Després de la sentència del TC

La clau de la independència radica en l’Estatut

El Tribunal Constitucional, després de quatre anys d’estudiar la forma de destruir, anihilar o anul·lar l’Estatut aprovat pel nostre Parlament i en referèndum pels catalans, finalment ha dictat la sentència de mort. La Generalitat, el Parlament, els partits i els catalans, hauríem d’ignorar i fer cas omís d’aquesta arbitrarietat. No l’hem d’acatar, no l’hem d’acceptar, ni l’hem de complir. La nostra desobediència ha d’arribar tan de lluny com puguem, tan com siguem capaços. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi.

La resistència a les imposicions espanyoles, només serà possible si els catalans estem units en la defensa dels nostres interessos. Seria un greu error, que el moviment catalanista es fracturés entre els que defensen l’Estatut i els que el rebutgen per inservible. Com més autonomia, poder polític i econòmic aconseguim, més possibilitats tindrem d’aconseguir la independència. Lluitar per un autogovern més fort, no està renyit amb la lluita per a la independència, ans al contrari, les dues es complementen i s’enforteixen. Cal saber aprofitar l’autonomia, per avançar cap a la plena sobirania.

Fan una mala feina, aquells que en nom de la independència, boicotegen les manifestacions a favor de l’Estatut. Aquests forassenyats es situen objectivament, en el mateix bàndol de l’anticatalanisme visceral, que lidera el PP. Aquestes accions que trenquen la unitat, per molta xerrameca radical que exhibeixen, a part de l’afany de protagonisme, només serveixen per donar ales a la quinta columna unionista. Anem doncs a la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del TC i per la independència.

Visca Catalunya lliure !!!.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Tot seguit afegim uns articles apareguts aquestes darreres hores als diaris i publicacions digitals del nostre país, on es descriuen tant l’abast de les retallades que de moment es coneixen de l’Estatutet, com els punts de vista que diferents analistes polítics han escrit sobre l’agressió soferta per la nació catalana amb aquesta sentència.

Una Sentència que no ens deixa anar endavant

Cal dir d'entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren una quinzena d'inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l'Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d'esperar a tenir la sentència sencera per tenir "la dimensió de la tragèdia".

I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l'Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà.

Concretament, parlant de temes sensibles, es declara inconstitucional que el català sigui llengua d'ús preferent a les Administracions Públiques catalanes. I es diu que s'interpreten els drets lingüístics dels consumidors i usuaris, i en l'àmbit de l'ensenyament, i el català com a llengua vehicular. És declara inconstitucional el Consell de Justícia de Catalunya, òrgan amb el qual es buscava apropar l'Administració de Justícia a la societat catalana, que la percep tant distant. També en el terreny institucional s'anul.la l'exclusivitat del Síndic de Greuges per controlar l'Administració catalana, i es declara inconstitucional la tècnica del dictamen vinculant en mans del Consell de Garanties Estatutàries.

En quant a les competències....va malament!. L'Estatut pretenia superar un dels greus problemes de l'actual sistema autonòmic, que consisteix en que l'Estat es menja molt sovint l'espai legislatiu del Parlament perquè fa lleis estatals bàsiques molt detallades, o fins i tot fa normes reglamentaries i actes d'execució amb caràcter bàsic. L'Estatut pretenia un retorn a les lleis estatals bàsiques principials i genèriques, de mínim comú denominador, que permetessin un veritable desenvolupament legislatiu autonòmic. Això ha estat expressament declarat inconstitucional a l'article 111 EAC, i es vinculen a determinada interpretació els articles que es refereixen a les competències executives i exclusives de la Generalitat.

En finançament han tocat dos dels punts cabdals per Catalunya. D'una banda la sentència declara inconstitucional que la nostra solidaritat es pugui limitar a que els territoris que la rebin facin un "esforç fiscal similar". I, a més, es sotmet a interpretació l'article 206.5 EAC, on es preveu que l'aplicació de mecanismes d'anivellament no ha d'alterar en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats Autònomes abans de l'anivellament. Aquests eren dos dels punts importants per evitar el que col.loquialment s'ha anomenat "l'espoli fiscal".

També s'ha declarat inconstitucional que la Generalitat pogués, eventualment, legislar creant tributs locals, en el marc de la Constitució i d'acord amb la normativa de l'Estat. Les vegueries s'interpreten.

També s'interpreten, ves a saber com. els drets històrics, les consultes populars, el dret civil, la comissió bilateral Generalitat-Estat i la comissió mixta d'afers econòmics i fiscals, les competències en immigració, la convocatòria de referèndum de modificació de l'Estatut, les inversions de l'Estat en infraestructures a Catalunya, i la cessió de tributs.

I per últim, m'en oblidava, considera la sentència que la part del preàmbul on diu que el Parlament diu que som una nació, cal tenir en compte que no tè eficàcia jurídica interpretativa. Bé, els sentiments costen d'interpretar, però aquesta és una veritat com una roca: Catalunya és nació per convicció. Es pot interpretar o no. La realitat és molt tossuda.

Dolors Feliu

Llicenciada en dret i professora de dret constitucional de l'UPF

Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat el dimecres 30 de juny del 2010

L’hora de les reinterpretacions

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya era una formalitat. En realitat, es tractava de saber si ses senyories el retallarien pel camal o per la màniga. Ha estat pel camal. Enhorabona. Ara ja ho sap tothom i no és profecia ni prevenció. Els qui de manera ingènua o amb mala fe esperaven la ferida per posar-se la bena, ja en podem comprar trenta quilos i embolicar-s’hi com una mòmia.

El Constitucional ha interpretat. I la interpretació ha estat la que es temia. Pam amunt, pam avall. Posta la sentència, ara arriba el moment de la veritat. I aquest moment correspon a les institucions, als partits i a la societat catalana. Com reclama sovint l’expresident Jordi Pujol, sobretot, cal no fer el ridícul. La sentència del Constitucional és una agressió nacional. I s’ha de respondre amb decisió, contundència, serenitat i unitat. Tanta unitat com sigui possible i fins on sigui possible. En un país com el nostre, això és demanar el cel. Potser sí, però cal fer-ho quan des de Madrid ens han rebutjat el purgatori.

En l’incert camí que ara s’enceta, sobretot cal desconfiar de les reinterpretacions. Ahir n’hi havia per a tots els gustos. El president de la Generalitat, per exemple, va proclamar que “el Partit Popular no ha aconseguit el seu objectiu polític”. Encara sort. Al final, a parer del president, tot és el resultat d’una conxorxa entre reaccionaris que ha donat com a resultat “limitacions que caldrà superar”. L’Estatut, doncs, per a José Montilla, “és viu”. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, va afirmar, amb un somriure d’orella a orella, que la sentència dóna la raó a aquells que el consideren “constitucional” i que “el gran perdedor” ha estat el Partit Popular. Soraya Sáez de Santamaría, per contra, afirmava que el Tribunal ha confirmat “els nostres dubtes d’inconstitucionalitat, que afectaven més de 50 articles”. I Joan Puigcercós, finalment, titllava la sentència d’“estocada fatal”. La primera prova, doncs, ha arribat. Cal rebutjar les reinterpretacions interessades, que brotaran com bolets. Cadascú té l’obligació de formar el seu propi criteri amb el text de la retallada davant els nassos. Com a pas previ per arribar a conclusions i estratègies col•lectives que puguin obrir nous camins. Sense homologació constitucional, no cal dir-ho.

Vicent Sanchis

Periodista i escriptor

Article publicat al Butlletí num. 203 de la FCO del dimecres 30 de juny del 2010

Catalunya ha de dir prou

Després de quatre anys d'intriga, el Tribunal Constitucional ha resolt fallar contra la voluntat del poble. Enrere queden els tímids avenços que l'Estatut aprovat l'any 2006 aconseguia per la llengua, la fiscalitat, les infraestructures o el reconeixement de la nació. Fa mesos, i davant la perspectiva que el TC acabés dictant una sentència com la que ara es dóna a conèixer, la premsa catalana va publicar un editorial conjunt on reclamava respecte a la dignitat de Catalunya. Com la resta de manifestacions que de manera exemplarment democràtica Catalunya planteja, aquesta petició ha estat ignorada.

No podem seguir tapant-nos les orelles i tancant els ulls i la boca: és hora de dir prou. És hora d'avançar de manera efectiva cap a un futur on Catalunya sigui respectada com la nació que és. Ara mateix, la millor resposta que pot donar Catalunya és mostrar-se unida. Les institucions catalanes, la societat civil i la ciutadania han de mostrar el rebuig unànime a una sentència que estableix el topall fins on pot arribar Catalunya, a nivell d'autogovern, dins de l'Estat espanyol. Un límit que més del 60% dels catalans ja consideren del tot insuficient. És per aquest motiu que cal traçar un full de ruta que eviti el nostre estancament com a país:

1. MANIFESTACIÓ DE REBUIG A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Catalunya no pot restar impassible davant del que representa la fi del desenvolupament autonòmic de l'Estat espanyol. El país ha de sortir al carrer a mostrar el seu rebuig davant d'una sentència que converteix l'Estatut en paper mullat. Una decisió d'una dotzena de magistrats que ensorra la decisió que milions de catalans van prendre exercint el dret a vot en el referèndum sobre l'Estatut del 18 de juny de 2006. La Generalitat, tots els partits de tradició catalanista, els sindicats, la patronal, l'associacionisme del país, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de manifestar-se de forma massiva per defensar la dignitat del país.

