” i un pseudònim anomenat “Idees”, el primer abans de l’anunci de l’Oriol Junqueras i l’altre després de fer la darrera proposta el líder d’ERC. Son per meditar una estona al voltant del procés i del debat de les llistes.

Reproduïm els dos posts

Isabel C.
26/06/2015

Per fi algú se n'adona que si alguna estratègia enterrarà ERC és, precisament, triar la via de ser tan políticament correcte amb Podemos i els ”encolauats”. Tot el contrari és el que cal fer i de manera urgent, sistemàtica, inclement i incansable. ERC i a vegades les CUP, estant deixant que aquest lerrouxisme espanyolista se'ls mengi l'electorat i a sobre, sobre tot ERC, es pensen, equivocadament, que l'única manera que tenen de recuperar aquests electors és dissimulant que no saben que Podemos i ICV són unionistes i no només unionistes, sinó que han acabat essent la darrera bala a la recambra de l'espanyolisme per avortar la independència de Catalunya.

De fet, Pablo Iglesias ha estat tan promogut pels mitjans de la casta espanyola amb la missió concreta de rebentar el procés sobiranista i, molt particularment, les plebiscitàries. Si tenim la sort de guanyar el 27S, ja veureu què ràpid el desactiven des dels mateixos poders i mitjans que l'han tret del carrer i l'han posat davant de totes la càmeres. O el retornen al racó de la inexistència a on Espanya sempre ha tingut a l'esquerra al tuf d'extraparlamentària, o, molt més probable, l'absorbeix el sistema inamovible que mana sempre a Espanya hi hagi República o Monarquia, franquisme o pseudo democràcia. Mai no l'haurien deixat anar tan lluny si no fos que Espanya sap que si per algun cantó som molt febles, els catalans, és pel costat esquerra.

La nostra esquerra viu permanentment enlluernada i acomplexada a poc que es presenta un xarlatà de «gauche divine» espanyola bramant "ocurrències" i calúmnies tronades a tort i a dret. Els catalans, com a efecte secundari del franquisme, patim de la malaltia de la doble mesura. Amb les ambigüitats calculades de la dreta (Duran) hi ha llicència per entrar a matar. En canvi, quan aquestes o pitjors ambigüitats calculades venen per l'esquerra, ens apressem a posar-hi venes, a imaginar-nos que en realitat no són tan unionistes com alguns es pensen, perdonem i ens inventem que diuen el que no han dit i que segurament pensen el que no diuen.

Repeteixo, la única manera que tenen ERC i CUP, però sobre tot ERC, de reeixir i frenar la sagnia dels seu electorat és desemmascarant Podemos i la marca electoral En Comú. I ho ha de fer sense complexos de cap mena, sense por, amb la convicció de que la raó i la justícia social està amb aquells que no es conformen a mendicar el que ja és nostre, que no es resignen a gestionar la misèria. La raó i la justícia social estan del costat dels qui volem un Estat per fer les grans polítiques socials que mai, absolutament mai, es podran fer si continuem sotmesos a Espanya. Sense por i sense complexos, si us plau. Si no és així, no entenc per què es neguen a una candidatura unitària i transversal que és la única que pot enfrontar-se amb certes garanties de victòria a la que ja es pot qualificar sense por a ser titllat de “conspiranoic” com la gran operació de l'Estat espanyol anomenada Podemos.

Quin mal li ha fet a ERC el trencament entre CDC i la Unió de Duran... Fa la impressió que ERC pensava anar tirant fins el 27S sense disputar l'espai electoral que se li està menjant Podemos, limitant-se a recollir els vots que si fos només per triar entre Mas i Junqueras, anirien de pet cap a Convergència, però... com que comptaven amb que hi hauria Duran clavant punyalades per l'esquena... la gent acabaria votant ERC ni que fos amb una pinça al nas. Per això ara estan rabiosos i reclamen que CDC s'hauria de dedicar exclusivament a captar votants de dreta, fent veure que no saben que CDC no és ben be un partit de dretes i que Mas és més capaç d'aglutinar vot transversal, de diverses ideologies, que no pas ERC i Junqueras. Però el que no diuen és que el motiu del malestar, el motiu real, és que eren ells, la direcció d'ERC, la que pensava que no caldria moure cap dit, que es podia guanyar l'hegemonia dintre del bloc sobiranista només refiant-ho tot a les punyalades que Duran continuaria assestant al Mas.

