Perquè hem d’anar a votar el 23-J

S’apropen les eleccions generals i ja comencen a sonar veus que criden a l’abstenció. Hi ha opinions diverses sobre si l'abstenció pot ser bona o no, i això depèn del punt de vista i del context. Els partidaris de l'abstenció argumenten que pot ser una forma de protesta o d'expressar el rebuig cap al sistema polític o cap als candidats presentats. També sostenen que l'abstenció pot enviar un missatge als polítics i als partits, obligant-los a prendre en consideració les preocupacions i les demandes dels abstencionistes.

Ara bé, que ens venguin la moto que l’abstenció és igual que un  vot nul massiu no és acceptable de  cap manera. Un  vot nul massiu pot fer trontollar el sistema; un sistema que no ens encanta i que no ens agrada participar-hi, per això reclamem la independència, per trencar aquest sistema. Però les normes de joc que tenim són aquestes i les hem d’aprofitar per revertir-les en el nostre profit. Per això no entenem com es pot reclamar l’abstenció, ja que és un error que no demostra res, només demostra comoditat i, per contra, de cara a Europa, demostra que els catalans renunciem a la independència i ens movem dins els paràmetres de l’unionisme que, si ens abstenim, tindrà representants a Catalunya.

Per això s’ha de posar en evidència el sistema votant partits sobiranistes i, si no n’hi ha cap que ens faci el pes, votar amb la papereta de l’1-O per assenyalar clarament que no hem votat els candidats unionistes. El vot de l’1-O és un vot legal, és un vot autoritzat perquè Europa ens faci cas i demostri que els catalans volem la independència. Si no anem a votar, Europa imaginarà que el que hi ha ara ja ens va bé, i per això ens hem quedat a casa. L’abstenció és un greu error, una gran equivocació.

Com escriu en un comunicat polític el Govern del Consell de la República: ‹‹És necessari que les forces independentistes que es presenten a les eleccions del 23 de juliol del 2023 assumeixin el compromís explícit de no garantir l'estabilitat política de cap govern espanyol que no es comprometi inequívocament amb una solució política del conflicte, basada en l'amnistia i el respecte del dret a l'autodeterminació, que el poble català va exercir l'1-O del 2017. L'estabilitat d'Espanya s'ha utilitzat com una eina per sotmetre i reprimir els anhels de llibertat i d'autodeterminació del poble català. El compromís explícit per no contribuir a l'estabilitat ha de comportar, alhora, l'assumpció d'una agenda independentista clara i compromesa amb el camí cap a la República Catalana››.

Per aquestes i moltes altres raons que, per manca d’espai, no podem escriure ara, cal que el 23-J els catalans no fem cas dels que promouen l’abstenció i anem massivament a votar. En el fons es tracta de fer aflorar el conflicte i, alhora, empoderar els catalans. Si Espanya està en guerra amb nosaltres, nosaltres hi hem d’anar a expressar aquest conflicte. No fer-ho, significa que capitulem i ells guanyen la partida. Per fer tot això, cal crear complicitats socials a Catalunya, mobilitzar la gent, generar autoestima i saber que un partit és una eina, no una finalitat en si mateixa. Per acabar de reblar aquests plantejaments, llegeix si tens temps l’article del periodista, Jordi Barbeta, titulat “Votar o no votar”, on afirma que “els vots són l’únic certificat de l’existència política”.  Llegeix, si vols, aquest article tot seguit.

Votar o no votar

S’han convocat les eleccions espanyoles i a Catalunya només els partits espanyols i espanyolistes ofereixen raons comprensibles perquè la gent els voti. Sap greu de dir-ho tenint en compte el perfil del lector d’El Nacional, però és comprensible que la gent que prioritàriament tem un govern del PP, vegi en els socialistes (ingènuament) la possibilitat d’impedir-ho. I igualment comprensible que la gent conservadora, la gent que vol menys impostos, com a Madrid (que mai s’aplicaran a Catalunya), i la gent que sol jugar a cavall guanyador aposti ara pel Partit Popular. El problema el tenen els que, conscients que Catalunya necessita establir un dic de contenció pel que vindrà, sigui un govern PP-Vox com els del País Valencià o les Balears o, encara pitjor, la gran coalició PP-PSOE, s’han quedat sense referents alternatius i amb dos dilemes acumulats. Votar o no votar? I si la resposta és votar, com es pot votar els que han decebut tant en els moments que més requerien estar a l'altura?