2. SOM I SEREM UNA NACIÓ

El Tribunal Constitucional deixa clar en successives vegades de la sentència que “l'única nació és l'Espanyola, que és indissoluble'. Catalunya és una nació per raons històriques però, sobretot, per raons democràtiques. Democràticament, l'únic fonament de la sobirania nacional ha de ser la voluntat dels ciutadans i ciutadanes constituïts voluntàriament en poble, en nació. El poble català va expressar la seva voluntat de ser nació en referèndum, i no hi ha tribunal enlloc del món legitimat per abolir aquesta decisió. Que 30 anys més tard dels pactes constitucionals, Espanya segueixi sense reconèixer legalment que Catalunya és una nació és una flagrant falta de respecte. Però el que encara és més greu és que es posi en joc la supervivència i l'estatus de la nostra llengua comuna, el català. La sentència del TC deixa sense efecte l'article 6.1 “El català és la llengua pròpia de Catalunya” i ja no serà preferent en l'Administració i en els mitjans de comunicació públics. I per acabar-ho d'adobar, rebutja la consideració de la senyera o Els Segadors com a símbols nacionals. En resum, una intolerable passa enrere en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya.

3. CATALUNYA NO ENCAIXA DINS DEL MARC CONSTITUCIONAL ESPANYOL

Amb la sentència del TC, Espanya dóna per tancada la possibilitat de l'Estat Federal. Madrid acaba de mostrar quin és el seu límit de concessió d'autogovern per Catalunya. Ara els catalans i les catalanes han de decidir si es conformen amb el que Espanya permet o si volen més poder polític i econòmic pel país. I l'única possibilitat que té Catalunya per assolir més benestar és amb l'assumpció de més competències econòmiques i polítiques, i això significa avançar cap a la plena sobirania. El que és clar és que la gran majoria de catalans volen deixar enrere l'etapa autonòmica, i el punt de trobada entre federalistes, nacionalistes i independentistes és la constitució de Catalunya com Estat.

4. CAL ACABAR AMB L'ESPOLI FISCAL I EL DÈFICIT EN INFRAESTRUCTURES

L'espoli fiscal ha d'acabar per tal que els catalans i les catalanes puguin gaudir d'una economia pròspera i d'una societat del benestar més forta, més necessària que mai en temps de crisi econòmica. El TC anul•la els tímids avenços que l'Estatut feia en aquest sentit, i per tant queda clar que Espanya no permetrà mai que Catalunya gaudeixi d'una fiscalitat justa. Cal que el Govern enfronti això mitjançant mesures contundents, que poden anar des del tancament de caixes fins una demanda oberta del concert econòmic basconavarrès. A més a més, les infraestructures catalanes com els ports o els aeroports segueixen en mans d'un govern, l'espanyol, que mai no hi ha demostrat el més mínim interès. Unes infraestructures totalment necessàries per l'avenç econòmic del país.

5. UNITAT PER DECIDIR

Trencat per part de Madrid el respecte institucional, la Generalitat de Catalunya ha de ser fidel a la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya. Sense renunciar a res, recollint allò que van votar els catalans, també l'Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre de 2005. El govern actual i el que hi haurà després de les eleccions de la tardor hauran de provar totes les fórmules possibles perquè Catalunya sigui respectada, i això només s'aconseguirà amb la unitat política. Les possibles respostes en defensa de la dignitat de Catalunya són múltiples i totes requereixen de valentia: unitat d'acció dels diputats catalans al Congrés dels Diputats, un govern de concentració nacional, o una consulta per saber què en pensa la ciutadania de la retallada del TC i cap on vol que es dirigeixi Catalunya en el futur. Només una Catalunya que sigui visualitzada com a forta, és a dir unida, serà respectada. El nou horitzó ja no és un nou Estatut, el nou horitzó es basa en el dret de decidir. Ara és l'hora que els catalans votem sense pors i sense límits imposats des de Madrid quin futur volem pel nostre país.

Editorial del diari digital crònica.cat

Publicada el dimecres 28 de juny del 2010.

Un gran trastorn polític

El país viu moments delicadíssims. Hi ha la crisi econòmica que nega treball a més de 600.000 catalans, els casos Millet i Pretòria que empastifen una part important de la política catalana, i un corrent independentista que s'obre forat en l'opinió pública i que ja no és residual. Ara ha caigut la sentència del Tribunal Constitucional, que declara inconstitucionals 14 articles de l'Estatut, n'interpreta 27 i rebutja el recurs interposat pel Partit Popular contra 84 articles més. És recomanable conèixer tot el text de la sentència per valorar-la adequadament i veure fins a quin punt s'han eliminat o desfigurat punts bàsics de l'Estatut, que havia recorregut tots els passos previstos per a qualsevol llei orgànica.

El fet que un text aprovat pels Parlaments de Catalunya i d'Espanya i votat afirmativament en referèndum pels ciutadans de Catalunya pugui ser malmès per un Tribunal que, ell mateix, no complia els requisits reglamentaris de la seva pròpia composició és si més no contradictori. Sorprèn també que hagin calgut quatre anys per dictar una sentència que es podia pronunciar en uns mesos. Per què s'ha deixat podrir el cas, després de set propostes de resolució? Potser per problemes interns del mateix Tribunal, filies i fòbies dels magistrats, i sobretot per pressions polítiques dels dos grans partits polítics de l'Estat. El dany causat ha estat molt gran.

El president Montilla ha dit solemnement que el Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat i ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història política i jurídica al llarg d'aquests anys. El president i la resta de forces polítiques catalanes acaten la sentència però no la comparteixen ni renuncien al fet que l'Estatut sigui plenament constitucional. El president del Parlament, Ernest Benach, ha dit que estem davant d'una crisi d'Estat i Josep Antoni Duran i Lleida ha afegit que el problema el té també Espanya en no acceptar aspectes essencials del text estatutari català.

Llevat del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans, la resta de formacions polítiques han rebut la sentència amb indignació, que es concretarà en una manifestació per rebutjar-la, a més d'un ple extraordinari del Parlament de Catalunya, que és on es va aprovar per majoria l'Estatut ara escapçat.

Com diu el president Montilla, s'ha de procedir amb serenitat i intel·ligència per tal de fer-nos respectar. Vull recordar, encara que les circumstàncies eren molt diferents, les paraules de Francesc Cambó, pronunciades l'octubre de 1934 en ser suspès l'Estatut de 1932 com a conseqüència de la proclamació de Lluís Companys declarant l'Estat Català. Passarà aquest Parlament, deia Cambó, desapareixeran tots els partits aquí representats, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà.

En el fons d'aquest enrenou polític, que és un canvi de rasant de la Constitució de 1978, hi ha la idea que Catalunya no cap en els paràmetres d'aquella carta magna que ha comportat el període més llarg de llibertat, convivència, pau social i progrés de la història dels últims segles. Aquesta complicitat entre Catalunya i Espanya ha resultat fortament perjudicada com a conseqüència de la sentència dictada per un Tribunal que ha retallat un pacte polític que manifesta la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya. El que no accepta el Tribunal Constitucional és que puguin conviure formes plurals de pertinença a Espanya. Algú va escriure que el que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és que defensa una idea alternativa d'Espanya en la qual tots es trobin còmodes.

La situació no és nova. El general Prim deia a les Corts espanyoles l'any 1851 que “si els catalans són espanyols, retorneu-los les garanties que els heu pres, garanties que són seves i que tenen tot el dret d'utilitzar”.

La crisi de 1917 tingué Catalunya al punt de mira, i el mateix passà amb l'Estatut de 1932, que s'aprovà només després del frustrat cop d'Estat del general Sanjurjo l'agost d'aquell any. El catalanisme polític ha condicionat la política espanyola des dels temps de la Renaixença fins avui. La mateixa Constitució de 1978 és en bona part el fruit de les aspiracions catalanes.

També és cert que Catalunya ha rebut tots els cops cada vegada que ha pretès que s'accepti la seva singularitat, la seva personalitat jurídica pròpia, el seu sentiment com a nació. Ha ressorgit sempre des del pactisme i administrant la complexitat com ha pogut.

L'error més lamentable fou el cafè per a tothom d'Adolfo Suárez. Aquella decisió, en no voler reconèixer la personalitat jurídica pròpia, la cultura diferent de Catalunya, va esdevenir l'Estat autonòmic que els iguala a tots i que d'alguna manera porta a la descomposició de l'Estat. Tot s'hauria arreglat si Catalunya, Euskadi i Galícia haguessin estat tractats diferencialment.

S'haurà de conèixer el text de la sentència i actuar amb intel·ligència. Una manifestació no resol el litigi entre dues legitimitats. L'Estatut ha estat escapçat i les forces polítiques majoritàries a Catalunya no hi estan d'acord. El que és més difícil és aconseguir la unitat per fer front al cop de destral del Tribunal Constitucional. Una unitat que no es troba ni tan sols en el govern tripartit, on hi ha tres sortides a la crisi.

La del PSC és no renunciar al contingut de l'Estatut tot acatant la sentència. La d'ERC és treballar sense parar fins a arribar a la independència de Catalunya. La d'ICV és, simplement, no acatar la sentència. CiU no és partidària de cap trencadissa i vol recuperar el text. El PP, naturalment, està satisfet, així com també Ciutadans. El que pot fallar és precisament la unitat de les forces polítiques catalanes quan queden tres mesos per a les eleccions autonòmiques.

Lluis Foix

Periodista i escriptor.

Article publicat al diari Avui el dimecres 30 de juny del 2010

Catalunya com Navarra i Euskadi

Concert econòmic vs. Independència?

D’ençà la tramitació del nou Estatut, amb les retallades posteriors que aquest projecte va patir a Madrid i després de veure com l’Estat espanyol continua tenint una actitud hostil envers el nostre poble trenta anys després del restabliment de la democràcia, els catalans hem entrat en una fase de greu desorientació. Per una banda els federalistes comencen a adonar-se que més enllà de l’Ebre no hi ha interlocutors que pensin com ells, però tampoc saben cap a on cal anar. Conllevancia fins a l’esgotament final? Uf, quina mandra! Davant de l’entelèquia federal, cada cop hi ha més sobiranistes / independentistes si hem de fer cas de les darreres enquestes publicades, però més enllà de convocar referèndums no vinculants ningú té el desllorigador de què fer a partir d’ara, de quin és el full de ruta per assolir aquesta tan desitjada independència.

Davant d’aquest panorama, l’Artur Mas ja ha dit que si ell governa a la propera legislatura no impulsarà un referèndum d’autodeterminació perquè no veu el país prou madur, però que en canvi lluitarà per aconseguir el concert econòmic en els propers quatre anys a partir d’una consulta ciutadana. Davant d’això, els maximalistes del tot o res han corregut a criticar la seva proposta per poc ambiciosa i per no deixar de ser un exemple més del peixalcovisme. Ja n’estem tips d’Espanya!, diuen, com si la victòria en un referèndum sobre la independència ja estigués al sac. Coi, jo també n’estic tip, però crec que tots hem d’anar amb peus de plom, donada la nostra història, especialment en uns moments en què la moral col•lectiva dels catalans està prou tocada després del debat estatutari. I si perdéssim el referèndum, aleshores què? Mireu al Quebec, per exemple, que no s’han atrevit a convocar cap altre referèndum d’independència després de perdre l’últim que van fer fa ja 15 anys, i això que allà pertanyen a un Estat molt més democràtic que no pas el nostre que no els prohibeix realitzar la consulta com succeeix aquí. Com diu el tòpic, els referèndums s’han de fer per guanyar-los.

En tot cas, entenc que el concert econòmic pot ser un pas previ a la independència, i no una alternativa, ja que el dia que els catalans gestionem tots els nostres recursos amb total normalitat haurem fet un pas importantíssim a l’hora de demostrar als sectors més reticents del nostre país que la independència és viable des del punt de vista econòmic. Però a més, i potser més important, fent primer un referèndum sobre el concert econòmic estarem fent un pas importantíssim en la nostra lluita cap a la llibertat, ja que serà el primer referèndum que el nostre poble votarà sobre el seu propi destí, sense ribots ni tuteles de Madrid.

No només serà un magnífic exercici per greixar la maquinària de la futura consulta sobre la independència sinó que els ciutadans per fi entendrem que un futur lliure és possible, la qual cosa aplanarà el camí de cara al futur referèndum d’autodeterminació. I de retruc, la consulta sobre el concert econòmic també tindrà la virtud d’evidenciar les contradiccions dels partits polítics respecte aquest tema. Per exemple, el PSC se situarà al costat de la dreta espanyolista en contra del concert, tal i com ja va fer durant les negociacions de l’Estatut de Sau i del de Miravet?

Toni Casas

Enginyer

Article publicat al diari digital crònica.cat el dimecres 23 de juny del 2010

Arguments sobre el concert econòmic

"Un cínic és un home que coneix el preu de tot i no dóna valor a res"

(Oscar Wilde)

La proposta d'Artur Mas d'avançar la propera legislatura cap al concert econòmic no ha trigat a trobar respostes espanyoles, totes desqualificadores. L'argument elemental que no hi ha cap motiu essencial pel qual Navarra i Euskadi puguin tenir el concert econòmic (defensat fins pel PP) i Catalunya no, no fa forat. La diferència és òbvia. Per als espanyols, el fet que el concerts navarrès i basc siguin a la Constitució i el català no és un argument "essencial"; però per als catalans, que no creiem en els textos sagrats, aquest argument no val ni cinc cèntims d'euro.

Ahir, l'ex director de l'Abc José Antonio Zarzalejos, home de la dreta civilitzada i espanyolista com tots els espanyols, es treia la màscara i explicava els veritables motius. Vegem-los: "Però la sostenibilitat del concert basc i del conveni navarrès no se basa només en aspectes jurídics o polítics, sinó en el seu impacte real en el conjunt dels comptes públics de l'Estat. El sistema concertat és possible perquè el País Basc i Navarra no representen ni la meitat del que és Catalunya en el conjunt del Estat, per demografia, territori o PIB. Si s'apliqués a Catalunya, l'Estat en la seva actual conformació no podria suportar-ho des del punt de vista financer".

S'agraeix la sinceritat. Ja era hora. No es tracta de grans principis, ni d'arguments d'equitat ni justícia. Es tracta, simplement, que Catalunya ha de seguir pagant per les autovies espanyoles, alhora que rep insults i acusacions d'insolidaritat. El senyor Zarzalejos és un perfecte cínic, en el sentit exacte que Oscar Wilde li donava a l'adjectiu.

Francesc Puigpelat i Valls.

Escriptor i periodista.

Article publicat al Butlletí num. 199 de la FCO el divendres 25 de juny del 2010.

L’ OLLA DE GRILLS CONSTITUCIONAL

Si l’economia espanyola és un immens desgavell, el Tribunal Constitucional sembla una olla de grills. No sentim el soroll, però intuïm la remor. Porten prop de quatre anys debatent com castrar l’Estatut, una dotzena d’inquisidors, designats digitalment entre el PSOE i el PP. Un bloqueig d’aquesta magnitud, des legitima qualsevol organisme. En una empresa, d’aquesta inoperància en diríem droperia. El melodrama va començar quan el PP, el Defensor del Pueblo (no del català, evidentment) i quatre autonomies subvencionades (per nosaltres) van tenir la mala llet de denunciar per inconstitucional l’Estatut de Catalunya. No en tenen prou en robar-nos sinó que a més ens volen escanyar.

Aquestes impugnacions es basen en les 62 esmenes que el President Montilla va presentar al Congrés de diputats espanyol l’endemà d’haver aprovat l’estatut el parlament català. Com que el PSOE no va poder-lo esmenar o manipular, el PP es va encarregar de fer-les-hi la feina bruta impugnant-lo davant del TC. Els hi hauria de caure la cara de vergonya, si és que en tenen. Els prolegòmens d’aquesta ignomínia, la instrucció d’aquest judici aberrant, la va iniciar el Tejero i els seus tricornis el 23 F. La van continuar els Governs de Madrid amb el cafè per a tothom, la LOAPA, la invasió competencial, etc.

Que ningú es vulgui enganyar i deixem de fer l’orni. Hauríem de saber, que la sentència de mort contra l’Estatut, està dictada abans de començar el judici (com es fa en qualsevol dictadura). Amb el vist i plau dels partits espanyols i de l’Estat personificat en el Rei, que la signarà com el Franco signava les sentències. És evident que el pacte fàustic de la transició s’ha trencat. D’una forma unilateral i premeditada, l’Estat ha prescindit i menyspreat la part catalana. Una vegada més hem estat enganyats i traïts. El miratge de l’Estat de les Autonomies, s’ha esvaït. Del federalisme no cal ni parlar-ne, doncs es va morir abans de néixer. Però la desnaturalització del règim autonòmic i la invalidació de l’Estatut arrossega pel pedregar a la pròpia Constitució Espanyola. Davant d’aquesta paròdia, ni la Generalitat, ni els catalans ens podem quedar amb els braços creuats o dormir a la palla. Per responsabilitat i dignitat. També per necessitat. Ens hi juguem el futur com a Poble i el benestar de tot un País.

En el món occidental, civilitzat i culte, al qual pertanyem, impera la democràcia i el poder emana del poble, que s’expressa mitjançà el vot. Aquesta és la única legitimitat i legalitat admissibles en el segle XXI i que imposa la Unió Europea. Però Espanya és diferent, pertany a un altre món. Aquí el que preval, son els dictàmens inapel·lables d’uns funcionaris intocables. A l’Estat espanyol el poder radica més en una burocràcia hereva del franquisme, que no pas en una democràcia. El govern català, la Generalitat i el Parlament, haurien de donar una resposta inequívoca i contundent. De forma immediata i sense concessions i els partits que facin el paperina, els ciutadans els haurien de castigar amb llur vot.

Sense més dilacions, la societat catalana s’hauria de preparar per afrontar uns reptes més decisius. La degradació de la vida política i la davallada econòmica ha arribat a uns extrems intolerables. Hem de lluitar per canviar una situació que ens perjudica greument, hipoteca el nostre futur i que ens aboca a la misèria més absoluta. Ja no es tracta de discutir una sentència. El que qüestionem és el propi Tribunal, la Constitució que l’empara i un Estat Espanyol que en sustenta tot l’entramat. La via autonòmica ja no dona més de si, tot i que l’hem de saber aprofitar per avançar i consolidar el País. L’encaix amb Espanya s’ha demostrat inviable. Els catalans ho hem provat tot i n’hem sortit esquilats. Suposant que l’Estatut fos aprovat integrament, que és molt suposar, l’aplicació, la interpretació i la reglamentació la decidiria el Govern espanyol. Conseqüentment la centralització, l’espoli i la discriminació continuarien exactament igual o pitjor. Ha arribat el moment d’encarar la solució definitiva als problemes plantejats. Utilitzem el dret a l’autodeterminació que la Unió Europea permet i avala. La defensa de l’Estatut i les consultes sobre la independència celebrades arreu de Catalunya, assenyalen inequívocament el camí que cal seguir. El Parlament ha acceptat la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Votem i proclamem ben alt que som una nació i volem un Estat propi. Només l’Estat Català, pot defensar eficaçment els nostres interessos i superar la crisi econòmica que ens ofega. Si volem i votem, podem aconseguir-ho. Només cal llegir i seguir, el “Full de Ruta cap a la Independència”.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Membre de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans

Article publicat al diari ASABADELL+ el dilluns 14 de juny del 2010

La ILP per la independència

Un referèndum molt utòpic

El Parlament ha iniciat la tramitació d'una Iniciativa Popular (IP) per a la celebració d'un de referèndum per la independència de Catalunya. És un assumpte que ha aixecat expectació i controvèrsia, però que cal situar en els seus justos termes. Primer, es tracta d'un procés que s'ajusta de manera estricta al que estableix la Llei de Referèndums, aprovada fa tres mesos. Segon, aquesta llei estableix de manera inequívoca que, en darrer terme, és el govern de Madrid el que té el poder d'aprovar la convocatòria o, en cas contrari, de prohibir-la. Que ningú no es faci il·lusions ni imagini impossibles, doncs: la celebració efectiva d'aquesta consulta és una utopia.

Ara bé: que sigui utòpic arribar a celebrar un referèndum no implica que el procés sigui inútil. De cap manera. Tots els tràmits fins que la proposta arribi a Madrid i la negativa final a autoritzar-lo del govern de Zapatero (o de Rajoy, que no se sap qui manarà d'aquí a un any) tindran un elevat valor pedagògic. Quedarà clar que Catalunya pugna amb totes les eines legals al seu abast per decidir democràticament el seu futur. I també quedarà clar, davant de Catalunya, Europa i el món, que Espanya no accepta un elemental dret democràtic com és el de l'autodeterminació.

Des d'aquest punt de vista, la iniciativa, impulsada per militant de CDC Alfons López Tena i el diputat d'ERC Uriel Bertran, és interessant. I els suports que ha rebut són coherents. ERC l'havia de recolzar perquè és (en teoria) independentista. A Iniciativa no li interessa gaire el tema, però segons el seu programa està a favor del dret a l'autodeterminació. I CiU també hi ha votat favorablement perquè, sense ser independentista, té molts militants i votants sobiranistes i està a favor del dret a decidir. El PSC, per la seva banda, ha quedat alineat en el front del "no" amb el PP i amb Ciutadans.

El procés que s'obre a la IP sobre la independència és interessant, però cal anar amb compte: no és prioritari. El referèndum no es convocarà mai perquè Madrid no voldrà, i tot aquest afer no hauria de distreure els ciutadans d'altres assumptes en els quals Catalunya es juga el seu futur. En aquest moment, el més important és que en les eleccions de la tardor es decidirà si segueixen al govern José Montilla i el Tripartit, o si hi ha un canvi radical propiciat per CiU i Artur Mas. Aquesta és la disjuntiva real (no utòpica) i cal no perdre-la de vista.

Editorial de la Fundacció Catalunya Oberta

Publicat al Butlletí num. 190 de la FCO del diumenge 13 de juny del 2010

Raons ocultes

La principal causa de la desafecció és que la política no parla clar i s'explica fent uns revolts difícils d'entendre si no recorrem a interpretacions segones. I aquestes interpretacions segones, que d'altra banda són les que donen feina als comentaristes polítics, prenen la forma d'especulacions conspiratives incertes que afavoreixen la desconfiança sistemàtica cap als polítics i les seves declaracions. Vet aquí el cercle viciós del qual els partits sembla que no saben com sortir, si és que realment en volen escapar.

POSEM PER CAS LA PRESENTACIÓ de la iniciativa popular (IP) al Parlament de Catalunya per a la celebració d'un referèndum sobre la conveniència que aquesta institució iniciï els tràmits per fer efectiva la independència de Catalunya. La primera sorpresa és que hi hagi partits com el PSC, el PP i C's que no l'acceptin a tràmit. És veritablement incomprensible que, sent com diuen que són, partits democràtics, rebutgin la possibilitat establerta per una llei vigent per tal que, amb el suport d'un 3 per cent del cens, un grup de ciutadans puguin portar una iniciativa al Parlament. La que sigui. Davant d'aquesta incongruència, no és estrany que hi hagin de concórrer tota mena d'intèrprets oficials i oficiosos per tal d'esclarir com és que si la llei permet tenir iniciatives legislatives, hi pot haver partits que pretenen bloquejar-les abans de començar. L'oposició d'aquests partits, i molt principalment del PSC, desmenteix aquella mena d'afirmacions pomposes que ens fan els seus dirigents en ocasions solemnes en el sentit que, per vies democràtiques, es pot parlar de tot.

LA SEGONA SORPRESA, PERÒ, JA NO ÉS per l'arrel antidemocràtica de la decisió obstructiva de PSC, PP i C's -les actituds antidemocràtiques fan curiosos companys de viatge-, sinó el fet que, en bona lògica política, són precisament aquests tres partits els que haurien d'estar més interessats en la celebració del referèndum i, si fos possible, a fer-lo com més aviat millor, no fos cas que l'independentisme seguís creixent. Efectivament, la senyora Sánchez Camacho -que el lector la recordarà si dic que és aquella dirigent que quan es posa davant del micro, en lloc de parlar amb naturalitat, fa proclames com si fos dalt del balcó del Palau de la Generalitat-, ja fa temps que repeteix que aquestes històries de la independència, de naturalesa identitària -ai ecs!-, no interessen a ningú. El cas és que si la independència de Catalunya és una cosa que no interessa als catalans -i en això el PP pensa igual que C's-, la manera més endreçada, democràticament parlant, de liquidar per molts anys aquests quatre independentistes tan pesats, seria fent el referèndum que, segons diu que pensen, els independentistes perdrien per golejada.

EL MATEIX PODEM DIR DEL PSC. Si el president Montilla veritablement diu allò que pensa, i pensa allò que diu, és a dir, que la immensa majoria dels catalans se senten espanyols i federalistes, doncs resulta que el referèndum li donaria una oportunitat extraordinària per demostrar la versemblança d'allò que pensa i diu. Encara més, si convingués, el PSC també podria impulsar un referèndum per saber si els catalans som federalistes i per tal que el Parlament iniciés els tràmits per fer els pertinents canvis a la Constitució espanyola. Llavors ja tindríem l'evidència absoluta que, efectivament, els catalans frisem per tenir un Estat federal, tal com es pot comprovar a totes les converses de cafeteria i de sobretaula familiar. També en aquest cas, doncs, no s'entén que quan se'ls dóna en safata l'oportunitat de demostrar les seves conviccions, quan tenen l'oportunitat de ridiculitzar democràticament i arraconar per a una bona temporada aquesta colla d'insensats que volen fer dreceres cap al precipici de la desunió civil, s'oposin a tancar el debat amb un bon referèndum. ¿Per què no diuen la veritat i reconeixen que, en realitat, els fa por el possible resultat del referèndum i que, en el fons, no estan disposats a acceptar una possible decisió democràtica dels catalans a favor de la independència?

PER LA SEVA BANDA, QUE ERC, CIU I ICV hagin facilitat l'admissió a tràmit de la IP, certifica perfectament la seva coherència democràtica. Una altra cosa, però, és que la seva decisió tinguin coherència amb la seva pràctica política. I és que, d'entrada, aquests tres partits ja tenen majoria absoluta al Parlament i, per tant, en cas de ser partidaris d'un referèndum d'autodeterminació, ja s'hi haurien pogut anticipar. En segon lloc, per no vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo, encara caldrà veure quina és la decisió que pren el Parlament de Catalunya quan hi arribin les signatures preceptives. I, en aquest punt, ja hem vist que CiU, pressionat convenientment per la cantarella socialista i pepera d'una hipotètica però perillosíssima deriva radical dels convergents, ja ha començat a negar la conveniència del referèndum -advertint dels perills de frustració que comportarà- sense ni esperar que el gall cantés per primera vegada. De manera que en aquest cas -com en el d'ICV, a qui aquests debats incomoden profundament de tan cosmopolites com són- és més que possible que el suport que aquests dos partits han donat a la IP sigui realment a contracor. Sorprenentment, Oriol Pujol, independentista de cor però no de carnet, i que és qui ha advertit de la perillositat de generar falses expectatives amb el referèndum, no ha semblat gens preocupat per la frustració que genera no ser-ne d'independents, o per les falses expectatives creades a l'entorn d'un Estatut a punt de ser dinamitat. Però, sigui com sigui, seguim en el mateix cas: les decisions dels polítics mai no semblen ser allò que han dit que eren.

DE CASOS COM AQUEST, CADA SETMANA en tenim un cabàs. Darrerament, el més escandalós de tots, ha estat l'intent profundament antidemocràtic del govern de Catalunya, en connivència amb el principal partit de l'oposició, de posar en marxa tota mena d'estratègies dilatòries per tal que el Tribunal Constitucional no dicti sentència. Protestem pel vergonyós retard del Tribunal, però llavors es fa filibusterisme jurídic per tal d'estalviar-se el problema d'explicar als ciutadans, abans de les eleccions -i liquidat el nou Estatut i part del vell-, com pensen dibuixar un nou horitzó alhora plausible i ambiciós per a Catalunya. ¿Per què no parlen clar, i expliquen les veritables raons de les seves decisions? Alguns potser no hi estaríem d'acord, però si més no, ens els creuríem. Sí: la política té un enorme dèficit de veritat. Per això ens costa de creure-la. Per això convertim la incompetència en conspiració. La bona política hauria de preferir la incomoditat i el risc de dir la veritat, a la comoditat de les falsedats condescendents.

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia a la UAB i periodista. sociòleg i escriptor

Article publicat al diari AVUI el diumenge 13 de juny del 2010

TV3 es posa les piles ?

El missatge de fons d'"Adéu, Espanya?"

Han sorgit algunes veus no espanyolistes que desaproven diversos aspectes del documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès. Aspectes relatius a l'enfocament del tema, al seu tractament, a l'ús dels Playmobil, als episodis històrics que narra, als elements importants que no esmenta o al fet de no aprofundir en el grau d'autonomia de les nacions comparades -Catalunya, Escòcia, Quebec i Grenlàndia- per mostrar-ne les diferències. Però el cert és que es tracta d'un treball excel•lent contra el qual la discrepància només pot oposar-hi allò de "jo l'hauria fet d'una altra manera". Jo mateix, per exemple, potser hauria incidit en alguns aspectes que Genovès ha obviat, però el documental és seu i tota autoria mereix un respecte. Sobretot quan aquesta autoria obté un resultat de tanta qualitat com el que ens ocupa. Enhorabona, Dolors. Esplèndida, per cert, la fotografia de Mimmo Pizzigallo.

Però deixant de banda aquestes consideracions i centrant-nos en el contingut del documental, val a dir que la seva virtut principal es troba en la naturalització del tema que planteja. És a dir, en el fet d'abordar el dret a la independència de Catalunya amb la mateixa franquesa, normalitat i desinhibició amb què escocesos, quebequesos i grenlandesos aborden, respectivament, la seva secessió del Regne Unit, del Canadà i de Dinamarca. I és que la crispació malaltissa amb què Espanya viu aquesta qüestió n'impossibilita el diàleg. És la diferència que hi ha entre una democràcia inveterada, com la d'Anglaterra, Canadà i Dinamarca, i una democràcia adventícia, com la d'Espanya. La democràcia es pot institucionalitzar en quatre dies -com s'ha fet a Espanya-, però calen molts anys perquè els democratitzats la interioritzin. El sentit democràtic de la vida és una cultura, i tota cultura, per ser-ho, necessita arrels i les arrels necessiten temps. Per això, mentre els polítics britànics, canadencs i danesos -fins i tot els més conservadors- admeten el dret inalienable d'Escòcia, del Quebec o de Grenlàndia a la independència, els polítics espanyols -fins i tot els més progressistes- no accepten aquest dret. I Catalunya, malgrat la seva profunda cultura democràtica, és víctima d'aquest sentit totalitari de la vida tan espanyol. Per sort, amb una finesa i una elegància extraordinàries, el documental de Genovès posa en evidència tot això, per bé que allò que el fa encara més valuós i reeixit és el missatge subliminar que transmet. Un missatge que dinamita el galdós discurs de la por tot palesant la impossibilitat d'una repressió armada per part d'Espanya contra la independència de Catalunya en el context de la Unió Europea. Espanya està subordinada a les regles del joc que voluntàriament ha signat i cap d'elles no admet l'ús de les armes contra les urnes. Aquesta és la seva condemna i aquesta és la nostra força. Les seves cadenes són la nostra llibertat.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dijous 10 de Juny del 2010

Jordi Pujol, el noi del clot

Ara que faig vuitanta anys

Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.

En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.

Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.

Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què?

Perquè jo sóc com el noi del clot.

Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.

El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.

Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.

Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.

Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.

A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.

Aquesta seria la seva victòria.

Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.

Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.

I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.

Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.

Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.

Jordi Pujol

President de la Generalitat entre 1980 i 2003

Article publicat al diari AVUI el dimecres 9 de juny del 2010

La consulta sobiranista a Sabadell

La participació a la Consulta puja fins el 13,87%

Fins aquest dimarts a la nit els voluntaris de la Plataforma per a l'Autodeterminació de Sabadell (PAS) han estat comptant els vots que s'han emès en la consulta per a la independència que diumenge passat va tenir lloc a la ciutat. D'aquesta manera, la participació absoluta és del 13,87%, és a dir, 24.061 persones es van apropar des de que es va endegar la votació anticipada a les urnes dels 173.426 que podien participar en aquest exercici democràtic.

Amb tot, el municipi s'ha convertit en la ciutat on han votat més persones a nivell absolut fins ara per a la independència del país. I es que els resultats amb el 100% escrutat demostren que ha guanyat àmpliament el 'sí' en el suport a crear una Nació Catalana, amb el 92,87% dels vots. La opció del 'no' ha obtingut 1.275 vots, un 5.30%, hi ha hagut 427 persones que han votat en (1.77%) i s'han comptabilitzat 36 vots nuls (0.15%).

Notícia publicada al diari digital ASABADELL.cat el dimecres 2 de juny de 2010

Quan de debò participar és el més important

Ens hi podríem referir tal com es fa en el cas d’una contesa electoral com qualsevol altra. Podríem parlar de qui ha guanyat, de qui ha perdut, i de les conseqüències dels resultats. Però no ho farem. Avui hem de parlar de participació, i de la voluntat de milers de sabadellencs i sabadellenques de fer sentir la seva veu, independentment de què hagin decidit de votar.

I és que, potser uns quants creuen que un 13,67 per cent de participació en la consulta popular que s’ha celebrat diumenge, no deixa de ser un percentatge baix, tenint en compte que hi tenien dret a votar els ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys empadronats al municipi. Ben cert és que no és una xifra per fer volar coloms, i que els promotors d’aquesta iniciativa haurien volgut que fos més elevada. Tot i així, no oblidem que la consulta s’ha realitzat en el marc d’una població de més de dos cents mil habitants i, per tant, amb sensibilitats molt diferents.

Cal recordar, d’altra banda, que aquest percentatge ja és més alt que el que va registrar la consulta endegada fa molt poques setmanes per l’Ajuntament de Barcelona per tal de conèixer com volien els seus habitants que fos la Diagonal. En aquesta ocasió, la inversió en la campanya va ser milionària i un equip important de personal municipal s’encarregà que tot es desenvolupés correctament.

Altres iniciatives, amb l’etiqueta de processos participatius, empreses per consistoris de diferents municipis de la comarca i del conjunt del territori català, han tingut percentatges que no arribaven al cinc per cent, i també en aquests casos, que no s’ha dubtat a qualificar de reeixits, el suport a nivell logístic i econòmic ha estat molt superior al que han tingut els de la Consulta per Sabadell.

En definitiva, si d’alguna cosa ens hem d’enorgullir és del fet que 24 mil persones han decidit, malgrat saber que aquesta contesa no era vinculant, traslladar la seva opinió sobre un tema, el procés del qual ha tirat endavant un grup de voluntaris. Perquè tots, uns i altres, han considerat que aquesta era una qüestió important per a Sabadell . I això sí que és bona prova de salut democràtica.

Marta Miró

Directora ASabadell i asabadell.cat

Article publicat al diari digital  ASABADELL.cat el dilluns 31 de maig de 2010

Entrevista a Manel Pagès i Panadès

El periodista sabadellenc Josep Gamell ha parlat recentment amb un dels membres fundadors de la nostra associació, en Manel Pagés i Panadès, entrevista que fou publicada al Diari de Sabadell el dijous dia 20 de maig de 2010 en l’espai LA GASETA DEL DIJOUS.

En la llarga conversa mantinguda, el periodista qualifica en Manel Pagès de “sabadellenc i catalanista de soca-rel, un roc de la terra absolutament típic, inconfusible, personalíssim, indestructible que porta les quatre barres i l’escut de Sabadell a la sang”.

Per començar en Manel Pagès, responent les preguntes del periodista, fa un recorregut vital per la seva biografia, des dels records de la seva infantesa, passant pels seus jocs de nen i les seves primeres passes per l'escola i pels estudis de música al Conservatori. També recorda la seva vinculació amb l'Escola Industrial de Sabadell, primer com alumne i mes tard com a professor de física i matemàtiques. Desprès fa esment dels seus anys a l'Escola Industrial de Terrassa com estudiant de Peritatge i més tard la seva entrada al mon del treball, primer a l'empresa ASEA-CES i al cap d'uns any com a responsable de la nova fàbrica de ABB Motors a Sant Quirze

Més endavant el periodista vol esbrinar la seva vinculació amb Unió Catalanista de Sabadell i Pagès li diu que “després d’un llarg període de reflexió, un grup de sabadellencs, el 29 de maig del 2.008 vam constituir la Unió Catalanista de Sabadell. En aquesta reunió, també vam aprovar el document Manifest i Bases, amb el qual definíem el nostre moviment i que prefigura un nou catalanisme. Només ens guia l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final, la consecució d’un Estat propi que ens defensi com a Nació. La Unió Catalanista de Sabadell és un enunciat obert que vol donar resposta als reptes i les transformacions observades al llarg d’aquests darrers temps en la nostra societat. Per definició hi cap tothom, però això no implica haver de renunciar a les pròpies conviccions ni a les idees que hom pot tenir sobre la manera d’enfocar-ho i les lògiques implicacions polítiques que comporta. Som els catalans nacionalistes que per responsabilitat i patriotisme hi hem de donar contingut i força.”

El periodista li demana a l’entrevistat com veu el nacionalisme català al tombant del segle XXI i en Manel Pagès li comenta: “A Catalunya vivim un d’aquells rars moments en que la història avança d’una forma accelerada i els canvis són profunds i radicals. (...) Durant la transició ningú es va prendre seriosament la via independentista. En tot cas, era una opció minoritària sense cap mena de suport social. Doncs bé, en aquests moments l’opció independentista està agafant una força impensable fas ben poc i sotragueja el panorama polític català. Deixa en evidència els partits unionistes que són incapaços de donar-hi cap resposta mínimament coherent.”

A la pregunta de quins son concretament els objectius que la Unió Catalanista de Sabadell vol aconseguir i propagar, en Manel Pagès respon: “Determinar la història de Catalunya com a base de la nostra llegua. El català com a idioma oficial a Catalunya. El catalanisme com a motor social i polític. La Nació, la llibertat i la democràcia, fonaments ideològics i finalment l’Estat Català com a objectiu final i absolut”.

Si voleu llegir l’entrevista completa, podeu demanar-la a la nostra adreça de correu electrònic

unicatsabadell@gmail.com

i us serà enviada tot seguit en format PDF.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

ZP i la retallada de les pensions

CiU, responsables o babaus?

Hi ha força sorpresos amb la decisió de CiU d’abstenir-se en la votació del Congrés dels Diputats que va convalidar el Decret de mesures per intentar aturar la crisi econòmica i evitar que Espanya esdevingui una nova Grècia. Hi ha qui no entén que, tenint al seu abast la possibilitat de fer caure Zapatero hagin malbaratat l’oportunitat. La veritat és que una primera lectura porta a aquesta conclusió. Primer, les mesures de Zapatero per fer front a la crisi arriben tard i malament, són escasses i afecten els sectors més desafavorits de la societat, per tant la temptació de votar-hi en contra havia de ser alta. Segon, Artur Mas i Duran tenen prous motius polítics i personals per no moure cap dit en defensa del líder socialista.

Però els polítics que tenen un concepte de la cosa pública com a servei a la societat, aquells que per damunt de tot creuen en la dimensió del be comú, han de saber que hi ha moments que les velles factures pendents, la bilis acumulada, s’han d’aparcar i actuar amb responsabilitat. La frivolitat amb la que ha actuat durant els darrers anys el president Zapatero, no volent admetre que la crisi econòmica era un fet i també afectava Espanya, no prenent cap mesura per apaivagar els seus efectes i, al contrari, incrementant el dèficit amb mesures populistes molt bolivarianes però poc europees han cultivat un clima de desconfiança internacional sense precedents. En aquests moments l’Espanya de Zapatero és un Estat vigilat, tutelat, pels poders econòmics internacionals que no es refien de la capacitat del govern espanyol per implantar mesures serioses, on els que han de certificar la fiabilitat del deute estatal li rebaixen el crèdit i on el perill d’una actuació poc madura ha aixecat tots els llums d’alarma de la Unió Europea i de les economies mundials. No són una casualitat les gestions directes, fa pocs dies, dels responsables del Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea, el president dels Estats Units, Barak Obama, o del primer ministre xinés per garantir que Zapatero tallés l’hemorràgia econòmica d’una Espanya convertida en una amenaça per l’estabilitat de l’euro. Tampoc ho són les reunions, els contactes i les trucades dels poders econòmics i financers espanyols als líders del PSOE, del PP i de CiU perquè tinguin una actitud responsable davant d’una situació que no és cap broma, ni és per jugar a veure qui la diu més grossa o qui la fa més espectacular. Davant d’aquest retrat, fosc, molt fosc, solament aquells que mai podran aspirar a proposar un projecte majoritari a la societat, o els que han fet de l’arribada al poder al preu que sigui, un raó de ser, poden donar-hi l’esquena.

Fins i tot divendres, a la tertúlia d’El matí de Catalunya Ràdio, una persona poc sospitosa de connivència, proximitat o afinitat a CiU, Pere Portabella –de casa bona però d’idees que la modernitat eufemística ha definit com a ecosocialistes quan sempre se n’havia dit comunistes-- elogiava la responsabilitat d’un partit nacionalista que podent fer sang, va optar per fer allò més difícil: pensar en la gent, en el futur de les persones i en les conseqüències d’una sotragada més dura per Espanya. Els experts coincideixen a valorar que les mesures aprovades dijous al Congrés ni són les millors, ni les més justes, ni les més adequades. En sobren algunes –sobretot, les que carreguen en els més dèbils, els pensionistes--; i en falten d’altres, bàsicament les que fan referència a la reforma del mercat laboral –per donar més estabilitat al sistema—i a les mesures de competitivitat i productivitat. Però hauria estat molt pitjor no aprovar-ne cap; hauria estat perjudicial pel futur d’Espanya, per tant, també de Catalunya, tombar la tisorada de ZP i, a més, fer caure el seu govern. Ara, aquesta no pot ser la prioritat. Ha de ser sortir del pou.

Els que diuen que CiU ha salvat Zapatero estan equivocats. Quin motiu pot tenir Mas per salvar la persona que l’ha enganyat repetidament, que vol donar per tancat el model de desplegament autonòmic i que té el seu alter ego català, el seu soci, el seu germà de sang (no seria just parlar del PSC com una franquícia) intentant-lo laminar amb la comissió d’investigació com la del cas Palau? Cap ni una. Feia dos dies que Zapatero buscava Artur Mas per demanar-li el seu suport per tirar endavant les mesures econòmiques i el líder de CiU ni es va posar al telèfon. No es tracta de salvar Zapatero. Dijous al Congrés el que es discutia era salvar Espanya, i de retruc Europa, d’una situació insostenible i de conseqüències imprevisibles.

Després del debat del dijous han quedat clares algunes coses: que Espanya i Catalunya no es mereixen un governant tant poc de fiar i tant frívol com Rodríguez Zapatero; que l’alternativa, el PP de Mariano Rajoy, s’ha guanyat el descrèdit d’una Europa que sempre li retraurà haver-la posat a la l’extrem de l’abisme; que alguns partits mai podran aspirar a ocupar la centralitat política perquè viuen instal•lats en la mediocritat, i que el nivell de la política espanyola està a l’alçada d’un bosc de bonsais.

Dues últimes observacions: malgrat que no seria just, CiU també córrer el perill que una part de la societat percebi els seus gestos no com el d’una formació responsable sinó com el d’un partit poruc i babau. I, últim, Zapatero ha pogut aprovar la seva tisorada necessària per plantar cara a la sagnia de la crisi però que no s’enganyi: no és un èxit. És una amarga victòria que ha evidenciat que la seva estrella s’ha esfumat i que, ara mateix, és un mandatari dèbil, feble, vulnerable i, sobretot, humiliat.

Josep Maria Torrent

Periodista. Columnista del diari AVUI

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 30 de maig de 2010

El tercer tripartit és possible?

La 'fórmula' de Puigcercós

Fa cosa d'un any, les declaracions que Joan Puigcercós va fer a un diari barceloní dient que "no descarta" un tercer tripartit i que "el tripartit no és una fórmula fracassada" haurien indignat molts independentistes. Ara, en canvi, ja només han provocat un somriure pietós, perquè fins i tot els propis votants de la "fórmula" -altrament coneguda com a "artefacte inestable"- saben que si hi ha una cosa a Catalunya que ha esdevingut el paradigma del fracàs, aquesta cosa és el tripartit. El tercer tripartit, per tant, pot no ser descartat per l'actual direcció d'Esquerra, però l'actual direcció d'Esquerra ja fa temps que ha estat descartada pel gruix de l'independentisme. A hores d'ara, per exemple, tothom sap que la direcció republicana és la mateixa que volia votar a favor de l'Estatut i que van ser les bases les que la van obligar a votar-hi en contra. No va ser fàcil, perquè els dirigents van fer mans i mànigues per sortir-se amb la seva, però el criteri de la militància es va imposar assembleàriament i aquell insult a la dignitat nacional de Catalunya va ser rebutjat. Eren altres temps, però. Eren els dies que Esquerra tenia deu mil militants i comptava amb el suport de centenars de milers de votants confiats.

La gent veia en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós dos polítics que no sols parlaven dels drets nacionals de Catalunya, sinó que se'ls creien i que estaven disposats a anar a una presó espanyola, si calia, per fer-los respectar. Carod omplia de gom a gom els locals en què hi feia xerrades i Puigcercós era escoltat amb delit. Ara, però, ja no en queda res, de tot allò. Tot el respecte i tota l'admiració que Carod i Puigcercós van arribar a inspirar s'han esvaït de cop i el seu lloc ha estat ocupat per la indiferència. Carod ha decebut profundament aquells que més el van defensar en les hores amargues que va viure i Puigcercós s'ha convertit en el paradigma de la buidor. El primer és avui l'escuder de José Montilla i el segon ha perdut tota credibilitat. I la prova és que ja només els militants més disciplinats assisteixen als seus actes, inclòs el tradicional dinar popular de l'Onze de Setembre. Sentir Carod o Puigcercós produeix avui el mateix neguit que podem experimentar davant d'un actor incapaç de creure's el seu paper. El text pot estar ben escrit, sí, però la veu que ens el diu sona artificial i fal.laç.

Com és lògic, aquesta transformació d'Esquerra no s'ha produït d'un dia per l'altre. Va començar amb el lliurament incondicional del govern de Catalunya a l'espanyolisme en el segon tripartit i culminarà amb un esfondrament en les properes eleccions. Per això, si el referèndum de l'Estatut fos ara, la posició oficial d'Esquerra seria completament diferent de l'anterior. Ara s'imposaria el sí. I és que la major part de la dissidència -la que va dir que no- ja ha abandonat el partit. Hi queden alguns crítics, és cert, però són tan pocs que la seva presència esdevé merament testimonial. Tan testimonial que, sense proposar-s'ho, acaben legitimant unes votacions internes que ja no tenen res d'assembleàries per la senzilla raó que la direcció i les bases són ara una mateixa cosa. De fet, aquesta és la ferida interna que l'actual direcció deixarà a Esquerra quan el resultat de les eleccions la foragiti del govern: haver reduït el partit de Francesc Macià a la categoria de cosa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital  e-Noticies  el dilluns 24 de maig del 2010

Les consultes populars

Quan un 12% de participació en una consulta té més legitimitat que un 23%

El dia després de les consultes sobre la independència diaris catalans com El Periódico i La Vanguardia van assegurar que la 'baixa participació' (40%, 30% i 20% respectivament) els treia legitimitat. La consulta de la Diagonal només ha obtingut un 12%, però aquests mitjans l'han legitimada.

És curiós, doncs, que al seu moment La Vanguardia i el El Periódico, diaris barcelonins per excel·lència i els més llegits al nostre país, van assegurar que les consultes sobre la independència no tenien legitimitat en tant que havien tingut una “baixa participació”. Estaríem parlant d'un 23% dels votants fent la mitjana de totes les onades de consultes (13S, 23D, 28F i 25A).

Però, paradoxalment, cap d'aquests dos diaris parlen dels nivells de participació en els titulars i en la reflexió sobre la consulta de La Diagonal. Malgrat que un 12% de participació (l'aconseguida amb la consulta barcelonina, podent votar per Internet i amb casos irregulars de suplantació d'identitat), és molt menys que un 23%, tots els diaris la legitimen i donen com a valida l'Opció C, com l'escollida pels barcelonins.

Els mitjans de comunicació barcelonins, com és natural al capdavall, obren amb les repercussions polítiques i el triomf de la C amb el 80% dels vots. En definitiva, que es destaca més la naturalesa que no pas el volum de la resposta ciutadana. En aquest sentit, Barcelona Decideix, que organitzarà la consulta sobre la independència a la capital ha sol•licitat als mitjans un tracte similar per al referèndum que es realitzarà el 10 d'abril de 2011.

En qualsevol cas, queda clar que les línies editorials dels diaris barcelonins no tracten per igual les consultes sobre la independència que altres tipus de consulta, com la de La Diagonal. Es pot dir, doncs, que hi ha un veto ideològic a l'hora d'oferir un tractament just i plural de les informacions. És motiu de reflexió, doncs, constatar que els dos diaris més importants del país carreguen frontalment contra les consultes sobiranistes.

Article publicat a crònica.cat el dilluns 17 de maig del 2010

Hereu ha de plegar

La reforma de l’Avinguda Diagonal era un dels projectes estrella del govern de la ciutat de Barcelona, juntament amb la també polèmica i poc treballada proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern. Hereu, seguint la millor tradició del PSC, va creure que amb la manipulació i la propaganda podria enredar novament els barcelonins, davant d’un model de ciutat totalment esgotat. Així, va pensar en idear una gran farsa democràtica. Una iniciativa que no era una consulta participativa, sinó una falsa maniobra, que ens ha costat 3 milions d’euros, per legitimar els interessos d’una operació urbanística d’esquena a la ciutadania. Una consulta que, a més, ha fet un tràgic favor a la participació democràtica i al vot electrònic. Qui més voldrà emprar aquests instruments a partir d’ara? Un cop més i aquest cop no cal anar a Cuba, el fals progressisme fa un gran mal als millors valors democràtics.

Aquesta vegada però li ha sortit molt i molt malament. Li costarà molt car. L’espectacle ha estat indigne d’una ciutat referent del món. Hereu, fins i tot va enredar a tothom dient que havia votat quan no ho havia fet. "Potser llavors diguem-los que vostè ja ha votat", van proposar-li, davant el que l'alcalde va respondre "val, sí, sí, exacte". "Val, val, perfecte. Doncs ja hi és. Ja està". Altres escàndols durant la setmana de consulta han estat: amagar l'opció C, vots fantasma, punts de votació en seus del PSC i tecnologia penosa. Vaja, una gran vergonya que ens ha fet sortir els colors a molts barcelonins.

El 80% (79,84%) dels barcelonins que hem participat en la consulta ciutadana sobre el futur de la Diagonal hem votat per l'anomenada opció "C", que rebutja la reforma d'aquesta avinguda proposada pel govern municipal. Un resultat que és molt més que el resultat d’una consulta sobre una reforma urbanística. Un resultat que és tot un missatge polític. Els barcelonins han demostrat que no se'ls pot prendre el pèl i sobretot que volen que els polítics els diguin la veritat. El resultat ha tret la careta de l’alcalde. Un polític que enreda no pot continuar en el càrrec. Hereu ha de plegar

Per cert, posats a consultar, perquè no ens consulten si l’AVE ha de passar pel costat de la Sagrada Família o no? Estic segur que la resposta també seria contundent!

Marc Guerrero

Vicepresident dels Liberals Europeus

Article publicat a crònica.cat el dilluns 17 de maig del 2010

El Barça campió de Lliga

Un país de Cristianos o de Pedros?

Havent convingut des de fa temps que tots plegats ja ens afaitem (o ens depilem), deixem-nos de viure al planeta Teletubis i diguem-ho clar: el futbol és política, és poder i són diners. Tenint clar això, observar el futbol ajuda a entendre la política i observar el Barça de Guardiola serveix per entendre el que li falta a la (nostra) política. I li diré més, el Parlament és el Reial Madrid, una unió d’egos que van a la seva, sense cap projecte conjunt i sempre pendents de com surten a les fotos. I sí, hi ha senyories que admeten paral·lelismes metafòrics amb Cristiano i amb Guti... ei, per actitud, no per look (per sort).

Abans-d’ahir vam escoltar quatre declaracions fetes en un context futbolístic però que radiografien al mil·límetre la realitat de la Catalunya de la desafecció i assenyalen el camí com si fossin llums de neó en forma de fletxa. Pep Guardiola a la roda de premsa: “Algun cop ens hem sentit menystinguts. (...) Fa temps que escoltem coses que no calen. Nosaltres hem fet feina de formiga, de no respondre. Ja sabem que ells tenen altaveus molt potents” i “Van dir que tot ho guanyàvem pels àrbitres i això és injust, a pesar que ha estat un estímul per a nosaltres. L’any passat era el canguelo i aquest any ha estat el mateix i l’any vinent tornarà”. Puyol a la celebració (per cert, patètica) del títol: “Ens han atacat de totes bandes, però no han pogut amb nosaltres”. I Xavi al mateix (trist) acte: “Ens han volgut frenar de totes les maneres possibles, però no ho han aconseguit. Com diu el president: que n’aprenguin!”.