Es a dir, en realitat, era ERC la que volia viure del vot que, sense Duran, és un vot que s'inclina més cap a CDC. No ho dic com a retret. Però algú havia de dir-ho i a mi mai m'ha fet por ser políticament incorrecta. No té sentit que ERC refusi una llista unitària i que després dimiteixi ─com està fent─ de barallar-se amb Podemos pel mateix espai electoral en el que pesca Podemos. Si no es veuen en cor d'arribar a aquest espai electoral, és un suïcidi que vagin sols a les eleccions i haurien de ser els primers interessats a formar candidatura amplia, transversal, amb presència de personalitats i de gent de CDC, ERC, MES, la Unió Indepe, Avancem, etc. Anar per separat només tindria sentit si es veiés que ERC s'arremanga, se'n va als barris proclius al vot ètnic espanyolista, defensa amb ungles i dents que la independència és l'eina per una política social amb majúscules i per a un canvi de model productiu que no ens faci tan vulnerables a les crisi. Però no veig a ERC disposada a això. Al contrari, la veig totalment descol·locada com si s'hagués fet el pla de que només calia asseure i esperar que li ploguessin els votants de Mas que, per por a Duran, haurien de votar ERC. I ara el pla se n'ha anat a fer punyetes i ERC que no reacciona... Si us plau, reaccioneu.

Idees
03/07/2015

Celebro que s'hagi recuperat la il·lusió en fer una llista unitària. No puc evitar el fet d'estar content. De debò. Molt. Ara ens cal donar un cop d'efecte. Sorpreneu-nos. Si us plau. És mentida que la pilota està sobre la teulada de la ANC. Ara és indispensable que els polítics i la societat civil, degudament representada, es trobin, sense fer soroll i que arribin fins allà on puguin o vulguin arribar. A aquestes alçades, tothom ha tingut el temps necessari per entendre que el procés cap a la independència és quelcom que clarament supera la política de partits. Ens supera a tots i ens situa en una posició desconeguda però absolutament dignificant.

Ara és quan es materialitza tot i quan menys podem estar per punyetes. Ara és quan s'ha de fer notar, exercitar i pagar amb l'exemple de la generositat, la humilitat i la confiança. Els polítics i la societat civil, degudament representada, han de consensuar l'abast d'aquest compromís i ens haurien de sorprendre amb una posada en escena conjunta. Sigui quina sigui la proposta, tots a una, sense retrets i sense escarafalls, tothom a arromangar-se. El temps per tirar-nos els plats pel cap ja s'ha acabat. Ara ens cal sumar esforços i pensar, per sobre de tot, amb la unitat d'acció i el full de ruta. Ara és el moment de cercar complicitats a tots els àmbits, de col·laborar amb el President Rigol per fer evolucionar el Pacte Nacional pel Dret de Decidir cap al «Dret a la Independència».

Aquesta és la darrera oportunitat que tenen els polítics de demostrar allò que diuen: primer el país, fora personalismes. També és el moment de ser sensats i acceptar que el procés cap a la independència és, en essència, un procés polític. Un procés tant transversal que és bo que hi hagi també una aportació per part de la societat civil.

Ara bé, des de la política, defensar que només hi hagi candidats de la societat civil és no tenir-ho ben entès, seria una disfunció molt atípica, desmereix a qui ho defensi. Allò que és més democràtic és fomentar la tolerància i ser, pel bé del país, el màxim d'inclusius. En tot aquest procés hi ha d'haver un lideratge que no podem diluir, tant sols per una qüestió de credibilitat internacional, tant sols això. Tindria una certa lògica que aquest lideratge pugui recaure en el President Mas. El que és més difícil d'entendre és la desconfiança a aquestes alçades. Contraposar el lideratge de l'actual President Mas a la unitat es fa difícil d'entendre si no és des de l'enveja, el personalisme, el partidisme, la desconfiança injustificada o el sectarisme i el dogmatisme mal entesos que es confonen amb l'espanyolisme esterilitzant.

Cal recordar que el President Mas va dir que no es tornaria a presentar i també cal recordar que no calia que anés primer. Però d'aquí a haver-ne de prescindir per assolir la unitat és un autèntic despropòsit. Ell s'ha ofert a fer de President Frontissa, tant sols això. Si ell no va primer a la llista no passa res, però no estaria malament, de cara a l'exterior que pugui ser el cap visible. Si us plau, polítics sobiranistes i representants de la societat civil, poseu-vos d'acord en allò que més convé al país i si no podeu... fins allà on pugueu o vulgueu.

No hi ha més cera que la que crema. Tenim el que tenim i és amb tot el capital polític i humà que tenim que haurem de tirar endavant. Poseu-vos d'acord i feu una escenificació conjunta en la que, a partir d'aquell moment tothom hi comenci a posar la cansalada sense retrets ni contraofertes. Haurà començat la campanya electoral més llarga, intensa, arriscada, gratificant i plena d'esperança de la nostra vida. Creieu-me. No en dubteu.