Alguns autòctons estan tan indignats que reivindiquen l’abstenció o el vot nul, que només serveix per entregar la legitimitat democràtica als adversaris. I això perquè la representativitat democràtica només es pot mesurar en vots. Anava a dir aquí i en la Xina Popular, però no, a la Xina Popular, no. És a Europa on sense vots no es representa ningú. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que no se sap què i a qui representa, fa campanya per l’abstenció i el vot nul al mateix temps que anuncia una candidatura pròpia a les eleccions catalanes. Tot plegat convida a sospitar que el que pretén és forçar el fracàs d’ERC, Junts i CUP, de l’independentisme oficial, per erigir-se a continuació en els independentistes autèntics, això sí, amb l’aspiració de col·locar-se al parlament autonòmic. Seria la quarta opció política que disputarà poder autonòmic a base de discursos independentistes buits de contingut.

L’abstenció és una opció tan democràtica com la que més, i fins i tot pot semblar la més raonable quan només es pot triar entre mala gent o candidats incompetents. A més, el vot contribueix a mantenir un sistema que des d’alguns punts de vista és el que els sotmet a haver de viure eternament governats per adversaris polítics, culturals i lingüístics.  D’aquests plantejaments surten els discursos abstencionistes basats en l’antic eslògan revolucionari del "com pitjor, millor". Aquesta teoria la va propagar el segle XIX un revolucionari rus, Nikolái Gavrílovich Chernyshevski, qui va inspirar Lenin. La intenció era agreujar el deteriorament de les condicions de vida dels obrers i camperols per precipitar la revolució. Aquesta és la típica teoria que perjudica objectivament els desgraciats utilitzats com a carn de canó i que, al cap i a la fi, mai no es compleix o s’acompleix a la inversa, és a dir, com pitjor, pitjor. L’aplicació a Catalunya consistiria a esperar que els espanyols arrasin amb qualsevol residu d’identitat catalana perquè llavors la gent es rebel·larà. I resulta que els catalans tenen un historial més rondinaire que revolucionari. Sense anar més lluny, l’Estat durant el Procés recent ha aplicat una repressió i una persecució política brutal i el que han fet els catalans, dirigents i ciutadans, no ha estat rebel·lar-se precisament. Com a màxim, manifestar-se sense embrutar els carrers i procurant no prendre mal i, sobretot, no perdre patrimoni.

Quan Mariano Rajoy va suspendre l’autogovern dels catalans aplicant de manera tergiversada i abusiva l’article 155 de la Constitució espanyola, va aprofitar per convocar unes eleccions al Parlament en desigualtat de condicions entre els contrincants, amb els líders independentistes derrotats i empresonats o a l’exili. L’objectiu era expulsar els independentistes de les institucions. Els partits represaliats van decidir entomar el repte i van acceptar la convocatòria com a legítima i van presentar candidatures. I ho van fer perquè si no ho feien, el bloc del 155 s’hauria apoderat absolutament de les institucions catalanes amb un programa inequívoc com el que ara PP i Vox han començat a aplicar al País Valencià i a les Balears. La iniciativa de Rajoy va tenir èxit, però menys de l’esperat. Ciutadans va guanyar aquells comicis, però els partits sobiranistes van sumar una majoria que els va permetre exercir —això sí, mínimament— de dic de contenció de l’ofensiva espanyolitzadora.

Un altre apunt a tenir en compte. Quan va sorgir el moviment del 15-M, els indignats cridaven als polítics: “No ens representen”. Però un bon dia els van desallotjar de totes les places. El moviment només va adquirir força política real quan Podemos va articular una alternativa politicoelectoral de caràcter republicà, que, com passa sovint, no ha cobert les expectatives, però des del minut zero va espantar tant al règim, que des del començament els va combatre amb totes les guerres brutes imaginables fins a foragitar-los de les instàncies de poder. Al carrer ja no fan por, només seran una qüestió d’ordre públic. (A Yolanda Díaz, contractada per a la demolició des de dins, potser li agrairan els serveis prestats, tot i que Roma no paga traïdors. En qualsevol cas, la seva punyalada la perseguirà per sempre.)

La democràcia és un sistema imperfecte i la democràcia espanyola és, a més d’imperfecta, defectuosa, com han certificat organismes internacionals, però al final el que compta, el que ho justifica tot, són els vots. Els vots són l’únic certificat de l’existència política. Quan els tribunals europeus es refereixen subtilment a Catalunya com a “grup concret objectivable” es basen en els vots que han rebut els partits sobiranistes i la persecució que han patit. Si no tinguessin vots, no serien ni grup, ni concret, ni hi hauria manera d’objectivar-lo. Els instruments de l’autogovern són escassos, els partits catalans i els seus líders han perdut la credibilitat. Tanmateix, la referència catalana o té alguna legitimitat democràtica o no serà. No cal enganyar-se, els vots no serviran per fer la independència, però potser sí per la pervivència de l’escola catalana, dels mitjans públics, de la cultura, dels organismes autòctons (el primer que ja està amenaçat és l’Institut Ramon Llull). I el que és més important, dels vots depèn la voluntat de ser dels catalans, democràticament expressada.

 Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL,CAT  el diumenge,25 de juny de 2023

Democràcia a la carta

Per definició la democràcia es basa en principis i valors fonamentals que van més enllà dels interessos vàlids dels partits polítics i també dels individus. La democràcia busca la participació ciutadana, el respecte als drets humans, la igualtat d'oportunitats i la rendició de comptes dels governants. És important destacar que la democràcia també implica el respecte a les minories i la cerca de consensos en benefici de tota la societat.

Calia fer aquesta introducció arran els esdeveniments que han sacsejat aquests darrers dies el panorama polític català. Un primer fet seria la proposta ‘imaginativa’ de l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, que ha suggerit que l’alcaldia podria repartir-se un any per Maragall, un any i mig per a ella i un any i mig per a Collboni. Original sí, democràtic potser no tant, ja que el clar guanyador de l’alcaldia ha estat Xavier Trias, i l’acudit de tenir a Barcelona tres batlles en quatre anys només podia sortir d’un cervell ‘privilegiat’ com el de la senyora Colau, per intentar repartir-se  l'ajuntament com si fos un pastís. 

Un altre exemple de democràcia a la carta és el tema de l’alcaldia de Ripoll, on el partit Aliança Catalana, la formació encapçalada per la líder d’ultradreta independentista Sílvia Orriols, ha estat la incontestable guanyadora obtenint fins a sis regidors. Tot i aquesta forta entrada al consistori, Aliança Catalana no ha aconseguit la majoria absoluta, i haurà de pactar per governar. Arribats a aquest punt ara sembla que els partits perdedors proposen fer un acord a quatre bandes per evitar un govern d'Orriols i desactivar així Aliança Catalana. Tot molt democràtic, si tenim en compte que a les municipals hauria de governar sempre la llista més votada. Aquest ‘cinturó sanitari’ potser encara donarà més vots a la Sílvia Orriols, com s’ha vist a Badalona.

Podem dir que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa. Però això no impedeix que sigui veritat alguna de les seves afirmacions. Repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és ben bé veritat, però és molt alt. Però cal tenir en compte que avui l’extrema dreta és més moderna en les formes que en el fons, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seva ideologia antiigualitària, és en el racisme, molt específicament contra les comunitats musulmanes.

Ara s’està produint, com dèiem abans, aquest apassionant debat per l’alcaldia de Barcelona, amb la delirant proposta de l’Ada Colau de repartir-se els quatre anys de govern de la batllia de Barcelona entre els tres caps de llista d’ERC, Comuns i PSC i com escriu, Josep Antich, en el seu editorial titulat “L'última pirueta de Colau”, el més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat essent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. Podeu llegir l’article d’en Antich tot seguit.

L'última pirueta de Colau

Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les incògnites són moltes, començant per a quan es constituirà el consistori de la capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o no precipitar-se.

L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall.

A Colau encara li falta algun últim moviment en el qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.

Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual alcaldessa.

El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT,  el dimarts 13 de juny de 2023

No a l’abstenció

Aquestes últimes setmanes podem sentir moltes veus que promouen que els ciutadans no vagin a votar en les pròximes eleccions espanyoles del 23-J. Uns diuen que a Madrid els catalans no hem d’anar a fer-hi res, altres opinen que no es pot votar cap partit que ens representi adequadament i uns darrers que l’abstenció és una mena de càstig a tots els polítics. Diuen que no votar és una forma de votar. És un crit silenciós, un gest rebel minúscul, una forma gairebé microscòpica de dir prou. Potser la millor definició d'abstenció podria ser aquesta: És allò que lamenten tots els polítics l'endemà de les eleccions, fins a l’endemà de les següents eleccions. Cal dir d'entrada que a Catalunya l'abstenció és un fet estructural. Del 1977 ençà, a cap elecció no ha votat més del 80% de l'electorat. Ara bé, depenent del tipus d’eleccions, l’abstenció sol ser diferent i pujar o baixar segons si es tracten d’unes eleccions municipals, autonòmiques, generals o europees.

Segons sembla el factor que determina amb més força l’abstencionisme és l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme), de manera que presenten un major índex d’abstenció els que se situen en les posicions d’identificació nacional subjectiva ‘espanyol’ o ‘més o menys espanyol’. A partir d’enquestes sobre abstencionistes, i segons el tipus d’eleccions, es poden fer una interpretació de les causes: aquestes eleccions no els interessen perquè són en clau catalana o bé els ciutadans no perceben oposició, ni un altre model alternatiu, i per tant no es mobilitzen.

Si analitzem el comportament abstencionista dels ciutadans que se situen en el marc ideològic de l’esquerra, advertirem com es va produint un increment progressiu de l’abstenció dels posicionats en la dreta i l’esquerra de l’eix polític i un manteniment de l’abstenció en els que es posicionen en el centre. L’augment de l’abstenció en els votants d’esquerra i dreta s’explica, en part, perquè en aquests col·lectius hi ha abstencionistes polítics (no voten perquè són antisistema) i, sobretot, per raons de conjuntura de l’oferta política i el panorama polític.

Arribats a aquest punt caldria analitzar quin efecte pràctic comporta l’abstenció de cara als resultats electorals. Pot semblar que, com dèiem abans, no votar és una forma de votar però sembla que no és així. Com escriu l’advocat, Gozalo Boye, en el seu article titulat “Abstenció: un càstig autoinfligit”, l’abstenció en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un ‘regal al contrari’ i un càstig que ens infligim els mateixos ciutadans de difícil o impossible justificació. Podeu llegir l’article d’en Boye tot seguit. 

Abstenció: un càstig autoinfligit

Un dels grans avantatges de l'aproximació democràtica als problemes consisteix en el fet que tot, absolutament tot, es pot —fins i tot s'hauria de— debatre. En el fons, es tracta d'un aspecte essencial de qualsevol plantejament democràtic i així ha de ser assumit, encara que no ens agradi o no ens convingui el que altres puguin plantejar o pretendre... Mentre la discussió es trobi dins d'aquest marc, tindrà legitimitat.

Això, que ha de ser una màxima a l'hora d'aproximar-nos als diferents plantejaments amb què ens anem topant, és també aplicable a aquella iniciativa que a Catalunya va promoure l'abstenció en les passades eleccions municipals i, amb més alegria, la proposa per a les eleccions estatals convocades per al pròxim 23 de juliol.

En democràcia no es pot desqualificar ni aquesta opinió ni la contrària; ambdues opcions, votar o no votar, són legítimes i, per tant, dignes de respecte. Una altra cosa molt diferent és que l’una i l'altra condueixin al mateix resultat i m'explicaré.

Entenc, fins i tot en bona part comparteixo, la decepció que molts tenen amb els diferents partits polítics i, des d'aquesta perspectiva, puc entendre que un nombre determinat de ciutadans considerin que és necessari castigar-los d'alguna manera, però el tema és fer-ho d'una manera que no impliqui un autocàstig.

Es tracta tant d'una sensació com d'una reacció perfectament legìtima, perquè els polítics no poden assumir que tinguin el nostre suport captiu o incondicionat. Els ciutadans podem, fins i tot és imperatiu, exigir al màxim als qui es postulen per representar-nos i si traeixen les promeses donades o les incompleixen, no haurien d'esperar que, a més, els premiem. Dit més clarament, la nostra força com a ciutadans és la nostra capacitat de decidir i de donar o treure la confiança en cada cita electoral, en funció de l'acompliment dels nostres representants.

A partir d'aquesta decisió, les opcions són múltiples i variades i cadascú ha de valorar com vol exigir responsabilitats a aquells que hagi votat anteriorment o com vol manifestar el seu desinterès amb la via seguida per la seva opció política precedent.

Es pot votar un altre partit polític, es pot votar el mateix, encara que sigui amb una pinça al nas, es pot votar nul, es pot votar en blanc o, finalment, un es pot abstenir. Cada opció té els seus pros i les seves contres i, per tant, cal analitzar aquests avantatges i desavantatges abans de decantar-se per una de les opcions que he exposat.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit

Votar un altre partit diferent del votat en les eleccions prèvies és una manifestació directa, clara i inqüestionable de la decepció que s'hagi patit, però, en determinats casos, també es pot entendre com decantar-se per l'opció menys dolenta (vot útil), que és una cosa que, en principi, només coneix íntimament qui ha optat per l'esmentada alternativa.

Votar el mateix partit té dues interpretacions possibles: que es continua confiant en aquesta opció política o —i això és una cosa que només sabrà cada votant íntimament— ho ha fet per ser l'opció menys dolenta (vot útil).

Votar nul o en blanc es pot deure a múltiples factors que van des de l'error tècnic del votant fins a la clara expressió que vol que el seu vot compti, però no lliurar-lo a cap opció política determinada.

Finalment, sempre queda l'opció de l'abstenció, que alguns reclamen com la millor alternativa des de la perspectiva de l'independentisme. El problema és que l'abstenció té un recorregut escàs i amb molts pares o mares.

En un sistema electoral en el qual votar no és obligatori sinó potestatiu, com l'imperant a l'Estat, l'abstenció sempre és una variable electoral que, en termes numèrics, resulta molt complex atribuir a ningú. En totes les eleccions hi ha un percentatge elevat de ciutadans que no van a votar i això reflecteix el grau de participació en les eleccions, però no permet atribuir-li cap causa més enllà de les merament especulatives.

Les raons per les quals els ciutadans no van a votar (abstenció) són múltiples i molt variades i, no en tinc cap dubte, en les pròximes eleccions estatals, les del 23 de juliol, un factor no menor serà que es faran en període estival. Saber, amb certesa, si l'augment de l'abstenció es deu a una voluntat política o al simple fet d'estar de vacances resultarà impossible, més enllà de voler donar l'explicació que cadascú desitgi.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja? Com sabrem si aquesta potencial baixada de la participació es deu a la data en què s'han convocat les eleccions, al rebuig dels partits independentistes o a la manifesta voluntat d'un grup concret de persones de generar un nou espai polític?

Tots coneixem la resposta: mai no ho sabrem i, per tant, pares o mares de l'abstenció seran els qui se l'atribueixin, però, en realitat, no serà més que una xifra òrfena a la qual no es podrà atribuir cap paternitat o maternitat.

D'altra banda, i tenint en compte que l'abstenció no passa a formar part del còmput electoral, serem davant d'una opció que, més enllà de l'anècdota, de la mateixa nit electoral, no tindrà cap recorregut en termes de pressió política a partir d'aquell dia.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?

L'abstenció no compta, simplement no existeix a efectes de repartir els escons en joc, però, en situacions de conflicte, com el que es viu a Catalunya, acabarà beneficiant els partits espanyolistes i això és fàcil d'explicar.

La crida a l'abstenció no s'està gestant des de l'entorn dels partits nacionals o estatals, que, a més, estan demanant als seus votants que vagin massivament a votar o que facin vot útil en aquesta direcció; l'abstenció està sent convocada des de sectors de l'independentisme i, per tant, només restaran vots en aquest àmbit, amb el consegüent benefici per als partits nacionals que, passades les eleccions, ja tindran el titular: l'independentisme s'enfonsa i baixa x punts.

Si creix el suport a l'abstenció, a les urnes hi haurà menys vots independentistes i això no només constituirà un relat guanyador per al nacionalisme espanyol, sinó que, a més, tindrà un efecte psicològic de derrota per a l'independentisme... Serà com disparar-se al peu, una cosa que el nacionalisme espanyol celebrarà tant com asseure's a una taula en la qual no es negociï res.

Dit més clarament: així com en principi ningú no pot atribuir-se la maternitat o paternitat de l'abstenció, el resultat que es generi a partir d'aquesta sí que serà aprofitat pels qui fa anys que procuren la divisió i/o desaparició de l'independentisme.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil al qual segurament m'afegiria; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit de difícil o impossible justificació.

Una altra cosa molt diferent és que si el que es pretén és castigar la traïció, l'engany o la decepció causada alhora que reforçar, des de la més gran de les exigències, la postura independentista es faci a través de l'opció que més els dol i que, sens dubte, no és l'abstenció.

Gonzalo Boye

Advocat

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el divendres, 9 de juny de 2023.

 

 

Oriol Junqueras, dimissió?

Diumenge el poble va tornar a parlar i, malgrat l’elevada abstenció, podem dir que la seva veu va dir clarament que ja n’està tip d’aquesta comèdia. Aquestes eleccions municipals han esdevingut molt més importants del que s’albirava gràcies a la decisió d’una gran part de l’Independentisme de dir PROU a la rendició, a la mentida i a la traïdoria dels maleïts partits ‘pseudo-indepes’, molt especialment d’ERC. L’abstenció i la pèrdua impressionant de vots d’ERC  i de la CUP tenen una lectura tan evident que aquests partits seran incapaços d’acceptar-la. Junts x Catalunya ha tingut la sort de la conjunció dels astres, l’habilitat de diluir-se en tots els corrents interns i la capacitat de tenir alguna neurona encara activa, però tampoc no pot celebrar gran cosa, excepte la pírrica victòria de Trias a Barcelona.

Una possible explicació de la davallada d’ERC pot ser el lideratge i les accions d’Oriol Junqueras. Fins ara no hi ha ningú que doni un relat clar i coherent sobre la forma d’actuar de Junqueras. La majoria pensen que la seva transformació de comportament es deu a un bescanvi per la concessió del seu indult, uns altres pensen simplement que és un traïdor, i les raons poden ser diverses: ha prioritzat el partit per sobre la independència, està sotmès a un xantatge o és el seu ego ple de rancúnia i passió incontrolable pel poder. Cap d’elles encaixa, amb l’excepció potser d’un ego patològic. L’escenari ha canviat després de les darreres eleccions i hem de persistir per portar a ERC a la irrellevància o per pressionar de totes les maneres possibles a Junqueras i a la cúpula del partit més compromesa amb ell a dimitir. Ara mateix, JxC ha ofert anar plegats a la convocatòria d’eleccions legislatives espanyoles. Sabent tot el que ara ja sabem d’ERC i de Junqueras aquesta proposta és un suïcidi. Sabem que Junqueras no és de fiar en absolut i que quan més mal ens pugui fer ens el farà.

Ara s’entén molt bé que un personatge narcisista i superb com Junqueras no pot llegir la realitat com ho fem la majoria dels mortals i no se n’anirà si no és que el fan fora els seus propis militants desintoxicats. Molts pensem que hi ha d’haver un relleu dràstic en els polítics catalans, no només a ERC. El cop que ha rebut l’independentisme és com l’avís que rep el fumador abans de deixar l’addicció. Què li passa a Oriol Jonqueres? Què li passa a Pere Aragonès? No entenen res o no ho volen entendre? Òbviament també suspenen en lectura i interpretació de la davallada de vots que han tingut en les passades eleccions municipals. Són incapaços de preguntar-se què estan fent malament? El mal que han fet és irreparable i imperdonable. Per ERC la paraula independència ha desaparegut del seu discurs. Ara, diu Aragonès, hem d’anar units per defensar la democràcia!, és obvi Sr. Aragonès que tots som demòcrates, però el que volem és la unitat que ens donarà la força per ser independents. S’ha de veure si la militància d’ERC serà capaç de fer un toc d’atenció seriós als seus dirigents. Si no rectifiquen, possiblement la davallada de vots que han tingut en les municipals, serà un joc de nens comparat amb la davallada que tindran a les properes generals.

És cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tant ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufián com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Com molt bé escriu la periodista, Pilar Rahola, aquestes eleccions han donat uns “Senyals poderosos” a l’independentisme per poder concloure que, sense un full de ruta clar i transparent, i un líder seriós i pragmàtic que ens meni cap a la separació d’aquesta Espanya vella i podrida, no s’assolirà mai el somni d’una Catalunya lliure i sobirana. Llegiu l’article d’aquesta periodista tot seguit.

Senyals poderosos

Aquestes eleccions han enviat tants missatges que caldran anàlisis més reposades que les pròpies del dia després. Però alguns símptomes són tan clars, que permeten conclusions immediates, tant a Catalunya, com a Espanya, per bé que els respectius terratrèmols són de signe contrari. A Catalunya, el nom clau és Oriol Junqueras i la seva contundent derrota; a Espanya és Díaz Ayuso i la seva contundent victòria. I en ambdós casos, les rèpliques del terratrèmol han sacsejat tot el mapa polític.

A pams, tot començant per Catalunya, on la victòria del PSC va de la mà de la derrota d’ERC. En aquest sentit, sembla clar que l’estratègia d’Esquerra d’allunyar-se de l’eix nacional en favor de l’eix ideològic –amb la consegüent fractura en l’independentisme–, i fer-ho amb la lletania de "eixamplar la base", només ha servit perquè el PSC dominés tres de les quatre capitals catalanes i la majoria dels ‘ressorts’ de poder. Tres capitals, amb la capital del país a la corda fluixa, a tenor de la voluntat de Collboni de desmentir-se a si mateix, no acceptar el resultat victoriós de Trias i intentar un tripartit.

Per tant, és cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tan ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufian com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Amb un afegit: ERC també ha perdut per la nefasta imatge en el Govern, on els escàndols, errors i fracassos marquen la gestió quotidiana. D’aquí se’n deriva la seva considerable baixada a tot Catalunya, el fracàs a Barcelona i la notable pujada de Junts arreu, amb la victòria a la capital com a colofó. Sens dubte, ERC és la gran derrotada de les municipals catalanes, i el resum l’ha fet, via Twitter, l’exconseller Puigneró: "Sacrificar tota una estratègia unitària de país per guanyar un regidor a Santa Coloma de Gramenet a costa dels Comuns".

A les Espanyes, en canvi, el gran derrotat és Pedro Sánchez, que perd la majoria de places fortes i rep un càstig d’enormes proporcions. Que la reacció immediata hagi estat l’avançament electoral sembla lògica, tan motivada per la pressió dels barons –que perden poder arreu– com pel fantasma d’Ayuso, la brutal victòria de la qual a la capital espanyola dispara totes les alarmes. No hi ha dubte que aquest resultat la situa, inexorablement, per damunt de l’actual president del partit, i l’avançament electoral intenta evitar que el PP faci el relleu i sigui Ayuso la candidata a les generals. Emperò, el rodet dels populars, Feijóo inclòs, sembla imparable.

Hi hauria un tercer motiu que explica la dràstica decisió de Sánchez: la sagnia del món Podem-Díaz, la divisió del qual posa en perill la presidència futura del PSOE. Sánchez necessita tranquil·litzar els barons, fer reaccionar els aliats –Podem i Yolanda Díaz– davant l’espantall d’un govern PP-Vox, i evitar que una Ayuso demolidora li presenti batalla. Amb aquests darrers resultats, esperar mesos a convocar eleccions només hauria significat un triple desgast: desgast del seu govern, amb un PP enfortit que plantaria una batalla descarnada; desgast dels aliats, que s’haurien afeblit encara més; i desgast del partit i del seu lideratge, amb els barons territorials en peu de guerra.

Finalment, un apunt sobre la victòria de Xavier Trias, que situa Junts davant la necessitat d’enfortir l’eix ideològic, vendre la bona gestió com un element central –és a dir, vocació de poder–, i fer-ho sense abandonar l’independentisme. Una versió a l’estil Scottish National Party, que sap congriar perfectament les dues voluntats. Trias ha marcat un camí de victòria que ara caldrà seguir a les generals de juliol. De moment, la qüestió és saber si Trias governarà, i aquí ERC haurà de prendre una decisió cabdal: o facilitar l’alcaldia a Trias, i cedir el lideratge dins l’independentisme, fent el camí invers que va fer al Govern; o facilitar-la a Collboni, ser el culpable de rapinyar la victòria de Trias i cedir la capital de Catalunya als socialistes. Dilema de foc per a ERC, que es crema en tots els casos.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat al diari  El Periódico  el 29 de maig de 2023.