Traducció política: anem a la nostra. Amb un projecte sòlid, defensat conjuntament per gent preparada, humil i pencaire a la qual hem de donar oportunitats en funció del seu talent i no del seu nom, ells que facin i diguin el que vulguin. Deixem de ser el país dels Cristianos i convertim-nos en el país dels Pedros.

Iu Forn

Periodista i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dimarts 18 de maig del 2010.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.

DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.

EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 14 de maig del 2010

El Referendum de l’Hereu

La tercera via

Mentre Espanya agonitza i perd crèdit internacional a glopades, n’hi ha que pentinen sardines perquè els gats ja no es deixen. Com ara l’Ajuntament de Barcelona. L’alcalde Jordi Hereu ha decidit jugar-se tota la credibilitat –la poca que li’n quedava– a una carta. La carta Diagonal. És curiós que siguin els socialistes catalans els que més sovint proclamen la necessitat de deixar de costat aquelles qüestions que “no interessen la gent”. Ho diuen i alhora Hereu convoca una consulta ciutadana que no deu interessar-lo ni a ell. I no només la convoca, sinó que hi aposta prestigi i futur.

En la reconversió forçosa de la principal via urbana de Barcelona els soferts contribuents tenen tres opcions: rambla, bulevard o vés a saber què. No s’ha fet res més semblant en tota la democràcia a l’antic “tercio” familiar. Blanc, negre o res. La possibilitat que més espanta les actuals autoritats municipals és que els barcelonins, senzillament, se’n fotin. És a dir, que ni tan sols acudeixin a urnes. Seria colossal que l’Ajuntament de Barcelona no arribés a convocar ni la mitjana que ha acudit a votar en les consultes sobiranistes que s’han escampat per tot Catalunya. Amb tota la força de la institució, amb milions d’euros de pressupost malgastats en propaganda i amb tot de cara perquè quan es vota allò que el poder determina tot són alegries i festetes. Vist el panorama i vistos també els esforços, aquesta opció és la vàlida. Ni bulevard ni rambla. Ni tercera via. Abstenció.

I contundència en les pròximes eleccions municipals. Aquesta serà l’única garantia que el futur govern consistorial no perdi el món de vista i es dediqui a distraure i marejar el personal mentre plouen crisis, insolvents polítics i taurons financers.

Vicent Sanchis i Llàcer

Periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona

Article publicat al Butlletí núm.170 de la FCO el dimarts 11 de maig de 2010

La resposta del Tribunal Constitucional

Obrir portes, dibuixar camins

Amb el total respecte institucional que li és degut i que em mereix, i amb independència de la vàlua personal dels diputats que el componen, tal com vaig escriure fa temps, el Parlament de Catalunya s'ha convertit en una ratera per a la política catalana. Vull dir que el marc jurídic espanyol en què s'ha de moure el nostre Parlament li posa uns barrots que fan impossible que pugui actuar amb la sobirania que els catalans li hem estat atorgant equívocament, en un pla simbòlic que no es corresponia amb el real. El nostre Parlament és -o, per ser més precís, voldríem que fos- l'expressió de la voluntat nacional del poble català. Però la Constitució espanyola no ens reconeix com a nació -l'Estatut, tampoc- i el Parlament en realitat és una cambra local, una diputació de diputacions, limitada a la gestió dels afers interns, sempre sota la tutela de la veritable -i única- sobirania nacional, que és l'espanyola. No entendre això, a més de constituir una clara deslleialtat constitucional, és una forma d'autoengany polític.

ÉS PER AIXÒ QUE, DE MANERA ESCANDALOSA, la resolució del Parlament de Catalunya votada aquesta setmana pels mateixos partits que fa cinc anys i mig varen aprovar aquell projecte d'Estatut de Catalunya després ribotejat allà on rau la veritable sobirania nacional, torna a posar en evidència que som dins d'una ratera. I no ho dic pas perquè sigui una resolució irrellevant. Tot el contrari: per bé que no surt de les regles de joc constitucionals, en la mesura que és un gest de gran magnitud i de rigorosa afirmació política, posa al descobert la nostra pròpia impotència a causa de la més que previsible inutilitat de la maniobra. És una batalla a la desesperada i de la qual saben d'entrada que en sortiran derrotats. La previsible resposta del Tribunal Constitucional al "més gran embat que Catalunya ha fet mai a l'Estat des de la Transició" -com amb tanta precisió el qualificava Lluís Bou en aquest diari- serà aprovar una sentència tan fulminant com ràpida. Sí: tan ràpida que no serem a temps ni que Espanya arribi a considerar el desafiament català per tal que el TC es declari incompetent o que es discuteixi la reforma de la llei orgànica del tribunal. Els quatre anys sense acord es convertiran en quinze dies d'àmplia majoria per deixar amb un pam de nas el nostre Parlament.

IMAGINO QUE ÉS UNA LECTURA SEMBLANT a aquesta la que ha dut ERC a la gesticulació de "no signar, però votar", en una pirueta circense que ha fet exclamar "oh!", però que acaba amb la mateixa patacada final. No sé pas si voler-se desmarcar d'un gest inútil fent una ganyota rara és una bona tàctica política: no hi entenc. Però el cert és que les tentines d'ERC tampoc no desentonen tant d'allò que Vicent Partal, amb encert i bona capacitat d'observació, assenyalava en el seu article editorial Que se'ns farà llarg... d'aquest dimecres passat a Vilaweb. Partal feia notar com el PSC, a la seva web, havia convertit la resolució -amb una barra de no dir- en "un suport al govern en defensa de l'Estatut", o com CiU aprofitava els embuts d'ERC per disparar contra el tripartit. Sí: uns voten però no signen, mentre d'altres amb una mà parlen d'unitat i amb l'altra disparen a matar. En política, com passa amb el porc, tot s'aprofita. En definitiva, la mateixa contundència del gest ja queda disminuïda per l'apropiació partidista que n'han fet els signants, els no signants i els absents. Que vingui B. F. Skinner i que ens expliqui la conducta dels ratolins dins d'una ratera quan s'hi passa gana...

¿TÉ SORTIDA LA RATERA EN QUÈ s'ha convertit el nostre Parlament? ¿Hi ha espai per a una revolta que permeti serrar-ne els barrots? Sí. I paradoxalment, ara mateix, la primera porta de sortida és a les Corts espanyoles. Si una resolució amb 115 vots a favor i 16 en contra, és a dir, amb el 86 per cent de suport del nostre Parlament, arribés a les Corts amb el suport dels 39 diputats catalans, encara que només fos amb aquest poc més del 11 per cent el terrabastall seria incommensurable. El drama és que, al Parlament espanyol, ni CiU ni PSC, ni probablement ICV, no estan per fer cap mena de trencadissa. Lluny d'això, la resolució s'ha decidit que es portarà al Senat i al Tribunal Constitucional mateix, que és com dir que ens movem entre buscar el suport d'un cementiri i el d'un escorxador. ¿No és això, també, practicar un doble llenguatge, molt vistós aquí i completament inútil allà? Demanar la renovació del TC al Senat o exigir que ell mateix es faci l'harakiri -com ha dit un Antoni Duran i Lleida gens sospitós de ser dels que, com diu Montilla, "volen ferir, assassinar i enterrar l'Estatut"- és certament un brindis al sol. Més concretament, un brindis al sol a la Plaza de la Marina Española o a la Carrera de San Jerónimo, però un escarni al Parc de la Ciutadella.

ÉS A LA VISTA DE TOT AQUEST ESPECTACLE que ja no es pot seguir insistint en la idea absurda que el nostre futur nacional pot estar lligat al de l'Estatut del 2006. No és que vulguem assassinar l'Estatut, president Montilla: és que cal enterrar-lo, perquè a hores d'ara ja put. I, si se m'accepta un consell, ja es poden anar preparant els estrategs electorals de tots els partits i els redactors dels respectius programes, perquè el gran tema a l'agenda electoral de la tardor no serà el balanç de l'acció del tripartit -uns, cantant-ne les excel•lències, i els altres bescantant-lo-, sinó el de l'horitzó nacional de Catalunya. I l'atzucac polític actual, a la tardor, pot arribar a fer ridícul el debat sobre la crisi econòmica que alguns volien convertir en trumfo electoral. No pas perquè n'haguem sortit o perquè el ciutadà el consideri poc importat, sinó perquè encara tindrem més clar que el nostre Parlament només té capacitat per a les cures pal·liatives i que al preu de ser espanyols, a més del tradicional espoli fiscal, ara hi hem d'afegir el cost de la ineptitud per sortir de la crisi.

HA ARRIBAT UN PUNT EN EL QUAL LA POSSIBILITAT d'un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya és una gran quimera sostinguda patèticament pels que tenen interessos particulars en el manteniment de l'actual statu quo. Insistir en el federalisme o en una Espanya plurinacional, a aquestes alçades, és una broma de mal gust. En canvi, la independència es va convertint en l'alternativa més realista, entre d'altres coses perquè a hores d'ara és l'única possible. De manera que la via del compromís democràtic i patriòtic és cada vegada més clar: mentre uns van tancant velles portes, els altres hem d'anar-ne obrint de noves, bo i apressant-nos a dibuixar els camins de la nostra emancipació.

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

Article publicat al diari  AVUI  el diumenge 2 de maig del 2010