Estem a menys d’un mes perquè el catalans anem a les urnes per decidir què volem que facin els nostre representants electes l’endemà d’aquestes transcendentals eleccions. Dia sí i dia també els anti-sobiranistes repeteixen a tort i a dret que aquestes eleccions no seran plebiscitàries, però la realitat és que el debat pre-electoral gira entorn de la qüestió de la independència de Catalunya. Iceta, Franco Rabell, García Albiol i Arrimadas no deixen d’advertir-nos dels riscos de la secessió amb arguments apocalíptics que, malgrat ser de partits amb unes ideologies diametralment oposades, s’assemblen molt. En un altre ordre de coses les esquerres a Catalunya porten un caos que no saben on son. Els que s'anomenen "els més progressistes del món", al capdavall són els més conservadors. La rigidesa de la seva ideologia immutable, els allunya de la realitat que diuen defensar. Tot un embolic que fa feredat, només de pensar que puguin guanyar. El periodista Marçal Sintes en un molt bo i sobretot molt valent article, que podeu llegir en el nostre Blog, estableix un interessant paral·lelisme entre els darrers esdeveniments de Grècia i les bestieses que sovint escoltem dels partits com Podemos, ICV, etc.
Grècia i els nostres “progres”
No fa gaire temps, crec que tothom ho recorda, les nostres esquerres no socialdemòcrates es tornaven boges per fer-se una foto amb Alexis Tsipras. El líder de Syriza es deixava estimar. Joan Herrera se’n va fer una de molt bonica a la seu mateixa d’Iniciativa a Barcelona. Grans somriures. El català viatjaria a Atenes durant la campanya electoral grega per entregar personalment un manifest de suport al grec. Pablo Iglesias va participar en el míting final de Syriza, i a dalt de l’escenari van donar-se la mà amb Tsipras com si ballessin sardanes.
Fer grans elogis de Syriza era la mar de cool. Molt, molt trendy. Quedava d’allò més bé a les xarxes i en les tertúlies.
El problema va ser que el mirall grec de les nostres esquerres, de les esquerres de debò, el gran referent, Syriza, va guanyar les eleccions. Van començar les negociacions amb la troica –Comissió Europea, BCE i FMI. Tsipras va apostar per una tàctica agressiva i provocadora. L’encarnava el ministre Gianis Varoufakis. No va funcionar. Després Tsipras va utilitzar el recurs del referèndum i va fer campanya per rebutjar les condicions dels creditors. Volia recuperar força negociadora. Va guanyar el referèndum però tampoc no va funcionar.
La troica no es va deixar impressionar per Varufakis ni pel referèndum. Menys que ningú Alemanya.
Tsipras estava atrapat i amb l’aigua al coll. Els ciutadans no podien disposar dels seus diners (el corralito grec) i les arques de l’Estat feia molt que tenien el pilot vermell encès. Tothom es preguntava si Tsipras s’atreviria a sortir de l’euro, l’amenaça amb què sempre havia especulat Syriza. Tanmateix, Tsipras no es va atrevir i va acceptar el tercer rescat (86.000 milions d’euros) i les condicions que suposa. Va saltar-se el que havien votat els grecs molt poc abans. Va pactar amb la realitat. No va gosar llançar-se –i amb ell tots els seus conciutadans- al precipici. Havia optat pel que li va semblar el mal menor. L’ètica de la responsabilitat, que diria Max Weber, s’havia imposat a l’ètica de les conviccions.
Als ulls de les nostres esquerres, dels purs, dels progres de pedra picada, l’icona en què havien convertit Tsipras es feia miques. Van parar de reivindicar-lo, d’utilitzar-lo, immediatament. Ja no servia. Estava contaminat. Havia deixat de ser pur perquè havia pactat amb la realitat. I pactar –l’essència de la política– és, en la seva mentalitat, de covards i de traïdors.
Tsipras s’havia convertit en un menyspreable socialdemòcrata, un revisionista, un caragirat. Era el seu problema, però ells no el seguirien per aquest camí, així que quan el Congrés espanyol va votar a mitjan juliol el rescat grec (a Espanya li toca ajudar els hel·lens amb 10.000 milions i escaig), Iniciativa i Izquierda Unida, així com ERC –Podemos no hi té diputats–, BNG i Amaiur van votar-hi... en contra!
Tant de progressisme, tant d’omplir-se la boca dels patiment dramàtic –i cert- del poble grec per, tot seguit, negar-los els diners que els poden alleujar una mica i donar un bri d’esperança en el futur. Ni un euro. Una bogeria.
Al setembre hi tornarà a haver eleccions a Grècia. Les esquerres de debò, els purs, ja no es retrataran amb Tsipras, que, després del que ha fet, ja deu formar part del sistema i del complot neoliberal que, segons els nostres progres, dirigeix el món.
Això sí: els quedarà l’opció de victorejar Varoufakis i els escindits de Syriza (de fet, el no al Congrés ja va per aquí). Les nostres esquerres –entre les que hi ha autèntics farsants pels quals tot plegat és només una forma de vida- tornaran a aixecar la bandera de l’autenticitat (sempre, sempre, hi ha una posició més pura a què recórrer), i així aniran tirant...
Marçal Sintes
Professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna
Article publicat al digital elSingular.cat el dilluns 24 d’agost del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada